Soriano i Spanair

L'imminent nomenament de l'exvicepresident del FC Barcelona, Ferran Soriano, com a president de la companyia aèria Spanair ha provocat uns moviments tàctics d'alguns dels futurs aspirants a la presidència del FC Barcelona que denoten un nerviosisme inexplicable. Sandro Rosell, per exemple, ha fet saber a través del diari Sport que ja ho té tot a punt, de manera que la Junta Directiva actual ja pot procedir a convocar les eleccions quan li sembli, que tant pot ser a finals d'any, per a aprofitar el que ara sembla inexorable èxit absolut del primer equip de futbol, o quan toqui, d'aquí un any com a molt aviat.
Una de les incògnites que el nomenament de Soriano genera és saber si l'inhabilita per a ser candidat a la presidència del FC Barcelona. Jo em penso que en aquests moments no ho pot saber ni ell. Perquè encara que no en sigui el president executiu, el volum de feina que haurà d'afrontar és prou colossal com per posposar la decisió a quan arribi el moment.
Ara: jo trobo que la presidència de Spanair és més important per al país que no pas la del FC Barcelona. Ho crec per tres raons.
La primera és que avui el FC Barcelona està prou endreçat. Els socis, quan vagin a votar, tan sols hauran de prendre la precaució de no escollir ni un sapastre ni un aventurer i confiar la presidència a un president i una Junta Directiva amb prou seny com per a gestionar el club en el que s'entreveu una etapa de crisi econòmica en el futbol.
La segona raó té a veure amb Spanair. Avui les companyies de bandera ja han perdut la raó de ser. No obstant, una companyia aèria continua tenint prou valor estratègic com per a desitjar que n'hi hagi una almenys que tingui com a base d'operacions Catalunya i que pensi en català.
I la darrera fa referència a la societat civil catalana, un ens que fins ara semblava només una entelèquia. Ara que un grup d'empresaris catalans ha decidit fer aquest pas és de desitjar que se'n surtin per si provoca un canvi de mentalitat i fa que Catalunya torni a tenir una societat civil com la de començaments del segle XX, capaç de pensar en gran.

Un començament espectacular

El primer GP de la temporada de Fórmula 1 ha servit per a comprovar que els que havíem opinat que els resultats dels entrenaments de les setmanes prèvies a l'inici del campionat no eren del tot significatius ens vam equivocar i força. Ni Ferrari, ni Renault ni, sobretot, McLaren havien fet una pretemporada digne de les seves aspiracions. I a Melbourne, tret del campió del món Lewis Hamilton, que va acabar tercer sortint des de la cua de la graella, tampoc van ser els aspirants al títol que se suposa que són. Els Ferrari van espifiar-la del tot, amb Massa abandonant a mitja cursa, i Raikkonen fent-ho al final. I a Renault, Fernando Alonso va acabar cinquè gràcies als abandonaments dels del davant.

El GP d'Austràlia va ser una cursa molt llarga, vull dir que fins al final de tot no es va saber què succeiria, tret que guanyaria Jenson Button. Els dos Brawn van fer primer i segon; el brasiler Rubens Barrichello perquè des de la quarta posició va veure com Vettel (Red Bull) i Kubica (BMW) van topar lluitant pel segon lloc a tres voltes de l'acabament i van haver de plegar i mirar com el brasiler els superava. Feia un munt d'anys que una escuderia debutant no col·locava els seus pilots al primer i segon lloc del podi. És una sorpresa que, per la manera com ha esdevingut, per força ha d'acabar tenint alguna mena de conseqüència. No és previsible que el Comitè d'Apel·lació de la FIA digui a mitjans d'abril que els difusors que utilitzen Brawn, Toyota i Williams i que els dóna un avantatge clar respecte la resta de cotxes són il·legals. El més normal és que les escuderies que no els tenen els incorporin al més aviat que puguin.

La cursa d'ahir va ser espectacular, certament, amb un munt d'avançaments com poques vegades s'havia vist i que s'han d'atribuir als canvis a la normativa, especialment pel que fa l'aerodinàmica, i sortides del safety car cada dos per tres. Ara, als més optimistes se'ls port argumentar que Button va dominar des de l'inici i fins al final, de divendres a diumenge, sense deixar que cap altre pilot se li acostés. És de desitjar que algú s'espavili.

El factor humà

Fa dies que tinc ganes de parlar del llibre del periodista anglès John Carlin El factor humà. Tot i que els fets que descriu són de fa uns quants anys i prou coneguts per les persones que van interessar-se per la fi de l'apartheid a Sud-àfrica a mitjans dels 90, el llibre té un interès notable. És un relat de com Nelson Mandela, el líder del Congrés Nacional Africà (CNA), la força política de la majoria negra, des de la presó estant, va aconseguir, a través de les relacions personals que va anar establint amb els seus carcellers, primer, i amb els dirigents blancs del país, després, esquerdar l'apartheid i com el futur primer president de la Sud-àfrica postapartheid va veure la importància que tindria per al país que la majoria negra s'impliqués amb l'equip nacional de rugbi, l'esport dels blancs, que el juny del 1995 havien de disputar la Copa del Món a Sud-àfrica mateix.

Sovint, afirmem que el més important d'un país són les seves institucions. I és cert. Ara: a voltes, les persones, determinades persones d'un carisma i talent excepcionals, són capaces de capgirar, o bé accelerar, el curs de la història. L'any 1995, era clar que l'apartheid tenia els seus dies comptats. La política de segregació racial sud-africana no podia anar gaire més enllà. La pressió internacional, exercida a través d'un bloqueig força general i ampli, començava a donar els primers resultats. Que el 1989 hagués caigut el Mur de Berlín havia estat providencial perquè la por a una Sud-àfrica comunista -la ideologia primigènia del CNA- s'havia esvaït. Tanmateix, el rol de Mandela va ser fonamental perquè, d'una banda, va accelerar-ne el trencament apaivagant els temors dels blancs a un govern de majoria negra. I, d'una altra banda i molt més fonamental encara, va saber desactivar els extremistes d'ambdós costats per evitar una guerra civil i, ajudant-se del rugbi, respectant els símbols blancs i convertint-los en símbols de la nova Sud-àfrica multiracial, va cohesionar el país de manera definitiva.

El llibre s'hagués pogut titular perfectament El factor Mandela.

Dels joves i la crisi del periodisme

Dijous a la nit, al programa de Catalunya Ràdio Els millors anys de la nostra vida del Bernat Soler, es va obrir a la participació de 17 joves, la majoria universitaris, nascuts al voltant del 1990. El propòsit amb què se'ls havia convidat tenia el seu punt d'interès, malgrat que les seves respostes fossin d'esperar: saber què en pensen i com viuen els joves el FC Barcelona, és a dir, quina actitud tenen davant de qüestions que històricament s'han associat al barcelonisme, i que en algunes èpoques han semblat que esdevenien gairebé endèmiques, com ara la tendència al derrotisme o el victimisme, que aquesta setmana mateix ha estat ressuscitat per la plataforma d'opinió de Jordi Medina Un crit valent (en el seu informe recull que el Reial Madrid hauria guanyat 19 lligues espanyoles de manera irregular). Com que es tractava de 14 nois i 3 noies que s'han fet culers a partir del final del Dream Team, és a dir, que han viscut més moments de victòria que no pas de derrota, era previsible que la seva visió fos força diferent del que és la mitjana històrica del barcelonisme.
I, certament, no hi va haver gaire sorpreses. Les seves respostes van seguir el guió que es podia imaginar, tot i que en algun aspecte sí que van capgirar l'expectativa, com quan van evidenciar interès per qui és el president del club i els seus directius dels quals esperen que els representin amb la dignitat inherent al càrrec. No només viuen el Barça des de la pilota, doncs.
Ara: l'experiència va resultar-me aclaridora pel que fa el conjunt de la conversa que hi va haver. I és que aquests joves, que molt probablement podem prendre'ns com a una mostra representativa -i no només del seu sector d'edat, em penso-, van evidenciar tenir un coneixement molt ampli del futbol i una capacitat crítica notable que té molt a veure amb la facilitat d'accés a les fonts d'informació. Vull dir que hi ha vegades que les respostes a qüestions com el per què de la crisi de lectors de la premsa escrita ens apareixen contestades de manera tan inesperada com clara.

