dilluns, 19 d’abril del 2010

Me’n vaig, però ben a prop

A partir de demà, deixaré de publicar els articles en aquest bloc i ho faré en un de nou:

http://jordibadia.wordpress.com

Hi ha tots els articles i tots els comentaris que s’hi han anat fent des de l’1 d’agost del 2008, quan vaig començar a publicar. També des de fa uns dies se’m pot seguir a través del facebook i el twitter. De manera que, partint de la coneguda i encertadíssima observació de Josep Pla, diríem que avui tenim amics, coneguts, saludats i... amics del facebook.
No em considero un malalt de les noves tecnologies ni de les xarxes socials, al contrari, aquest és un món en què no em moc ni fàcilment ni amb confiança; per això hi vaig entrant a poc a poc, d’una manera inevitable. I he d’agrair a Jordi Soler, bon amic d’aquest bloc, l’ajuda i el disseny de la nova llar.
Hi ha persones que no volen saber res de les noves tecnologies i les xarxes socials, com hi ha escriptors que es resisteixen a usar l’ordinador i periodistes que ho han hagut de fer de molt mala gana i obligats per l’empresa i les circumstàncies. A mi m’agrada escriure a mà, amb ploma, preferentment, com també prefereixo els diaris i els llibres impresos, però l’ordinador i la digitalització de la premsa i els llibres ofereixen uns avantatges inigualables des de tots els punts de vista. Ja fa molts anys que escric amb l’ordinador i, de mica en mica, em vaig acostumant a les versions digitals de la premsa i dels llibres. No només és inevitable, també és molt millor.
És clar, és una revolució que tot just està en marxa. Vol dir que molts dels usos que en fem els anirem rectificant i en traurem molt més profit. És un canvi cultural en tota regla, com tants n’hi ha hagut al llarg de la història i sempre com a conseqüència de les grans revolucions tecnològiques que s’han produït. Hem d’anar adaptant els nous ginys a les nostres necessitats i, també, les nostres necessitats als nous ginys.
Encara que a vegades costi de veure-ho, el salt qualitatiu en termes de llibertat individual i col•lectiva és sensacional; probablement, en cap altre període de la història n’hi ha hagut cap de tan colossal. La clau és en l’ús que se’n fa, de la tecnologia i la llibertat. Però això, sempre ha estat així.

diumenge, 18 d’abril del 2010

El barcelonisme perd el debat emocional

El més determinant d’un partit de futbol és el que succeeix durant els noranta minuts dins del terreny de joc. Ara: com que els factors emocionals hi tenen incidència, l’estat anímic no es pot negligir. Tot el que es fa i es diu prèviament i l’historial de cada enfrontament hi juga molt; per això els partits de màxima rivalitat com els que el FC Barcelona juga amb l’Espanyol i el Madrid són diferents. Tot això s’entén perfectament. Aquesta darrera setmana hem vist com l’aspecte anímic ha alterat la manera d’afrontar un i altre rivals fins al punt de considerar que el partit de Cornellà era molt més complicat que el del Bernabéu: absurd. I, no obstant, en acabat s’ha comprovat que aquell raonament era encertadíssim. Per a mi, és perquè des de fa unes quantes temporades l’espanyolisme ha sabut recuperar tota la càrrega emocional que els derbis havien perdut, mentre que el barcelonisme ha equivocat l’estratègia. Els dos episodis que giren la truita són la batussa institucional que la directiva de Sánchez Llibre engega amb l’excusa de la no cessió de Javier Saviola i, molt més determinant, la victòria al Camp Nou que fa que el Barça perdi una Lliga que tenia a la mà. Un i altre episodis han rearmat moralment l’espanyolisme. I el barcelonisme no ha sabut respondre-hi. La directiva de Laporta no ha trobat el to adequat, malgrat tenir raó. Els jugadors del planter duen aquella derrota a l’ànima de la mateixa manera que tenen a flor de pell la rivalitat amb l’Espanyol, perquè l’han viscuda des de menuts, i afronten el derbi amb una angoixa que els tenalla. També al tècnic Guardiola, almenys dissabte quan va caure al parany de Pochettino i va acceptar l’envit físic que li plantejava; quan va rectificar, les circumstàncies no li van ser propícies. Però el problema el té el conjunt del barcelonisme perquè, com ja he dit, considerar Cornellà més difícil que el Bernabéu és un absurd; així, el barcelonisme es posa en una inferioritat emocional que esportivament no s’aguanta per enlloc però que equilibra els duels. Crec que aquesta és la clau.

L'ofici d'escriure: amenaçat?

Avui publico al diari El Punt un article en què reflexiono sobre l'impacte que les noves tecnologies i l'auge de les xarxes socials a Internet poden tenir en els escriptors.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/159116-lofici-descriure-amenacat.html

