Que no tenim criteri?

El ministeri de Cultura ha concedit a Joan Margarit el Premio Nacional de poesia pel seu llibre Casa de misericòrdia. El guardó el reconeix com el millor publicat l’any 2007 a l’Estat espanyol. La concessió ha provocat alguns comentaris no prou adequats. Em refereixo als que subratllen la injustícia feta a la poesia en català perquè aquesta és la primera que es premia des del 1989, quan es va donar a Pere Gimferrer per El vendaval. I, encara, com vaig sentir anit, Gimferrer no acabaria de comptar perquè per als espanyols “és un dels seus”; té molta obra en castellà i és membre de l’acadèmia de la llengua espanyola. De manera que la injustícia l’hem de remuntar a l’any 1985, quan el reconegut va ser Joan Vinyoli per Passeig d’aniversari.
La concessió del premi a Joan Margarit, avui el poeta més llegit a Catalunya, produeix una molt alta satisfacció pel que té de reconeixement a la llengua catalana per part de l’Estat. A més, Margarit ja havia quedat finalista per d’altres obres i, per tant, se’l mereixia ni que fos per la constància.
No obstant, en la queixa per la tardança amb què el ministeri de cultura ha trigat a premiar una obra poètica en català hi ha un punt de complex d’inferioritat. Joan Margarit és el poeta més llegit del país. Ha agafat el relleu de Miquel Martí i Pol, en aquest sentit. Si es pogués dir que Catalunya ha tingut a cada moment el seu poeta, Margarit seria el del moment actual completant un fil que des de Verdaguer ens duria fins avui passant per Maragall, Carner, Riba, Segarra, Foix, etc. A més, Casa de misericòrdia ja ha rebut el Premi Nacional i molts d’altres.
Qualsevol premi donat a la llengua catalana és un impuls a la seva supervivència. Tant de bo arribés el Nobel de literatura. Però per a reconèixer la vàlua dels nostres poetes no ens han calgut mai determinats reconeixements; sempre benvinguts, per descomptat. És un problema d’autoestima evident, però no estic segur que, almenys en aquest cas, no siguin els mitjans de comunicació qui l’amplifiquen.