Bon resultat, empat amarg

Els partits de futbol duren una mica més de 90 minuts i els guanyen els equips que marquen més gols. Un cop dita aquesta obvietat que a vegades va bé recordar, s’ha de valorar com a molt positiu el partit i l’empat a 2 gols obtingut pel FC Barcelona al camp de l’Arsenal, en el partit d’anada dels quarts de final de la Lliga de Campions. El Barça ha fet una primera part excepcional en tots els sentits, llevat d’un, el més essencial: que no ha marcat en cap de les múltiples ocasions que ha creat: fins a quinze rematades ha fet i set entre els tres pals, que ha tret o bé el porter Almúnia o bé algun defensa que era per allà. En aquest primer període, els blaugranes han ofert la millor de les seves versions, han tornat a ensenyar tots els arguments que el van dur a conquerir tots els títols l’any passat, amb un joc molt ràpid i precís i d’una pressió asfixiant. Ha tingut una sortida fulgurant, absolutament intimidadora per a l’Arsenal que no sabia per on li venia aquell allau de joc ofensiu inesperat. La superioritat era tan gran i evident, que als vint minuts el tècnic francès de l’Arsenal, Arsène Wenger, ha hagut de treure un davanter i reforçar el mig del camp. Tant se val, perquè la tònica del joc ha estat exactament la mateixa, o gairebé. La primera part ha acabat 0 a 0, però era un marcador inexplicable. I s’ha vist tot just començar la segona. En el primer mig minut, passada llarga de Piqué i gol d’Irahimovic. A partir d’aquí, tot ha succeït més pausadament. El Barça ha seguit dominant, però sense tanta força com a la primera. Potser per l’esforç físic fet, o bé perquè hi ha hagut una baixada de la intensitat un cop aconseguit el primer gol. En tot cas, la superioritat blaugrana s’ha basat en el control del joc. Hi ha hagut menys ocasions, però més efectivitat. El segon gol, també d’Ibrahimovic, ha arribat al minut 59. Ara, vist en perspectiva, sabem que la clau del partit ha estat al minut 66, quan Wenger ha decidit refer el que havia desfet a la primera part i ha tret un defensa per tornar a posar un tercer davanter: Walcott. Aquest jugador, rapidíssim, ha revolucionat el joc, ha canviat el ritme pausat que els blaugranes li havien donat i els interessava, i ha fet l’1 a 2 al minut 69. L’Arsenal ha igualat primer el joc i, finalment, al cap de quinze minuts, el marcador fruit d’un penal de Puyol a Cesc. El 2 a 2 és un bon resultat de cara al partit de tornada de dimarts al Camp Nou, sens dubte, però és un empat amarg per com s’ha produït. A més, el Barça ha perdut per amonestació la parella de centrals titular, Piqué i Puyol, que no compensa la de Cesc, per part de l’Arsenal. Ha quedat una sensació agredolça, certament, però això és perquè tots plegats –potser també els jugadors– hem comès l’error de donar el partit i l’eliminatòria per resolta quan encara quedava mitja hora llarga per a disputar-se. El Barça ha fet un molt bon partit davant d'un rival molt bo i s'emporta un resultat molt positiu per al Camp Nou.

Amb la sèrie a favor

Que l’aspecte psicològic és determinant en l’esport ja ho sabíem. I anit, en el tercer partit de la sèrie de quarts de final de l’Eurolliga entre el Reial Madrid i el FC Barcelona a Vistalegre, en vam tenir un exemple gairebé perfecte, amb la victòria dels blaugranes per 73 a 84.
La manera d’enfrontar aquesta eliminatòria prèvia a la Final a Quatre de París havia estat completament diferent a Barcelona i Madrid. L’estat de forma i la història més recent d’enfrontaments entre un i altre equips, amb pallisses memorables dels blaugranes, donava peu a veure l’eliminatòria per guanyada i de manera molt clara, amb un 3 a 0 o un 3 a 1, a tot estirar, concedint-li al Madrid una victòria desesperada al seu pavelló quan es veiés amb l’aigua al coll, etc. Els madridistes no ho veien així, esclar, però tampoc se n’allunyaven gaire. No obstant, a l’hora de la veritat, que és l’única que val, s’ha demostrat una vegada més que en l’esport d’elit, al màxim nivell, els aspectes psicològics són els que més pes tenen, per damunt dels tècnics, tàctics o físics.
El primer partit de la sèrie, de dimarts de la setmana passada, al Palau Blaugrana, ja va ser ben diferent del que s’havia pressupostat. El Reial Madrid va perdre, sí, però va posar el Barça en unes dificultats inesperades. El valor d’aquell partit va ser fer veure a l’equip de Messina que podia guanyar. I el dijous, també al Palau, ho van fer. Per al FC Barcelona, la derrota en el segon partit va tenir un valor psicològic equivalent, en el sentit que van adonar-se que la sèrie no estava tan guanyada com podia semblar i que, per tant, podia perdre.
Amb l’eliminatòria igualada, els partits es van traslladat aquest dimarts i dijous a Vistalegre. La pressió havia passat de cop a Madrid, que es veia amb possibilitats de guanyar i davant de la seva afició. I el Barça es va trobar amb la necessitat de no badar. Anit, aquest canvi de mentalitat d’un i altre equip va veure’s clarament en els dos primers quarts, en què els blaugranes van ser tan superiors com se suposa que són i han demostrat. En els dos darrers quarts, les forces es van igualar; forçant el símil al límit, podríem arribar a dir que dins d’aquest darrer partit s’han reproduït els esquemes psicològics que han jugat al llarg de la sèrie fins ara.
Tot plegat tenint en compte aspectes tan decisius com la tornada a l’equip de Morris i la recuperació de Navarro, evidentment.
El partit de demà és nou. Els dos entrenadors i tots els jugadors diran que s’ha de jugar com si fos el primer. Però això ho diuen per a convèncer's, perquè és impossible disputar-lo sense el pes dels tres primers. Jugarà la desesperació dels madridistes contra la confiança dels blaugranes.

País de ciclistes sense ciclisme

El ciclista del Cervélo Xavi Tondo, segon classificat a la Volta d’enguany, ha dit aquests dies que Catalunya ha perdut “la millor generació” de ciclistes catalans que hi ha hagut mai. Probablement, té raó, encara que mai ho arribarem a saber, lamentablement. A Catalunya hi ha una gran afició pel ciclisme, no sé si més o menys que en d’altres països, com a Euskadi, posem per cas, però cada cop hi ha menys ciclisme. La Volta 2010 l’ha guanyada el català Joaquim Rodríguez, del Katiuixa. Rodríguez té 30 anys. La seva carrera de ciclista professional l’ha feta com a gregari a diversos equips de primer nivell, des de l’ONCE al Caisse d’Epargne. Tot i això, té un palmarès de triomfs destacats; per exemple, ha guanyat les tres grans proves ciclistes de Catalunya: la Setmana Catalana (2004), la Pujada al Castell de Montjuïc (2001) i, ara, la Volta, i té victòries en diverses clàssiques d’un dia i va ser campió d’Espanya l’any 2007. I és que el purito és un ciclista de molt nivell que ja va destacar molt en les categories inferiors. El cas de Rodríguez no és excepcional. Ni el de Tondo, amb un palmarès menys brillant i amb un salt al professionalisme més tardà, malgrat ser una mica més gran, tampoc. En els equips professionals hi ha uns quants corredors catalans de molta qualitat, com el Josep Antoni Flecha. I, no obstant, a Catalunya cada vegada hi ha menys ciclisme. No s‘ha pogut crear un equip professional per a donar sortida als ciclistes catalans que destaquen a les categories amateurs, a imatge de l’Euskaltel Euskadi, per exemple, i les proves ciclistes que històricament s’han organitzat van desapareixent. La Setmana Catalana i l’Escalada a Montjuïc ja s’han deixat de disputar. I la Volta a Catalunya continua de miracle. De fet, em fa tot l’efecte que si es manté és per poder arribar a l’edició de l’any que ve, quan farà cent anys de la primera edició del 1911. Un cop l’hagin celebrada, veurem quin camí emprenen els organitzadors. A Catalunya hi ha ciclistes i hi ha afició al ciclisme. I, no obstant, succeeixen coses que per a mi són incomprensibles. Per exemple, que aquesta Volta a Catalunya es disputi sense que la Televisió de Catalunya, en cap dels seus canals, doni en directe els darrers quilòmetres de cada etapa. Jo crec que TVC fa bé de dedicar el munt d’hores que destina a informar en directe de tots els GP de Fórmula 1, per exemple, perquè té moltíssims seguidors a Catalunya, segurament més que no pas del ciclisme, i perquè aquest any hi ha dos pilots catalans a la graella, etc. No es tracta de fer competir esports entre ells. Només d’assenyalar la diferència de tracte entre dos esports que viuen de la publicitat que els dóna, bàsicament, la televisió.

Les últimes deu jornades

Sempre s’ha dit que en el campionat de Lliga tot es decideix a les darreres deu jornades, des del títol al descens passant per les posicions que donen dret a participar en les competicions europees de la temporada següent. Aquestes últimes setmanes s’ha dit i repetit força. L’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, ha estat un dels que més hi ha insistit per a negar que el títol de la Lliga es decideixi en el partit del Santiago Bernabéu, entre el Reial Madrid i el FC Barcelona. Personalment, és una opinió que comparteixo molt matisadament, com ja he argumentat en anteriors ocasions. Jo crec que és veritat que és en les deu darreres jornades, aproximadament, de les competicions tan llargues com la primera i la segona divisió espanyoles quan es ventilen les posicions finals i que tots els equips, en funció de com hi arriben, classificats i de forma, saben a què poden aspirar o què han de témer. A la segona divisió és claríssim. El Girona, per exemple, desè classificat, és a vuit punts de l’ascens i a vuit punts també del descens: no hi ha res decidit, o gairebé res, ni per dalt ni per baix. A la primera divisió, la situació és sensiblement diferent perquè la igualtat general no és tan exagerada; Tenerife, Valladolid i Xerès ho tenen magre, encara que no impossible per a salvar-se, i el cas de l’Espanyol l’any passat és un bon exemple. I és veritat que en aquestes deu darreres jornades, en aquesta que s’ha jugat aquest cap de setmana i les nou que vénen, set equips s’esbatussaran per a quatre posicions europees. Ara, pel que fa el títol, jo segueixo insistint que es decideix fonamentalment en els enfrontaments directes entre Barça i Madrid. Tots dos són líders amb 74 punts de 87 possibles i en porten 21 d’avantatge al tercer classificat. Un campionat d’aquestes característiques es decideix en els dos partits entre el primer i el segon i en tres o quatre partits més, a tot estirar; si un dels dos l’espifia més del compte, òbviament, perd. L’edició d’enguany, certament, és anormal, però és la tendència que s’està observant des de fa ja uns quants campionats. El FC Barcelona va guanyar dissabte a Mallorca, 0 a 1, i el Reial Madrid ha guanyat l’Atlètic de Madrid, 3 a 2. Blaugranes i madridistes han superat un dels dos darrers esculls que els queden. El 10 d’abril, del Santiago Bernabéu en sortirà, molt probablement, el campió de lliga.

