Victòria en un partit formidable

El FC Barcelona ha guanyat per 1 a 0 (gol d’Ibrahimovic al minut 55) el Reial Madrid en un partit formidable. Al Barça, la victòria li ha costat molt obtenir-la. Ha hagut de sobreposar-se a un primer temps de joc molt igualat, en què els madridistes han gaudit de dues oportunitats molt clares per a avançar-se i que ha salvat Víctor Valdés en dues grans intervencions a peus de Cristiano Ronaldo i Kaka, i a mitja hora final que ha hagut de jugar amb un futbolista menys per l’expulsió de Sergio. Tot el partit ha estat molt intens, de fet. Ha estat un duel entre els dos màxims candidats al títol de la Lliga espanyola, molt ben jugat pels dos equips que han ofert un enfrontament d’una gran qualitat tècnica i tàctica; probablement, FC Barcelona i Reial Madrid han disputat el millor partit de futbol que avui es pot veure internacionalment. L’ha guanyat el FC Barcelona perquè, en conjunt, és més bon equip i ha tingut l’encert de no errar la primera gran ocasió que ha tingut i perquè ha mostrat un caràcter guanyador un punt superior a les individualitats blanques. L’aparició d’Ibrahimovic, als cinc minuts de la segona part substituint Henry, ha estat clau, perquè ha fet el gol de la victòria i perquè ha estat una referència en atac clara i segura per als migcampistes. Aquesta victòria és d’una transcendència molt gran, malgrat que el final del campionat, tan llunyà encara, no permeti veure-ho clarament. El FC Barcelona ha recuperat el liderat, situació que sempre serveix per a donar tranquil·litat, però el triomf és transcendent sobretot perquè aquest és un dels nou o deu partits a tot estirar en què es va decidint el títol; això, és clar, a condició de no espifiar-la a camps com el del Xerès, dimecres. És una victòria que, com totes, dóna tres punts a la classificació, però a diferència de les altres, i a banda d’impedir que el teu rival directe en sumi cap, aporta un plus de confiança i de rearmament moral d’una importància certa i futura. El que sembla segur és que aquest primer enfrontament directe ha estat una declaració d’intencions molt clara: el Madrid ha fet una gran inversió per a acostar-se al campió, i ho ha aconseguit, però el Barça manté les senyes d’identitat que el van dur al triplet i el mateix afany de victòria.

Un Barça més madur

En els partits de futbol les circumstàncies també s’han de tenir molt en compte: cada partit és el partit i les seves circumstàncies. Les circumstàncies del FC Barcelona – Reial Madrid d’avui són força diferents de les de la temporada passada. Un i altre equip hi van arribar en una situació molt diferent: el Barça era líder i li treia 9 punts al Madrid, que aquella setmana mateix canviava d’entrenador. Tant l’equip com el club blanc eren un desgavell absolut. Tot i això, als blaugranes els va costar Déu i ajuda imposar-se per 2 a 0; fins al tram final del partit no ho van aconseguir. Abans, Eto’o va fallar un penal i Valdés va salvar un gol cantat a Drenthe. En acabat, vam ser molts els qui vam valorar que el barcelonisme havia preparat molt malament aquell enfrontament, perquè durant la setmana només es va parlar de quant gols li clavarien als madridistes, donant la victòria per descomptada. L’emoció va arraconar la raó i els jugadors no se’n van saber aïllar. No era la primera vegada que li succeïa una cosa semblant, i no va ser l’última. A la primera jornada, contra el Numància, Guardiola havia dit que els seus jugadors s’havien precipitat volent fer el segon gol abans d’haver marcat el primer. I, més endavant, contra un Espanyol amb mig peu a la Segona Divisió i un Barça amb mig títol a la butxaca i parlant del triplet, es va cometre un pecat semblant, amb declaracions eufòriques durant tota la setmana; el resultat final va ser 1 a 2. Crec que aquella va ser la darrera vegada que l’equip va cometre un error semblant. Des de llavors, el seu capteniment ha estat de prudència i humilitat, malgrat totes les victòries, els títols i l’excel·lència del seu joc. No han tret mai pit abans d’hora. Les circumstàncies del Barça – Madrid d’enguany són ben diferents. Els blancs vénen com a líders i amb un onze farcit de jugadors molt bons i molt cars. I, a més, els blaugranes no han tingut massa temps per a referir-s’hi: dissabte, van ensopegar contra l’Athletic, dimarts rebien l’Inter en un partit a cara o creu i tenen dos dels seus cracs, Messi i Ibrahimovic, una mica fets malbé. Tot i això, vull creure que encara que les circumstàncies haguessin estat gairebé tan favorables com fa un any, l’equip no hagués caigut en aquells errors perquè avui és un equip molt més madur.

El Punt compra l’Avui

A l’Avui hi he treballat durant tretze anys, des del 1990 fins al 2003, amb un parèntesis d’encara no un any, del 1998 al 1999, en què vaig estar de guionista al programa Aquest any, Cent!, de TV3. A l’Avui, vaig entrar-hi com a cap de política internacional i quan el vaig deixar, per a anar-me’n al FC Barcelona de director de comunicació, n’era subdirector i el cap d’esports. Quan vaig plegar del FC Barcelona i fins al darrer setembre, vaig escriure-hi un article més o menys mensual a la secció de Diàleg. S’entén, doncs, que hagi seguit amb interès els darrers esdeveniments que han afectat el diari des de la dimissió de Xavier Bosch i la provisionalitat subsegüent i que ara han desembocat en la seva adquisició per part del Punt. L’Avui sempre ha patit de no tenir al seu darrera una direcció empresarial adequada. L’Albert Viladot, en pau descansi, ja en parlava quan em va contractar. Ni Vicenç Villatoro ni Vicent Sanchis se’n sortiren, tampoc. La darrera etapa, amb la creació d’una empresa editora controlada pel Grup Godó, en un 40 per cent de les accions, el Grup Planeta, en un altre 40 per cent, i l’Institut Català de Finances, amb el 20 per restant, ha estat el darrer intent i el més seriós. Ara: fou una opció que, personalment, mai em va convèncer. Per, com a mínim, dos motius: el primer, perquè ni al Grup Godó ni al Grup Planeta els podia interessar mai un diari Avui fort, i, segon, per la dependència del finançament públic i l’equilibri exagerat de poder que es va fer. Per tant, que el Punt hagi comprat el 100 per cent de les accions de l’Avui em sembla positiu. El Punt feia temps que hi anava al darrera, de manera que s’ha de comprendre que per a ells és una prioritat i que s’hi dedicaran en conseqüència i a consciència. La seva trajectòria empresarial i periodística els avala. L’Avui és un diari necessari. Vull dir que a Catalunya li cal un diari d’abast nacional, fet i pensat en català, amb un ideari de país molt ben definit, obert a totes les tendències ideològiques. L’Avui ha de ser un punt de trobada, una eina per al país. L’opció del Punt pot fer-ho possible.