Res a dir

Tinc un amic, a qui també considero mestre en qüestions de periodisme i de l'ofici d'escriure, que sempre em diu que per a escriure, i fer-ho bé, el més important és tenir alguna cosa a dir. Segons ell, l'estil és important, però és accessori i apareix després. Aquesta persona és amiga i és mestre, però sovint discrepo de les seves opinions, i aquest n'és un cas. Moltes vegades, discrepar amb els amics ens uneix encara més; sobretot, si la discussió es fa al voltant d'un arròs com Déu mana i el fem acompanyar d'un vi de la terra. Pel que fa el cas, a mi em sembla que els qui hem adoptat l'escriptura com a un ofici i, fins a cert punt, una necessitat diària i vital, moltes vegades ens passa que ens hem de posar a escriure sense saber massa bé què volem dir. Llavors, escriure es converteix en un exercici molt entretingut que consisteix a remenar entre les paraules i anar-les enfilant, després d'escollir-les en funció de la seva sonoritat, pel ritme que li donen a la frase o una qualsevol altra excusa que poc o res té a veure amb el seu significat. El resultat final no té perquè ser dolent, al contrari, la lectura de l'article i les frases que el basteixen, si estan ben girades, pot acabar sent més plaent i distreta que no pas d'altres perpetrats per persones saberudes, amb grans tesis i arguments per a adduir, però que, llegint-los, més que no pas a escriure, sembla que s'hagin dedicat a ajuntar paraules d'una pesadesa i densitat aclaparadores. L'article en qüestió, que a més a més acostuma a ser llarguíssim, perquè quan s'hi posen no ho fan pas per poc, ben aviat et cau de les mans i el deixes estar. Jo d'aquests paperots en fujo com els gats de l'aigua i tant se val si em perdo algun coneixement o alguna dada que em podria ser cabdal. Per a mi, el més important d'un escrit d'una mida qualsevol és que em generi prou curiositat com per a passar-m'hi l'estona amb la sensació d'estar badant. Posar-se a escriure sense saber ben bé què vols dir, sense res a dir fins i tot, no és cap inconvenient. Ara: el que és segur és que sempre t'hi has de posar sabent què no vols dir.

Primavera empolsegada

Divendres vam entrar a la primavera. En aquests rodals, en aquesta estació de l'any, el temps s'expressa, si fa no fa, de manera tan eixelebrada com ho fa a la resta del país però amb el punt d'exageració que ens és propi; vull dir que aquí les temperatures tenen una acusada tendència al tremendisme: al pic del migdia fa una calor pròpia de l'estiu i a la nit fa fred d'hivern fins al punt que algunes matinades ens fa la gràcia de glaçar i tot. Són uns dies que no hi ha per on agafar-los. Temps de constipats de mal passar, vet aquí. Ara, com que som a pagès i estem envoltats de camps de cereals clapats de boscos, de pins, roures i alzines, el paisatge ja fa de bon mirar. Predomina el verd novell arreu. I com que el sol encara no ha adquirit el seu punt de màxima gosadia, els colors adquireixen una lluminositat vertadera i plena.
Ara: això és cert només de cara a sud perquè enguany, de banda nord, el paisatge el tenim molt fet malbé. L'arribada de la primavera ha coincidit amb l'aparició de tota mena d'artefactes mecànics. Han obert nous camins i n'han eixamplat d'altres, han tallat un munt d'arbres i han esventrat el terra per a fer-hi passar cables quilomètrics i, a la fi, han fet uns forats colossals per a plantar-hi uns molins de vent d'unes dimensions tan impressionants que ni el Quixot més atrotinat gosaria enfrontar-los. De manera que ara tenim el pati del darrera fet un desastre de por. Podríem dir que si de cara a sud hem entrat a la primavera, pel cantó del nord hem tornat a la tardor. I no sembla que n'hàgim de sortir aviat. Diuen que quan tot hagi acabat, ho deixaran polit i endreçat. Serà bo de veure-ho.
Tot plegat es refereix al parc eòlic de Pujalt que s'està construint i que va de a tocar de Sant Guim i fins a Conill. Serà el tercer de la zona, després dels de Rubió i Santa Coloma de Queralt. Som un país de vent i ja es comprèn que ens toca acollir molins de vent. De fet, per als pagesos afectats no és un mal negoci; si no podien viure de la terra, potser ara ho podran fer de l'aire. Tot sigui a fi de bé!

La mania de comparar

Jo ja comprenc que en un moment d’eufòria, posar-se a comentar els aspectes que no fem prou bé, pecats capitals del barcelonisme n’he gosat dir i avui em disposo a enfilar el segon, són ganes de tocar allò que no sona. Ja me’n faig el càrrec. Però com que el discurs hegemònic és el de la lloança sense matisos, entenc que algú ha d’assumir el paper del torracollons i m’hi presto voluntari.
Si ahir parlava de l’egocentrisme, aquesta temptació a creure’ns el centre de l’univers futbolístic, a rabejar-nos en els elogis i que ens fa pensar que som invencibles, avui parlaré de la mania que tenim a comparar equips i èpoques per a discernir quina és la millor. És clar, la gràcia de l’exercici és que permet als seus participants alinear-se en un o altre grup o tendència ideològica culer; és un acte d’afirmació perfectament comprensible.
Aquesta mania ja es va manifestar fa tres temporades, en plena plenitud del Barça de Ronaldinho. Llavors, es deia que aquell equip era millor que el dream team, que marcaria una època llarguíssima de domini a la Lliga espanyola i a Europa i l’únic dubte existencial que plantejava era decidir amb quin nom l’havíem de batejar; el samba team va tenir prou adeptes, però va ser Nike qui va mirar de popularitzar l’eslògan del jogo bonito. Bé, tot plegat va acabar com va acabar. Aquell equip va fer figa i es va quedar a mig camí del que havia assolit el dream team.
Avui, l’exercici de comparació torna a estar de moda. Un altre cop es considera que el Barça de Guardiola és molt millor que aquell dream team; que encara no hagi guanyat cap títol és un detall sense cap mena d’importància. Es veu que amb el que ha fet fins ara ja en tenim prou i massa i que sembla mentida que no sapiguem gaudir del moment excel·lent –algú ha descobert la paraula excels i la fa servir– de l’equip.
M’imagino que ja queda clar que tot plegat em sembla un punt desmesurat. I és que penso que són les ganes de voler-se avançar als esdeveniments les que impedeixen gaudir del present. Quan aquest equip acabi el seu recorregut, ja veurem on l’hem de posar.

Egocentrisme

Després de l’excel·lent partit del FC Barcelona davant del Màlaga, totes les cròniques, opinions i anàlisis que se n’han fet han tingut el to elogiós que era d’esperar i el punt de desmesura just i inevitable. Crec que és el que tocava després del 6 a 0 i de l’exhibició de joc i de superioritat davant d’un rival que ocupa un dels llocs de privilegi a la classificació i que està fent una temporada molt respectable. L’equip blaugrana ha recuperat tots els arguments futbolístics que tantes lloances havien merescut al primer terç de la temporada i que l’havien dut a distanciar-se a la Lliga espanyola de fins a dotze punts del Madrid i a batre tota mena de rècords jornada rere jornada. El barcelonisme viu en un estat de satisfacció permanent pel joc de l’equip i és lògic i merescut que s’expressi amb orgull i amb un to eufòric indissimulable. És molt comprensible.
Ara: també observo com, tot sovint, aquestes lloances es barregen amb un dels pecats capitals més cars al barcelonisme: l’egocentrisme. Vull dir la facilitat amb què caiem en el convenciment que tot el món del futbol gira al voltant del FC Barcelona i que ens porta a dir que “jugant com juguem no hi ha cap equip que ens pugui guanyar”. A mi em sembla que no hi ha cap equip invencible i que la història ens ho ha demostrat mantes vegades. El Barça de Josep Guardiola ha assolit un nivell de joc altíssim. Ja s’entén que mantenir aquest nivell durant tots els partits de tota la temporada és impossible. Tot i així, bo i acceptant que ho pogués fer en els partits més decisius que queden, estic convençut que hi ha alguns equips capacitats per a contrarestar la millor versió dels blaugranes.
A vegades aquest tipus d’afirmacions s’interpreten malament perquè sembla que pretenguin tirar aigua al vi o menystenir el que s’està fent. No és aquest el propòsit. Es tracta de no passar de l’autoestima i confiança guanyadores a l’autocomplaença perdedora.
Un altre dels pecats més habituals del barcelonisme és el de comparar èpoques i equips, per dilucidar si l’un és millor que l’altre. Ho deixo per demà.

