Una vista del poble (continuació)

Fa nou anys, quan vaig arribar a la Guàrdia Pilosa i em vaig mirar el poble per primera vegada des de la vista que us he dit, a tocar de la bassa del Cugul, hi havia quinze cases més o menys dretes, amb els seus noms corresponents, la majoria dels quals dataven de temps enrere, qui sap si des de quan van ser construïdes, i un parell o tres més d’enfonsades, sense nom, potser perdudes. D’aquelles quinze cases, només una s’havia aixecat de nou, sota l’era de la Rectoria, però com que s’havia fet amb la pedra i la fusta de la zona i seguint el pendent del turó, no trencava per a res l’harmonia del conjunt. En els sis o set anys següents, el poble va guanyar cinc cases més i ja en van ser vint. Dues es van fer a partir d’uns corrals enrunats. Unes altres dues van edificar-se de nou, més avall de la casa de sota l’era de la Rectoria, al costat del camí que puja per la Costa del Roure. Vistes des del lloc que us dic, aquestes dues cases sembla que es vessin. S’aixequen davant per davant d’on hi havia el vell cementiri i la capella dedicada a Santa Anna, de la qual només se’n conserven, enterrats, els murs. L’església del poble està consagrada a Sant Jaume. Tot i que s’esmenta com a parròquia ja al segle XII, va ser renovada al XVI i apujada al XVIII. I la cinquena casa nova, als quatre vents, va afegir-se a l’extrem nord-est del bloc més elevat de cases. És clar, totes aquestes cases van canviar la fesomia de la Guàrdia Pilosa, però sense fer-hi cap trasbals. Va ser un creixement enraonat. El poble havia revifat i era lògic que anés creixent.
Avui, la vista que s’observa és del tot diferent. S’hi han afegit una quinzena de cases més i hi ha dos blocs més a mig fer, aixecats a partir dels esquelets d’aquelles que semblaven perdudes per sempre més. És una ampliació desmesurada i absurda, que s’ha fet sense respectar ni els materials ni l’orografia del turó, trencant-ne la lògica amb què el poble s’havia anat fent, abraçat al turó que les guarda. Aquests dies d’hivern, fa de mal mirar. És com si la boira hi posés un vel de pessimisme.

Una vista el poble

Per a arribar a la Guàrdia Pilosa hi ha dos camins. El més habitual és el que es coneix amb el nom de la Costa del Grau, la Costa Roja i Els Plans. És el més llarg, però des de fa uns anys està asfaltat. Ara hi transiten molts camions que van als dos abocadors que hi ha a mig camí i l’han malmès força. Tot i així, és encara el més usat. L’altre camí és el dels horts. Puja més dret, no està asfaltat i és molt més estret i recargolat. Ara, per a acostar-se a la Guàrdia Pilosa no n’hi ha cap de millor. Aquest camí s’agafa a partir de Sant Martí Sesgueioles. Just sortir-ne es travessa la via del tren i, immediatament, cal anar pel trencall que surt a la dreta i que després de fer un gir de 180 graus discorre paral•lel a la via del tren i que al cap d’un centenar de metres tomba a l’esquerra per enfilar-se cap a la Guàrdia Pilosa enmig dels horts de Sant Martí. Des d’aquest camí, la Guàrdia Pilosa no es veu fins que, en el moment d’entomar la Costa del Roure, apareix de sobte en tota la seva soledat. La primera vegada que vaig veure el poble on visc va ser fent aquest camí. Guardo ben viva aquella visió. Amb el temps, vaig descobrir que aquesta no era la millor vista que se’n pot tenir. Per a guanyar-la, cal enfilar-se una mica més i agafar el camí que neix a mà esquerra, davant d’uns horts abandonats i al costat de la Bassa del Cugul, gairebé sempre seca. Al cap de pocs metres, abans d’arribar a les antigues mines a cel obert, avui convertides en un polèmic i molest abocador, hi ha la millor vista possible de la Guàrdia Pilosa. És un punt idoni per a observar la intel•ligència amb què foren construïdes les cases els segles passats i la mala traça amb què s’han aixecat les noves. Aquell poble antic és encarat a migdia, amb les cases disposades en un semicercle que tot just s’endevina, arrapades al turó que a tothora i des de sempre les ha protegides del vent del nord i damunt del qual, temps ha, hi hagué una torre que les guardava. Si mai hi veniu, si us plau, no us perdéssiu per res del món aquesta vista de la Guàrdia Pilosa.

Pastorets, pessebres i selecció

Ahir al vespre va jugar la selecció catalana de futbol. Ho va fer contra Colòmbia i va guanyar per 2 gols a 1. El partit es va disputar al Camp Nou i hi van anar encara no 30.000 persones. És una quantitat irrisòria, que reflecteix clarament el poc interès que desperta i el sentit que de mica en mica van perdent aquests partits amistosos de la selecció nacional de Catalunya. Ja en vaig parlar ahir i no cal insistir-hi.
També ahir, gairebé a la mateixa hora, a moltes ciutats i pobles de Catalunya es van fer representacions dels Pastorets. I en molts d’altres, pessebres vivents. En aquests rodals n’hi ha dos de molta qualitat i anomenada: els Pastorets de Calaf i el pessebre vivent de Sant Guim de la Plana (la Segarra).
Enguany, el pessebre de Sant Guim ha estat envolat d’una baralla insòlita entre l’Ajuntament i els pessebristes. El consistori no ha cedit, però els figurants se n’han sortit fent les escenes a les cases particulars. Han hagut de reduir el recorregut, però és probable que la polèmica els hagi beneficiat.
Fa dos anys, els Pastorets de Calaf van donar la direcció a Daniel Anglès. Els ha modernitzats, respectant la tradició. Segons ell mateix explica al diari que es dóna a l’entrada de l’espectacle, el repte era trobar “noves idees i un nou punt de vista per a tornar a connectar amb les noves generacions de públic i portar la funció al segle XXI”. Sembla que ho ha aconseguit. Les dues primeres edicions van omplir totes les sessions, i en aquesta tercera van per un camí semblant.
Tant els Pastorets de Calaf com el pessebre vivent de Sant Guim de la Plana, vull dir la decisió de renovar-se dels pastorets i de no plegar-se al caprici dels polítics dels pessebristes, em semblen uns exemples magnífics de com els pobles poden fer-se i mantenir-se.
Tot plegat ho lligo amb les seleccions catalanes pel contrast que representa. I perquè em sembla que no ens adonem de la força que tenen les tradicions més menudes per a la cohesió i la vitalitat del país. N’hauríem d’estar més orgullosos.

Sants innocents!

Avui és 28 de desembre, diada dels Sants Innocents. Vull dir que avui juga la selecció catalana de futbol. Contra la de Colòmbia, però el rival és el de menys. Ja fa temps que aquests partits han perdut el sentit que havien tingut. Val la pena recordar com va començar aquesta comèdia en què gent de bona fe hi esmerça molta il•lusió. Fou un moviment amb un rerefons electoral evident. La proximitat d’una contesa electoral va fer que uns determinats partits enarboressin la bandera de les seleccions catalanes. Es va engegar un impuls que s’ha hagut de canalitzar.
La batalla per a aconseguir l’oficialitat de les seleccions catalanes s’ha lliurat en dos fronts. L’un ha estat aquest dels partits amistosos. Han servit per a dues coses fonamentals i necessàries: mantenir la flama de la reivindicació, és a dir, no deixar que fos una foguerada electoral i prou, i mesurar el nivell de l’esport català en totes les disciplines. L’altre front ha estat el federatiu. Les federacions catalanes han buscat els buits legals i tots els arguments jurídics possibles per a obtenir el reconeixement internacional. S’han guanyat algunes batalles, certament. Però també hi ha hagut derrotes estrepitoses, com la de l’hoquei sobre patins o, més recentment, la del rugbi. L’última ofensiva del govern espanyol està esborrant qualsevol presència catalana a les competicions internacionals. El cas de les curses de muntanya és paradigmàtic.
La tàctica podia haver resultat efectiva, però no n’ha estat perquè ha faltat estratègia. No hi ha hagut l’acompanyament polític que calia. Espanya ho tenia més fàcil i ha jugat bé les seves cartes. Ha creat seleccions a totes les comunitats autònomes per a aigualir les catalanes i basques i ha llançat una contraofensiva jurídica per a anul•lar els èxits federatius catalans. Però, sobretot, ha fet una pressió política contundent aprofitant tota la força de l’Estat. Obtenir l’oficialitat de les seleccions catalanes és, o era, una missió complicadíssima. Sense voluntat política, és impossible. I aquesta voluntat política no s’ha vist per enlloc.

Notes d’un diari

Nadal i Sant Esteve. Passats, més o menys, com mana la tradició de casa nostra. Reunits amb la família al voltant d’una taula menjant els plats que pertoquen en aquestes dates: escudella i carn d’olla, pollastre, canelons... i els torrons i les neules. La meteorologia s’hi ha afegit per compondre el paisatge que més bé hi va. Nadal es va llevar amb una gebrada notòria. La boira s’hi havia adormit. La temperatura havia baixat molts graus per sota de zero. Van despertar-se tard i van mandrejar fins a migdia. Llavors el sol va il•luminar, amb una mica de por, les escultures de gebra que havien cisellat. I per Sant Esteve ha nevat. Què més podem demanar!
A migdia, hem celebrat l’onzena edició del Conta contes de Calaf. Enguany m’han convidat a ser un dels sis contistes. Hi he explicat una història molt antiga, de quan a la Guàrdia s’hi collien piloses. Onze edicions d’aquest Conta contes ja és una quantitat remarcable. En aquests onze anys, cap dels sis contistes ha repetit, i això que més d’un ha volgut tornar-hi. Ho entenc, perquè ha estat una experiència agradabilíssima. La sala de fusta del Casal de Calaf era ben plena. Els últims en arribar han hagut d’estar-se drets.
Segur que a molts pobles i ciutats s’estan fent actes d’aquesta mena, i encara d’altres d’una elaboració molt més complexa, com els Pastorets que també es representen a Calaf, o els pessebres vivents. Són espectacles que es fan gràcies a la col•laboració entusiasta de persones que s’estimen els seus pobles i tradicions. La majoria no mereixen l’atenció dels mitjans, que només s’hi atansen o bé per donar-ne una visió molt sumària o bé quan hi ha una polèmica que l’envolta, com l’absurda decisió de l’Ajuntament de Sant Guim de la Plana (la Segarra) de prohibir el pessebre vivent que s’hi fa. Molt probablement ha de ser així. Cap d’aquests actes pretén anar gaire més enllà de l’àmbit local i, de fet, quan el sobrepassa pren unes dimensions complicades de manegar.
Trobo que, sovint, és en les coses més petites on hi podem trobar les veritats més grans.

Per Nadal...

Per Nadal, cada ovella al seu corral. És una dita molt coneguda. Personalment, això de les dites, els refranys, les locucions, etc., m’han fet molta gràcia. Vull dir que no me les he cregudes mai. En recordo poques i no n’uso mai. A vegades jugo a estrafer-les, a canviar-ne el sentit, o a empescar-me’n de noves, adequades a la conversa. Sovint es diu, i és una consideració força acceptada, que aquests pensaments contenen molta saviesa, que serien una mena de reserva de la cultura popular. No ho veig així. Perquè per a cada refrany n’hi ha un altre que afirma tot el contrari, o gairebé. En fi, d’altres ho han dit abans, amb més coneixements i molt més bé. Però està bé que es conservin.
El problema d’aquest refrany en concret és que des de molt abans que algú amb poca feina el trobés –o algú que volia tenir els fills a casa, vés a saber– les ovelles van decidir deixar de viure en ramat i fer-ho en parella i procrear, de manera que ara hi ha sempre més ovelles que corrals i quadrar una quantitat i l’altra ha esdevingut impossible. Sí, com que de festes gràcies a Déu no ens en falten –l’agraïment en aquest cas és literal–, hi ha la possibilitat de repartir-nos, i sinó és per Nadal serà per Sant Esteve, Cap d’any o Reis. I, encara, si ni amb tanta festa l’equació no som capaços de resoldre, hi ha l’opció d’anar alternant-ne la celebració un any a cadascun dels corrals d’origen de les ovelles. Però no deixa de ser un embolic que fa molta mandra.
Amb tot, hi ha un altre aspecte que posa molt en dubte la veritat del tal refrany, tot i que enguany sembla haver-se corregit notòriament. Ni que sigui per la força de les circumstàncies. I és que d’uns anys ençà, des de fa força anys, de fet, s’havia anat imposant el costum d’anar a un corral de lloguer, vull dir d’anar a un qualsevol restaurant. Però segons he llegit i sentit a les notícies, les famílies han decidit tornar a cuinar i fer l’àpat de Nadal cadascú a casa seva de manera que el refrany recupera vigència.
En fi, gràcies per l’atenció i la fidelitat, i Bon Nadal tinguin! (al corral que bonament els pertoqui.)