L’editorial

Dotze diaris catalans van publicar ahir el mateix editorial La dignitat de Catalunya en defensa de l’Estatut. És una iniciativa inèdita i insòlita que ha merescut tota mena de reaccions. A Catalunya, majoritàriament molt a favor, mentre que a Espanya ha generat respecte, en el millor dels casos, i indiferència i condemna, en molts d’altres, fins al punt que mitjans com El Mundo o la Cope han parlat de “delicte d’intimidació” i cop d’estat. En fi. És clar que es tracta d’un pronunciament sonor i solemne de part dels mitjans de comunicació fets i pensats en clau catalana. És un gest d’una gravetat indiscutible fet en un moment oportú. L’Estatut porta més de tres anys empantanegat en un Tribunal Constitucional (TC) de dubtosa legitimitat atès que dels dotze magistrats que el componen, un no pot votar perquè ha estat recusat, un altre resta vacant per la mort d’un d’ells i a quatre més els ha vençut el mandat. Recentment, s’ha sabut que la seva sentència està al caure i que, probablement, retallarà l’Estatut en aspectes clau i simbòlics de l’autogovern de Catalunya. I aquest cap de setmana, el president de la Generalitat se n’ha queixat amb un to de fermesa i amb alarma. D’altres organismes del país, com les cambres de comerç, han alçat la veu amb una intenció semblant. L’editorial dels diaris, doncs, recull de manera exacta la inquietud amb què el conjunt de les institucions catalanes segueixen la tramitació de l’Estatut, que va anar a parar a l’alt tribunal pel recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP. Jo trobo bé el contingut de l’editorial, el subscric enterament, i aplaudeixo l’encert dels dotze diaris de fer-se seva la indignació generalitzada que hi ha a Catalunya, en el fons i en la forma. Ara: també trobo que els fets haurien hagut d’anar exactament al revés de com s’han succeït. Vull dir que, a la meva manera de veure-ho, haurien hagut de ser els poders polítics i econòmics del país, amb el govern al capdavant, els qui haurien d’haver fet un pronunciament semblant i després haurien d’haver estat els diaris, conjuntament si es vol, els qui s’hi haurien d’haver afegit. Però ha anat completament al revés. I a mi em sembla que aquest capteniment ens afebleix. Perquè jo penso que els periodistes hem de burxar els poders perquè es comportin com creiem que ho han de fer, pressionant-los o animant-los a fer passos que, per la raó que sigui, o bé no fan o bé no fan correctament, segons el nostre entendre. Però la política no la pot fer mai un mitjà de comunicació, ni tan sols és bo que la dicti. Pot influir, però no ha de poder anar més enllà. A més, no puc deixar de comprendre que bona part de la situació en què es troba l’Estatut, en particular, i les relacions de Catalunya amb Espanya, més en general, són causa de la política seguida fins ara pels partits polítics, que han estat incapaços de resoldre la renovació del TC o d’atorgar a Catalunya el reconeixement nacional que es mereix. Benvingut l’editorial, si serveix per tornar a cadascú el paper que li pertoca.

Impecable (bis)

L’excel·lent partit jugat pel FC Barcelona davant l’Inter de Milà ha generat unes quantes reaccions del tot previsibles. L’entrenador Josep Guardiola va dir durant la roda de premsa posterior que, malgrat el bon resultat i l’extraordinari joc fet pels seus jugadors, el debat i els dubtes al voltant de l’equip no s’acabarien i que es reprendrien així que hi hagués un parell de resultats no prou bons. Aquesta afirmació em mou a fer dues consideracions. La primera és sobre la funció del periodisme. Aquesta és una professió essencialment crítica. Ara: criticar, no vol dir buscar els treus peus al gat constantment o portar la contrària per definició. La funció crítica del periodisme consisteix a dir el que hom creu veure i es pensa; la qüestió és fer-ho de manera honesta i rigorosa, amb sinceritat, sense respondre a interessos més o menys ocults. El que succeeix en el periodisme esportiu –i cada vegada més en el polític– és que les filiacions hi són permeses i, llavors, com que la frontera entre la feina i l’afició és molt permeable, es tendeix massa sovint a confondre un i altre aspectes. I la segona consideració es refereix a l’essència de l’esport: Un esportista és només el que demostra ser a cada moment. És així de bèstia. Per això té tant de valor la victòria, sobretot quan es prolonga en el temps, i per aquesta raó és més fàcil arribar dalt de tot que no pas mantenir-s’hi. És clar que aspectes que aquests dies se senten sovint, com la confiança i el crèdit, tenen sentit, però és un sentit molt relatiu. De fet, serveixen per a decidir on hem de posar el llistó, per a saber què és capaç de fer un esportista o un equip. Per tant, reclamar confiança i apel·lar al crèdit és contradictori amb el fet de demanar de no fer comparacions amb el que s’ha fet abans. Tenir confiança en el FC Barcelona d’aquesta temporada és analitzar-lo en funció del que va fer la temporada passada, agradi més o agradi menys. Ara: això és aplicable a moltes d’altres professions, per no dir a totes. La confiança et garanteix paciència i comprensió davant d’algunes errades, però s’ha de renovar cada dia.

Impecable

No s’hi valia a badar, i ningú ha badat. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 0 l’Inter de Milà (gols de Piqué i Pedro), s’ha posat líder del seu grup i s’ha posat la classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions molt a l’abast. Dissabte, contra l’Athletic Club, havia tingut la impressió que a la primera part l’equip havia recuperat bona part de la pressió i la velocitat pròpies del seu joc i que, malgrat l’empat a zero, a què s’havia arribat al descans, la segona part estava ben encarada, i així ho vaig comentar amb algun dels companys amb què estava veient el partit. El gol d’Alves, a l’inici de la segona part, ratificava la impressió. Però, de cop i volta, aquella bona sensació va passar avall i ja sabem com va acabar, amb un empat decebedor i la lesió de Messi per a acabar-ho d’adobar. I amb alguns dubtes sobre la fiabilitat d’un equip que mereix tota la confiança però que durant la temporada ha fallat un parell de cops, almenys, quan no tocava. Em sembla que era una impressió força general, que s’explica més que per desconfiança envers el grup de Guardiola, pel neguit de trobar-se en una setmana clau pel futur a la Copa d’Europa i a la Lliga espanyola. Crec que és una reacció lògica i comprensible. Ara: el partit que ha fet el Barça contra l’Inter de Milà ha d’haver apaivagat l’excitació que hi havia. Els blaugranes han fet un partit impecable, en totes les seves facetes. Han trencat la teranyina defensiva aviat, assetjant l’Inter al seu territori, aculant-lo, amb dos gols, el segon dels quals ha estat una síntesis perfecta del joc blaugrana, que situa l’equip per damunt de les individualitats, el triomf d’una idea d’entendre el futbol: una possessió pacient, per avançar de manera segura entre les línies rivals, fins a trobar (Xavi) la passada que trenca tot l’entramat defensiu i habilita el jugador que entra per la banda (Alves) amb totes les opcions per a fer l’assistència definitiva (Pedro). Un resum fascinant. I amb el marcador a favor, el Barça ha sabut controlar el partit, aturant-lo quan calia, o bé accelerant-lo quan el paisatge semblava propici, i sense donar mai opció als interistes a remuntar el resultat. Només cal que no sigui un miratge. La veritat, és que no ho sembla.

