dissabte, 28 de febrer del 2009

Repercussions del ‘cas Uzbekistan’

El directiu de la Comissió esportiva encarregat de les seccions del FC Barcelona Agustí Benedito va presentar la seva dimissió dijous al matí amb una carta adreçada al president del FC Barcelona, Joan Laporta, en què li fa avinent la seva discrepància a l’hora de valorar la compatibilitat del càrrec de president blaugrana i la mediació duta a través del seu bufet d’advocat per la venda del Mallorca a una empresa uzbeka.
Laporta va intermediar entre l’empresa propietària del Reial Mallorca CF, Binipuntiró, per a vendre el club a l’empresa uzbeka Zemorax, el propietari de la qual està vinculat amb l’equip de futbol de l’Uzbekistan Bunyodkor. Aquest club va firmar l’estiu passat un acord de col·laboració amb el FC Barcelona per valor de 5 milions d’euros. L’operació de venda del Mallorca pujava 60 milions d’euros i la comissió pel bufet Laporta & Arbós era del 7 per cent, 4’2 milions d’euros. La notícia la va publicar el dimarts 17 de febrer el diari El Mundo del Siglo XXI. L’endemà Joan Laporta la va confirmar en roda de premsa i va afirmar que no hi havia incompatibilitat entre l’operació i el seu càrrec de president del FC Barcelona. L’operació no va arribar a realitzar-se perquè Binipuntiró tenia un acord d’exclusivitat amb un altre comprador.
Agustí Benedito és un dels fundadors de l’Elefant Blau i ha estat al costat de Joan Laporta durant 12 anys. En la seva carta de dimissió afirma que durant tots aquests anys ha mantingut “fermesa en les conviccions” i que són aquestes conviccions les que ara “m’impedeixen continuar amb tu”. Per a Benedito, la notícia vinculant Laporta en la negociació per la venda del Mallorca ha estat “la decepció més gran de la meva vida”, segons reconeix a la missiva adreçada al president blaugrana. El directiu dimissionari considera que ha estat “lleial fins al final” a Laporta, “malgrat no ser fàcil”.
Aquesta notícia coincideix amb la confirmació que el vicepresident primer, Alfons Godall, no optarà a la successió de Laporta a les eleccions previstes pel 2010 ni formarà part de cap candidatura.

divendres, 27 de febrer del 2009

Carod TV

El vicepresident del govern i líder d’ERC, Josep Lluís Carod Rovira, té un canal de televisió propi. De fet, carod.tv no és res més que una versió ampliada del seu lloc web en què a partir d’ara també hi haurà material videogràfic. La notícia ha sorprès i els motius que ha argumentat per a fer aquest pas han provocat un debat força interessant. Diu Carod Rovira que ho fa perquè “el millor que podem fer és donar la nostra opinió directament, aprofitar aquest conducte sense filtres i sense la possibilitat que algú talli per aquí o per allà” i que així s’evitarà que els “matisos s’eixamplin, magnifiquin o que siguin presentats d’una altra manera”.
Per al sector periodístic, els arguments del vicepresident poden ser una agressió i una amenaça. Una agressió, perquè qüestiona la professionalitat dels periodistes que cobreixen la seva tasca diària. I una amenaça, perquè s’erigeix com a competència directa i deslleial.
Ara, personalment, no em sento ni agredit ni amenaçat, i no és pas perquè no em dediqui a la informació política sinó perquè entenc que té tot el dret a fer el que vol fer i perquè el que ell farà no té res a veure amb el periodisme. El que fa Carod és portar fins a l’extrem el que des de fa força anys vénen fent totes les institucions: aprofitar totes les possibilitats de les noves tecnologies per a controlar i distribuir de manera directa el seu missatge i així no haver de passar pel sedàs, el caprici o les dependències dels periodistes.
Tanmateix, aquesta voluntat de control de la informació per part dels poders públics i privats ha existit sempre. Ara té instruments més poderosos, és cert, però són les mateixes eines de què disposem els periodistes. Més encara, les noves tecnologies han democratitzat l’accés a la informació, en el sentit que l’han simplificat, de manera que ja no ens cal pertànyer a cap mitjà per a fer-nos sentir i tenir influència. Em sembla que, de mica en mica, el mitjà va deixant de ser el missatge i que el periodisme va recuperant els seus valors essencials: rigor, credibilitat, independència.

dijous, 26 de febrer del 2009

El debat Valdés

Ho diré de bon començament: crec que és un error debatre sobre la porteria. Perquè aquesta és la posició més delicada d’un qualsevol equip. La porteria requereix estabilitat, que tingui un titular indiscutible; és un mal que no vol soroll. D’altres posicions resisteixen millor que els seus titulars estiguin constantment qüestionats perquè les seves intervencions no són mai tan determinants.
Víctor Valdés és el titular de la porteria des de fa unes quantes temporades. S’ha guanyat el lloc, malgrat no gaudir de la unanimitat del barcelonisme. No obstant, el seu gran mèrit és haver tancat –o mig tancat– el debat de la porteria. Des de la marxa d’Andoni Zubizarreta i fins a l’arribada de Valdés, la porteria del Barça havia estat inestable. Només Rudd Hesp s’hi va consolidar, però per poc temps. Arnau i Reina són dos bons porters, especialment el segon, que no s’hi van poder quedar.
Valdés ha fet pífies molt sonades. Cada temporada en fa alguna, encara que no totes acaben en gol. Els passa a tots els porters. Ni Iker Casillas se n’escapa. Però també ha tingut actuacions molt meritòries i ha donat molts punts i algun títol; la Lliga de Campions de París, per exemple. Personalment, al marge de no voler participar d’un debat que considero inadequat, crec que Valdés és un molt bon porter i que té el caràcter necessari per ser el del Barça.
Sobre la suposada pífia de Lió, tinc els meus dubtes que fos tan flagrant com s’ha dit i com de fet va semblar en directe. Vaig escoltar l’exporter Santiago Cañizares comentant la jugada. Sap de què parla, és clar. Creu que el xut era aturable, però que calia fer una gran intervenció perquè la pilota anava molt alta i va caure molt de cop. L’error de Valdés va ser interpretar que Juninho faria una centrada i fer un pas endavant per avançar-s’hi. Per aturar el xut s’hauria d’haver quedat sota els pals i fer una molt bona intervenció, perquè la pilota venia amb un efecte complicat d’interpretar.
Modestament, em sembla que un gol o dos no justifiquen un debat d’un abast i una transcendència semblants.

dimecres, 25 de febrer del 2009

Mal partit, bon resultat

Lamentablement, tots els senyals d’alarma que s’havien encès les darreres jornades de la Lliga espanyola eren certs i anit es van mantenir il·luminats a Lió on el Barça va empatar 1 a 1 contra l’Olympique, al partit d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions. El joc del FC Barcelona, que havia baixat sensiblement respecte el del primer terç de la temporada, va tornar a ser decebedor durant molta estona, per no dir tot el partit. Les victòries continuades i les remuntades a la Lliga havien amagat la pèrdua de consistència i superioritat que els blaugranes havien demostrat fins llavors i que es van fer evidents al marcador amb els empats contra el Betis i la derrota a casa contra l’Espanyol. El resultat obtingut a Lió ha de ser benvingut, però no pot amagar símptomes preocupants.
De cara al resultat de l’eliminatòria, l’empat a Lió és molt bo. El 1 a 1 deixa el signe de l’eliminatòria obert i pendent de la decisió al Camp Nou d’aquí a quinze dies; però el Barça ho té francament bé. El més positiu del partit d’ahir –de fet de tots els disputats fins ara– és que els culers no s’han d’amoïnar per l’actitud de tots els jugadors, que es manté inalterable. La persistència promesa es compleix. Aquestes eliminatòries són partits de 180 minuts i així cal afrontar-los. Per més que es dubtés de la qualitat de l’Olympique, a aquest nivell, pretendre deixar tancades les eliminatòries a l’anada és un pic agosarat.
Ara: és veritat que l’equip blaugrana ha perdut la frescor dels primers mesos. Llavors, advertia que el dubte que es podia plantejar era si l’equip tindria el mateix nivell físic que exhibia en aquells partits un cop arribés l’hora de la veritat, a partir del febrer. Els blaugranes, superiors tècnicament i ben dirigits des de la banqueta, a més, corrien més i durant més estona que els seus rivals. Aquesta superioritat s’ha escolat, sigui perquè l’equip ha baixat físicament o bé sigui per d’altres raons d’ordre tàctic, que els rivals hagin trobat fórmules per contrarestar-la. Només cal ser-ne conscients, per saber patir.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Fora angoixa