I les golejades també han tornat

Des de fa unes quantes jornades hem observat que el FC Barcelona ha recuperat el to físic i que torna a demostrar una superioritat abassegadora davant dels seus rivals. Més o menys és així a partir del partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei a Mallorca. Athletic Club, Olympique lionès i Almeria havien marcat la recuperació de tots els arguments futbolístics i la intensitat que els blaugranes havien ensenyat durant el primer tram de la temporada. Ahir, davant del Màlaga al Camp Nou, també va tornar aquella facilitat golejadora. El Barça va vèncer per 6 a 0, amb gols de Xavi, Messi, Henry, Eto’o (que en va fer dos) i Alves. I com aquells primers mesos, el partit també va quedar resolt a la primera part, que va acabar amb un 4 a 0 prou eloqüent. L’equip de Josep Guardiola va guanyar el partit amb una facilitat fascinant i amb una sensació de passar-s’ho bé indissimulable. La impressió d’inferioritat dels jugadors del Màlaga va ser encantadora, semblant a la que fa una setmana havia paralitzat els jugadors de l’Almeria.
La victòria, el joc i la golejada d’ahir, vull dir el retorn del Barça del primer terç de la temporada, és una gran notícia per una raó d’una transcendència que va més enllà dels tres punts que hi havia en joc i que serveixen per a mantenir la distància respecte del Reial Madrid a la Lliga espanyola, que no és poca cosa certament. I és que confirma que la baixada del rendiment dels primers mesos de l’any va ser només momentània, un respir necessari que l’equip es va agafar per a esperar l’arribada de l’abril i el maig, el moment decisiu de la temporada en què es jugarà tots els títols. El calendari que haurà d’afrontar del 5 d’abril al 17 de maig continua sent un obstacle extraordinari, però l’estat de forma de l’equip permet tenir confiança. El calendari i les lesions perquè perdre Touré Yaya i Iniesta, dos jugadors del mig del camp, en una sola tarda és un cop preocupant. Ara: una temporada ja és ben bé això i l’èxit s’obté també a còpia de refer-se dels entrebancs i les caigudes.

I ara la FIA es fa enrere

La pressió de les escuderies i dels pilots, que s'havien agafat molt malament els canvis introduïts en el sistema de puntuació per a decidir el campió del món de Fórmula 1, ha obligat la Federació Internacional d'Automobilisme (FIA) a fer marxa enrere. De manera que el títol de pilots es decidirà com fins ara, pels punts obtinguts i no pas pel nombre de carreres guanyades. Ja ho vam dir: l'objectiu que perseguia la FIA era bo, de fer més espectaculars les curses provocant que els primers pilots lluitessin tots per la victòria i no es conformessin en sumar punts i prou. Ara, la manera com va prendre la decisió, a deu dies de l'inici del campionat i sense consultar-ho ni a les escuderies ni als pilots, augurava un episodi més de l'enfrontament que mantenen els principals actors de la Fórmula 1.
La polèmica que s'ha generat planteja una qüestió que està latent en moltes disciplines esportives i és dilucidar a qui pertany a la pràctica la competició. Fa uns anys, aquesta mateixa discussió es va produir en el bàsquet. La FIBA no va tenir en compte les peticions dels clubs i les lligues, primer, i les amenaces de secessió, després, i va acabar perdent el control de la màxima competició europea. Va provar de tenir-hi un pols durant algunes temporades, però va acabar derrotada clarament.
En el futbol també ha semblat que en alguns moments es plantejava una batalla semblant. Però tant la FIFA com la UEFA tenen molta més força que la FIBA i també han sabut maniobrar amb més intel·ligència i flexibilitat per a no estirar la corda fins al punt del trencament. Molt probablement, els clubs de futbol i les lligues europees no han tingut ni prou unitat ni prou decisió com per a plantar-se de veritat i organitzar una competició al marge de la UEFA, que és el que de fet haurien de fer perquè el tracte que en reben és injust i injustificat.
L'esport necessita d'uns institucions que organitzin els campionats i en fixin les regles. Però no haurien d'oblidar mai que el negoci pertany als esportistes i als clubs o els espònsors que els paguen.

La tornada sempre a fora

No es pot dir que el FC Barcelona hagi tingut sort amb el rival i els possibles rivals que li han tocat en el sorteig dels quarts de final i les semifinals de la Lliga de Campions que es va fer ahir a Nyon, Suïssa, i que són el Bayern de Munic i, en cas de superar-lo, el Liverpool o el Chelsea. Ara: com que crec que a aquestes alçades de la competició ja no hi ha cap equip que sigui fàcil de vèncer, més que el contrincant, em sembla molt més decisiu l’ordre dels partits de les eliminatòries i, en aquest sentit, sí que es pot dir que el Barça ha estat de pega perquè haurà de jugar la tornada dels quarts i, si hi arriba, també la de les semifinals al camp del contrari. No és un fet que s’hagi de considerar com a determinant, però que és un desavantatge clar és innegable. De fet, en les darreres edicions de la Lliga de Campions, el Barça sempre ha quedat eliminat quan ha hagut de jugar el partit de tornada a fora. I el títol que va guanyar a París el maig del 2006 el va obtenir disputant la tornada dels vuitens de final, la dels quarts de final i la de les semifinals al Camp Nou.
Vist de conjunt, s’ha de concloure que el sorteig ha sortit prou bé pel que fa l’interès de la competició. Si hagués estat dirigit, potser no hagués anat de diferent manera. Vull dir que si fos una competició amb caps de sèrie, tan sols el Chelsea hagués pogut anar a parar al cantó del Manchester United, per formar unes teòriques semifinals Manchester – Chelsea i FC Barcelona – Liverpool. Això suposant que els de Londres siguin més caps de sèrie que l’Arsenal o el mateix Bayern, que ha fet una Lliga de campions gairebé impecable amb una golejada espectacular contra el Sporting de Lisboa (0 a 5 i 7 a 1) i que serà una rival temible. En fi, tant se val.
Ara, l’únic error que pot cometre el barcelonisme en el seu conjunt és distreure’s amb els alemanys i no pensar que abans hi ha dos partits de Lliga espanyola, contra el Màlaga diumenge i el Valladolid quinze dies després, fonamentals per afrontar la competició europea amb el campionat de casa controlat.

Els canvis a la Fórmula 1

La primera impressió és de rebuig. Em refereixo al nou sistema de puntuació aprovat pel Consell Mundial de la Federació Internacional de l’Automòbil (FIA), segons el qual el campionat del món de Fórmula 1 l’obtindrà qui més grans premis guanyi i no pas qui més punts obtingui, com fins ara. El sistema de puntuació es manté, però només servirà per a desfer un possible empat i per a establir la classificació per escuderies. Ara: analitzant-ho amb deteniment, la veritat és que aquest rebuig ve provocat més per la manera com s’ha pres la decisió, unilateralment i a només deu dies de l’inici del campionat el 29 de març a Melbourne (Austràlia), que no pas pel contingut de la mesura. A més, s’ha decidit al marge de les escuderies i els pilots, que ja se n’han queixat, i és un motiu més d’enfrontament d’aquests dos organismes que pugnen pel control de la Fórmula 1.
A mi em sembla que el propòsit que es persegueix, de primar les victòries més que no pas la regularitat, no té perquè ser dolent i que contribuirà, efectivament, a l’espectacularitat perquè els candidats al títol hauran d’anar a buscar sempre la victòria i no els servirà conformar-se en puntuar i especular amb el nombre de punts que els calen, especialment a les darreres curses.
L’argument que amb més força s’ha donat per a criticar el nou sistema de còmput, que el campionat pot quedar decidit molt aviat, no sembla gaire convincent atès que si hi ha un pilot capaç de guanyar les 5 o 6 primeres curses, difícilment aquest pilot no seria també el vencedor comptant per punts; quan la superioritat és tan manifesta, tant li fa com la mesuris. I trobo que aquest nou sistema és més just perquè impossibilita el cas, merament teòric perquè no s’ha produït mai, que un pilot pugui ser campió sense haver guanyat cap cursa.
Les formes són clarament millorables i contaminen la decisió que s’ha pres. Però els dirigents de la FIA tenen prou coneixements i interessos en la qüestió com per a donar-los un marge de confiança i esperar a veure com es desenvolupa un campionat que, en principi, es presenta obert i apassionant.