dissabte, 17 d’abril del 2010

L’Espanyol segueix fent la guitza

Tots aquells que havien pronosticat que l’Espanyol era el rival més complicat que li quedava al FC Barcelona en aquest tram final de la Lliga tenien tota la raó. Els blaugranes han empatat a Cornellà a zero gols en un partit en què ha quedat clar que els espanyolistes, des de fa unes quantes temporades, els fan la guitza. Em pensava que el Barça havia après la lliçó i que aquesta temporada l’equip sabia controlar molt més bé l’emoció que hi ha en aquest derbi, però no ha estat el cas. El barcelonisme, sigui perquè molts dels jugadors de l’actual plantilla porten la rivalitat amb els periquitos a la pell o bé sigui perquè la directiva blanc-i-blava ha sabut rendibilitzar al seu favor la baralla institucional que s’arrossega des de fa ja moltes temporades, està perdent la batalla amb l’espanyolisme. Amb tot, el partit requereix una anàlisi més acurada.
L’entrenador Josep Guardiola ha plantejat una primera part de desgast. Se sabia que el tècnic blanc-i-blau, Mauricio Pochettino, buscaria un partit molt intens, de molta pressió, molt dur de rosegar, amb aturades constants, faltes, provocacions, etc., i el tècnic blaugrana ha posat de bon començament un equip per a esbatussar-se al mig del camp. La primera part ha anat tal com volia l’Espanyol i, potser, com havia assumit el Barça perquè és clar que els espanyolistes, físicament, s’han desgastat molt. A la segona, Guardiola ha tret Henry i Keita per Milito i Touré i ha tornat al dibuix que li és més propi. La jugada semblava haver-li sortit bé perquè els blaugranes han aculat els blanc-i-blaus i encara que no han creat cap gran ocasió de gol, per uns moments, ha semblat que només era qüestió de temps. Però no n’han tingut perquè Alves ha comès una falta absurda al mig del camp i se n’ha anat al carrer, amb la segona groga. I a partir d’aquí, les forces s’han tornat a igualar i l’empat ha estat just. Ara: la sensació d’haver malaguanyat mitja part és un fet, per bé que és ben fàcil dir-ho un cop s’ha vist com ha anat el partit.
Els periquitos consideraran que podien haver guanyat, perquè han tingut una o dues oportunitats que Valdés ha salvat, però amb els dos punts que li han pres als culers, vist el seu plantejament i comportament durant els noranta minuts, ja duen fer el fet. Per al FC Barcelona, és una entrebancada ben inoportuna. Si fa una setmana la Lliga semblava decidida, demà pot tornar a reviscolar si, com és previsible, el Reial Madrid guanya el València al Santiago Bernabéu. Què hi farem!

divendres, 16 d’abril del 2010

Joc descobert

Poques vegades un organisme encarregat d’impartir justícia s’haurà comportat amb una parcialitat i un desvergonyiment tan flagrant com ho ha fet el Comitè de Competició quan ha decidit retirar la targeta vermella al porter de l’Espanyol Carlos Kameni i la targeta groga al defensa del Reial Madrid Raúl Albiol, i així tots dos podran jugar contra el FC Barcelona i contra el València, respectivament. Arbitrar és molt complicat, hi ha molta pressió, s’ha de xiular en fraccions de segons i els jugadors, massa sovint, no hi ajuden gens. Els àrbitres s’equivoquen moltes vegades i, algunes, ho fan d’una manera tan estranya i sorprenent que fa de mal pensar. Però, almenys, als àrbitres sempre se’ls pot atorgar el benefici del dubte i creure que o bé no han vist bé la jugada o bé que els ha pogut la tensió del moment i han agafat por o qualsevol altra excusa. Als membres del Comitè de Competició no se’ls pot aplicar cap mena d’eximent. La seva decisió és conscientment injusta, s’han excedit en les seves funcions perquè han rearbitrat el partit i, a més a més, ni l’han encertada ni ho han sabut argumentar; podien haver argüit que la jugada no era una ocasió manifesta de gol, per exemple, i convertir la targeta vermella en groga, però el que no podien dir és que no hi ha infracció en una jugada que és un penal com una casa i que no deixa marge a cap dubte.
La virtut d’aquesta decisió és que ha posat les cartes sobre la taula. Dissabte, al Santiago Bernabéu, l’arbitratge de Mejuto González ja va ser molt sospitós; va ser molt condescendent amb els jugadors del Reial Madrid, però, almenys, va mantenir el punt de vergonya mínim que no ha tingut el Comitè i no va incidir en el resultat. Ara ja sabem que el madridisme polític i sociològic farà tot el que pugui per a evitar que el Reial Madrid de Florentino Pérez es quedi sense cap títol. Ara: també és cert que a l’àrbitre del partit Espanyol – FC Barcelona, Undiano Mallenco, no li han fet cap favor, la pressió que li ha caigut al damunt de cop és indesitjable. Tant se val. És l’Espanya impossible que dèiem, també en futbol.

dijous, 15 d’abril del 2010

L’Espanya impossible

L’actualitat d’aquests dies té dues qüestions judicials que no són cap broma, ni ho semblen. Em refereixo al procés que se segueix al Tribunal Suprem contra el jutge de l’Audiència Baltasar Garzón i a les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Són dos casos absolutament incomprensibles. No em refereixo al procediment que s’ha seguit, és clar, que deu ser el correcte i l’adequat al reglament, només faltaria, sinó al fet que s’hagin arribat a convertir en matèria judicial. Costa molt d’entendre que un Estatut que ha estat votat en referèndum i aprovat per les Corts després d’haver estat debatut i modificat substancialment, tres anys i mig després encara estigui pendent del vistiplau dels jutges del TC, amb l’amenaça seriosa de ser esporgat considerablement. O que el calendari electoral sigui un factor determinant per a l’emissió de la sentència. Més encara, quan aquest Estatut ha estat desenvolupat amb una quarantena de lleis i quan aquest TC té la meitat dels seus membres pendents de renovació. També resulta incomprensible haver d’assistir al processament d’un jutge acusat de prevaricació per haver provat de jutjar els crims del franquisme i és inaudit que el procés l’hagi instat un grup com la Falange que en qualsevol país democràtic amb un passat tan negre com l’espanyol, simplement, estaria prohibit. O que el líder de l’oposició i candidat a president del govern titlli d’antidemocràtiques les mostres de suport envers el jutge Garzón. No és gens estrany que la premsa internacional hagi vingut de pressa i corrents a veure què passa. Amb tot, el més preocupant d’aquests dos casos, no són els seus aspectes concrets sinó la mentalitat que hi ha al darrera. Així s’explica, per exemple, que no es vulgui revisar el procés al president de la Generalitat afusellat, Lluís Companys, o que des de determinats sectors es procedeixi a una reinterpretació de la història recent que fa feredat. Jo no sé si, com cantava amargament Antonio Machado hi ha dues Espanyes o n’hi ha més o, en el fons, n’és una de sola, però el que és segur és que tots aquests episodis et deixen glaçat i et fan comprendre perquè Espanya és un Estat mal fet i impossible.