L’Ironman és una prova de resistència màxima. Vol dir que la força mental és gairebé tan important com la física. Tant se val el nivell dels participants. Si fa no fa, l’estratègia s’assembla. Els 3’8 kms de natació s’han de passar amb el menor desgast possible. Per més bé que un nedi, no s’obtindrà mai prou temps d’avantatge i, al revés, per més sapastre que es sigui, els minuts perduts no seran rellevants. Els 180 kms de bicicleta són una altra cosa. Representen el 50 per cent del temps que s’inverteix a la prova, més o menys. Amb tot, cap triatleta, per més bon ciclista que sigui, mai es buidarà en aquest segment. El ciclisme serveix per situar cadascú al seu lloc, però no és decisiu. El moment crucial és la marató. Llavors és quan el desgast acumulat en els dos segments anteriors, i l’entrenament fet, tenen una incidència definitiva. És quan es decideix la classificació i quan s’assoleixen o no els objectius fixats, sigui la victòria, millorar la marca personal o, simplement, acabar el repte.
Jo trobo que el FC Barcelona tot just acaba de baixar de la bicicleta i es disposa a córrer la marató. Un partit de futbol no és una prova de resistència, però una temporada sencera, d’alguna manera, sí que ho és. A la Lliga espanyola ha aconseguit un coixí de punts important, però no són encara decisius. No pot donar els objectius per aconseguits. Té tota una marató per davant en què haurà de compaginar les tres competicions. Avui es reprèn la Lliga de campions, a Lió. És un partit de 180 minuts i no pas dos de 90. El matís em sembla rellevant a l’hora d’afrontar el matx d’avui.
La derrota contra l’Espanyol ha generat un cert debat i alguns dubtes, oportunament amplificats per la premsa de Madrid i del Madrid. També és massa d’hora. Observo que Numància, Madrid i Espanyol tenen un punt en comú: l’angoixa amb què els blaugranes els van afrontar. Contra el Numància van dir que havien volgut fer el segon gol abans del primer. I contra el Madrid i l’Espanyol, la setmana prèvia, hi va haver una sobreexitació. Hauria de servir de lliçó.

dilluns, 23 de febrer del 2009

Menys 20 milions: Només la crisi?

El FC Barcelona ha ingressat a la meitat de l’exercici 20 milions d’euros menys dels que havia pressupostat i el benefici previst s’ha reduït a una mica menys de la meitat i ha estat de 6,1 milions d’euros. Totes les partides han quedat sensiblement afectades. El departament més tocat ha estat el de màrqueting, amb una reducció de 12,2 milions dels ingressos previstos. Aquest departament va ser també el que més canvis d’executius va sofrir arran de la dimissió de 8 directius per la moció de censura.
El pressupost per al conjunt de la temporada, aprovat per l’Assemblea de compromissaris, era de 381 milions d’ingressos i preveia uns beneficis de 25 milions. A mig termini, segons els resultats presentats pel vicepresident econòmic, Joan Boix, i el director general, Joan Oliver, ha estat de 170’25 milions, 20,25 menys dels 190,5 que s’haurien d’haver ingressat. La partida de socis ha patit una disminució de 0’2 milions, la de l’estadi de 4,2 milions, la de televisió 3,6 milions i la de màrqueting els 12,2 milions esmentats.
Aquestes dades no es corresponen a les presentades pels responsables econòmics blaugranes. Oficialment, els ingressos han estat de 186 milions i els beneficis de 15,9 milions. La raó és que, a partir d’aquesta temporada, els ingressos per traspassos deixen de ser extraordinaris. Per això han comptabilitzat 17,5 milions, la meitat dels ingressos obtinguts per les vendes de Zambrotta, Ronaldinho i Oleguer. El procediment del club és correcte, però si no es treu aquesta partida no es pot fer la comparació exacte respecte del pressupost aprovat.
L’impacte previsible de la crisi és clar. De fet, tant Boix com Oliver van anunciar que estan pensant de renunciar a la franquícia a la lliga dels Estats Units i que la davallada econòmica es notarà més a final de temporada. Però la crisi explica només la caiguda dels ingressos de socis i estadi. La patacada de màrqueting ha de relacionar-se amb els canvis executius. Cap empresa pot suportar sense ressentir-se’n el relleu de tot el seu Comitè de Direcció i de bona part del seu equip comercial.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Les temporades són molt llargues

L’entrenador blaugrana Josep Guardiola s’ha passat mitja temporada provant de frenar l’eufòria desfermada pel bon joc, les golejades i l’avantatge insòlita aconseguida sobre el Reial Madrid, segon classificat, de 12 punts des de la jornada 15. No se n’ha sortit. La majoria de culers ja fa moltes setmanes que donen la Lliga per guanyada. I els més agosarats han parlat del triplet: Lliga, Lliga de Campions i Copa del Rei. Que el Barça no ho hagi aconseguit mai es veu que és un detall sense importància.
És sabut que les temporades es decideixen en el seu darrer terç, a partir de febrer. És en aquest moment en què cal arribar en plenitud física. Des de fa algunes jornades, els jugadors blaugrana han perdut aquella superioritat que feia que correguessin més i durant més estona que tots els seus rivals, fent una exhibició de potència i velocitat aclaparadora. Davant dels primers senyals d’alarma, Guardiola va dir que l’equip no està cansat, però és cert que aquella prepotència s’ha anat escolant.
Anit, contra l’Espanyol al Camp Nou, aquesta pèrdua de consistència va ser una de les claus de la derrota per 1 a 2. L’expulsió de Keita al minut 38 de la primera part, absolutament injusta, va marcar el transcurs del partit. Tot l’arbitratge ho va fer, de fet, que va ser molt dolent i va perjudicar clarament els blaugrana. Però, tot i això, també és cert que abans de l’expulsió el 0 a 0 era un resultat just.
Mentrestant, el Reial Madrid va guanyar per 6 a 1 al Betis i en dues jornades ha retallat 5 punts. L’avantatge blaugrana és encara de 7 punts, que és molt. Però les dinàmiques han canviat. El Barça, especialment els seus directius i tot l’entorn, ha de recuperar la humilitat. A mi em sembla que no costa tant d’entendre que l’excel·lència aconseguida fins ahir es deu al treball, la qualitat i l’encert i que és d’una dificultat extrema. De tots aquests ingredients en caldran molts. Només els qui ho donaven tot per fet han d’estar preocupats. La resta saben que les temporades són molt llargues i que, com ahir, tot està encara per fer.