Aplaudiments sí, homenatge poquet

La visita de l’Inter de Milà ha generat una debat paral·lel, lògic i habitual en aquests topants. És clar, la tornada de Samuel Eto’o al Camp Nou vestint la samarreta de l’equip rival ha fet que en els mitjans de comunicació ens preguntem com se l’ha de rebre. I hi ha unanimitat, o gairebé, a considerar que se li ha de tributar una gran rebuda, amb aplaudiments i dempeus. No són ganes de dur la contrària, però jo no en faria un gra massa tampoc. Jo crec que a l’Eto’o se l’ha de rebre amb respecte i que se l’ha d’aplaudir en el moment de saltar al camp i quan el seu nom sigui anunciat entre l’alineació interista, perquè el barcelonisme ha d’estar-li agraït per sempre, però no cal anar més enllà. No cal que aquest retorn es converteixi en un homenatge a l’Eto’o pels èxits que va donar al club, amb els seus gols a les dues Copes d’Europa per damunt de tot. Aquest tipus de celebracions, que indiscutiblement engrandeixen les institucions, s’han de fer en el moment oportú i trobo que dimarts, en el marc d’un partit tan decisiu per al futur del Barça a la Lliga de Campions, no és l’adequat. Si no es va poder fer a l’estiu, ja hi haurà una altra ocasió més propícia. Eto’o és a Barcelona amb l’ànim i l’obligació de contribuir a que el seu equip guanyi i de deixar fora un rival tan perillós com el Barça de cara al títol, i tant hi fa que hagi dit que voldria que el Barça i l’Inter disputessin la final del Santiago Bernabéu. És lògic, que vulgui eliminar el Barça i que digui que no ho vol fer i que no celebrarà cap gol que li faci. I com que és lògic, més val saber-ho i no confondre les coses. Perquè encara que una i altra siguin diferents, fan de mal distingir. El partit contra l’Inter de Milà és molt important i no hi ha d’haver cap distracció. Aplaudiments al començament i al final del partit per a l’Eto’o, respecte durant els noranta minuts, però l’homenatge més val ajornar-lo. No és incompatible estar agraït i reconèixer els mèrits de l’Eto’o, fins i tot lamentar-ne la seva marxa, i considerar que, tot i això, el barcelonisme ja tindrà una oportunitat més adient per a demostrar-li-ho.

La Lliga, és tan llarga com diuen?

L’empat del FC Barcelona al camp de l’Athletic Club (1 a 1, gol d’Alves) i la disputa aquesta setmana de dos partits tan transcendents com les visites de l’Inter de Milà a la Lliga de Campions i del Reial Madrid a la Lliga espanyola ha generat la reacció següent: el partit que s’ha de guanyar de totes totes és el de l’Inter, perquè una ensopegada amb el Madrid no és decisiva ja que la Lliga és molt llarga. Discrepo molt profundament d’aquest raonament perquè no considero que la competició espanyola sigui tan llarga com diuen. Que el partit contra els italians és decisiu, és obvi; de fet, ja ho vaig valorar així quan vaig considerar que la derrota a casa contra el Rubin Kazan, en contra de l’opinió generalitzada de després del matx, era una ensopegada molt greu que condicionaria no només la Lliga de Campions sinó també la Lliga espanyola perquè impediria donar descans als jugadors clau amb l’agreujant de tenir una plantilla excessivament curta. La meva discrepància rau en la importància de l’enfrontament amb el Reial Madrid que per a mi és determinant per al futur blaugrana a la Lliga. Perquè jo crec que, de fet, la Lliga espanyola encara és més curta que la Lliga de campions. Encara que no ho sembli. És cert que el campionat consta de trenta-vuit jornades, però no hi fa res. Perquè, en el fons, el títol es guanya en menys de deu la majoria d’edicions, en els enfrontaments directes entre els aspirants, el Barça i el Madrid més un o dos equips que s’afegeixen, si no ben bé a la lluita pel títol, sí per les places europees, i que tenen potencial per a fer la guitza; enguany, el Sevilla i, potser, el València. A la resta de jornades el títol no es guanya; contra els equips de mitja taula cap avall, si hi ensopegues més del compte, el que succeeix és que perds el títol perquè són punts que el teu rival suma segur. És el que passa de manera exagerada en lligues com la d’handbol; també és molt llarga, diuen, però a l’hora de la veritat, amb dues badades com les que ha tingut el Barça a les primeres de canvi, una a casa amb el Ciudad Real, rival pel títol, en nou de cada deu temporades, bona nit i tapa’t. Per tant, a mi em fa l’efecte que bona part de la temporada es juga aquesta setmana en dos partits; el de l’Inter és més decisiu, és clar, perquè és definitiu, o gairebé, però el del Madrid també, perquè establirà quina llargada tindrà aquest any la Lliga.

Qüestió d’incultura esportiva

La mà d’Henry en el gol de França contra Irlanda a la pròrroga, que va donar-li la classificació per al Mundial de Sud-àfrica, ha generat un debat que no s’acaba. És lògic i, a mig termini, pot ser que tingui les seves conseqüències. De moment, al meu entendre, el debat encara s’enfoca malament. D’una banda, hi ha els partidaris d’introduir les càmeres de vídeo per a resoldre dubtes o situacions que s’escapen a l’ull de l’àrbitre. No hi ha cap dubte que és la solució més adient. El problema és que el món del futbol encara no hi està preparat. Abans, hi ha d’haver un canvi cultural que tot just comença a albirar-se. Perquè, de l’altra banda, encara hi ha massa persones que defensen que la gràcia del futbol, en bona part, resideix en la polèmica que es genera i que fa que els partits durin no només noranta minuts sinó una setmana sencera. Tot i que entenc l’argument, no l’he compartit mai; vull dir que és cert que l’èxit del futbol es deu a que dels partits se’n parla molts dies abans i encara més dies després, però és que això succeeix tant si hi ha polèmiques com si no n’hi ha i penso que jugades com la de l’Henry, les errades arbitrals, li fan més mal que bé perquè posen en evidència l’obsolescència del reglament futbolístic i la seva incapacitat per a adaptar-se als nous temps. A tots els esports hi ha errors i hi ha tramposos, però tots fan esforços per a minimitzar-los i per a eradicar-los. En molts esports, el tennis taula que conec bé, o el tennis, no és gens estrany veure un jugador reconèixer que una pilota ha entrat, encara que l’àrbitre no ho hagi apreciat bé. O retirar les medalles que un atleta ha guanyat de manera fraudulenta. En el futbol, en canvi, ha estat una constant dir que és un esport per a espavilats per a justificar que un davanter fes un gol amb la mà o en llancés per a simular un penal, etc. És una qüestió de cultura esportiva. Ara: en les reaccions que hi ha hagut per la jugada d’Henry, em sembla que s’està produint un canvi que, a mig termini, farà que s’instal·lin mecanismes per a repetir les jugades dubtoses. Però, mentre als tramposos se’ls continuï considerant espavilats, mentre no hi hagi aquest canvi cultural, no es farà cap pas decisiu per a introduir mesures que limitin errades tan greus com la que ha donat la classificació a França i n’ha privat, injustament, Irlanda.