La desfilada de la victòria

El FC Barcelona va tornar victoriós de la final de la Lliga espanyola del Santiago Bernabéu contra el Reial Madrid i ha iniciat la desfilada dels campions, tan merescuda. Després del partit de dissabte, el tècnic i els jugadors blaugranes van dir que es prendrien els set partits que els quedaven com a set finals i faran molt ben fet, mentre el títol no estigui matemàticament garantit, però el barcelonisme se’ls pot agafar, i ho ha de fer així, com la desfilada amb què s’homenatja els campions en la seva tornada a casa. Són set partits, ara ja només sis, que els barcelonistes tenen per a gaudir del joc del seu equip i per a premiar els seus jugadors, que per a patir ja hi ha les semifinals de la Lliga de Campions contra l’Inter i, tant de bo, la final.
El Barça ha guanyat per 3 a 0 (Bojan, Pedro, Touré) el Deportivo de la Corunya amb una facilitat absoluta. Els gallecs han estat un equip inofensiu, que s’ha passat bona part dels noranta minuts anant de bòlit rere la pilota, completament superat per la qualitat tècnica i la pressió incessant dels blaugranes i en tot moment han donat la sensació de resignar-se a la derrota que sabien ineludible. Tot això defineix més bé la primera part que no pas la segona, en què la intensitat ha baixat sensiblement, almenys fins a la consecució del segon i el tercer gols en només tres minuts, però, globalment, és el que ha succeït. L’estat de forma dels jugadors blaugranes és l’òptima i la seva confiança és excepcional. Potser no ofereix moments tan brillants com fa un any, no hi ha hagut les golejades de la temporada passada, però, tanmateix, trobo que la contundència del seu joc encara és més gran i que encara que no quedi tan clarament reflectida en el marcador aquest any l’expressa amb un domini i un control del partit molt més efectiu.
En l’esport, i en el futbol probablement més que en cap altra disciplina, un resultat inesperat és possible. De tota manera, a mi em fa l’efecte que les opcions que li queden al Reial Madrid és la rendició immediata o el transitar agònic fins al desenllaç últim. Ho anirem veient.

dimarts, 13 d’abril del 2010

El jo literari, el jo esportiu

Fa uns quants dies vaig acabar de llegir el llibre La klaxon i el camí, de Carles Sindreu, publicat per primera vegada l’any 1933 i reeditat l’any passat per Acontravent, en una edició de Carme Arenas. Carles Sindreu (1900 – 1974) va ser un poeta, narrador, periodista, publicista i antiquari. És a dir, un autor polifacètic membre de la generació d’intel•lectuals i artistes d’avantguarda que contribuiren a la construcció d’una cultura catalana moderna i cosmopolita, connectada amb els moviments europeus. En La klaxon i el camí hi ha definicions tan precises i eloqüents com una en què diu de Josep Pla: “Si fos tennista jugaria sempre de revés”.
La lectura d’aquest llibre m’ha fet pensar en la relació entre la literatura i l’esport. Sindreu fou cronista esportiu, bàsicament de tennis. En aquell primer terç de segle, els esports eren una activitat moderna; moltes disciplines venien dels països europeus més avançats i encaixaven molt bé amb les propostes avantguardistes. No és estrany, doncs, que s’hi fixessin i enaltissin les virtuts de l’exercici físic. Més tard, aquella relació es va anar refredant fins a gairebé el trencament. L’esport, especialment el futbol, va passar a ser vist des de la cultura com a una activitat alienadora. La raó és clara i comprensible: la massificació del futbol i l’ús propagandístic que se’n va fer durant el franquisme, és clar. Algunes disciplines se’n van salvar, com el ciclisme i, curiosament, la boxa, però em sembla que en general la cultura mirava de cua d’ull l’esport. Amb el temps i la feina d’intel•lectuals com Manuel Vázquez Montalbán, aquell menyspreu s’ha anat diluint i avui ja és inexistent del tot.
Personalment, sempre m’he sentit tocat per la literatura i els esports, o els esports i la literatura, tant se val. El llibre de Sindreu m’ha fet pensar en la relació entre una i altres, com he dit, i m’he animat a escriure aquest article després de veure la prestació dels atletes catalans Mònica Aguilera i Josef Ajram a la recent edició de la Marathon des Sables.
Jo crec que a banda de l’entreteniment i el plaer que proporcionen els llibres i els esports, hi ha una relació molt menys evident però que es fa prou palesa amb disciplines extremes, com aquesta cursa pel desert. Ajram diu que “no sap on és el límit, però que sí sap on no és”. El que jo vull dir és que en la literatura i en l’esport, en determinats gèneres i en determinades disciplines, almenys, hi ha una recerca d’un mateix que encara que es faci per camins distints és comparable, fins a cert punt. L’home és un “animal que es busca”, diu Josep Palau i Fabre a la introducció de Poemes de l’Alquimista, i la literatura i l’esport poden convertir-se per a l’individu en un viatge existencial, en una mena de ritual d’autoconeixement.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Sentir-se campions

Els jugadors del FC Barcelona diuen que no se senten campions i que la Lliga encara és molt llarga. És el mateix que va dir el tècnic Josep Guardiola a la roda de premsa posterior al partit de dissabte. Està molt bé que ho diguin i que s’ho creguin. És cert: el Barça no serà campió fins que no ho sigui matemàticament i això vol dir que dels vint-i-un punts que hi ha encara en joc, n’ha de fer divuit, almenys; o, dit d’una altra manera, divuit menys els que deixi de sumar el Reial Madrid. Els blaugranes fan molt ben fet de mantenir aquest discurs, de portes enfora i de portes endins. Ara: si el Barça no guanyés aquesta Lliga fóra un daltabaix històric, encara més incomprensible que no pas aquella patacada de la temporada 1981 – 82, amb Udo Lattek a la banqueta, en què faltant sis jornades per a acabar el campionat duia cinc punts i el goal average a la Reial Societat; a més, llavors les victòries només valien dos punts. Els bascos en van sumar nou i els blaugranes només dos, en sengles empats. Aquella lliga era més difícil de perdre que no pas aquesta, però això només és veritat des de les matemàtiques. Avui les distàncies de Barça i Madrid respecte de la resta d’equips de la lliga és tan gran que una situació com aquella es fa inimaginable. Del tot. En les trenta-una jornades disputades fins ara, els blaugranes només han perdut un partit i n’han empatat cinc; la temporada 1981 – 82, en les trenta-quatre jornades del campionat, van cedir set empats i van perdre vuit partits. Les dues situacions no tenen res a veure. La mentalitat del club, la dels jugadors i la dels aficionats, encara menys. Avui no hi ha cap urgència històrica per a suturar. El barcelonisme s’ha desempallegat de les pors que en aquell moment, com en tants d’altres, l’havia tenallat fins a condemnar-lo a viure desfetes inesperades i insòlites. Aquella malastrugança i aquell caràcter perdedor ha quedat enrere perquè el barcelonisme, tots els seus estaments, han après a manegar la pressió del darrer pas, la por a perdre s’ha tornat confiança en la victòria.