Cruyff, president d’honor

La Junta directiva del FC Barcelona ha decidit nomenar Johan Cruyff president d’honor del club. És una decisió tan inesperada com controvertida, sobre la que val la pena reflexionar-hi amb molta calma per arribar a entendre-la. Abans d’entrar en l’anàlisi pròpiament, em sembla que hi ha dues consideracions prèvies a fer: primera, el FC Barcelona és un club que històricament ha tingut dificultats per a integrar en la seva vida institucional les seves grans figures, més enllà de la seva vida útil, fossin jugadors, entrenadors o presidents. Al contrari, massa vegades s’han convertit en personalitats discutides que han generat més divisió que consens. És un llast per a la projecció institucional del club que hauria de corregir-se algun dia, pel bé de l’entitat. I, segona, Johan Cruyff és una llegenda del futbol mundial, com a jugador i com a entrenador. Va ser un futbolista excepcional, com n’hi ha hagut pocs, que va donar els seus millors anys a l’Ajax, amb tres Copes d’Europa, i que al FC Barcelona li va donar una Lliga espanyola inoblidable amb un 0 a 5 al Santiago Bernabéu d’una transcendència sociopolítica indiscutible. Com a entrenador, el seu llegat pel FC Barcelona és més fecund i no s’acaba amb les quatre lligues consecutives i la primera Copa d’Europa sinó que va més enllà, Cruyff ha deixat un segell inconfusible a l’equip, reconeixible mundialment, i una mentalitat d’equip guanyador que bona falta feia.
Ara bé: reconèixer tots aquests mèrits no treu que consideri la decisió de la Junta Directiva de nomenar Cruyff president d’honor del FC Barcelona sigui molt inoportuna per, almenys, tres raons. Primera, perquè un nomenament d’aquesta magnitud i transcendència, no es pot prendre a tres mesos d’unes eleccions en què el president no es presenta a la reelecció. Segona, perquè malgrat tots els seus mèrits, Johan Cruyff no és una figura que generi consens en el club, ans al contrari, divideix terriblement la massa social barcelonista. I, tercera, la forma no ha estat l’adequada, doncs aquest és un nomenament, que a la meva manera de veure, perquè Cruyff no genera unanimitat, s’hauria d’haver sotmès, com a mínim, a l’aprovació de l’Assemblea de compromissaris.
Crec que el president Joan Laporta ha comès una irresponsabilitat que tindrà conseqüències greus a mitjà termini. És una decisió que s’explica per raons electorals: no tinc cap dubte que persegueix dues coses almenys: radicalitzar la campanya i mobilitzar tot el vot cruyffista; és sabut que el principal rival de la candidatura oficialista, Sandro Rosell, manté una mala relació amb Cruyff, però dubto que l’exvicepresident caigui en una maniobra tan barroera i òbvia, i no dubto que, a més a més, provocarà la mobilització de tot el nuñisme i tot l’antilaportisme. Aquest és l’error a curt termini. A mitjà termini, el risc és immens, d’un mal terrible, al meu entendre: què succeirà si una futura Junta Directiva sotmet a la consideració de l’Assemblea la presidència d’honor de Cruyff i decideix revocar-la? En quina posició quedarà la figura de Cruyff? Quina lectura se’n farà arreu del món, quin exemple donarà el FC Barcelona?
A mi em sembla que aquesta és una decisió que s’ha pres sense pensar en el FC Barcelona ni en Johan Cruyff.

S’hi han posat massa tard

El Barça de bàsquet ha perdut (63 – 70) el segon partit de la sèrie contra el Reial Madrid al Palau Blaugrana i ara n’haurà de guanyar almenys un a Madrid, la setmana que ve, per a recuperar el factor pista a favor i poder-se jugar el bitllet per a la Final a Quatre de París a casa. La derrota pot entendre’s com una decepció, per inesperada, però no deixa de tenir una certa normalitat, pel potencial d’un i altre equip. El problema sorgeix, com gairebé sempre, per les expectatives que l’equip blaugrana ha generat en el que portem de temporada i per la història més recent dels enfrontaments amb els madridistes: em penso que el Barça duia 8 victòries consecutives contra el Madrid i, les darreres, amb una superioritat exagerada. Un dia o un altre aquesta ratxa tan insòlita s’havia d’acabar, el Madrid havia de trobar la manera d’aturar aquesta sagnia. Dimarts, ja van demostrar que havien vist la manera de contrarestar el joc blaugrana; van dominar el partit fins al darrer quart. Va semblar que la derrota a l’últim moment, quan tan a prop havia tingut la victòria, havia de condicionar positivament el partit de dijous, en el sentit que el Madrid havia deixat passar una oportunitat única, que probablement ja no tornarien a tenir. Però, en canvi, el que ha passat és que aquell partit va servir perquè els madridistes es veiessin capaços de guanyar. La victòria del Madrid és inapel•lable: ha anat sempre per davant en el marcador, amb avantatges substancials la majoria del temps; el Barça ha tingut un parell d’oportunitats de capgirar el marcador i la dinàmica del partit, amb un 38 – 39 a l’inici del tercer quart, i amb un 52 – 54 just començar el quart, però ha fallat; aquesta vegada no hi ha hagut ni prou empentes, ni prou rodolons. La derrota s’explica fàcilment: el Madrid ha plantejat un partit brut i entrebancat i se n’ha sortit, i el Barça ha trobat a faltar l’encert del tir exterior i, especialment, ha lamentat la poca punteria de Navarro i Rubio. Esclar, l’expectativa era guanyar 3 a 0 la sèrie i de pallissa. Però ja sabem que les expectatives, en general però encara més en l’esport, perquè sempre tendim a sobreestimar les capacitats pròpies, acostumen a situar-nos lluny de la realitat i del que és raonable. Ara es fa difícil pensar que el Madrid sigui capaç de guanyar tres partits seguits al Barça, però val més no confiar excessivament en les estadístiques.

Messi no marca, però el Barça guanya

El futbol, com la vida, tot sovint mostra una ironia finíssima: en la setmana en què més s’ha parlat de la suposada Messi dependència, el FC Barcelona ha guanyat l’Osasuna per 2 a 0 amb gols d’Ibrahimovic i Bojan. És a dir, que si la Messi dependència vol dir que l’equip blaugrana depèn de les genialitats de l’argentí per guanyar, i jo no sé entendre-la d’una altra manera, contra l’equip navarrès ha quedat desmentida de cop, encara que això no vulgui dir que el debat no rebroti dissabte, en funció de com vagi el partit contra el Mallorca. Ara que tots aquells que tinguin ganes de seguir-hi insistint d’arguments també en tindran perquè el partit contra l’Osasuna ha estat dolent, especialment a la primera part, i Messi no ha estat gens brillant, pel que ens havia acostumat els darrers partits, vull dir. Ha estat un partit molt espès. Ha començat malament. L’entrenador Josep Guardiola ha volgut fer una innovació tàctica, disposant un 4 – 4 – 2 amb rombe al mig del camp, i no ha funcionat. Al quart d’hora ha canviat de tàctica perquè l’Osasuna arribava amb molta facilitat; Valdés ha salvat el 0 a 1 al minut 4, en una altra intervenció d’aquestes de què ningú mai se’n recorda però que serveixen tant per a explicar la trajectòria d’aquest equip. I al cap de deu minuts, més o menys, Guardiola ja ha tornat a canviar la posició dels seus jugadors perquè continuava sense anar bé. Tants canvis tàctics serveixen per a explicar perquè el joc ha estat tan lent i imprecís. Almenys, és una explicació perquè el que s’ha vist és bastant incomprensible més enllà dels tòpics de sempre: la bona defensa del rival, la poca intensitat, l’actitud, i tota la pesca. De manera que la segona part ha començat amb 0 a 0 al marcador i amb una sensació d’ensopiment imprevist. El joc ha millorat una mica. Ha semblat que l’equip s’animava i que podia recuperar la fesomia tan coneguda i apreciada, i és veritat que hi ha hagut una millora, perquè la pilota ha sovintejat més l’àrea navarresa, però no cal exagerar; em penso que ha estat més per la incertesa del resultat i els errors de l’àrbitre. Al final, a la mitja hora de la segona part, en aquell minut en què la incertesa es converteix en angoixa, Ibrahimovic ha aprofitat una molt bona centrada de Maxwell –curiosament dos dels jugadors més controvertits– per inaugurar el marcador i a cinc minuts del final Bojan l’ha sentenciat. Amb aquesta victòria, el Barça ja suma 71 punts en 28 partits, un guarisme de rècord i que, a pesar que se’n va a dormir líder a l’espera del que faci el Madrid a Getafe, no li serveixen per tenir mig coll avall el títol.