La renovació del Txiki

Des de fa uns dies, s'està donant voltes a la renovació del secretari tècnic de FC Barcelona, Aitor Txiki Begiristain. Ell mateix en va parlar a Els millors anys de la nostra vida del Bernat Soler a Catalunya Ràdio. Txiki acaba contracte el 30 de juny. En aquella entrevista va assegurar que renovaria un any més i va deixar oberta la possibilitat d'anar més enllà dient que la qüestió no s'havia plantejat. I dilluns, al Tu diràs del Joan Maria Pou a RAC 1, el president Joan Laporta va afirmar que voldria renovar-lo dos anys més, fins al juny del 2011, amb la qual cosa Txiki acabaria contracte un any després de la fi del mandat de l'actual Junta Directiva. Aquesta possibilitat ha obert un debat sobre si és oportú que la nova directiva es trobi un secretari tècnic a qui potser no vol.
No es tracta d'un debat qualsevol. És un qüestió que toca un dels nervis més sensibles del FC Barcelona. La figura del secretari tècnic és cabdal. Molt sovint, la seva tasca s'analitza i es valora en funció del rendiment dels jugadors que ha fitxat. És un error. Perquè la seva feina va molt més enllà. Malgrat la complexitat, em sembla que es pot resumir dient que el seu paper fonamental és el de donar coherència i continuïtat a la política esportiva del club. A més, que un jugador encaixi més bé o més malament dins de l'equip és més feina de l'entrenador i el vestidor que no pas del secretari tècnic.
Per tant, el més assenyat sembla no remenar gaire la figura del secretari tècnic. Ara: el cas del Txiki és diferent perquè les circumstàncies han posat en relleu el seu perfil de persona de confiança del president Joan Laporta i fillol de Johan Cruyff. Amb la qual cosa, és correcte pensar que no tots els candidats a les properes eleccions tindran a Txiki com al secretari tècnic desitjat i que tots voldran tenir la possibilitat de triar la persona que creguin més convenient.
L'opinió que més compta i val és la del Txiki. Ell sabrà què vol fer. Però a mi em sembla que les coses es poden fer amb lògica i sentit i que no cal anar-ho embolicant tot i cada dia.

La qüestió és si reaccionaran

En les darreres hores s’han produït dues notícies que van en una mateixa direcció: la primera és l’acord entre el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves, per a saldar el seu deute històric amb l’estat espanyol. El govern andalús havia quantificat aquest deute entre 1.100 i 1.700 milions d’euros. El ministre d’economia, Pedro Solbes, l’havia deixat en 900 milions d’euros. Al final, l’acord ha estat de 1.200 milions d’euros. Ha arribat mig any més tard del que havien fixat els dos governs, però un dia abans que vencés la pròrroga que tots dos s’havien donat.
La segona notícia és un altre acord, aquest entre el govern espanyol, representat per la ministra de Foment, Magadalena Álvarez, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. L’entesa entre la ministra i l’alcalde ha permès desbloquejar el finançament de les obres de construcció de l’estació intermodal de la Sagrera que ha d’acollir l’AVE a partir del 2012. L’acord consisteix a que sigui la Generalitat qui pagui els 369 milions que falten i que s’havien de finançar amb la construcció d’habitatges; la factura s’imputarà a l’Estatut que hi ha en quarantena al Constitucional.
Encara es pot afegir una tercera notícia, aquesta referent al nou finançament que havia d’haver-se enllestit l’agost passat. I és que ahir el PSC va fer un pas més en la seva política de fermesa davant dels incompliments del govern espanyol i amb tota la solemnitat i gravetat que és capaç de desplegar quan s’enfada de veritat va dir que no deixaran que la qüestió del nou finançament vagi més enllà de l’estiu (se suposa que es refereixen al d’aquest any, tot i que no ho han precisat).
Ja es veu que tot plegat és una estratègica presa de pèl fenomenal. De manera que la qüestió, davant dels riscos immensos i de tot tipus per a Catalunya, és saber si hi haurà alguna reacció seriosa i efectiva per part d’alguna de les instàncies polítiques, econòmiques i socials que fan veure que ens representen i defensen els interessos del país.

El lector

De la pel·lícula El lector m’han interessat tres personatges que considero arquetípics. Es tracta dels dos protagonistes, el Michael Berg adult (Ralph Fiennes) i la Hanna Schmitz (Kate Winslet) i el jove estudiant de dret que durant el judici es rebel·la de manera estentòria contra el passat i el present del seu país.
El film planteja el cas d’una exmembre de les SS i guardiana d’un camp de concentració. En el judici, Schmitz es defensa argumentant que es va limitar a complir la feina enviant les presoneres a morir, perquè calia fer lloc a les dones que arribaven, i no obrint les portes d’una església que s’havia encès amb un grup de presoneres dins, perquè hagués dut el caos i que s’escapessin. “Vostè, què hagués fet?”, diu interpel·lant el jutge. La declaració de Schmitz denota lleialtat a les institucions socials i polítiques vigents a l’Alemanya nazi de la qual n’era una funcionària. Demostra que per a ella actuar correctament era complir els deures institucionals. El tribunal condemna Schmitz a la cadena perpètua i la fa boc expiatori del grup jutjat.
De jove, Michael Berg havia estat amant de Hanna Schmitz i en continuava enamorat de gran. Descobrir el seu passat nazi li suposa un xoc emocional que no supera mai. Berg té dues oportunitats d’ajudar Schmitz i en les dues es fa enrere. La primera, durant el judici deixant que Schmitz assumeixi tota la culpa perquè li fa vergonya confessar que és analfabeta; ho sap i ho calla. I la segona quan hores abans de l’alliberament de Schmitz li nega l’ajuda i l’escalf que a ella li fa falta per a viure en llibertat. El rebuig l’aboca al suïcidi.
A mi em semblen personatges arquetípics del comportament humà. I que la qüestió de la culpa col·lectiva és universal i que no cal que es circumscrigui en episodis de la història gran de la humanitat, com pot ser l’Holocaust o les dictadures espanyola, xilena o argentina. La història petita, la que no produeix víctimes a l’engròs, també té culpables i còmplices individuals i col·lectius, molts Schmitzs i massa Bergs, molts jutges a punt de netejar les consciències i poques veus que es rebel·lin quan encara s’hi és a temps.

Cop d’autoritat

El FC Barcelona va respondre a la victòria de dissabte per 2 a 5 del Reial Madrid contra l’Athletic Club de Bilbao amb un triomf per 0 a 2 (gols de Bojan) al camp de l’Almeria. La distància a la classificació es manté en els 6 punts. Ara: entre un i altre equip, entre madrilenys i blaugranes, vistos els dos partits, hi ha una diferència abismal, que no queda reflectida de manera exacta en l’avantatge que té el Barça en el campionat, i que només el calendari de l’un i altre dels mesos d’abril i maig, pot capgirar.
Dissabte, el Madrid va obtenir a San Mamés un resultat inesperat i espectacular perquè venia de perdre de manera contundent a Liverpool i perquè fer-li cinc gols a l’Athletic al seu camp, especialment aquesta temporada, no és mai senzill. No obstant, aquest 2 a 5 no reflecteix correctament el joc que van fer els madrilenys i els bascos, que va ser molt més igualat; l’únic que recull són els efectes d’un arbitratge barroer i il·lògic.
I, de la mateixa manera, el 0 a 2 del Barça a Almeria tampoc explica la superioritat dels blaugranes ni l’excel·lència del seu joc que ahir, a diferència dels últims partits, va tenir continuïtat durant els 90 minuts del partit. A la primera part, el porter brasiler dels andalusos, Diego Alves, va salvar el seu equip d’una golejada amb tres aturades improbables; a la segona, les dues rematades que li va fer Bojan ja van ser impossibles, la primera perquè venia d’un xut al pal de Messi i la segona perquè va entrebancar-se en un defensa.
La Lliga espanyola s’ha convertit en un duel entre el FC Barcelona i el Reial Madrid. Si fos per la qualitat i l’estat de forma i anímic, el resultat final es podria donar per descomptat. Tanmateix, en l’esport no es pot donar mai res per fet –per exemple, dubtar de l’alineació de Bojan i de deixar Eto’o i Henry a la banqueta– i, en aquest cas, a més a més, el calendari pot ser un factor que intervingui. El Barça és viu a les tres competicions i se les jugarà en 6 setmanes, mentre que el Madrid es podrà concentrar a la Lliga. Cada any fos així!