Un model que ve de molt i molt lluny

La victòria del FC Barcelona al Santiago Bernabéu per 0 a 2 davant del Reial Madrid ha revifat les anàlisis sobre la superioritat del model blaugrana respecte del madridista. És lògic. Els arguments són tan incontestables com el triomf de dissabte perquè abasten un període de temps prou llarg i perquè ha mostrat la seva fiabilitat i eficàcia tant en les competicions espanyoles com en les europees. I perquè econòmicament i social també s’ha arribat a un grau d’excel•lència envejable. Quan es parla del model esportiu del FC Barcelona es fa referència tant a un sistema de joc ofensiu basat en el control a partir de la possessió de la pilota com a la preferència per equips formats majoritàriament per futbolistes de casa. En aquest sentit, el Reial Madrid de Florentino Pérez i la seva política de fitxatges pensats en funció del seu rendiment mediàtic més que no pas de les necessitats futbolístiques i del seu encaix en la plantilla és un exemple molt bo per a reforçar l’autoestima blaugrana. I enmig de totes aquestes anàlisis s’ha dit i repetit que tot plegat comença amb l’arribada de Johan Cruyff i el dream team que va bastir essent entrenador. Ha estat la raó damunt la qual s’ha justificat el seu nomenament com a soci d’honor amb rang de president. Sóc conscient que els arguments de caire històric fan de mal pair i costen de fer passar, però no me n’he d’estar. Em sembla que és de sentit comú que el gust futbolístic no s’improvisa d’un dia per l’altre. No és ni d’avui ni de fa deu o vint anys que als culers els agrada el joc ofensiu i que tenen tirada pels futbolistes de casa i pels de més qualitat tècnica. Si es té la paciència de llegir les cròniques dels primers anys del club, es veurà que el que més es destaca, al marge de les victòries una darrera l’altra d’aquells pioners, amb Joan Gamper al davant de tots ells, és la qualitat del seu futbol; guanyaven i eren bons, o bé eren molt bons i guanyaven. I també es van preocupar pels esdeveniments del país, s’hi implicaren. I des de llavors, sempre ha estat així. Per això la història del club recorda tant els grans futbolistes i les seves gestes amb la pilota, per aquesta raó és una història en què els noms dels seus jugadors tot sovint tenen el mateix pes que les copes que guanyaren. No sé si hi té a veure allò de que als catalans ens perd l’estètica, però és ben bé que, almenys en matèria futbolística, els culers sempre s’han distingit per un gust molt refinat. No crec que hagi començat amb Cruyff entrenador. Sempre he pensat que el valor de l’entrenador holandès va ser d’una altra índole. Em penso que el que ell va aconseguir fou canviar la mentalitat del club, massa avesada a perdre. Més que en la idea futbolística, és en la mentalitat guanyadora on es nota la influència cruyffista, que no és pas poca cosa, certament.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Una superioritat absoluta

El FC Barcelona ha guanyat el Reial Madrid per 0 a 2 al Santiago Bernabéu, amb gols de Messi, al minut 33, i Pedro, al 56. És un marcador curt, perquè els blaugranes han estat molt superiors durant els noranta minuts del partit, han controlat les tres batzegades dels madridistes, a l’inici i immediatament després dels dos gols, sense passar gaire angúnies –la que hi ha hagut, Valdés l’ha resolta–, i ha creat prou ocasions com per haver incrementat l’avantatge. Havíem dit que l’esport és més lògic del que no pas sembla i que si la lògica s’imposava el Barça havia de guanyar amb una comoditat relativa, que l’empat a punts a la classificació no reflectia de cap manera la distància que hi ha entre el joc d’un i altre equips. I és el que ha succeït: el FC Barcelona ha imposat la seva superioritat futbolística, col•lectiva, i ha guanyat d’una manera molt clara i evident. La impotència madridista, vull dir aquell intent barroer i trinxeraire d’aturar Messi i companyia “per lo civil o per lo criminal”, i la parcialitat i permissivitat de l’arbitratge de Mejuto González, no ha fet altra cosa que subratllar encara més la inferioritat del Reial Madrid dels 270 milions d’euros enfront d’un equip forjat a la Masia, amb jugadors que encara no fa dos anys jugaven a Tercera divisió. No era una victòria gens fàcil, encara que ho hagi semblat i estat. El Barça no havia guanyat mai dues vegades seguides al Santiago Bernabéu, un altre rècord que aquest equip supera. I el 2 a 6 de la temporada passada i la necessitat imperiosa que tenia el Madrid de guanyar, d’evitar quedar-se una altra temporada a zero, el convertia en un equip ferit i acorralat i, en conseqüència, perillosíssim. El títol de la Lliga espanyola no està sentenciat matemàticament, és cert, però els tres punts d’avantatge que agafa el Barça i el cop que li ha assestat al Madrid fan, com tantes vegades he defensat, que hagi quedat mig decidit. Queden set partits per disputar i al Barça encara li queden un parell de desplaçaments d’una certa dificultat. Tant se val. La diferència que hi ha entre el Barça i la resta és massa gran. No m’estranyaria gens que, d’una banda, els blaugranes guanyessin tots els partits que li queden fins a certificar el títol i, d’una altra, que els madridistes acusin la patacada i l’espifiïn aviat. La tarda havia començat molt bé, amb una altra repassada de l’equip de bàsquet blaugrana al madridista. I ha acabat millor. La superioritat del FC Barcelona sobre el Reial Madrid és absoluta i abasta no només el joc, va molt més enllà del que succeeix dins del terreny de joc o el parquet, i es refereix a la manera de concebre el futbol i l’esport. El barcelonisme ha de ser molt conscient que aquesta és la clau que explica aquesta superioritat, i la felicitat i l’orgull que provoca.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Si s’imposa la lògica al Santiago Bernabéu

