Terreny relliscós

El FC Barcelona ha fet una temporada excepcional. Ara: hi ha dues reaccions que no acabo de comprendre. Vull dir, que em sembla que no són ni correctes ni oportunes, perquè de comprendre-les és clar que les comprenc, i massa. La primera és aquesta mania que tenim de concloure que un partit, una temporada, un president, un entrenador, un gol, etc., determinats és el millor de la història. Sobre el fet de comparar esdeveniments, situacions, o una qualsevol altre circumstància, ja en vaig parlar en l’article Barcelonisme comparat. Jo, en sóc partidari. Em sembla un exercici intel·ligent, que serveix per a comprendre la història i situar cadascú, cada fet i època en el seu lloc. Però entenc que és una pràctica molt complicada que s’ha d’abordar sense idees preconcebudes. I és bàsic no pretendre decidir què o qui és millor. Perquè quan es pretén això es cau en l’absurd i es fa el ridícul, encara que en el món de l’esport i el futbol ningú s’hi fixi ni gaire ni gens. Quan es fan aquestes comparacions, s’han de tenir presents un munt de factors que hi intervenen. Per exemple, fa uns quants anys, el FC Barcelona no hauria guanyat aquesta Lliga de campions, senzillament, perquè la Copa d’Europa només la disputaven els campions de les respectives Lligues. O, quan el Barça de les Cinc Copes triomfava, encadenant tres Copes d’Espanya i dues Lligues consecutives, també s’imposava a la Copa Llatina, una mena de precedent de la Copa d’Europa. És comparable? Sí i no. Sí, en el sentit que aquell Barça dominava el futbol espanyol i europeu i que meravellava com el d’ara; no si es pretén dir que era millor o pitjor. A vegades s’arriba a l’absurd de dir que Messi és millor que Kubala perquè ara l’hongarès no tindria lloc en aquest equip. Ja ho sabem. El futbol ha progressat i els jugadors d’avui tenen més qualitat tècnica i estan físicament i tàcticament més ben preparats. Però el que Kubala ha significat pel barcelonisme, de moment Messi ni s’hi acosta. Jo el que vull dir és que comparar no ha de voler dir confrontar. En la comparació ens expliquem i ens enriquim, en la confrontació ens barallem i ens dividim.

La Champions, TV3 i la Volta

El desplegament que TV3 ha fet per a cobrir la informació d’abans i després del partit, comptant-hi la rua i la festa al Camp Nou de celebració dels títols de la Lliga de Campions, la Lliga espanyola i la Copa del Rei, ha estat espectacular. No només el departament d’esports en ple es va desplaçar a Roma per a cobrir la informació del partit des de tots els vessants possibles i imaginables, sinó que la resta de programes estrella de la seva graella també ho van fer, tret dels Telenotícies i el Club Súper 3. Des de certs sectors, aquest desplegament tant extraordinari ha estat criticat, per aclaparador i exagerat. És veritat que tots els mitjans han procedit semblantment, però a TV3 se li ho retreu perquè és pública. El cost d’aquest desplegament no ha estat especificat tot i que ha de ser molt elevat. Ara: els índexs d’audiència que ha fet públics la mateixa cadena també són extraordinaris, amb quotes pantalla màximes del 45 per cent, que avalaria l’aposta dels directius de TV3.
És indiscutible que TV3 ha de fer un esforç per a la cobertura d’un esdeveniment que genera tanta expectació a Catalunya i que treu tanta gent als carrers de Barcelona. Si a més a més hi ha d’enviar els seus presentadors estrella, de programes no esportius, és opinable.
Per a mi, el més sorprenent i censurable no és aquest desplegament tan absolut sinó el contrast que es produeix a l’hora de cobrir d’altres esdeveniments com la Volta Ciclista a Catalunya, disputada la setmana anterior i que comptava amb la presència destacada d’Alejandro Valverde, i que ha merescut només un resum a dos quarts de nou del vespre pel Canal 33. Em sembla que la desproporció és inexplicable. La Volta, i d’altres competicions d’aquesta mena, si no les dóna la televisió pública de Catalunya, vull dir els quilòmetres finals que es considerin de cada etapa, no les dóna ningú. És clar que té un cost, però és un percentatge ínfim respecte el que ha costat el desplegament per la Champions. I em semblava que TV3 tenia una funció de servei públic. La Volta i d’altres esports es moren. Al final, entre tots, farem que tinguem Barça i prou.

Impressions de la final

Fer d’entrenador l’endemà dels partits no s’hi val. De fet, no en faig mai, ni abans ni després. Procuro parlar només del que m’ha semblat veure i entendre. I, per exemple, pel que fa la final de la Lliga de Campions, trobo que l’entrenador del Manchester United, Alex Ferguson, es va equivocar en el plantejament del partit i en les decisions que va prendre per a corregir la derrota. O va ser prepotència, o va ser temença I que, en canvi, el tècnic del Barça, Josep Guardiola, va reaccionar ràpid i amb encert així que es va veure sorprès per la sortida dels anglesos. Per a mi, Ferguson no la va encertar ordenant un inici tan fulgurant i anant a buscar els blaugranes, pràcticament, a la seva àrea. És clar que li podia haver sortit bé. En aquells primers minuts, va tenir una ocasió molt clara –la falta llançada per Cristiano Ronaldo– que hagués canviat la decoració del partit; si hagués estat gol, probablement s’haguessin parapetat en defensa. Tanmateix, em va semblar una declaració d’impotència, de no haver sabut trobar una estratègia guanyadora ni a la pissarra. Perquè aquell ritme era inaguantable durant noranta minuts, de manera que només podia ser una sortida desesperada per a mirar de sorprendre la defensa de circumstàncies del Barça i, si ho aconseguia, anar-se’n al darrera a defensar el resultat. Després, quan anava perdent, amb els canvis, posant tots els davanters de què disposava, va acabar per trencar el seu equip i ratificar la inferioritat i desesperació amb què em sembla que va afrontar el partit. Guardiola en va tenir prou en situar Messi al mig de l’atac, per a fer triangle amb Iniesta i Xavi, com havia fet a Madrid, i tota l’empenta anglesa va acabar esbravant-se. La incapacitat de Ferguson per a trobar una tàctica guanyadora és un argument més a favor de la superioritat del Barça al llarg de la temporada. Perquè, potser tret del Chelsea, i encara des del duel físic, cap equip ha sabut contrarestar l’atac blaugrana i Guardiola sempre ha trobat solucions tàctiques per a acabar desmuntant qualsevol entramat defensiu. El Barça ha acabat fent més por que respecte.

I amb la Champions, el somni!!!

Londres 1992, París 2006 i, també, Roma 2009. El FC Barcelona ja té tres Copes d’Europa i les tres associades per sempre més a les tres històriques capitals europees. Anit va guanyar la tercera al Manchester United, per 2 a 0 (Eto’o, Messi), en una final relativament plàcida. El Barça va ser molt superior durant gairebé tot el partit. Amb aquest títol, que s’afegeix a la Lliga espanyola i la Copa del Rei, l’equip que entrena Josep Guardiola ha aconseguit un triplet històric i tanca una temporada de somni, tant pels triomfs obtinguts com pel joc exhibit, que ha meravellat el món.
El patiment va durar deu minuts. La incògnita de com jugaria el Manchester, també. Els anglesos van sortir a pressionar molt amunt, volent tenir la pilota i creant ocasions a dojo, rematant de totes les maneres i llocs, i amenaçant molt en una falta llançada per Cristiano Ronaldo. Però el pla i l’empenta els va durar deu minuts. Ara, en aquests deu minuts, van fer por. Perquè el Barça era irreconeixible. Perdia la pilota de seguida i gairebé no aconseguia jugar al camp anglès. Fins al minut 10, quan Xavi recupera la pilota a camp contrari, la dóna a Iniesta i entre ell i Messi la fan arribar a Eto’o dins de l’àrea que es rifa Vidic i xuta superant a Van der Sar. I, a partir d’aquí, el partit ja va ser el que tothom esperava: l’enfrontament entre dos estils de concebre el futbol molt diferents i, igualment, efectius. Tota la segona part ja va ser així, amb el partit més trencat perquè el Manchester va fer un vaitot fent entrar tots els seus davanters. No van tenir res a fer. Els blaugrana van seguir imposant el seu estil generós amb el futbol i van tornar a marcar, Messi de cap al minut 70.
Amb aquesta tercera Copa d’Europa, el palmarès del FC Barcelona ja comença a estar més d’acord amb la seva grandesa. Els tres títols aconseguits aquesta temporada és un registre inèdit fins avui a la història del club i de la Lliga espanyola i, difícilment, repetible. No hi fa res. En l’esport els títols són la mesura de gairebé tot. Tanmateix, el millor d’aquest equip i d’aquest club, el valor més consistent i car, que l’identifica des del primer dia, és la seva aposta futbolística. El més que un club és, també, una divisa que identifica el club per la manera d’entendre el futbol. És aquest l’orgull més gran de ser culer.