L’'ara tu, ara ell', de Laporta

El mapa per a les eleccions a la presidència del FC Barcelona del 15 de juny s’ha mogut les últimes hores. O, més ben dit, s’ha remogut. I deunidó com ho ha fet. El president Joan Laporta ha retirat el seu suport al vicepresident –i amic de la infància!– Alfons Godall, que ja és retirar, i ara beneeix Jaume Ferrer, també vicepresident, com a candidat continuista. Laporta canvia perquè Godall s’havia obert a un pacte amb Ferran Soriano, un dels exvicepresidents; en aquest punt, Laporta es manté coherent perquè gairebé mai havia vist bé que Soriano fos el continuador de la seva obra. S’ha de reconèixer. El moviment de Laporta, inesperat però potser no tant sorprenent, ha causat tot de reaccions en cadena. I més que n’hi haurà. Godall, el més afectat, ha comunicat que encara que no tingui el suport del seu president i amic de la infància i que li hagin retirat oficialment l’etiqueta de continuista, ell manté ferma la intenció de presentar-se i de formar una candidatura integradora i allunyada dels personalismes; és a dir, que manté la mà estesa a Ferran Soriano. És una posició coherent, també, perquè Godall sap que si el continuisme, diguem-ho així, es presenta fragmentat, poc o res té a fer davant de Sandro Rosell. El següent moviment l’ha fet Xavier Sala i Martín que d’anar amb Godall ha passat a dir que s’ha de pensar amb qui va i què fa perquè no veu gens clara la possibilitat d’anar contra Laporta; també és una posició coherent perquè és exactament el que va fer durant la moció de censura del 2008. Pel seu cantó, el precandidat beneficiat, Jaume Ferrer, encara no ha badat boca, amb la qual cosa se suposa que accepta, de grat o per força, l’ungiment presidencial. Laporta i Ferrer havien partit peres, s’havien arribat a dir de tot, segons havia transcendit, perquè Ferrer havia gosat fer la seva i va anunciar que seria precandidat unes hores abans de la trobada de Laporta amb la premsa el Nadal passat. I per l’afer de l’espionatge intern. I d’altres històries que venien de més lluny, de la moció de censura i de l’entrada de Sala i Martín a la Junta. I etc. Tant se val (s’ha d’entendre). Ferrer també és coherent en el seu silenci que més aviat s’ha d’entendre com un esperar a veure com acaba tot, sense descartar res, des ser el líder continuista a afegir-se a Soriano o Godall (o Rosell, vés a saber). Que tanta coherència plegada amenaci de desembocar en una incoherència fascinant, no hi fa res. I ara el següent pas el deurà fer Ferran Soriano que un dia d’aquests deurà dir oficialment què fa, si lidera una candidatura o bé s’integra en una altra o bé no fa ni una cosa ni l’altra i s'està concentrat a la feina de Can Spanair. I si fos el cas que no es presenta com a líder de cap candidatura, què farà Laporta? Desdir-se de l’actual ara tu no, ara ell? Ja ho veurem. I Sandro Rosell, l’altre vicepresident de la colla primigènia, de moment, no cal que faci res, només esperar a veure quin rival tindrà finalment. I els socis, mentrestant, que mirin de cua d’ull tots aquests moviments, per a saber qui fa què i per què, sabent que encara hi haurà un munt de maniobres abans no s’aclareixi el mapa electoral definitiu, i concentrar-se amb l’equip de futbol i de bàsquet, i tota la pesca.

L’auca del senyor Esteve

Dissabte vam anar al teatre. Vam anar a veure L’auca del senyor Esteve, al Teatre Nacional de Catalunya. Jo sóc d’aquelles persones, com n’hi deu haver tantes, que diuen que el teatre els agrada força, o molt fins i tot, però que resulta que hi van molt de tant en tant. Un amic meu em diria que no és cert que m’agradi i que m’enganyo, perquè si una cosa t’agrada de veritat, simplement, la fas i punt. A mi em sembla que és una mica més complex, que les dues afirmacions poden acabar sent certes, vull dir que t’agradi el teatre, o el que sigui, i que hi vagis molt poc. Però, tant se val. Curiosament, també havia assistit a L’auca del senyor Esteve que, dirigida per Adolfo Marsillach, va inaugurar el TNC el 1997. La d’ara la dirigeix Carme Portacelli, que també firma la dramatúrgia amb Pablo Ley. Han pretès fer córrer el mite del senyor Esteve cinquanta anys i situar-lo a l’Espanya de Franco, des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939 fins a la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975; així, el senyor Esteve de Portacelli i Ley també mor el 20 de novembre del 1975. A mi m’ha semblat un intent no reeixit. I és una llàstima. Perquè crec que les obres i el mites literaris, per a mantenir-se vius, cal revisar-los constantment, adaptant-los als nous temps i reescrivint-los de tant en tant. No sé si el senyor Esteve mereix ser qualificat de mite, però en tot cas és una obra emblemàtica de la literatura catalana. No és una qüestió de ser més o menys fidel al text original de Rusiñol; les obres es poden adaptar o bé reescriure de bell nou i, entremig, hi ha un ventall inacabable d’opcions, totes elles vàlides i legítimes. És clar, hi ha d’haver un mínim de fidelitat a l’esperit original de l’obra que es pretén recrear. En aquest sentit, L’auca de Portacelli i Ley respecten el mite del botiguer de Rusiñol. El seu Esteve manté tota l’estretor moral rusiñoliana i no comprèn la vida més enllà del calaix de la Puntual i, també, a les portes de la mort, en un rampell de lucidesa envers l’impuls del seu fill per alliberar-se del jou burgès i lliurar-se a l’art, en el moment de cedir-hi, li demana que no oblidi mai que si pot dedicar-se a l’escultura és perquè unes quantes generacions de senyors Esteve van triar no viure a canvi de fer els diners que ara el mantindran. Si dic que la reescriptura de Portacelli i Ley em sembla un intent no reeixit de dur el mite del botiguer de Rusiñol al franquisme és perquè el seu senyor Esteve es manté ancorat rere el taulell de la Puntual, com a un mer espectador dels episodis més funestos i tràgics de la dictadura franquista; vull dir: L’auca de Santiago Rusiñol retrata la menestralia vuitcentista i el seu enfrontament amb l’artista modernista i el pacte que subscriuen a la fi, el senyor Esteve adonant-se que no han sabut viure i el seu fill Ramon reconeixent que és gràcies a les condicions que han creat els Esteves, al seu seny, ordre, honradesa, perseverància, etc., que ells podran convertir-se en artistes professionals. I, en canvi, no em sembla que L’auca de Portacelli i Ley retratin cap Esteve ni cap Ramon dels anys del franquisme, que és el que calia esperar d’una reescriptura. Ara: el muntatge i el treball dels actors, excel•lents.

Lidera Messi, guanya el Barça

No sé si el FC Barcelona té dependència de Messi, però el que està succeint aquests darrers partits, i quan dic darrers vull dir des de fa força jornades, fa que s’hi assembli molt. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 4 el Saragossa, a la Romareda, i ha sumat els tres punts que eixuguen la distància que el Madrid havia agafat ahir, guanyant l’Sporting al Santiago Bernabéu. Messi ha fet tres gols un altre cop –la tercera vegada aquesta Lliga i la segona consecutiva que ho fa– i ha provocat el penal del quart gol en una jugada individual quan el Saragossa, sorprenentment, a les acaballes del partit, havia escurçat el marcador posant un inquietant 2 a 3. L’entrenador blaugrana Josep Guardiola ha explicat que és lògic que si Messi és avui el millor jugador del món l’equip depengui més d’ell que no pas d’un qualsevol altre company seu. I és d’un sentit comú aclaparador. Ara: els números que porta l’equip fan pensar que la relació entre l’equip i Messi vagi uns quants punts més enllà de la gran incidència que té en el joc i que s’acosti a la dependència: l’argentí porta 25 gols a la Lliga i 33 en el conjunt de les competicions oficials i ha marcat 11 dels 13 darrers gols de l’equip; potser no és dependència, però hi comença a haver, com a mínim, molta addicció. I encara més enllà d’aquests números, hi ha la seva actitud que el converteix en el líder absolut de l’equip al terreny de joc. La jugada del penal serveix per a definir-ho exactament: el Saragossa s’havia acostat perillosament al marcador, amb un 2 a 3 desconcertant i amb dos minuts per jugar més el temps de descompte; Messi ha agafat la pilota, ha entrat a l’àrea is’ha posat a driblar rivals fins que li han fet penal. Llavors, en comptes de xutar-lo, ha deixat que ho fes Ibrahimovic perquè el suec necessita marcar i tornar a agafar confiança; l’argentí sap que l’equip necessita el suec com el pa que menja i ha tingut un gest inequívoc per al benefici del col•lectiu. Messi està en un estat de gràcia exquisit que posa més en relleu el decaïment d’Ibrahimovic. El davanter suec ha entrat en joc i s’ha mogut molt i força bé, però ha fallat tot el que ha tingut i, especialment, ha errat un gol cantat. Al marge de les individualitats, del cara i creu entre Messi i Ibrahimovic, el Barça ha fet un molt bon partit, en conjunt, en pràcticament totes les facetes, durant les tres primeres quartes parts del partit, i només se li ha de retreure que hagi badat el mig quart últim, amb el 0 a 3 a favor. Un pecat menor.

