El gol de Messi a Abu Dhabi

Esportivament, el 2009 ha estat l’any del FC Barcelona. Em sembla del tot indiscutible, tant per als qui siguin aficionats al futbol com per als qui siguin seguidors d’una qualsevol altra disciplina esportiva. Llavors, a l’hora de resumir l’any esportiu en clau blaugrana, els mitjans de comunicació han fet diverses enquestes preguntant als aficionats amb quin moment de la temporada es quedarien o destacarien per damunt de tots els altres. En un any en què l’equip ha aconseguit sis títols, en què ho ha guanyat tot d’una manera molt brillant i amb partits i resultats espectaculars i excepcionals, haver de fer una tria com aquesta no és gens fàcil. Personalment, els resultats que s’han donat majoritàriament no m’han sorprès. En primer lloc, els culers destaquen el gol de l’Iniesta contra el Chelsea, al minut 93 de partit, que va donar la classificació per a la final de la Campions. Indubtablement, aquell fou el moment de més intensitat de tota la temporada perquè de veure’s eliminats definitivament, en només uns segons, els aficionats van passar a veure’s en una altra final europea. D’altres instants que s’han destacat són el 2 a 6 al Santiago Bernabéu i les llàgrimes de Josep Guardiola, moments després de guanyar el Mundial de Clubs. He dit que la tria no m’ha sorprès perquè tots aquests moments són d’una intensitat màxima i avui, quan encara són tan presents, és natural que els aficionats que els han viscut els destaquin per damunt d’uns altres que potser no són tan transcendents. Ara: de la mateixa manera, em penso que d’aquí a uns anys, quan totes les emocions s’hagin apaivagat, la memòria ens farà seleccionar unes altres instantànies. Jo crec que d’aquí a 10 anys, posem, aquest any 2009 serà recordat pel gol de Messi a Abu Dhabi que va donar el sisè títol i el primer Mundial de Clubs i pel 2 a 6 al Santiago Bernabéu, i que moments com el del gol d’Iniesta o les llàgrimes de Guardiola passaran a ser imatges secundàries d’un any inoblidable. Evidentment, mentre tots aquests anys no hagin transcorregut, aquesta és una opinió que no pot ser comprovada; de tota manera, no passa de ser un entreteniment que no té cap mena d’importància.

Gasol, Bolt, Federer...

Esportivament, es miri com es miri, em fa l’efecte que l’any 2009 ha estat l’any del FC Barcelona. Em sembla que la fita que ha aconseguit, de guanyar tots els títols que ha disputat, no té comparació possible. Ara: la vida esportiva ni comença ni molt menys acaba en el Barça, encara que moltes vegades ho sembli. L’any 2009 ens ha deixat moltes imatges memorables, proeses que seran recordades durant molt de temps. L’oferta esportiva és tan àmplia i els mitjans de comunicació ens les fan tan propers, que avui els aficionats als esports ho som a gairebé totes les disciplines i passem de l’una a l’altra amb el mateix entusiasme o gairebé. Em puc imaginar que cadascú, si ara que s’acaba l’any, fa l’exercici de triar un moment o dos d’aquest 2009, tindrà dificultats per a decidir-se. Hi ha hagut gestes que es poden considerar eternes com els rècords obtinguts per l’atleta jamaicà Usain Bolt als campionats del món de Berlín en els 100 i 200 metres; problablement, les seves marques de 9:58 i 19:19 seran batudes d’aquí a un temps, però Bolt, com abans Owens o Lewis, perquè no només ha corregut més de pressa que ningú mai sinó que ha situat l’atletisme en una dimensió superior, serà recordat per sempre més. També algunes fites, com l’anell de l’NBA guanyat per Pau Gasol amb els Lakers, vistos des de la perspectiva catalana –i culer, també–, transcendeixen el triomf mateix; sense haver guanyat res, el debut de Jaume Alguersuari a la Fórmula 1 se situa en aquesta mateix categoria. I encara per a d’altres, l’any 2009 pot haver estat el del retorn del suís Roger Federer al número ú del tennis mundial perquè es tracta d’un esportista que ha sabut resistir la pèrdua del liderat amb un esperit esportiu encomiable. Personalment, en aquest any 2009, a més a més, m’he fixat sobretot en el retorn de Lance Armstrong a l’elit del ciclisme. Encara que no va guanyar, considero que el seu comportament durant el Tour de França, pels valors que ha posat de relleu, és una de les gestes esportives més extraordinàries que s’han fet aquest any que d’aquí a unes hores passarà avall.

Paradoxa electoral

És bo que en una entitat com el FC Barcelona hi hagi eleccions de manera periòdica i ordenada i em sembla molt positiu que els Estatuts limitin el nombre de mandats consecutius d’un mateix president. La democràcia exigeix el respecte de les minories i s’enforteix amb l’alternança. Ara: és extraordinari i insòlit que en una situació com l’actual, en què la Junta Directiva sortint pot presentar un balanç excepcional en pràcticament tots els vessants, inigualable gairebé, la candidatura continuista no tingui garantida la victòria i que ni tan sols sigui la favorita per a la majoria dels electors. És una paradoxa digna d’estudi i que hauria de moure els seus protagonistes a reflexionar d’una manera molt profunda com és possible que hagin arribat a provocar una situació tan estranya i allunyada del sentit comú. La reflexió no l’han de fer ara sinó més endavant, d’aquí a uns quants anys, quan s’hagin apagat tots els focus i hagin deixat l’escena; llavors, enmig de la foscor recobrada, hi veuran més clar. Perquè les respostes, quan són apressades com les que ara es donen, esdevenen forassenyades. El fet més sensacional és que la candidatura que va vèncer el 2003 amb un suport inqüestionable i absolut de la majoria de socis, que va generar una il•lusió col•lectiva mai assolida per cap altra, s’ha anat enfrontant i dividint, i els seus membres, mal partits en tres o quatre bàndols, ara són a punt i disposats a passar comptes i dirimir les seves diferències a les properes eleccions a la presidència del FC Barcelona. El fet que de la Junta Directiva restant, la que ha tingut el privilegi de viure l’any més gloriós de tota la història del club, en puguin sortir dues candidatures parla per ell mateix i és la prova més crua del procés de degradació que s’ha viscut. Com que els resultats són excel•lents i cap candidat dirà que no cal tocar pràcticament res, tinc per segur que aquestes eleccions es jugaran en el terreny personal i tindran l’epicentre en la figura del president Joan Laporta. És una altra raó per a desitjar que ho enllesteixin el més aviat possible i amb tan de silenci com siguin capaços. Per demanar, ara que encetarem un nou any, que no quedi.

Pallissa del Barça al Madrid

En el bàsquet, les temporades són molt llargues o, segons com es miri, molt curtes perquè les dues terceres primeres parts de l’any serveixen de ben poc, per a situar-se en la millor de les posicions de cara al terç final que tant en la Lliga espanyola com en l’europea es decideixen en els play-off. Segur que en el cas de la competició espanyola és més determinant perquè la primera posició a la fase regular dóna l’avantatge de jugar el partit decisiu a la pista pròpia. Ara: totes les trajectòries, encara que no definitives ni determinants, són significatives i, dins de cada trajectòria, determinats partits ho són encara més. En aquesta categoria podríem situar el partit d’ahir a Vistalegre entre el Reial Madrid i el FC Barcelona. El Barça va guanyar de vint-i-dos punts (57 – 79) i ho va arribar a fer de vint-i-cinc. De fet, la diferència entre l’un i l’altre va ser abismal i en la major part del partit, tres quarts ben bé, el marcador va reflectir un avantatge a prop o per sobre dels vint punts. El marcador anava reflectint en tot moment la diferència tan exagerada que hi havia entre un i altre equip; per la intensitat en què hi posava un i altre equip, gairebé semblava un enfrontament entre un equip de l’NBA i un de l’ACB. No és la primera pallissa que l’un es clava a l’altre, però em fa l’efecte que una diferència d’aquesta dimensió no s’havia vist mai, almenys no en època moderna. Aquesta victòria no és gens determinant, malgrat que el Barça avantatja ara el Madrid de dues victòries al capdavant de la classificació, però és significativa. Primer, perquè en clau blaugrana, significa ratificar una trajectòria impecable: aquesta temporada porta 30 victòries (8 a la pretemporada) i només 1 derrota i és una injecció d’autoestima i de confiança extraordinària i un avís a la resta de rivals molt seriós de quin és el potencial actual de l’equip que dirigeix Xavi Pasqual. I, segon, en clau madridista, és una patacada molt considerable que, ni que sigui a nivell anímic, tindrà conseqüències immediates; les apostes milionàries del president Florentino Pérez, també en bàsquet, començant per l’entrenador Ettore Messina, han tornat a estavellar-se contra el FC Barcelona. A vegades hi ha temporades que, tot i ser molt curtes, perquè es decideixen en molt poques jornades, poden acabar sent llarguíssimes i insuportables.

Jaume Ferrer vol ser candidat

El vicepresident del FC Barcelona Jaume Ferrer vol ser candidat a les properes eleccions a la presidència del club. Feia temps que se’n parlava i ahir el propi Ferrer ho va confirmar al programa del Manuel Fuentes de Catalunya Ràdio. Ferrer compta amb el suport d’un bon nombre dels actuals directius, com Albert Perrín, Jacint Borràs, Jordi Torrent, Alfonso Castro i José Antonio Colomer. Com que també el vicepresident primer, Alfons Godall, porta dies dient que s’ho està acabant de rumiar, ara mateix, és gairebé segur que de l’actual Junta Directiva sortiran dues precandidatures, encara que només la de Godall tindrà la benedicció del president Joan Laporta. També han anunciat la seva intenció de presentar-se a la cursa electoral l’exvicepresident Sandro Rosell, l’exmembre de la Comissió Social Agustí Benedito i el president de la Penya Barcelonista Mil•leni de Sant Cugat del Vallès, Jaume Guixà. I l’exvicepresident Ferran Soriano i la resta de directius que van dimitir amb ell es mantenen a l’expectativa. Per a les eleccions poden faltar o bé molt poques setmanes, o bé uns quants mesos encara. Segons els Estatuts dels FC Barcelona, les eleccions s’han de fer entre el 15 de març i el 15 de juny, preferiblement en un dia de partit. Per tant, amb aquest ventall de tres mesos de marge, ara mateix no es pot saber si falta molt o falta poc per a la celebració de les eleccions. En una recent entrevista, amb Jordi Basté a RAC1, Joan Laporta ho va deixar del tot obert. És lògic. El president té la facultat de convocar les eleccions i no ha d’estranyar que ho faci en el moment en què consideri que és millor per als interessos del seu delfí. No hi ha motius per a pensar que aquestes eleccions seran diferents de les que darrerament s’han celebrat. Agafades en general, vull dir. Tret d’un aspecte que em sembla, això sí, molt rellevant: la continuïtat o no del tècnic Josep Guardiola. En aquestes eleccions aquest serà un factor clau. Qualsevol decisió que prengui Guardiola serà interpretable en un sentit o l’altre. Ja s’ha vist. Així que Guardiola va agrair al seu amic i exdirectiu Evarist Murtra haver estat el promotor d’Unicef i el seu primer valedor per a la banqueta blaugrana, el renou que s’ha organitzat ha estat considerable. Per aquesta raó, sóc del parer que les eleccions s’haurien de celebrar el més aviat possible, al mes de març, per treure Guardiola del debat i per enllestir la successió presidencial abans del tram més decisiu del campionat. L’alternativa, fer-les en mig del període més competitiu o immediatament després d’acabar la temporada, aboca la institució a una campanya llarguíssima. Fa por, i molta mandra, només de pensar-hi.
Per cert, Bon Nadal a tothom!