Ja falta menys

De les sis finals de la Copa d’Europa / Lliga de Campions que haurà disputat el FC Barcelona, n’hauré viscudes, d’una manera o d’una altra, cinc. A Sevilla i a París hi vaig ser i les de Wembley i Atenes, com la d’avui a Roma, les vaig veure per televisió. Res a veure cap de les cinc, perquè la d’avui la veuré sol i, quan acabi, sortiré corrents cap a Catalunya Ràdio. A Sevilla, més que a disputar una final, vam anar a recollir la Copa d’Europa que crèiem que ens mereixíem, perquè érem millors que l’Steaua de Bucarest i perquè ens la devien de Berna. Si s’observa bé, en aquesta frase hi ha dues afirmacions d’una contundència extraordinària. I absolutament fora de lloc. La primera, dir que érem millors que l’Steaua de Bucarest. L’any següent, ells van repetir final, de manera que, i al marge del resultat de 4 a 0 contra el Milan, tan dolents no deurien ser. I, la segona, afirmar que ens la devien des del 1961, en aquella final que la mala sort, els pals quadrats i el sol enlluernador ens va privar de la victòria; també aquell Barça deia que era millor que el Benfica, i ho semblava abans de començar; però no ho va ser. Ho subratllo perquè en aquestes hores prèvies al partit, aquests dos arguments els he sentits força vegades. Hem de guanyar perquè som millors que el Manchester United –Josep Guardiola, a la roda de premsa, no ho ha dit, al contrari, ha afirmat que els anglesos són el millor equip del món– i ens la mereixem pel joc que hem fet durant tota la temporada. Parlar és gratis, ja se sap, tot i que a vegades els fets passen la factura hores després. S’és millor en un partit, i després de demostrar-ho guanyant i no pas abans. I, si un equip mereix o no la copa, només se sap després del matx. Ara: aquesta vegada em sembla que el barcelonisme, en general, i especialment els jugadors i els tècnics, que és el que de fet compta, encaren la final d’una manera molt positiva; hi ha confiança en les capacitats i qualitats pròpies i respecte pel rival, però gens de por. Sempre m’ha semblat una combinació guanyadora.

Les hores prèvies

En les hores prèvies a la final de demà de la Lliga de Campions, entre el FC Barcelona i el Manchester United a Roma, és entretingut fixar-se en tota la mena de rituals i comportaments que tenen els aficionats culers –per la banda anglesa deuen ser, si fa no fa i encara que condueixin per l’esquerra, els mateixos. No és ni de bon tros el més important en què ens podem fixar en aquests moments, però és el més curiós segur. Ahir al matí, a la tertúlia de El món a RAC1, del Jordi Basté, amb el Toni Brosa, l’Enric Bañeres i el Miguel Rico, en vaig tenir un tast molt aproximat a través dels correus electrònics i trucades de molts seguidors. Potser la recepta de més èxit, per a guanyar de manera garantida i científicament provada, és posar tota la plantilla del Manchester United, la foto s’entén, al congelador, per a deixar-los glaçats. Jo conec una família que fa anys que fan el mateix: a cada partit que miren per la televisió, fan tota la parada amb les tovalles, bufandes, etc., que mantenen mentre el partit va bé; ara, si es torça, ho endrecen tot i no ho tornen a treure fins que torna a rutllar. A mi, la veritat, és que totes aquestes manies o supersticions, d’abans, durant o després dels partits, sempre me les he mirades amb un punt d’incredulitat. Se’m fan difícil d’entendre. I per això em penso que més que creure’s de veritat que portar una bufanda o una altra o cap, o fer una qualsevol collonada d’aquest tipus, el que succeeix és que les persones, per a fer-nos passar els nervis i l’estona sense tornar-nos encara més ximples, ens empesquem tota mena de rituals. Els esportistes també fan moltes rucades abans de les competicions. I em sembla ben bé el mateix, que els van bé per a concentrar-se i mantenir el punt de tensió necessari per a afrontar el partit o la cursa. Són rutines que donen confiança i seguretat, que són útils per saber que s’ha fet tot el que calia abans de l’hora de la veritat. Ara: per sort, el resultat de demà no depèn de cap ximpleria que jo pugui fer o deixar de fer. De manera que em vestiré com bonament em plagui i faré el que toqui i calgui.

Parèntesis

Ahir al matí – migdia es va disputar a Calella (Maresme) un triatló de llarga distància, en la distància de mig Ironman, és a dir, 1,9 kms de natació, 90 kms de bicicleta i 21’1 kms de cursa a peu. N’hi han dit Half Challenge, fet que té la seva explicació. Ironman és una marca registrada. Només el poden fer servir les proves franquiciades per l’Ironman de Hawaii, que és on va néixer el triatló i en la seva distància d’Ironman. Un dels Ironman de més anomenada i èxit, de públic i participants, era, i encara és, el de Roth, a Alemanya. Hi va haver un dia que la prova alemanya va decidir deixar la franquícia i va anar pel seu compte. N’hi van dir Challenge i aquest any l’han dut a Catalunya, a Calella. Serà el 4 d’octubre. I, per anar obrint boca i assajar l’organització, van programar un Half Challenge, la meitat del recorregut. El d’octubre no és l’únic triatló en distància Ironman que es fa a Catalunya. La setmana passada es va fer a l’Ampolla la sisena edició de l’Ironcat. Ara: és cert que la prova que es fa per les terres de l’Ebre no acaba d’arrencar i, en canvi, la de Calella, amb l’aval de la Roth, ha atret en aquesta mitja distància 2.200 triatletes, alguns d’ells de bon nivell internacional. Per exemple, l’olímpic a Atenes (i amic) Xavier Llobet, que ha fet el debut en la distància. Ha acabat la natació i la bicicleta primer, però a la cursa ha patit la falta d’entrenament per una lesió dels darrers mesos.
També ahir va acabar la Volta ciclista a Catalunya, amb la victòria d’Alejandro Valverde. És un triomf que dóna prestigi al palmarès de la prova. Tant se val que l’hagi disputada perquè no li deixen córrer el Tour i ha hagut de canviar el calendari. No ha vingut de passeig i ha aixecat el nivell de la cursa. Ara: no em sembla que la Volta ho hagi aprofitat prou.
No sé de qui és culpa, ni tan sols sé si hi ha un culpable o en som tots i no tenim remei. El que sé és que en aquest país es practiquen molts esports, que hi ha esportistes de molta qualitat en moltes disciplines, que s’organitzen proves de nivell internacional, etc., però que no passen de ser un parèntesis.

La feina ja estava feta

El partit contra l’Osasuna no tenia cap mena d’interès per als jugadors del FC Barcelona. Pels navarresos sí, perquè s’hi jugaven les poques opcions de salvació que tenen. Per a l’Eto’o, també, perquè lluita pel Pichichi i la Bóta d’Or. I pels culers que han anat al Camp Nou, de l’únic que es tractava, suposo, era de participar en els actes de celebració del títol de la Lliga espanyola i per a acomiadar la temporada a l’Estadi. Tot això s’ha observat en un partit que més que un tràmit ha estat una nosa. I que ha demostrat una vegada més que les festes programades fan de mal celebrar. El barcelonisme, aquesta Lliga, ja l’ha celebrada almenys dues vegades, quan la va guanyar de fet al Santiago Bernabéu, i la jornada passada quan el Reial Madrid va perdre al camp del Vila-real i va fer el Barça campió matemàticament. Per a l’Osasuna, la victòria aconseguida (0 a 1) li és vital per seguir viu, però com que els seus rivals també ho han fet, s’ho haurà de jugar la setmana que ve contra el Reial Madrid. I per a l’Eto’o, que em sembla que només ha fet una rematada a porta en tot el partit, la jornada ha estat nefasta perquè Forlán, de l’Atlètic de Madrid, ha fet tres gols i ara mateix és Pichichi i Pilota d’Or, amb dos gols d’avantatge. L’únic positiu és que el camerunès no es deu haver cansat gaire de cara a dimecres. Ara: tots aquests protagonistes a priori del partit han quedat completament tapats per l’àrbitre Rubinos Pérez. L’home no se li ha acudit res més que expulsar Marc Muniesa, un noi juvenil de primer any, de setze anys, que debutava amb el primer equip per una entrada forta, sí, però que ni era de vermella directa ni era oportuna. També ha expulsat Guardiola per, segons el que s’ha vist per la televisió, comentar-li que era “un fenomen”. És clar, a l’àrbitre li ha dit de tot tothom i el públic li ha dedicat una mocadorada d’una durada, intensitat i participació insòlita. M’imagino que demanar als àrbitres que pensin, com va fer-li notar Xavi, és demanar un impossible. No hi ha res a fer. Complicar-se la vida en un partit com aquest és d’una incompetència fascinant.