Nota de dietari: Quin dissabte!

Dissabte a la tarda plenament esportiu. A l’hora de la migdiada, molt poques possibilitats d’endormiscar-se davant del televisor perquè el Manchester United i el Liverpool juguen a un ritme tan frenètic que et manté desvetllat encara que no ho vulguis. L’1 a 4 final, inesperat i sorprenent, tanca una setmana extraordinària pels de Rafa Benítez iniciada amb el 4 a 0 al Reial Madrid i fa a miques la imatge de consistència defensiva que durant tota la temporada havien mostrat els d’Alex Fergusson.
Després, més insospitat encara el final de la penúltima etapa de la París – Niça. Quan semblava que Alberto Contador tenia la volta ciclista a la butxaca, un esfondrament a l’últim port de muntanya li va fer perdre 3 minuts i la carrera ara és a mans del vencedor d’ahir, Luis León Sánchez, protagonista d’un atac valent i demolidor.
A les 6, a l’hora del berenar, presentació del meu llibre El Barça al descobert, a la seu de la Penya Barcelonista de Calaf i comarca davant d’una vuitantena llarga de barcelonistes de pedra picada. A Xavier Bosch, el periodista brillant i l’amic retrobat, li he d’agrair la glossa dedicada a la meva obra. Al Carles Frauca, el president de la penya calafina, l’esforç i el suport donat perquè la presentació anés bé. I als amics i companys culers que van prendre’s la molèstia de fer cap a Calaf, la seva presència tan encoratjadora i gratificant.
I, finalment, per tancar un dissabte a la tarda intens i emotiu, un Athletic Club – Reial Madrid amb més joc brut que futbol i amb un arbitratge estrany i dolent. El 2 a 5 final desfà l’esperança de veure mig tancada la Lliga. Al contrari, referma la dificultat que tindrà el FC Barcelona per a fer-se finalment amb el títol. El partit d’avui al camp de l’Almeria adquireix una importància vital. La desfeta madridista a Liverpool de dimarts i el conseqüent agreujament del caos institucional no ha causat el trencament del vestidor que es presumia; pot haver-lo blindat i tot perquè per als jugadors blancs és ja una qüestió de supervivència.

Només són entrenaments

Des de fa unes quantes setmanes, les escuderies de Fórmula 1 estan fent els seus entrenaments de cara a l’inici del campionat. Aquests entrenaments s’han convertit d’un temps ençà en una mena de gran premis en petit. Vull dir que el seguiment mediàtic que se’n fa és gairebé el mateix que si es tractés d‘una cursa oficial. Ja comprenc que ha de ser així. Els equips i els seus patrocinadors inverteixen molts diners i esperen el retorn publicitari corresponent. Ara: el que ja no tinc tan clar és que la informació hagi de servir per a arribar a cap conclusió que serveixi per a preveure com anirà la temporada, quins equips seran davant i quins feina tindran per acabar les curses. I, no obstant, moltes de les lectures van en aquest sentit.
Si haguéssim de fer cas del que s’ha vist en els entrenaments duts fins ara, hauríem de concloure que el campió del món vigent, Lewis Hamilton, tindrà molt complicat reeditar el títol perquè els McLaren han tingut tot tipus de problemes i estan fent temps impropis del seu potencial. Els Ferrari tornaran a ser uns ferms candidats al títol, potser els principals favorits, i amb els BMW com a rivals més forts. I Fernando Alonso amb el seu R – 29 encara susceptible de millora protagonitzarà un retorn a la lluita pel campionat. La sorpresa de l’any serà per a la nova escuderia Brawn GP, hereva de l’extinta Honda.
És clar, ja es veu que aquesta anàlisi, certa a partir del que ha succeït en els entrenaments fets fins avui, falla per alguna costura. I és que els entrenaments només són entrenaments, proves que serveixen a les escuderies per a posar a punt el cotxe i els materials i en què els temps són mirament indicatius i no pas significatius.
Jo m’imagino que aquest afany per a voler anticipar el resultat, de voler saber què succeirà d’aquí a uns mesos, qui serà el campió, té molt a veure amb la necessitat de seguretat que experimentem les persones. Ens costa acceptar que el risc és part inherent del fet de viure. A mi em sembla que aquest afany d’avançar-se als fets ens impedeix molts cops gaudir del present.

És possible la Lliga de Campions?

Un cop disputats els vuitens de final de la Lliga de Campions és moment de fer un cop d’ull als rivals que han passat el tall i escatir quines possibilitats té el FC Barcelona de ser el 27 de maig a Roma i endur-se el títol. Dels vuit classificats, n’hi ha quatre que si acaben sent els campions no serà cap sorpresa: Manchester United, Liverpool, Chelsea i FC Barcelona. En un graó inferior hi ha el Bayern de Munic i l’Arsenal i com a equips amb teòriques menys probabilitats hi ha el Vila-real i el Porto.
És clar que totes les anàlisis que es puguin fer prèviament són un pur divertiment perquè els partits de futbol, com els melons, fins que no els proves no saps si són dolços. A més, falta conèixer dos factors que si bé no són determinants sí que tenen un pes considerable en el resultat de les eliminatòries. Un és el resultat del sorteig que es farà el dia 20. A banda de saber quins encreuaments queden establerts, també caldrà veure l’ordre dels partits perquè disputar la tornada a casa és un avantatge notable. I el segon factor és l’estat de forma i els efectius amb què arriba cadascun dels equips.
Amb les dades actuals, a partir dels partits que hem pogut veure en aquests vuitens de final, sembla clar que Manchester United i Liverpool són els dos equips més sòlids i competitius. Si afegim el Chelsea entre els candidats principals és perquè l’arribada del tècnic Gus Hiddink ha posat ordre a l’equip. Bayern, Arsenal, Porto i Vila-real semblen més vulnerables.
És clar també que de tots vuit, el FC Barcelona és el qui millor potencial ofensiu té i que quan aconsegueix imposar el seu ritme i velocitat de pilota és fa difícil de contrarestar. Ara: l’eliminatòria contra l’Olympique lionès també ha posat en relleu, la primera mitja hora de Lió i molta estona de la segona part del Camp Nou, que els blaugrana necessitaran més consistència defensiva i més capacitat de controlar el partit davant dels equips anglesos, almenys.
A l’espera del sorteig, la Lliga de Campions apareix ben oberta i amb el Barça entre els principals candidats.

Brillant i inquietant

Dissabte contra l’Athletic Club el FC Barcelona va recuperar les sensacions del primer tram de la temporada. Anit, contra l’Olympique lionès (5 a 2), van quedar confirmades parcialment. Tots els arguments futbolístics que gairebé sense adonar-nos-en s’havien anat perdent els primers mesos de l’any van emergir de cop en una primera part memorable. L’eliminatòria va quedar resolta en els primers 45 minuts, en els quals els blaugrana van culminar amb 4 gols l’allau de joc i oportunitats de què van gaudir. Ara: la segona part va ser del tot diferent. S’hi van apreciar dues mancances que, tenint en compte que la temporada ja va de debò, fan de malfiar: la poca consistència defensiva i la incapacitat per tenir el partit sota control.
La primera part va ser com les de fa uns mesos. El Barça va tornar a ser aquell equip que passava per sobre dels rivals a base de negar-li els espais, ofegant-lo en el seu camp, provocant que hagués de rifar la pilota constantment. L’Olympique va ser durant 45 minuts un equip aclaparat per les ocasions i els gols, els dos primers d’Henry, el tercer de Messi i el quart, finalment, d’Eto’o. El cinquè el va fer Keita en el temps de descompte.
La segona part, en canvi, va ser estranya. I no pas perquè el Barça baixés la intensitat, la persistència diríem, sinó perquè tot d’una el partit va com embogir. És cert que a les acaballes de la primera part els lionesos havien marcat en un córner i que just iniciada la segona hi van tornar. Però és que aquest segon gol ja va ser conseqüència d’un joc que anava a batzegades, sense ordre ni concert. En només quatre minuts, del 43 al 47, els blaugrana havien concedit dos gols en les dues úniques rematades entre els tres pals dels francesos (les úniques en tot el partit). I a partir d’aquí un descontrol fascinant; atractiu per a l’espectador, però d’un risc extraordinari.
És clar, ara que la temporada enfila el seu tram decisiu, aquesta poca consistència defensiva i aquesta incapacitat aparent de fer que no passi res quan el partit ha quedat del tot decidit té un punt d’inquietant tot i que no amarga l’excel·lent primera part d’anit.