L’enquesta

Ara fa uns dies, el diari Gol va publicar la que em penso que és la primera enquesta de cara a les eleccions a la presidència del FC Barcelona que s’han de fer un diumenge d’entre el 15 d’abril i el 15 de juny de l'any que ve. És molt aviat, però és un termòmetre per a saber en quina posició surten els candidats. El més ben situat és Sandro Rosell, amb 31 per cent d’intenció de vot, seguit de Ferran Soriano, amb un 9 per cent, Xavier Sala i Martín un 5 per cent, Alfons Godall un 4 per cent, Jaume Ferrer un 3 per cent i Agustí Benedito un 1 per cent. El percentatge d’indecisos és molt alt, d’un 37 per cent. Tots aquests resultats, inclòs el dels indecisos, és plausible. Malgrat el que s’acostuma a dir, per l’experiència que tinc, que no és molta, quan les enquestes estan ben fetes els resultats que donen reflecteixen molt bé la realitat i, sobretot, si es fan periòdicament, repetint preguntes i paràmetres, les tendències que mostren són molt exactes. El que a vegades succeeix és que els resultats que es publiquen no són ben bé iguals als que de veritat han sortit. La pífia, sigui perquè els resultats no acaben de creure’s o bé perquè no convenen, es produeix en el moment de cuinar-los per a ser servits. Si l’enquesta del Gol ha estat cuinada o no, tot i que no m’ho sembla, no tinc prou elements per a saber-ho i, per tant, me l’he de creure. Queda clar que la clau la tenen el quaranta per cent, gairebé, d’indecisos. I també que fins que les candidatures no quedin definides definitivament, no es pot fer cap assignació de vot fiable. A vegades, i cada cop més, tendim a aplicar els esquemes que són propis de la política a les qüestions del FC Barcelona, i em sembla que no són equiparables. Avui, una enquesta electoral en la política té sentit perquè s’aplica sobre un marc estable. En el FC Barcelona, en canvi, aquesta estabilitat del mapa electoral és inexistent. Ningú sap quins candidats lluitaran per la presidència. Tot i així, l’enquesta del Gol em sembla oportuna. La qüestió és donar-li el valor que té, sense sobrevalorar-la ni menystenir-la.

El retorn de Milito

El defensa central argentí del FC Barcelona, Gaby Milito, ha tornat a jugar un partit de futbol després d’un any i mig d’estar lesionat. Ha estat un partit amistós, contra el Bolívar. N’ha disputat mitja part. Milito es va lesionar al genoll el 29 d’abril del 2008, en un partit contra el Manchester United, de semifinals de la Lliga de Campions. Han transcorregut 569 dies exactament, en els quals ha hagut de passar per a molts estadis anímics. Milito fa un mes que s’entrena amb els seus companys. La mitja part jugada contra el Bolívar és un pas més en el seu procés de recuperació, que encara ha de ser més llarg del que voldria ell i voldríem tots. Durant tot aquest temps, més d'una vegada, s’han posat en dubte les possibilitats de tornar a jugar de Milito. Per exemple, el director general del Reial Madrid, Jorge Valdano, va ser molt desagradable quan fa encara no tres mesos va dir que “es pretenia que jo defensés a Milito per la noblesa personal del jugador i perquè era molt interessant en termes futbolístics per al Reial Madrid, però el temps m’ha donat la raó”, va dir, justificant perquè en el seu dia va rebutjar el seu fitxatge després de la revisió mèdica i ignorant que el defensa argentí havia jugat a ple rendiment durant moltes temporades al Saragossa. Valdano va gosar dir-ho públicament, en una entrevista a l’agència DPA, l’agost passat. No ha estat l’únic a creure que Milito no tornaria a jugar. Avui, tot i que la seva recuperació encara no és plena i que, per tant, cal mantenir la prudència, Milito comença a veure la llum al final del túnel. És mèrit seu, en primer lloc, i dels metges que l’han tractat. I dels companys de vestidor, que no l’han deixat mai i que s’han esforçat per considerar-lo sempre un més dins del grup, perquè ells més bé que ningú saben que el pitjor que li pot passar a un futbolista, a qualsevol esportista, de fet, és caure en un desànim tan profund que et porti a deixar de considerar-te futbolista, o esportista. I, de fet, de tots els estaments del club, aquí ell mateix ha agraït públicament la paciència i el suport constant, i de tot el barcelonisme, que no l’ha oblidat mai i que espera en candeletes veure’l saltar un altre cop al terreny de joc.

‘Les veus del Pamano’, segons TV3

Ahir i dilluns, TV3 ha estrenat una pel·lícula distribuïda en dos capítols basada en la novel·la de Jaume Cabré Les veus del Pamano, publicada l’any 2004 per l’editorial Proa. L’adaptació que n’han fet és discutible, és clar. Tanmateix, la feina de guió no havia de ser gens fàcil. A Les veus del Pamano hi ha una bona colla d’històries que s’entrecreuen i un munt de salts d’una a l’altra i en el temps, i moltes vegades aquestes anades i vingudes es succeeixen enmig d’un paràgraf o àdhuc d’una mateixa frase. Traslladar-ho a la pantalla era un repte al qual calia renunciar-hi, inevitablement. Han optat per basar la pel·lícula en el mestre de Torena Oriol Fontelles; en canvi, al meu entendre la complexitat de la trama gira a l’entorn de la senyora Elisenda Vilabrú. Però, tant se val. Les veus del Pamano em sembla una novel·la extraordinària. Juntament amb Solitud, de Víctor Català, Incerta glòria, de Joan Sales, La plaça del diamant, Mirall trencat i La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda i La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, és una de les novel·les que més m’han impressionat. No sóc crític literari, ni ho pretenc, aquesta és una tria merament personal. Més enllà de les opinions que l’adaptació de Les veus... pugui provocar, ho trobo un gran encert. La meva manera de veure-ho és semblant a la que vaig tenir amb la reconstrucció del mite de Serrallonga, que també va generar crítiques de tota mena. I és que trobo que la televisió nacional de Catalunya fa molt ben fet de donar a conèixer els mites i les grans obres de la literatura catalana. Quan ho fa, compleix amb un dels seus deures més importants. Les veus del Pamano de Jaume Cabré és una de les millors novel·les catalanes. Per això, que l’obra hagi estat adaptada d’una manera més reeixida o menys, té un valor relatiu. El que em sembla determinant és l’èxit d’audiència que ha tingut la pel·lícula i que ara hauria de completar-se amb uns quants lectors més, centenars o milers, dels molts que ja ha tingut, per convertir aquesta novel·la a més d’una de les de més qualitat també en una de les més populars.