Les finals perdudes

No es tracta de cridar al mal temps, al contrari, és per a allunyar els mals esperits! Seriosament, em sembla que val la pena reflexionar unes quantes hores abans de la final de la Lliga de campions de Roma, contra el Manchester United, sobre una de les dues probabilitats que tota final té. Amb la de dimecres, el FC Barcelona haurà jugat sis finals de la màxima competició europea de futbol. De les cinc anteriors, n'ha guanyat dues, les de Wembley contra el Sampdoria el 1992 i la de París contra l'Arsenal el 2006. Les altres tres les ha perdudes: la de Berna contra el Benfica el 1961, la de Sevilla contra l'Steaua de Bucarest el 1986 i la d'Atenes contra el Milan el 1994. De les dues finals guanyades i el que va significar pel barcelonisme, més o menys, ja n'hem parlat en d'altres ocasions. De les tres que el Barça va perdre no, perquè no fan de bon recordar. I, no obstant, sóc dels que sempre he pensat que, si se saben entomar, les derrotes són el punt de partida per a les victòries de demà. La derrota forma part de l'esport. No totes les finals es guanyen. Cap equip ho aconsegueix. Per tant, el primer pas és acceptar la probabilitat de perdre. El següent, un cop se n'és conscient, mirar d'evitar-ho. I, finalment, si malgrat haver-hi posat tots els sentits la derrota arriba, treure'n la lliçó. I, observant amb la distància que dóna el temps, em fa l'efecte que el FC Barcelona no ha encaixat mai bé cap de les tres derrotes patides a la final de la Copa d'Europa. En totes tres ocasions es va acabar com el rosari de l'aurora i el club, institucionalment i esportiva, va anar uns quants anys pel pedregar. Ni a Berna, ni a Sevilla ni a Atenes el FC Barcelona va saber perdre. Vull dir que totes tres vegades va acabar desmuntant l'equip i tornant-lo a fer enmig d'un guirigall social extraordinari. Jo em penso que a Roma els nois de Guardiola no perdran, però, per si de cas, seria bo no repetir els errors comesos anys enrere i adonar-se que el present d'aquest equip -cinquè doblet de Lliga i Copa de la història i un futbol meravellós- i el futur més immediat són engrescadors de debò.

De Wembley i París (i II)

A París, a la final de la Lliga de Campions entre el FC Barcelona i l'Arsenal, del 17 de maig del 2006, per a respondre un comentari anònim a l'article d'ahir, les sensacions van ser força diferents, respecte de Wembley, vull dir. Hi era en qualitat de Director de Comunicació del club. Per tant, hi era per a treballar. De fet, em sembla que des que faig de periodista esportiu, el Barça i l'esport en general, els visc d'una altra manera, més concentrat, més pendent de saber què passa i per què passa, que no pas de gaudir del que estic veient. Sobretot, si n'he de fer alguna mena de ressenya o comentari posteriorment. Ja m'hi he avesat i no em fa res. De la final de París en tinc un molt bon record, certament. Tant personal, com professional. Els instants previs, els vaig viure amb molta tensió, al costat del president Joan Laporta, anant al plató de TV3, primer, i després cap a la Llotja presidencial, en el cotxe oficial. Va ser un trajecte molt complicat, perquè havíem de donar la volta a tot l'estadi, pràcticament, i anàvem molt justos de temps. Ens van haver d'obrir pas uns policies a cavall. Van ser uns moments no gaire agradables, de molts nervis. Més tard, just abans de començar el partit, amb la resta de membres del Departament de comunicació ens vam instal·lar al lloc que teníem assignat, amb més personal del club. Sempre recordaré que, en el moment de passar per davant dels directius i del secretari tècnic, Txiki Begiristain, aquest ens va dir: “Tranquils, tot anirà bé”. M'ho vaig estar repetint durant tot el partit, mirant-me'l de reüll de tant en tant. Vam tenir temps per celebrar l'empat i el gol de la victòria, entre nosaltres. I de seguida, així que l'àrbitre va xiular el final, ens vam haver de posar en dansa, enmig del caos que s'organitza en aquells moments, en què tothom es mou sense saber massa bé on ha d'anar. Respecte de Wembley, les sensacions eren diferents. No hi havia ni més ni menys implicació. Menys temps per a pensar, segur. Tot i que, en moments com aquell, sempre hi ha qui se't fa present.

De Wembley i París

Ahir va fer 17 anys de la victòria a la final de la Copa d'Europa disputada contra el Sampdoria a Wembley. I fa quatre dies, en va fer 3 de la final de la Lliga de campions guanyada a l'Arsenal a París. Aquests dies, en què tot el barcelonisme té al cap la final de dimecres contra el Manchester United a Roma -i el no barcelonisme la té a la sopa-, s'han recordat a bastament aquells dos partits. S'han fet tot tipus d'interpretacions. Hi ha una conclusió força comuna i irrefutable que dóna una més gran transcendència a la final de Wembley. És clar, perquè va ser la primera Copa d'Europa que aconseguia el FC Barcelona i perquè servia per a trencar un malefici que durava des de la final de Berna del 1961, contra el Benfica, la dels pals quadrats de les porteries (i el sol enlluernador). El significat del triomf de Wembley té una semblança clara amb el de la Recopa de Basilea. I la Copa d'Europa de París vindria a ser la de la normalitat futbolística. Tant se val. De tota manera, em penso que partits d'aquestes característiques, més enllà de les interpretacions que en puguin fer els historiadors i els estudiosos del Barça i el futbol, com que tenen una càrrega emocional tan fora de mida, el fet individual supera de molt el col·lectiu. Vull dir que més enllà de les celebracions multitudinàries, cadascú experimenta en aquestes situacions sensacions molt personals i, gairebé, intransferibles. Per bé que, n'estic convençut, la majoria d'aquestes vivències són comparables; però cadascú les viu d'una manera particular. En el meu cas, la final de Wembley la vaig viure a casa d'uns amics, a Sabadell. Recordo perfectament què vaig fer quan va marcar Koeman. Sé que tothom es va posar a cridar i saltar i abraçar-se i tot el que s'acostuma a fer quan semblem posseïts. Jo no. Jo vaig caure de genolls, com si el cos hagués fet un moviment reflex seguint la trajectòria del xut, i vaig pensar en el pare, que havia mort feia gairebé 10 anys, sense haver vist mai el Barça campió d'Europa, i amb la maleïda final de Berna ficada sempre al cap. És clar...

En fem un gra massa?

L’excepcional temporada que està fent el FC Barcelona, els dos títols aconseguits ja, el joc meravellós i les golejades, especialment el 2 a 6 al Santiago Bernabéu, ha fet que hi hagi una explosió continuada de mostres d’eufòria i entusiasme. La mateixa continuïtat que ha demostrat el Barça de Guardiola s’observa ara en l’expressió continua del barcelonisme dels seus aficionats. Tot plegat té unes derivades que val la pena plantejar-se. No em refereixo només als actes vandàlics que es produeixen al final de cada celebració als voltants de Canaletes i que ha obligat a l’Ajuntament a pensar en d’altres ubicacions i solucions. Vull dir que hi ha una pèrdua d’oremus col·lectiu. A títol individual, cadascú deu tenir els seus exemples particulars. A mi m’han explicat d’un cas, d’un pare de família de Madrid i del Madrid de tota la vida i tradició familiar, és a dir, sense cap pressió social evident, a qui el seu fill li ha dit que, a partir d’ara, serà del Barça. Suposo que ja farà per a corregir-ho i m’imagino que se n’acabarà sortint. L’any passat succeïa a la inversa. Aquest cas és absolutament innocu i, és clar, vist des del barcelonisme, genera simpatia i un punt d’orgull també. Ara, hi ha d’altres fets que tenen més transcendència. Per exemple, que l’escola THAU hagi hagut d’enviar una circular als pares recomanant que els alumnes no assisteixin a l’escola guarnits amb les samarretes dels seus equips, bàsicament del Barça aquests dies. La raó dels rectors de la THAU és clara i fàcil d’entendre. Al capdavall, educar sempre ha volgut dir posar límits. A l’escola s’hi va a estudiar i tota aquesta exhibició de símbols i eufòries acaba provocant distraccions que cal evitar. Perquè té moltes derivades possibles: discussions i enfrontaments entre els nens que no són del mateix club, discriminacions entre els qui no es poden pagar la samarreta de cada any, etc. El cas de la jugadora de l’Espanyol expedientada per haver mostrat, al Facebook em penso, el seu barcelonisme, és diferent però s’afegeix al batibull d’eufòria que hi ha. Potser n’estem fent un gra massa?