Elogi de l’encarregat

L’encarregat és la persona que té al seu càrrec un establiment, una empresa, etc., en representació de l’amo. Sempre havia estat una persona indispensable per al bon funcionament de la fàbrica perquè alhora també representava els treballadors davant de l’amo.
Les escoles empresarials i de negocis li han canviat el nom, sinó l’han estalviat. Li’n diuen de moltes altres maneres. A moltes empreses ara ja no hi ha encarregats, ara hi ha directors de departament, caps d’àrea o d’unitats de producció... Queden poques fàbriques on a l’encarregat se l’anomeni pel nom més bé defineix la seva feina.
Ara: no són temps bons per als encarregats. És una figura que va de baixa. Els sindicats li han menjat molt terreny, també. El comitè d’empresa, l’enllaç sindical li han pres el seu paper potser més important.
Perquè l’encarregat de veritat és aquell que sap teixir complicitats amb els treballadors i en treu el màxim rendiment. Sap fer-se respectar sense que deixin d’apreciar-lo. També l’amo el respecta i l’aprecia, i li fa cas perquè sap que aquell encarregat té la clau de l’èxit de l’empresa i del seu futur. Aquest encarregat de què parlo és aquell que busca fer possible que el que és bo per a l’empresa ho sigui per als treballadors i que el que és bo per als treballadors també ho sigui per a l’empresa.
El bon encarregat va començar a treballar a la fàbrica de ben jove i hi ha fet totes les feines i ha passat per tots els torns i coneix les virtuts i les febleses de tots els seus companys de feina. És un d’ells. L’han fet encarregat per mèrits propis i ho ha acceptat perquè està convençut que ho farà bé. Vol l’èxit de l’empresa perquè se l’estima. No com l’amo a qui representa davant dels treballadors, és clar. L’estima d’una manera distinta, però sincerament, perquè hi ha destinat els millors anys de la seva vida. Li costaria molt anar-se’n d’encarregat a una qualsevol altra empresa.
D’encarregats d’aquesta mena n’entren pocs en una dotzena. La figura de l’amo també ha canviat molt, però aquest és un altre article.

Solstici d’hivern

El primer dia d’hivern ha tingut una lluminositat inesperada. Les boires dels darrers dies, d’una tossuderia proverbial, se n’han anat. Tan sols se n’aprecien algunes sota la serra de Rubió, empastifant de blau la muntanya de Montserrat que es retalla borrosa al seu darrera i que tinc al meu davant. També el serè sembla cansat de l’esforç de les darreres setmanes i ara només esbufega amb un dolor fred. N’hi haurà prou per esbandir el cel. Ja les té aquestes contradiccions aquest país: si ahir era més hivern que avui, avui és més tardor que ahir.
Hem passat una tardor com cal. O potser una mica més de freda del compte. Ha plogut menys del que haurien volgut els pagesos, això és clar, però força més que d’altres tardors i que, en tot cas, ja no recordo. Hi ha hagut boires persistents, ha glaçat alguns dies, molt pocs, i ha nevat dues vegades, la darrera fou notable. Les estadístiques diuen que aquest hivern les pluges seran escasses. Que hauria de fer un fred rigorós, de la ratlla de 10 graus sota zero o més. Que hauria de glaçar gairebé cada dia fins arribar a la mitjana de 70 dies l’any. Que s’hauria d’entaular la boira gebradora un dia d’hora al matí i no aixecar-se fins al cap d’uns quants dies, després d’haver esberlat les pedres, els arbres, els pals i els fils de la llum i els altres mobles del paisatge. Ho diuen les estadístiques, però vés a saber.
El sol ha passat pel solstici d’hivern i hem canviat d’estació de l’any. Observar el pas del temps és un dels exercicis més entretinguts que es pot fer. Bona part dels camps han enverdit del blat i l’ordi primerencs. En uns altres més tardans, aquell verd tot just s’hi endevina o bé s’hi congria amagat en la terra que l’escalfa i el bressola. Observar com passa el temps a través dels colors del paisatge és adonar-se que la vida és ondulant. Vull dir que estem sotmesos a un moviment de vaivé constant i compassat. A vegades s’esdevé una qualsevol atzagaiada inoportuna i que trenca l’harmonia del gest. Sol durar poc. La tendència és arrecerar-nos en la suavitat, potser la tendresa, d’un dia d’hivern com el d’avui.

La tretzena, remuntant i amb deu

Persistir vol dir mantenir-se ferm en una cosa. En el cas del FC Barcelona, de mantenir-se ferm en l’esforç per a aconseguir la victòria. Persistir és el que va prometre el flamant entrenador Josep Guardiola a la presentació de l’equip, a finals d’agost. I persistir és el que va fer ahir l’equip blaugrana al Madrigal. El Vila-real havia espesseït l’enfrontament a la primera part i tot just començar la segona es va posar per davant del marcador. No hi va fer res. Amb persistència, el Barça va capgirar el marcador amb gols de Keita i Henry. Poc després, l’àrbitre es va equivocar i va expulsar Piqué. No hi va fer res. O hi va fer la insistència en l’esforç. I així fins al final, per endur-se la tretzena victòria a la Lliga espanyola.
Després de la setzena jornada, el FC Barcelona li treu 10 punts al Sevilla, segon classificat, 11 a l’Atlètic de Madrid i al València i 12 al Reial Madrid i al Vila-real. És un avantatge extraordinari, gairebé insòlit. No ha fallat en els camps i contra els rivals en què el títol es pot perdre i ha guanyat els quatre rivals directes, contra els quals es guanya la Lliga. Ha fet 41 punts, que vol dir 2’5 punts per jornada. I ha fet 48 gols, 3 gols de mitjana per partit. Només n’ha encaixat 10, l’equivalent a 0’6 gols per partit. Són estadístiques espectaculars i irresistibles per a qualsevol rival.
És clar que totes aquestes dades s’expliquen per la superioritat que ha demostrat l’equip blaugrana respecte els contraris en tots els àmbits i aspectes del joc. El Barça ha jugat molt bé i ha tingut molt d’encert, i s’ha expressat amb una fortalesa física inusual. Tanmateix, la qualitat més destacable ha estat aquesta persistència promesa per Josep Guardiola i que des del primer dia és el baix continu que acompanya l’equip.
La victòria a Vila-real té un valor remarcable: el Barça té un marge d’error considerable i que s’estimarà en tota la seva dimensió quan comenci el ball de la Lliga de campions i pugui concentrar-s’hi dosificant els esforços al campionat espanyol. S’ho haurà guanyat, per persistència.

I diuen que podran

Després del paper pobre i trist que el Reial Madrid va jugar al Camp Nou dissabte, el madridisme ha tornat a revifar la campanya Juntos podemos que fa dues temporades li va permetre remuntar la distància que li duia el FC Barcelona i obtenir el títol de la Lliga espanyola a la darrera jornada.

- Què li sembla, hem de començar a patir?, m’han preguntat.
- Bé, a mi em sembla que la situació d’un equip i la de l’altre d’aquesta temporada i d’en fa dues, no s’assembla de res. Al Madrid se’l veu molt perdut, sense idees clares, ni a l’equip ni al club. Per contra, el Barça és un equip que està creixent, que està fent les coses molt bé, amb l’experiència dels errors comesos... no fa l’efecte que hagi de fer el ruc de cop. Fa dues temporades era ben bé al revés.
- Vol dir que llancen un campanya que ni ells es creuen?
- Vull dir que això del futbol és un negoci. Hi ha molta gent que en viu, sap. La premsa, per exemple. I el club, és clar. Cap d’ells no pot donar la Lliga per acabada. Han de fixar-se objectius. Han de donar un motiu per a que la gent vaig al camp, compri els diaris, escolti les ràdios, pagui per veure el partit...
- És clar, ja ho comprenc. I vostè creu que una campanya com aquesta és possible a casa nostra?
- Bufa, aquesta ja me l’han feta! La veritat és que no ho sé. Hauria de ser possible, però com que ningú no ho ha provat mai, es fa molt difícil fer una qualsevol afirmació. És veritat que els periodistes catalans tenim un tarannà diferent, però gairebé gosaria afirmar que hi ha molta menys entesa entre el Madrid i els mitjans madrilenys del que ens sembla. A mi em fa l’efecte que es tracta d’una qüestió de caràcters, vull dir, no només dels periodistes. També el comportament de l’afició madridista i la culer és força diferent en els mals moments. Ahir el Santiago Bernabéu era ple, i no va rebre l’equip amb xiulets. Què creu que hagués passat al revés, si el Barça acabés de perdre al Bernabéu i quedar a 12 punts?
- I fer el partit que van fer contra un València amb deu, tots al darrera!
- Millor no pensar-hi!

Sorteig benèvol

Als vuitens de final de la Lliga de campions no hi ha cap rival fàcil. Tots els equips que hi arriben són molt bons. I a més a més, com que l’eliminatòria no es disputa fins al cap de dos mesos d’ençà del sorteig, és de mal preveure l’estat de forma en què hi arribarà l’un i l’altre equip. I, no obstant, és cert que el FC Barcelona ha tingut un sorteig benèvol perquè s’haurà d’enfrontar amb l’equip més assequible dels rivals que li podien tocar: l’Olympique de Lió.
Mirant el conjunt del sorteig, es pot ben dir que el Barça n’ha sortit doblement afavorit. En primer lloc, pel rival que li ha tocat. I, en segon lloc, perquè almenys vuit dels altres principals candidats al títol s’hauran d’enfrontar entre ells. Certament, les eliminatòries entre Chelsea i Juventus, Inter i Manchester United, Arsenal i Roma, i Reial Madrid i Liverpool podrien ben bé ser enfrontaments d’uns quarts de final, semifinals o, alguna d’elles, la final mateixa. De manera que ja és segur que el FC Barcelona, en cas d’eliminar l’Olympique, s’haurà tret de sobre també quatre rivals perillosos sense necessitat d’haver de jugar contra cap d’ells. Les altres tres eliminatòries restants, Atlètic de Madrid – Porto, Vila-real – Panathinaikòs i Sporting de Lisboa – Bayern de Munic, són clarament inferiors.
Per a guanyar la Lliga de campions cal arribar a les eliminatòries el més ben situat possible, en tots els sentits. El FC Barcelona va fer el primer pas quedant primer del seu grup a la lligueta prèvia. El següent serà arribar en un estat de forma òptim als partits del 24 de febrer i 11 de març. Tal com s'ha posat la Lliga espanyola, els blaugranes tenen una bona oportunitat aquesta edició. Una victòria a Vila-real diumenge seria extraordinària. Dels quatre partits següents, tres són a casa (Mallorca, Deportivo i Numància) i un a fora (Osasuna). És un calendari que li pot donar una quantitat de punts d'avantatge molt rellevant; tant, com per plantar-se a la fase decisiva de la Lliga de campions amb bona part de la feina feta al campionat espanyol. La clau és anar pas a pas.

Tocats pel serè

Avui tenim un dia tocat pel serè. El serè és el vent que ens arriba del nord-oest i que en d’altres contrades s’anomena mestral. És un vent sec, que pot ser o bé moderat o bé fort. Avui, bufa més aviat fort. Aquest és un país ventós. La Segarra calafina, vull dir. És un altiplà d’una alçada considerable, d’uns 650 metres de mitjana. Per això els vents s’hi entaulen amb una familiaritat notòria. La Guàrdia Pilosa és un poble petit, arrapat a un turó d’uns 800 metres al cim. No és el punt més elevat de la zona. El turó de Boixadors, amb el seu vistent castell, a l’extrem nord-est, en té la dignitat amb els seus 848 metres d’alçada. Una mica per sota hi ha la serra de Rubió amb 835 metres en el pic més alt. Tanmateix, és una dada indiscutible que la Guàrdia Pilosa és el poble de més alçada d’aquests rodals.
La Guàrdia Pilosa és un poble obert als quatre vents. I els quatre s’hi passegen sense demanar-nos mai permís. Normalment, són benvinguts; alguns més que els altres, és clar. La marinada, per exemple, els vespres de l’estiu tan feixuc de passar, amb una calor que esberla les pedres que es diu. La tramuntana ja no fa tanta gràcia, però serveix per a netejar el cel de núvols i fer fora les boires que ja duien massa dies glaçant-nos. Hi ha encara un parell de vents remarcables que val la pena d’esmentar: el ripollès, que bufa des de Calaf, i el migjorn, que ens arriba de l’altre cantó, des del poble de Segur.
Les cases velles de poble tenen el costum de no tancar gens bé. El vent hi entra per un qualsevol badaluc. No hi ha res a fer i no s’hi ha de fer res. Hi ha imperfeccions que són una meravella. No hi ha a la casa cap finestra ni cap porta que tanqui d’una manera perfecta, hermèticament. No són les úniques clivelles que aprofita el vent per infiltrar-se a la casa: hi deu haver en els seus murs un munt de pedres mal posades pel temps que deixen passar xiulets d’aire. Probablement, aquesta és la raó de l’excel•lent tiratge de la llar de foc sota la qual escric aquestes línies, aquest matí de tardor amb vent serè.