Doncs, l’Arsenal

El sorteig dels quarts de final de la Lliga de campions ha deparat que el FC Barcelona s’enfronti a l’Arsenal els pròxims dies 31 de març i 6 d’abril. Com que en aquest sorteig també es decidien les semifinals, i fins i tot qui jugarà de local a la final del Santiago Bernabéu, del 22 de maig, és inevitable mirar més endavant i preveure que si els blaugranes superen l’eliminatòria es trobaran, probablement, a l’Inter de Milà, superior, en principi, al CSKA de Moscou. Tant en els quarts de final com en les semifinals, el Barça tindrà el partit de tornada al Camp Nou. No és aquesta una dada definitiva, però deunidó. En els vuitens de final, la meitat dels enfrontaments s’han resolt a favor de l’equip que tenia el factor camp en contra, per dir-ho així, i la temporada passada el FC Barcelona mateix va resoldre les semifinals contra el Chelsea a Londres i portant del Camp Nou un 0 a 0 temerari. Ara: no tinc cap dubte que si tots els equips poguessin triar, tots demanarien jugar-se l’eliminatòria al seu camp amb la seva afició; no és garantia de res, però ve a ser com un comodí en els jocs de cartes, que en un moment de dificultats et pot salvar una mà. Millor jugar la tornada a casa, sens dubte. Abans dels sortejos s’acostuma a classificar els equips que hi ha en lliça entre difícils, assequibles i fàcils, o amb una terminologia equivalent. L’Arsenal queia en el grup dels assequibles, perquè juga molt obert, com el Barça, i perquè té fama d’equip perdedor. La majoria de preferències s’inclinaven per l’Olympique lionès, perquè havia eliminat el Madrid i perquè totes les vegades que els blaugranes els han enfrontat n’han sortit vencedors. Tal com ha anat el sorteig, la majoria de pronòstics donen el Manchester United com a clar finalista, perquè és superior al Bayern de Munic –i també té la tornada a casa– i a qualsevol dels dos francesos que es trobaria a les semifinals, o bé l’Olympique o bé el Girondins, encara que amb el factor camp en contra en aquest cas. I una altra semifinal entre Barça i Inter completament incerta. Totes aquestes especulacions serveixen per a passar l’estona i res més, tot i que no és poca cosa. A l’hora de la veritat, vés a saber. El que és clar és que el campió ho serà perquè haurà superat tots els seus rivals. I que el Barça té tantes probabilitats de sortir vencedor com el rival que més en té. A mi em sembla que aquesta dada és la més important de totes i la més valuosa i que a partir d’aquí el que s’ha de fer és mirar de viure els partits que vénen com un regal, com una oportunitat de poder veure un gran espectacle futbolístic, dels millors a què es poden assistir avui, gaudir del privilegi de ser-ne protagonistes, i treure’s de sobre l’angoixa que pot significar posar-se al damunt més pressió del compte; vull dir estalviar-se la por a perdre. Val més pensar en guanyar, perquè tornar a guanyar la Campions, fer-ho dues vegades seguides, una fita que cap equip ha aconseguit des que la Campions és Campions, i fer-ho al Santiago Bernabéu, seria la repera, o alguna cosa molt semblant.

Una degradació alarmant

Dilluns, la directora de TV3, Mònica Terribas, va entrevistar el president de la Generalitat, José Montilla. L’entrevista va tenir una audiència molt notable. És lògic, perquè hi ha temes prou greus damunt la taula com per tenir interès a saber què en pensa el president i perquè l’entrevistadora era la Terribas, d’aquest segon factor tampoc no en tinc cap mena de dubte. L’actual directora de TV3 té una preparació acadèmica molt sòlida i una carrera periodística molt diversa i brillant, ha treballat molt i molt bé i el prestigi de què gaudeix se l’ha guanyat a pols, que es diu, i se’l mereix. Tots aquests mèrits, esclar, no l’eximeixen de rebre crítiques. L’entrevista pot haver agradat més o menys, pot haver molestat més o menys a la part directament afectada, el president, el govern i el PSC, o pot haver provocat la mena de sentiments que siguin a qui sigui. Ara: aquesta entrevista ha generat una allau de comentaris, opinions, insults, desqualificatius, etc., que, almenys a mi, em mouen a preguntar-me en quina deriva ha entrat la vida pública d’aquest país –suposo que la d’altres també. El que hagués estat desitjable i molt més higiènic hagués estat un debat centrat en les respostes del president més que no pas en les preguntes i el to de les preguntes de l’entrevistadora. Però, molt lamentablement, el que s’ha organitzat és un guirigall inaudit, amb estirabots inacceptables de persones que ocupen càrrecs públics o que per les seves qualitats de comunicadors i periodistes tenen la capacitat de fer-se sentir a través de diversos i potents altaveus. Podria ser una relliscada, un episodi desafortunat degut a vés a saber quines raons, i podríem mirar de girar full i tant se val, què hi farem. Tanmateix, em fa l’efecte que no és cap mal pas aïllat i puntual sinó la conseqüència de la degradació moral en què cau i cau la vida pública d’aquest país –i suposo que la d’altres també, insisteixo. Perquè, miris on miris, vull dir a la política, l’economia, els esports, etc., trobes una falta d’educació molt semblant, una manca de respecte del tot intolerable. No cal que hi hagi insults. De vegades, no n’hi ha, és cert. Però el fons és el mateix. Aquests dies hi ha hagut una colla d’exemples d’aquesta degradació. Almenys, a mi m’ho ha semblat així.

Exhibició, i a quarts de la Campions

El FC Barcelona ha guanyat l’Stuttgart per 4 a 0, amb gols de Messi (2), Pedro i Bojan, i serà per tercer any consecutiu als quarts de final de la Lliga de campions. El marcador reflecteix perfectament el que ha succeït al Camp Nou: els blaugranes han jugat molt bé, han sortit amb molta intensitat i als vint minuts ja han resolt l’eliminatòria posant-se amb un contundent 2 a 0, amb una altra actuació estel•lar de Messi; i els alemanys, que han plantejat un partit valent, tancats al darrera però sortint al contracop amb molts efectius, aviat han plegat veles i s’han dedicat a capejar el temporal amb tanta dignitat com han pogut. Aquesta eliminatòria amb l’Stuttgart té tantes similituds amb la de la temporada passada contra l’Olympique de Lió, que es fa difícil no agafar-se-la com a exemple per a preveure què pot succeir a partir d’ara. A Lió, el Barça va patir molt per treure un empat a un gol, talment com fa tres setmanes a Stuttgart, però a la tornada va fer una exhibició de joc, es va imposar per 5 a 2, i a partir d’aquell partit l’equip no va parar de créixer amb el final que tots sabem. L’eliminatòria contra l’Olympique va ser un punt d’inflexió, va marcar la sortida del sotrac que l’equip havia tingut durant el febrer. Com que aquest any hi ha una sensació semblant, com que es té la impressió que l’equip no juga tan bé com la temporada passada i que també aquest hivern ha patit una davallada, malgrat que els resultats a la Lliga espanyola siguin millors que els de fa un any, l’exhibició contra l’Stuttgart indueix a pensar que el barcelonisme ha viscut el punt d’inflexió definitiu per a fer el salt. Jo m’ho miro una mica diferent. Primer, perquè els anomenats punts d’inflexió es detecten un cop s’han produït, vull dir que no ho sabrem fins d’aquí a unes quantes setmanes si aquesta millora i aquest salt es confirmen; és ben lògic. I, segon, perquè aquest tipus de comparacions fan de molt mal fer en l’esport. Aquesta temporada han canviat força coses i, especialment, dues de molt significatives: les expectatives que hi ha posades en l’equip i que fan que qualsevol actuació sembli menor comparada amb les de l’any passat i una plantilla molt curta, que ha sofert alguns canvis de peces transcendents, i que està patint més lesions de les que poden suportar. Ara bé, dit tot això, la millor notícia del partit contra l’Stutgart és la confirmació que Guardiola té solucions tàctiques per a resoldre els reptes que li planteja el rival –ahir va disposar un 4 – 2 – 3 – 1 que deixa molt mòbil a Messi i omple el mig del camp– i que hi ha jugadors com Henry i Touré que arriben al tram decisiu de l’any força recuperats.

La cultura de la desafecció (Article a El Punt)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/147699-la-cultura-de-la-desafeccio.html

Els perills del facebook

Tot això de les eleccions 2.0 o el que sigui, de que cada candidat tingui una pàgina web, un compte al facebook i al twitter, etc., està molt bé i ha de ser així perquè deu ser del tot inevitable. Ara: trobo exagerat que algú pretengui fer creure que les eleccions a la presidència del FC Barcelona es guanyaran a Internet com també trobo del tot inexacte pretendre que Barak Obama va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units per l’ús que va fer dels nous mitjans de comunicació social. Tot això són històries que queden molt bé i que als qui s’hi dediquen els va de perles. Internet és una eina molt potent i un canal de comunicació i d’accés a les generacions més joves i més qualificades potentíssim que no es pot deixar de banda. No tinc cap dubte que qualsevol candidat en unes eleccions, o qualsevol institució, govern, associació, etc., l’ha d’usar i aprofitar per a comunicar i fer-se conèixer. Per tant, fan molt ben fet els precandidats a les eleccions a la Junta Directiva del FC Barcelona a esmerçar-hi esforços i mitjans. Les noves tecnologies, les tecnologies de la comunicació, sempre han jugat un paper destacat en qualsevol elecció i és veritat que hi ha hagut candidats pioners o que n’han sabut treure un rendiment positiu abans que ningú, fos la ràdio o, més clarament, la televisió. Fóra de boig dir el contrari. Ara: de la mateixa manera que dic tot això, també afirmo amb total rotunditat que el més important de tot, el que decantarà el vot cap a un o altre candidat serà el missatge, les propostes que faci cada candidatura i la credibilitat i la confiança que sigui capaç de generar. Els mitjans de comunicació només són això, mitjans, canals per arribar, en aquest cas, als socis. Tot plegat m’ha motivat a escriure-ho la patinada que, per a mi, ha comès l’actual vicepresident i principal candidat continuista Alfons Godall quan en el seu facebook ha comentat que a ell li agradava la Fórmula 1 d’abans, fins a Schumacher, perquè a ell no li agraden “els pilotets madridistes ni periquitos”, en referència a Fernando Alonso i Jaume Alguersuari. És clar, aquest l’ha respost en una carta oberta dient-li que amb aquestes declaracions no li fa cap favor ni al FC Barcelona ni a Catalunya ni a ell mateix. Al marge dels perjudicis o beneficis que la polèmica li pugui comportar a Godall, i de l’opinió que cadascú en pugui tenir, el que vull dir és que el més important és sempre què es diu i com i que amb la proliferació de tants canals tots d’una immediatesa trepidant els precandidats d’avui i els candidats de demà s’obliguen a un ritme de declaracions tan exagerat que les probabilitats que corren de ficar constantment la pota són enormes. Les noves tecnologies són una eina fenomenal, però també són un risc evident, especialment si a través d’ells diuen el primer que els passa pel cap.