Una selecció no és una nació

La selecció catalana de futbol ha guanyat per 4 – 2 la selecció argentina en el partit disputat aquest vespre al Camp Nou. Tot i que el resultat sempre és important, i aquesta és una victòria de prestigi, en aquests partits amistosos el que més es té en compte és la imatge que es dóna i, en el cas de la selecció catalana, obligada a jugar d’any en any, a més a més, s’ha de valorar l’aspecte reivindicatiu. Per això, més que el resultat i el joc que hagin fet els uns i els altres, el més significatiu d’aquest partit, al meu entendre, són les declaracions que s’han fet les hores prèvies des de la Federació Catalana queixant-se del poc ressò que havia tingut, en referència a les escasses entrades que s’havien venut, fins al punt que el seu president, Jordi Casals, ha vingut a dir que si els catalans no eren capaços d’omplir el Camp Nou potser que deixin de dir que Catalunya és una nació. M’ha semblat una relliscada lamentable i impròpia d’un càrrec institucional, encara que sigui futbolístic. (Deixo de banda que ha confós el 650 aniversari de la Generalitat amb Catalunya, que com a nació té força anys més.) Jo ja comprenc que Casals s’ha il•lusionat molt en el que és el seu primer partit com a president i que ha fet un gran esforç per a contractar Johan Cruyff com a tècnic i, després, dur la selecció argentina de Maradona i Messi (encara que aquest no hagi pogut jugar), i, probablement, la Federació s’hi haurà enganxat els dits perquè no ha venut les entrades que comptava vendre. Una nació, una selecció és un bon lema, però tampoc cal confondre l’una amb l’altra. Trobo que darrerament hi ha massa dirigents que fan anar la nació i la bandera amb una alegria excessiva i sospitosa. Casals, i Cruyff també, s’han queixat amargament de la poca presència de públic; hi han anat, finalment, 53.000 persones, ni una més, ni una menys, segons les dades oficials. Jo no sé de què s’estranyen. La climatologia no ha acompanyat, tampoc, però és que ja fa temps que aquest model de partits de costellada, que equiparen futbolísticament i nacional Catalunya amb La Rioja o Múrcia, s’han esgotat. Que Catalunya jugui té un sentit reivindicatiu i els catalans ja s’han pronunciat prou cops i s’han rascat la butxaca tantes vegades com ha calgut per a dir a tothom i ben fort que volen competir oficialment, amb tota normalitat, com qualsevol altra nació. Però com que ningú dels que ho hauria de fer se’ls escolta ni els fa cas, al final, se n’han cansat i és ben lògic. La Federació ja pot treure’s de la màniga un trofeu de pa sucat amb oli i demanar que no es parli de costellades. De moment, l’únic positiu és que no l’han jugat pels sants Innocents. Per la resta, tot continua igual. Si volen queixar-se, que adrecin els seus retrets als polítics que són els únics que poden treure les seleccions de l’atzucac en què l’han ficada.

Un FIFA per a la Masia del Barça

El FC Barcelona ha culminat un any excepcional, tant individualment com col•lectiva, amb l’obtenció del premi de la FIFA al millor jugador del món del 2009 a Lionel Messi, que ha estat secundat per Xavi (tercer classificat) i Iniesta (cinquè); s’han ficat pel mig Cristiano Ronaldo i Kaka. I encara Alves ha format part d’un onze ideal amb majoria blaugrana. En els esports col•lectius com el futbol, els premis individuals se sustenten en els triomfs del col•lectiu de què formen part: el talent individual posat al servei de l’equip. Rarament un futbolista s’endú un premi individual no basat en les estadístiques (el de màxim golejador, per exemple) si l’equip en què milita no ha aconseguit cap títol destacat. Com que el FC Barcelona ho ha guanyat absolutament tot aquest 2009, és lògic que els jugadors blaugranes més decisius figurin en els primers llocs de tots els premis individuals. Messi no és el primer jugador del Barça a guanyar el màxim guardó instaurat per la FIFA i atorgat pels vots dels capitans i els seleccionadors de les seleccions de les federacions que hi estat afiliades, però sí que és el primer futbolista sorgit del planter que l’obté. Ja fa temps que es valora positivament l’aportació dels jugadors formats a la Masia al primer equip del FC Barcelona i que se’n destaca la singularitat que el fet representa dins del futbol mundial, tan globalitzat. Ara: hi ha un aspecte en què no sé si hi hem parat prou atenció: la universalitat dels jugadors formats a la casa. I quan dic universalitat no em refereixo només a la procedència dels joves futbolistes, també en subratllo la generalitat de les posicions que ocupen a l’equip. Fins fa relativament poc, la Masia destacava per la promoció d’uns determinats jugadors, amb un segell molt propi, com eren els migcampistes organitzadors, i tradicionalment sempre hi ha hagut bons defenses per a fornir el primer equip. Però, la producció de davanters golejadors ha estat històricament escarransida, per exemple. Avui, en canvi, del planter blaugrana surten jugadors per a totes les posicions del camp; hi ha una bona colla de futbolistes a punt per a fer el salt al primer equip i agafar el relleu així que calgui i de qui calgui. És en aquest sentit que els FIFA World Player a Messi, Xavi i Iniesta em semblen significatius i els considero un reconeixement a la feina que des de fa molts anys estant fent els tècnics del planter perquè han estat capaços de donar al FC Barcelona cracs de talla mundial.

Article a El Punt

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/116621-ara-que-ve-nadal.html

Campions el món, campions de tot!!!

Deu ser el destí del FC Barcelona: La seva primera Copa d’Europa la va guanyar al tercer intent i a la pròrroga: la primera Intercontinental, també, a la tercera i a la pròrroga, amb només un minut de diferència respecte de la final de Wembley; llavors el gol de la victòria va arribar al minut 111, a Abu Dhabi l’ha fet al minut 110. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 1, amb gols de Pedro i Messi, l’Estudiantes de la Plata la final del Mundial de Clubs. És el sisè títol consecutiu de l’era Guardiola i una fita històrica al futbol mundial, que consagra el FC Barcelona com el millor club del món de manera incontestable.
Ha estat una final complicadíssima, que els blaugranes han tingut perduda durant 89 minuts, fins que Pedro ha empatat el gol inicial dels argentins. A la primera part el Barça no ha jugat del tot bé. Tres jugades la defineixen: la primera, quan al minut 8 Xavi s’ha quedat en una posició òptima per a xutar a porta i no ha gosat fer-ho. Aquesta jugada ha marcat la fesomia de l’equip durant els primers 45 minuts, excessivament espantat i angoixat, massa tens, que no ha rematat ni una vegada entre els tres pals. La segona jugada també té Xavi de protagonista, ha succeït al minut 33, en què el porter d’Estudiantes li ha fet un penal claríssim que l’àrbitre ha convertit en un fora de porta injust. Aquesta jugada és significativa de quin arbitratge ha fet durant els 120 minuts el mexicà Benito Archundia, molt dolent i completament parcial, en les faltes i a l’hora d’ensenyar targetes. I, la tercera, el gol que ha fet Boselli al minut 37, de cap -i sortint d'una posició en fora de joc-, perquè ha marcat ja tota la final, amb un Estudiantes tancat al darrera volent aguantar l’avantatge, primer, i, després, amb l’empat, intentant d’arribar com fos als penals.
La segona part ha tingut una fesomia completament diferent, potser pel canvi de Pedro per Keita, o potser per la mentalitat ofensiva i de vaitot amb què ha sortit l’equip. Guardiola ha volgut obrir el camp per trencar l'esquema defensiu del tècnic argentí Alejandro Sabella, de tres centrals i dos laterals de llarg recorrregut, i se l'ha jugada amb Pedro, primer, i Jeffren, una mica més tard, i l'ha encertat, l'ha tornada a encertar. De fet, Pedro ha fet les dues primeres rematades a porta (minuts 59 i 62) i ha acabat fent el gol de l’empat al darrer minut del partit. Ara: si amb alguna paraula es pot definir la segona part de la final i tota la pròrroga és la mateixa que defineix tot l’any, el baix continu de tota la temporada: persistència. Perquè el Barça ha guanyat el Mundial de Clubs perquè ha persistit, de la mateixa manera que ha guanyat els altres cinc títols (la Copa del Rei, la Lliga espanyola, la Lliga de Campions, la Supercopa d’Espanya i la Supercopa d’Europa) perquè ha persistit en tot moment. El gol de la victòria l'ha fet Messi, el millor jugador del món, rematant amb el pit, a l'alçada de l'escut, una centrada d'Alves. La manera de fer el gol i el minut, el 110, a les acaballes, després d'haver-ho intentat en un bon grapat d'ocasions poc o molt clares, ha estat la millor síntesi del partit i la temporada: un gol fet amb el cor, amb un cor que no ha defallit en cap moment.
El FC Barcelona acaba de tancar un any extraordinari. Diem que serà irrepetible. I Guardiola afirma que “el futur és negre perquè superar el que hem aconseguit és impossible”. Vés a saber. De moment, el present és d’un blaugrana absolut. I el futur, que potser no serà igual, segur que serà millor: es tracta d’anar afegint fites a un palmarès excepcional i un any inoblidable.

Al Barça li toca l'Stuttgart

El FC Barcelona s’enfrontarà al Stuttgart en els vuitens de la Lliga de Campions. El sorteig que s’ha fet a Nió aquest migdia ho ha deparat així. Dels set equips que li podien tocar, l’equip en què juga l’exbarcelonista Alexandr Hleb era un dels més febles. A la fase de lligueta era al grup del Sevilla i les seves actuacions van decebre força. El desenvolupament de la primera fase de la Lliga de Campions havia estat força lògic i la classificació final havia reflectit molt bé els pronòstics que es podien haver fet, amb l'única excepció, però relativa, de l'eliminació del Liverpool; en el grup dels segons, Bayern de Munic i Milan eren els rivals de més nom, però no ho han fet gairebé i, avui almenys, semblen estar un graó per sota dels vuit primers. Diferent és el cas de l’Inter de Milà; aquest el Barça se l’estalviava d’entrada, perquè li havia tocat en el seu grup, però per a la resta de primers classificats era, probablement, el que ningú volia. Li ha tocat al Chelsea i això fa que dos dels rivals més acreditats de cara al títol s’hagin d’eliminar entre ells. L’altre enfrontament destacat dels vuitens de final, en què també un dels favorits quedarà pel camí, és el Milan – Manchester United. La resta, a priori, ofereixen pronòstics de compliment previsible: Bayern de Munic – Fiorentina, CSKA – Sevilla, Olympique de Lió – Reial Madrid, Porto – Arsenal i Olympiacòs – Girondins. Ara: com que tots aquests partits es disputaran d’aquí a dos mesos, la forma actual dels equips, la que han mostrat a la fase de classificació, és merament orientativa. Amb tot, és clar que quedar primer a la fase de grups és quasi garantia de tenir uns vuitens de final benèvol. Els quarts de final ja seran tota una altra història, el començament de fet de la història.

A mi no m’agraden els toros

El Parlament ha acceptat tirar endavant la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que demana prohibir les corrides de toros. El PSC – PSOE, el PP i Ciutadans havien presentat esmenes a la totalitat per no seguir amb la tramitació parlamentària de la ILP; en la votació secreta que s’ha fet, el no a les esmenes ha guanyat per 67 vots contra 59, i hi ha hagut 5 abstencions. El més interessant de la votació ha estat que s’ha fet en secret i CiU i PSC han donat llibertat de vot als seus diputats. ERC i IC hi votaven en contra i el PP i Ciutadans, lògicament, perquè havien presentat les esmenes, a favor. La votació secreta és poc defensable, perquè els diputats són delegats dels electors i els electors tenen dret a saber si compleixen correctament amb el mandat que se’ls ha atorgat. Ara: és obvi que en un debat tan emocional com el de les corrides de toros, el vot secret ha ajudat els diputats a votar en consciència. I també tinc clar que si la votació ha aixecat tanta expectació és, en part, per la incertesa del resultat. Que es tracti d’una iniciativa popular, que es tracti de les corrides de toros és essencial, és clar, per entendre l’expectativa mediàtica extraordinària aixecada i perquè hagin vingut corresponsals de tot el món a cobrir la votació. Però la inseguretat del resultat ha afavorit l’expectació.
Ara fa molts anys que no veig una corrida de toros. I si mai, fent zàping, caic en algun canal que en fan, o en algun telenotícies es parla d’un fet relacionat amb els toros i se’n mostren imatges, tendeixo a canviar immediatament d’emissora o trec la mirada de la pantalla. De petit n’havia vist a la televisió perquè hi havia algun familiar que li agradaven, un oncle em penso, i televisió espanyola en programava constantment. Ara, veure com es tortura l’animal no m’agrada i em molesta profundament i trobo que és una mostra de fins a quins límits de primitivisme podem arribar encara els humans. Tot i això, dubto que la prohibició sigui el camí més adequat ni considero que l’argument de l’espanyolitat hagi de tenir cap pes en aquest debat. Més que prohibir les corrides de toros, em penso que hauríem d’aspirar a què decaiguessin per falta d’espectadors. Però ja entenc que és una aspiració d’una ingenuïtat absoluta.