Les eleccions del 2010

Les eleccions a la presidència del FC Barcelona han de fer-se entre els mesos de març i maig del 2010. En els darrers dies, d’una manera més o menys directa, s’hi han referit el president Joan Laporta i els exvicepresidents Sandro Rosell i Ferran Soriano. Es creu que tots tres hi participaran: Laporta com a avalador principal d’un membre de la Junta Directiva i Rosell i Soriano com a candidats.
El primer a parlar-ne va ser Laporta. Al programa de l’Albert Om El Club de TV3 va dir que el millor candidat a succeir-lo seria un dels actuals directius. Diverses fonts donen el nom del vicepresident Alfons Godall. Després, en va parlar Rosell, diumenge a l’acabar el partit de La Marató. Només de la qüestió esportiva. Va dir que seria bo que Josep Guardiola fos entrenador del Barça durant molts anys. I dilluns, a El món a RAC1 de Jordi Basté, ho va fer Soriano. Hi havia anat a parlar d’economia amb l’excusa de la presentació del llibre Vamos a cambiar el mundo, de l’editorial Leqtor de la qual va dir que era soci. Va valorar la situació esportiva i no va voler dir res del 2010 perquè, segons considera, és aviat i ara s’ha de donar estabilitat a l’entitat.
Josep Pla deia tot sovint que “és més fàcil creure que aprendre”. Així, és més fàcil interpretar que la campanya electoral ja ha començat que no pas pensar que els tres n’han parlat per la senzilla raó que els n’han demanat l’opinió i, encara menys, analitzar si de cas el contingut de les declaracions. És clar, també ha estat dit, poetitzat de fet (Cesare Pavese), que “treballar cansa”.

- I vostè, què en pensa?, em pregunten.
- Modestament, a mi em sembla que cap dels tres no ha dit res de l’altre món. Falta molt per al 2010 i s’ha de veure com acaba l’any. En clau electoral, trobo que el probable èxit esportiu el poden capitalitzar el candidat de Laporta i, en part, Soriano, mentre que perjudica Rosell perquè ara resultarà que no només ell en sabia, de futbol. Potser per això diu el que diu, vagi vostè a saber. S’haurà de veure com va l’economia, si els gestors actuals han sabut manegar la crisi. És el punt fort de Soriano. Haurem d’esperar a final de temporada per saber-ho, no hi ha més remei. Llavors sí que els aspirants s’hauran de moure. Ara: l’èxit de Guardiola només serà per a ell i ja veurem què vol fer, si seguir d’entrenador o bé fer una altra cosa i amb qui o bé no vol fer res i deixar que s’espavilin solets. El que em sembla segur és que serà ell qui triarà el candidat i no pas el candidat a ell.

El progrés i el vermut amb olives

- Caram, Gustau, veig que aquest migdia estan molt animats! Deu ser cosa del fred i la neu que ens ha vingut a veure. De què va la discussió?
- Avui anem de política, d’això dels socialistes catalans que votaran a favor dels pressupostos. Es veu que encara n’hi havia algun que s’havia pensat que hi votarien en contra, oi?
- Li interessa la política?
- No gaire, no me’ls crec gens. Els polítics són un mal necessari, oi?, una manera de guanyar-se la vida com una altra. Ara, sempre ha estat igual, oi?, en totes les èpoques hi hagut uns que més o menys manen i uns altres que més o menys obeeixen; sobretot, si no hi tenen cap més remei, oi? No és que hàgim progressat gaire, que diguem.
- No hi creu vostè en el progrés, no creu que hem progressat molt?
- Oh i tant que hi crec! En certes coses, el progrés és indiscutible, oi? Pensi en les feines del camp, que en aquests rodals hi som tan donats des de fa tants i tants anys. Ara per a gairebé tot tenim una màquina que t’estalvia temps i esforç. Si no s’espatlla, és clar! En aquest cas, el progrés és evident, oi?
- I quins altres exemples em posaria?
- Ui, molts!, la higiene, les comunicacions, la medicina, l’ensenyament... és clar, tenir llum i aigua corrent a les cases ha estat un avenç sensacional, i la calefacció... hi afegiria el telèfon i tot, oi?
- Ja l’entenc. I, digui’m, amb tots aquests avenços, què creu que ens hem deixat pel camí?
- Amb aquests que li he dit, no ho sé, perquè han fet un gran bé, oi?, tot i que, ben mirat, com que tot ho hem de pagar, com que necessitem més diners per a viure, anem més curts de temps, oi? Sí, deu ser això: el progrés ens costa temps i diners, sí.
- I res més?
- Que no és prou? Bé, vostè haurà observat que sempre em prenc un vermut amb olives, oi?, sinó és que hi algun mal que m’amoïna, és clar. Llavors, demano un cafè amb llet. Doncs, miri, si va a un qualsevol bar d’una qualsevol ciutat i demana un vermut amb olives, oi?, és segur que a tot arreu li portaran el mateix vermut, només haurà de dir si el vol blanc o rosso, que diuen, i les olives tindran totes un gust si fa no fa.
- És ben bé així, sí!
- Aquest vermut que em prenc des de fa no sé quants anys no té res a veure amb aquests que li dic, i aquestes olives amb gust de fonoll, encara menys, oi? Em sembla que em vaig acostumar abans a aquest vermut i aquestes olives que no pas a l’establiment aquest, miri què li dic!
- Vaja, que per a saber si el progrés ha arribat a un qualsevol bar, només cal demanar un vermut amb olives!
- Exacte!

Qui en dubtava?

Els vint-i-cinc diputats del PSC no trencaran la disciplina de partit i votaran amb els diputats del PSOE a favor dels pressupostos del govern espanyol per a l’any que ve. Ho va aprovar ahir l’executiva dels socialistes catalans de manera formal. La decisió hauria de posar punt i final a la comèdia que han anat fent, amb la complicitat d’ERC i ICV, els seus socis a la Generalitat, des que el president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero va incomplir el primer dels terminis, del 9 d’agost, inclòs a l’Estatut català per a l’aprovació del nou finançament. No obstant, sembla que no serà així i que uns i altres ho faran durar encara força setmanes més.
Des d’aquell agost, s’han anat succeint els episodis del presumpte enfrontament entre els socialistes d’aquí i els socialistes d’allà en un simulacre d’estira i arronsa socialista al voltant del finançament per a Catalunya, amb alguna aportació oportuna des d’ICV, especialment. Ens han volgut fer creure que el PSC estava disposat a posar els seus vint-i-cinc diputats i deu senadors al servei de Catalunya i votar en contra dels pressupostos del govern espanyol per a forçar-lo a aprovar el finançament just pel país.
Ara, en el moment d’anunciar què votaran dijous al Congrés, han pretès edulcorar la decisió amb una declaració de defensa ferma dels interessos del país: votaran a favor dels pressupostos “per responsabilitat”, però si no hi ha un “finançament just per a Catalunya i que respecti l’Estatut”, ha dit Miquel Iceta, “la relació entre el PSC i el PSOE no tornarà a ser com abans”. Els seus socis a la Generalitat s’han afegit al quadre escènic i han demanat de revisar urgentment el Pacte d’Entesa.
Tot plegat no ha estat altra cosa que un final anunciat. No es tracta ni de ponderar el nivell de la política catalana, ni tan sols de lamentar la falta d’unitat dels partits catalans per a defensar els interessos del país. Només de constatar que la política s’ha convertit en una professió la finalitat de la qual és conquerir el poder i conservar-lo.

Guardem-nos d’un ja està fet!

S’han disputat ja 15 jornades de la Lliga espanyola i els 5 candidats al títol han jugat ja 6 dels 10 enfrontaments entre ells. Queda molt campionat encara i no hi ha res decidit, però és indubtable que el FC Barcelona ha obtingut un avantatge considerable: 8 punts al segon (València) i tercer classificat (Sevilla), 9 al quart (Vila-real) i 12 al sisè (Reial Madrid). L’Atlètic de Madrid ha aprofitat el ball el bastons entre els cinc aspirants i els seus errors per a ficar-se al cinquè lloc, a 11 punts del liderat.
El Barça porta un 9 de 9 impecable. El Sevilla, que ja ha acabat els duels directes, ha fet un bon 7 de 12. Madrid i València van força malament amb un 1 de 6, mentre que el Vila-real, que tot just els comença, porta 0 de 3. Ara mateix, el FC Barcelona és líder destacat per mèrits propis i per demèrits dels rivals: ha guanyat els partits que donen el títol i no ha fallat contra els rivals i en els camps on es perd el campionat, pífies que sí han comès els altres quatre. La distància obtinguda li dóna marge per a l’error que ja no tenen els seus rivals.
L’entrenador blaugrana Josep Guardiola deia que li costaria fer que tothom seguís tocant de peus a terra, donada l’eufòria que des de fa setmanes s’ha desfermat. Si fóssim persones assenyades, no hauria de costar tant. Les raons són clares: la distància assolida pel FC Barcelona ha estat conseqüència de la molt bona feina que s’ha fet, d’haver treballat tothom a la plantilla amb rigor els set dies de la setmana i durant els 90 o 95 minuts de cada partit. Si l’equip segueix treballant de la mateixa manera és, certament, molt difícil que el campionat de la Lliga espanyola s’escapi perquè ja s’ha fet molt de camí. Però cal seguir treballant amb la mateixa intensitat. No hi ha motius per a pensar que no ho faran, que no persistiran en l’esforç, tal com van prometre el primer dia, però ho han de fer, és absolutament indispensable que ho facin per acabar amb èxit la feina. I, la millor manera d’ajudar des de fora és no deixar-se dur per l’eufòria. Guardem-nos molt d’un ja està fet!

L’error de Descartes

El debat entre la raó i l’emoció és etern: Saber quina ha de prevaldre a l’hora de prendre les decisions, si hem de guiar-nos pel que ens diu el cap o bé hem de fer cas als impulsos del cor. Els racionalistes han triat la raó, els romàntics el sentiment. Per sort, les ciències que estudien el comportament del cervell han avançat moltíssim en l’esforç per a conèixer el mecanisme de presa de decisions que el mou, i han arribat a demostrar que l’una i l’altra són fonamentals per a trobar el camí correcte. La base és un equilibri adequat entre racionalitat i emotivitat. No és res que ens hagi d’estranyar.
I, d’alguna manera, el desequilibri entre la raó i l’emoció és el que es va viure al Camp Nou en el partit entre el FC Barcelona i el Reial Madrid. Tota la setmana havia estat dominada per l’emoció. Només es parlava de golejada, doncs la victòria ja es donava per descomptada. De manera que el culer anava preparat per a cantar un munt de gols i no pas per a patir. Aquest estat d’ànim va ser molt evident durant bona part de la segona meitat. El comportament dels aficionats denotava angoixa: més pendent de l’àrbitre que del joc, més gemecs de pressa que no pas d’ànims; en definitiva, un manyoc de nervis.
Amb tot aquest estat anímic va jugar el Reial Madrid, que va comportar-se com un equip menor. Va tirar de manual, però del manual per a no perdre. I va acabar encaixant un gol a les acaballes del partit, que és el que sol passar. I un segon, quan van obrir-se a buscar l’empat. També hagués pogut avançar-se, és clar. Però fins i tot aquesta possibilitat està inclosa en aquest manual.
Potser el penal fallat per Eto’o, amb un 0 a 0 al marcador, és el millor exemple del desequilibri raó – emoció que dèiem. Perquè que Messi i Eto’o s’alternin a xutar-los, està ben poc pensat.
De fet, l’únic fet assenyat va ser que, al final, va guanyar el millor equip. Del partit se’n pot extreure una d’aquelles lliçons que no serveixen per a res, perquè ningú en fa cas i ningú se’n recorda quan toca aplicar-les: que les golejades no s’esperen, es produeixen.

Exagerem, però dins d’uns límits

Avui, a partir de les deu de la nit, per si algú no se n’havia assabentat, el FC Barcelona i el Reial Madrid s’enfronten al Camp Nou. Vol dir que el país, aquest gairebé tot i l’altre molt majoritàriament, es paralitzarà. Passa dos cops l’any, com a mínim. L’afecció al futbol i al Barça i al Madrid és extraordinària, impressionant. Cap de les estadístiques que ens donaran els dies posteriors, d’audiències, de consums de tota mena de productes –el de l’aigua corrent a la mitja part és el que més gràcia fa cada any–, de seguiment periodístic, etc., no ens sorprendran. Que el seguiment serà massiu aquí i arreu, ja ho sabem. Ara, també sé que molts culers, alguns dels més aferrissats, no el veuran. I no pas perquè no vulguin, doncs se’n moren de ganes, ni perquè algun fet els ho impedeixi, no; no el veuran perquè diuen que no ho poden resistir. Entre aquests culers també hi ha més d’un periodista, o de directiu, persones que se suposa que per la seva feina o pel càrrec que ostenten haurien de ser capaces d’aïllar-se de la tensió i concentrar-se en el que han de fer. Doncs, no, no se’n veuen capaces i fan tota mena de tripijocs per anar seguint el partit, el resultat que hi ha a cada moment, però sense veure’l jugar. Sembla que no pugui ser, que uns afeccionats tan lliurats al seu equip, el dia més important de la temporada, no siguin capaços de gaudir del moment, però és ben bé així.
El futbol ja és desmesurat per si mateix; el Barça ho és un punt més encara; i un enfrontament entre el Barça i el Madrid supera tots els límits imaginables. En el fons, el futbol, el Barça i el Madrid són una collonada com una casa de pagès, però una collonada que entreté una quantitat extraordinària de gent i que mou una quantitat de diners i d’emocions indicibles. Només per aquestes raons, un Barça - Madrid ja l’hem de considerar un esdeveniment importantíssim. Ara: hi ha certs límits que no s’haurien de perdre mai de vista: per més escalivat que pugui sortir el Madrid del Camp Nou, Espanya ens seguirà devent els mateixos calés!