Espavilats que no saben espavilar-se

La primera raó per la qual es formen grans caravanes a les carreteres és l’afluència de més cotxes dels que poden absorbir, no hi ha dubte. Una altra és la presència d’algun entrebanc que fa alentir la marxa o aturar-la del tot, com un semàfor, una cruïlla, un accident, etc., i no cal que sigui en el mateix sentit de la marxa, en aquest cas seria el que en diuen l’efecte badoc. Hi ha un obstacle que passa una mica desapercebut però que també és causa d’embussos fenomenals: els dos carrils que tot d’una es converteixen en un de sol. No tinc cap dubte que el qui s’ho va empescar té arguments molt sòlids que en defensen la conveniència, especialment en trams de pujada i transitats per camions, però en general són un parany nefast i un perill considerable. D’entrada, perquè el conductor que circula per la dreta, pel carril lent, en principi, té un cediu al pas al qual no fa mai cas, i, després, perquè com que tothom té la tendència d’anar per l’esquerra, pel camí dels més ràpids, i el de la dreta queda ben buit, sempre hi ha l’espavilat que mira d’avançar per allí saltant-se uns quants articles del codi de circulació. Esclar, quan arriba al capdamunt, en el cediu al pas que hi ha ben pintat a terra, o bé frena o bé fa frenar de cop al de l’esquerra, que té preferència, i es produeix una aturada en cadena que, en funció del volum de trànsit, pot durar unes quantes hores i allargassar-se uns quants quilòmetres. És un fenomen que a vegades costa d’entendre però que es veu que està del tot demostrat i que, en tot cas, tot sovint hem de patir. Si en moment de gran trànsit tothom anés pel mateix carril, a una velocitat constant, i no hi hagués cap espavilat que pretengués avançar un parell o tres de cotxes per a acabar guanyant cinc minuts, algun dels embussos que es produeixen no passarien. Espavilar-se, segons el significat del verb, consistiria precisament en obrar de la manera més intel•ligent i enginyosa per a no quedar-se atrapats a la carretera i no pas fer el viu. L’exemple dels dos carrils és només un exemple, esclar i, en sóc conscient, una mica agafat pels pèls. De tota manera, em sembla que serveix per a il•lustrar el que vull dir.

Actitud: excusa i tòpic

Tot just havia acabat el partit del FC Barcelona contra el València al Camp Nou (3 a 0, gols de Messi), ja vaig sentir en la conversa d’un parell d’aficionats culers la paraula “actitud”. No he estat al cas, però em puc imaginar que no deuen haver estat els únics a usar-la. Apel•lar a l’actitud s’ha convertit en una excusa i un tòpic que va de perles per a justificar les victòries o les derrotes de l’equip. I, probablement, el partit d’ahir és un dels més adequats per a recórrer-hi, malgrat que jo no hi estic gens d’acord. És veritat que l’equip va canviar a la mitja part com de la nit al dia. A la primera part, el Barça va jugar molt lent i no se’n va sortir ni com a equip ni individualment. El València venia amb moltes baixes, en defensa sobretot, però tot i així va aconseguir tenallar els migcampistes i els davanters blaugranes (per cert, tots sis sortits del planter). A mi em va semblar que el plantejament tàctic no era el més encertat. El tècnic Josep Guardiola va cobrir la baixa del sancionat Ibrahimovic amb Bojan. Era lògic. Ara: el va situar a l’extrem esquerre, amb Messi de davanter centre i Pedro a la dreta. És a dir, tots canviats de lloc i tots tres sense aixecar un pam de terra. Ni Bojan ni Pedro se’n van anar mai dels seus laterals ni van fer cap diagonal ni res que trenqués la posició de la defensa valencianista. I Messi va quedar atrapat entre els dos centrals i el doble pivot. El resultat va ser la inoperància més absoluta. A la mitja part, Guardiola va canviar Bojan per Henry, va posar el francès de davanter centre, va moure Iniesta a la punta esquerra i va situar Messi per darrera d’Henry. Només començar ja es va veure que tot podia anar ben diferentment. Henry va moure’s per tot el front d’atac arrossegant els centrals i, tot d’un plegat, Messi va començar a trobar espais i a poder fer de les seves amb la pilota als peus. En general, l’actitud va ser més positiva, és clar, però és que és molt difícil córrer si t’han lligat de peus i mans; la tàctica de la segona part va desfer els nusos que s’havien fet a la primera i va fer tot l’efecte que l’equip s’hi posava més seriosament. A més, els jugadors valencianistes van començar a caure com mosques, lesionats, i aviat es van quedar amb deu. És evident que si ningú t’agafa i el camí fa baixada, corres més lleuger. El partit permet dir unes quantes obvietats de cara a dimecres i al que queda de competició: va molt bé tenir Messi, però també Henry i Valdés, que va evitar l’empat amb l’1 a 0, vull dir tenir tota la plantilla, que és massa curta, en plena forma i motivada, que la previsibilitat del joc blaugrana, que és certa, no cal trencar-la amb innovacions tàctiques que no s’aguanten ni a la pissarra, i que el millor de l’equip és l’equip i el seu entrenador.

Records de neu

Una nevada com la d’aquest diumenge i dilluns, tan notable, convida al record. La que hi va haver el 1944, cap a finals de febrer, va ser molt extraordinària. Dilluns al matí, mentre ajudàvem a cops de pala a treure un cotxe, ens contaven que aquell any es van arribar a fer unes congestes tan fenomenals en el camí cap a Sant Martí Sesgueioles que per a passar-les van haver d’obrir una parell de túnels entre la neu. L’altra gran nevada de què es guarda record és la del desembre del 1962. Els pocs habitants que encara restaven a la Guàrdia Pilosa van quedar aïllats durant força dies. Hi va haver un moment en què els queviures van escassejar i els homes van decidir baixar a Sant Martí per a proveir-se per a uns quants dies més. Una altra vegada, el vent havia fet congestes, s’havia confós el paisatge i no hi havia manera d’endevinar-ne el camí. El risc d’estimbar-se en un marge era molt alt. La solució que van trobar va ser fer una mena de cordada; els sis o set homes que van constituir l’expedició, van lligar-se amb cordes per manera que si algun d’ells queia o s’enfonsava, els altres el podien estrebar i treure’l del mal pas.
La primera gran nevada que jo he viscut a la Guàrdia Pilosa va ser la del 2001. Va començar a nevar a mig matí de divendres, a mitjans de desembre. Havia de baixar a Barcelona, al dinar amb què el FC Barcelona celebrava el Nadal amb els mitjans de comunicació. Vaig trucar al Ricard Maxenchs, que en pau descansi, dient-li que em disculpés però que no podria assistir-hi. No ho recordo prou bé, però em penso que fins al dimarts o el dimecres, no vaig poder anar a treballar. Llavors, treballava a l’Avui. El poble va quedar aïllat. Els camins d’accés, que encara no estaven asfaltats, van quedar impracticables i no es van netejar de neu. En sortíem amb tractor. Ens havia quedat un cotxe a baix a Sant Martí, amb el que anàvem a treballar. Però els primers dies, també l’Eix transversal i el Bruc estaven tallats. No s’hi podia fer res.
La nevada d’aquest diumenge i dilluns no sé si ha arribat als gruixos de les del 44 i el 62. Es fa de molt mal dir, però segurament no. Ha estat semblant a la del 2001, això sí. Però, aquesta vegada, en canvi, l’aïllament ha durat molt poques hores. El dimarts al matí ja teníem els camins oberts, encara que el vent obligava a refer la feina una i altra vegada. És indiscutible que hem progressat molt. Ara hi ha molts més mitjans i s’actua amb rapidesa i prevenció. És clar que avui no ens podem permetre quedar-nos aïllats durant molts dies i amb l’economia paralitzada. Ara jo parlo només del que s’ha pogut viure a la Guàrdia Pilosa i en aquests vorals. Les nevades hauran estat més o menys abundoses i s’han afrontat amb menys o més mitjans, però trobo que el grau de solidaritat que hi ha hagut en tots els casos és semblant i resulta un factor clau per a sortir-se’n. Aquí, de màquines llevaneus no n’hi ha i els equips de protecció civil ni de cap altre cos públic no s’hi acosten. Els camins els netegen els pagesos amb els seus tractors i pales i l’alcalde, Antoni de Solà, va amunt i avall atenent les necessitats més urgents; si cal, és ell el qui s’enfila al tractor.
És veritat que de l’Ajuntament només me’n recordo quan neva o quan sorgeix algun entrebanc que no sóc capaç de resoldre per mi sol, i no cal que sigui gaire dificultós per a què això passi. Probablement, qualsevol dia d’aquests em trobaré alguna de les persones que han vingut a obrir-me pas i no la reconeixeré i no li’n donaré les gràcies, potser ni tan sols la saludaré. Diríem que no sóc gaire bon fisonomista -poc sociable, feréstec i esquerp, precisaria algun bon amic meu- i que acostumo a badar més del compte.
La neu amaga converses i glaça records.