Febre codificadora

Els polítics d’aquest país i els polítics del país del costat sembla que li han vist les orelles al llop de la desafecció, encara que també podria ser que només ho fessin veure ara que s’acosten eleccions arreu. Sigui el sigui, el que és segur és que tot d’una els ha agafat una febre codificadora notòria. La Generalitat ha anunciat una sèrie de mesures per a què mai més ningú pugui afaitar cap fundació d’una manera tan bèstia com ho ha fet durant una pila d’anys la parella Millet – Montull al Palau de la Música i l’Orfeó Català i sense que ningú dels qui manava i hi col·laborava se n’adonés mai ni mai ningú es preguntés d’on caram treien els diners per a fer tot el que feien i mantenir un ritme de vida més propi d’un magnat de les finances aspirant a sortir als llistats de Forbes que no pas d’un mecenes cultural. També el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, amb el cas Gürtel a la sabata, ha promès dotar-se d’un codi ètic. Aquesta febre codificadora ha arribat també al FC Barcelona. La setmana passada es va presentar un Consell Sènior, amb l’aval del futur candidat a la presidència del FC Barcelona Sandro Rosell i va proposar l’adopció d’un codi ètic per als futurs dirigents. Totes aquestes iniciatives són molt lloables. Ara, no serveixen gaire per a res, ni tan sols per a guanyar confiança. Perquè n’hi hauria prou que tots aquests dirigents es comprometessin a complir les lleis vigents i els estatuts i a no incomplir el Codi Penal. El conseller d’economia, Antoni Castells, ho ha dit d’una manera prou clara: “Els delinqüents es caracteritzen per saltar-se sistemàticament la llei”. Doncs, això mateix. És veritat la desafecció de la ciutadania envers els seus polítics i dirigents es deu, bàsicament, a un problema de comportaments. I és d’agrair que es demani perdó públicament i que es facin propòsits d’esmena. Però la confiança no la recuperaran a còpia de codis ètics. Cal una regeneració molt més profunda, que ha d’afectar els comportaments i ha d’obrir nous canals de participació i d’influència més directes i efectius.

Dissabte de penya

Aquest dissabte, la Penya Barcelonista de Calaf i comarca va celebrar el seu 27 aniversari. La celebració va consistir en un concurs de dibuix infantil, un col·loqui sota el títol “El Barça vist pels seus escriptors” i el sopar de fi de festa, amb els sortejos i els parlaments de rigor. Un format molt tradicional. En el col·loqui hi van participar el periodista Enric Bañeres, l’escriptor Josep Maria Fonalleras, l’home de futbol Josep Maria Minguella i l’historiador Carles Santacana; jo vaig ser el moderador d’una taula molt representativa i equilibrada i que va comptar, entre el públic, amb la presència i participació de l’exsíndic dels socis Ramons Térmens. La xerrada va tractar de tots els temes imaginables que són d’actualitat blaugrana avui, tant institucionals com esportius, d’una manera serena i ordenada, enriquidora, amb la confrontació de punts de vista molt diversos. Va ser l’acte central de la celebració. No obstant, la meva reflexió al llarg de tota la jornada es va fixar en el valor que per a Calaf té la Penya Barcelonista i que em fa l’efecte que és extensible a d’altres associacions i viles. Crec que té un valor doble: Quan els actes que promouen, no només un dia sinó durant tot l’any, són oberts a tota la població i es busca la col·laboració i la complicitat de les altres entitats veïnes, aquestes associacions exerceixen una funció cohesionadora i quan són capaces de posar en marxa iniciatives que atrauen els nouvinguts fan una feina d’integració ciutadana molt fructífera. Encara que es tracti d’afirmacions òbvies i de sentit comú, no són tan habituals com es podria pensar perquè les associacions les dirigeixen persones i les persones ens movem per tota mena d’interessos i sentiments que, massa sovint, no són ni obvis ni de sentit comú; hi ha vanitats, enveges, mals entesos, enemistats, etc., que també hi juguen i molt. Si he volgut parlar d’aquest aniversari és, precisament, per a subratllar que la Penya Barcelonista de Calaf i comarca és una d’aquestes associacions amb aquest valor doble, d’entitat cohesionadora i integradora i això és gràcies als seus dirigents, començant pel seu president Carles Frauca i acabant per totes les persones que dediquen moltes hores del seu lleure per a que tot estigui a punt, i sempre en un ambient d’amistat i companyonia admirable.

De maniobres a Perpinyà

La Junta Directiva del FC Barcelona es va reunir ahir a Perpinyà i del resultat de les maniobres fetes n’ha resultat que la baixa de Joan Franquesa, per dimissió voluntària dimecres, ha estat coberta per Albert Perrín, que passa a ser el cinquè vicepresident. Les atribucions que tenia Franquesa se les han repartides, les de patrimoni Jaume Ferrer i les institucionals Perrín. Més significatiu, potser, és l’ascens de Xavier Sala i Martín a tresorer. Ha estat un joc de cadires amb un resultat impensat fa uns quants dies, perquè es deia –i es publicava– que Ferrer i Perrín havien caigut en desgràcia. A Perrín se l’havia dispensat d’assistir a la Comissió Delegada –hi assistia per deferència del president perquè per Estatuts no li tocava– i a Ferrer l’havien de degradar juntament amb Franquesa, el qual, per evitar una altra humiliació pública, hauria preferit anar-se’n cap a casa i deixar-ho córrer. Ferrer, Perrín i Franquesa formarien part d’un grup més nombrós que no vol Sala i Martín de candidat continuista a les pròximes eleccions i prefereix Ferrer. Tots aquests moviments, els d’ahir i els de tots aquests dies, setmanes i mesos, gairebé anys i tot, generen una quantitat de comentaris colossal. I com més va, més. Fins al punt que aquesta Junta Directiva de Perpinyà, els canvis que hi havia d’haver i els que finalment hi ha hagut, s’han analitzat gairebé com si es tractés d’una remodelació de govern. Jo ho trobo exagerat i impropi. No vull dir que no siguin importants ni que no siguin significatius per a saber què passarà a l’interior de la Junta Directiva de cara a les properes eleccions. El que vull dir és que, personalment, penso que els clubs de futbol, fins i tot en el cas d’una entitat com el FC Barcelona en què el seu president i els seus directius són escollits democràticament pels seus socis, haurien de tendir a tenir dirigents que passessin el més desapercebuts possible, tant perquè el seu comportament genera poques notícies, com perquè adopten un paper molt més discret.

La traducció

Gairebé han estat simultànies: La presentació de Johan Cruyff com a seleccionador de Catalunya i la polèmica de perquè no parla català i l’enrenou que s’ha muntat perquè dilluns el director de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, David Minobes, en la visita d’una delegació d’associacions de Nicaragua al Parlament va fer servir un servei d’interpretació al castellà, ja que ell se’ls va adreçar en català. El PSC, ICV i el PPC ho han criticat, amb més o menys duresa. Els seus arguments són els de sempre, els de la riquesa lingüística dels catalans, més el de la crisi econòmica, en el sentit que en aquests moments el Parlament bé s’hagués pogut estalviar contractar dues traductores per a un discurs de vint minutets. Trobo que en els dos casos es tracta d’un problema de llibertat personal. Fóra bo que Cruyff parlés català, encara que ho fes d’una manera no prou correcta, però si no vol o no se’n veu capaç, doncs que no ho faci. No és cap renúncia. És respectar la llibertat de Cruyff a parlar la llengua que vulgui. En tot cas, el debat seria si Catalunya ha de tenir un seleccionador que no parli català i aquest em sembla encara més superflu perquè el fet d’haver tingut entrenadors amb el català com a llengua materna no ha evitat que l’idioma de treball de la selecció hagi estat el castellà, que és el mateix que passa en el Barça més catalanista de tota la història, com se sol dir. El problema dels catalans és que si ens podem calçar una sabata, ja ens va bé, encara que a l’altre peu hi duguem una espardenya. I pel que fa el Parlament, jo trobo que Minoves va fer molt ben fet. I no cal buscar-hi gaire arguments; tant és si així els nicaragüencs sabran que a Catalunya es parla també el català o de si així es va respectar l’idioma del Parlament. Del que es tracta és que cadascú es pugui expressar en la seva llengua si ho vol. Ja només faltaria que al Parlament de Catalunya no es pogués parlar en català o que s’hagués de demanar perdó per haver-ho fet. En aquest país, moltes vegades, fem unes coses extranyíssimes; vull dir que m’ho semblen a mi.