Futbol blaugrana, idioma universal

L’entrenador de l’Atlante de Mèxic, José Guadalupe Cruz, havia dit dies abans d’enfrontar-se al FC Barcelona a la segona semifinal del Mundial de Clubs, que al seu rival el tenia molt apamat perquè tenia la sort de veure’l cada setmana per televisió. Indiscutiblement, en aquest apartat, el tècnic mexicà gaudia d’un avantatge notable respecte de l’entrenador blaugrana; per a preparar el partit, Josep Guardiola va haver de documentar-se expressament sobre les virtuts i les mancances d’un conjunt força o del tot desconegut. Sens dubte, l’avantatge de què gaudia el tècnic mexicà no era ni suficient ni determinant per anul•lar la superioritat blaugrana i tan sols li va servir per a fer un plantejament adequat i comportar-se com un rival molt digne. Però aquest és un factor que no s’ha de menystenir i que explica les dificultats que va trobar el Barça dimecres i les que, probablement, trobarà dissabte contra l’Estudiantes a la final del Mundial de Clubs. I trobo que encara hi ha un altre factor més que ajuda a entendre perquè, malgrat ser el FC Barcelona tan favorit pel títol com ho havia estat les dues anteriors ocasions en què ha arribat a la final de la Copa Intercontinental, no es pot donar el campionat per guanyat. Perquè aquest és un torneig desacostumat contra rivals que practiquen futbols desacostumats. És veritat que la final del 1992 es va perdre en part perquè el Barça va viatjar amb el temps massa just, com si no haguessin valorat prou el potencial del Sao Paulo, i que el 2006, després de golejar l’América, l’equip i el cos tècnic es van relaxar excessivament i inconscient i van afrontrar l’Internacional de Porto Alegre amb massa alegria. Tanmateix, també és cert que jugar contra equips brasilers –o argentins, com serà el cas de dissabte– planteja unes dificultats noves. Òbviament, aquestes dificultats no són insuperables però serveixen per a escurçar les distàncies que hi ha entre un i altre equip. El llenguatge del futbol és internacional i amb una pilota als peus tots els futbolistes s’entenen, d’acord, però hi ha uns quants dialectes que donen a aquest esport una riquesa infinita. La gràcia del Barça actual és que el seu idioma és el més universal de tots.

La final ja existeix

El FC Bacelona ha guanyat l’Atlante de Mèxic per 3 a 1 (gols de Sergio, Messi i Pedro) i s’ha classificat per disputar la final del Mundial de Clubs contra l’Estudiantes argentí, dissabte a partir de les 17:00. El Barça no ha patit, però no ho ha tingut fàcil. O, més ben dit, ho ha tingut més complicat del que íntimament tots els culers es pensaven. Josep Guardiola ja havia advertit de les dificultats de l’equip mexicà, però com que el tècnic blaugrana té el mateix posat de preocupació tant si es juga contra el Madrid com si es juga contra la Cultural Lleonesa o el Xerès, els seus advertiments s’han convertit en una cantarella a la qual, qui més qui menys, respon dient-se que no n’hi haurà per tant. I, efectivament, la superioritat dels jugadors blaugranes s’ha fet palesa durant tot el partit, però els ha costat ben bé una hora de joc doblegar la resistència mexicana. L’Atlante ha demostrat que té el FC Barcelona molt ben estudiat, fruit de veure’l cada setmana jugar per la televisió. Han tingut l’encert de posar-se per davant en el marcador, al minut cinc, gràcies a aprofitar una de les llacunes que té l’equip blaugrana i que, en el que duem de temporada, ja li ha provocat un parell de disgustos: les pilotes llargues des de la defensa que obliguen els centrals a defensar reculant. I encara han estat capaços de provocar un ensurt cinc minuts després, però, en general, la sensació ha estat que el Barça acabaria imposant-se perquè en cap moment l’equip s’ha destarotat i ha actuat amb la convicció i la persistència de sempre. Això sí, Guardiola ha hagut de recórrer a Leo Messi. Ell ha fet el 2 a 1, tot just sortir, i a partir d’aquest moment els mexicans han baixat els braços i la semifinal ha quedat sentenciada. El joc s’ha obert del tot, han sovintejat les filigranes i les ocasions, també n’hi ha hagut una de mexicana que ha permès a Valdés lluir-se, i Pedro ha assolit el rècord de ser l’únic jugador en la història que ha marcat en sis competicions en una mateixa temporada. Al final, Guardiola ha valorat positivament que la victòria hagi costat lo seu. Probablement, pensant en què va passar fa tres anys a Tòquio –el Barça va guanyar per 4 a 0 l’Amèrica de Mèxic fent una exhibició i la va espifiar a la final–, té molta raó.

L’endemà de l’endemà

L’endemà de les consultes populars sobre la independència de Catalunya a cent seixanta-set municipis hauria hagut de concentrar-se en la valoració dels resultats obtinguts, d’un 27 per cent de participació i un 94 per cent de vots afirmatius. Els promotors de les consultes, i totes aquelles organitzacions i personalitats que les veuen favorablement, haurien d’haver-se dedicat exclusivament a magnificar els percentatges assolits forçant-ne fins on fos raonable la interpretació. I, seguidament, posar-se a treballar de cara a la nova tongada de referèndums que ja hi ha previstos per al febrer i abril per anar-se carregant de raons i construir, de mica en mica, una majoria sòlida amb la qual posar els dirigents dels partits nacionalistes entre el referèndum i la població. I totes aquelles formacions que estan en contra de les consultes o de la independència de Catalunya, també s’haurien d’haver dedicat a minimitzar els resultats, destacant la poca participació i negant qualsevol força simbòlica a aquest tipus de referèndums. I, més o menys, tothom ha complert amb el seu paper, menys el bàndol independentista. Els seus líders s’han dedicat a esbatussar-se i a tirar-se els plats pel cap i tirar cadascú per allà on millor li ha semblat. No sembla la manera ni més intel•ligent ni més adequada per a reprendre el camí cap a la independència del país. El director executiu d’Osona Decideix, Alfons López Tena, ha acusat els membres de la Coordinadora de les Consultes, a Uriel Bertran i Carles Móra, concretament, de no haver fet bé la feina, de ser sectaris i excloents, i de treballar pensant en treure un benefici polític personal a curt termini, en vistes a les eleccions de l’any que ve. Un dels punts de discrepància ha estat la presentació, ahir mateix, d’una Iniciativa Legislativa Popular per a fer un referèndum nacional el 25 d’abril, per part de Carles Móra sense el vistiplau ni de López Tena ni de Bertran. La ILP l’ha d’aprovar la Mesa del Parlament i, posteriorment, els seus promotors han de reunir 50.000 firmes. Ja ho van provar el juny, la Mesa la va rebutjar i d’aquell rebuig va néixer la consulta d’Arenys de Munt. Ara, CiU i ERC han tornat a dir que ho continuen veient precipitat. En política, tant la prudència excessiva com la pressa són errors que acostumen a pagar-se car; encertar el tempo just és gairebé un art i la clau de l’èxit personal i col•lectiu que no semblen tenir els líders del nacionalisme català.

L’endemà del 13 D

L’onada de referèndums per la independència de Catalunya que s’ha celebrat aquest cap de setmana a cent seixanta-set municipis catalans ha obtingut una participació del 30 per cent. El resultat, previsible, ha estat abassegador a favor de la independència. A Sant Cugat, el municipi de més població que ha estat cridat a les urnes, la participació ha estat del 25 per cent, és a dir, un de cada quatre santcugatencs s’hi ha volgut pronunciar i ho ha fet en el mateix sentit de la resta de municipis i semblantment. Les dades d’aquesta població vallesana em semblen significatives perquè es tracta d’un feu nacionalista; de fet, és la plaça més poblada governada per Convergència i Unió i, a més, és el lloc de residència del president del FC Barcelona, Joan Laporta, que ha estat un membre molt actiu de la causa referendària. A mi em sembla que la importància d’aquestes consultes, que van endegar-se fa dos mesos a Arenys de Munt, han agafat embranzida aquest cap de setmana i tindran continuïtat el febrer i l’abril que vénen, amb sengles tongades de referèndums a diferents municipis, és simbòlica, vol dir que l’haurem de valorar d’aquí a un temps, en base a les consciències que hagi pogut despertar i les dinàmiques que hagi generat. Ara: també crec que les dades que s’han donat tenen la seva importància i no es pot fer com si no en tinguessin pel simple fet que no les considerem prou bones i com que el 30 per cent queda pobre agafem la xifra absoluta i parlem de 200.000 vots per la independència. Ja sabíem que guanyaria el sí abassegadorament i que la batalla, si és que n’hi havia alguna, es lliuraria en el camp de la participació. I jo trobo que la participació obtinguda és decebedora, vull dir que, personalment, em sembla pobre atès que es tracta de zones i de municipis amb una consciència nacional forta. No dic que aquests referèndums no puguin acabar tenint transcendència. Dependrà de la intel•ligència i la sinceritat dels seus promotors i de la seva capacitat per a influir en els partits polítics que ens governen. Perquè el pitjor que pot ocórrer és que aquests referèndums no passin de ser mera gestualitat i que la il•lusió que pot haver despertat acabi diluint-se i, per aquest motiu, causant de més frustració i desafecció. Lamentablement, no seria la primera vegada.

Amb el cap al Mundial de Clubs

El FC Barcelona ha guanyat l’Espanyol al Camp Nou per 1 a 0 gràcies a un penal tan rigorós que no és ni televisiu, i gràcies. El partit ha estat molt dolent i no cal donar-hi gaires voltes. Els blaugranes han controlat d’esma la primera part, que els periquitos han afrontat amb una tàctica molt defensiva i, a partir de l’1 a 0, han decidit donar per acabada la feina. A la segona part, l’Espanyol ha tingut més presència i ha amenaçat alguna vegada la porteria de Valdés, però sense exagerar. Totes les anàlisis que s’han anat fent durant els noranta minuts i en acabat per part dels dos entrenadors són certes: els derbis entre el FC Barcelona i l’Espanyol acostumen a tenir més tensió que no pas bon joc i els darrers que s’han disputat, en què els periquitos han arribat a fer molt la guitza als culers, hi han afegit emoció; el tècnic espanyolista, Mauricio Pochettino, ha fet un bon plantejament, tapant a Xavi i Iniesta, i ha encertat en els canvis a la mitja part, provocant que els seus jugadors fessin una passa endavant; s’ha notat el cansament acumulat les darreres setmanes amb viatges llargs i partits de molta tensió i molt decisius; i l’àrbitre, amb la seva actuació, ha tret de polleguera uns i altres que s’han passat més estona preocupats del xiulet que no pas de la pilota. I tot el que es vulgui. Però la sensació que ha fet, gairebé des del primer minut i, més clarament, un cop Ibrahimovic ha transformat el penal de la victòria, és que els blaugranes tenien el cap més posat a Abu Dhabi, en el Mundial de Clubs que disputaran a partir de dimecres, que no pas en el partit que estaven jugant. Es pot arribar a comprendre i es acceptable, en part perquè ha acabat sortint bé. El Barça ha sumat tres punts vitals que li serveixen per a afermar-se en el liderat i mantenir la distància respecte del Reial Madrid que ha obtingut una molt bona victòria a València. Els blaugranes se’n van als Emirats Àrabs amb els deures no només fets sinó molt ben fets, amb una nota molt alta. Així doncs, l’equip arriba a la lluita per l’únic títol que li falta al club i que seria el sisè d’una temporada immillorable, en un estat de forma i anímic òptim. Era el que tocava.