Nota de dietari: la derrota del Madrid

Sé que vaig contracorrent, però des de fa temps ha deixat de preocupar-me què fan els rivals del FC Barcelona. Anit el Reial Madrid va patir una debacle contra el Liverpool a Anfield (4 a 0). Sempre he vist amb bons ulls aquest equip anglès. Tot va començar a finals dels anys 70, una època daurada del Liverpool. Tenia jugadors com Souness, Dalglish, Lee o Rush que, vés a saber perquè, em queien simpàtics. Aquell Liverpool va guanyar un munt de títols anglesos i tres copes d’Europa, em sembla, una de les quals contra el Reial Madrid, per 1 a 0. Anit volia que guanyés el Liverpool, és clar. I que perdés el Madrid que, segons com, no és ben bé el mateix. Ara: no hi vaig gastar gaire emoció. El resultat del Madrid –i el de l’Espanyol– em deixa bastant indiferent, circumstància que no és habitual entre l’afició barcelonista. I ho comprenc.
Des de fa temps, he deixat de definir-me en negatiu. Vull dir que miro de no anar en contra de res ni de ningú. Faig perquè el prefix anti no defineixi ni el meu comportament ni el meu pensament. Procuro anar a favor de i manifestar-me de manera afirmativa, en funció del que sóc i no pas del que no sóc. Trobo que és una manera més positiva d’enfocar l’existència. Ja que hem de viure, val més passar l’estona fent bona cara.
A mi em sembla que com a catalans i com a culers hem perdut massa el temps anant en contra de Madrid, així agafat a l’engròs. Sempre he cregut que els països que mesuren la seva independència en funció de la distància que aconsegueixen establir respecte d’altres més poderosos estan condemnats a la mediocritat. Amb les persones és força semblant. Catalunya s’ha de fer a partir d’ella mateixa, d’un aprofitament intel·ligent i positiu de les seves capacitats, que són moltes més de les que històricament ha tingut, i no pas contra Espanya ni malgrat Espanya. Que no és senzill ja ho entenc. La capacitat que tenen per a fer-nos la guitza és proverbial. Però escapolir-nos-en i espavilar-nos és el que sempre hem sabut fer. És una qüestió d’actitud.
Almenys, jo ho veig així. I ja em sabran perdonar l’exercici de sinceritat.

I ara, Guardiola president

L’última carallotada que ens hem empescat els culers és parlar de Josep Guardiola com a futur president. Encara no ha acabat de completar la seva primera temporada com a entrenador del primer equip i ja el situem al capdamunt del club. A vegades, n’hi ha per llogar-hi cadires. A mi em sembla que si volem ser un club seriós, és a dir, amb uns dirigents que estiguin per la feina de governar el club i representar-lo com cal, una premsa que faci prevaldre el seu vessant professional per sobre del d’aficionat i una afició que estigui al costat de l’equip sense els alts i baixos emocionals que tant de mal fan, un club en què tothom estigui al seu lloc i es comporti segons el que li pertoca fer, hauríem de deixar-nos estar de segons quines frivolitats.
Jo ja comprenc que si la qüestió de Guardiola ha aparegut, ni que sigui com un divertiment sense importància ni malícia, deu seu perquè en el club es detecta alguna mancança que la figura de l’actual entrenador es creu que pot corregir. Això ja ho entenc. I és precisament per aquesta raó que em sembla que aquest tipus de bestieses ens les hauríem d’estalviar.
És clar que, fet i fet, també es fa complicat esperar que els culers ens comportem altrament vist com solen anar les coses de menjar en el conjunt del país. Catalunya ha tingut una llarga i profitosa tradició de premsa satírica que va encertar a definir-lo com al país del sidral. No sembla que la situació hagi canviat gaire. Si de cas, ho ha fet a pitjor. Políticament, cada vegada tenim un país més prim. La política ha esdevingut un ofici que té com a principal tasca conquerir el poder i conservar-lo. I la tradició satírica continua tan viva que qui sap si no ha esdevingut el més seriós que s’hi fa. Ara: així, només podem aspirar a tenir un país de fer riure.
És aviat per a parlar de les eleccions del 2010. Tanmateix, després dels dos intents fallits de superació del nuñisme, truncats per raons diferents, fora bo aturar la inèrcia deixada. Les properes eleccions haurien de servir per acabar amb totes les misèries que ens aclaparen.

Per a no prendre mal

Dissabte, el FC Barcelona va guanyar l’Athletic Club i el Reial Madrid va empatar a casa amb l’Atlètic de Madrid. Un i altre resultats han provocat un capgirament extraordinari dels estats d’ànim d’aquí i d’allà. És lògic. El Madrid havia retallat 8 punts en les darreres tres jornades i l’eufòria d’allà s’havia convertit, en una proporció semblant, en neguit barcelonista. Ara: el que no hauria de ser tan normal és passar de parlar de crisi a donar la Lliga per guanyada. A mi em sembla una irresponsabilitat.
Si algú es pren la molèstia de mirar el calendari que li espera al Barça veurà que n’hi ha per prendre-s’ho amb molta calma i prudència. Ara vénen un parell de setmanes relativament tranquil·les. Els desplaçaments d’Almeria i Valladolid no seran senzills, ni la visita del Màlaga tampoc no ho serà, però entre setmana no hi ha partit. Tanmateix, a partir del 5 d’abril i fins al 17 de maig, és a dir, en sis setmanes disputarà 8 partits de la Lliga espanyola, els quarts de final i les semifinals de la Lliga de campions –en cas, és clar, de superar l’Olympique dimecres– i la final de la Copa del Rei. 13 partits en sis setmanes. El desgast físic i mental serà colossal.
A partir d’ara, a la Lliga no hi ha cap rival fàcil. Tothom s’hi juga una cosa o una altra i tots els equips disputen els partits com si fossin finals. En aquesta jornada hi ha un munt d’exemples per posar. I entre els 8 partits, hi ha els 4 del davant. A la primera volta, el Barça va fer 12 punts de 12, un registre que és improbable repetir. Els quarts de final i les semifinals de la Lliga de Campions són, amb la final, el veritable campionat; la intensitat amb què es juguen val per a tota una temporada. I la final de la Copa del Rei contra l’Athletic Club no tindrà res a veure amb el partit de dissabte.
Aquesta anàlisi és d’una simplicitat aclaparadora. I rigorosament certa. La recuperació de l’equip, que s’haurà de confirmar en els propers compromisos, permet encarar aquest marató amb confiança. És molt, però és tot.