dissabte, 21 de febrer del 2009

Un derbi com els d’abans

FC Barcelona i RCD Espanyol s’enfronten aquest vespre al Camp Nou. També podríem dir que juga el líder contra el cuer de la Lliga espanyola. Un líder ferm, amb deu punts d’avantatge sobre el segon classificat, i un cuer amb l’aigua al coll, que porta un munt de jornades sense guanyar i que està en un procés de caiguda lliure al qual no se li veu el final, tot i que s’intueix tràgic. No sé exactament què diu el manual de psicologia esportiva en aquests casos, quan dos rivals històrics s’enfronten en una situació de desigualtat flagrant, però em semblaria oportú que cap dels dos mirés d’escalfar-lo gaire les hores prèvies; el líder, per la magnanimitat que correspon a la seva grandesa, i el cuer, per la humilitat intrínseca a la seva condició. Magnanimitat i humilitat que així que comencés el partit haurien de transformar-se indefectiblement en ambicions menys generoses i resignades.
Però vet aquí que des del FC Barcelona s’han destil•lat dues menes de missatges. Des del vestidor, el tècnic Josep Guardiola i un dels seus jugadors veterans, Xavi Hernández, hi han posat serenitat no desitjant el mal de la Segona a l’antic rival. En canvi, dos dels més joves, Sergio Busquets i Gerard Piqué, no s’han estat de menystenir l‘Espanyol. Ara: el tro de metxa l’ha encès el president Joan Laporta, gairebé de matinada però amb marxa de ressopó, acusant el president de l’Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, de fer el posat antibarcelonista per a goig de l’estol periquito. I això que aquest migdia, convidats per l’expresident Pasqual Maragall i a benefici de la lluita contra l’Alzheimer, els dos presidents dinaran al mateix menjador després d’anys de no fer-ho ni de tenir-ne ganes. El bàndol espanyolista no ha agafat la invitació dialèctica, tot i que és segur que cova la resposta.
Hi ha qui troba que aquest escalfament previ és un al•licient indispensable. I el celebra perquè es pensa que així el derbi és com els d’abans. A mi, en canvi, em sembla que tots aquests excessos verbals són sobrers, que els derbis d’abans ja es van disputar i que avui toca el derbi dels temps actuals.

divendres, 20 de febrer del 2009

El món no s’acaba al Barça

La frase és certa i l’ha dita el defensa mexicà Rafael Márquez. En canvi, per alguns jugadors, el món sí que comença en el Barça. Tant se val. La qüestió és que el 30 de juny del 2010 acaben contracte tres jugadors que formen part de la columna vertebral de l’equip i que tots tres han començat a moure’s amb més o menys discreció. Són, a més de Márquez, el porter Víctor Valdés i el davanter centre Samuel Eto’o. El cas del camerunès, per tot el que va succeir al final de la temporada passada, és més complicat de resoldre.
Atenent el rendiment esportiu de tots tres, no sembla que hi hagi d’haver dubtes sobre la seva renovació. Ara: hi ha molts més factors que hi intervenen. El FC Barcelona sembla que ha decidit no distreure’s en aquests moments i que les afrontarà a final de temporada. Malgrat el risc d’entrar al darrer any de contracte dels jugadors, el club fa bé de triar el moment de la negociació.
Amb tot, trobo que en tot el debat que s’ha muntat aquests dies, especialment sobre la renovació de Samuel Eto’o, hi ha un element que no es fa sortir en cap cas i que a mi em sembla que acabarà sent-ne el desllorigador. Tampoc no me n’estranyo perquè aquest món del futbol un punt d’imprudència alegre i inconscient ja el té. Em refereixo a la crisi econòmica mundial que indefectiblement afectarà tots els clubs del món; fins i tot, dubto que els magnats àrabs, al preu que va anant el petroli i amb la caiguda del consum, se n’escapin. Fa mesos ja vaig dir que la crisi colpejaria els clubs. Darrerament, la directiva blaugrana ha admès un descens dels ingressos. Tots els clubs se n’han d‘estar ressentint. I no han tocat fons. Si a tots els sectors hi ha fallides d’empreses que n’arrosseguen d’altres, per què no ha de passar en el futbol?
Per tant, en aquest context crec que qualsevol número que es faci és irreal. Ningú sap quan valdrà realment Eto’o aquest estiu, ni Eto’o pot donar per segur que al juny del 2010 un club li pot pagar més diners dels que ara cobra al Barça. Que el futbol és diferent és cert: la imprudència hi és proverbial.

dijous, 19 de febrer del 2009

El Barça al descobert (II)

Avui vaig tard. Espero que els meus lectors m’ho sàpiguen perdonar. Em sembla que tinc coartada. Des que vaig descobrir que els articles es poden deixar pendents de publicació, he agafat el costum d’escriure a la nit, abans d’anar a dormir, i deixar programada la publicació de l’article per a l’endemà a les 6 del matí. Ho podria fer al mateix moment, és clar, però crec en la força de la rutina, que la lectura de la premsa o dels blocs és un costum i que, en conseqüència, m’hi podia adaptar i contribuir-hi. Com que acostumo a llevar-me molt d’hora, a quarts de set hi faig una ullada per si tot ha succeït correctament.
Docs sí, avui vaig tard perquè ahir em vaig passar tot el dia a Barcelona promocionant la sortida avui del llibre El Barça al descobert. És una feina necessària. A vegades he sentit alguns escriptors dient que aquesta és la part més pesada de la seva feina. Jo la trobo gratificant. És indubtable que el més apassionant per a una persona que es dedica a escriure, el moment de més intensitat, és el de la creació. Afrontar el full en blanc genera una quantitat d’emocions i sentiments indescriptibles. N’hi ha de tota mena, de positius i negatius, que van de la satisfacció plena a la frustració més desesperant.
Llavors, llançar-se a explicar els motius que t’han mogut a fer el llibre no és pesat, al contrari. El contacte amb el lector, ni que sigui en un primer pas a través del periodista com a intermediari, és un premi. És un tast per saber si el que has pretès fer i dir s’entén bé o, per desgràcia, no l’has encertada gens. Hi ha una part de risc, és clar. No totes les entrevistes són agradables. L’exposició a rebre comentaris de tota mena és majúscula.
Ahir va ser el primer dia de promoció i totes aquestes circumstàncies les vaig viure. A partir d’avui el llibre serà a les llibreries i és probable que en els pròxims dies, en què tinc programades més entrevistes de promoció, les opinions se succeeixin.
Tanmateix, em ratifico en dues idees: la primera, que el més còmode per a mi hagués estat no escriure aquest llibre –de fet, si tiréssim més enrere sempre trobaríem camins més planers–; la segona, que, malgrat tot el que s’hagi pogut dir o es digui, ho havia de fer i ha valgut la pena haver-ho fet.

dimecres, 18 de febrer del 2009

El Barça al descobert

Demà surt publicat el meu llibre El Barça al descobert, de l’editorial Ara Llibres. Des de l’anunci de la publicació i amb l’avançament dilluns d’uns fragments escollits per El Periódico, s’ha generat una expectativa que no goso de qualificar. El punt de més controvèrsia és saber fins a quin extrem puc haver faltat a la confiança que es va dipositar en mi. Estic segur i convençut de no haver-ho fet. Vaig reflexionar molt i durant molt de temps abans de posar-me a la redacció de les 162 pàgines de què consta el llibre i vaig parlar-ho amb diverses persones amb qui crec que puc confiar, en el seu criteri i la seva amistat. I m’hi vaig decidir per dues raons fonamentals.
La primera d’aquestes raons té a veure amb mi i la meva imatge. És un llibre en defensa pròpia. Durant els cinc anys en què vaig ser director de comunicació del FC Barcelona, abans d’acceptar el càrrec i tot, vaig ser objecte d’una campanya de desprestigi molt dura de pair i entendre. Va durar els cinc anys, amb intervals d’intensitat variable. En el llibre no passo factura a ningú ni em revenjo de ningú. Tan sols faig una descripció, sense qualificatius ni valoracions –algun se n’escapa, és clar, però té valor general–, del context en el qual vaig haver de fer la meva feina. Llavors, no em podia defensar. Ara sí i ho faig. Hi tinc dret. Es tracta de la meva imatge. Els periodistes som una firma i poca cosa més i aquesta firma depèn en un grau extrem de la credibilitat que tenim.
Crec que si m’hagués quedat en aquest primer punt, el llibre hagués tingut interès per a mi i algunes poques persones més. D’aquí la segona raó que l’ha impulsat: Donar una visió inèdita i insòlita d’un període de la història del FC Barcelona que ha estat crucial i ha estat d’una intensitat i emotivitat colossals. Inèdita perquè encara ningú ha explicat des de dins del club els fets de més transcendència institucional d’aquests cinc darrers anys. I insòlita, perquè un document d’aquest tipus no existeix en l’abundant bibliografia sobre la història del FC Barcelona.
El llibre és un relat en primera persona de la meva experiència. Hi ha una càmera que m’enfoca constantment –la metàfora és de Jordi Puntí–; qui va posar-se davant de l’objectiu d’aquella càmera hi surt retratat. Espero no decebre ningú, ni en un sentit ni en l’altre.