L’esport és més lògic del que no sembla. El futbol, també ho és. Si ho recordem bé, bona part de la temporada passada ens la passàrem lamentant que la classificació no reflectia ben bé la distància real que, aparentment, hi havia entre el joc del F Barcelona i el Reial Madrid. Quan l’equip culer va visitar el Santiago Bernabéu, només hi havia quatre punts de distància. Els madridistes, amb Juande Ramos a la banqueta, havien fet tota una volta del campionat sense perdre i havien aconseguit de retallar substancialment el desavantatge. Aquells quatre punts podien quedar reduïts a només un i, amb bona lògica, dèiem que, vist el joc d’un i altre equip, seria una situació estranya i sorprenent, desacordada. Al final, ho recordarem sempre, el Barça va guanyar per 2 a 6 i va sentenciar la Lliga. Aquell 2 a 6 és un marcador insòlit i del tot inesperat, per això sembla un pèl exagerat, però reflecteix efectivament la distància que hi havia entre aquells dos equips.
Avui, gairebé un any després, el Reial Madrid i el FC Barcelona es tornen a enfrontar al Santiago Bernabéu. I la situació és molt semblant. Una altra vegada, la distància que hi ha entre els dos equips a la classificació de la Lliga espanyola, la no distància, de fet, no respon a la realitat del joc que fan un i altre equip. És clar, tot això només són sensacions i és molt subjectiu, i els culers i els merengues ho veuen molt diferentment. Tanmateix, no em sembla forassenyat dir que el joc del Barça de Guardiola està uns quants punts per sobre del Madrid de Pellegrini, uns punts que no es veuen per enlloc a la classificació. En tot cas, els elogis de la premsa internacional envers els blaugranes és una bona mediació. És per això que penso que si la lògica s’imposa, avui el Barça guanyarà al Santiago Bernabéu i farà un pas gairebé decisiu per a guanyar el títol de Lliga per segon any consecutiu.
Ara: l’esport i el futbol són més lògics que no pas semblen, és veritat, però la lògica no sempre s’imposa. Si, a més, es tracta d’un partit contra el Reial Madrid i l’escenari és el Santiago Bernabéu, llavors la imprevisibilitat del resultat és total. En tot cas, i això és el que em sembla més destacable i engrescador, el barcelonisme pot afrontar el partit d’aquesta nit amb una confiança desconeguda. Probablement, el Barça és avui l’únic equip del món que pot visitar el Santiago Bernabéu amb la imatge de favorit. És una sensació només, d’una importància relativa i intangible, però té un valor absolut.

dijous, 8 d’abril del 2010

“Per lo civil o lo criminal”

El director del diari madrileny Marca, Eduardo Inda, ha penjat un vídeo a la web del rotatiu en què, en només dos minuts, dóna les claus per a parar dissabte el jugador blaugrana Leo Messi, al Santiago Bernabéu, en el partit en què Reial Madrid i FC Barcelona es juguen més de mig títol de la Lliga espanyola. L’endemà del pòquer de gols de Messi, dimarts contra l’Arsenal al Camp Nou, el diari ja es preguntava des de la portada com se l’ha de parar. I ara Inda ha volgut donar les claus de com fer-ho. En el seu missatge em sembla que pretén, d’una banda, tranquil•litzar el madridisme, i, d’una altra, recordar al tècnic Manuel Pellegrini que el desembre de l’any 2008, el seu predecessor Juande Ramos va organitzar una caça a l’home, amb trompades, coces i enganxades de tota mena, això sí, per torns per evitar una expulsió, que va evitar que Messi pogués fer dues passes seguides amb la pilota controlada. El Madrid va perdre per 2 a 0, amb un gol de l’argentí al final del partit, però és veritat que l’equip blanc va aconseguir que Messi no jugués cap bon partit. A Inda aquella tàctica li va semblar tan bé, que ara li ha dit a Pellegrini que la repeteixi. Concretament, ha dit que a Messi se l’ha de parar o bé “per lo civil, o bé per lo criminal”.
Fins fa un moment, just abans de posar-me a redactar aquestes línies, aquest vídeo encara era al web del Marca sense cap senyal aparent d’haver estat censurat. Jo crec que si aquest fos un estat normal, amb el mínim de civilitat imprescindible, unes declaracions d’aquesta mena causarien un enrenou molt considerable. Els primers indignats serien els seus lectors, començant pels madridistes, que exigirien una rectificació immediata, la petició de disculpes i, probablement, alguna mesura més. Després, intervindria algun dels organismes que vetllen pel joc net i procuren l’eradicació de la violència. Tanmateix, no hi confio gens perquè aquest estat, de normal i civilitzat, en té ben poc.
Recordo que la temporada passada es va fer retirar el vídeo que el València havia preparat per animar la seva afició en el partit contra el FC Barcelona a Mestalla perquè usava un to excessivament abrandat, semblant al del director del Marca. Es va fer molt ben fet.
Sempre he cregut que, en general i entre tots, hem dut massa enllà les rivalitats esportives, fins a l’enfrontament, començant pels periodistes que a l’hora d’escollir les paraules i els adjectius no ens hi hem mirat gens i que, massa sovint, deixant-nos dur per l’entusiasme, hem recorregut a un llenguatge més propi del món castrense que no pas de l’esportiu. No hauria de ser tard per a rectificar.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Algunes coses incomprensibles

