En memòria de Ricard Maxenchs

Jo no vaig fer periodisme esportiu fins a l’any 1998, i encara d’aquella manera. Aquell any vaig entrar a formar part de l’equip de l’Aquest any, Cent!, com a guionista. Llavors, al cap d’un any curt, un cop tornat al diari AVUI, sí que m’hi vaig ficar de ple. Vull dir que quan vaig conèixer el Ricard Maxenchs ell ja no era el cap de premsa del FC Barcelona. N’havia esdevingut el secretari general i, aviat, amb Joan Gaspart de president, director general adjunt. El seu àmbit d’actuació havia derivat cap a les relacions externes i el protocol. Ni ell ocupava llavors el càrrec adient, ni jo era en el mitjà més adequat per a establir una relació sovintejada. Els meus interlocutors van ser el Domingo Garcia, el Lluís Hernández, el Ferran Márquez i el Toni Ruiz.
Amb tot, seguidor de sempre de l’actualitat blaugrana, el Ricard Maxenchs formava part del meu paisatge. Quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo, ja me n’havia format una opinió sòlida. No m’era una persona gens estranya. Em va rebre al seu despatx. No vam estar-hi gaire estona. Se’l veia molt atrafegat i no hi havia massa coses a dir. M’havia volgut presentar i prou, res més. Havia era dit. Va ser una trobada breu, molt cordial i educada.
Crec que el Ricard mai em va concedir res del que li havia demanat. L’AVUI era un diari no gaire ben tractat, ni per Josep Lluís Núñez ni per Joan Gaspart. No ens veien amb simpatia i, especialment, no m’hi veien a mi. I, fins a cert punt, era normal. Defensàvem models de club molt allunyats.
I, no obstant, del Ricard Maxenchs en tinc un record excel•lent. Penso en un esmorzar a què ens va convidar Joan Gaspart. Hi vaig anar amb el director del diari, Vicent Sanchis. També hi era el Ricard. Jo havia escrit un article força dur contra Gaspart retraient-li no sé quin comportament. Em va dir que ja havia rectificat i que jo no li ho havia reconegut. Li vaig dir que no era cert. El Ricard va sortir a defensar-me i li va fer a mans la fotocòpia del segon article. Ho va fer sense deixar ningú en evidència, amb delicadesa. Va ser un gest ple d’honestedat. És així com el recordo.