Tant de bo fossin bizantins!

El conseller d’economia, Antoni Castells, deia dijous que no volia entrar en discussions bizantines quan li referien les diferents interpretacions del seu govern i l’oposició al voltant d’un dels termes inclosos en el document subscrit per a negociar junts el finançament.
Una discussió bizantina té un to pejoratiu, per minuciosa i exagerada. Qui allarga el debat amb una tal nimietat vindria a ser el nostrat torracollons. Ara: veient en què s’havien entretingut a discutir les honorables senyories, tant de bo ens haguessin il•lustrat amb una discussió bizantina. Almenys, aquelles collonades –per dir-ho de manera plana– filològiques tenien un pòsit filosòfic i eren fruit d’una intel•ligència i erudició que no s’acaba d’apreciar, per més que ens hi fixem, en el debat sobre la substitució del terme íntegre pel de complet, que és del que s’ha tractat. Rendiment complet o íntegre de tots els tributs que tenim cedits, s’entén. CiU va esgrimir aquest canvi com la clau de volta de l’acord a què havien dut el govern. I, fet i fet, ja deu ser ben bé així com funciona la política catalana.
La cosa resulta ser de la següent manera: íntegre vol dir sencer, és a dir, “que no s’ha sostret o llevat res, cap part”. Complet, per la seva banda, vol dir “que conté tots els elements o les parts de què ha d’estar constituït, que té el nombre requerit de components, sense mancar-ne cap”.
És probable que hi hagi algun matís entre un i altre terme la importància del qual resultarà ser decisiva pels nostres cèntims. Però trobo que malament rai si la unitat dels partits catalans per a defensar el nostre finançament depèn d’aquest matís inapreciable.
Tot plegat té un punt de grotesc i no s’entén. El debat més important del país, sobre la qüestió de més transcendència del moment acaba pendent d’una o altra paraula que, deixem-nos de collonades, volen dir el mateix exactament. Tant per tant, jo hagués preferit el terme íntegre, que en la segona accepció del DIEC –el que van mirar els negociadors de CiU– significa: “d’una probitat perfecta, no corruptible”.