La paciència, avui

Les coses importants de la vida requereixen paciència. Vull dir aquelles coses que ens fan la vida més entretinguda: una conversa, els amics, els llibres, la cuina, etc. És un fet: la lectura, la cuina, la conversa, l'amistat -i que cadascú hi afegeixi el que més li plagui- necessiten paciència i dedicació. Viure bé, vull dir gaudir d'instants de felicitat, requereix constància. I, no obstant, totes aquestes qüestions que he enumerat, i d'altres que s'hi poden sumar, tendim a fer-les de pressa i corrents. I com més va, més s'accentua aquesta tendència. La dèria de la pressa, de fer-ho tot ràpid, ho ha infestat tot. Les editorials publiquen més llibres que mai, però no n'hi ha gairebé cap que duri més que unes escasses setmanes a les lleixes de les llibreries. Seguir el seu ritme i no desesperar-se esdevé impossible. I encara bo que els escriptors, per a no trencar aquesta roda infernal, rarament van mes enllà de les dues-centes o tres-centes pàgines, tant li fa el gènere que sigui. S'imposen els menjars precuinats o preelaborats, que s'escalfen en uns pocs minuts i ja són llestos per a devorar. I així, l'escudella acaba tenint el gust d'una àvia universal. Les tecnologies de la comunicació i l'auge de la premsa per Internet fa que les notícies no aguantin ni les vint-i-quatre hores que fins fa poc eren preceptives. A aquest pas, els diaris hauran de dir-se diferentment, instantanis tal vegada. Es fa difícil entaular una qualsevol conversa sense que a algun dels interlocutors no li soni el telèfon mòbil i no l'agafi amb l'argument que es tracta d'un afer urgentíssim.
Què hi farem?, haurem de dir. Són els signes dels temps, les lleis que ens marca el progrés d'avui. Les coses són així i no pas d'una altra manera.
Tota aquesta reflexió me la vaig fer mentre observava les notícies sobre les cues que s'han fet a les carreteres que menen a Barcelona aquest darrer cap de setmana. Ens ho hem de mirar en positiu: a la humanitat encara li vaga tenir paciència per a algunes coses, ni que sigui per a engreixar caravanes de cotxes.

Suturar una ferida de dos anys

Ara, a les portes d’un FC Barcelona – Reial Madrid és quan apareix nítidament i descarnat el contrast entre les situacions respectives dels dos clubs de just fa mig any i d’avui. No cal entrar en els detalls més punxants dels fets del Santiago Bernabéu d’aquell 7 de maig –el passadís a l’equip blanc campió de la Lliga espanyola, la golejada posterior i la sensació d’humiliació sentida pels culers durant i al final d’aquell partit–, però sí que és oportú recordar que menys de 48 hores després es va iniciar el procés per a la moció de censura votada el 6 de juliol, perquè va ser la culminació de la crisi esportiva i institucional en què va caure l’entitat blaugrana. Avui, el FC Barcelona és el líder sòlid del campionat espanyol, primer classificat amb unes estadístiques aclaparadores. I espera el partit contra el Reial Madrid de dissabte amb una confiança absoluta. És normal. Ara bé, com que el triomf es dóna per descomptat, la preocupació ha passat a ser si l’equip portarà la diferència de joc i d’estat anímic d’un i altre equip fins a la seva expressió màxima possible, vull dir sí aquesta distància que sembla tan gran es veurà en el marcador final. “Que no parin de marcar gols fins al xiulet final”, demanen molts culers avui. I és que l’avergonyiment sofert pel barcelonisme va ser tan excessiu, que espera el partit sense dissimular ni poc ni gens l’afany de revenja. S’intueix un Reial Madrid més feble que mai: pressió extrema sobre el president Ramón Calderón, canvi precipitat d’entrenador, nombroses baixes per lesió i sanció... el paral•lelisme amb el Barça de fa mig any és tan inevitable i temptador que fa l’efecte que no es vol deixar passar l’ocasió de tornar-los l’escalivada, com si així es pogués tancar una ferida que sagna des de fa dues temporades. És un fet que el futbol es viu de manera desmesurada. No hi ha res a fer. Val més prendre-s’ho així, com si fos una comèdia d’un humor interessat a vegades i d’altres vanitós, fràgil potser, entenimentat molt poc, grosser tot sovint.

Un món de poca-soltes

Bernd Schuster és un poca-solta. Al FC Barcelona ja se'l coneixia de feia temps. N'havia estat un gran jugador, d'una qualitat indiscutible, i hi havia deixat empremta. Ara, també es guarda memòria d'unes quantes poca-soltades seves. Tot el que tenia de futbolista elegant i admirable, ho tenia també d'informal i poc assenyat. És clar, com a entrenador no podia haver canviat pas. Ara, l'última poca-soltada li ha costat el càrrec. Haver dit que dissabte el Reial Madrid no podia guanyar al Camp Nou era intolerable. Si ho hagués fet al Getafe, i havent-ho advertit abans als seus jugadors i al president, potser li ho haguessin passat, com a tàctica. Però per al Reial Madrid era inacceptable. Era molt evident que no es tractava de cap estratègia per a venir de víctima. Massa simple. Ja es veia que no era sinó una volta de cargol més per a seguir collant el president madridista i forçar la seva destitució. Ja n'havia deixat anar més d'una i de dues abans i molt seguides. Se'l veia a venir d'una hora lluny. El president Ramón Calderón l'hauria pogut cessar fa unes quantes setmanes, és cert. Tanmateix, també es veia a venir que el president madridista s'esperaria a passar l'Assemblea de compromissaris. Va ser tan lamentable i vergonyant com es preveia. Un cop superada, ni que fos pels pèls i amb més pena que glòria, que es diu, era el moment de fer fora Schuster, no tant per a buscar un revulsiu sinó per a fer un cau i net que renovi alguna mena d'il·lusió en el madridisme. És probable que Calderón hagués preferit a fer-ho després de perdre al Camp Nou, però Schuster se li va avançar. El Madrid vindrà dissabte amb Juande Ramos.
Sí, tot plegat és una poca-soltada fenomenal, però és ben bé així com aquest món del futbol va tirant.
I unes hores després, en un partit sense solta ni volta, el FC Barcelona va acabar el seu pas per la primera fase de la Lliga de Campions amb una derrota davant del Xakhtar ucraïnès al Camp Nou per 2 a 3, l'única importància de la qual resideix en haver trencat una sèrie de 20 partits imbatut. No res.

Comença el clàssic

És sabut: el futbol és l'entreteniment de masses per excel·lència d'aquesta època. Les raons de l'èxit són múltiples i seria massa llarg posar-nos-hi. Ens hi avorriríem. Ara: n'hi ha una que és molt clara i de la qual al llarg d'aquesta setmana en tindrem una prova constant i diària: els partits de futbol comencen molt abans del primer minut i s'allarguen força més enllà del minut 90. És a dir, que el F Barcelona – Reial Madrid de dissabte a les deu de la nit, ja el podem donar per començat.
L'ha xiulada d'inici l'ha feta l'entrenador alemany del Reial Madrid, Bernd Schuster. Ha dit que, en aquests moments, de la manera que està jugant el FC Barcelona, guanyar al Camp Nou és impossible. Molt bé. Ja l'han contestat des de tot arreu i tothom que hi té alguna cosa a dir. Des del FC Barcelona, el seu entrenador Josep Guardiola ha dit que no se'l creu. I, des del Reial Madrid mateix, el capità de l'equip Raúl ha afirmat que Schuster els va dir, de portes endins, tot el contrari, que estaven capacitats per a vèncer els blaugranes, i hi ha afegit que si hi ha un equip que pot guanyar el Barça al seu camp són ells i que ningú els doni per morts a aquestes alçades de la temporada.
És clar, el debat ja s'ha encès: Us creieu Schuster?, pregunten arreu. ¿S'ho creu realment ell mateix, això que ha dit que al Camp Nou no poden guanyar?, ¿o bé, només és una estratègia per anar de víctima i així donar la sorpresa com va passar fa dues temporades, quan el Madrid de Capello va venir amb unes circumstàncies semblants, va empatar a 3 gols i va fer el primer pas d'una remuntada que li acabaria donant el títol de la Lliga espanyola a l'última jornada?
És indubtable que el Barça arriba al clàssic en una situació immillorable. Però també està fora de dubte que aquesta certesa no serveix per a massa res. Ara: per al resultat del partit, les declaracions de Schuster no tenen cap mena d'importància. Més que estratègia, sembla que busqui que el facin fora. Les seves declaracions són greus, impròpies de l'entrenador d'un club de la magnitud de Madrid. Ja ho sentirem a dir.

Elogi de l’observació

Hi ha persones que tenen el do de l’observació. Vull dir que quan miren, és a dir, quan fixen la vista en algú, alguna cosa o algun fet, són capaces de fer-ho amb una atenció extraordinària i de veure-hi uns qualssevol detalls que a la resta de mortals ens passen desapercebuts. I, d’entre aquestes persones, n’hi ha encara unes altres, no moltes, que tenen el talent de convertir les seves observacions en literatura. La literatura de l’observació que tant apreciava Josep Pla. Essent periodista, jo faig tot el que bonament puc, que per a mi és molt.
És clar, predir que la crisi econòmica mundial colpejaria, més d’hora que tard, l’esport no sé si pot agafar la categoria d’observació. Era massa evident. L’escuderia japonesa Honda ha estat el primer cas. Ja en vam parlar. Ara s’hi afegeix McLaren – Mercedes. L’escuderia japonesa és a la Fórmula 1 des del 1964. S’hi gasta uns 400 milions d’euros l’any, que aviat és dit. I és veritat que els resultats esportius que obté són més aviat pobres. Però ho deixa per la crisi. Perquè també per la crisi es rumia què fa amb l’escuderia de motociclisme, on sí que n’és el referent del campionat.
L’escuderia anglesa no plega, potser perquè té el campió del món i perquè significaria tocar de mort el campionat de Fórmula 1 mateix. Però ha advertit que els 350 milions d’euros que hi destina per temporada s’hauran de reduir a 110 milions. Per culpa de la crisi, també, que deixa sense espónsors els equips. El cas de McLaren és doblement dur perquè el Banc Santander se li’n va a Ferrari el 2010. Sembla que les vaques seguiran magres, ben bé, fins més enllà del 2011.
En aquest context, algú es pensa realment que el futbol en sortirà indemne? Bé, doncs sembla que sí que hi ha qui s’ho creu, malgrat les notícies que comencen arribar de la lliga anglesa i dels problemes financers que pateixen força equips de la Lliga espanyola. La qüestió seria veure qui és el primer a posar seny, però observant com actuen els nostres dirigents, sembla que abans veurem alguna caiguda. Ja ho sentirem a dir!

Embalats!

El Barça guanyarà per mèrits propis una Lliga espanyola que els seus rivals s'entesten a perdre. La guanyarà perquè és molt superior als altres candidats al títol i ho demostra quan s'hi enfronta: 0 a 3 al Sevilla i 4 a 0 al València, a domicili i a casa. La primera part de dissabte va generar algun dubte raonable que a la segona es va esvair. Ahir, cap ni un: els blaugrana van esclafar un equip que, fins al moment, només havia rebut 3 gols en els seus desplaçaments. Com els sevillans, els valencianistes van vagar aclaparats.
El Barça obtindrà el títol per mèrits propis. Però, tal com s'estan comportant els seus rivals, gairebé no li caldria guanyar-lo perquè els altres aspirants ho estan fent tot per perdre-la. El Vila-real, segon classificat, que no està aprofitant ser el darrer dels cinc candidats al títol a afrontar els duels directes, l'havia espifiat a casa contra el Getafe (3 a 3, després d'acabar la primera part 0 a 3).
No hi havia Eto'o, però va sorgir Henry des de la banda i va obrir la llauna, que es diu, amb dos gols. Encara en va fer un tercer. I hi va haver, sorprenent, Hleb jugant de davanter centre. No hi havia Eto'o i no va caldre Messi. Vull dir que hi va haver, sobretot, l'equip ben treballat i ben dirigit des de la banqueta que estem veient des de l'inici de la temporada.
Després de 14 jornades, el segon classificat és a sis punts. De moment, és el Vila-real. El València ha quedat a nou punts. Els altres dos, Madrid i Sevilla, s'enfronten aquesta nit al Bernabéu. Ara són a nou i onze punts, respectivament. Les distàncies són espectaculars i, tot i així, ni de bon tros reflecteixen la diferència real que hi ha entre el joc, la dinàmica i l'estat d'ànim dels cinc equips.
Queda molta temporada. Ara mateix, es fa difícil pensar que tot l'any serà sempre així. La superioritat dels blaugranes és, per damunt de tot, una superioritat física: corren més, més de pressa i durant més estona que els rivals. Si aguanten el ritme, això serà un festival extraordinari i insòlit.