En la dimissió de Franquesa

El vicepresident del FC Barcelona, Joan Franquesa, ha dimitit. En la carta que ha tramès al president Joan Laporta afirma que ho fa per motius personals, de tipus familiar –ha estat pare de bessons– i empresarials. Amb tot, el ja exdirectiu es conscient que aquesta renuncia tindrà una interpretació ben diferent perquè Franquesa és un dels quatre vicepresidents investigats pel director general corporatiu, Joan Oliver, i ara s’havia sabut que a la Junta Directiva que es farà divendres a Perpinyà li traurien atribucions (també li passarà a Jaume Ferrer, segons les mateixes informacions). Per tant, la conclusió és que Franquesa ha dit prou a seguir sent humiliat públicament. Personalment, els detalls del cas em són ben bé iguals. Vull dir que aquesta és una pel·lícula que ja he vist massa vegades i que les raons exactes que han provocat la dimissió em semblen prescindibles i poc importants. El que per a mi és substancial és el significat de tot plegat. L’any 2003, amb la victòria de Joan Laporta a les eleccions presidencials al FC Barcelona, es va generar un potencial de canvi extraordinari. Durant aquests sis anys, pels diferents estaments directius del club, han passat persones que, per una raó o una altra, n'han acabat marxant. Tothom té una idea determinada sobre el talent de cada un d’ells, de la seves capacitats i de la seva idoneïtat per a la tasca que tenia encomanada. En tot cas, s’ha fet molta feina i s’ha fet molt bé. Els resultats són els que són. Però, no tinc res a objectar sobre l’opinió que cadascú tingui referent als qui hem treballat al club. Ara: el que em sembla indiscutible és que, d’una manera més matisada o menys, tothom qui hi ha passat –o gairebé, posem nou de cada deu– ha compartit un model de club i una manera d’entendre el país i de com el FC Barcelona podia actuar per a contribuir a fer-la possible. Causa decepció, tristesa fins i tot, observar com la majoria d’aquestes persones s’han anat barallant i separant-se, adonar-se que persones que comparteixen una mateixa idea de club i de país han estat incapaces de treballar juntes per a fer-la possible.

La Copa és bonica, diuen

Diuen que la Copa del Rei és una competició molt bonica. Ho diuen per l’emoció de l’eliminatòria i perquè més d’una vegada l’equip més petit és capaç de posar contra les cordes el més gran i, àdhuc, guanyar-lo i fer-lo fora de la competició. Però, és clar, és un raonament molt relatiu. Per exemple, l’edició d’enguany deu ser bonica, o molt bonica fins i tot, per als jugadors i els seguidors de l’Alcorcón. En canvi, per als jugadors i els seguidors del Reial Madrid, i especialment per al seu entrenador Manuel Pellegrini, deu ser un calvari insuportable. Personalment, la Copa del Rei em sembla una competició molt millorable. Amb el format i el calendari actuals, l’interès és molt reduït. El FC Barcelona ha superat els setzens de final davant del Cultural Lleonesa d’una manera molt clara i contundent i sense que en cap moment el resultat final hagi ofert cap mena de dubte. El 0 a 2 del partit de l’anada ha tret qualsevol interès per la tornada que l’equip blaugrana ha resolt per 5 a 0 (gols de Bojan, que en va fer dos, Pedro, Messi i Xavi). Per als jugadors lleonesos, la Copa del Rei deu haver estat bonica, perquè han pogut jugar contra el FC Barcelona i al Camp Nou i la tarda abans del partit se l’han passada fent-se fotografies pels llocs més emblemàtics de la ciutat. Ara bé, des d’un punt de vista esportiu, res de res. És el més normal. El que no ho és gens és el resultat de l’eliminatòria entre el Reial Madrid i l’Alcorcón, amb el 4 a 0 de l’anada i l’1 a 0 de la tornada al Santiago Bernabéu. A Alcorcón va ser una qüestió d’actitud, de mala actitud vull dir. Al Bernabéu ha estat incapacitat, pressa excessiva i angoixa i un desgavell descomunal. Però, no és normal. És cert que avui tots els equips que són professionals estan molt ben preparats. Els seus jugadors entrenen cada dia i els coneixements, els mètodes, els materials, la preparació global, etc., s’han democratitzat i les diferències s’han escurçat molt. No obstant, les diferències hi són i són encara molt grans. Perquè si no, si entre Kaka i Borja no hi ha els 60 milions del fitxatge de diferència, més els del sou, la conclusió lògica és que tot plegat és una farsa. I no ho és.

I si no parla català...

Els catalans tenim una capacitat proverbial per a embolicar-nos en qüestions que no duen enlloc i deixar-ne de banda la part més substancial. És un mal irresoluble. El darrer exemple és el cas del nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador nacional de Catalunya. La Federació Catalana de Futbol l’ha escollit a ell perquè considera que el seu prestigi internacional tindrà un gran impacte internacional, que ajudarà a portar seleccions de molt alt nivell a jugar contra la selecció de Catalunya i que, així, la causa de l’oficialitat de les seleccions guanyarà adeptes arreu del món. Per a mi, aquest és el fet substancial, tot i que podria ser que estigués equivocat, és clar. Ara: el debat nacional s’ha centrat en si Cruyff ha de cobrar o no ha de cobrar per fer de seleccionador i en si el seleccionador nacional català ha de parlar català o pot no parlar-lo, com és el cas de l’entrenador holandès. Em semblen dos debats estèrils. Primer, jo crec que Cruyff hauria de cobrar, però que si pot permetre’s el luxe de no fer-ho o de fer-ho a través d’un conveni de la FCF amb la seva fundació és, precisament, perquè aquesta és una selecció d’estar per casa, per a jugar un parell de costellades l’any a tot estirar. I, segon, és evident que fóra millor que parlés català, i que el parlés correctament, perquè així contribuiria a que el català fos més respectat, però em sembla que no és un pecat tan determinant. A mi el fitxatge de Cruyff em sembla un luxe. Vull dir que em sembla superflu perquè no observo que sigui un moviment que vagi coordinat amb una ofensiva governamental per a obtenir l’oficialitat de les seleccions catalanes. Els catalans ja hem demostrat prou vegades que volem competir internacionalment i que tenim seleccions d’un nivell molt alt en tots els esports, per equips i individualment. Fins ara, els polítics ens han enredat sempre, bé sigui per incapacitat o bé sigui per una qüestió tàctica, de càlcul electoral. I trobo que ja n’hi ha ben bé prou i massa. Em sembla bé que fitxin Cruyff, però que no ens enredin més fent-nos formar darrera la bandera.