dimarts, 17 de febrer del 2009

De la credibilitat

Hi havia qui deia que els periodistes som els notaris de la realitat. Ho deia José María García, sí. No sé si arribem a tant de poder i prestigi. De fet, no crec que la nostra tasca sigui ben bé la de fer de notaris, almenys no en el sentit de limitar-nos a donar fe dels esdeveniments de què tenim constància, d’una manera asèptica. Els periodistes tampoc no som advocats de cap causa. Un advocat pot defensar casos justos o injustos, a persones culpables o innocents, poden creure en allò que defensen o no creure-hi gens ni mica; els advocats defensaran sempre els interessos del seu client tan bé com puguin i sàpiguen. Són afirmacions generals, és clar. Les excepcions són plausibles, i molt desitjables.
Per tant, no em sembla que els periodistes tinguem gaire punts en comú ni amb un notari ni amb un advocat. El valor de la nostra feina resideix en la credibilitat que puguem tenir per als nostres lectors. Aquesta credibilitat ens l’hem de guanyar diàriament. Està feta del rigor de les nostres informacions, de l’encert de les nostres anàlisis i de l’honestedat de les nostres opinions. I hi ha d’haver un fil de coherència en la nostra trajectòria. No és una feina ni fàcil ni còmode. Està sotmesa a múltiples pressions, que no sempre són senzilles d’esquivar. Però és un ofici extraordinari. I a mi em sembla que els lectors saben distingir entre els bons periodistes i els mals periodistes. A mitjà termini, rarament s’equivoquen.
El periodisme viu temps de canvi. Potser s’hauria de precisar que són els mitjans de comunicació tradicionals els qui estan sent qüestionats pel sorgiment de nous formats i noves formes de transmissió i d’accés a la informació. Internet els ha trasbalsat i els amenaça amb l’obsolescència. Hi ha un procés de reconversió de les empreses periodístiques que, ben bé, ningú sap a quin nou paisatge ens conduirà. Tanmateix, crec que el periodisme es mantindrà viu i necessari perquè segueix tenint tota la seva vigència com a quart poder.

Per a tots aquells lectors que hi estiguin interessats, he penjat un enllaç amb les dues pàgines de l’avançament editorial que el Periódico va fer dilluns del meu llibre El Barça al descobert que presento demà dimecres en roda de premsa al Col•legi de Periodistes de Catalunya i que sortirà publicat dijous.

dilluns, 16 de febrer del 2009

El Madrid a 10 punts

El Reial Madrid va guanyar ahir a la tarda al Sporting de Gijón al Molinón, per 0 a 4. La victòria, la vuitena consecutiva, li ha servit per a retallar dos punts el desavantatge que li du el FC Barcelona i deixar-lo en 10 punts. Falten 15 jornades per a acabar el campionat, que equivalen a 45 punts en joc. Madrid i Barcelona s’han d’enfrontar al Santiago Bernabéu i tots dos hauran d’heure-se-les amb els altres rivals més forts de la Lliga espanyola. I hauran d’encarar la fase decisiva de la Lliga de campions, ben aviat. Els blaugrana, a més a més, li queden, anant bé, dos partits de Copa del Rei, un dels quals hauria de ser la final. Són diverses maneres d’entendre que no hi ha res definitiu encara.
La combinació dels resultats d’aquesta setmana, l’empat del FC Barcelona contra el Betis i la victòria del Reial Madrid contra el Sporting, generarà tres tipus de reaccions, almenys. La més clara vindrà de Madrid. L’ensopegada blaugrana els donarà peu a seguir creient en la remuntada i a apujar un punt més el volum de la seva pressió. Les altres dues es produiran de la banda culer. D’un cantó, hi haurà els qui diran que no passa absolutament res perquè, senzillament, la Lliga ja està guanyada. I, d’una altra cantó, hi haurà als qui des de l’altre extrem els agafarà el cangueli i començaran a fer números. Una i altra reaccions em semblen molt poc esportives.
Personalment, el que diguin o deixin de dir els rivals em preocupa ben poc. Fan el que creuen que han de fer i procuro que no m’afecti en res. Tot i que cal escoltar-los. Ara: ni abans d’ahir ni avui tampoc no és moment ni per a pensar que la Lliga està guanyada –parlar de triplet ja m’ha semblat sempre una anada d’olla fenomenal– ni per a cridar el mal temps. El que ha fet el Barça de Guardiola fins avui és extraordinari i insòlit i d’una dificultat i un mèrit fabulós. Està en una posició immillorable per a afrontar els partits decisius de la Lliga espanyola i la tornada de la semifinal de la Copa del Rei. És molt, moltíssim, però encara no ho és ni tot ni suficient.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Mor l’estadística, torna el joc

Al minut 25 de la primera part, el Betis va fer el 2 a 0. El Barça no estava jugant com per anar perdent per aquell resultat, però tampoc no havia ensenyat gaires de les virtuts que ens ha mostrat al llarg de la temporada, per a dir veritat. Era la setena vegada que els blaugrana quedaven obligats a aixecar un partit de la Lliga espanyola, però la primera que havien de remuntar dos gols. Al camp no hi havia ni Messi, ni Henry, ni Márquez... tots ells afectats per l’anomenat virus Fifa. I, no obstant, no feia la sensació que el Barça anés a perdre el partit. La trajectòria li ha donat prou crèdit per a confiar-hi, però també era una garantia l’actitud dels jugadors i la dels tècnics, de no resignar-se a una derrota que, ni que sigui per lògica estadística, és cada vegada més a prop. Al final, les sensacions es van demostrar correctes. Eto’o de penal, a l’últim instant de la primera part, i Eto’o un altre cop, a 6 minuts del final, en una gran maniobra individual, va empatar el partit. El Barça hagués pogut perdre perquè Víctor Valdés va salvar un parell d’ocasions, una de molt clara, però també l’hagués pogut guanyar, perquè a la segona part, amb Messi i Henry ja al camp, va crear un munt d’oportunitats. El porter Ricardo va ser el millor del seu equip.
És probable que l’empat generi un pessic de decepció. Perquè s’ha estroncat una ratxa de victòries seguides. Perquè el Betis no ha semblat un equip prou bo. I perquè el Reial Madrid té l’oportunitat d’escurçar de dos punts el desavantatge que té. És clar, el transitar del Barça a la Lliga havia agafat un aire d’irrealitat perquè més que explicar els partits a partir dels aspectes del joc, ens estàvem acostumant a fer-ho a partir de les estadístiques i els rècords, tant els col•lectius com els individuals. I el futbol no és un esport que pugui llegir-se a partir dels resums estadístics.
També és probable que l’alineació, vull dir que no hi hagués Messi, provoqui un debat, poc o molt intens. Ja s’ha fet un munt de vegades aquest any. Per a mi, vol dir que anem molt bé.

