dijous, 9 d’octubre del 2008

No depèn d’una llei

Les lleis tenen una importància relativa quan no reflecteixen la realitat. Llavors, més tard o més d’hora decauen. I no en tenen gens, d’importància, quan no es fan complir. La Vanguardia ha publicat que el Tribunal Constitucional té pràcticament enllestida la seva sentència sobre l’Estatut i que ja té decidit retallar alguns dels seus punts claus, entre els quals hi ha el deure de conèixer el català. Els polítics catalans ja han tocat a sometent, que avui vol dir cridar els partits a fer front comú davant les agressions que vénen de Madrid. I és lògic que ho facin. És el que n’esperem els ciutadans que els hem votat. Bé ens hauran de defensar, ni que sigui fer-ho veure de manera més o menys convincent.
De tota manera, em sembla que el futur del català, per sort o per desgràcia, vés a saber, no depèn de si l’Estatut estableix que tothom qui viu i treballa a Catalunya té el deure de conèixer-lo. El marc jurídic protegeix prou el català i té eines suficients com perquè la seva presència i el seu ús en el dia a dia del país fos molt més clara i evident del que en realitat és. El català depèn molt més de l’actitud dels catalans que no pas de si l’Estatut en recull el deure o no. La història del país és plena de períodes en què les lleis han estat molt dures en contra del català. Si se’n va sortir va ser perquè els seus parlants no la van abandonar mai. Avui, aquesta afirmació no la podem fer amb tanta seguretat i contundència.
Tanmateix, no participo de les veus catastrofistes que consideren que el català té les dècades comptades. En alguns casos, em sembla que són opinions adreçades a justificar desercions personals amb un rerefons econòmic clar i, paradoxalment, català. Res a dir-hi, és respectable absolutament. Tampoc em situo a l’extrem oposat, dels qui es passen el dia fent estadístiques que demostren com el català no ha estat mai tan bé i com aprofita Internet per expandir-se. De fet, no em situo en cap lloc. Crec en la feina diària i en el compromís personal. No com a reivindicació de res, tan sols per a viure amb normalitat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic d’acord amb vostè quan parla de la feina diària com el més important, però de vegades aquesta aparent normalitat esdevé -de manera involuntària- una reivindicació. Fer ús del català hauria de ser el més normal i en canvi per certs sectors és vist com a reivindicació, inclús un atac. He sentit molts arguments discutint sobre la qüestió del català vers el castellà i sobre la política lingüística del govern de la Generalitat. Els que creuen que el castellà i el català ha de conviure amb normalitat i que no es pot afavorir al català de cap manera, incorren en un error de plantejament, una fal•làcia inicial: hi una peix petit i un de gros, i això no és opinable, és un fet. Com també ho és que, quan dues cultures entren en contacte la més important s’imposa a l’altra. El sincretisme és complicat però si es produeix sempre serà del petit cap al gran i no l’inrevés. Què s'ha de promocionar des de la TV pública espanyola, el Pare Noel o els Reis Mags? Quines celebracions han de promocionar-se, el Haloween o la Castanyada? Quin tipus de dieta cal posar per bandera, la de Foster's Holliwood o la del pa amb tomàquet i llonganissa? Així com es defensa la cultura pròpia enfront a la cultura anglosaxona que és més poderosa, cal afavorir el coneixement i l’ús del català enfront al castellà. És una simple qüestió de tamany i ja sabem que en realitat... sí importa. SALUT!

Jordi Badia ha dit...

@padró
Totalment d'acord amb les seves precisions, pel que fa les ajudes que necessita el català com a llengua minoritària i minoritzada per la realitat del castellà, el francès i l'anglès. El que vull dir és que és una qüestió d'actitud més que de lleis, i que li hem de treure la càrrega política de la reinvindicació. Ho vaig comentar en un altre post: la revifada de la música en català té molt a veure amb el fet que no l'ha polititzat tant com es va fer amb l'auge del rock en català. Parlem en català perquè som catalans, i prou que ja és massa.