No és un article contra els polítics

El pitjor de la nevada de diumenge i dilluns és l’endemà. No vull dir el dimarts ni el dimecres ni cap dels dies posteriors que han passat i passaran sinó les conseqüències polítiques que se n’han derivat, o més ben dit, el debat que han muntat els polítics i els no polítics amb la neu desglaçant-se i alguns pobles aïllats i milers de llars sense llum. Jo crec que moltes de les acusacions que es fan, ni que sigui en calent, contra els serveis públics i les companyies de subministrament elèctric són enraonades i s’entenen sense haver de fer cap esforç; és una vergonya el que ha passat i punt. Ara: de la mateixa manera, també penso que tots plegats hauríem de fer un examen de consciència. És veritat que, en general, els polítics d’aquest país són un desastre perquè el sistema els ha dut a convertir-se en un desastre; dic un desastre en el sentit que el sistema els ha professionalitzats de manera que la seva feina primordial consisteix a conquerir el poder i mantenir-lo, objectiu que els porta a passar per damunt dels problemes mirant de no equivocar-se gaire i fent per no provocar grans bosses de descontents. Aquesta manera de fer els porta a tenir un comportament erràtic, incongruent i a no prendre decisions compromeses. També és veritat que a Catalunya les infraestructures són molt insuficients i d’una deficiència flagrant i vergonyosa. Una part de la culpa la té el govern espanyol, que ens escatima les inversions que ens calen i li demanem, però una altra part la té el govern nostrat. D’exemples en tenim per comptar i no parar: la Panadella, l’Eix transversal, les rondes de Barcelona, la MAT, Bracons, el Quart Cinturó... Molts d’aquests casos són paradigmàtics. Sabem des de fa molt de temps que qualsevol dia d’aquests Girona i rodalies es quedarà a les fosques durant unes quantes hores i dies, preferentment a l’estiu, en plena campanya turística, i que llavors tindrem muntat un sidral fenomenal i farem un ridícul espantós i mundial. Però, tirar endavant la MAT, la línia de Molta Alta Tensió, o la solució alternativa que sigui per dotar Girona de l’energia que necessita com el pa que menja, costa Déu i ajuda. Els polítics hi tenen molta part de culpa, per descomptat. Però els ciutadans, de manera individual o col•lectiva, agrupats en tota mena d’associacions i grups, o a l’hora d’anar a votar o de passar comptes, els mitjans de comunicació, etc., tot sovint hi ajudem. No diré que encara ens passa massa poc, perquè tampoc és això, oi, tot i que a vegades n’hi ha per dir-ho.

Salt, i quants pobles més (Article a El Punt)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/145810-salt-i-quants-pobles-mes.html

Fora de la Champions

El Reial Madrid ha caigut per sisena vegada consecutiva als vuitens de final de la Lliga de Campions i no serà a la final que es disputarà el 22 de maig al Santiago Bernabéu. L’ha eliminat l’Olympique de Lió, un equip que a Europa no ha guanyat mai res però que fa uns anys era un rival perillós; aquesta temporada no, és un rival menor, força limitat, dels més assequibles dels setze que han sobreviscut a la fase de lligueta. El Madrid era el favorit de l’eliminatòria, sens dubte. Fa tres setmanes va perdre 1 a 0 a Lió i aquest dimecres a la nit ha empatat a 1 al Bernabéu. És just reconèixer que els madridistes podien haver sentenciat l’eliminatòria a la primera part. Han fet el primer gol als cinc minuts i han tingut tres o quatre ocasions molt clares per enllestir la classificació. Però, no ho ha fet. Un xut al pal, alguna parada del porter i alguna errada més ho han impedit. A la segona part, ha estat al revés; els francesos han fet un parell de canvis interessants, han avançat les línies, han agafat el control de la pilota i el Reial Madrid s’ha desfet en un manyoc de nervis i ha quedat a mercè de l’encert de les seves estrelles, que no l’han tingut. L’Olympique no és un Segona B com l’Alcorcón, l’equip que el va eliminar de la Copa del Rei, però el fracàs i el ridícul és molt semblant. El president Florentino Pérez ha fet una inversió obscena en jugadors amb la idea clara d’arribar a la final de la Lliga de Campions i guanyar-la al Bernabéu. No ho podrà fer. Li queda la Lliga espanyola, és clar, però aquesta eliminació és tan forta, els farà tan mal anímicament i provocarà un terrabastall tan enorme, que els beneficis de la remuntada de dissabte contra el Sevilla, em fa l’efecte, que han quedat anul•lats. Ja es veurà. No cal avançar-se als esdeveniments ni fer d’endeví i menys de bruixot. Alegrar-se de les desgràcies dels altres, encara que siguin les esportives del Reial Madrid, no m’ha agradat mai. Però, en aquest cas, em satisfà que la política de talonari i prepotent de Pérez hagi fracassat una altra vegada i suposo que a força llocs tindran la mateixa sensació. També, perquè aquest fracàs posa més en relleu el valor dels sis títols obtinguts pel Barça la temporada passada. I perquè l'arrogància i la prepotència amb què des de Madrid parlen dels blaugranes, almenys durant unes hores, suposo que per vergonya la deixaran al calaix. La Champions tornarà al Bernabéu el 26 de maig, però el Reial Madrid no hi serà. De moment, és l’única cosa que hi ha ara per ara de segura.

Bruixots o endevins

Ara que el Reia Madrid ha atrapat el FC Barcelona al capdamunt de la classificació de la Lliga espanyola i en va líder per la major diferència de gols a favor i en contra, en el barcelonisme han començat a sovintejar els pronunciaments extrems. Bé, de fet, es fan sentir sobretot els més optimistes que amb el president Joan Laporta al davant de tots ells afirmen amb rotunditat que el Barça guanyarà la Lliga. No ho expressen com un acte de fe o un desig sinó que n’hi ha que ho argumenten amb tota mena de consideracions i anàlisis saberuts i que així, sobre el paper, resulten tan infal•libles que et vénen ganes de sortir guarnit de blaugrana i fer cap a Canaletes a celebrar el títol. N’hi ha que diuen que és per exorcitzar el pessimisme culer i donar confiança a l’entorn, encara que moltes veus dient que el Barça no guanyarà la Lliga, la veritat, és que no se n’han sentit. Tant se val. En el fons, són com les profecies del mag Fèlix, encara que almenys ell per fer els seus pronòstics fa anar d’aquí cap allà un pèndol que se suposa que té connexions amb el futur. Siguin bruixots o bé siguin endevins, tot plegat em fa força gràcia. Suposo que aquesta febre per a convèncer’s que el Barça guanyarà la Lliga serveix per a fer-se passar el cangueli que els ha entrat veient com en tres jornades s’han esfumat els cinc punts que els blaugranes duien als merengues. Jo no sé què passarà i, certament, ningú ho pot saber. I jugar a si l’encerto l’endevino no m’ha agradat mai massa. Barça i Madrid porten una trajectòria impecable. Els blaugranes han aconseguit millorar els registres de la temporada passada, malgrat no arribar a l’excel•lència del joc que van fer. No n’han tingut prou perquè el Madrid, potser sense jugar ni tan bé ni d’una manera tan conjuntada, ha sabut treure bon rendiment de les seves individualitats i ha corregit la distància que li havia tret el Barça. A mi em sembla que el Madrid té un cert avantatge pel fet de jugar el partit més decisiu que queda a casa i no tenir cap desplaçament complicat. El Barça té un calendari més fumut, perquè després del Bernabéu encara li quedarà anar al Sánchez Pizjuan. Però, vés a saber. Encara n’hem de veure de moltes menes. Ara: el que em sembla fonamental és que l’equip blaugrana necessita recuperar el punt d’ordre que tenia fa uns mesos i deixar-se de romanços tàctics, i recuperar els tres o quatre jugadors que ara mateix són a la lluna de València. Per això, em semblaria més intel•ligent i profitós deixar-se estar de proclames patriotes blaugranes, deixar de dir que guanyarem la Lliga i arromangar-se i anar per feina que vol dir deixar de muntar debats absurds i estèrils sobre l’Ibrahimovic i l’Henry, posem per cas, perquè fins a final de temporada l’equip els necessitarà a tots dos i en plenitud de facultats físiques i anímiques.

Quan la natura ens acaba la paciència

La reflexió d’avui no serà gaire original, s’assemblarà a la de la darrera nevada de fa unes quantes setmanes tot just, però és que ni la proximitat d’aquella maltempsada no ha impedit que hi haguessin col·lapses i situacions que costen d’entendre i haver de sentir queixes i lamentacions en contra dels serveis públics que em mouen a concloure, una vegada més, que no n’aprenem ni en volem aprendre. Si aquesta vegada alguna crítica no es pot fer als serveis meteorològics és que no avisessin ni ho fessin amb prou intensitat de la nevada que ens havia de caure a sobre. Durant tot el cap de setmana, qui ho ha volgut sentir i entendre, podia saber que nevaria d’una manera excepcional a tot el país, que la tempesta avançaria de sud a nord, des de darrera hora de diumenge a la tarda – vespre i fins a la tarda de dilluns i que a la Catalunya central els gruixos podrien arribar fins al metre de neu. L’han encertada amb puntualitat i precisió. Personalment, amb aquestes condicions, vaig tenir ben clar que si es complien dilluns ens el passaríem a casa perquè seria impossible i un risc innecessari anar enlloc i que, a més, tant se val perquè el més probable fóra que tot quedés mig paralitzat i que havíem de confiar que el llum no se n’anés perquè si hi havia una avaria, probable perquè la neu s’aniria acumulant damunt dels cables i un o altre, amb el pes i el vent podia trencar-se, feina tindrien els operaris per arribar al lloc del desperfecte. Havíem de carregar-nos de paciència, quin remei. I que encara avui n’hauríem de tenir perquè després de la neu ve la glaçada que segons com i per a què encara és pitjor i netejar els camins i carreteres és lent i costós i si el vent té ganes de fer la guitza, la feina s’ha de fer i refer constantment. El meu cas és excepcional, però en general tornar a la normalitat prendrà un cert temps. Doncs bé, totes aquestes conseqüències i calamitats que són de tan sentit comú, almenys a mi m’ho sembla, i que en general s’han seguit de manera resignada i fins i tot lúdica, encara ha provocat alguns efectes i reaccions ben estranyes. Ara que, en part, ja es veia a venir perquè ahir al matí sentia en algunes ràdios tertulians que afirmaven que se n’estava fent un gra massa i que era impensable que un país normal “quatre volves” de neu el paralitzessin. Hores després, com era previst i anunciat, aquelles quatre volves es van convertir en uns quants centímetres al terra i Barcelona i les rodalies van quedar impracticables i milers de persones que havien sortit confiades a treballar al matí, perquè tot plegat només eren “quatre volves” de no res, van quedar atrapades a les carreteres i trens. Probablement, era inevitable. Perquè la solució era enviar tothom cap a casa, com van fer les universitats i les escoles, i les empreses s’hi resisteixen es clar. Però no deixo de constatar les dificultats que tenim per a acceptar i adaptar-nos a les restriccions que ens imposa la naturalesa, per més excepcionals que siguin les situacions que ens esdevenen. Vivim tan apressats i ens hem acostumat a tenir-ho tot de seguida i ben a mà que ja no sabem prendre'ns la vida amb paciència i tal com ens ve.