El cas Valverde i altres misèries

El ciclista Alejandro Valverde va debutar ahir a la Volta Ciclista a Catalunya. No hi havia de participar, però com que el Comitè Olímpic Italià (CONI) l'ha sancionat i no podrà disputar el Tour, perquè hi ha una etapa que va per Itàlia, ha canviat els plans. La Volta, amb greus problemes econòmics, que n'han amenaçat la celebració fins fa poques setmanes, hi ha sortit guanyant. La sanció del CONI -també ho ha fet el de Dinamarca- és sorprenent. Sobre la qüestió del dopatge ja m'hi he pronunciat moltes vegades. Però aquesta vegada trobo que el cas va molt més enllà. A Valverde no l'han enxampat mai. La sanció l'apliquen perquè han deduït que una de les bosses de sang intervingudes en l'Operació Port, contra el doctor Eufemiano Fuentes, de febrer del 2006, era de Valverde. L'Operació Port es adreçar contra l'esport d'elit a Espanya, tot i que pràcticament només els ciclistes són els que han rebut. Valverde ha passat tots els controls antidopatge que li han fet i, no obstant, el sancionen per dos anys. No em sembla que la presumpció d'innocència s'hagi respectat en aquest cas. Tot el que envolta el ciclisme ja és prou desgraciat. Aquella operació encara cueja quatre anys després sense que la justícia l'hagi sabut tancar. La Volta i el Giro han acabat coincidint en el calendari, una mostra més del desconcert que hi ha. A més, diumenge, els ciclistes que corren la ronda italiana van plantar-se perquè s'han afartat dels trams perillosos amb què els responsables de les etapes han obsequiat els telespectadors. I sí, si no et poses a la pell del qui va dalt de la bicicleta, enmig d'un centenar d'altres ciclistes, a 60 quilòmetres per hora, si ets capaç de fer-ho, és emocionant veure com les arribades es fan entre rotondes, giragonses, trams que es fan estrets de cop i d'altres paranys; un helicòpter ho ensenya amb tot detall. Els ciclistes es van plantar diumenge. S'ha fet córrer que Lance Armstrong en va ser l'instigador. Ivan Basso, guanyador el 2006, ho ha negat i, això sí, ha demanat disculpes i ha assegurat que no ho tornaran a fer. L'espectacle ha de continuar.

I a partir d’avui, què?

El partit contra el Mallorca no té importància. El FC Barcelona l’ha perdut per 2 a 1. Era un tràmit, com els dos que queden contra l’Osasuna i el Deportivo. Bé, el de l’Osasuna servirà per a celebrar amb els socis el doblet de Lliga i Copa. També poden servir per a mirar de batre alguns rècords que són a tocar, com el nombre absolut de gols, o perquè Eto’o guanyi la Pilota d’or. Contra el Mallorca l’hauria pogut deixar sentenciada, però només ha estat capaç de marcar la primera ocasió que ha tingut; després, ho ha fallat tot, també un penal al darrer minut. Tant se val. Ja dèiem ahir que el més probable és que més d’una d’aquestes estadístiques s’estronqui. Seria el més normal i no se n’hauria de doldre ningú. La feina a la Lliga ja l’ha feta l’equip durant les 35 jornades anteriors. Sí, encara que en algun lloc s’ha sentit dir que ha estat una llàstima que el Barça hagi hagut de guanyar el títol gràcies a una derrota del Reial Madrid. Em sembla del tot improcedent. El títol no es guanya en una jornada ni, molt menys aquest, per demèrit dels rivals. I, si de cas hem de triar un jornada només, hauria de ser la del 2 a 6 al Santiago Bernabéu; aquell dia, el Barça va tombar de manera definitiva el Madrid i va tancar el combat (o l’agonia madridista). És clar, el que ara toca és preparar la final de la Lliga de Campions del dia 27 a Roma contra el Manchester United. No hi ha d’haver res més al cap de l’equip i del club. És una obvietat. Vull dir que la pregunta del titular no anava per aquí. Probablement, és una pregunta per a més endavant, però em sembla que val la pena anar-hi pensant, pel que pogués ser. Perquè l’equip de Josep Guardiola ha generat unes expectatives fabuloses i satisfer-les no serà gens fàcil. Trobo que no hauríem de ser tan agosarats a l’hora de predir el futur que espera els culers. I és que hi ha adjectius que ens els hauríem d’estalviar perquè encara no tenen raó de ser. Les èpoques no es fan en un sol any. La clau de futur és la clau d’aquest present: persistir o, millor, perseverar.

La Lliga ja es pot celebrar

Ja està! El FC Barcelona ja és el campió de la Lliga espanyola. El Reial Madrid no ha pogut guanyar al camp del Vila-real, hi ha perdut per 3 a 2, i el Barça ja és matemàticament campió. El títol certifica el cinquè doblet de la història del club, amb la Copa del Rei guanyada dimecres. Que només n’hagi aconseguit cinc, i que només l’Athletic Club en tingui tants –el Madrid només en té quatre– parla de la dificultat i, per tant, del mèrit que té haver-lo aconseguit i que Josep Guardiola l’hagi assolit en el seu primer any a la banqueta de l’equip. Dos títols guanyats en quatre dies, la dinovena Lliga i la vint-i-cinquena Copa, però merescuts durant tota una temporada impecable.
I amb el doblet al sac, ara toca anar a per al tercer títol, la Lliga de Campions que disputarà el dia 27 d’aquest mes al contra el Manchester United. Curiosament, els anglesos també han enllestit aquesta tarda de dissabte la seva Lliga, la tercera consecutiva, i el quart títol d’aquesta temporada. Almenys, anglesos i catalans tindran el mateix temps per a preparar la final de Roma que enfrontarà, probablement, els dos millors equips d’aquesta temporada.
Em fa l’efecte que aquest títol té una importància doble. En primer lloc, perquè culmina un campionat meravellós. El FC Barcelona ha estat el millor en tot. Potser en les tres jornades que li queden, algunes de les estadístiques s’estroncarà o algun dels rècords pendent es quedarà a tocar. No hi fa res, perquè més enllà dels números, em sembla indiscutible que aquest equip té els millor registres de la història en totes les facetes del joc. I és que hi ha aspectes que les estadístiques no podran recollir mai.
I, en segon lloc, perquè amb aquest títol el club tanca un parèntesis negre. No vull dir que els èxits d’avui compensin la decepció de les dues darreres temporades. Si parlo de parèntesis és perquè trobo que aquesta temporada s’ha reprès el camí que es va iniciar l’any 2003 i que va quedar lamentablement truncat quan les expectatives que s’havien generat eren extraordinàries. Perquè, de fet, no hi ha hagut un canvi de projecte en sentit estricte. Ha canviat l’entrenador, cert, i el relleu del tècnic ha estat decisiu. Però el gruix de la plantilla és el mateix. I la Junta directiva i el secretari tècnic que van decidir corregir la marxa de l’equip també son els mateixos, pràcticament. S’ha reprès el camí i s’han refet les expectatives. Fer-les realitat torna a ser possible un altre cop.