Els referèndums

El poble més petit de tots, Sant Jaume de Frontanyà, inicia avui els referèndums que cent seixanta-set municipis catalans faran aquest cap de setmana. Preguntaran a la seva població si volen que Catalunya esdevingui un Estat dins de la Unió Europea. Recullen el testimoni d’Arenys de Munt, que fa dos mesos justos, el 13 de setembre, va fer la primera d’aquestes consultes sobre la independència de Catalunya. Previsiblement, el sí guanyarà de manera abassegadora, amb guarismes que no s’allunyaran del 96 per cent assolit al municipi maresmenc; la gràcia resideix a saber si la participació superarà el seu 41 per cent. D’entre els cent seixanta-set municipis destaquen, per ser els més poblats, Sant Cugat del Vallès i Tàrrega. Personalment, tinc dues consideracions a fer. És un fet constatable que tots els països que han obtingut la seva independència han hagut d’agafar-se-la; per tant, si Catalunya vol ser independent, en un moment o altre haurà de fer un moviment de ruptura institucional. Aquests referèndums, si bé no són cap moviment, sí que constitueixen un gest en la direcció correcta. En aquest sentit, es poden veure positivament. Ben diferentment observo les interpretacions que es van fer després del referèndum d’Arenys de Munt i que, em temo, es tornaran a repetir a partir d’aquest diumenge, corregides i augmentades. Llavors, els organitzadors de la consulta i els defensors del sí van decretar el començament de la primavera sobiranista en plena tardor política i a les envistes de l’hivern constitucional. Penso que aquests referèndums, en particular, i iniciatives ciutadanes adreçades a conquerir nous espais de sobirania en àmbits diversos, en general, són consultes absolutament necessàries per a despertar consciències i generar dinàmiques i per a saber quants som. Ara: només són gestos i és un error considerar-los com a moviments amb capacitat de proclamar noves primaveres. L’eufòria post referèndums pot ser una tàctica destinada a engrescar, motivar i accelerar la dinàmica engegada, però mai ha de convertir-se en l’estratègia d’un propòsit tan noble.

Temps per a l’esperança

L’elecció de Barak Obama com a president dels Estats Units fa una mica més d’un any va generar una onada de simpatia arreu del món sense gaire precedents. Així que Obama va deixar de fer de candidat per a començar a exercir de president, aquella onada va anar perdent força, com era previsible, perquè moltes de les expectatives que havia suscitat van topar amb la crua realitat, que la il•lusió sempre ens la fa preveure més tendra del que és. Tanmateix, tot i haver perdut empenta, el carisma d’Obama encara és notori i el comitè que atorga els premis Nobel va decidir concedir-li el de la Pau. Obama el va rebre ahir a Oslo. I, probablement, mai un guardonat amb aquest premi, en el seu discurs d’agraïment, ha hagut de justificar-se tant per haver estat ell l’escollit ni ha parlat mai tant de guerra. Va dir que entenia les reticències que ha generat el seu premi perquè tot just és al començament del seu mandat i no pas al final i encara no ha tingut temps de complir les promeses que el justifiquen. I va fer un al•legat a favor de la “guerra justa”, que per a Obama són les dues que lliuren els Estats Units ara mateix, a l’Afganistan i a l’Iraq, i que es justifiquen pels atemptats de l’11 de setembre contra les torres bessones de Nova York. El premi Nobel de la Pau a l’actual president dels Estats Units ha provocat una controvèrsia que és molt comprensible. I, probablement, el comitè que concedeix el premi hauria d’haver esperat un temps abans de carregar a Obama amb una responsabilitat tan gran. Ara: també és possible que aquesta sigui una decisió molt conscient. Primer, perquè de la mateixa manera que Obama no ha tingut temps de fer res, com aquell qui diu, tampoc n’ha tingut per a decebre, circumstància que d’aquí uns anys potser haurà canviat del tot. I, també, perquè més que premiar-li la feina feta, amb aquest Nobel el que es fa és subratllar la feina que s’ha de fer, recordar-li l’esperança que en ell s’ha dipositat, ja que Obama és en aquests moments l’únic polític amb prou carisma per a liderar-la.

Objectiu complert

El FC Barcelona ha guanyat per 1 a 2 el Dínamo de Kíev, amb gols de Xavi i Messi, i passa als vuitens de final de la Lliga de Campions com a primer del seu grup, circumstància que li permetrà enfrontar-se a un segon classificat (Olympique de Lió, Stuttgart, Olympiakos, Porto, Bayern de Munic, CSKA o Milan), i disputar la tornada al Camp Nou. L’acompanyarà l’Inter, que també ha vençut el Rubin Kazan per 2 a 0, de manera que els pronòstics d’abans de començar s’han complert, malgrat que els campions ucraïnesos i russos no han donat el seu braç a tòrcer fins a la darrera jornada. El partit ha estat molt bo, d’un domini aclaparador durant tot el partit. El mèrit és gran perquè ha hagut de remuntar un gol en fred, al minut dos de partit, per culpa d’una errada inesperada del porter Valdés que no ha sabut agafar la pilota en una falta lateral que havia aturat; probablement, un davanter rival li ha desviat un pèl la trajectòria. Ha estat l’únic ensurt. La resta del partit ha estat un monòleg absolut, gairebé impropi d’un patit d’aquest nivell, amb l’equip de casa aculat al seu terreny, sense poder ni sortir al contracop i incapaç de xutar a la porteria contrària. La superioritat de l’equip blaugrana ha estat indiscutible. No hi ha pega possible, només es pot lamentar la lesió de Messi, amb un esquinç al turmell. La trajectòria del Barça és impecable en totes les competicions. Ha tingut alguna entrebancada, és cert, tant a la Lliga espanyola (Osasuna i Athletic Club, per exemple) com a la Lliga de Campions (Rubin Kazan al Camp Nou), però han estat menors i les ha rectificades oportunament i adequada. És a punt de tancar el primer tram decisiu de la temporada positivament, ferms al liderat espanyol, amb la Champions resolta fins al febrer i en molt bona forma per a afrontar el repte del Mundial de Clubs d’aquí a una setmana justa a Abu Dhabi. Probablement, respecte de la temporada passada, l’equip no és tan brillant i li costa una mica més de materialitzar la seva superioritat al marcador, falla més uns contra un del compte. No obstant, fa la sensació que ha guanyat en maduresa cosa que li permet administrar amb més intel•ligència els esforços i, sí és així, és encara molt millor.

Havent passat el pont

Ara que el pont de la Constitució i la Puríssima ja ha passat, he trobat a faltar –bé, és una manera de dir-ho– el debat que acostumava a haver-hi cada cop que hi arribàvem. De fet, em sembla que aquesta és una qüestió que no s’aborda des del 2006, any en què el dia de la Constitució va caure en dimecres i la Puríssima en divendres i la setmana laboral va quedar reduïda en el dilluns i el dimarts. L’any abans havia estat el del debat més efervescent, segons em sembla recordar, atès que queien en dimarts i dijous i no hi havia dos dies laborables seguits; per a qualsevol fàbrica, un autèntic desastre. Previsiblement, l’any que ve el debat tornarà a reobrir-se, ni que sigui tímidament, perquè les dues dates festives ja cauen en dilluns i dimecres. I així, com aquell qui no vol la cosa, haurem arribat a l’any 2011 i ens tornarem a trobar amb la Constitució i la Puríssima en dimarts i dijous. És a dir, que haurem cobert tot un cicle del calendari i el problema, si és que ho és, restarà intacte per a ser debatut i per a tornar-nos a tirar les festes pel cap, amb l’alegria i la passió que ens caracteritza a tots plegats. Jo em penso que no tenim massa remei. Hi ha qui proposa traslladar totes les festes en què s’ocasiona un pont al dilluns més proper i fer un cap de setmana llarg. Per a les fàbriques és una bona solució perquè engegar les cadenes de producció o determinats ginys no els surt productiu si l’han d’aturar cada vint-i-quatre hores. És lògic i comprensible. Ara: hi ha qui també justifica que no tindrà gaire sentit celebrar l’Onze de Setembre, per exemple, el dia tretze o el dia nou. I encara hi ha el sector serveis a qui ja li va bé que de tant en tant hi hagi una setmana de vacances més a l’any. A mi em sembla que les festes s’han de respectar en la data que toquen. Una altra qüestió és si el calendari que tenim, el festiu, el laboral i l’escolar, és el més adequat a l’actual ritme de vida. Hi ha algunes festes que han perdut el sentit que tenien quan van ser fixades, però que mantenim per tradició i perquè hi ha estaments que tenen prou força per a fer-les valdre, i que algunes vegades entren en conflicte amb d’altres que d’altres estaments han introduït perquè ho creuen necessari. Em temo que és un problema irresoluble a mitjà termini.

En ple Tourmalet

La temporada passada, pel caprici del calendari, més o menys en aquestes dates, el FC Barcelona va haver d’afrontar els cinc equips que a priori eren els més forts del campionat de la Lliga espanyola. Com que a tots els equips els passava el mateix, va fer fortuna qualificar aquesta etapa del campionat com el Tourmalet de la Lliga. Personalment, l’expressió no m’agradava gaire i em penso que no la vaig fer servir mai, però reconec que era una manera gràfica de resumir aquelles setmanes de competició i avui m’ha semblat que era oportú rescatar-la. Enguany, no s’ha encunyat cap expressió com aquesta però també valdria per a definir el tram de la temporada en què ara mateix es troba el FC Barcelona. Va començar rebent l’Inter de Milà, un partit clau per a garantir-se la classificació per als vuitens de final de la Lliga de campions, i l’acabarà la setmana que ve amb la disputa del Mundial de Clubs a Abu Dhabi. La temporada passada va pujar el seu Tourmalet particular amb una solvència extraordinària, va aconseguir fer els 12 punts en joc, i es va distanciar decisivament dels seus rivals. Aquell coixí de punts van ser vitals per a passar les ensopegades a la Lliga de començaments d’any. I, en aquesta, el camí que han agafat els blaugranes sembla pastat. Les sensacions pel que fa el joc no havien estat tan bones com ara fa un any, almenys fins al dia de l’Inter. Tanmateix, els resultats a la competició espanyola són encara millors, que aviat és dit. Probablement, la disputa de les dues Supercopes i algunes lesions de jugadors clau en l’esquema de Josep Guardiola han requerit un tipus de preparació diferent de la d’ara fa un any, però l’eficàcia és la mateixa. Si de cas, només cal lamentar que la superioritat en el joc no s’acabi traduint en més punts d’avantatge a la classificació. Però, com també sol passar en els noranta minuts, tampoc el domini aclaparador acaba reflectint-se en el marcador. És el marge de millora que tenen els jugadors blaugranes. De moment, queden tres rampes per a superar: Kiev, Espanyol i Abu Dhabi.