Cal Biel

Cal Torra (dreta) i Cal Pau

Girifràs

La teoria del Villarat ha triomfat. De veritat?

En el món del futbol, la memòria és molt curta. De fet, la memòria és molt curta en general, i és interessada, doncs sempre recordem el que més ens afalaga i ens oblidem de tot el que ens fa nosa i incomoda. És clar, si no fos per la consciència! Però, tant se val d’un mal de cap, el que ara vull dir és que en el món del futbol la memòria és molt curta i oportunista. Ho esmento perquè des d’ahir i aquest matí sento i llegeixo opinions que vénen a dir que la campanya del Villarat ha triomfat. Anem a veure. Dissabte, després del partit contra l’Almeria, el tècnic blaugrana Josep Guardiola va afirmar que la teoria del Villarat ja s’ha instal•lat a la Lliga espanyola. La resposta val per a explicar les dues expulsions que havia tingut l’equip, de l’entrenador mateix i d’Ibrahimovic, les dues ben injustes, i els crits de l’afició andalusa en contra de les decisions de l’àrbitre quan els semblava que els perjudicava, com en la falta prèvia al primer gol blaugrana. Els crits de “Villarato!, Villarato!” serien la versió blaugrana de l’històric “Así, así, gana el Madrid!” Certament, em penso que és la primera vegada que una afició rival crida “Villarato, Villarato” i això abona la teoria que el Villarat ja s’ha instal•lat a la Lliga espanyola. Caldrà veure si es consolida, però des d’aquest punt de vista és indiscutible que ha triomfat i, gairebé, és profecia. Ara, en general, trobo que és un punt exagerat si el que es pretén és explicar els resultats. Primer, perquè la teoria del Villarat fa molts anys que dura i ha conegut episodis i formulacions diverses i la intensitat de la campanya muntada per la premsa de Madrid i del Reial Madrid –amb el diari As com a abanderat– sempre ha variat en funció de si valia la pena mantenir-la o no; la teoria del Villarat diu que el president del FC Barcelona, Joan Laporta, va desoir la recomanació de la LFP i va votar a favor de la reelecció d’Ángel María Villar a la presidència de la Federació Espanyola de Futbol a canvi d’arbitratges benèvols. I, segon, perquè durant tots aquests anys que fa que dura la broma, el Barça ha guanyat i ha perdut i sempre ho ha fet per mèrits o demèrits propis. Vull dir que pensar-se que una campanya de premsa pot explicar uns resultats o uns altres és desmesurat. La premsa, com tots els altres actors i factors que hi ha al voltant del futbol tenen la seva part d’influència, indubtablement, però la incidència en el resultat és molt limitada. Juguen els futbolistes i els marcadors s’expliquen en funció del seu comportament. A Ibrahimovic el van expulsar perquè ja té història acumulada i feia estona que anava calent; ho van veure Guardiola i Vilanova, que s’estaven pensant canviar-lo, ho van veure els defenses i ho devia veure l’àrbitre el qual, observant un jugador andalús per terra i les protestes dels almeriencs, es va imaginar una agressió i el va expulsar. I a Guardiola el van expulsar perquè encara que no digués res fora de to es va passar de llest utilitzant el micròfon del linier per dir-li a l’àrbitre que ho estava xiulant tot al revés. I, vull dir, que si el Reial Madrid ha enxampat el FC Barcelona i li ha pres el lideratge és perquè du una trajectòria excepcional, de rècord com la dels blaugranes, i dissabte van remuntar un partit que tenien molt costa amunt tot just començar la segona part. El Madrid ha fet una inversió descomunal i, malgrat alguns dubtes inicials, porta una trajectòria molt bona i ha retallat les distàncies que havia obtingut el Barça. Només cal fixar-se que el tercer classificat a la Lliga és a 16 punts! Aquesta Lliga es decidirà al Santiago Bernabéu, com la de la temporada passada, i en els tres o, a tot estirar, quatre partits més d’una complicació relativa per a tots dos. De mica en mica, la lliga de futbol li està passant el mateix que a la d’handbol, que per més partits que hi hagi, el títol es ventila en tres o quatre. El Villarat és una campanya tipus Guadiana, que apareix i desapareix en funció de les necessitats de vendre diaris i mantenir la tensió emocional del madridisme, perquè no es deixi anar i segueixi consumint informació i productes variats, i que, com fa un any, pot acabar-se de cop si el Barça guanya a Madrid.

Colgats per la neu (un altre cop)

Neva des d’ahir al vespre. S’hi va posar cap a quarts de vuit, més o menys, i ha estat nevant tota la nit i continua fent-ho. El cel està tot tapat, molt gris, i la visibilitat ja és molt reduïda. No neva molt copiosament, però ho fa ininterrompudament i ara ja hi ha acumulats més de trenta centímetres en alguns punts, a les teulades, a les baranes, als fanals –i al munt de llenya que ens hauria d’escalfar! Fins fa una estona, no feia gens de vent. Ara sí que en fa i això farà que es facin congestes i que pensar en moure’s de casa o que la feina de les pales servirà per a res sigui una quimera i una imprudència que com totes les imprudències bé farem d’estalviar-nos. Avui, ens el passarem tancats a casa i ja està. Què hi vols fer! És la cinquena nevada d’aquest hivern, si no m’he descomptat, i la tercera que ens deixa aïllats. Des que m’estic a la Guàrdia Pilosa, no recordo un hivern tan fred i nevat com aquest, ni una nevada tan a prop de la primavera. Però m’estaré molt d’esmentar el canvi climàtic perquè es veu que l’any 1944 també hi va haver una nevada fora d’hores, a començaments de març, també. De tant en tant, toca.

Un empat que no tocava

El FC Barcelona ha empatat al camp de l’Almeria 2 a 2, tots dos gols els ha fet Messi i han servit per neutralitzar les dues vegades que els andalusos s’han avançat en el marcador. Objectivament, no és un bon resultat. És una ensopegada que l’equip blaugrana no es pot permetre en una temporada com aquesta en què el Reial Madrid l’ha anat estalonant jornada rere jornada fins que l’ha atrapat. Per al FC Barcelona un empat a Almeria sempre havia de ser una relliscada, fes el que fes el Reial Madrid (ha guanyat 3 a 2 al Sevilla, remuntant al minut 92 un 0 a 2 tot just començar la segona part, i s’ha posat líder amb els mateixos punts que el FC Barcelona). Eren tres punts que no es podien deixar de sumar. Ara: els partits s’han d’analitzar en funció del joc i les incidències que hi succeeixen. I, tenint en compte com ha anat el partit, els barcelonistes poden estar ben satisfets amb el comportament dels seus jugadors. A la mitja hora, han expulsat l’entrenador Josep Guardiola, als dotze minuts de la segona part, Puyol s’ha fet el 2 a 1 i tres minuts després han expulsat Ibrahimovic. I amb tot, els blaugranes han aconseguit empatar i podien haver guanyat perfectament perquè malgrat tenir un jugador menys han creat prou ocasions com per haver marcat un tercer gol, almenys. Però, l’empat a Almeria, tal com va aquest campionat, és una relliscada que encara que no sigui del tot decisiva és, indiscutiblement, molt inoportuna. Per a mi, la jugada clau ha estat l’ 1 a 0, en el primer córner que han llançat els andalusos, i després el 2 a 1, perquè ha afavorit la tàctica prevista pel tècnic basc de l’Almeria. No ho sabrem mai, oi, però com que d’aquests partits ja n’hem vist un munt, posar-se per davant i obligar el rival a avançar les línies és bastant fonamental i no ho hauria de ser tant. De tota manera, hi ha d’altres senyals que són potser més significatius i més clarificadors. Aquesta temporada, per comparació amb l’anterior, l’equip va molt curt de recursos, hi ha massa futbolistes que haurien de ser clau que estan desconnectats, Guardiola confia en només tretze o catorze jugadors (només ha fet un canvi, Sergio per Touré, mentre que Lillo ha esgotat els tres de què disposa) i, a més, en els darrers partits també s’observen alguns dubtes d’ordre tàctic que resulten tan inesperats com l’empat a Almeria.

Aguirre o la còlera taurina

Ja es veia a venir que aquest debat per a la prohibició de les corrides de toros a Catalunya s’acabaria emmerdant de mala manera, vull dir que acabaria embolicat amb la bandera espanyola malgrat els intents de centrar-lo en l’aspecte ètic. Els governs autonòmics del Partit Popular de Madrid i València han agafat el toro per les banyes, el capot i la muleta –en el cas de la presidenta Esperanza Aguirre no és cap metàfora– i volen protegir per decret la festa nacional espanyola. A mi em sembla molt bé, és a dir, m’és absolutament igual què facin els governs de Madrid i València amb els seus toros i les seves festes; si els madrilenys i els valencians hi tenen res a dir, ja ho diran. En canvi, trobo inacceptable i d’una barra colossal que l’anunci, en el cas d’Aguirre, porti com a afegitó la denúncia d’una suposada “falta de llibertats” a Catalunya. La paradoxa és clara: la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid pretén protegir per decret les corrides de toros mentre que a Catalunya la prohibició s’està debatent en una comissió del Parlament donant veu als partidaris i contraris de la prohibició i com a conseqüència d’una Iniciativa legislativa Popular (ILP) que ha recollit més de 180.000 firmes ciutadanes. Però, tant se val perquè ja es veu que del que es tracta és de seguir atiant la catalanofòbia, i la qüestió dels toros és un terreny abonat. Quan el Parlament va aprovar el 18 de desembre iniciar els tràmits de la ILP ja en vaig parlar. L’argument de l’espanyolitat de les corrides de toros no hi havia de tenir res a veure, encara que, de fet, és una excusa que fan servir més els partidaris de mantenir-les que no pas els prohibicionistes. El més positiu fóra que les corrides de toros decaiguessin per falta d’espectadors i s’extingissin soletes. Ara: si hi ha 180.000 persones que es mobilitzen per forçar el debat, endavant. Jo també trobo que són una salvatjada intolerable i penso que abolir-les és un pas més cap a la humanització dels humans. L’apel•lació al fet cultural no fa res més que subratllar els passos que encara queden per fer.