Eficàcia en un partit lleig

El FC Barcelona ha guanyat per 4 a 2 el Mallorca al Camp Nou, amb dos gols de Pedro, un d’Henry i un altre de Messi. El partit ha estat lleig, no gaire ben jugat, en bona part per culpa del vent; probablement, el vent és el fenomen meteorològic més empipador en tots els esports a l’aire lliure, molt més que la pluja. També hi ha influït el plantejament del Mallorca, és clar, però aquest és un factor que no l’hauríem de tenir gaire en compte perquè tots els rivals procuren anular el joc dels blaugranes i ja s’hi ha de comptar.El Barça ha resolt el compromís amb molta eficàcia. El joc no ha estat gaire lluït. En aquest sentit, no hi ha hagut cap millora respecte dels darrers partits, al contrari, m’ha semblat que en algunes fases s’ha anat una mica més enrere. Les sensacions continuen sent semblants, de manca de velocitat. El joc blaugrana no té l’agilitat necessària per a esquinçar la teranyina contrària, és massa lent i pesant. La imaginació hi és i hi ha també la qualitat tècnica i els recursos tàctics que fan que es pugui dir que aquest Barça el coneixem des de fa ja més d’un any, i la persistència, l’esforç i la disciplina, són molt semblants. Però l’equip no acaba de girar prou rodó. La victòria contra el Mallorca és bona perquè el Barça l’ha obtinguda havent dosificat Messi mitja part, Xavi seixanta minuts i Iniesta –mig quart de joc i prou– i Alves del tot. Aquestes rotacions són imprescindibles. La temporada passada van anar molt bé, per donar descans i per tenir motivada i a punt tota la plantilla, o gairebé. Ara la Lliga es torna a aturar quinze dies. El Barça es manté líder, amb un registre extraordinari. De raons perquè els barcelonistes siguin optimistes n’hi ha moltes, però és lògic que hi hagi algun dubte, perquè el joc no és prou consistent. Després de l’aturada pels partits de les seleccions, el Barça afrontarà tres compromisos que poden definir bona part de la temporada: el Reial Madrid a la Lliga, l’Inter i el Dinamo a la Lliga de Campions i el Mundial de Clubs. I, si més no, serviran per a saber amb quins ànims passarà el barcelonisme les festes de Nadal.

De la vaga a la comissió

El president de la Lliga de Futbol Professional, José Luís Astiazarán, que dimarts va amenaçar de convocar una vaga de clubs de futbol, que és una vaga molt difícil d’imaginar perquè és com pensar en una vaga d’empreses, una vaga de treballadors o de futbolistes és comprensible, una vaga d’empresaris ho és menys, però fent un esforç em sembla que encara es podria descriure, ni que fos per a fer-ne sortir un conte fantàstic, a l’estil de Pere Calders, posem per cas, doncs deia que el mateix José Luís Astiazarán que dimarts mirava de ficar la por al cos de tots els aficionats al futbol, sense aconseguir-ho, val a dir, perquè ja es veia que era un propòsit absurd, ahir va anunciar que en comptes d’una vaga havien pensat que valia més crear una comissió per a anar a parlar amb representants del govern i del Parlament espanyols sobre la modificació del règim fiscal que afecta els futbolistes estrangers residents a l’Estat que cobrin més de 600.000 euros l’any, l’IRPF dels quals passarà a partir de l’1 de gener de l’any que ve del 24 per cent actual al 43 per cent que paga la resta de futbolistes en les seves mateixes circumstàncies salarials. Ja està bé que creïn una comissió i que vagin a parlar amb els governs i els parlaments que desitgin. La decisió és una marxa enrere. Hem de suposar que algú, o uns quants alguns, ha entès que el que pretenien defensar és un privilegi inoportú i indefensable. I si no ho han entès i només ho fan per les reaccions que hi ha hagut, doncs benvinguda la rectificació també. El president Josep Tarradellas deia que en política es poden cometre errors (no molts, és clar!), però que el que mai pot fer un polític és fer el ridícul. I a mi em sembla que aquesta veritat és extensible a tots els dirigents, que com més transcendència pública tenen, menys ridiculeses poden permetre’s. Jo no sé si n’acaben de ser conscients del tot, del que diuen i fan de vegades. Vull creure que no perquè, en principi, hem de pensar que a ningú li agrada fer el ridícul. Però hi ha vegades que costa d’entendre segons quins comportaments.

Hora de persistir

És probable que el resultat de dimecres contra el Rubin Kazan hagi servit per a adonar-se de les mancances del FC Barcelona d’aquesta temporada. En aquest sentit, haurà estat positiu. Perquè em sembla que la pitjor de les comparacions que estàvem fent era inconscient; no volent comparar, no ens adonàvem que ho fèiem i consideràvem que l’equip d’avui és el mateix del d’ahir. Una actitud semblant és la que hi va haver la temporada 2006 – 07, en què l’equip era líder i anava tirant endavant a totes les competicions, guanyant una batalla rere l’altra fins a la derrota final en tots els fronts i inapel·lable. Trobo que l’empat de dimecres, malgrat ser un resultat pèssim, pot anar bé per a fer veure que la derrota de fa quinze dies i les ensopegades a la Lliga espanyola no han estat accidents i prou. L’equip no està prou fi i la plantilla és excessivament curta. (He sentit que algú comparava el partit contra el Rubin Kazan amb el del Xakhtar Donetsk d’ara fa just un any, que es va guanyar als darrers minuts amb la sortida de Messi. Per a mi, és una bona comparació, però en un altre sentit: aquest any, no hi havia Messi descansant a la banqueta i aquesta és una dada que trobo molt significativa de les diferències que hi ha entre aquell moment i l’actual.) A mi em sembla que val més acceptar les mancances, reconèixer les dificultats que es tenen –els rivals tenen més ben estudiat el Barça–, que no pas fer veure que som encara a la temporada passada. Les circumstàncies que l’equip (i el club) ha d’afrontar són molt diferents. Ara: el Barça continua sent un equip formidable dirigit per un entrenador que té les idees molt clares, que treballa molt i que té el seu prestigi i la seva autoritat intactes. I és un dels favorits a guanyar tots els títols que disputa. La voluntat de persistir va ser un dels factors intangibles clau per a aconseguir els tres títols la temporada passada. I em fa l’efecte que en aquesta també en caldran força dosis. Val més que el barcelonisme se’n vagi fent a la idea.

Ensopegada perillosa

L’empat del FC Barcelona a zero gols al camp del Rubin Kazan combinat amb la victòria de l’Inter de Milà per 1 a 2 al camp del Dinamo de Kíev deixa els blaugranes en una situació complicada. No hi ha res decidit, evidentment, encara hi ha dues jornades per disputar i el Barça depèn d’ell mateix per a obtenir la classificació per als vuitens de final. Però s’ha quedat sense marge d’error, pràcticament, i en els enfrontaments a casa contra l’Inter i a fora contra el Dinamo no podrà badar. Ara es veu amb més claredat la importància negativa de la derrota fa dues setmanes a casa contra el Rubin Kazan, ara és clar que no només va ser un accident. Amb tot, el més preocupant no és la situació a la classificació del grup si no les prestacions que l’equip ensenya des de fa ja unes quantes setmanes. És cert que en els dos enfrontaments contra l’equip rus, el FC Barcelona no ha tingut gens de sort. En el partit del Camp Nou va estavellar dues pilotes als pals i va crear ocasions suficients com per haver guanyat clarament. I en el partit de tornada, el pal al minut dos, hagués canviat radicalment l’escenari. No obstant, em sembla indiscutible que l’equip no està en un moment òptim de joc. I en aquest darrer partit contra el Rubin Kazan s’ha manifestat de manera dramàtica que pateix una mancança greu d’efectius. La plantilla és curta i el tècnic Josep Guardiola confia en tretze o catorze jugadors i para de comptar. Des de fa ja unes quantes jornades, l’onze titular té una o dues variacions i prou, amb l’entrada de Sergio i Txigrinski, i Maxwell molt de tant en tant. Les rotacions, tan habituals i tan encertades de la temporada passada, en aquesta són inexistents, malgrat que els jugadors clau ja acumulen un desgast considerable. Contra el Rubin, aquesta mancança s’ha traduït en una incapacitat manifesta per a canviar el ritme del partit. El guió marcat des de l’inici s’ha mantingut inalterable i obsessiu els noranta minuts de partit. El Barça manté els seus trets essencials, però avui té menys recursos i ha perdut consistència i fiabilitat.