Elogi d’Armstrong

El Giro d’Itàlia ja fa una setmana que va. Està sent força entretingut. Ja hi ha hagut de tot. Una contrarellotge per equips el primer dia, sempre agraïda de veure i amb sorpresa, perquè va guanyar-la el primer equip que va sortir, un fet potser no inèdit però sí inhabitual. Un parell o tres d’arribades a l’esprint, una escapada d’un corredor en solitari reeixida i una altra de cinc corredors. De tota manera, sigui perquè el Giro està pagant alguns pecats de fa anys o sigui perquè el dopatge ha fet un mal terrible al ciclisme en el seu conjunt, és clar que aquesta gran volta està passant molt desapercebuda. Ara: encara bo que la presència de Lance Armstrong genera un cert interès, ni que sigui per a esbrinar si és el d’abans o no. I, pel que s’ha vist fins ara, i com era de preveure, Armstrong és lluny de la forma i el domini que exercia i que el van dur a guanyar set Tours consecutius. A Armstrong el segueixen gairebé a diari les càmeres de televisió. Especialment destacable va ser el fet dimecres, em penso, en la segona etapa muntanyenca però la primera d’una dificultat ja notable. L’equip d’Ivan Basso va posar un ritme fort i Armstrong va començar a patir i cedir terreny. Les càmeres el van anar enfocant constantment, com si fos el favorit que s’enfonsa. La seva cara mostrava un sofriment que mai havíem vist. I cada dia és més o menys el mateix i em puc imaginar que serà així les dues setmanes que resten. Armstrong va dir el dia en què va anunciar el seu retorn que ho feia per a promocionar la lluita contra el càncer i que no renunciava a intentar guanyar el vuitè Tour. Després, ho ha anat deixant en el primer dels propòsits. És lògic. Té 37 anys, en fa 3 que es va retirar i fa dos mesos es va trencar la clavícula. I, amb tot, em sembla un retorn positiu. No sé si desfer la seva aurèola de ciclista invencible servirà poc o molt a la seva fundació contra el càncer, però, de moment, la capacitat de sofriment que demostra damunt de la bicicleta, d’entomar que ja no pot ser davant de tot, ens recorda els valors essencials del ciclisme i l’esport.

Generació 92

Confesso que he tingut la temptació de titular aquest article Generació Dream Team. Però, d’una banda, he pensat que no seria del tot precís. I, d’una altra banda, he suposat que un encapçalament d’aquesta mena donaria a entendre que suggereixo un fil de continuïtat entre el Barça que va engendrar Johan Cruyff com a entrenador i el Barça que avui lidera des de la banqueta també Josep Guardiola, el capità d’aquell Dream Team i que, en conseqüència, es generaria una prevenció que no pretenc ni molt menys desitjo. Perquè no és ben bé això el que vull significar. Utilitzant el terme generació, vull fer esment del barcelonisme en el seu conjunt, no només dels integrants de l’equip o, una mica més extensament, del club. Per a mi, la transformació més substancial que es va produir en aquella primera meitat dels anys 90 va més enllà de les quatre Lligues espanyoles consecutives que es van assolir i la primera Copa d’Europa, i es refereix al canvi que es va operar en la manera d’encarar les competicions i els partits. Vull dir que el caràcter de club perdedor amb què el barcelonisme havia arribat a començaments dels 90, i que s’havia forjat de manera implacable durant la llarga travessia que arrenca a la final de Berna i discorre pels anys de foscor dels 60, 70 i 80, només il·luminats per cops de geni puntuals i efímers, va capgirar-se definitivament amb aquells títols, especialment amb les tres lligues guanyades a l’última jornada, i amb el triomf a Wembley que trencava el malefici de la Copa d’Europa. No dubto que aquella transformació va ser possible perquè l’autoestima del país havia pujat considerablement amb la concessió dels Jocs Olímpics i perquè, de fet, les noves generacions poc compartien la resignació amb què el barcelonisme semblava acceptar el seu mal fat. De la mateixa manera, observant avui el comportament dels jugadors de Guardiola però, sobretot, veient la confiança amb què l’afició encara els partits, penso que aquell caràcter guanyador perdura. Perquè no només pot ser fruit del bon joc de l’equip. Ha de ser una actitud col·lectiva sòlidament arrelada.

Futbol irresistible i la Copa al sac

El futbol irresistible del Barça de Guardiola li ha donat la Copa del Rei, onze anys després d’haver-la guanyat per darrera vegada i el converteix, de manera ja indiscutible, en el club que més copes té al seu palmarès, 25. El FC Barcelona va guanyar el títol de Lliga quan va aclaparar el Madrid i el madridisme al Santiago Bernabéu, amb aquell 2 a 6 per a la història, però com que matemàticament encara no està fet, la Copa del Rei és, oficialment, el primer títol guanyat pels blaugrana aquesta temporada. El FC Barcelona no ha tingut rival en l’Athletic Club, a qui ha guanyat per 4 a 1, amb gols de Touré Yaya, Messi, Bojan i Xavi. El plantejament dels bilbaïns ha estat el que s’esperava: atrinxerats en defensa, tallant el joc tant com podien i penjant la pilota als pocs efectius que tenien d’avançats a terreny contrari, Llorente i Toquero i para de comptar. Però, fins i tot per a practicar un joc tan rudimentari com aquest i posar en dificultats el Barça, com feia una setmana havia aconseguit de fer el Chelsea, cal tenir un mínim de qualitats que aquest Athletic Club no té; i amb il·lusió i bona fe no n'hi prou. De manera que ni avançant-se al marcador molt aviat, al minut 9, a la sortida d’un córner molt mal defensat, han pogut resistir més enllà de mitja hora, amb l’empat de Touré Yaya, i allargar l’agonia fins a la mitja part. A la segona, la lògica s’ha imposat i molt aviat. Amb 10 minuts, el Barça en va tenir prou per tombar l’Athletic; gol de Messi, i festival per a certificar un domini aclaparador; els bascos ja només hi van oposar garrotades a tort i a dret. El títol de la Copa del Rei té una importància indubtable. Amb la Lliga espanyola al sac, probablement caurà aquest cap de setmana, el doblet ja és segur i aquest és ja de per si un èxit extraordinari, d’un mèrit i una dificultat innegables. I ara sí, amb dos títols conquerits, el repte fenomenal del triplet apareix tan plausible com colossal i apassionant. Resten quinze dies per a preparar-se i somniar-hi.

La importància de la Copa

La final de la Copa del Rei d’aquesta nit, en un horari (les 10 de la nit) de discoteca, de discoteca de fa anys, vull dir, però, en qualsevol cas, en una hora impròpia d’un partit de futbol, entre el FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao, té una importància notable. La té per als dos equips, és clar, perquè per als bascos és el primer títol a què opten des de fa 25 anys, una generació sencera gairebé, i hi ha posat una il·lusió enorme i comprensible. Ara: per al Barça, la importància d’aquesta Copa és transcendent, més enllà del fet de la victòria en si mateixa, de guanyar-la després d’anys de fer figa, de no deixar-se atrapar per l’Athletic en el nombre total de copes; fins i tot, per mantenir l’opció a optar al triplet. Vull dir que guanyar-la o perdre-la afectarà tant la valoració final de la temporada com l’ànim amb què el barcelonisme encararà la final de la Lliga de Campions. És clar que les dues combinacions són possibles, guanyar-ne només una, o guanyar les dues o perdre-les totes. Em refereixo a que una victòria avui –o demà, vés a saber!– donarà tranquil·litat i confiança per a afrontar el Manchester United. I això perquè aquest equip pot acabar sent víctima, també, de les expectatives que ha generat. Ja sé que molts han dit i repetit que els de Guardiola ho han fet tan bé i que els han fet tan feliços, que tant se val que no guanyin res, que ja estan satisfets i tips i tot. Em penso que no s’ho creuen ni ells. Tant hi fa, perquè un trofeu ja és al sac. De tota manera, com que aquesta Lliga ja fa temps que es dóna per descomptada, si al final és l’únic títol, em sembla que la temporada no acabarà del tot bé. Per les expectatives que s’han creat, bàsicament. Què succeirà avui, no es pot saber. Però el més normal és que els de l’Athletic plantegin un partit brut, en el sentit de no deixar jugar els blaugranes, aturant el joc i fent que la pilota s’estigui més estona a l’aire que no pas a terra. Una final, vaja, entre un gran i un no tan gran que no pensa deixar passar l’oportunitat que s’ha guanyat perquè qui sap quan la torna a tenir.

Coses que costen d'entendre

La disputa del GP de Fórmula 1 a Montmeló ha deixat una parell de qüestions que val la pena comentar. La primera és que cada vegada es fa més difícil d’entendre què caram ha succeït aquest hivern perquè la graella hagi donat un canvi tan espectacular. L’excusa del doble difusor no sembla una raó ni suficient ni convincent. Durant els entrenaments previs a l’inici del mundial i fins a la cursa de Catalunya, l’argument més entenimentat deia que Ross Brawn havia estat el més llest de tots a l’hora d’interpretar el reglament (potser amb connivència amb la FIA, tot sigui dit) però que un cop posades sobre la taula quines eren les regles del joc, les grans escuderies farien les millores permeses i escurçarien les distàncies a partir de Montmeló. Doncs, res de res. Segon doblet de Brawn GP i Jenson Button que ja porta 4 victòries en 5 GP. Tal com van les coses, el més probable és que els grans ho deixin estar i es dediquin a llegir-se bé el reglament per a la temporada que ve no sigui que un altre enginyer espavilat els torni a passar la mà per la cara. El mundial quedarà reduït a una batalla entre els Brawn i els Red Bull els quals, per a acabar-ho d'embolicar, corren que se les pelen sense doble difusor ni el KERS dels trons.
La segona qüestió incomprensible té a veure amb l'afluència de públic. Hi van anar 92.430 persones, una xifra que és espectacular malgrat que queda lluny dels 132.600 de l'any passat i els 140.770 de en fa dos. El que resulta incomprensible no és que el públic hagi disminuït, sinó algunes valoracions que es van sentir abans que els semàfors es posessin en verd. Fernando Alonso ho va dir molt clar: si tothom ha de reduir costos i salaris per a fer front a la crisi, els organitzadors també podrien pensar en abaixar el preu de les entrades. El vicepresident del govern, Josep Lluís Carod-Rovira, en va fer una lectura un pèl distinta. Per a ell, la disminució era relativament important perquè el més substancial era el calaix que s'havia fet, de molts milions d'euros. Dir-ho amb una acreditació de convidat penjada al coll em va semblar de mal gust.