dissabte, 14 de febrer del 2009

El poble amb més músics del món

La Guàrdia Pilosa deu ser el poble amb més músics del món per habitant, comptant-hi també els residents habituals. Quan dic músics, em refereixo a persones que o bé s’hi guanyen la vida com a professionals o bé la tenen com a una activitat preferent en les seves hores de lleure i l’exerceixen amb una qualitat i una dedicació admirables. A més a més, no és un poble que s’hagi pas especialitzat en un gènere concret, al contrari, aquí s’hi toca de tot, qualsevol mena d’instrument i es canta el que calgui. Perquè de cantaires, en tenim per a fer un cor sencer, amb totes les veus i els solistes que calen, i amb un director d’un nivell acreditat altíssim. I, de fet, l’estiu s’acomiada amb un concert d’aquest cor ben afinat pels assajos nocturns. Abans s’haurà fet una vetllada de jazz i el concert d’un qualsevol grup.
Fa uns mesos ja hi vaig fer referència en comentar la sortida del segon disc de l’Estanislau Verdet L’all ho és tot pels anglesos. L’Estanislau és l’alter ego del Pau Vallvé que, a banda de ser l’autor del disseny d’aquest bloc, és un noi amb casa familiar al poble. Doncs avui li toca el torn als Manel perquè en aquest grup hi ha un altre noi amb arrels a la Guàrdia Pilosa. És l’Arnau Vallvé, cosí del Pau. És el que toca la bateria i altres ginys de percussió. També ho fa en un parell de grups més, entre els quals hi ha Se atormenta una vecina. Els Manel són el grup de moda actualment. Tenen un sol disc Els millors professors europeus. Però han rebut un munt de premis, fins a convertir-los en el grup revelació de l’any. Els seus concerts són un èxit d’espectadors, i això que amb només les cançons d’aquest disc, se’ls fa difícil d’allargar-los.
A tots ells els hem vist créixer i fer-se músics i els hem sentit assajar les cançons que ara sonen a la ràdio i coregen els seus fans, mentre passejàvem pels carrers malgirbats del poble, o potser quan ens havíem aturat a conversar amb els seus pares. Hi pensava dijous a la nit assegut a una butaca del Teatre Kursaal de Manresa on l’èxit dels Manel va ser complet.

divendres, 13 de febrer del 2009

La qüestió de l’aval

Fa uns dies es va saber que el FC Barcelona vol retirar l’obligació de presentar un aval bancari per a concórrer a les eleccions del 2010. Ha fet aquesta proposta a la subcomissió parlamentària que estudia la reforma de la Llei de l’Esport, segons va informar l’agència Efe. L’actual Junta directiva blaugrana voldria incorporar aquesta modificació a la reforma dels Estatuts que vol portar a l’aprovació de l’Assemblea de l’estiu que ve. Ara mateix, la llei espanyola de l’esport obliga a les Juntes Directives dels clubs que van escapar de la conversió en societat anònima esportiva –FC Barcelona, Reial Madrid, Athletic Club de Bilbao i Osasuna– a avalar el 15 per cent del pressupost de despeses. Només en queden exemptes aquelles juntes que hagin acumulat beneficis per damunt d’aquest 15 per cent. Els Estatuts del FC Barcelona, en el seu article 42.4, estableixen que per a ser proclamats per la Junta Electoral cada candidatura haurà de presentar un compromís per a prestar aval en cas de resultar elegits.
L’objectiu de la llei és clar: garantir la bona gestió dels directius i, en cas d’una actuació deficient, que responguin personalment dels perjudicis provocats al club. És un propòsit que s’ha de mantenir. Ara bé: aquella llei va ser concebuda en un moment de fallida general del futbol espanyol deguda en bona part a que els directius havien estirat més el braç d’una màniga que no era la seva. La prevenció era una mesura conseqüent i necessària. No obstant, les circumstàncies han canviat. No sabem quins resultats econòmics tindrà el FC Barcelona aquesta temporada ni com afectarà la crisi econòmica a curt termini. Però sembla clar que aviat tindrà un pressupost de despeses de 400 milions d’euros o més. Una quantitat com aquesta, o semblant, és discriminatòria i aboca el club a ser controlat per una corporació amb interessos distints als socials. Per tant, plantejar la revisió de les condicions de l’aval és encertat. El repte és trobar l’equilibri just entre responsabilitat i mesura no discriminatòria i tenir un debat honest i transparent pensant en el bé del club.

dijous, 12 de febrer del 2009

El conflicte amb TV3

-Bon dia, senyor Martí!
-Bon dia, senyor Badia! M’ho sembla a mi, o fa mala cara?
-Oh!, avui rai, però he passat un parell de dies amb molta febre. El grip, res greu, però m’ha deixat molt baldat.
-I no s’hauria d’estar al llit?
-Sí, de fet me n’he escapat, però ja no ho aguantava més, volia que em toqués l’aire i ja me n’hi entorno, a veure si faig net, que em vénen uns dies amb una mica de feina.
-Sí, ja ho he sentit a dir. Bé, escolti, aquí al Turisme fa uns dies que no parlem de res més que del conflicte que tenen el Barça i TV3, oi? Que ens ho pot explicar?
-I tant!, amb molt de gust. Em sembla que és bastant fàcil d’entendre. Aquest és un episodi més de la guerra entre Sogecable i Mediapro pel control de les retransmissions del futbol. Deu recordar que la temporada passada Audiovisual Sport, companyia participada en un 80% per Sogecable i en un 20% per Televisió de Catalunya, no cedia les imatges dels partits a Mediapro. Tenien un litigi que encara dura. AVS, Audiovisual Sport, considera que Mediapro li deu uns diners en virtut de l’acord que havien firmat i Mediapro argüeix que aquell acord no té validesa. És clar, TV3 i el Barça s’hi van trobar al mig. Per a Mediapro les imatges del Barça eren fonamentals per a la seva explotació internacional. I qui en feia la producció era TV3. Total, que va arribar el partit del Madrid i es va organitzar un bon sidral. AVS va demanar al Barça que no deixés entrar les càmeres de TV3 perquè els drets eren només seus. Però el Barça els va deixar entrar i Mediapro va tenir el senyal del partit. És clar, a can Sogecable en van prendre nota, van fer fora TV3 d’AVS i així que es va acabar la temporada van deixar de pagar al Barça, des de maig a setembre, em penso; 29 milions d’euros, més o menys. El Barça els ha demandat, lògicament, però vol que TV3, que és garant solidari del contracte amb AVS, li aboni aquests 29 milions d’euros. I TV3, mentre un jutge no li digui que ho ha de fer i quants diners li corresponen pagar, no ho pot fer, perquè no pot prejutjar el que s’està jutjant.
-Ja ho vaig comprenent. TV3 és el tercer que rep, oi? Però, escolti, aquí hi ha un quart actor. Mediapro sempre guanya?
-Miri, d’això també es queixen a TV3. Recorden que per a cobrir-se i deixar entrar les seves càmeres el dia del Madrid, el Barça va fer firmar a Mediapro una carta en què es feia coresponsable de la garantia de TV3.
-Ja ho veig clar. I vol dir que les misses no hi tenen res a veure?
-Mentre les hàgim de pagar, i tant!