Posen la directa

El FC Barcelona ha guanyat per 1 a 3, amb dos gols de Messi i un d’Ibrahimovic, al camp del Deportivo de la Corunya; manté els cinc punts d’avantatge respecte el Reial Madrid i obté la segona victòria consecutiva a domicili. Ha estat un partit un pèl estrany. Els primers 35 minuts han estat d’un domini abassegador dels blaugranes, de molta possessió i recuperació ràpida, molt intensos, i tres o quatre ocasions de gol molt clares. N’ha concretat una. El Depor feia el que podia, capejar el temporal i mirar de sortir al contracop. Era la millor primera part de la temporada, o gairebé, semblant a la de l’Inter de Milà. Però els gallecs n’han tingut prou amb una sacada llarga del porter Aranzubia i dos cops de cap per a empatar. A partir d’aquí el partit s’ha equilibrat també en el joc i el començament de la segona ha seguit força igual. Semblava la història de sempre: el Barça elaborant les jugades fins a fer perdre la paciència a l’aficionat, deixant passar bones ocasions per a rematar, i un rival a qui no li cal tant de virtuosisme per a ficar-la dins. Fins al canvi de Pedro per a Henry i la nova ubicació de Messi, per darrera d’Ibrahimovic. A partir d’aquest moment, el joc s’ha tornat a situar més a prop de l’àrea gallega. Messi ha fet el segon, de cap, hores abans de rebre la Pilota d’Or a París, demà al migdia. El tercer d’Ibrahimovic, a les acaballes del partit, ha servit per a certificar una victòria importantíssima de cara el campionat de Lliga perquè Riazor sí que és un camp en què es guanyen els títols. El camp del Deportivo és un dels més complicats, tant per al FC Barcelona –en els darrers disset anys només hi havia guanyat dues vegades– com per al Reial Madrid, per tant, és un dels terrenys en què guanyar-hi pot servir per a agafar distància als rivals. La trajectòria del Barça a la Lliga és extraordinària, malgrat que dos punts d’avantatge només (sense comptar amb el partit avançat, és clar) siguin molt pocs i que el joc fet fins ara, la sensació que fa almenys, sigui menys brillant que el de la temporada passada. En el primer moment decisiu de la temporada, pels enfrontaments clau a la Lliga, a la Lliga de Campions i el Mundial del Clubs, em fa l’efecte que el Barça ha posat la directa.

L’altra enquesta

Per a les eleccions a la presidència del FC Barcelona encara falten entre quatre i sis mesos, que en el món del futbol i del Barça és molt de temps, però ja portem dues enquestes en pocs dies. A la del diari Gol del dia 16 de novembre li ha succeït la de El Periódico de dimecres, a 800 socis, en una mostra prou representativa, enquestats el dia del partit FC Barcelona – Reial Madrid. En línies generals, les opinions dels socis no han variat pel que fa l’ordre de les simpaties envers els presumptes candidats, però les distàncies s’han eixamplat molt: Sandro Rosell guanya en totes dues, però el 31 per cent de la primera ha pujat al 56’8 per cent de la darrera. Els altres aspirants també milloren les prestacions, però més modestament: Ferran Soriano, del 9 per cent al 11’4 per cent, Xavier Sala i Martín, del 5 per cent al 9’6 per cent i Alfons Godall, del 4 per cent al 5’9 per cent. Ara, el que sí que ha variat i molt significativament, és que el 37 per cent d’indecisos que hi havia a mitjans de novembre, amb l’arribada del desembre, s’han reduït a només un 15 per cent. Com que les fotografies de la festa de Luz de gas, la de la dutxa a 100 euros l’ampolla, encara no havien sortit, es fa difícil comprendre a què es deu aquesta presa de decisió tan sobtada. Tant se val. A mi em continua semblant que és massa aviat i que, sense deixar de ser interessant, les enquestes que es fan sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona, a aquestes alçades, no poden tenir la mateixa fiabilitat que les enquestes polítiques, perquè l’espai electoral no té la mateixa estabilitat. Sí que és significativa l’aparent contradicció entre els dos terços que aproven la gestió de Joan Laporta i que el consideren un bon president i el 60 per cent que afirmen voler un canvi que recull, gairebé al cent per cent, Sandro Rosell. Dic aparent perquè jo no hi veig cap contradicció: la gestió és bona, Laporta, malgrat tots els seus excessos, sense banda sonora i sense imatges haurà estat un bon president i Rosell, que formava part de la candidatura del 2003, es pot considerar tan continuista com Godall i Soriano (el cas de Sala i Martín ja és d’un altre color).

L’arxiu Horaci Seguí

El cas de l’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles m’ha recordat el de l’Horaci Seguí, que vaig viure de molt a prop quan era director de comunicació del FC Barcelona. M’ho ha recordat perquè es tracta de dos arxius d’un valor extraordinari, no pas perquè siguin casos semblants. L’Horaci Seguí és un dels pocs fotògrafs que els anys seixanta i setanta viatjava amb el FC Barcelona allà on l’equip anava a jugar. El seu arxiu consta d’unes 250.000 fotografies, fetes entre els anys 1963 i el 2003, algunes de tan reconegudes i emblemàtiques com la de Johan Cruyff marcant-li un gol al porter de l’Atlètic de Madrid, Miguel Reina, al Camp Nou, en un salt prodigiós i inesperat, quan semblava que la pilota es perdria. Ara aquest arxiu és propietat del FC Barcelona, del seu Centre de Documentació. No va ser una negociació fàcil. Hi va haver un moment, molt al començament, en què va semblar que les converses es trencaven i que tot l’arxiu aniria a parar a diversos compradors privats, que havien calculat el potencial de moltes d’aquelles fotografies. Hagués estat una llàstima, hagués estat una pèrdua irreparable per al club. En les negociacions hi havia un problema econòmic, és clar, però sobretot passava que l’Horaci Seguí no se sentia ni prou valorat, ni prou ben tractat. Per a ell, aquell arxiu era tota la seva vida, pràcticament, i la clau per a entendre’ns va ser demostrar-li que per al FC Barcelona el fruit dels seus quaranta de feina tenien un valor indiscutible i que faríem tot el que calgués i fos possible per a garantir-ne, primer, la conservació, i, després començaríem la tasca minuciosa d’ordenar-les i fer-les accessibles, amb els mitjans tècnics més idonis. El vam convèncer i, a partir d’aquell moment, refeta la confiança, l’acord ja va ser cosa feta. Ara el seu arxiu, els seus quaranta anys d’anar pel món seguint el Barça amb les seves càmeres, són al Centre de Documentació del FC Barcelona, i les seves fotografies conservades adequadament i tractades per a què puguin ser d’utilitat pública.

Tres punts i cap a casa

Va ser un 0 a 2 i no un 0 a 1, però l’expressió de “0 a 1 i cap a casa” encara val per a resumir què va passar anit al camp del cuer de la Lliga espanyola, el Xerès. Henry, tot just començar la segona part, i Ibrahimovic al minut final, van fer els dos gols que donen tres punts al Barça, el col·loquen provisionalment amb cinc punts d’avantatge respecte del Reial Madrid i certifiquen el millor inici d’un equip blaugrana en la màxima competició espanyola. El partit va ser molt dolent, en el sentit que va ser molt ensopit, amb un joc excessivament lent i passiu, i disputat en un camp petit i amb una gespa no apta per a la pràctica d’un futbol tècnic i atractiu; la pilota feia uns bots tan desacostumats de veure, que més d’una vegada semblava que estigués boteruda. Ara: de partits d’aquests, durant una temporada, n’entren un sarpadet, tres o quatre, la quantitat exacta depèn de la marxa de la Lliga i dels capricis del calendari. En aquest cas, per exemple, a més a més de la poca entitat del Xerès, hi ha fet molt que el desplaçament hagi caigut després d’una setmana tan intensa com l’anterior, amb els enfrontaments contra l’Inter de Milà i el Reial Madrid, i a les envistes d’uns altres tan complicats com l’anada a Riazor i a Kíev i la visita de l’Espanyol. Els tres punts és el més important i l’únic botí que als jugadors blaugranes els podia interessar de la visita a Xerès. El tècnic Josep Guardiola va fer bé les hores prèvies de dir públicament als seus jugadors que si aquest any volien tornar a ser campions, l’esforç fet contra l’Inter i el Madrid, no podia estroncar-se a Chapín. Ara: com que el més previsible és que el Reial Madrid també hi guanyi (el Sevilla ja ho va fer 0 a 2), aquests són partits que no serveixen per a distanciar-te dels teus rivals pel títol, per a marcar-hi diferències decisives, però els has de guanyar per evitar que te les treguin ells. És en aquest sentit que dic que en camps com el del Xerès no es guanyen els títols, per bé que si hi bades més del compte els acabes perdent. Del partit d’anit, l’únic fet que trobo preocupant són els errors massa flagrants de Márquez i el temps excessiu que li està costant a Txigrinski adaptar-se a l’equip. Que hi va haver d’altres jugadors que no van estar a l’alçada de l’oportunitat que tenien, també és cert. I no és una bona notícia perquè bona part de l’èxit de la temporada passada fou que Guardiola va poder comptar tot l’any amb una base de setze o disset jugadors que li permetien fer múltiples combinacions sense que el rendiment global se’n ressentís. Enguany, en canvi, el nombre de futbolistes que li ho permeten fer ha minvat i no és bo perquè tots acabaran fent falta en un moment o altre.

Messi, Pilota d’Or

Era una decisió indiscutible i llargament anunciada: Leo Messi és la nova Pilota d’Or del futbol. De fet, qualsevol (o gairebé, tampoc no cal exagerar) jugador del FC Barcelona s’havia fet mereixedor aquest any d’endur-se el preuat guardó que atorga la revista France Football. I, de fet, entre els cinc primers classificats, hi ha tres jugadors més que la temporada passada, la del triplet, vestien la samarreta blaugrana: Xavi, Iniesta i Eto’o; només Cristiano Ronaldo, el triomfador l’edició passada, s’ha colat en segon lloc. Leo Messi ha guanyat l’elecció amb el nombre més gran de vots que mai cap futbolista ha aconseguit, per sobre de Michel Platini. La Pilota d’Or és un trofeu individual però, rarament, l’obté cap jugador que no hagi fet, a més a més, mèrits col·lectius, vull dir que hagi dut al seu equip o la seva selecció a guanyar els màxims campionats. Em sembla un criteri molt encertat perquè, al cap i a la fi, el futbol és un esport d’equip i és adequat que es premiï l’excel·lència individual si serveix per a què el conjunt triomfi. És exactament el que va succeir la temporada passada i no pas l’anterior; en aquella edició, el talent de Cristiano Ronaldo havia estat més productiu per al Manchester United que no pas el de Messi per al FC Barcelona (encara que la culpa no fos seva). La Pilota d’Or a Messi és, doncs, un reconeixement al jugador més valuós del FC Barcelona de les (per ara) cinc copes, circumstància que queda referendada amb la presència de Xavi, Iniesta i Eto’o. El barcelonisme ha d’estar molt orgullós d’aquest reconeixement, perquè no és només individual, és també global. És un premi a una manera d’entendre el futbol, com a divertiment i com a expressió d’una manera de ser oberta, transparent i noble. I és que, tret d’Eto’o, si algun tret en comú tenen entre ells Messi, Xavi i Iniesta, un argentí, un català i un espanyol, és haver-se format al planter blaugrana, a la Masia, amb tot el que aquest fet representa de concepció futbolística. I, és clar, aquesta nit els toca guanyar a Xerès perquè d’això va el futbol.