Un privilegi difícil de defensar

El grup parlamentari del PSOE ha acceptat una esmena als Pressupostos Generals de l’Estat presentada pel BNG i ICV per a modificar la fiscalitat que suporten els esportistes d’elit estrangers que no tenen la nacionalitat espanyola, consistent a augmentar el tipus d’IRPF actual del 24 per cent al 43 per cent. Com que, bàsicament, aquesta mesura penalitza els jugadors de futbol, la Lliga de Futbol Professional ja ha aixecat el crit al cel i ha amenaçat d’aturar la competició. Per a tenir tots els elements, cal recordar que aquesta decisió significarà tirar enrere l’anomenada Llei Beckham, i que no era res més que una rebaixa del tipus d’IRPF per a afavorir la contractació dels millors futbolistes del món amb l’esquer d’una fiscalitat generosa i sobre la qual el president del Reial Madrid va edificar el seu primer projecte galàctic. Jo ja comprenc que als clubs de futbol, especialment el Reial Madrid i el FC Barcelona, aquesta mesura no els agradi gens, perquè els treu l’avantatge que tenen respecte dels clubs italians, per exemple. Però, ara mateix, em sembla un privilegi indefensable. Per dos motius bàsics: el primer, i que no és el més important, perquè aquests dos clubs han demostrat aquest estiu que no tenen control i que són capaços, en part gràcies a aquesta fiscalitat favorable, de cometre barbaritats com la de fitxar jugadors pagant quantitats d’una obscenitat intolerable. I, el segon motiu, el més decisiu a la meva manera d’entendre-ho, és que en aquests moments de crisi econòmica, en què totes les autoritats diuen que Espanya serà un dels llocs en què més trigarà d’arribar la recuperació, i quan el govern espanyol pretén apujar els impostos de tothom, és lògic i raonable, i exigible sobretot, que els qui guanyen quantitats astronòmiques també contribueixin a pal·liar la situació. I encara hi ha un tercer motiu, i és que la mesura no afecta els jugadors que ja tenen fitxats, només els qui pretenguin incorporar a partir de l’any que ve. Per tant, em sembla del tot desproporcionada la reacció de la LFP, per egoista i irreal.

Un partit decisiu, o gairebé

Després de perdre al Camp Nou contra el Rubin Kazan, per 1 a 2, d’una manera inesperada, hi va haver un cert consens a dir que es tractava d’un accident i prou i que el Barça ja ho arranjaria a Rússia al cap de quinze dies, en el primer partit de la segona volta de la lligueta de classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions. Aquests quinze dies ja han passat i, no sé si és perquè d’accidents, des de llavors, n’hi ha hagut un altre, dissabte contra l’Osasuna al Sadar, però les darreres hores m’ha semblat detectar un neguit que la seguretat d’ara fa dues setmanes encara no, no feia preveure. Ara, tot d’una, ens hem adonat que a Rússia hi fa fred que pela, ves per on, i que una ensopegada allà a les quimbambes complicarà una mica més del compte la classificació. Aquella derrota, al marge d’entrebancar el camí blaugrana, va tenir la pega de ficar l’equip rus, que havia sortit com a la ventafocs del grup, en la lluita per la classificació. No hi ha res decidit, ni res quedarà decidit demà, sigui quin sigui el resultat. El meu parer és que la temporada del FC Barcelona és gairebé excel·lent, tant a la Lliga espanyola com a les competicions europees. Ara: aquest convenciment no m’impedeix valorar que, en les darreres jornades, l’equip ha baixat d’una manera molt sensible i que, per a mi, el partit més diferent, el que ha trencat el que era la normalitat, ha estat la golejada contra el Saragossa. L’equip continua sent fàcil de reconèixer, és cert, perquè manté els trets essencials que l’han dut a guanyar-ho tot fins avui, però ha perdut aquella capacitat que tenia per a imposar-se físicament i tàctica i no s’expressa amb la mateixa contundència, la que li feia anar a buscar un gol darrera l’altre per a estalviar-se ensurts de darrera hora. Vull dir que, fins ara, no ho demostra, almenys. És probable que sigui perquè la temporada s’ha planificat d’una manera distinta i que l’entrebancada contra el Rubin hagi marxat del guió previst. El futbol és així d’imprevisible.

De què ens estranyem?

El Cas Pretòria, molt més encara que el Cas Fèlix Millet, ha provocat reaccions que es fan difícils de comprendre. No em refereixo ni a la indignació pel tracte a què s’ha sotmès els inculpats, en relació amb el que es dispensa a l’expresident de la Fundació de l’Orfeó Català i el Palau de la Música, ni tampoc a les interpretacions polítiques que s’han fet de l’actuació del jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón. Hi ha interpretacions i anàlisis més o menys encertades o delirants. A mi, la reacció que més sorpresa em causa és aquella que consisteix a mostrar estranyesa davant dels fets denunciats. Se n’han sentit i llegit un munt, especialment de la part dels seus companys de partit i de les institucions. I goso dir que en aquesta incredulitat hi ha molta hipocresia. Perquè trobo que si tots fem una ullada al voltant del nostre lloc de residència, sigui l’habitual o bé sigui la segona residència, segur que veurem exemples molt semblants, espais que d’un dia per l’altre s’han requalificat i on havien dit que es farien quatre cases se n’hi han fet setze. Amb l’especulació immobiliària, gairebé tothom hi ha anat bé. Els propietaris dels terrenys, evidentment. Els Ajuntaments, també i molt. I els bancs, i les empreses constructores, i totes les altres que hi estan relacionades directament i indirecta. Tothom hi ha anat bé, encara que fos d’una manera falsa. Hi ha hagut una sensació de riquesa fàcil i irresistible. Després, ha vingut la crisi, és clar, perquè era un creixement sense una base sòlida, improductiu. I ara som a la darrera fase, la de passar comptes. Em sembla un procés d’una lògica seqüencial impecable. Es tracta de mirar a l’entorn de cadascú a veure, primer, si hi ha alguna operació immobiliària desmesurada, que només s’expliqui per raons especulatives. I, després, pensar si els ingressos i els beneficis generats han revertit, en una proporció raonable, en el municipi. Crec que la resposta a aquestes dues variables ha de donar el grau de sorpresa davant de la denúncia d’un cas de presumpta corrupció.