dimecres, 11 de febrer del 2009

Del català al Barça

Un dels comentaris a l’article d’ahir En quin món viuen?, l’Eduard Padró apunta un tema que és oportú d’aprofundir-hi atesa la seva gravetat i transcendència més enllà del FC Barcelona. Em refereixo a l’educació que reben els nens del futbol base. Se suposa que tots ells s’integren en el sistema educatiu català basat en la immersió lingüística. Per tant, hem de creure que futbolistes com Iniesta, Messi, Motta, etc., que van venir al club de ben petits, han rebut l’escolarització en català. Ara, tot i que sabem que l’entenen a la perfecció, no els hem sentit mai fer una declaració en l’idioma oficial del seu club. No és un problema exclusiu del club blaugrana, però pels valors que el FC Barcelona representa, el fet és greu i trist.
Jo crec que aquest és un exemple clar del funcionament deficient de la política lingüística i que fa que el Barça, com a factor d’integració dels nouvinguts, hagi esdevingut un tòpic fals. El coneixement del català s’ha estès enormement, però el seu ús es bat en franca retirada. Es fa molt difícil resistir la pressió del castellà. Les persones tendim a la mandra i la comoditat i la defensa de la nostra llengua ens obliga a estar desperts tot el dia, sense deixar-nos anar en cap moment.
Hi ha un exemple que és més sagnant encara. Són les rodes de premsa. La proliferació dels mitjans audiovisuals ha canviat molt el panorama de la sala de premsa del FC Barcelona. Gairebé tots aquests mitjans són de parla castellana, malgrat que els seus periodistes siguin, majoritàriament, catalanoparlants. Doncs bé, si fins fa poc la sala de premsa del Barça era un dels pocs espais del club on el català gaudia d’una salut de ferro, avui també està sent conquerida pel castellà.
La resolució no és fàcil, però ens falta coratge i no deixar-nos engalipar. Sense deixar el cas del Barça, quan un jugador o un entrenador arriba acostuma a saludar-nos en català. Ens el mirem satisfets i ben pagats de nosaltres mateixos. Potser valdria més que li exigíssim que ho seguís fent mentre fos aquí. Començant per aquells a qui els hem pagat l’ensenyament.

dimarts, 10 de febrer del 2009

En quin món viuen?

Divendres ens vam assabentar que el jove davanter blaugrana Bojan Krkic no sap qui és Enrique Castro Quini. I, a través de Els millors anys de la nostra vida del Bernat Soler, que Andrés Iniesta en té alguna referència i que dos jugadors vinguts de fora, José Manuel Pinto Colorado i Eidur Gudjohnsen, en tenen força més nocions. Bé, en les seves declaracions, el porter va demostrar que és un veterà absolut perquè va articular un discurs que, tret de la referència a que recordava vagament haver-lo vist jugar, tant valia pel Quini com per l’Eulogio Martínez, per posar un cas qualsevol. L’islandès, en canvi, sabia de qui parlava i es notava.
La pífia va generar un cert debat sobre el grau de coneixement que els jugadors han de tenir sobre la història del club que els dóna fama i molts diners. I jo hi afegiria sobre la seva professió de futbolista. És clar que molts dels periodistes que ens podem posar a criticar la ignorància d’aquests jugadors, potser tampoc seríem capaços de respondre un qüestionari, no de cultura general, sinó de la matèria amb què ens guanyem la vida. Per tant, prudència.
Jo no crec que cap jugador ni cap representant del FC Barcelona, ni cap periodista tampoc, hagi d’encertar totes les preguntes del Trivial. Ara, trobo que hi ha una sèrie de fets, de personatges, que no poden ser ignorats si es té un mínim de vergonya professional. I Quini és un cas d’aquests. I no tant pel que va representar com a futbolista de l’Sporting de Gijón i del Barça, sinó perquè el seu segrest és un fet insòlit que s’ha recordat a bastament els últims anys. A més a més, de Quini se n’ha parlat darrerament molt, per la malaltia greu que sortosament sembla que ha superat i, sobretot, els mitjans s’hi han referit del dret i del revés aquesta setmana passada mateix, per la seva vinguda al Camp Nou com a entrenador substitut. És per això que jo em pregunto: aquesta canalla, llegeixen els diaris esportius, escolten les ràdios o miren les televisions? I quan ho fan, capten alguna informació? I si no en treuen cap, en quin món viuen exactament?

dilluns, 9 de febrer del 2009

No es cansen de guanyar

L’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, va dir a la prèvia del partit contra l’Sporting de Gijón que l’equip no estava cansat, que ens ho traguéssim tots del cap. I que, en tot cas, la fatiga no és física sinó mental i es deu a l’alternança de competicions, ara Lliga, ara Copa del Rei. Segons Guardiola, aquesta és la causa que en els darrers partits hàgim observat, per comparació a la primera meitat de la temporada, un joc més lent i més pesant. Com que el tècnic blaugrana és qui millor coneix els seus jugadors i sap del seu estat físic real, i perquè el missatge sembla més adreçat als mitjans de Madrid i del Madrid que no pas als d’aquí, ens el creiem. A més a més, tant se val perquè els resultats no se n’han ressentit i ara vénen un parell de setmanes amb només un partit, per a descansar el cap de tant tràfec de competicions –compto amb què les convocatòries de les seleccions no sumen desgast. Sigui el que sigui, el que queda clar és que no es cansen de guanyar i això és el més important.
Ahir una altra victòria molt còmode i molt convincent al Camp Nou, per 3 a 1 amb gols d’Eto’o, que en va fer dos, i Alves, davant d’un Sporting que va venir a jugar a l’atac, ho va fer, i es va veure sorprès per dos contracops molt ràpids a la primera part. Era la variant golejadora que faltava aquesta temporada. A partir d’aquí, els asturians van dir que ja havien estat prou generosos i van mirar d’estalviar-se una altre golejada com la de l’1 a 6 del 21 de setembre, aquell dia en què va començar tot. I vet aquí que va ser quan van fer el seu gol. Des d’aquella tercera jornada, el Barça ha fet 58 punts de 60 possibles. Una ratxa irresistible per a qualsevol rival, encara que sigui un Reial Madrid que des de que va perdre a l’estadi blaugrana ho ha guanyat tot, que són 7 partits. Als madridistes els ha valgut per a consolidar-se en el segon lloc, però no per a retallar els 12 punts de distància. El tercer classificat, potser la dada més significativa, és a 21 punts, amb 16 jornades encara per disputar-se. La superioritat és aclaparadora i insòlita.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Esportistes modèlics

Un esportista d’elit, sigui un futbolista, un tenista o un nedador amb 8 medalles d’or als darrers jocs olímpics, com el nord-americà Michael Phelps, és un ídol social. Les seves gestes els han convertit en els herois d’avui. Tenen la seva recompensa en forma de glòria i diners, molts diners en alguns casos. A canvi, la societat els exigeix una superació constant i que tinguin un comportament modèlic.
En principi, el tracte és just. Però entra fàcilment en conflicte quan l’esportista o bé no pot satisfer les expectatives generades o bé transgredeix algun dels valors positius que representa. Llavors, la societat sol ser implacable, tot i que si l’heroi caigut és capaç d’aixecar-se, serà redimit i recuperarà tota la glòria perduda, i amb més honors encara si cal, perquè el seu auge, caiguda i redempció el farà més exemplar i tot.
Trobo que quan els esportistes no fan el que d’ells se n’espera el que pertoca és sancionar-los. Ara: quan les expectatives són impossibles o bé quan el comportament social requerit és desproporcionat, hauríem de ser comprensius i ser capaços de revisar els nostres nivells d’exigència.
Michael Phelps va anar als Jocs de Pequín amb el repte d’obtenir els 8 ors pels quals lluitava. Els va guanyar, però va estar a punt de perdre’n un. Amb 7 ors, hagués igualat el rècord de Mark Spitz i hagués superat els 6 que havia guanyat als Jocs d’Atenes. Hagués estat una gesta colossal, però no hagués complert la part del tracte fet. Clarament, era una exigència injusta.
Ara, Phelps ha estat sancionat amb tres mesos perquè algú el va fotografiar xuclant una pipa d’aigua amb marihuana en una festa privada i el britànic News of the World la va publicar amb un titular que augurava la fi de la carrera del nedador. Phelps estava fora de temporada. No ha incorregut en dopatge. Però ha estat suspès de competició i ajudes econòmiques perquè “ha decebut molta gent”. No defensaré el comportament de Phelps. Fins i tot, la sanció em sembla equilibrada. Tanmateix, penso que el límit sobre el que és tolerable no l’ha sobrepassat Phelps només.