L’arribada de la TDT i la consegüent proliferació de canals de televisió temàtics ha obert una finestra immensa a totes aquelles activitats minoritàries. Referint-nos únicament als esports, aquest augment de canals de televisió, bona part dels quals tenen seriosos problemes per confegir una graella mínimament atractiva, hauria de ser aigua beneïda per a moltes disciplines o clubs que necessiten de les retransmissions televisives per a sobreviure. A mi em sembla que aquestes són afirmacions de sentit comú i que haver fet una previsió semblant era prou assenyat. No obstant, a l’hora de la veritat, no està sent ben bé així. D’exemples per posar n’hi ha un bon sarpat, però avui vull parlar del cas del ciclisme. Fa uns quants dies ja vaig dir que em semblava negatiu per al futur de la Volta Ciclista a Catalunya que TVC no hagués programat donar en directe els 40 o 50 quilòmetres darrers en directe, perquè l’època dels resums de mitja hora al vespre ja han passat a la història. Aquesta setmana tenim una comparació per fer que diu molt poc en favor de la Televisió nacional del país, i del Govern que la financia, esclar. Des de dilluns i fins dissabte, em penso, es corre la Volta a Euskadi i aquesta prova, efectivament, la dóna en directe l’Euskal Telebista. No sé si a Euskadi hi ha més o menys afició al ciclisme que a Catalunya, perquè és difícil de mesurar; el que sé és que la Volta té 50 anys més d’història que la Euskal Herriko itzulia, que fins fa poc a Catalunya hi havia dues proves més, la Setmana Catalana i la Pujada al Castell de Montjuïc, ben afermades en el calendari internacional, i que, malgrat aquest desavantatge, avui el ciclisme basc compta amb un equip de primer nivell i amb una prova ciclista de prestigi. I no tinc cap dubte que aquesta situació és fruit del diferent tractament que les institucions d’un i altre país donen al ciclisme. Parlem de diners, esclar que sí. Concretament, parlem d’uns 350.000 euros que és el que val produir el senyal d’una hora en directe, que TV3 pretén cobrar als organitzadors de la Volta, una prova amb un pressupost d’un milió d’euros, i que ETB sí que abona a la EHI pels drets de retransmissió, uns drets que, lògicament, després revèn a televisions com Teledeporte. Tot plegat es fa molt difícil de comprendre. Al final, acabes dubtant seriosament de si Catalunya és més que un club, per més olor de benzina que se senti.

Una degradació moral inquietant

El «cas Matas» i el «cas Millet»són gravíssims per les quantitats presumptament defraudades però sobretot per la degradació moral que s'hi trasllueix i que va més enllà de l'afany d'enriquiment.
(Article a El Punt)
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/155147-una-degradacio-moral-inquietant.html

dimarts, 6 d’abril del 2010

Márquez? Bojan? Henry? Messi!

Tots els debats i les pors prèvies sobre si havia de jugar Bojan o Henry de davanter centre, o de si l’estat de forma de Márquez feia aconsellable alinear-lo a ell o bé recuperar l’invent de posar-hi Touré, amb Milito, per suplir les baixes dels dos centrals titulars Puyol i Piqué, tots aquests debats i pors, dic, han quedat aviat en no res perquè l’equip ha fet un partit extraordinari i, sobretot, per damunt de tot, ha sobresortit Messi amb una altra actuació excepcional rubricada amb un pòquer de gols, els primers tres en vint minuts a la primera part i que en un obrir i tancar d’ulls ha servit per neutralitzar el gol inicial dels anglesos i per esvair qualsevol esperança que tinguessin de superar els blaugranes. El FC Barcelona ha guanyat l’Arsenal per 4 a 1 (6 a 3 en el global de l’eliminatòria) i s’enfrontarà d’aquí a quinze dies l’Inter de Milà, en les semifinals de la Lliga de Campions.
Aquest resultat, els dos partits de fet, és un cop d’autoritat molt sonor, que no ha de passar desapercebut per a cap dels pròxims rivals del Barça i, especialment, l’ha d’haver valorat el Reial Madrid, amb qui dissabte, al Santiago Bernabéu, els blaugranes es jugaran, o gairebé, el títol de la Lliga espanyola. A més a més, aquest resultat, i el joc amb què el Barça l’ha assolit, l’ha superioritat que ha ensenyat davant d’un equip molt bo, en un partit dels de debò, demostra que el cos tècnic ha tornat a planificar de manera excel•lent la temporada i ha aconseguit que l’equip, malgrat les lesions, les sancions i tots els entrebancs que té, exagerats perquè la plantilla és massa curta, arribi en el moment decisiu del campionat en plenitud de forma, en un moment òptim físicament i mentalment.
I Messi per damunt de tots ells, que ha tingut una actuació colossal. Com quan fa uns anys, de menut, anava cremant etapes a una velocitat endimoniada, saltant-se les categories de dues en dues, ara ho segueix fent, aixecant cada temporada una mica més el seu sostre que avui, en els seus vint-i-dos anys, ningú pot arribar a establir. Aquesta nit ha fet quatre gols, tots els de l’equip, i s’ha convertit en el primer futbolista de la història que marca quatre gols en un partit de quarts de final de la Copa d’Europa. I ja porta 39 gols aquesta temporada, una xifra que el du pel camí de la Bota d’Or, l’any següent d’haver obtingut la Pilota d’Or.
El Barça disputarà per tercer any consecutiu les semifinals de la Lliga de Campions i aquesta és una fita que s’ha de valorar també en la seva justa mesura perquè significa que l’equip està adquirint una maduresa que sempre havíem trobat a faltar i que sempre havíem subratllat dels equips que sempre hem considerat com els més grans.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Bojan o Henry?