La retirada d'Honda

Honda ha anunciat que retira el seu equip de la Fórmula 1 i que posa l'escuderia en venda, i ningú, o gairebé, no se n'ha estranyat. També ha dit que es planteja el futur del seu equip de motociclisme, i ha semblat el més lògic. Honda competeix a la Fórmula 1 des del 1964, és una de les escuderies més veteranes. I el seu equip de motos és un dels més potents. Per tant, es tracta de la caiguda d'un dels grans del món del motor. La raó de la renúncia, és clar, és la crisi econòmica que des de fa mesos porta de cap tothom.
Duem ja molt de temps observant com cauen arreu bancs, constructores, immobiliàries, empreses automobilístiques..., com s'enfonsen les borses i com els governs de tot el món malden per a frenar una davallada a la qual no se li intueix encara el fons. Totes les mesures semblen gotes d'aigua al desert. Governs i institucions empitjoren setmana a setmana les seves previsions anuals. Si fins i tot el governador del Banc Central Europeu ha decidit, per fi, abaixar els tipus d'interès!
Semblava ben estrany que el món s'estigués engrunant i que el de l'esport, en canvi, anés fent com si res. El més normal seria que el cas d'Honda fos només la primera fallida. De fet, a la Fórmula 1 ja fa temps que es vol posar aturador a unes despeses que, es miri com es miri, són obscenes. Toyota ja ha dit que s'ho està rumiant.
És per aquest motiu que l'alegria en què semblen viure alguns clubs de futbol fa pensar que els seus dirigents tenen una actitud del tot inconscient. En un moment com l'actual, creure's que la crisi econòmica no els afectarà d'una manera o d'una altra et deixa bocabadat. El més coherent i assenyat seria que aquest hivern la despesa en fitxatges fos pràcticament nul•la i que la majoria dels equips anunciessin aviat que, ells també, revisen a la baixa el pressupost d'ingressos que van tancar abans de l'estiu i que procedeixen a retallar les despeses previstes. O, si més no, que adoptessin una política de prudència. Però, de moment, el seny no se'ls veu per enlloc.

Quasi paràbola

Anem a cal metge amb la confiança que ens resoldrà el mal que ens amoïna. Sabem que el metge és una persona que ha hagut d'estudiar una carrera universitària llarga i difícil i que, posteriorment, abans de poder exercir, ha hagut de passar per un procés d'aprenentatge, també feixuc. Li tenim respecte, hi confiem i li fem cas a ulls clucs. Hi ha de tot, és clar, i també depèn de la malaltia i del diagnòstic que ens fa; si no ens convenç, perquè el mal no se'n va, busquem una altra opinió, la d'un especialista de qui ens han parlat meravelles, o provem amb les medicines dites alternatives. Emperò, en general, dir que confiem i fem cas al metge és una afirmació que es pot donar per vàlida.
És clar, per als qui no som metges, la medicina és un món fet de prescripcions indiscutibles. Comença amb la lletra del facultatiu, absolutament inintel•ligible, passa per un llenguatge ple de noms estranys i d'éssers microscòpics a qui no pots convidar a una tertúlia ni fer-te'n amic, i acaba amb unes medecines difícils d'empassar però que prenem amb fe perquè resulta que, efectivament, ens curen.
Hi ha metges que et deixen anar el que passa amb brusquedat. Són de tracte eixut. T'enllesteixen de pressa perquè tenen la sala d'espera curulla de malalts; i, amb més resignació o menys, els entens i els fas cas. D'altres, per contra, t'expliquen què tens amb paciència. Són didàctics. Et dediquen força temps, els ho agraeixes sincerament i fas el que et diuen.
No obstant, dels uns i dels altres n'esperes el mateix: que et resolguin el mal que t'amoïna. I saps, perfectament, que la clau de volta de la curació és a la recepta que t'estén el metge, amb més o menys pressa, i no pas a les paraules amb què l'acompanya.
És clar que la comunicació té la seva importància. Però el mal que es pateix i aclapara només es cura atacant el problema que el causa. La comunicació l'explica. Una bona comunicació l'explica bé i el fa comprensible, i una mala comunicació l'explica malament i el fa incomprensible. Però ni l'una ni l'altra han curat mai cap mal.

Va de bicis, altre cop

El set vegades guanyador del Tour de França, Lance Armstrong, ha començat a preparar el seu retorn a la competició. Està concentrat amb el seu equip, l'Astana, al sud de Tenerife. Des d'allà, ha confirmat que aquesta temporada afrontarà el Giro d'Itàlia i el Tour de França, com a grans proves. Armstrong diu que torna amb l'únic objectiu de donar ressò als projectes de la seva fundació de lluita contra el càncer, del qual ell n'és un supervivent.
El propòsit que mou al nord-americà és lloable. No obstant, trobo que és una aposta excessivament arriscada. En primer lloc, perquè dubto molt que el seu retorn a la competició serveixi per a l'objectiu que es proposa. Vull dir que el més probable és que la seva tornada a les carreteres damunt d'una bicicleta sigui observat i analitzat en clau competitiva més que no pas humanitària. Aquests dies en tenim una prova ben evident. Gairebé mai cap treball de pretemporada d'un equip ciclista havia suscitat tan d'interès com la de l'Astana a Tenerife. La raó és la presència de Lance Armstrong, és clar, però la seva fundació no hi té res a veure. Més aviat, l'atenció mediàtica se centra en la lluita pel liderat de l'equip que se suposa que s'ha de desfermar entre ell i Albertor Contador, ciclista que té al seu palmarès un Tour, un Giro i una Vuelta a Espanya.
I, en segon lloc, trobo excessivament arriscada la tornada a l'alta competició perquè és molt complicat que ho pugui fer amb les mateixes prestacions de quan la va deixar. De fet, em sembla impossible que ho pugui fer. Té 37 anys, una edat més propícia per a afinar la retirada que no pas per a entonar un sant tornem-hi. I fa tres anys que es va retirar. Llavors, quan es constati el seu fracàs, la imatge de l'Armstrong guanyador i de rival invencible a França quedarà tenyida per la d'un Armstrong superat per rivals més joves i més forts. No acabo de veure quin favor li farà així a la seva fundació. I no vull pensar què passaria si donés positiu en algun control!
No obstant, és un retorn que anima el ciclisme i l'hem de celebrar, ni que sigui amb un punt d'escepticisme.

Cristiano Ronaldo mereix la Pilota d'Or

France Football ha oficialitzat el que des de fa setmanes ja se sap: Cristiano Ronaldo és el guanyador de la Pilota d'Or 2008, guardó que el converteix, oficiosament, en el millor jugador del món. I, automàticament, s'han intensificat les enquestes i les opinions al voltant de si el jugador portuguès del Manchester United n'és el just guanyador. És un debat que no du en lloc però que, com el mateix guardó que atorga des de fa molts anys la revista francesa, serveix per a fer bullir l'olla del periodisme esportiu i manté viva l'actualitat futbolística en una setmana sense pràcticament partits entremig.
Debatre sobre si Cristiano Ronaldo mereix la Pilota d'Or o no la mereix és una manera com una altra d'entretenir-se. Forma part del negoci i així ens ho hem de prendre.
La Pilota d'Or s'atorga al millor jugador de l’any. I, vistes les fulles de servei dels principals aspirants, el triomf del Ronaldo portuguès sembla indiscutible: Guanyador de la Lliga de Campions i de la Lliga anglesa amb el Manchester United i màxim golejador del campionat anglès i d’Europa. Cap altre jugador ofereix un palmarès semblant. Ni l'argentí del FC Barcelona Leo Messi, guanyador de la Medalla Olímpica als Jocs de Pequín, ni l'espanyol del Liverpool Fernando Torres, amb l'Eurocopa al sarró, que han estat segon i tercer, respectivament.
És clar, la qüestió a debatre, vistos els currículums respectius, passa a ser si s'ha de premiar en funció dels títols o bé de la qualitat individual dels jugadors. Si amb el currículum no hi manera de posar-se d'acord, passar el debat a la qualitat individual fa impossible concloure res.
Personalment, trobo que aquesta vegada la Pilota d'Or està ben atorgada. No em sembla que s'hagin premiat els títols i prou. Entenc el futbol com al resultat dels talents individuals posats al servei de l'equip. La temporada passada, el de Cristiano Ronaldo va ser indiscutiblement el més determinant pels èxits del seu equip.
Ara, aquest és un guardó i un debat que m'interessa més aviat poc.

Canviar d'entrenador

Cessar l'entrenador és una solució gairebé tan vella com el futbol mateix. Gairebé només, perquè en els primers anys els equips encara no tenien entrenadors. L'Espanyol és el tercer club de la Lliga espanyola que ho ha fet en les 13 jornades que duem de temporada. Pretenen redreçar un rumb que els condueix al descens. L'Espanyol, després d'haver estat líder solitari a la segona jornada i d'haver tret el cap per les posicions de la UEFA, ha caigut estrepitosament i ara és a un punt dels llocs que l'enviarien a Segona Divisió. Estrenar l'Estadi de Cornellà jugant a la divisió de plata els fa una por tremenda, i és lògic.
Ara: trobo que per a clubs de la dimensió de l'Espanyol, canviar d'entrenador cada dos per tres esdevé un error colossal. El seu problema no és conjuntural, sinó estructural. Márquez és el dotzè entrenador dels darrers onze anys. Els equips d'aquesta mida, per a equilibrar el pressupost, necessiten traspassar cada temporada un o dos jugadors, generalment, els més cotitzats. No hi fa res; és clar, sempre que al darrera hi hagi una política esportiva previsora i sòlida per anar reposant les figures que se'n van. Cal no equivocar-se en els fitxatges i cal tenir un planter potent.
Aquest és el model de la majoria d'equips anglesos. L'Arsenal hi excel•leix. A França, l'exemple seria l'Olympique de Lió. Traspassen els seus millors jugadors quan ja n'han tret un rendiment òptim i quan tenen el substitut a punt. No sempre els surt bé, és clar, però se'n recuperen aviat i passen poques angúnies. L'estructura tècnica canvia molt poc i molt de tant en tant.
Els casos de l'Arsenal i l'Olympique no tenen parangó a la Lliga espanyola. Potser el Sevilla dels darrers anys s'hi acosta, i ben bé que li va. El seu secret no es diu Monchi, sinó la continuïtat i el criteri que li ha donat a la seva política esportiva. L'Espanyol té prou potencial i prou dimensió social i econòmica per a flirtejar amb les posicions europees cada temporada. Però haurien de posar ordre i seny. S'haurien de fer grans.

L'entrenador sense experiència

La decisió de situar Josep Guardiola a la banqueta del primer equip no era fàcil de prendre. L'única experiència de què gaudia era la direcció del Barça B, caigut a la Tercera Divisió; a més a més, quan la Junta Directiva va decidir rellevar Frank Rijkaard i donar l'alternativa a Guardiola, encara no havia aconseguit l'ascens a la Segona Divisió B. Llavors, hi havia molts dubtes i era ben lògic. Poques persones estaven convençudes de fer aquell pas. El consideraven molt arriscat. I encara n'hi havia menys que confiessin que sortís bé. El més convençut, tot i que no era l'únic, era Josep Guardiola mateix.
A l'argument de la falta d'experiència se n'hi afegia un altre en contra de la decisió de posar Josep Guardiola al capdavant del primer equip: era la no necessitat de posar en risc una persona que havia esdevingut un patrimoni del club i al qual se li preveien d'altres missions, més altes i menys exposades: secretaria tècnica, presidència, etc.
En l'esport, cal ser prudent, humil i respectuós amb els rivals. Ara: després del cop d'autoritat al Sánchez Pizjuán amb un 0 a 3 davant del Sevilla i de l'avantatge assolit pels blaugranes a la classificació de la Lliga espanyola respecte dels seus rivals directes pel títol, és segur que l'eufòria es desbocarà. I amb ella, és probable que també ho faci un debat més aviat neci sobre la paternitat de la decisió d'haver situat Guardiola a la banqueta del primer equip.
Tanmateix, si mirem enrere, posem els darrers 30 anys, ens adonarem que els entrenadors que han triomfat al FC Barcelona han estat, precisament, aquells que s'hi han assegut amb un currículum com a entrenador per a fer: Terry Venables, Johan Cruyff i Frank Rijkaard. Louis Van Gaal seria una excepció relativa, atès que venia amb l'aval d'una Copa d'Europa, però mai va arrelar entre l'afició. Per contra, d'altres entrenadors consagrats, com Udo Lattek i César Luis Menotti, per exemple, van ser un fiasco.
Té la seva lògica: cadascú ha de fer la seva feina, però les estrelles són els futbolistes i, per damunt d'ells, sempre hi ha el club.