Ressons del Barça – Madrid

Tots els Barça – Madrid tenen vuitada, com els sants. I encara que mai no superin en interès i passió el que es viu durant els noranta minuts al terreny de joc, segons com, moltes de les declaracions i anàlisis que es fan els dies següents agafen més significat que no pas el partit en si mateix. El Barça – Madrid de diumenge no ha estat una excepció. Bona part de la premsa madrilenya considera que el Reial Madrid és més líder ara que no pas ho era dissabte, malgrat que d’estar un punt per sobre del FC Barcelona ha passat a estar-ne dos per sota. Els analistes madridistes, amb el director general del club blanc, Jorge Valdano, al capdavant, consideren que “cap equip va jugar com ells al Camp Nou en els darrers dos anys”. Segons aquesta manera de veure-ho, el Reial Madrid, pel joc que va fer, ha sortit reforçat del Camp Nou i és un ferm candidat a disputar-li el títol de campió amb al Barça. Amb tot, també es fixen en el suposat penal de Piqué a Cristiano Ronaldo i el làser amb què van apuntar el davanter portuguès. A Barcelona, en canvi, l’ambient ha estat molt diferent: elogis unànimes a l’actuació de Puyol i Valdés i al joc i coratge de tot l’equip, alta mèdica de Milito, renovació de Márquez i declaracions assenyades –algunes– com les d’Abidal no volent entrar al joc del retrovisor. Personalment, una i altra actituds em semblen molt significatives. És veritat que el Madrid va oferir una millor imatge que no pas havia donat en molts partits d’aquesta temporada, però no en va tenir prou per a guanyar i 270 milions d’euros després, només faltaria que no fos prou competitiu. En canvi, el FC Barcelona, sense presentar la seva millor imatge, la més brillant almenys, va ser capaç d’imposar-se al seu principal rival pel títol. I, a l’hora, signar el millor inici a la Lliga espanyola de la història del club. És a dir, que mentre el Madrid sembla tocar sostre i es conforma amb plantar cara, el Barça té encara un bon marge de millora abans no agafi el seu nivell més alt. Tot plegat només val per a fer bullir l’olla. Perquè si a l’hora dels partits no passa res del que s’ha predit, o passa el contrari, no serveix per a res, però són consideracions que no deixen de tenir el seu significat i, si més no, serveixen per a passar l’estona fins a la pròxima jornada.

Victòria en un partit formidable

El FC Barcelona ha guanyat per 1 a 0 (gol d’Ibrahimovic al minut 55) el Reial Madrid en un partit formidable. Al Barça, la victòria li ha costat molt obtenir-la. Ha hagut de sobreposar-se a un primer temps de joc molt igualat, en què els madridistes han gaudit de dues oportunitats molt clares per a avançar-se i que ha salvat Víctor Valdés en dues grans intervencions a peus de Cristiano Ronaldo i Kaka, i a mitja hora final que ha hagut de jugar amb un futbolista menys per l’expulsió de Sergio. Tot el partit ha estat molt intens, de fet. Ha estat un duel entre els dos màxims candidats al títol de la Lliga espanyola, molt ben jugat pels dos equips que han ofert un enfrontament d’una gran qualitat tècnica i tàctica; probablement, FC Barcelona i Reial Madrid han disputat el millor partit de futbol que avui es pot veure internacionalment. L’ha guanyat el FC Barcelona perquè, en conjunt, és més bon equip i ha tingut l’encert de no errar la primera gran ocasió que ha tingut i perquè ha mostrat un caràcter guanyador un punt superior a les individualitats blanques. L’aparició d’Ibrahimovic, als cinc minuts de la segona part substituint Henry, ha estat clau, perquè ha fet el gol de la victòria i perquè ha estat una referència en atac clara i segura per als migcampistes. Aquesta victòria és d’una transcendència molt gran, malgrat que el final del campionat, tan llunyà encara, no permeti veure-ho clarament. El FC Barcelona ha recuperat el liderat, situació que sempre serveix per a donar tranquil·litat, però el triomf és transcendent sobretot perquè aquest és un dels nou o deu partits a tot estirar en què es va decidint el títol; això, és clar, a condició de no espifiar-la a camps com el del Xerès, dimecres. És una victòria que, com totes, dóna tres punts a la classificació, però a diferència de les altres, i a banda d’impedir que el teu rival directe en sumi cap, aporta un plus de confiança i de rearmament moral d’una importància certa i futura. El que sembla segur és que aquest primer enfrontament directe ha estat una declaració d’intencions molt clara: el Madrid ha fet una gran inversió per a acostar-se al campió, i ho ha aconseguit, però el Barça manté les senyes d’identitat que el van dur al triplet i el mateix afany de victòria.

Un Barça més madur

En els partits de futbol les circumstàncies també s’han de tenir molt en compte: cada partit és el partit i les seves circumstàncies. Les circumstàncies del FC Barcelona – Reial Madrid d’avui són força diferents de les de la temporada passada. Un i altre equip hi van arribar en una situació molt diferent: el Barça era líder i li treia 9 punts al Madrid, que aquella setmana mateix canviava d’entrenador. Tant l’equip com el club blanc eren un desgavell absolut. Tot i això, als blaugranes els va costar Déu i ajuda imposar-se per 2 a 0; fins al tram final del partit no ho van aconseguir. Abans, Eto’o va fallar un penal i Valdés va salvar un gol cantat a Drenthe. En acabat, vam ser molts els qui vam valorar que el barcelonisme havia preparat molt malament aquell enfrontament, perquè durant la setmana només es va parlar de quant gols li clavarien als madridistes, donant la victòria per descomptada. L’emoció va arraconar la raó i els jugadors no se’n van saber aïllar. No era la primera vegada que li succeïa una cosa semblant, i no va ser l’última. A la primera jornada, contra el Numància, Guardiola havia dit que els seus jugadors s’havien precipitat volent fer el segon gol abans d’haver marcat el primer. I, més endavant, contra un Espanyol amb mig peu a la Segona Divisió i un Barça amb mig títol a la butxaca i parlant del triplet, es va cometre un pecat semblant, amb declaracions eufòriques durant tota la setmana; el resultat final va ser 1 a 2. Crec que aquella va ser la darrera vegada que l’equip va cometre un error semblant. Des de llavors, el seu capteniment ha estat de prudència i humilitat, malgrat totes les victòries, els títols i l’excel·lència del seu joc. No han tret mai pit abans d’hora. Les circumstàncies del Barça – Madrid d’enguany són ben diferents. Els blancs vénen com a líders i amb un onze farcit de jugadors molt bons i molt cars. I, a més, els blaugranes no han tingut massa temps per a referir-s’hi: dissabte, van ensopegar contra l’Athletic, dimarts rebien l’Inter en un partit a cara o creu i tenen dos dels seus cracs, Messi i Ibrahimovic, una mica fets malbé. Tot i això, vull creure que encara que les circumstàncies haguessin estat gairebé tan favorables com fa un any, l’equip no hagués caigut en aquells errors perquè avui és un equip molt més madur.

El Punt compra l’Avui

A l’Avui hi he treballat durant tretze anys, des del 1990 fins al 2003, amb un parèntesis d’encara no un any, del 1998 al 1999, en què vaig estar de guionista al programa Aquest any, Cent!, de TV3. A l’Avui, vaig entrar-hi com a cap de política internacional i quan el vaig deixar, per a anar-me’n al FC Barcelona de director de comunicació, n’era subdirector i el cap d’esports. Quan vaig plegar del FC Barcelona i fins al darrer setembre, vaig escriure-hi un article més o menys mensual a la secció de Diàleg. S’entén, doncs, que hagi seguit amb interès els darrers esdeveniments que han afectat el diari des de la dimissió de Xavier Bosch i la provisionalitat subsegüent i que ara han desembocat en la seva adquisició per part del Punt. L’Avui sempre ha patit de no tenir al seu darrera una direcció empresarial adequada. L’Albert Viladot, en pau descansi, ja en parlava quan em va contractar. Ni Vicenç Villatoro ni Vicent Sanchis se’n sortiren, tampoc. La darrera etapa, amb la creació d’una empresa editora controlada pel Grup Godó, en un 40 per cent de les accions, el Grup Planeta, en un altre 40 per cent, i l’Institut Català de Finances, amb el 20 per restant, ha estat el darrer intent i el més seriós. Ara: fou una opció que, personalment, mai em va convèncer. Per, com a mínim, dos motius: el primer, perquè ni al Grup Godó ni al Grup Planeta els podia interessar mai un diari Avui fort, i, segon, per la dependència del finançament públic i l’equilibri exagerat de poder que es va fer. Per tant, que el Punt hagi comprat el 100 per cent de les accions de l’Avui em sembla positiu. El Punt feia temps que hi anava al darrera, de manera que s’ha de comprendre que per a ells és una prioritat i que s’hi dedicaran en conseqüència i a consciència. La seva trajectòria empresarial i periodística els avala. L’Avui és un diari necessari. Vull dir que a Catalunya li cal un diari d’abast nacional, fet i pensat en català, amb un ideari de país molt ben definit, obert a totes les tendències ideològiques. L’Avui ha de ser un punt de trobada, una eina per al país. L’opció del Punt pot fer-ho possible.

L’editorial

Dotze diaris catalans van publicar ahir el mateix editorial La dignitat de Catalunya en defensa de l’Estatut. És una iniciativa inèdita i insòlita que ha merescut tota mena de reaccions. A Catalunya, majoritàriament molt a favor, mentre que a Espanya ha generat respecte, en el millor dels casos, i indiferència i condemna, en molts d’altres, fins al punt que mitjans com El Mundo o la Cope han parlat de “delicte d’intimidació” i cop d’estat. En fi. És clar que es tracta d’un pronunciament sonor i solemne de part dels mitjans de comunicació fets i pensats en clau catalana. És un gest d’una gravetat indiscutible fet en un moment oportú. L’Estatut porta més de tres anys empantanegat en un Tribunal Constitucional (TC) de dubtosa legitimitat atès que dels dotze magistrats que el componen, un no pot votar perquè ha estat recusat, un altre resta vacant per la mort d’un d’ells i a quatre més els ha vençut el mandat. Recentment, s’ha sabut que la seva sentència està al caure i que, probablement, retallarà l’Estatut en aspectes clau i simbòlics de l’autogovern de Catalunya. I aquest cap de setmana, el president de la Generalitat se n’ha queixat amb un to de fermesa i amb alarma. D’altres organismes del país, com les cambres de comerç, han alçat la veu amb una intenció semblant. L’editorial dels diaris, doncs, recull de manera exacta la inquietud amb què el conjunt de les institucions catalanes segueixen la tramitació de l’Estatut, que va anar a parar a l’alt tribunal pel recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP. Jo trobo bé el contingut de l’editorial, el subscric enterament, i aplaudeixo l’encert dels dotze diaris de fer-se seva la indignació generalitzada que hi ha a Catalunya, en el fons i en la forma. Ara: també trobo que els fets haurien hagut d’anar exactament al revés de com s’han succeït. Vull dir que, a la meva manera de veure-ho, haurien hagut de ser els poders polítics i econòmics del país, amb el govern al capdavant, els qui haurien d’haver fet un pronunciament semblant i després haurien d’haver estat els diaris, conjuntament si es vol, els qui s’hi haurien d’haver afegit. Però ha anat completament al revés. I a mi em sembla que aquest capteniment ens afebleix. Perquè jo penso que els periodistes hem de burxar els poders perquè es comportin com creiem que ho han de fer, pressionant-los o animant-los a fer passos que, per la raó que sigui, o bé no fan o bé no fan correctament, segons el nostre entendre. Però la política no la pot fer mai un mitjà de comunicació, ni tan sols és bo que la dicti. Pot influir, però no ha de poder anar més enllà. A més, no puc deixar de comprendre que bona part de la situació en què es troba l’Estatut, en particular, i les relacions de Catalunya amb Espanya, més en general, són causa de la política seguida fins ara pels partits polítics, que han estat incapaços de resoldre la renovació del TC o d’atorgar a Catalunya el reconeixement nacional que es mereix. Benvingut l’editorial, si serveix per tornar a cadascú el paper que li pertoca.