L’onze del FC Barcelona davant de l’Arsenal, malgrat les combinacions possibles, són faves comptades. Per les lesions d’Iniesta i Ibrahimovic i les sancions de Puyol i Piqué. De manera que l’únic debat així atractiu que queda obert és el de si ha de ser Bojan o Henry qui ocupi la posició de davanter centre.
Una i altra possibilitats tenen arguments a favor i en contra. Bojan ha jugat poc, aquesta temporada, però cada vegada que ho ha fet ha jugat prou bé i ha marcat. Especialment lluïda va ser la seva actuació dissabte, contra l’Athletic Club al Camp Nou, amb dos gols i amb molta participació i encert durant tot el partit. No tinc gaire dubtes que la proximitat d’aquesta actuació farà que en totes les enquestes que s’han obert des de dissabte i fins a l’hora del partit, Bojan serà el davanter centre preferit pels barcelonistes. Em sembla una elecció molt lògica. Henry no està tenint una temporada gaire brillant, per no dir que ha decebut molt. L’any passat havia jugat molt bé i, en canvi, aquest està sent més aviat fluix i irregular i en alguns moments ha fet la sensació d’un cert menfotisme.
Ara: a favor d’Henry, jo hi veig que el partit de l’Arsenal i del Reial Madrid de dissabte són partits dels de veritat, en què la pressió i la transcendència del resultat poden arribar a ser un llast molt feixuc per a aquells futbolistes més joves o que encara no han disputat prou partits d’aquesta mena. Són partits de què es parla durant tota la setmana, constantment, als quals s’arriba amb una càrrega emocional tremenda. Són partits que es comencen a jugar molts dies abans.
Bojan va jugar molt bé dissabte però, casualitat o no, no va saber que jugaria fins cinc minuts abans de començar el partit, perquè Ibrahimovic va tenir molèsties musculars durant l’escalfament. I Henry, la millor actuació que ha tingut aquesta temporada, va ser contra el València, sortint a la mitja part, amb el marcador 0 a 0, per substituir Bojan en la posició de davanter centre. Aquella tarda, Henry va ser clau en el 3 a 0 final, amb tres gols de Messi.
D’arguments a favor i en contra de Bojan n’hi ha tants com a favor i en contra d’Henry. No és una decisió gens senzilla de prendre, perquè el partit contra l’Arsenal és més complicat del que sembla. És una decisió que només l’entrenador Josep Guardiola, que conviu amb ells cada dia i sap valorar els aspectes emocionals que hi juguen i els afecten, pot prendre. I això, sense cap garantia d’encertar-la.

La il•lusió de cadascú

Aquest migdia, abans d’anar a casa, he passat pel Turisme. Ha estat un gest improvisat, just en el moment d’arribar a Calaf. Hi he trobat el Gustau, el Gustau Martí. Era assegut a la taula de sempre, amb el got mig ple de vermut i amb el platet d’olives trencades. Tenia el diari obert, però semblava més pendent de la conversa, més aviat encesa, de la taula de costat.
- Bon dia, Gustau, que no aneu a fer la mona?
- Que en fa d’anys que la fem, la mona. Però ja us he entès, oi, voleu dir menjar-nos-la. Sí, ara em deurà venir a buscar el fill. Ja sabeu que en aquests topants, la mona ens la donem el diumenge i que el dilluns, o sigui avui, tenim per costum anar a menjar-la fora, amb la família o amb la colla d’amics. No l’heu adoptat vós aquest costum?
- Sí i no. Vull dir que la mona ja ens fa mal des d’ahir, efectivament, però el que n’ha quedat, que és molt i ens durarà uns quants dies encara, ens la menjarem avui a casa. On aneu, a Sant Sebastià?
- No, abans sí, però ara ja fa molts anys que anem a Aleny.
- Ara, veig que el vermut amb olives no el perdoneu ni per Pasqua.
- I ca!, no hi fa res que sigui Pasqua. Mireu, ja sé que és molt poca cosa, però aquest vermut amb olives, que procuro fer cada dia, oi?, mirant el diari i escoltant i parlant amb aquesta colla d’amics, és una de les maneres més agradables que tinc de veure passar el temps. Alguns dies me n’he d’estar, i ho trobo a faltar. No és només un costum que vaig agafar un bon dia de fa ja molts anys, tants que no sabria pas dir-ho, oi?, és una il•lusió que tinc i sempre he pensat que tenir il•lusions és el que ens mou a alçar-nos cada matí. No ho creieu així?
- ...
- I no cal que les il•lusions siguin grans o cares, han de ser possibles. Amb un vermut amb olives n’hi ha prou, oi?, perquè el més important, el que li dóna el seu autèntic valor, és que són de cadascú. Em compreneu, oi?
- I tant!, Gustau.

diumenge, 4 d’abril del 2010

A punt per al Bernabéu (o gairebé)

El FC Barcelona va guanyar anit l’Athletic Club per 4 a 1 al Camp Nou i arribarà al partit de dissabte contra el Reial Madrid al Bernabéu, amb més de mitja Lliga en joc, empatat de punts si els blancs són capaços de guanyar avui a Santander i amb l’equip amb molt bona forma, o gairebé, perquè les baixes per lesió s’acumulen inquietantment.
L’entrenador Josep Guardiola havia dit abans del partit contra els bilbaïns que el partit del Santiago Bernabéu era “el menys important de tota la temporada”. Esclar que es tracta d’un estirabot que no se’l creu ni ell, però s’entén que el deixi anar vint-i-quatre hores abans d’un partit en què no es podia badar. Ara: d’unes temporades ençà, Barça i Madrid han eixamplat molt la diferència envers tots els seus rivals a la Lliga espanyola, només cal fixar-se en els pressupostos dels uns i els altres, que encara que no serveixin per garantir victòries, permeten fitxar els millors jugadors, i aquesta distància enguany queda perfectament il•lustrada amb els 77 punts que avui ja tenen els blaugranes. Dissabte, al Bernabéu, hi haurà mig títol de Lliga en joc. El Barça hi arribarà en una situació molt favorable. Almenys, en quant a la forma dels jugadors que manté sencers. Contra l’Athletic Club, Guardiola va presentar una alineació de circumstàncies, forçada per la lesió d’Ibrahimovic a l’escalfament i pensada per donar descans a uns quants futbolistes de cara als partits de la setmana que ve contra l’Arsenal i el Reial Madrid. I el joc de l’equip no se’n va ressentir. Sense Alves, sancionat, ni Xavi, ni Ibrahimovic, ni Iniesta, etc., el Barça va comptar amb Jeffren i Bojan (dos gols) per derrotar l’Athletic Club, i amb l’incombustible (toquem ferro!) Messi.
Anit, van enfrontar-se dos clubs que tenen una filosofia molt semblant però que es diferencien en el radi d’acció que cadascun d’ells ha decidit: el planter local contra el planter global. El que està fent el Barça enguany té un mèrit extraordinari, perquè ho fa amb una plantilla excessivament curta, i l’any següent d’una temporada excepcional. Amb aquests dos condicionants, els blaugranes no només estan mantenint el nivell, sempre molt complicat, sinó que l’han augmentat en eficàcia –més punts encara– i dimecres, a Londres, van arribar a jugar encara més bé. És el triomf d’un model molt ben definit. Passi el que passi d’aquí a final de temporada, a la Lliga i a la de Campions, el barcelonisme n’ha d’estar orgullós i satisfet.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Els radars de Prats de Rei