dissabte, 7 de febrer del 2009

De les seleccions i el triatló

El triatló és un dels esports més joves. Va néixer a la segona meitat dels anys 70, a Hawaii. La prova originària és l’Ironman, que consisteix a fer 3’8 km nedant, 180 km en bicicleta i 42’2 km, una marató, corrent. Des de llavors, el triatló ha crescut molt, en tots els sentits. L’Ironman s’ha convertit en una marca registrada i ha donat lloc a un circuit d’una vintena llarga de proves a tot al món, classificatòries per a l’Ironman de Hawaii, que es disputa el segon cap de setmana d’octubre, i que ha quedat convertit en campionat del món de l’especialitat.
En paral•lel a l’Ironman, durant aquests trenta anys ha crescut el triatló, com a una mena de germà; tot i que cada vegada fa més l’efecte de ser un cosí. L’estructura organitzativa del triatló és semblant a la de qualsevol altre esport, amb les seves federacions, des de la internacional a les més locals. S’han anat definint distàncies estàndard, des dels sprint als de llarga distància, passant per l’olímpic i el de mitja distància, amb quilometratges més compensats i menys exigents que l’Ironman. I s’han organitzat els corresponents campionats i circuits.
Per a un triatleta català, les opcions són el campionat de Catalunya, el d’Espanya, el d’Europa i el del món. Per a participar en els dos primers, n’hi ha prou en inscriure’s o bé, en el d’Espanya, depenent de quines distàncies, cal obtenir la plaça en alguna de les proves classificatòries que s’organitzen. Per a participar en els campionats europeu i del món, en canvi, la inscripció es fa via federació espanyola. Vol dir, que hi participes en nom de la federació espanyola i amb l’equipament de la selecció espanyola. No hi ha cap altra via.
Ara: un triatleta de llarga distància que es vulgui mantenir fidel a l’esperit originari i al sentit individual de l’esport i vestir amb els colors que més li escaiguin o més li plaguin sempre té l’Ironman.
No tots els esportistes tenen aquesta alternativa. La majoria han d’anar a les seleccions quan els criden, sigui o no sigui la del seu país. No trobo que els ho hàgim de retreure.

divendres, 6 de febrer del 2009

No hi ha sotrac, però sí cansament

La premsa de Madrid i del Madrid potser trobarà algun argument més per a insistir en la teoria del sotrac amb què anar fent bullir l’olla de la seva decepció. El FC Barcelona va tancar el partit d’anada de les semifinals de la Copa del Rei contra el Mallorca al Camp Nou amb una victòria per 2 a 0, gols d’Henry i Márquez, un a cada meitat del partit. És un resultat positiu que deixa l’eliminatòria molt ben encarada. Aquest és un detall que s’ha de tenir en compte perquè la tornada cau en un moment atapeït del calendari. Concretament, el 4 de març, entre els dos Atlètics a la Lliga i enmig de l’eliminatòria de la Lliga de Campions contra l’Olympique de Lió. Però, al marge d’aquestes consideracions, que no deixen de tenir la seva importància, el d’ahir va ser un partit trist i ensopit, de molt mal empassar. És cert que a l’equip se’l veu cansat des de fa alguns partits. Ja he dit que aquesta davallada em sembla normal i que em sembla bé si, com em penso i espero, és degut a la càrrega de treball que ha d’haver estat programada per a afrontar el tram crucial de la temporada amb la mateixa forma física que els blaugranes havien tingut en els primers mesos. Les dues setmanes que vénen, amb només un partit, han de ser claus per a recuperar l’estat físic. No hi ha sotrac, però sí que hi ha símptomes clars de cansament. Que no hagin afectat els resultats no ens ha d’impedir veure que el joc de l’equip ha baixat sensiblement. És com si l’equip s’hagués agafat un moment de pausa, per a agafar aire, a l’espera dels partits decisius que vindran a partir de finals de mes. A la Lliga espanyola tenen prou marge per a permetre-s’ho. I a la Copa fan la feina d’anar passant que és el que val, tant li fa si no hi ha la brillantor que ens agradaria. El FC Barcelona torna a ser a un pas de la final de la Copa del Rei, un títol que fa 11 anys que no s’aconsegueix. Fa dues temporades, a Getafe, la van espifiar de manera inesperada. Ara no sembla que hagi de passar res que s’hi assembli. Podem confiar-hi, que no vol dir confiar-nos.

dijous, 5 de febrer del 2009

De les multes

No tinc consciència d’haver estat mai a Alella. Es veu que al centre del poble hi ha un semàfor que està fent la guitza als seus veïns. Bé, de fet, qui la fa són dues càmeres de vídeo que l’Ajuntament hi ha instal•lat i que des de fa un parell de mesos serveixen per a multar tots els conductors que se’l passen en vermell. Em sembla recordar que han dit que eren uns 3.000, els conductors sancionats. Els alellencs estan molt esverats i han començat a recollir firmes de protesta i per a què l’Ajuntament tregui les dues càmeres. Jo dels problemes d’Alella no en sé res i seria molt agosarat per la meva part anar més enllà. Però aquest semàfor m’ha fet pensar que a Sant Martí Sesgueioles, el poble que tinc a sota, també hi ha un semàfor des de fa ja força temps. És a l’entrada del poble i es posa vermell no se sap ben bé quan ni per què. Sembla que va en funció de la velocitat, però no queda gens clar. Bé, dir que és a l’entrada del poble és molt dir; és cert si véns de Calaf, però si véns de la part de Sant Guim, te’l trobes a la sortida. És un semàfor que no serveix literalment per a res. Ara, no voldria donar cap mala idea, però si l’alcalde de Sant Martí tingués la pensada de posar un parell de càmeres com les d’Alella, obtindria una font d’ingressos considerable, perquè ningú li’n fa cas. Ara que la recaptació pels permisos d’obres ha caigut de manera dramàtica, això de les multes és una alternativa que tenen els ajuntaments. El de Barcelona ja fa temps que l’ha descoberta, aquesta font. Tots aquests radars i càmeres de vídeos i grues sempre me’ls he mirat com als saltejadors de camins que hi havia a la Catalunya moderna i que, tot sovint, treballaven pel senyor feudal o amb la seva connivència. Diuen que no, que tots aquests ginys en què moblen les carreteres i ciutats del país no tenen pas finalitat recaptatòria. Però jo, llavors, em pregunto que si no la tenen, per què els ingressos que n’obtenen no tenen la consideració d’extraordinaris i, al contrari, s’inclouen en el pressupost ordinari i es marquen objectius de recaptació anuals?