Tres reflexions i massa pressa

El FC Barcelona ha empatat a 3 gols (Keita, Eto’o i Alves) al Camp Nou amb el Vila-real i ha deixat passar la primera oportunitat per a proclamar-se campió de Lliga. No hi fa res. El títol és fruita madura i ja caurà. És cert que ha estat una mala passada. Fa onze anys que el Barça no guanya el títol a casa, davant dels seus aficionats, i aquesta era una ocasió propícia per a fer-ho. Però, de la mateixa manera que la superioritat aclaparadora blaugrana no s’ha vist gairebé mai reflectida a la classificació, perquè el Reial Madrid ha estat empaitant el Barça fins tot just fa una setmana, ara la Lliga l’equip l’haurà de gruar una jornada més, almenys. I pot passar que l’obtinguin sense jugar, si dissabte el Madrid no guanya a Vila-real. No hi ha cap mena de dubte que la lesió d’Iniesta, afegida a la baixa d’Abidal per la segona expulsió consecutiva, és la notícia més preocupant de cara a les finals de la Copa del Rei i de la Lliga de campions. En el títol he fet referència a tres reflexions, tot i que, del cert, només n’és una que les enfila totes. Es tracta del factor emocional que, al meu entendre, per tercera vegada aquesta temporada, ha tingut un pes determinant en el signe del partit. La primera vegada va ser contra el Reial Madrid al Camp Nou, a la primera volta. El barcelonisme va arribar a aquell partit en un estat d’excitació molt elevat i a punt va estar d’espifiar-la. La segona, contra l’Espanyol també a casa, hi ha haver un sentiment semblant i el fiasco va ser total. I ahir al vespre va tornar a passar poc o molt el mateix. Hi ha l’atenuant dels dos partits tan intensos que havia disputat l’equip dissabte contra el Reial Madrid, amb l’històric 2 a 6 i el títol materialment al sac, i dimecres contra el Chelsea, guanyant la classificació per a la final de la Lliga de Campions al darrer instant. La descarrega emocional va ser, en els dos casos, excepcional i era previsible que els jugadors la patissin. Haver tancat la Lliga anit era desitjable, però no imprescindible. Hi ha hagut un excés de pressa. Comprensible, però innecessari.

Guanyar la Lliga a casa

El FC Barcelona té aquesta tarda la primera oportunitat per a proclamar-se campió de la Lliga espanyola. Ha de guanyar el Vila-real al Camp Nou. Serà bo guanyar el títol a casa i fer-ho al més aviat possible. Celebrar-ho una mica els jugadors i molt els aficionats, i anar a pel següent, la Copa del Rei, dimecres, contra l’Athletic Club. El Reial Madrid va caure anit al camp del València, amb gairebé tan d’estrèpit com fa una setmana al Santiago Bernabéu, contra el Barça per 2 a 6. El València no n’hi va fer tants, només 3, ben aviat, això sí, en gairebé només mitja hora ja en tenia 2, però la imatge dels madrilenys no sé pas si va acabar sent pitjor i tot. Contra el Barça, va ser una joguina. Anit, a més a més, va ser una joguina trencada en mil bocins. Era força previsible que es desmuntessin així. Havien fet un esforç descomunal per a acostar-se al Barça, durant tota una volta sencera, en una persecució agònica i mentalment esgotadora. Havien aconseguit uns registres extraordinaris: 17 victòries i només 1 empat, des que van perdre al Camp Nou, i només els havia servit per a allargar un desenllaç ineluctable. Ara: eren unes prestacions que no es corresponien amb la misèria de la seva oferta futbolística. El 2 a 6 i la lliçó de futbol que va rebre dels blaugranes va mostrar públicament totes les seves vergonyes i a Mestalla va quedar clar que el Reial Madrid avui és un equip avergonyit, d’una institució que no gosa mirar-se al mirall. La descomposició madridista no li treu cap mèrit al títol que el FC Barcelona obtindrà, molt probablement, aquesta tarda. Al contrari, perquè, malgrat tot, el Madrid ha estat un os molt dur de rosegar. Tant se val. En qualsevol circumstància, aquest títol del FC Barcelona és històric, per les estadístiques aconseguides, que li permetran ser el millor en totes les facetes i batre tots els rècords, o gairebé, i perquè és fruit d’un joc meravellós i d’una proposta futbolística honesta, transparent i, fins a cert punt, romàntica. El futbol del Barça és irresistible, per als rivals i per als espectadors. És un Barça que enamora i guanya.

Elogi de la directiva

Avui fa un any, els socis Oriol Giralt i Christian Castellví van presentar una moció de censura contra el president del FC Barcelona, Joan Laporta, i la seva Junta Directiva. El van presentar, segons van dir aquell mateix matí de divendres als periodistes que havien anat a cobrir la notícia, “en nom d’un grup important, no de quatre amics de taverna”. El dimecres, el Barça havia caigut 4 a 1 al Santiago Bernabéu, després de fer el passadís al Reial Madrid, que ja era campió de la Lliga, i de donar una imatge deplorable.
Tot el que ha passat des d’aquell 9 de maig del 2008 mou a la reflexió. No obstant, només pretenc aportar un parell d’idees que, de fet, repeteixo molt sovint. Que les coses anaven pel pedregar, la Junta Directiva ho va veure clar la tardor del 2007. A l’estiu s’havia decidit fer confiança al cos tècnic i a la plantilla; però tots els propòsits d’esmena que van fer uns i altres van quedar en no res. De manera que des de començaments del 2008, es va començar a treballar per evitar que la temporada següent, l’actual, pogués passar res de semblant.
Vull dir que l’extraordinària temporada que els barcelonistes estan vivint, i tots els títols que probablement celebraran d’aquí al 27 de maig, són mèrit de l’entrenador Josep Guardiola i el seu equip tècnic i dels jugadors. Però que, prèviament, hi va haver un dia en què la Junta Directiva va dir que ja n’hi havia prou i que calia donar un tomb. Des del president Joan Laporta al vicepresident esportiu Marc Ingla, passant pel secretari tècnic Txiki Begiristain i tots els directius que van intervenir de manera més o menys directa en aquell procés de foc nou, van treballar per a que el que avui viu el barcelonisme fos possible.
I vull encara dir, perquè massa vegades s’oblida, que tot el que s’ha aconseguit fins avui i tot el que encara es pot aconseguir té un mèrit extraordinari perquè no només és fruit del talent dels jugadors i els tècnics, sinó que ho és, a més a més i sobretot, de l’esforç, del treball i del sacrifici. I que, mirant l’any transcorregut, recordem que només parlem de futbol.

Les llàgrimes del Ton

El Ton té quatre anys. Aviat, a començaments de setembre, farà els cinc. Diumenge, va viure el 2 a 6 del Barça al Madrid a la Penya Barcelonista de Calaf i Comarca. Hi havia força més nens, fills de penyistes, i companys del Ton de l’escola de Calaf. Em sembla que tots, a la mitja part, van anar-se’n cap a casa perquè ja es feia difícil tenir-los quiets. El Ton, en canvi, no. Va estar pendent tot el partit de les imatges de la televisió. I quan va veure que la gent es posava a cridar i saltar i fer anar les bufandes al ritme de la música que anaven punxant –la seu de la penya de Calaf és al local del pub del poble–, especialment una que només de pensar-hi et fa venir molta calor, per la temperatura que t’imagines que es deu desprendre, ell també s’hi va afegir, malgrat que el seu encara pobre castellà no li ha de permetre de comprendre el sentit exacte de la tornada. Tant se val! Que s’ho estava passant bé era claríssim.
Dimecres a la nit, mentre sopava, una mica més tard del compte, va sentir al Telenotícies que el FC Barcelona estava perdent contra el Chelsea. El televisor de la cuina té la TDT, però no el Canal +, que és per on feien el partit. Es va posar a plorar. Deia que no podia ser, que el Barça havia de guanyar. Plorava amb aquell sentiment tan profund i sincer amb què ho fan els nens i que fa que, en sentir-lo, se’t glaci el cor i la sang. Va anar a dormir molt trist. Al cap d’una estona, tan llarga com per a donar temps a què el partit s’hagués acabat, es va despertar somiquejant. Repetia que no podia ser que el Barça perdés. La seva mare li va dir que no plorés més, que el Barça havia guanyat. Va deixar de plorar i va somriure. Va anar a resoldre l’afer per al qual s’havia despertat i va tornar al llit. Va dormir tota la nit, tranquil.
El Ton és el meu fill. No crec que el cas que he explicat sigui excepcional, al contrari. Em puc imaginar que a moltes llars es van viure dimecres a la nit situacions poc o molt semblants. És per això que l’he volguda compartir.