Victòria per a recuperar sensacions

El FC Barcelona va vèncer anit al Camp Nou l’Athletic Club de Bilbao per 2 a 0 (Sergio B. i Messi) en un partit que va tenir com a fet més destacable que els blaugrana, gairebé un per un i com a col·lectiu, van recordar l’equip que tant havia meravellat durant el primer terç de la temporada. El 2 a 0 no reflecteix la superioritat blaugrana i encara menys ho fa la manera com els gols van ser marcats, tots dos a pilota aturada –a més, el segon va ser de penal poc clar. A l’equip li va costar arrencar, però amb la tranquil·litat dels dos gols va donar pas a un allau de bon joc i ocasions a dojo que ni Henry ni Eto’o, sobretot, van encertar a culminar, unes vegades pel pal (fins a tres vegades va colpejar-hi la pilota), d’altres per les aturades d’Iraizoz i, unes quantes més, per la innocència i la mala punteria de les rematades de la parella de davanters.
En els darrers partits, dins de la mediocritat del col·lectiu, s’havien pogut apreciar recuperacions físiques d’alguns jugadors; de Messi a Mallorca, per exemple. Anit, llevat potser de Xavi, la resta van acostar-se al seu millor nivell. Especialment remarcables van ser les aportacions de Sergio B., Iniesta i Messi. Amb la tornada del millor nivell individual dels jugadors més decisius, la millora en el joc col·lectiu va ser molt visible.
És clar, la recuperació de les bones sensacions ha estat afavorida per l’ensopegada del Reial Madrid al Santiago Bernabéu davant de l’Atlètic de Madrid. L’empat a 1 gols atura la ratxa de 10 victòries seguides i situa l’avantatge del FC Barcelona en 6 punts (bé, 3 segons els comptes del president madridista Vicente Boluda). El contrast entre els blaugranes i els blancs continua sent més ampli del que la classificació reflecteix. El Reial Madrid va salvar ahir un punt gràcies a un gol en fora de joc i a les pífies dels matalassers.
En tot just tres dies, des de l’aturada del penal per part de Pinto a Mallorca a la victòria d’ahir, l’ànim blaugrana ha canviat com un mitjó. Dimecres toca reactivar el tercer front, la Lliga de campions. Les sensacions tornen a ser bones.

Què farem avui?

És gairebé ja un ritual. Quan els culers es troben, la salutació més habitual consisteix a preguntar-se què farem avui? I, a partir d’aquí, s’obre tot un ventall de possibilitats, una per a cada tipus de culer. Hi ha el qui sempre dóna per descomptada la victòria perquè “si hi van, els altres no tenen res a fer”. Aquest tipus de culer, ara fa unes setmanes, quan l’equip no parava de guanyar, més que preguntar què farem avui?, el que es demanava és quants en farem avui? A l’altre extrem de l’univers culer hi ha el qui sempre ho veu tot negre i que a la pregunta de què farem avui? respon amb un “si ves, patir, farem!” Moltes vegades sembla que és una resposta merament tàctica: si l’equip l’espifia diuen: “ja ho deia jo”; i si guanya, tenen ràpida una resposta com ara: “oh!, sort de... ” una qualsevol jugada; o bé, si la victòria és espaterrant, “si juguessin sempre així, rai!” Amb tot, cap d’aquest d’aquests dos comportaments reflecteix el culer mig. El més nombrós és aquell que l’enfila per allà on li sembla que bufa el vent. Vull dir que quan l’equip va bé, s’apunta a l’aquest any, sí!, però que al mínim contratemps ja li entren tots els mals i deixa anar l’aquest any, tampoc!
Trobo que és en la pregunta què farem avui?, més que no pas en les respostes, on hi ha el problema de veritat. Perquè hi observo una incapacitat gairebé malaltissa de gaudir de manera plena d’un partit de futbol fent costat al teu equip. A mi em sembla que en aquesta necessitat d’anticipar el resultat, ni que sigui d’una manera inconscient, potser retòrica, hi ha una por a la derrota que em penso que ja és atàvica. No crec pas que s’hi pugui fer res.
Quan m’ho pregunten a mi, responc invariablement que no ho sé. És clar, si m’ho demana algú que no em coneix gaire o gens, se’n va pensant que no tinc ganes de parlar-hi. Què hi farem! Però és una resposta sincera. I no pas perquè pensi que en un partit es pot guanyar, empatar o perdre, així simplement, sinó perquè és una qüestió d’actitud vital. I fent de periodista encara més.
- I així –em demanen–, què farem avui?
- Bona cara quan guanyarem!

Un decisió encertada

Dimarts a la nit, el FC Barcelona va anunciar que renunciava a la franquícia de soccer dels Estats Units, amb seu a Miami, a què optava. Avui, molt probablement, seria un exercici entretingut, i potser alliçonador, anar a les hemeroteques i recordar paraula per paraula què va dir i quin to va gastar, en una roda de premsa convocada a corre cuita, el director general corporatiu Joan Oliver tot just tornat dels Estats Units, on havia anat a presentar amb el president Joan Laporta, l’oferta a la Major League Soccer (MLS). Però no es tracta d’això. Aquells dies, vaig observar les incògnites que l’operació generava, tant pel que feia les possibilitats de negoci com per les condicions en què es plantejava l’operació, en règim de copropietat amb l’empresari bolivià Marcelo Claure. Faltava informació sobre el pla de viabilitat que tenia el club i detalls bàsics sobre la franquícia, com el nom, l’escut, la samarreta... però les dades que es coneixen sobre el soccer, les normes de la MLS i els rendiments de les franquícies no donaven peu a veure el negoci per enlloc, ni en diners ni en imatge. En tot cas, Oliver afirmava que el club no corria cap risc financer.
La decisió de renunciar a la franquícia de Miami s’ha pres, precisament, per no haver d’incórrer en cap risc derivat de la crisi. En aquest sentit, és una decisió prudent i encertada. Ara, no sembla que les condicions econòmiques i financeres als Estats Units siguin avui molt pitjors que l’octubre passat. Al contrari, llavors es vivia en la incertesa de les eleccions presidencials, amb una administració sortint que ni estava legitimada ni tenia prou força per a prendre mesures correctores. Era un temps d’espera. Avui, en canvi, hi ha un nou president que ja ha començat a fer passar plans de recuperació. A la crisi encara no li veuen el final, però ja se saben els pegats amb què hi volen posar remei.
La franquícia era una mala idea perquè no s’entenia i el que s’entenia no tenia viabilitat. No haurien de caldre excuses per a renunciar-hi. Si de cas, la crisi que fa deixar-ho estar deu ser la nostra.

Mal partit, però finalistes

Onze anys després, el FC Barcelona tornarà a disputar una final de la Copa del Rei. Serà a València, el 13 de maig, contra l’Athletic Club de Bilbao, que es va cruspir per 3 a 0 el Sevilla sense embrutar-se els bigotis. Aquesta és la dada més positiva de l’empat a 1 gol contra el Mallorca, a Son Moix. De fet, la classificació és l’únic fet remarcable perquè els blaugranes van tornar a fer un partit dolent. Tant, que durant uns quants minuts l’eliminatòria va semblar que cauria del cantó mallorquí. Va ser des del gol del Mallorca de l’últim minut de la primera part fins a l’expulsió de Josemi al minut 64’. Entremig, la jugada clau del partit: minut 50, penal i expulsió de Martín Cáceres, i aturada de Pinto (que es deu haver garantit jugar contra els lleons).
La classificació per a la final té un valor extraordinari de cara al darrer tram de la temporada. Reforça la plantilla i dóna tranquil·litat a la institució, ni que sigui durant unes hores. Un dels tres títols a què opta l’equip el té a només un partit. La Copa del Rei sempre és estratègica. És una mena de roc a la faixa que tenen els equips grans per si van mal dades. Una final engresca l’afició i manté tens l’equip. És un dels partits més vibrants que es pot disputar durant la temporada. A més, jugar-lo contra l’Athletic Club hi afegeix una aura especial.
Ara: el partit d’ahir no esvaeix cap dels dubtes que s’han generat des de fa setmanes i que les tres ensopegades consecutives a la Lliga espanyola han fet brollar. El joc va tornar a ser espès i de molt mal gust. A l’equip se’l va veure incòmode i desorientat. Ahir, l’excusa era el vent que és, certament, un fenomen que converteix el cuir en una pilota de platja i que és capaç de destarotar els cervells més desperts. Però els jugadors van tornar a moure’s amb la mateixa pesadesa dels darrers partits. Canvien les excuses, gairebé ja se n’han formulat tantes com per quès s’han donat per a explicar una davallada que, si bé era previsible i necessària per a regenerar l’equip físicament, s’allarga més del que s’havia calculat.