Impecable (bis)

L’excel·lent partit jugat pel FC Barcelona davant l’Inter de Milà ha generat unes quantes reaccions del tot previsibles. L’entrenador Josep Guardiola va dir durant la roda de premsa posterior que, malgrat el bon resultat i l’extraordinari joc fet pels seus jugadors, el debat i els dubtes al voltant de l’equip no s’acabarien i que es reprendrien així que hi hagués un parell de resultats no prou bons. Aquesta afirmació em mou a fer dues consideracions. La primera és sobre la funció del periodisme. Aquesta és una professió essencialment crítica. Ara: criticar, no vol dir buscar els treus peus al gat constantment o portar la contrària per definició. La funció crítica del periodisme consisteix a dir el que hom creu veure i es pensa; la qüestió és fer-ho de manera honesta i rigorosa, amb sinceritat, sense respondre a interessos més o menys ocults. El que succeeix en el periodisme esportiu –i cada vegada més en el polític– és que les filiacions hi són permeses i, llavors, com que la frontera entre la feina i l’afició és molt permeable, es tendeix massa sovint a confondre un i altre aspectes. I la segona consideració es refereix a l’essència de l’esport: Un esportista és només el que demostra ser a cada moment. És així de bèstia. Per això té tant de valor la victòria, sobretot quan es prolonga en el temps, i per aquesta raó és més fàcil arribar dalt de tot que no pas mantenir-s’hi. És clar que aspectes que aquests dies se senten sovint, com la confiança i el crèdit, tenen sentit, però és un sentit molt relatiu. De fet, serveixen per a decidir on hem de posar el llistó, per a saber què és capaç de fer un esportista o un equip. Per tant, reclamar confiança i apel·lar al crèdit és contradictori amb el fet de demanar de no fer comparacions amb el que s’ha fet abans. Tenir confiança en el FC Barcelona d’aquesta temporada és analitzar-lo en funció del que va fer la temporada passada, agradi més o agradi menys. Ara: això és aplicable a moltes d’altres professions, per no dir a totes. La confiança et garanteix paciència i comprensió davant d’algunes errades, però s’ha de renovar cada dia.

Impecable

No s’hi valia a badar, i ningú ha badat. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 0 l’Inter de Milà (gols de Piqué i Pedro), s’ha posat líder del seu grup i s’ha posat la classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions molt a l’abast. Dissabte, contra l’Athletic Club, havia tingut la impressió que a la primera part l’equip havia recuperat bona part de la pressió i la velocitat pròpies del seu joc i que, malgrat l’empat a zero, a què s’havia arribat al descans, la segona part estava ben encarada, i així ho vaig comentar amb algun dels companys amb què estava veient el partit. El gol d’Alves, a l’inici de la segona part, ratificava la impressió. Però, de cop i volta, aquella bona sensació va passar avall i ja sabem com va acabar, amb un empat decebedor i la lesió de Messi per a acabar-ho d’adobar. I amb alguns dubtes sobre la fiabilitat d’un equip que mereix tota la confiança però que durant la temporada ha fallat un parell de cops, almenys, quan no tocava. Em sembla que era una impressió força general, que s’explica més que per desconfiança envers el grup de Guardiola, pel neguit de trobar-se en una setmana clau pel futur a la Copa d’Europa i a la Lliga espanyola. Crec que és una reacció lògica i comprensible. Ara: el partit que ha fet el Barça contra l’Inter de Milà ha d’haver apaivagat l’excitació que hi havia. Els blaugranes han fet un partit impecable, en totes les seves facetes. Han trencat la teranyina defensiva aviat, assetjant l’Inter al seu territori, aculant-lo, amb dos gols, el segon dels quals ha estat una síntesis perfecta del joc blaugrana, que situa l’equip per damunt de les individualitats, el triomf d’una idea d’entendre el futbol: una possessió pacient, per avançar de manera segura entre les línies rivals, fins a trobar (Xavi) la passada que trenca tot l’entramat defensiu i habilita el jugador que entra per la banda (Alves) amb totes les opcions per a fer l’assistència definitiva (Pedro). Un resum fascinant. I amb el marcador a favor, el Barça ha sabut controlar el partit, aturant-lo quan calia, o bé accelerant-lo quan el paisatge semblava propici, i sense donar mai opció als interistes a remuntar el resultat. Només cal que no sigui un miratge. La veritat, és que no ho sembla.

Aplaudiments sí, homenatge poquet

La visita de l’Inter de Milà ha generat una debat paral·lel, lògic i habitual en aquests topants. És clar, la tornada de Samuel Eto’o al Camp Nou vestint la samarreta de l’equip rival ha fet que en els mitjans de comunicació ens preguntem com se l’ha de rebre. I hi ha unanimitat, o gairebé, a considerar que se li ha de tributar una gran rebuda, amb aplaudiments i dempeus. No són ganes de dur la contrària, però jo no en faria un gra massa tampoc. Jo crec que a l’Eto’o se l’ha de rebre amb respecte i que se l’ha d’aplaudir en el moment de saltar al camp i quan el seu nom sigui anunciat entre l’alineació interista, perquè el barcelonisme ha d’estar-li agraït per sempre, però no cal anar més enllà. No cal que aquest retorn es converteixi en un homenatge a l’Eto’o pels èxits que va donar al club, amb els seus gols a les dues Copes d’Europa per damunt de tot. Aquest tipus de celebracions, que indiscutiblement engrandeixen les institucions, s’han de fer en el moment oportú i trobo que dimarts, en el marc d’un partit tan decisiu per al futur del Barça a la Lliga de Campions, no és l’adequat. Si no es va poder fer a l’estiu, ja hi haurà una altra ocasió més propícia. Eto’o és a Barcelona amb l’ànim i l’obligació de contribuir a que el seu equip guanyi i de deixar fora un rival tan perillós com el Barça de cara al títol, i tant hi fa que hagi dit que voldria que el Barça i l’Inter disputessin la final del Santiago Bernabéu. És lògic, que vulgui eliminar el Barça i que digui que no ho vol fer i que no celebrarà cap gol que li faci. I com que és lògic, més val saber-ho i no confondre les coses. Perquè encara que una i altra siguin diferents, fan de mal distingir. El partit contra l’Inter de Milà és molt important i no hi ha d’haver cap distracció. Aplaudiments al començament i al final del partit per a l’Eto’o, respecte durant els noranta minuts, però l’homenatge més val ajornar-lo. No és incompatible estar agraït i reconèixer els mèrits de l’Eto’o, fins i tot lamentar-ne la seva marxa, i considerar que, tot i això, el barcelonisme ja tindrà una oportunitat més adient per a demostrar-li-ho.

La Lliga, és tan llarga com diuen?

L’empat del FC Barcelona al camp de l’Athletic Club (1 a 1, gol d’Alves) i la disputa aquesta setmana de dos partits tan transcendents com les visites de l’Inter de Milà a la Lliga de Campions i del Reial Madrid a la Lliga espanyola ha generat la reacció següent: el partit que s’ha de guanyar de totes totes és el de l’Inter, perquè una ensopegada amb el Madrid no és decisiva ja que la Lliga és molt llarga. Discrepo molt profundament d’aquest raonament perquè no considero que la competició espanyola sigui tan llarga com diuen. Que el partit contra els italians és decisiu, és obvi; de fet, ja ho vaig valorar així quan vaig considerar que la derrota a casa contra el Rubin Kazan, en contra de l’opinió generalitzada de després del matx, era una ensopegada molt greu que condicionaria no només la Lliga de Campions sinó també la Lliga espanyola perquè impediria donar descans als jugadors clau amb l’agreujant de tenir una plantilla excessivament curta. La meva discrepància rau en la importància de l’enfrontament amb el Reial Madrid que per a mi és determinant per al futur blaugrana a la Lliga. Perquè jo crec que, de fet, la Lliga espanyola encara és més curta que la Lliga de campions. Encara que no ho sembli. És cert que el campionat consta de trenta-vuit jornades, però no hi fa res. Perquè, en el fons, el títol es guanya en menys de deu la majoria d’edicions, en els enfrontaments directes entre els aspirants, el Barça i el Madrid més un o dos equips que s’afegeixen, si no ben bé a la lluita pel títol, sí per les places europees, i que tenen potencial per a fer la guitza; enguany, el Sevilla i, potser, el València. A la resta de jornades el títol no es guanya; contra els equips de mitja taula cap avall, si hi ensopegues més del compte, el que succeeix és que perds el títol perquè són punts que el teu rival suma segur. És el que passa de manera exagerada en lligues com la d’handbol; també és molt llarga, diuen, però a l’hora de la veritat, amb dues badades com les que ha tingut el Barça a les primeres de canvi, una a casa amb el Ciudad Real, rival pel títol, en nou de cada deu temporades, bona nit i tapa’t. Per tant, a mi em fa l’efecte que bona part de la temporada es juga aquesta setmana en dos partits; el de l’Inter és més decisiu, és clar, perquè és definitiu, o gairebé, però el del Madrid també, perquè establirà quina llargada tindrà aquest any la Lliga.

Qüestió d’incultura esportiva

La mà d’Henry en el gol de França contra Irlanda a la pròrroga, que va donar-li la classificació per al Mundial de Sud-àfrica, ha generat un debat que no s’acaba. És lògic i, a mig termini, pot ser que tingui les seves conseqüències. De moment, al meu entendre, el debat encara s’enfoca malament. D’una banda, hi ha els partidaris d’introduir les càmeres de vídeo per a resoldre dubtes o situacions que s’escapen a l’ull de l’àrbitre. No hi ha cap dubte que és la solució més adient. El problema és que el món del futbol encara no hi està preparat. Abans, hi ha d’haver un canvi cultural que tot just comença a albirar-se. Perquè, de l’altra banda, encara hi ha massa persones que defensen que la gràcia del futbol, en bona part, resideix en la polèmica que es genera i que fa que els partits durin no només noranta minuts sinó una setmana sencera. Tot i que entenc l’argument, no l’he compartit mai; vull dir que és cert que l’èxit del futbol es deu a que dels partits se’n parla molts dies abans i encara més dies després, però és que això succeeix tant si hi ha polèmiques com si no n’hi ha i penso que jugades com la de l’Henry, les errades arbitrals, li fan més mal que bé perquè posen en evidència l’obsolescència del reglament futbolístic i la seva incapacitat per a adaptar-se als nous temps. A tots els esports hi ha errors i hi ha tramposos, però tots fan esforços per a minimitzar-los i per a eradicar-los. En molts esports, el tennis taula que conec bé, o el tennis, no és gens estrany veure un jugador reconèixer que una pilota ha entrat, encara que l’àrbitre no ho hagi apreciat bé. O retirar les medalles que un atleta ha guanyat de manera fraudulenta. En el futbol, en canvi, ha estat una constant dir que és un esport per a espavilats per a justificar que un davanter fes un gol amb la mà o en llancés per a simular un penal, etc. És una qüestió de cultura esportiva. Ara: en les reaccions que hi ha hagut per la jugada d’Henry, em sembla que s’està produint un canvi que, a mig termini, farà que s’instal·lin mecanismes per a repetir les jugades dubtoses. Però, mentre als tramposos se’ls continuï considerant espavilats, mentre no hi hagi aquest canvi cultural, no es farà cap pas decisiu per a introduir mesures que limitin errades tan greus com la que ha donat la classificació a França i n’ha privat, injustament, Irlanda.