La persistència porta el Barça a Roma

Aquesta temporada, el FC Barcelona no només bat tots els rècords haguts i per haver, també tota mena de tòpics. N’hi ha un que diu que mentre hi hagi un corredor anglès en cursa, la carrera no es pot donar mai per acabada. Fa referència a l’esperit dels esportistes anglesos de no donar-se mai. S’aplica a l’atletisme, però el futbol també té algun exemple, com la final de la Copa d’Europa entre el Manchester United i el Bayern de Munic, de l’any 1999, al Camp Nou, en què els anglesos van capgirar la final en els dos darrers minuts per a imposar-se 2 a 1. Doncs, aquest tòpic, els blaugranes també se l’han fet seu. El Barça ha tingut l’eliminatòria amb el Chelsea perduda des del minut 9 de la primera part, en què se li han avançat amb un gol d’Essien, fins al minut 93, en què Iniesta ha engaltat un xut desesperat des de fora l’àrea i ha clavat la pilota a l’escaire. Val un bitllet per a la final de la Lliga de Campions a Roma del dia 27 de maig contra el Manchester United. En justícia, s’ha de fer memòria i recordar l’eliminatòria contra el Kaiserslautern de l’any 1991, la del cop de cap de Baquero; però en aquesta ocasió encara hi ha hagut més suspens perquè el Barça jugava des del minut 66 amb 10 jugadors per l’expulsió d’Abidal.
Per a resumir el partit val una dada només: el xut d’Iniesta ha estat l’únic que ha fet el Barça durant tot el partit entre els tres pals. L’argument que el Chelsea no podia al seu camp tancar-se al darrera com ho havia fet al Camp Nou no ha valgut per a Guus Hiddink. Fos perquè el 2 a 6 al Madrid el va espantar encara més, o fos perquè el gol matiner l’ha ajudat, el cert és que el tècnic holandès ha disposat els seus homes de manera semblant, afavorit per unes dimensions del terreny de joc idònies per al seu futbol directe. Al Camp Nou li va sortir bé. A Stamford Bridge, gairebé. Li ha fallat la persistència que ha inculcat Josep Guardiola als seus jugadors. La persistència ha fet que el Barça, sense jugar del tot bé i havent-se trobat amb uns rivals físicament més forts i que l’han sabut tenallar durant dos partits sencers, hagi mantingut la fe en la classificació fins al darrer instant. La persistència que els permet persistir, encara. El triplet és a dues finals.

I avui, el Chelsea

Les prèvies dels partits són molt arriscades. Són un terreny propici per a espifiar-la. No només en els pronòstics, que ja es té la prudència de no fer-los. Sinó, en general, d’una manera absoluta. L’excusa més emprada és afirmar que un partit de futbol és com un meló i que ningú pot saber com sortirà. Hi ha una part de veritat en aquesta afirmació perquè hi intervenen factors incontrolables: una expulsió, un gol als primers minuts, etc. Però, en el fons, no és ben bé així. El futbol té el seu propi llenguatge. Comprendre’l només és a l’abast d’uns quants escollits, això sí. La resta, practiquem un si l’encerto l’endevino que ens serveix per anar tirant. I doncs què? De manera que ara direm que la victòria de dissabte al Santiago Bernabéu, pel 2 a 6 és clar, però sobretot perquè deixa el títol de Lliga enllestit, haurà donat al FC Barcelona un percentatge més alt de probabilitats de superar aquesta nit el Chelsea, en el partit de tornada de les semifinals de la Lliga de campions. Hi ha el factor d’eufòria, de l’autoestima i la confiança guanyades per l’exhibició de dissabte. Però aquests són sentiments que si no es controlen bé, si no se saben portar de la manera adequada, poden acabar jugant una molt mala passada. També hi ha l’efecte que la golejada al Reial Madrid haurà provocat entre els jugadors del Chelsea, tot i que també haurà fet que vagin molt més en compte encara. No, si dic que les probabilitats del Barça de superar les semifinals han augmentat sensiblement respecte les que podia tenir dimarts passat, després del 0 a 0 del Camp Nou, és perquè haver-se tret de sobre el pes de la Lliga espanyola haurà alliberat els jugadors de la tensió que els suposava la possibilitat, per mínima que fos, de sucumbir un altre any, el tercer consecutiu, a la pressió del Reial Madrid. Amb la Lliga al sac, l’equip ja no té urgències. L’any no acabarà en blanc. L’excel·lent temporada que estan fent ja té un premi major. El que els queda, la Lliga de campions i la Copa del Rei, no és ara una necessitat inexorable sinó un repte fascinant.

Barcelonisme comparat

En l’article de dissabte a la nit, de després del partit contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, el del 2 a 6 –no ens hem de cansar de repetir aquest resultat–, vaig dir que no s’havia de comparar aquest partit amb el del febrer del 1974, el del 0 a 5. Hi vaig fer esment, en part, perquè la veia a venir. No és que pretengués aturar res, pobre de mi, si no per a fixar la meva posició. Vaig dir que no s’havien de comparar els dos partits perquè eren incomparables. I, no obstant això, vaig esbossar una comparació possible. La del significat dels dos partits per al barcelonisme, la que va tenir aquell 0 a 5 i la que, probablement, tindrà aquest 2 a 6. I és que, certament, totes les comparacions són possibles. Ara: el que de fet volia dir i no vaig acabar d’expressar bé és que el que hauríem de mirar d’estalviar-nos és comparar per a concloure que tal partit o tal fet o tal el que sigui és superior a tal altre. Aquest és l’error. És un vici que cometem massa sovint, no els culers, sinó les persones en general. La comparació pot arribar a ser un exercici fascinant. La literatura n’ha arribat a fer una disciplina. Les lletres catalanes tenen un bon especialista, com Jordi Llovet. L’objectiu és analitzar com determinats temes, per exemple, s’han anat tractant d’època en època i d’autor en autor. Moltes vegades, fa la sensació que es comparen peres amb pomes, perquè els contextos culturals de les obres no tenen res a veure. En el futbol, i en el Barça en aquest cas, aquesta sensació també es té quan es pretén comparar el 0 a 5 del 74, amb el franquisme boquejant, amb el 2 a 6 de dissabte, de significat simplement esportiu. O si es volgués contrastar, per exemple, la final de Basilea amb la de Wembley. Decidir que Wembley té més valor, perquè és la Copa d’Europa i Basilea només la Recopa, seria un error perquè seria ignorar el significat per a la història del club d’aquella manifestació de barcelonisme i catalanitat. A mi em sembla que qualsevol comparació, per estranya que a priori sigui, és possible amb l’única condició que no s’utilitzi per a menystenir res ni ningú.