Líder solvent

La prudència aconsellava afrontar el partit davant del Sevilla al Sánchez Pizjuán, el primer contra els quatre rivals pel títol de la Lliga espanyola, amb respecte. Fins llavors, el FC Barcelona havia donat motius suficients per a no ser gens pessimistes. És clar, el dubte sobre quin seria el rendiment de l’equip davant dels rivals més forts del campionat, un dubte raonable atès que encara no s’havia enfrontat a cap d’ells, obligava a frenar l’optimisme, tenyit d’eufòria tot sovint, a què duia la qualitat del joc ofert i els resultats espectaculars obtinguts.
No deixar-se dur per l’optimisme no vol dir caure en el pessimisme. Equival a situar-se en un estadi intermedi; d’esperar amb tranquil•litat i respecte el curs dels esdeveniments. En l’esport, la prudència mai és sobrera. Ara bé: el 0 a 3 de dissabte davant del Sevilla, la solvència amb què els blaugranes van vèncer els andalusos, sobretot, dóna peu a mirar ja amb una mica d’optimisme el futur de la temporada.
Fins ara, la classificació de la Lliga espanyola no reflectia la diferència que s’apreciava en el joc i la seguretat amb què el FC Barcelona obtenia les seves victòries. I era un motiu de preocupació relativa; més d’hora que tard, aquella diferència, s’havia de traduir en punts. Avui, haver deixat el Sevilla a 8 punts de distància i tenir el Reial Madrid a 6, ja s’acosta més a la realitat.
Hi havia també el dubte de quin seria el rendiment del Barça davant dels principals rivals pel títol. N’hi queden encara tres, però el dubte s’ha esvaït al Sánchez Pizjuán. Per a resoldre l’altre incògnita que plantejava fa unes setmanes, de si aconseguiria mantenir el ritme durant tota la temporada i seria capaç d’arribar als mesos de febrer, març, abril i maig, en el moment decisiu, en el mateix estat de forma, haurem d’esperar. No obstant, la gestió que està fent Josep Guardiola de la plantilla, amb una dosificació intel•ligent de tots els seus jugadors, fa pensar que hi arribarà bé.
Avui, el FC Barcelona és un equip de solvència contrastada i incontestable.

Líder solvent

La prudència aconsellava afrontar el partit davant del Sevilla al Sánchez Pizjuán, el primer contra els quatre rivals pel títol de la Lliga espanyola, amb respecte. Fins llavors, el FC Barcelona havia donat motius suficients per a no ser gens pessimistes. És clar, el dubte sobre quin seria el rendiment de l’equip davant dels rivals més forts del campionat, un dubte raonable atès que encara no s’havia enfrontat a cap d’ells, obligava a frenar l’optimisme, tenyit d’eufòria tot sovint, a què duia la qualitat del joc ofert i els resultats espectaculars obtinguts.
No deixar-se dur per l’optimisme no vol dir caure en el pessimisme. Equival a situar-se en un estadi intermedi; d’esperar amb tranquil•litat i respecte el curs dels esdeveniments. En l’esport, la prudència mai és sobrera. Ara bé: el 0 a 3 de dissabte davant del Sevilla, la solvència amb què els blaugranes van vèncer els andalusos, sobretot, dóna peu a mirar ja amb una mica d’optimisme el futur de la temporada.
Fins ara, la classificació de la Lliga espanyola no reflectia la diferència que s’apreciava en el joc i la seguretat amb què el FC Barcelona obtenia les seves victòries. I era un motiu de preocupació relativa; més d’hora que tard, aquella diferència, s’havia de traduir en punts. Avui, haver deixat el Sevilla a 8 punts de distància i tenir el Reial Madrid a 6, ja s’acosta més a la realitat.
Hi havia també el dubte de quin seria el rendiment del Barça davant dels principals rivals pel títol. N’hi queden encara tres, però el dubte s’ha esvaït al Sánchez Pizjuán. Per a resoldre l’altre incògnita que plantejava fa unes setmanes, de si aconseguiria mantenir el ritme durant tota la temporada i seria capaç d’arribar als mesos de febrer, març, abril i maig, en el moment decisiu, en el mateix estat de forma, haurem d’esperar. No obstant, la gestió que està fent Josep Guardiola de la plantilla, amb una dosificació intel•ligent de tots els seus jugadors, fa pensar que hi arribarà bé.
Avui, el FC Barcelona és un equip de solvència contrastada i incontestable.

De memòries i de Maragall

Estiu i tardor de memòries i dietaris. Des de la relectura del Quadern gris de Josep Pla, a les Memòries d’un segle d’or, del Joan Triadú. Passant per les de Josep Benet, de Jordi Pujol, d’Amos Oz Una història d’amor i de foscor, i de Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Entremig, algun assaig i alguna novel•la, per a greixar l’imaginari, com Cada castell i totes les ombres, la darrera de Baltasar Porcel, de polèmica absurda.
I ara, a punt d’agafar Abans del sis d’octubre, d’Amadeu Hurtado, apareix l’Oda inacabada de Pasqual Maragall. Benvinguda, és clar. Perquè sempre he pensat que els polítics i les persones que han tingut un paper destacat en la vida del país o, més modestament, d’una qualsevol associació o institució, tenen una certa obligació a deixar-nos escrit què van fer i, sobretot, per què ho van fer i quines circumstàncies expliquen el seu capteniment.
No som un país amb una tradició memorialística destacada. Tot i que, és cert, d’uns anys ençà em sembla observar un canvi de tendència positiu. Hi deu haver diversos factors que l’expliquen: la pressió de les editorials, la necessitat d’explicar-se o de defensar-se en alguns casos, els exemples que van fent escola, la consolidació de la democràcia, etc.
D’acord, unes memòries no són la veritat revelada dels fets que s’hi conten. Només, i és molt, en són la visió parcial i particular del qui els han viscut. Però són una font de coneixement excel•lent i imprescindible, pel present i pel futur, i és per aquesta raó que algunes en són tan necessàries.
Les ressenyes del qui ja han pogut llegir l’Oda inacabada confirmen que Pasqual Maragall va ser bandejat de la política pel president del govern espanyol, José Luís Zapatero, i per l’actual president de la Generalitat, José Montilla. És un fet que ja s’havia insinuat, primer, i afirmat, més tard, i que ha sortit publicat a bastament. No en teníem cap dubte. Tanmateix, el relat en primera persona li dóna valor absolut.
Som el que hem fet.

Consumir o estalviar?

Aquest matí he anat al Bar Turisme, més d’hora del que és habitual. Hi havia quedat amb el Carles Frauca, el president de la Penya Barcelonista de Calaf. Dissabte la Penya celebra el seu 26è aniversari i m’han convidat a fer una tertúlia amb d’altres periodistes. Hi he anat força abans. M’he trobat el Gustau Martí, a qui feia dies que no veia.

- Bon dia senyor Martí!
- Bon dia senyor Badia!
- No esperava trobar-lo a aquesta hora, i fent un cafè amb llet. Ja me l’havia imaginat sempre amb un vermut i un platet curull d’olives.
- Oh!, ja veurà, ara fa molt fred, oi?, i a l’hivern canvio els costums. M’estovo més tard, i en comptes d’anar a l’hort a primera hora, vinc a esmorzar i llegir el diari i a fer-la petar, oi?, i després me n’hi vaig, abans de dinar. Tot i que ara, amb aquest fred que s’ha girat de sobte, ben poca cosa podem fer, oi?, deixar que la terra vagi fent tota sola, i anar mirant el cel.
- Bé, em deixa més tranquil. M’havia arribat a pensar que no s’hagués posat malalt. Com que hi ha hagut el grip... a casa l’hem agafat tots! Me n’alegro que estigui bé.
- Sí, bé. Escolti, avui parlàvem de la crisi econòmica, oi?, i s’han establert dos bàndols, els qui deien que hem de consumir per a no fer-la més grossa encara oi?, i els qui diuen que s’ha d’estalviar perquè els temps que vénen encara seran pitjors i no podem fer el ruc, oi? Què en pensa vostè: consumir o estalviar?
- Bufa! La veritat és que m’agafa sense haver-m’ho plantejat. Sé que els governs aconsellen que consumim, que van posant diners al sistema perquè la gent agafi confiança, que demanen als bancs que donin crèdits de manera normal, però també veig que no se’n surten; que l’estalvi puja i no ho fa pas perquè la gent n’estigui convençuda sinó perquè com que no veu gens clar el futur ha decidit no gastar, que no és ben bé el mateix que estalviar. Els comerços estan molt espantats i han començat a fer rebaixes encara que no en sigui l’època perquè es veuen a venir una patacada aquest Nadal. A casa també ens hi mirem més, és veritat. Però, i vostè, en quin bàndol se situava?
- Ui, jo. Sap què en penso, que tant per a gastar com per a estalviar fan falta calés, oi?

M’he posat a riure i hem canviat de tema. Hem parlat del Barça i del partit contra l’Sporting de Lisboa, o de Portugal que es veu que és com es diu de veritat. S’estava bé al Turisme avui. Fa molt fred al carrer, i encara bo que no hi ha la boira de la setmana passada. El Carles ha arribat puntual.

I ara, la Lliga espanyola

Si deia que no havia entès les declaracions de Josep Guardiola, aquelles en què treia importància al partit contra l’Sporting de Portugal i al fet de quedar primers o segons de grup, després de veure'l, vull dir d’observar la intensitat i la seriositat amb què se’l van prendre els blaugranes i la facilitat, almenys aparent, amb què van superar els lisboetes, em sembla que ja les comprenc una mica més: Guardiola estava convençut de guanyar.
De fet, els portuguesos van semblar més perillosos al Camp Nou que no pas al seu estadi. I aquesta sensació deu ser deguda a la millora evident del Barça des dels inicis de la temporada. Afirmacions que no queden desmentides pels dos minuts absurds en què l’Sporting va fer dos gols.
El Barça s’ha garantit el primer lloc del grup. De manera que el darrer partit contra el Xakhtar se’l podrà prendre amb absoluta tranquil•litat. Circumstància molt favorable atès que aquell partit cau entre les visites del València i del Reial Madrid. I, a més a més, ja és segur que la tornada dels vuitens de final serà al Camp Nou. Tal com van els grups, no sembla que hi hagi d’haver rivals fàcils ni en una copa ni en una altra, per tant, més raons encara per haver garantit la tornada a casa.
Del partit em quedo amb un parell de detalls. Un d’estadístic: vuitena victòria de la temporada del Barça a camp contrari de nou disputats; només va perdre en el primer desplaçament a Sòria, contra el Numància. Una dada molt reveladora del potencial que ha adquirit l’equip. Dissabte a Sevilla té una gran oportunitat per a ratificar-lo.
I un de futur: l’habilitat de Guardiola per a recuperar Bojan. Després del seu mal partit de diumenge contra el Getafe al Camp Nou, en què va jugar a la banda, ahir va tenir força minuts per moure’s com a davanter centre, li van fer un penal i el va marcar. No és molt, però és un pas per a refer la confiança. I tots els camins comencen amb una primera passa.
2 a 5, una altra golejada i havent pogut donar descans a Puyol i a Eto’o, i havent pogut canviar aviat Messi i Xavi. Partit rodó.

El partit més important

No sé si el partit d’avui contra l’Sporting de Portugal és el més important dels que ha disputat el FC Barcelona en el que duem de temporada. Perquè tots ho són d’importants. El que és segur és que avui els blaugranes no poden badar. I que haurien de sortir de Lisboa amb una victòria que els asseguri el primer lloc del seu grup. Ser primers els permetrà, primer, rebre el Xakhtar amb tota la feina feta i, segon, jugar a casa la tornada de l'eliminatòria de vuitens de final de la Lliga de campions.
Fins ahir, les declaracions de Josep Guardiola havien estat clares. Vull dir que, o bé s'havia fet entendre o bé s'havia entès perfectament què volia transmetre quan, per exemple, advertia de símptomes no adequats a la plantilla i convocava tots els jugadors disponibles del primer equip, sense agafar-ne a cap del Barça Atlètic, per a rebre el Benidorm.
A la roda de premsa prèvia al partit contra l'Sporting, en canvi, el tècnic blaugrana va optar per a donar un missatge difícil de comprendre. Va dir Guardiola que el resultat d'avui no és tan vital com es diu perquè quedar primer o segon de grup és indiferent i que el partit més important que ha jugat fins avui el Barça és el del Wisla de Cracòvia, a la prèvia de començaments d'agost.
Fa tot l'efecte que amb aquestes declaracions, Josep Guardiola s'ha interpretat a si mateix.
Vull dir que, agafades literalment no tenen gaire sentit i, a l'hora de descodificar-les, el camí pel qual s'ha de tirar no apareix gaire clar. No sé si rebaixar la transcendència del resultat és la millor recepta per a afrontar el partit amb la tensió necessària.
Contra el Wisla, Guardiola va poder prescindir de Messi i el factor camp era indiferent. Passar l'eliminatòria era transcendent, però la poca entitat dels polonesos permetia no tenir tots els factors a favor. Si el futur rival als vuitens ha de ser el Manchester, trobo millor afrontar-lo amb l'argentí i tenint el partit de tornada a casa.
A voltes les persones ens creem un personatge i fem per assemblar-nos-hi constantment, fins i tot quan no cal, potser per a no decebre'ns.