Qui ha creat Laporta2010? ( i II)

Per a entendre el fenomen Joan Laporta cal situar-se a les eleccions del 2003 i observar com just després de la seva victòria i amb una velocitat inusitada es va generar al seu voltant una aura de polític a la reserva capaç de liderar una opció sobiranista amb garanties. El context era propici perquè la seva victòria va ser un símptoma més del desvetllament catalanista que en aquells mesos hi havia hagut, amb l’arribada de Jordi Porta a Òmnium Cultural i l’auge de l’ERC de Carod Rovira. Després, el Barça, els èxits esportius i, en general, la situació excel•lent del club, li ha donat la projecció mediàtica que requeria. Ell ha pogut beneficiar-se’n i no se n’ha estat, certament. Encara ara ho fa i ho farà fins al darrer dia i després i tot, perquè és el seu gran actiu i el seu aval públic. Però hi ha hagut moltes persones que l’han anat empenyent tots aquests anys, des d’intel•lectuals a periodistes, passant pels polítics que en aquells primers anys buscaven amb avidesa i sense rubor fotografiar-se al seu costat. Ara les coses li han canviat. Els polítics ja no li fan costat. En primer lloc, perquè el veuen com una amenaça, esclar. I, després, perquè durant aquest temps Laporta ha comès errors que han perjudicat la seva imatge. Aquella aura que tenia els primers dies ja no la té. També el desvetllament catalanista en què s’havia inserit s’ha mig desinflat. I les consultes per a la independència de Catalunya no han acabat de donar prou força i alçada a l’onada que l’havia d’impulsar. Ara: no tinc cap dubte que, si finalment fa el pas, Laporta centrarà el debat polític durant la campanya, i feina tindran els mitjans públics i la comissió electoral per a complir amb les quotes imposades als partits. Ja en sentirem a parlar, ja. Abans, Laporta té davant seu una decisió difícil. Fa de mal dir, esclar, però em fa l’efecte que per a ell, per a les seves aspiracions polítiques, vull dir, el més positiu hagués estat acabar el mandat l’any 2011 com hauria d’haver succeït, i situar-se amb tres anys de marge; no hauria hagut de barrejar d’una manera tan flagrant i criticable el Barça i els seus propòsits polítics, i els resultats de les eleccions de la tardor que ve haurien aclarit algunes incògnites sobre les capacitats de lideratge i triomf dels candidats actuals a CiU i ERC, els dos partits damunt dels quals gravita. El calendari se li ha tirat a sobre i ha de prendre una decisió. Renunciar a fer el salt causarà decepció entre aquells sectors que l’esperen en candeletes i perdrà un altaveu que li és necessari per a mantenir-se en primera línia. Però fer el pas sense una plataforma prou sòlida i sense temps per a consolidar-se com a una opció vàlida el pot abocar a un fracàs qui sap si definitiu. Imagino que és exactament això el que està calibrant Laporta, per bé que em penso que la decisió dependrà més de la seva intuïció que no pas de la reflexió i l’anàlisi.

Qui ha creat Laporta2010? (I)

Em fa l’efecte que Joan Laporta es troba avui atrapat en el personatge i les expectatives que s’han creat al seu voltant i que ell ha covat amb delectança. Dilluns va presentar el lloc web Laporta2010.cat com a plataforma per al seu llançament a la política. L’èxit, si l’èxit es pot mesurar a partir del nombre de visites i d’atenció mediàtica merescuda, és indiscutible. Ningú se n’ha de sorprendre, ni se’n pot sorprendre. Joan Laporta ha tingut sempre present el seu salt a la política per a esdevenir president de la Generalitat i amb la independència de Catalunya com a programa. Des del primer dia. Per tant, encara que alguns ho han fet, no s’ha de buscar cap moment ni cap fet concret més enllà de la seva victòria a les eleccions del 2003 a la presidència del FC Barcelona. Alguns l’han volgut trobar en la seva sonora presència a la manifestació independentista de l’Onze de Setembre passat, però s’equivoquen. Va ser un pas endavant inequívoc, certament, però és un moviment que s’ha de situar en el calendari personal, entrava en el seu darrer any de mandat, i electoral català, a un any vista de les eleccions al Parlament de Catalunya. La vocació pública de Laporta és antiga i ha girat sempre a l’entorn de Catalunya i del Barça. Els seus antecedents els trobem en el PI d’Àngel Colom i Pilar Rahola i en les candidatures d’Àngel Fernández i Lluís Bassat. Laporta no ha enganyat ni en les conviccions ni en els propòsits; no se n’ha amagat mai i ho ha proclamat a tothora, de manera que qui ha volgut ha tingut temps de veure’l a venir. Ara: si dic que em fa l’efecte que avui es veu atrapat en el personatge i les expectatives que s’han creat al seu voltant, i que ell ha covat amb delectança, repeteixo, deixant fer a tots els heralds que l’han anunciat com al líder que durà el país a majors cotes de llibertat, és perquè raonablement no sembla aquest el moment més idoni per a les seves aspiracions ni per a complir amb les expectatives que genera en aquells àmbits que tant l’engresquen.

Més que un club, no un vídeo club

Quan les coses van bé, totes les gràcies es riuen. Sobretot, en el futbol. Ja se sap i és normal. I quan es torcen, tot el que semblava tan estupend i genial es converteix en tronat i ridícul. També se sap, per bé que no sé si és gaire normal. Em penso que l’última pensada de l’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, n’és un bon exemple. Dissabte, abans d’afrontar el partit contra el Màlaga al Camp Nou, Guardiola va passar als seus jugadors un reportatge sobre els intents infructuosos per a salvar el muntanyenc Iñaki Otxoa. Ho va revelar el diumenge a la nit el porter Víctor Valdés. L’equip duia tres partits consecutius jugant no gaire bé. Però, en principi, no sembla que un partit contra el Màlaga a casa, de Lliga, hagi de provocar un desplegament emocional tan intens com per haver d’apel•lar a l’èpica amb el visionat col•lectiu d’un Informe Robinson. Tanmateix, qui millor coneix l’estat anímic dels seus jugadors és l’entrenador que hi conviu a diari i si ho va fer deu ser perquè havia observat símptomes que requerien fer una sacsejada i tocar-los la fibra. El davanter Bojan Krkic va dir dilluns que Guardiola havia pretès commoure’ls per fer-los entendre que no poden deixar de ser solidaris i que mai no han de perdre l’esperit d’equip. Si va funcionar, no ho sabrem mai; vull dir que no es pot saber què hagués passat en cas d’haver sortit a jugar contra el Màlaga sense tenir la pell de gallina ni cap nus a la gola. Seria fer esport ficció. En tot cas, haurà servit perquè uns quants (o tots) dels jugadors de la primera plantilla del Barça coneguin una història de què no havien sentit a parlar mai. No és la primera vegada que Guardiola fa una cosa semblant. Em penso que en una de les primeres vegades els va fer veure un vídeo que du per títol El millor pare del món i que explica la història d’un pare que, almenys fins fa poc, feia l’Ironman de Hawaii arrossegant el seu fill tetraplègic en barca, bicicleta i cotxet per a completar plegats els 3’8 kms nedant, 180 kms en bicicleta i 42’150 kms corrent; és una història commovedora com n’hi ha poques. A mi em sembla molt bé que ho faci. Vull dir que cada entrenador té els seus mètodes per a motivar els seus jugadors i que triï aquest tipus de reportatges i vivències és molt encertat perquè, surti bé o no, com a mínim servirà per a transmetre valors que ens fan ser millors com a persones. I ja n’hi ha prou de vídeos i proclames cridant a la lluita i amb un llenguatge més propi de les guerres i les tragèdies. L’única cosa que em reca és la banalització que se’n fa. Però, això, també se sap i encara que no sigui gens normal és gairebé inevitable.

Malbaratar el somni

Es miri com es miri, el tsunami que s’havia anunciat immediatament després del referèndum per a la independència de Catalunya celebrat a Arenys de Munt el setembre de l’any passat ha acabat, dos-cents cinquanta municipis més tard, els cent seixanta-set de desembre i els vuitanta de diumenge, en una onada en què a dures penes si es pot fer una mica de surf. I tot no tant pels mals resultats que s’han pogut donar, sinó més aviat per la poca traça amb què els seus promotors els han gestionat. Probablement, atès el caràcter merament simbòlic d’aquest tipus de consulta, l’estratègia més idònia hagués estat programar una única votació en el conjunt de Catalunya i en el moment polític més adequat per a obtenir la màxima participació possible. Aquest és un referèndum que només es pot jugar en el terreny de la participació perquè ja es dóna per descomptat que només hi aniran a votar els que se’l creuen i per fer-ho a favor. Servia per a comptar quants independentistes hi ha a Catalunya disposats a mobilitzar-se i revestir el recompte amb la màxima solemnitat possible. Però els seus promotors van optar per dividir-la en onades distintes, per mantenir viva la flama independentista com més temps millor, i no n’han sabut. En les votacions de diumenge, el percentatge de participació va ser del 21 per cent, sis punts per sota del 27,6 del 13 de desembre que ja era un percentatge massa baix. No obstant, més que els resultats, el més descoratjador va ser llavors veure com els líders d’aquelles consultes se’ls tiraven pel cap. No tinc cap dubte que aquell espectacle ha contribuït a desinflar l’embranzida que es podia haver agafat a Arenys de Munt. Si un referèndum que no serveix per a res, a més a més, ha de provocar baralles de pati d’escola amb arguments de pa sucat amb oli entre els heralds de la nova primavera catalana, potser més val que ho deixem córrer. Potser sí que la lluita per la llibertat d’un poble és una de les lluites més boniques que es poden lliurar. Per això és tan greu malbaratar-ne el somni.