De Calaf a Jorba, per la carretera que passa per Prats de Rei i Copons, hi ha uns divuit quilometres encara no. Fins fa uns anys, era un recorregut molt revirat, però ara fa de bon passar-hi. S’hi circula bé i de pressa, alguns conductors massa ràpid i tot, però no és cap punt negre. Tot i així, aviat hi haurà tres radars estratègicament ben posats. Mentrestant, mentre aquests ginys són només carcasses inanimades esperant momificades l’entrada en servei, els titulars de la carretera han procedit a asfaltar-ne els trams més fets malbé, un gest que no se sap ben bé si és per a netejar algunes consciències o bé per a facilitar el trànsit, com una catifa suau posada als peus de la temptació.
Jo crec que amb la velocitat no s’hi pot fer broma. Encara que les dades dels accidents i de les morts a la carretera d’aquesta Setmana Santa obligui els responsables a ser molt prudents a l’hora de fer balanços triomfants, és veritat que la tendència és positiva; no em refereixo al nombre de víctimes, que mai pot prendre’s positivament. Vull dir que em fa l’efecte que avui som més conscients dels perills que correm i fem córrer quan conduïm un vehicle i que ha minvat la consideració o l’enveja amb què fa un temps es mirava i es parlava d’aquells que mostraven la seva destresa al volant. I crec que ha estat per la insistència de l’administració i la contundència de les mesures adoptades, per la publicitat que ha deixat de fer referència a les prestacions de velocitat dels automòbils per a referir-se als de la seguretat i el consum, etc. Un munt de factors hi ha influït. A la carretera, amb només un error n’hi ha ben bé prou per a desgraciar la vida d’una família o més. No s’hi val a fer broma, doncs.
Ara bé, dit això, també és veritat que hi ha vegades que el zel que s’hi posa fa dubtar i molt que al darrera de determinades mesures no hi hagi més voluntat recaptadora que no pas de preservar la seguretat dels conductors. És el cas dels radars que aviat estaran en funcionament en aquests divuit quilòmetres escassos entre Calaf i Jorba. És una bona carretera, ampla i amb rectes prou llargues i de bona visibilitat com per agafar-hi velocitats excessives. És cert. No obstant, situar un radar darrera d’un senyal de prohibit anar a més de 60 perquè hi ha un camí de carro que hi fa cap, genera molts dubtes sobre les intencions finals. Fa tot l’efecte que la ubicació precisa del radar l’ha determinada el senyal de prohibit anar a més de 60 que no pas la localització prèvia d’un punt negre, causant reiterat de múltiples incidents, com encara n’hi ha tants a les carreteres catalanes.

dijous, 1 d’abril del 2010

Cap a París!

Segona Final a quatre consecutiva per al Barça de bàsquet. En un partit molt ben jugat, els homes de Xavi Pasqual han vençut el Reial Madrid per 78 a 84 i s’han imposat en l’eliminatòria dels quarts de final de l’Eurolliga per 3 victòries a 1. Ha estat el partit més diferent dels quatre que han jugat els blaugranes i els madridistes. Sempre ha estat molt igualat, amb un únic màxim avantatge de 9 punts per part del FC Barcelona al darrer quart. Els parcials dels quarts han estat: 19 – 20, 22 – 25, 21 – 20 i 16 – 19, és a dir, que cap dels dos equips ha aconseguit obrir forat mai. Era el partit que li interessava als blaugranes, conscients que si s’arribava a un final ajustat, la pressió dels madridistes de veure’s eliminats, jugaria al seu favor. I s’ha notat en tot moment, especialment al tram final del tercer quart i al començament del darrer: el Madrid ha tingut diverses ocasions de posar-se al davant i les ha desaprofitades totes; ha aconseguit empatar a 56 punts i ha estat un punt per sota només tres vegades (60 – 61, 62 – 63 i 64 – 65), però no ha pogut capgirar un marcador que li era desfavorable des d’un molt llunyà 27 – 26 de començaments del segon quart. Mentre el Madrid ha trobat a faltar un jugador que agafés la responsabilitat, amb Llull no n’ha tingut prou, en el Barça Navarro, Ricky i Lorbek han estat clau en els moments decisius.
El Barça d’aquest dijous no ha estat el més brillant de la temporada, indiscutiblement. Fins i tot, dimarts, en alguns moments, va fer-ho més bé o més vistós. No obstant, en aquest quart partit s’ha vist un equip molt sòlid i molt segur. Malgrat tenir el marcador sempre molt ajustat i jugar a pista contrària, els de Xavi Pasqual han fet la impressió de tenir el partit controlat en tot moment i que la victòria no se’ls escaparia. Anar a la Final a quatre de París amb aquesta sensació és molt engrescador. De fet, tota la situació és molt extraordinària. Eliminar el Reial Madrid al seu Pavelló, amb dues victòries consecutives, amb només quaranta-vuit hores de diferència, després d’haver-lo apallissat també a casa seva l’anterior vegada que hi va anar, pel desembre, eliminar aquest Madrid que ha invertit un munt de diners en jugadors i amb l’entrenador potser més cotitzat del moment, haver-ho fet amb aquesta autoritat, és una fita extraordinària que el barcelonisme ha de saber valorar en la seva justa mesura. El Barça també porta gastats molts diners, certament, però pel que s’ha vist amb molt més criteri i efectivitat. El barcelonisme, en futbol i bàsquet, viu una època fantàstica.