Sobre la Copa Davis

He seguit la final de la Copa Davis entre l’Argentina i Espanya de lluny. Vull dir que he anat sabent dels resultats i les incidències que se succeïen, però sense veure cap dels quatre partits que s’han arribat a disputar. El tenis no em desagrada, però amb tanta oferta esportiva es fa difícil poder-ho seguir tot. De fet, crec que no hi ha esport en què no hi vegi algun atractiu. L’excepció seria l’hoquei sobre herba, és clar.
D’aquesta Copa Davis m’han cridat l’atenció tres fets que tenen ben poc a veure amb el joc. El primer han estat tots els incidents previs entre els jugadors i el president de la Federació Espanyola arran de l’eliminatòria que es va jugar a Madrid. Va ser un intercanvi d’acusacions molt desagradable i barroer. Qui tingués la raó és el de menys.
El segon, ve de la part Argentina. Tota la preparació de la final ha estat excessiva. Poder-la disputar a casa és un avantatge que els amfitrions fan bé d’aprofitar. Van escollir jugar en una pista ràpida pensant que s’haurien d’enfrontar a Rafael Nadal i, al final, la lesió del número ú del món se’ls ha girat en contra. Sobre terra batuda haguessin estat més competitius. Però, el que he trobat fora de mida és la campanya que van muntar, la dels calçotets del Nadal i els advertiments que a Mar del Plata els espanyols hi trobarien un infern. Aquest tipus de llenguatge no hauria de formar part de l’esport.
I, el tercer, fa referència als mitjans de comunicació. El desenvolupament del quart i definitiu partit, entre Fernando Verdasco i José Acasuso el vaig mig seguir per ràdio. Verdasco havia guanyat el primer set, però Acasuso el va remuntar i es va posar dos a un. Els comentaris dels locutors – periodistes eren espectaculars. A banda de fer de tècnics, de valorar sobre de si li havia de jugar més a la dreta o més al revés, aviat les acusacions es van adreçar cap al capità de l’equip espanyol, Emilio Sánchez Vicario. Li retreien haver substituït David Ferrer. No sé què van dir al final, quan Verdasco va donar a Espanya la seva tercera Copa Davis.

Assistència: volta i volta

Diumenge l’assistència al Camp Nou no va millorar prou. Els 65.249 espectadors superen de poc la mitjana d’uns 60.000 espectadors, que és la que aproximadament hi ha aquesta temporada. La xifra s’ha quedat lluny dels 75.000 que la Junta directiva preveia. En efecte, dijous, el club va anunciar que la primera jornada amb el nou Seient Lliure havia funcionat molt bé, doncs de les 6.817 alliberacions de mitjana les 72 hores prèvies al partit, s’havia passat a 11.524. I aquest increment d’un 59 per cent els duia a esperar a 75.000 espectadors diumenge contra el Getafe (la previsió no la va fer oficial, però va sortir oficiosament a la premsa).
L’increment del 59 per cent és, certament, espaterrant. Que equivalgui a 4.707 alliberaments, en canvi, és irrisori. Perquè vol dir que dels 32.000 socis abonats que de mitjana ni van al Camp Nou ni alliberen, només 4.707 s’havien vist motivats a beneficiar-se dels avantatges oferts per la Junta: cobrar el 50 per cent del valor de l’entrada de manera immediata, tant si el club la ven com si no ho pot fer.
El més incongruent de tot plegat és el següent: la Junta directiva no ha fet, que se sàpiga, cap estudi preceptiu per a conèixer quines raons són les que realment provoquen que l’assistència al Camp Nou porti baixant temporada rere temporada. No obstant, considera que els motius són tres: els horaris, l’entitat dels rivals i la televisió en obert. És a dir, que la manca d’entrades a taquilles no és en el catàleg. I, no obstant, la mesura adoptada busca obtenir més entrades.
És cert que els serveis del club s’han distingit els últims anys per a vendre gairebé tots els partits totes les entrades de què disposaven. S’aconseguia a base d’anar a buscar els clients, més que no pas els aficionats, arreu, fos a través d’Internet, els guies turístics o els hotels. Tanmateix, és dubtós que el potencial benefici compensi l’elevat risc econòmic en què s’incorre.
L’assistència al Camp Nou s’està convertint en un maldecap que a còpia de remenar-lo farà que prenguem mal tots plegats.

Quan la vella es descompta

Des de dissabte a la mitjanit, la vella culer no parava de fer comptes. Acabaven de jugar el Reial Madrid, el Vila-real, el Sevilla i el València: dels quatres, només el Madrid havia guanyat, a casa contra el Recreativo, per un 1 a 0 molt escarransit i amb mocadors a la graderia. El Vila-real, que encara no havia perdut cap partit, l’havia espifiada de manera espectacular, 0 a 3 contra el Valladolid. Mentre que el Sevilla i el València, en el primer duel entre els candidats al títol, adormien amb un miserable 0 a 0.
El partit contra el Getafe era una oportunitat extraordinària per a omplir el coixí: desena victòria consecutiva, 3 punts més, res de Messi dependència i ja poden passar els rivals directes que els anirem afaitant de camí cap al triplet. La vella culer, compte que comptaràs: 5 punts d’avantatge al Madrid, 6 al Vila-real i 7 al Sevilla i al València. Tanmateix, al final, l’equip de Víctor Muñoz va fer un plantejament molt bo i va arrencar un empat a 1 gol. I els 5, 6 i 7 punts que semblava que ja tenien d’avantatge a la classificació, han quedat en 3, 4 i 5; un coixí encara molt còmode per a esperar els enfrontaments directes amb els rivals pel títol.
L’empat contra el Getafe és una ensopegada inesperada, però només fins a cert punt. El FC Barcelona havia fet el millor inici de la temporada. Duia 9 victòries consecutives, una ratxa potser més anormal que no pas l’empat davant del Getafe. El campionat és molt llarg. Fins ara, tot ha estat molt positiu, per sobre de les expectatives generades a començament de temporada. Només hi ha hagut una badada, contra el Basilea a casa, que havent d’anar dimecres a Lisboa a guanyar-hi, s’observa en tota la seva magnitud. Ara vénen els rivals directes. És el moment de resoldre els dubtes sobre el nivell real de l’equip, que sembla molt superior.
Els blaugranes haguessin pogut guanyar, però els van faltar arguments per a desequilibrar una defensa molt ben posada. De Getafes, el Barça en trobarà més d’un. I encara més perillosos. Val més anar-se’n fent a la idea.

Primer assalt al títol

Aquesta nit, comença el primer assalt al títol de la Lliga espanyola amb un Sevilla – València. Som a la jornada 12. Fins a la 18, en què hi haurà un València – Vila-real, els cinc equips candidats a guanyar el campionat s’hauran d’enfrontar entre ells. Les jornades més apassionants són les 14, 15 i 16 perquè hi ha dos duels directes; les 12, 13, 17 i 18, només n’hi ha un. Quan hagi acabat l’assalt, s’hauran jugat en total 10 partits, és a dir, s’hauran posat en joc 30 punts. El màxim a que un equip pot aspirar és a 12 punts, un botí suficient com per a marcar una distància significativa.
L’observació del calendari ofereix més dades interessants: dels quatre partits que aquests cinc equips jugaran, el Sevilla i el Reial Madrid en tenen 3 a casa seva (els andalusos s’han de desplaçar a Madrid a la 14 i els madrilenys a Barcelona a la 15), el Barça en té 2 a casa (l’altre és el València a la 14) i el València i el Vila-real només en disputen 1 al seu terreny (contra el Vila-real i el Barcelona, a les jornades 18 i 16, respectivament). I un altre apunt encara: tret del València, els altres quatre equips afrontaran els seus rivals un darrera l’altre. El Sevilla comença primer i el Vila-real, l’últim. Són factors que no es poden deixar de banda i que segur que tenen la seva influència.
És clar, el fet més determinant hauria de ser la classificació actual i les dinàmiques amb què hi arriben. I, en aquest sentit, la posició actual no enganya: FC Barcelona 28 punts, Vila-real 25 (i sense haver perdut encara ni un sol partit) i València, Reial Madrid i Sevilla 23. No obstant, en els duels directes entre els aspirants tots els detalls compten. I molt. Per exemple, en el cas del FC Barcelona, les molèsties que té Messi i que el fan ser dubte per als pròxims partits. O que s’hagi de jugar el primer lloc del seu grup a la Lliga de campions dimecres a Portugal (per haver fet el ruc contra el Basilea).
El títol es guanya contra els rivals directes. Tanmateix, davant del Getafe, per exemple, es pot perdre.

Quasi metàfora

Diumenge, el FC Barcelona es va enfrontar al Recreativo de Huelva. Em vaig fixar que l'equip andalús lluïa a la samarreta la bandera d'Espanya. No era la primera vegada que ho notava. L'Almeria i el Màlaga, almenys, també la duien. En algun cas, la bandera espanyola se situa al costat de la bandera andalusa. El Sevilla ja fa algunes temporades que la du en els partits de competició europea, molt visible. El Reial Madrid també ho fa des d'aquesta temporada, em sembla. El fet no té més importància. El que és remarcable és el canvi d'opinió que s'observa en tots aquests equips que han decidit de mostrar obertament la seva nacionalitat.
Fa uns anys, quan el FC Barcelona va decidir posar la senyera a la seva samarreta, es va organitzar per totes les Espanyes un bon sarau. Ho criticaven amb tot tipus d'arguments. Deien que no s'havia de barrejar la política i l'esport, que els culers de fora de Catalunya se sentirien ofesos i no comprarien samarretes blaugranes, etc. Rebre el Barça amb banderes espanyoles a la graderia ja feia anys que s'havia generalitzat. Era una resposta evident a les banderes catalanes que des de tota la vida han acompanyat els blaugranes. No se sap si la inclusió de la bandera espanyola a les samarretes de tots aquests equips té a veure amb la decisió que va prendre fa uns anys la Junta directiva del FC Barcelona; tanmateix, en fa tot l'efecte.
Una metàfora és una figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que hi té una certa semblança. No cal que sigui un mot, de fet. Tot sovint s'ha considerat que el futbol, en determinats aspectes, és una metàfora de la vida mateix.
Trobo que la banderetes espanyoles a les samarretes de determinats equips de futbol són metàfores d'una manera molt evident d'entendre Espanya i la seva organització autonòmica. Suposo que és una altra manera d'aplicar la política del cafè per a tothom que tant de mal ha fet als nostres interessos nacionals. Ara: em sembla que no fa res més que reflectir i accentuar la distinta nacionalitat de cadascú.

El nou Seient Lliure

Els socis del FC Barcelona amb abonament al Camp Nou que tinguin pensat no anar al partit de diumenge contra el Getafe tenen de temps fins avui a les 7 de la tarda per a comunicar-ho al club a través del sistema Seient Lliure si volen beneficiar-se de les modificacions aprovades per la Junta directiva. Els socis abonats que ho comuniquin just 72 hores abans que comenci el partit, rebran de manera immediata el 50 per cent del valor de la seva entrada, descomptat l'IVA i les despeses de gestió oportunes, tant si el club la ven com si no ho pot fer.
L'assistència al Camp Nou ha baixat de manera preocupant. La Junta ha modificat el Seient Lliure per a incentivar els abonats que no van al camp a posar la seva localitat a la venda. I a fer-ho amb prou temps com per a que els serveis del club puguin actuar. La finalitat de la mesura és inequívoca. No obstant, genera tres dubtes.
L'eficàcia. Pel Camp Nou hi passen quatre tipus de rivals: molt interessants, interessants, poc interessants i gens interessants. Cadascun d'aquests partits genera comportaments distints per part dels abonats. El punt d'equilibri entre el poc interès de l'abonat i el molt interès dels socis sense abonament i aficionats és la clau, però es produeix en comptades ocasions. El dia del Madrid hi ha molta demanda i poca entrada a taquilles i, en canvi, el del Benidorm hi ha molta entrada i poc comprador.
El cost econòmic i per a la tresoreria del club, pel compromís d'ingressar immediatament el 50 % del valor de l'entrada, l'hagi venuda o no ho hagi fet. És de suposar que la Junta compta amb què, a partir d'ara, hi haurà pocs Basileas i pocs Benidorms i que la constant seran els d'interès moderat que són els qui obtenen el punt d'equilibri entre oferta i demanda.
Fiscal. No em consta que el club hagi fet cap estudi per a valorar l'impacte del canvi en la naturalesa del sistema del Seient Lliure. De ser un descompte aplicat al preu de l'abonament, en funció de l'ús efectiu assolit la temporada anterior, passa a ser un retorn immediat que pot superar el 100 % del valor total. La mesura genera incògnites fiscals tant per al club com per a l'abonat que passa a tenir ingressos.
Són dubtes que només el temps resoldrà. També servirà per a saber si la falta d'entrades a taquilles, com creu la Junta directiva, és la raó de fons de la baixa assistència al Camp Nou, per sobre de totes les altres que es planegen.