Exhibició, pallissa i Lliga al sac: Guardiola

Ahir, em va semblar que no era el moment d'anomenar ningú, més enllà dels quatre jugadors (Henry, Messi, Puyol i Piqué) que van fer els 6 gols al Reial Madrid, dissabte a la nit, al Santiago Bernabéu. El resultat de 2 a 6, la transcendència d’una victòria tan espectacular i insòlita, que ha quedat gravada per sempre més a la memòria col·lectiva culer, té tanta força per ella mateix, que la reflexió més immediata no podia consistir ni en l’anàlisi tàctica del partit ni en la valoració dels mèrits individuals de ningú. Es tractava de valorar el significat d’un triomf d’aquesta magnitud, pel guarisme del marcador final i per la colossal i rotunda superioritat del Barça sobre el Reial Madrid. Però avui, amb les sensacions viscudes –en el meu cas, a la Penya Barcelonista de Calaf i Comarca, amb més de cent persones atapeint el local– païdes, trobo que és just valorar el treball que des del dia en què va ser confirmat com a futur nou entrenador del primer equip del FC Barcelona, i probablement des de força setmanes abans, Josep Guardiola ha fet per a redreçar la situació futbolística del club. Al llarg de la temporada hem destacat ja la feina del tècnic català en la recuperació de la rutina de l’esforç i el treball diari en els entrenaments i fora dels entrenaments –l’entrenament invisible que és gairebé tan important com l’exercici i la pràctica física– i d’haver traslladat aquest mateix sacrifici als partits oficials i durant els 90 minuts de joc. Feina i persistència per a imposar l’enorme qualitat dels seus jugadors. I avui em sembla just ressaltar també dues altres qualitats almenys que portaran l’equip a guanyar la Lliga. La primera, la planificació excel·lent: la plantilla ha arribat al moment decisiu de la temporada amb un estat de forma magnífic; és cert que les victòries donen força suplementària, però aquest és un tòpic que sense treball darrera rarament es compleix. I, la segona, la capacitat tàctica que ha demostrat Guardiola i que dissabte va ratificar amb un plantejament intel·ligent amb què va superar el suïcidi tàctic de Juande. Guardiola ha treballat molt i ha treballat molt bé.

Exhibició, pallissa i Lliga al sac

Un 2 a 6 al Santiago Bernabéu ho expressa tot. El FC Barcelona ha fet una exhibició de futbol i li ha fet mig cabasset de gols al Reial Madrid al seu camp, en un partit en què hi havia el títol de la Lliga espanyola en disputa, o més o menys, vull dir en un partit de caixa o faixa, que els madridistes havien plantejat com un vaitot, després de protagonitzar una persecució incansable i agònica. El Reial Madrid havia plantejat aquest partit com la batalla final per la Lliga, i el FC Barcelona l’ha guanyada i ho ha fet amb un resultat mai vist, un 2 a 6 insòlit. Parlar de partit històric és avui sí correctíssim perquè aquest partit perdurarà a la memòria col·lectiva dels barcelonistes per sempre més. Avui és un d’aquells dies en què tots els culers recorden algun familiar que ja no és amb ells i amb qui els hauria agradat viure un vespre com aquest, o en què els pares diuen als seus fills que gravin ben al fons de la seva memòria el que han viscut perquè difícilment ho tornaran a veure. Una jornada històrica, sí. No té la transcendència nacional del 0 a 5 del 1974, perquè aquella golejada es va produir en el context polític del tardofranquisme i perquè el FC Barcelona duia 14 anys llargs de patiment. Són dos partits distints que no es poden comparar i no ho hem de fer. Però aquest té la mateixa força i té la mateixa capacitat per a enfortir l’autoestima i l‘orgull dels culers per un triomf que és encara més absolut i incontestable i que donarà la volta al món i que farà augmentar, segur, el nombre d’aficionats blaugranes. La superioritat barcelonista, que fins abans d’aquesta jornada no es veia reflectida en els quatre punts de diferència a la classificació, ha quedat plasmada en el marcador de manera rotunda i justa. El triomf li dóna al Barça el títol de la Lliga. I els sis gols d’Henry (2), Messi (2), Puyol i Piqué, més la mitja dotzena d’ocasions més que ha tingut, certifiquen de manera perfecte i indiscutible la superioritat del FC Barcelona aquesta temporada. Què més es pot demanar!

El CSKA, més equip

L’esperança blaugrana ha durat gairebé 33 minuts. Fins que el lituà del CSKA de Moscou, Ramunas Siskauskaus, ha anotat un triple i ha posat per primera vegada el seu equip per davant del marcador (59 – 62). A partir d’aquell moment, a 6’37’’ del final del matx, els russos han anat sempre per davant i han controlat l’única envestida del FC Barcelona, un triple de Navarro fregant l’últim minut que ha situat els blaugranes a 2 punts (74 – 76). No hi ha hagut res a fer. Al final, 78 – 82 per al CSKA que jugarà la seva quarta final de l’Eurollliga consecutiva. De les tres anteriors, n’ha guanyat dues.
Les esperances per al bàsquet blaugrana d’arribar a la final han durat 33 minuts. Dir-ho així és tècnicament correcte. I també és just dir que l’equip no s’ha donat mai per vençut i que ha lluitat el partit fins al darrer instant. Ara: des del darrer tram del primer quart s’ha vist que el CSKA era superior al FC Barcelona tant com a conjunt com jugador per jugador. El Barça ha sortit en tromba i ha agafat un avantatge substancial (17 – 6). Anotava tothom i el ritme era ràpid, com pretenien els blaugrana. Ha durat poc. El CSKA ha agafat de seguida el control del partit, malgrat que el resultat del primer quart (21 – 12) encara no reflectia el seu domini. Sí que era evident en detalls com les dues personals de Navarro. El CSKA ha guanyat els altres tres períodes: 15 – 20, 20 – 22 i 22 – 28.
El Barça s’ha anat esbravant a poc a poc. Pel fet d’anar per davant del marcador durant més de tres quartes parts del partit ha fet la sensació que la semifinal es podia guanyar. Només era una mort lenta davant d’un equip amb una qualitat competitiva extraordinària. Han anul·lat Navarro, que amb 3 personals als 5 minuts del segon quart, s’ha hagut de passar més de mig partit a la banqueta. I han rematat la victòria amb Siskauskas, que ha fet 29 punts, 19 dels quals al darrer quart. Només Andersen (24 punts) s’ha mantingut tot el partit al mateix nivell.
Una derrota que sap greu perquè és una altra oportunitat perduda. Però davant d’un equip superior i resistint amb dignitat fins al final.

Del bàsquet i la pressió

Si un aficionat a l’esport d’un qualsevol país mira el palmarès del FC Barcelona de futbol i bàsquet, el més normal és que no arribi a entendre com pot ser que un club amb el seu potencial econòmic i social, amb el seu pes en els dos esports, només tingui 2 Copes d’Europa de futbol i 1 de bàsquet. És incomprensible. I, difícilment, els culers encertaríem a donar-li cap raó convincent. Quan a vegades hem mirat de fer-ho, per a explicar-nos-ho nosaltres mateixos, ni que fos, tot sovint hem apel·lat a la dissort. I per què no?, si al cap i a la fi ens tenim per un poble dissortat! Amb la mala sort expliquem derrotes com la de Berna, en futbol, el 1961, o la del 1984 a Ginebra, en bàsquet. Ara: jo no he cregut mai ni en la sort ni en la dissort. Prefereixo buscar d’altres raons, que en tots els casos n’hi ha més d’una. Com que avui és dia de bàsquet, el Barça juga a Berlin les semifinals de l’Eurolliga contra el CSKA de Moscou, el vigent campió, em centraré només en aquest esport. La final del 1984, la primera disputada pel Barça, contra el Banco di Roma, ha quedat que es va perdre perquè a la segona part l’estrella del seu equip Larry Wright va fer una exhibició i ell tot sol va capgirar el desavantatge que el seu equip tenia de 14 punts al descans. L’actuació de Wright explica en bona part què va passar; però no ho explica tot. Perquè no diu que els 27 punts del base nord-americà els va equilibrar Epi amb 23 i que el problema és que pocs jugadors més el van secundar, especialment no ho va fer Sibilio, que es va quedar en 4 punts. També recordo perfectament com al segon intent, el 1989 a Munic, el Barça hi va anar amb un equip extraordinari (Solozábal, Epi, Jiménez, Sibilio i Norris). Hi anava com a favorit, però va caure a semifinals davant d’uns jovenets iugoslaus (Kukoc, Radja) que havien de ser mers comparses, però que van acabar guanyant aquella Copa d’Europa i dues seguides més, i totes dues contra el Barça a Saragossa i París, i això que a la tercera l’equip iugoslau estava mig desfet i el Barça li havia pres l’entrenador (Bozidar Maljkovic). Després hi ha hagut 3 finals més. El 1996, un tap il·legal al darrer segon de Vrankovic a Montero li va prendre el títol. L’any següent, contra l’Olympiacos no hi va haver res a fer. I sí, el 2003, al Palau Sant Jordi, va caure la primera Copa d'Europa. A mi em sembla que la principal causa de tanta desfeta no l’hem de buscar en la mala sort, que potser n’hem tingut més de la que ens mereixíem, sinó en la capacitat que tenim per a considerar-nos els millors i anar a les finals a recollir la copa, com si disputar-les fos un mer tràmit. Ens posem tanta pressió a sobre nosaltres mateixos, que feina hi ha després a desempallegar-nos-en. La sort d’avui és que el favorit és el CSKA. A veure què passa. Que hi hagi sort!