dimecres, 4 de febrer del 2009

Del sofà a la taula

El president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, va rebre els banquers i caixers –deu ser aquest l’equivalent per al president de les caixes, suposo– més importants de l’Estat amb unes taules i unes cadires disposades en forma d’una u. Va ser dilluns, l’endemà d’haver-los renyat públicament per haver tingut massa beneficis l’any passat. Fa uns mesos, quan el sector bancari espanyol era el més solvent de tot el món, segons havia proclamat el mateix Zapatero, els havia rebut a la mateixa sala del Palau de la Moncloa, però moblada amb uns sofàs de pell de color blanc i una taula central de conjunt. Com que la imatge subliminal (o no) de la fotografia de dilluns era que s’havien reunit per a treballar, és de suposar que la vegada anterior només s’havien vist per a fer el cafè. Per televisió, la primera impressió em va dur a un comitè d’un partit polític d’esquerres, tipus IC o ERC, però veient les fotografies en detall resulta que les taules eren de disseny. A mi tot plegat em faria riure si no fos tan seriós. Trobo que de demagògia ja en tenim prou i massa.
Els bancs i les caixes i les empreses han de guanyar diners. Les quantitats que proclamen cada any, fins i tot les d’aquest any en què la crisi els ha queixalat fort els guanys, em semblen obscenes, però no sabria dir quants diners han de guanyar ni estaria a favor d’imposar cap límit. Tothom mira de guanyar tants diners com pot. La causa d’aquesta crisi no l’hem d’anar a buscar en l’avarícia dels banquers i els caixers d’aquí, ni en els de l’altre cantó de l’Atlàntic. Hi ha hagut un problema de model econòmic, basat en l’especulació immobiliària, en què tots els sectors i la mateixa administració hi han participat, i hi ha també un problema cultural, basat en la mentida del diner fàcil.
Fa uns anys, bastants anys de fet, quan miraves els pàrquings de les fàbriques tèxtils, per exemple, era força senzill jugar a dir quin era el cotxe de l’amo, els dels directius de més rang, els dels treballadors, etc. Avui, aquest exercici és impossible. Potser és un detall sense importància. O potser és una part de la resposta.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Factors guanyadors

Diumenge, Messi va sortir just quan el Barça perdia per 1 a 0 al camp del Racing de Santander. Faltava mitja hora encara pel final del partit. Hi havia temps per a la remuntada, però tampoc massa i les sensacions no eren gens bones. De fet, els blaugranes no havien dirigit pràcticament ni un xut entre els tres pals, un fet inèdit en el que duem de temporada. Però, va sortir l’argentí, va fer dos gols en un tres i no res, i el Barça es va apuntar la novena victòria consecutiva. És clar, a partir d’aquí es fa difícil portar la contrària als arguments de la Messi dependència i tots els arguments semblants que s’han dit des d’aquell moment, i que se seguiran sentint.
Jo, modestament, tinc els meus punts de discrepància. És una obvietat dir que el Barça, com qualsevol altre equip, nota la presència o l’absència d’un jugador tan decisiu i de tanta qualitat com Leo Messi. És clar i no cal insistir-hi. Dit això, és també evident que ningú sap què hagués passat si Messi hagués sortit des del minut ú. Potser als 20 minuts el partit ja hagués anat 0 a 2. O potser no. Ara, el que em sembla del tot segur és que els dos gols els va fer, a banda de per la seva qualitat, perquè estava més fresc que no pas els defenses i es va saber anticipar per aprofitar les dues pilotes mortes que van quedar botant a l’àrea. Dir-ho no és menystenir el seu encert.
Al Barça li ha costat guanyar els últims partits. Em sembla que és perquè físicament han baixat un punt. Els blaugranes tenen més qualitat tècnica que molts dels seus rivals, treballen tant o més que ells i, anímicament, se senten imbatibles, capaços de remuntar qualsevol resultat. Aquests tres factors, la qualitat tècnica, l’esforç i la tàctica, i l’estat anímic són fonamentals a l’esport d’elit. No obstant, per a marcar clarament les diferències, falta també l’aspecte físic. I avui els blaugranes no estan en un moment òptim. No és preocupant. No es pot estar en plenitud de forma tot un any. Si la planificació l’han feta bé, és el més oportú.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Però Guardiola té raó

El FC Barcelona porta una trajectòria irresistible. Ahir, contra el Racing de Santander, una altra victòria, per 1 a 2, amb dos gols de Messi –el segon, per cert, el número 5.000 a la Lliga–, remuntant el resultat al tram final del partit. És la novena victòria consecutiva, igualant la ratxa anterior, que va anar entre l’empat del Racing, precisament, i el del Getafe, tots dos a casa. A camp contrari, des de la derrota a Sòria, ha guanyat tots els partits, exactament 9 també. Ha fet 65 gols i només n’hi han marcat 15, una diferència de + 50. De fet, tots els números d’aquesta temporada són espectaculars i, si no s’estronca, marcaran uns registres molt difícils de superar en el futur. Perquè s’acosten a la perfecció.
Tot això, és cert i no cal insistir-hi ni donar-hi gaire voltes més. Ara: el que l’entrenador Josep Guardiola va dir a la prèvia del partit és veritat també, encara que pugui semblar mentida vistos els resultats i vista la victòria contra el Racing. Em refereixo als advertiments sobre el cansament que acumula la plantilla i que aquest mes de febrer es pot notar. Si ho recorden, una de les incògnites que plantejava quan els blaugrana van començar a guanyar i golejar, era la forma física amb què arribarien a la part decisiva. L’equip guanyava per moltes raons, la qualitat i l’esforç, per exemple, però també per la superioritat física que demostraven, corrent més i durant més estona que els rivals. Des de fa alguns partits, aquesta superioritat ha minvat i les victòries han costat més. A Santander va quedar molt clar. Va faltar fluïdesa en atac, es van fer més concessions defensives... perquè els blaugrana arribaven més tard que abans a la pilota i van fer més faltes i van veure més targetes. Aquesta davallada era previsible. La bona forma s’obté amb un entrenament ben planificat i amb descans. Aquest febrer ha de servir per a que els jugadors recuperin l’estat físic.
La victòria a Santander potser no era “vital” per al títol, com va qualificar-la Guardiola. Però ha estat prou important com perquè el Reial Madrid no pugui engrescar-se.

diumenge, 1 de febrer del 2009

La reforma dels Estatuts (i III)

Òbviament, la mandra a què em referia dijous no la produeix pas la qüestió de la reforma dels Estatuts del FC Barcelona, prou important i decisiva, sinó la por a que es converteixi en un altre motiu d’enfrontament entre les distintes faccions barcelonistes, que cap d’elles pensi en la futura governabilitat del club sinó en els interessos particulars que representen i que el text final sigui un fiasco.
Ara per ara hi ha tres punts a debat. L’article 29, la durada dels mandats, per adaptar-lo al nou decret d’associacions i entitats esportives, i el vot per Internet. De l’article 29, com que no es coneix la redacció alternativa que es proposa, no en podem dir res. Dels altres dos punts, anunciats pel president Joan Laporta, sí.
El decret fixa mandats d’entre 6 i 8 anys. Per tant, els dos mandats de 4 anys que regeixen el FC Barcelona, han d’ampliar-se a 6, 7 o 8. Laporta ha parlat d’un únic mandat de 7 anys, que estaria dins la norma. La pràctica democràtica ha demostrat que el més convenient són dos mandats de 4 anys, perquè 8 anys és un període de temps de govern raonable i és bo que, a mig camí, els electors puguin renovar o retirar la confiança als governants. El FC Barcelona, com a entitat amb una especificitat molt clara, hauria de demanar una excepció a la norma. En tot cas, la qüestió és tan substantiva, que bé mereix que els socis s’hi pronunciïn de manera inequívoca, en un referèndum si cal.
Pel que fa el vot per Internet, ara mateix no deixa de ser una utopia. No hi ha en el món cap democràcia que es mereixi aquest nom que l’hagi autoritzat. La dificultat més gran i encara no resolta és garantir la identitat del votant. El vot per Internet ha de ser un objectiu, però encara hi ha passes més necessàries per fer. Per exemple, la disposició de més d’un col•legi electoral per a què els socis no haguessin de desplaçar-se obligatòriament a Barcelona.
I és que podríem trobar-nos amb la paradoxa d’una Assemblea votant a mà alçada, que és el menys democràtic dels vots perquè no és secret, per l’aplicació d’un vot per Internet que més que secret és opac.