La teoria del realisme depressiu

L’any 1979, les psicòlogues Lauren Alloy i Lyn Abramson van publicar un article en què afirmaven que les úniques persones capaces d’adoptar una perspectiva no esbiaixada del món eren les deprimides. Estaven més tristes, és cert, però també eren més sàvies. Aquella teoria, que va rebre el nom de realisme depressiu, ha fet una certa fortuna i ha estat desenvolupada, criticada, discutida i ampliada al llarg dels anys. La qüestió consisteix a provar que les persones deprimides tenen una percepció més real sobre la seva importància, reputació, capacitat de control i habilitats diverses que no pas les persones no deprimides que tendeixen a sobreestimar les seves capacitats, a mirar-se el món amb ulleres de color de rosa i a relaxar els mecanismes d’autodefensa. No ho sé, però m’imagino que ni Alloy ni Abramson, ni cap dels seus seguidors o crítics posteriors, van estendre el seu camp de treball a l’univers blaugrana. D’haver-ho fet, és probable que haguessin trobat prou material amb què enriquir els seus interessants estudis sobre la ment humana.
És clar, no es tracta de desitjar la depressió per a veure-hi clar. Més aviat vol dir que hem de fugir dels estats eufòrics que són els que de veritat enteranyinen l’enteniment. Bé, sobretot, qui ho ha de fer és l’equip. Perquè, de fet, l’anàlisi serena de la remuntada del Madrid diu que tot i la pressió mediàtica generada des dels mitjans merengues, el cangueli i d’altres expressions de mal olorar, el cert és que el Barça no l’ha espifiada fins que els mitjans culers no han començat a comentar els partits més en funció de les estadístiques i els rècords que no pas de l’observació atenta del joc. De forma que ara que l’estat d’ànim del barcelonisme ha deixat l’entusiasme per a iniciar una corba descendent, seria molt bo aturar-lo en un estadi proper a aquell realisme depressiu de naturalesa positiva. I com que per a pensar i sentir necessitem del llenguatge, fora encara molt més interessant que els qui ens dediquem a l’ofici d’ajuntar paraules amb més o menys gràcia i sentit fóssim molt curosos a l’hora de triar-les.

Un dilema fals

Que en només tres jornades el Reial Madrid hagi retallat de vuit punts els dotze que el FC Barcelona li duia d’avantatge, ha regenerat el debat recorrent i fals de si la premsa de Madrid i del Reial Madrid fa més costat al seu equip que no pas la premsa catalana i del Barça i, en paral·lel, n’obre un segon, d’índole individual, consistent en dilucidar quina de les dues vessants d’aquests periodistes ha de pesar més, si la de professional de la informació o bé la d’aficionat a un club.
El primer debat ressorgeix cada cop que o bé el FC Barcelona o bé el Reial Madrid consegueixen, com és ara el cas, retallar les distàncies a la classificació. Cert, s’acostuma a donar més influència a la premsa del Madrid que no pas a la del Barça, tot i que hi hauria exemples per argüir, com les dues lligues de Tenerife. I es basa en un error molt estès que considera que la comunicació pot resoldre problemes. És absolutament fals. Els problemes es solucionen atacant el focus que els ocasiona. El Reial Madrid ha retallat el desavantatge perquè no ha perdut cap partit des que ho va fer al Camp Nou i, en canvi, el Barça l’ha espifiat les tres vegades darreres. La premsa pot haver creat un ambient poc o molt favorable, especialment entre les aficions respectives, però la incidència en el resultat és mínima.
En el periodisme esportiu s’accepta que es prengui partit obertament per un determinat club –el polític sembla que va pel mateix camí, tot sigui dit. I, de fet, és així des del naixement de la premsa esportiva. Per això, en moments com l’actual, es planteja el dilema de si el vessant professional del periodista ha de prevaldre per damunt del d’aficionat. Aquest és un dilema que surt ara, quan encara l’equip blaugrana manté un avantatge substancial.
De totes aquestes qüestions en vaig parlar ahir al matí al Turisme, amb en Gustau Martí. Més o menys, era el tema del que anava la tertúlia que tenien muntada, com gairebé tots els dilluns. Em van demanar l’opinió i els vaig exposar el que més amunt he dit. La resposta del Gustau va ser la següent:
- Ja ho comprenc. Això és com anar a veure un metge que a més a més és un amic, oi? Voldrem que ens digui què tenim, per més greu que sigui, però que ens ho digui com ens ho diria un amic. Ho he entès bé?
- Perfectament, senyor Martí!

Això serà molt llarg

Segona derrota consecutiva del FC Barcelona a la Lliga, anit per 4 a 3 contra l’Atlètic de Madrid, en un partit boig, amb moltíssimes ocasions a una i altra porteria, però més per les errades individuals i la falta de control del joc, que no pas pels encerts dels davanters. Com que el Reial Madrid va guanyar al camp de l’Espanyol dissabte (0 a 2), ara la diferència és de 4 punts i vol dir que en les darreres tres jornades l’ha reduïda de 8. La situació del Barça és encara bona, no només a la Lliga, també ho és a la resta de competicions; dimecres a Mallorca es pot classificar per la final de la Copa del Rei i la setmana que ve haurà de certificar l’accés als quarts de la Lliga de Campions al Camp Nou, davant de l’Olympique. Ara: la dinàmica ha canviat i el més complicat serà mantenir l’estat anímic de tots els estaments del barcelonisme en un punt òptim per a no espifiar-la.
Dijous, el periodista i exatleta Martí Perarnau analitzava a les pàgines del Sport la preparació física que han programat els serveis tècnics blaugranes. Era una anàlisi rigorosa. La seva conclusió és que els blaugranes assoliran el millor estat de forma al març i ja no el deixaran fins a final de temporada. Per a Perarnau, els problemes que té l’equip aquestes darreres setmanes es deuen a qüestions tàctiques, d’incompliments de les responsabilitats de cadascú al camp, i no pas físiques. No obstant, com que també explica que la càrrega de treball havia augmentat, aprofitant que no hi havia partits entre setmana, es pot deduir que físicament l’equip ha baixat, com fa la impressió. La mateixa conclusió, que el millor estat de forma l’assoliran ara, ho confirma. No és que l’equip estigui cansat, però sí més lent.
Els blaugranes mantenen intactes les possibilitats, però l’estat d’ànim ha canviat. Hi ha dos factors que ho expliquen: primer, el contrast amb l’alt nivell assolit els primers mesos de la temporada i, segon, el pes d’una herència feixuga de carregar per a un projecte nou. Per a l’equip, la clau torna a ser poder-se’n aïllar.

La crisi és de model de negoci

Diverses informacions aparegudes aquesta setmana han posat en relleu la crisi que pateixen els mitjans de comunicació. No se n’escapa cap grup i afecta tant a la premsa escrita com a l’audiovisual. Hi ha una part que és deguda a la caiguda estrepitosa de la publicitat; només resisteix la premsa digital, però el seu volum de negoci és irrisori.
He seguit les reflexions que han fet els catedràtics de comunicació i periodisme Josep Gifreu i Jaume Guillamet en sengles articles dilluns a l’Avui i El País, respectivament. Tots dos arriben a conclusions semblants i apunten a l’esgotament del model de negoci actual. El periodisme tendeix cada cop més a l’entreteniment i abandona la seva funció informativa i de servei a la veritat i la raó. La recepta és un retorn a les essències de l’ofici.
Jo trobo que, sense obviar els múltiples factors que incideixen en la crisi actual del periodisme, i que l’auge d’Internet ha mostrat amb tota la seva cruesa, el principal repte que té plantejat el periodisme de qualitat és de model de negoci. La informació és molt cara. Si fins avui s’ha pogut finançar ha estat gràcies a la publicitat. Tanmateix, i més enllà de les raons derivades de la crisi econòmica, els mitjans de comunicació convencionals, especialment la premsa escrita, cada vegada són menys un suport vàlid per als anunciants. Premsa i publicitat han crescut de la mà al llarg de la història, però avui sembla que els seus camins tendeixen a separar-se. Avui, qui busca un pis per a comprar o llogar, o una nevera per a substituir la que se li ha espatllat, abans de decidir-se navegarà per Internet en busca del producte que més li convingui.
Guillamet diu que és més fàcil imaginar diaris impresos sense periodisme que no pas periodisme sense diaris. En aquesta paradoxa hi ha la clau de volta de la crisi actual. I ningú sap quina solució hi ha. Si avui tinc una notícia d’impacte, què faig? La venc a un diari que renuncia al periodisme, o bé renuncio jo als diners a canvi de ressò i influència i la llanço a través del meu bloc? No tinc cap dubte sobre què faria.