La cimera de Washington

La capacitat que tenen els Estats per a controlar l'economia mundial és proporcional a la capacitat que tenen les multinacionals i els mercats financers per a desempallegar-se de les normes amb què pretenen engavanyar-les.
Dissabte, l'anomenat G – 20 que agrupa les principals economies del món i els països emergents van reunir-se a Washington i van aprovar un document que pretén reorientar el sistema financer mundial. La recepta són més inversions públiques i retallada d'impostos, tot en funció de les possibilitats de cadascun.
És sabut que els governs tendeixen a la hipèrbole. De manera que no han dubtat a comparar-se amb la Conferència de Bretton Woods de l'any 1944. Vist que a Washington s'hi van estar 6 hores, que en va sortir una declaració de bones intencions i que va ser convocada a corre cuita i amb poca preparació, la referència sembla d'una gosadia fascinant.
Bretton Woods va durar tres setmanes i va estar precedida per més de dos anys de discussions tècniques. En va sortir el sistema econòmic i financer posterior a la Segona Guerra Mundial i la creació del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Bé, no es tracta ni de minimitzar les capacitats dels governs per a regular els mercats ni de menystenir els treballs de Washington que, certament, vénen precedits per mesures més o menys coordinades i que, forçosament, tindran continuïtat. Que les borses hagin seguit el seu vaivé tampoc no ha de predisposar-nos a veure els resultats com a un fiasco previsible.
Trobo que assistim a un episodi més de la resistència de l'Estat modern a cedir el poder i la sobirania de què gaudeix. Al llarg de la història, tots els sistemes polítics hegemònics han lluitat per la seva supervivència. Ara succeeix el mateix i, tot i que avui els períodes s'han escurçat molt, serà un procés de durada llarga. El món s'ha globalitzat, a tots els nivells, no només l'econòmic i el financer, llevat del poder polític que pretén regular-lo i que segueix fragmentat, sense voler-se'n adonar o adonant-se'n massa.

Serrallonga (i 3): bandoler universal

Serrallonga no és el Robin Hood català. És clar que no. En algun moment, a la sèrie que TV3 va emetre la setmana passada pot semblar que es deixa entreveure un símil semblant. No hi fa res. Almenys, a diferència del senyor de Sherwood, l'existència de Serrallonga està ben provada i bona part dels fets que se li atribueixen són certs.
De fet, el rei de les Guilleries no és res més que la recreació del mite universal del bon bandit o del bandoler generós que roba als rics per a donar als pobres. La diferència amb el Robin Hood anglès, l'existència del qual no està del tot provada per més que els historiadors l'hagin buscat, és que la indústria de l'entreteniment l'ha fet global; per entendre'ns, és un Serrallonga amb màrqueting.
Catalunya és un país que ve de lluny. La seva història, més dissortada que plena, té prou personatges i fets com per a haver construït una unitat simbòlica de valor universal. Hi ha, i hi ha hagut, talent creatiu suficient com per a haver-ho fet per poc que ens hi haguéssim posat. És cert, anem curts d'indústria. Tot i que tenim una televisió pública que qualifiquem de nacional. I, des de la setmana passada, tenim també una Acadèmia del Cinema Català que neix amb una vocació semblant.
Tots els països són cultura. La cultura els dóna fonament i estableix les seves referències essencials. En el cas de Catalunya, nació sense estat, aquestes afirmacions tenen un caràcter vital i absolut. D'uns anys ençà, de la Transició ençà, de fet, els catalans hem confiat massa en la política i els polítics i ens hem oblidat de la cultura. L'hem deixada en un pla secundari quan de sempre la base del catalanisme ha estat cultural. La cultura és el fil que relliga tota la història de Catalunya. I la llengua, és clar.
No hauríem de negligir la importància que tenen dels valors i les idees que ens identifiquen, ni menystenir la saba de la memòria. Potser és donar un pes excessiu al Serrallonga de TV3. I potser Serrallonga tampoc no és el personatge adequat per a sublimar. El cert és que no anem pas sobrats de mites.

Imparables

S'han disputat onze jornades de la Lliga espanyola. El FC Barcelona ha obtingut nou victòries consecutives, a les nou darreres. Dels 33 punts que ha posat en joc, n'ha guanyats 28. Porta 36 gols a favor i 8 en contra. És una marxa impecable i irresistible. La conseqüència és lògica: ha obert un forat amb els seus rivals directes pel títol que, a aquestes alçades, és força significatiu i que comença a reflectir la diferència de joc. De 3 punts amb el Vila-real i de 5 amb el Reial Madrid, València i Sevilla.
El partit d'ahir al camp del Recreativo era força important. El Madrid i el València l'havien espifiat la nit abans, contra el Valladolid i l'Sporting, a fora i a casa. I una estona abans, el Vila-real a Màlaga, cedint un empat a l'últim minut. Només el Sevilla havia fet la feina guanyant al camp del Getafe; però només li servia per a tornar-se a enganxar al grup capdavanter. Els rivals caminen trontollosos. La marxa dels blaugranes els ha estabornits. Era vital no donar-los l'oportunitat de refer-se.
La jornada que ve comença el primer assalt al títol. S'inicien els enfrontaments directes entre els cinc candidats, amb un Sevilla – València. El ball de bastons acabarà a la jornada divuit, amb un València – Vila-real. Diumenge que ve, al Camp Nou contra el Getafe, el Barça tindrà l'oportunitat de fer el coixí una mica més tou.
A Huelva o a Valladolid, contra l'Sporting o contra el Màlaga, no es guanyen els títols. I el tòpic que digui el que més li plagui. En aquests camps i contra aquests rivals els títols es poden perdre, però no guanyar. Els campionats s'obtenen en els enfrontaments directes, ja ho he comentat unes quantes vegades i no em fa por fer-me pesat. Ara mateix, el Barça té quatre rivals pel títol amb els quals es jugarà 24 punts; els 12 primers, ben aviat.
Tampoc els títols es guanyen pel novembre. El tòpic és vàlid, ara sí. L'equip blaugrana és un líder sòlid, fiable i amb recursos per a desembussar un partit com el d'ahir amb una falta assajada que no ens cansarem de veure repetida. A aquestes alçades és moltíssim.

Quan ens compren la veu

No és debades que molts periòdics hagin optat al llarg de la història per anomenar-se independents, malgrat que la independència és una qualitat indefectible del periodisme. Ho hauria de ser, vaja. Per a un periodista és essencial mantenir la seva llibertat individual i, per a fer-ho, és bàsic conservar una distància prudent respecte dels fets o de les persones de les quals en jutja els valors, les qualitats i els defectes.
Tot sovint, els poders públics i les persones que són objecte de la crítica periodística malden per retallar aquestes distàncies. De la mateixa manera, és freqüent que siguem els periodistes mateix els qui busquem d'escurçar la separació que ens n'allunya. Aquesta observació és prou certa en el periodisme català i espanyol. En el periodisme anglosaxó, no ho és tant. En el periodisme polític i l'esportiu és exagerat, però en la resta d'especialitats el fet és semblant. Hi ha qui hi ha vist un dels fonaments de la crisi del periodisme modern.
Als poders públics els incomoda la llibertat de la premsa, gairebé en la mateixa mesura amb què als periodistes ens costa bellugar-nos en un ambient poc amable. Hi ha moltes maneres de condicionar la independència d'un mitjà de comunicació o d'un qualsevol periodista. N'hi ha d'evidents, n'hi ha de subtils i, encara, n'hi ha d'altres d'invisibles. La publicitat, les subvencions o les subscripcions massives són alguns dels recursos més visibles. Molts dels canvis en la línia editorial d'un mitjà s'expliquen per qüestions d'aquesta índole.
Per si algú no se n’ha adonat, aquest article va de la polèmica generada pel reportatge del The Economist sobre l'Estat espanyol “S'ha acabat la festa”. La Generalitat ha protestat oficialment, en una decisió discutible i molt discutida, perquè la realitat del país no hi surt ben reflectida. Sembla que força membres del govern català van rebutjar parlar amb el periodista autor del reportatge. A les pàgines especials del The Economist hi ha força publicitat d'empreses i organismes oficials espanyols. Amb tot, és un bon treball.

Serrallonga (2): guerra entre germans

De tots els diàlegs que hi ha a la sèrie de TV3, em quedo ara amb el que tenen Serrallonga i el capità Pere Antic just abans de l'execució. Serrallonga li agraeix el tracte que ha tingut les darreres hores amb la seva família. Antic li diu que ho ha fet perquè ell podia haver estat en el seu lloc. Antic era el cap de la quadrilla en què s'integrà Serrallonga. Quan el feren fora, obtingué el perdó reial allistant-se en els terços de Flandes. Va ser una sortida per a força bandolers; Rocaguinarda, per exemple, un altre dels llegendaris. Serrallonga li respon rotund: “jo en canvi no hauria estat en el teu”.
De fet, amb les guerres espanyoles i l'opressió castellana, Catalunya ja en tenia prou i massa com perquè a sobre els catalans ens emboliquéssim en guerres civils. Des de la gran guerra catalana del segle XV, es pot dir que hem trobat mil i una raons per a barallar-nos. Josep Benet, a les seves memòries, parla d'una guerra civil catalana dins de la guerra civil espanyola. Si bé no s’ha concloure que aquesta subguerra provoqués la desfeta de la nació catalana, segur que no va contribuir a evitar-la.
A l'època de Serrallonga, les guerres privades entre els nobles catalans, el secular enfrontament entre nyerros i cadells, també va contribuir a afeblir el poder local. És un aspecte que surt reflectit a la sèrie. Com el capità Antic, els virreis de l'època apel•laven als privilegis estamentals i les constitucions per a justificar els seus fracassos contra el bandolerisme. I com Antic, amb l’excusa de l’ordre públic que els catalans no sabien mantenir, van saltar-se l'ordenament jurídic català i van recórrer a represàlies duríssimes contra els fautors dels bandolers, enderrocant-ne les cases i els castells. El duc d'Albuquerque (1616-19) hi va excel•lir. És clar que hi havia un fenomen global que anava en aquesta direcció: el de l'absolutisme per imposar-se als poders feudals.
Malgrat els segles transcorreguts, sembla que els catalans ens entestem a cometre sempre l'error que tant de mal ens ha fet i tant ens afebleix.

Serrallonga (1): la versió de TV3

La minisèrie dedicada al bandoler Joan Sala, dit en Serrallonga, emesa per TV3 dijous i divendres de la setmana passada, va tenir un bon èxit d'audiència i d'acollida. I, és clar, també un inici tímid de polèmica amb els historiadors perquè consideren que no s'ha estat prou fidel amb el personatge.
És cert. Els autors de la sèrie han optat per retratar el mite més que no pas el personatge real. I no han dubtat a forçar el guió en benefici de l'espectacle. Hi ha situacions que no van succeir i hi ha personatges inventats i d'altres, com el fill monjo del bandoler, a qui han fet créixer de cop per a tenir un diàleg final que va de dret a la sensibilitat de l'espectador.
Però és que els mites i les llegendes ja són ben bé això: el fruit d'un guió adaptat al servei del que es pretén. Sense aquesta aura, Serrallonga seria un bandoler més dels que durant els segles XVI i XVII van cavalcar per Catalunya. Va ser l'últim dels grans bandolers i la seva mort (1633) va arribar gairebé a la vigília de la Guerra de Separació (1640) de la qual la noblesa catalana en va sortir definitivament afeblida.
El romanticisme va agafar Serrallonga i el va convertir en llegenda, tal com va fer -a Catalunya i arreu- amb d'altres personatges o fets susceptibles de convertir en mites. Amb l'objectiu legítim de construir un imaginari col•lectiu que ens expliqués i cohesionés com a poble. El seny noucentista hi va posar ordre.
La sèrie de TV3 compleix aquesta funció. A més, la complexitat de la Catalunya moderna hi apareix prou ben reflectida. La misèria de la muntanya que es vessa cap al pla, les diferents conjuntures que hi ha darrera del bandolerisme, el poder castellà en lluita per arrabassar el poder d'una aristocràcia rural empobrida, la col•laboració d'una part de la societat catalana amb el poder reial, etc.
Si de cas, el que cal demanar a TV3 i a la indústria cinematogràfica catalana és que persisteixi en aquesta feina de revifar els mites i les llegendes nostrades, tan universals com les dels altres. Del comte Arnau a Serrallonga han passat massa anys.