L’enquesta

Ara fa uns dies, el diari Gol va publicar la que em penso que és la primera enquesta de cara a les eleccions a la presidència del FC Barcelona que s’han de fer un diumenge d’entre el 15 d’abril i el 15 de juny de l'any que ve. És molt aviat, però és un termòmetre per a saber en quina posició surten els candidats. El més ben situat és Sandro Rosell, amb 31 per cent d’intenció de vot, seguit de Ferran Soriano, amb un 9 per cent, Xavier Sala i Martín un 5 per cent, Alfons Godall un 4 per cent, Jaume Ferrer un 3 per cent i Agustí Benedito un 1 per cent. El percentatge d’indecisos és molt alt, d’un 37 per cent. Tots aquests resultats, inclòs el dels indecisos, és plausible. Malgrat el que s’acostuma a dir, per l’experiència que tinc, que no és molta, quan les enquestes estan ben fetes els resultats que donen reflecteixen molt bé la realitat i, sobretot, si es fan periòdicament, repetint preguntes i paràmetres, les tendències que mostren són molt exactes. El que a vegades succeeix és que els resultats que es publiquen no són ben bé iguals als que de veritat han sortit. La pífia, sigui perquè els resultats no acaben de creure’s o bé perquè no convenen, es produeix en el moment de cuinar-los per a ser servits. Si l’enquesta del Gol ha estat cuinada o no, tot i que no m’ho sembla, no tinc prou elements per a saber-ho i, per tant, me l’he de creure. Queda clar que la clau la tenen el quaranta per cent, gairebé, d’indecisos. I també que fins que les candidatures no quedin definides definitivament, no es pot fer cap assignació de vot fiable. A vegades, i cada cop més, tendim a aplicar els esquemes que són propis de la política a les qüestions del FC Barcelona, i em sembla que no són equiparables. Avui, una enquesta electoral en la política té sentit perquè s’aplica sobre un marc estable. En el FC Barcelona, en canvi, aquesta estabilitat del mapa electoral és inexistent. Ningú sap quins candidats lluitaran per la presidència. Tot i així, l’enquesta del Gol em sembla oportuna. La qüestió és donar-li el valor que té, sense sobrevalorar-la ni menystenir-la.

El retorn de Milito

El defensa central argentí del FC Barcelona, Gaby Milito, ha tornat a jugar un partit de futbol després d’un any i mig d’estar lesionat. Ha estat un partit amistós, contra el Bolívar. N’ha disputat mitja part. Milito es va lesionar al genoll el 29 d’abril del 2008, en un partit contra el Manchester United, de semifinals de la Lliga de Campions. Han transcorregut 569 dies exactament, en els quals ha hagut de passar per a molts estadis anímics. Milito fa un mes que s’entrena amb els seus companys. La mitja part jugada contra el Bolívar és un pas més en el seu procés de recuperació, que encara ha de ser més llarg del que voldria ell i voldríem tots. Durant tot aquest temps, més d'una vegada, s’han posat en dubte les possibilitats de tornar a jugar de Milito. Per exemple, el director general del Reial Madrid, Jorge Valdano, va ser molt desagradable quan fa encara no tres mesos va dir que “es pretenia que jo defensés a Milito per la noblesa personal del jugador i perquè era molt interessant en termes futbolístics per al Reial Madrid, però el temps m’ha donat la raó”, va dir, justificant perquè en el seu dia va rebutjar el seu fitxatge després de la revisió mèdica i ignorant que el defensa argentí havia jugat a ple rendiment durant moltes temporades al Saragossa. Valdano va gosar dir-ho públicament, en una entrevista a l’agència DPA, l’agost passat. No ha estat l’únic a creure que Milito no tornaria a jugar. Avui, tot i que la seva recuperació encara no és plena i que, per tant, cal mantenir la prudència, Milito comença a veure la llum al final del túnel. És mèrit seu, en primer lloc, i dels metges que l’han tractat. I dels companys de vestidor, que no l’han deixat mai i que s’han esforçat per considerar-lo sempre un més dins del grup, perquè ells més bé que ningú saben que el pitjor que li pot passar a un futbolista, a qualsevol esportista, de fet, és caure en un desànim tan profund que et porti a deixar de considerar-te futbolista, o esportista. I, de fet, de tots els estaments del club, aquí ell mateix ha agraït públicament la paciència i el suport constant, i de tot el barcelonisme, que no l’ha oblidat mai i que espera en candeletes veure’l saltar un altre cop al terreny de joc.

‘Les veus del Pamano’, segons TV3

Ahir i dilluns, TV3 ha estrenat una pel·lícula distribuïda en dos capítols basada en la novel·la de Jaume Cabré Les veus del Pamano, publicada l’any 2004 per l’editorial Proa. L’adaptació que n’han fet és discutible, és clar. Tanmateix, la feina de guió no havia de ser gens fàcil. A Les veus del Pamano hi ha una bona colla d’històries que s’entrecreuen i un munt de salts d’una a l’altra i en el temps, i moltes vegades aquestes anades i vingudes es succeeixen enmig d’un paràgraf o àdhuc d’una mateixa frase. Traslladar-ho a la pantalla era un repte al qual calia renunciar-hi, inevitablement. Han optat per basar la pel·lícula en el mestre de Torena Oriol Fontelles; en canvi, al meu entendre la complexitat de la trama gira a l’entorn de la senyora Elisenda Vilabrú. Però, tant se val. Les veus del Pamano em sembla una novel·la extraordinària. Juntament amb Solitud, de Víctor Català, Incerta glòria, de Joan Sales, La plaça del diamant, Mirall trencat i La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda i La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, és una de les novel·les que més m’han impressionat. No sóc crític literari, ni ho pretenc, aquesta és una tria merament personal. Més enllà de les opinions que l’adaptació de Les veus... pugui provocar, ho trobo un gran encert. La meva manera de veure-ho és semblant a la que vaig tenir amb la reconstrucció del mite de Serrallonga, que també va generar crítiques de tota mena. I és que trobo que la televisió nacional de Catalunya fa molt ben fet de donar a conèixer els mites i les grans obres de la literatura catalana. Quan ho fa, compleix amb un dels seus deures més importants. Les veus del Pamano de Jaume Cabré és una de les millors novel·les catalanes. Per això, que l’obra hagi estat adaptada d’una manera més reeixida o menys, té un valor relatiu. El que em sembla determinant és l’èxit d’audiència que ha tingut la pel·lícula i que ara hauria de completar-se amb uns quants lectors més, centenars o milers, dels molts que ja ha tingut, per convertir aquesta novel·la a més d’una de les de més qualitat també en una de les més populars.

Febre codificadora

Els polítics d’aquest país i els polítics del país del costat sembla que li han vist les orelles al llop de la desafecció, encara que també podria ser que només ho fessin veure ara que s’acosten eleccions arreu. Sigui el sigui, el que és segur és que tot d’una els ha agafat una febre codificadora notòria. La Generalitat ha anunciat una sèrie de mesures per a què mai més ningú pugui afaitar cap fundació d’una manera tan bèstia com ho ha fet durant una pila d’anys la parella Millet – Montull al Palau de la Música i l’Orfeó Català i sense que ningú dels qui manava i hi col·laborava se n’adonés mai ni mai ningú es preguntés d’on caram treien els diners per a fer tot el que feien i mantenir un ritme de vida més propi d’un magnat de les finances aspirant a sortir als llistats de Forbes que no pas d’un mecenes cultural. També el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, amb el cas Gürtel a la sabata, ha promès dotar-se d’un codi ètic. Aquesta febre codificadora ha arribat també al FC Barcelona. La setmana passada es va presentar un Consell Sènior, amb l’aval del futur candidat a la presidència del FC Barcelona Sandro Rosell i va proposar l’adopció d’un codi ètic per als futurs dirigents. Totes aquestes iniciatives són molt lloables. Ara, no serveixen gaire per a res, ni tan sols per a guanyar confiança. Perquè n’hi hauria prou que tots aquests dirigents es comprometessin a complir les lleis vigents i els estatuts i a no incomplir el Codi Penal. El conseller d’economia, Antoni Castells, ho ha dit d’una manera prou clara: “Els delinqüents es caracteritzen per saltar-se sistemàticament la llei”. Doncs, això mateix. És veritat la desafecció de la ciutadania envers els seus polítics i dirigents es deu, bàsicament, a un problema de comportaments. I és d’agrair que es demani perdó públicament i que es facin propòsits d’esmena. Però la confiança no la recuperaran a còpia de codis ètics. Cal una regeneració molt més profunda, que ha d’afectar els comportaments i ha d’obrir nous canals de participació i d’influència més directes i efectius.

Dissabte de penya

Aquest dissabte, la Penya Barcelonista de Calaf i comarca va celebrar el seu 27 aniversari. La celebració va consistir en un concurs de dibuix infantil, un col·loqui sota el títol “El Barça vist pels seus escriptors” i el sopar de fi de festa, amb els sortejos i els parlaments de rigor. Un format molt tradicional. En el col·loqui hi van participar el periodista Enric Bañeres, l’escriptor Josep Maria Fonalleras, l’home de futbol Josep Maria Minguella i l’historiador Carles Santacana; jo vaig ser el moderador d’una taula molt representativa i equilibrada i que va comptar, entre el públic, amb la presència i participació de l’exsíndic dels socis Ramons Térmens. La xerrada va tractar de tots els temes imaginables que són d’actualitat blaugrana avui, tant institucionals com esportius, d’una manera serena i ordenada, enriquidora, amb la confrontació de punts de vista molt diversos. Va ser l’acte central de la celebració. No obstant, la meva reflexió al llarg de tota la jornada es va fixar en el valor que per a Calaf té la Penya Barcelonista i que em fa l’efecte que és extensible a d’altres associacions i viles. Crec que té un valor doble: Quan els actes que promouen, no només un dia sinó durant tot l’any, són oberts a tota la població i es busca la col·laboració i la complicitat de les altres entitats veïnes, aquestes associacions exerceixen una funció cohesionadora i quan són capaces de posar en marxa iniciatives que atrauen els nouvinguts fan una feina d’integració ciutadana molt fructífera. Encara que es tracti d’afirmacions òbvies i de sentit comú, no són tan habituals com es podria pensar perquè les associacions les dirigeixen persones i les persones ens movem per tota mena d’interessos i sentiments que, massa sovint, no són ni obvis ni de sentit comú; hi ha vanitats, enveges, mals entesos, enemistats, etc., que també hi juguen i molt. Si he volgut parlar d’aquest aniversari és, precisament, per a subratllar que la Penya Barcelonista de Calaf i comarca és una d’aquestes associacions amb aquest valor doble, d’entitat cohesionadora i integradora i això és gràcies als seus dirigents, començant pel seu president Carles Frauca i acabant per totes les persones que dediquen moltes hores del seu lleure per a que tot estigui a punt, i sempre en un ambient d’amistat i companyonia admirable.

De maniobres a Perpinyà

La Junta Directiva del FC Barcelona es va reunir ahir a Perpinyà i del resultat de les maniobres fetes n’ha resultat que la baixa de Joan Franquesa, per dimissió voluntària dimecres, ha estat coberta per Albert Perrín, que passa a ser el cinquè vicepresident. Les atribucions que tenia Franquesa se les han repartides, les de patrimoni Jaume Ferrer i les institucionals Perrín. Més significatiu, potser, és l’ascens de Xavier Sala i Martín a tresorer. Ha estat un joc de cadires amb un resultat impensat fa uns quants dies, perquè es deia –i es publicava– que Ferrer i Perrín havien caigut en desgràcia. A Perrín se l’havia dispensat d’assistir a la Comissió Delegada –hi assistia per deferència del president perquè per Estatuts no li tocava– i a Ferrer l’havien de degradar juntament amb Franquesa, el qual, per evitar una altra humiliació pública, hauria preferit anar-se’n cap a casa i deixar-ho córrer. Ferrer, Perrín i Franquesa formarien part d’un grup més nombrós que no vol Sala i Martín de candidat continuista a les pròximes eleccions i prefereix Ferrer. Tots aquests moviments, els d’ahir i els de tots aquests dies, setmanes i mesos, gairebé anys i tot, generen una quantitat de comentaris colossal. I com més va, més. Fins al punt que aquesta Junta Directiva de Perpinyà, els canvis que hi havia d’haver i els que finalment hi ha hagut, s’han analitzat gairebé com si es tractés d’una remodelació de govern. Jo ho trobo exagerat i impropi. No vull dir que no siguin importants ni que no siguin significatius per a saber què passarà a l’interior de la Junta Directiva de cara a les properes eleccions. El que vull dir és que, personalment, penso que els clubs de futbol, fins i tot en el cas d’una entitat com el FC Barcelona en què el seu president i els seus directius són escollits democràticament pels seus socis, haurien de tendir a tenir dirigents que passessin el més desapercebuts possible, tant perquè el seu comportament genera poques notícies, com perquè adopten un paper molt més discret.