Qüestió d’expectatives

Aquest cap de setmana ha començat el campionat de la Lliga espanyola. Estic segur que, just abans de posar-se a rodar la pilota, a tots els equips els surten els pronòstics que han fet durant la pretemporada. Tot i que encara queden vint-i-quatre hores per fitxar, és gairebé segur que els vint equips de la Primera Divisió estan convençuts que tenen una millor plantilla que l’any passat i que amb els jugadors amb què compten podran complir els objectius que s’han fixat. Potser l’única excepció és, aquest any, el FC Barcelona perquè té una plantilla més curta i perquè guanyar més títols comença a ser matemàticament impossible. Més o menys, s’assembla al que acostuma a dir l’exjugador i extècnic del FC Barcelona Carles Rexach que no ha conegut mai cap entrenador que perdi els partits abans de començar-los perquè a la pissarra tot surt sempre com ho has pensat i els teus imans sempre corren més i estan més encertats que no pas els del rival. Al capdavall, tot plegat es resumeix en una qüestió d’expectatives i, en aquest sentit, les persones sempre tendim a sobrevalorar les nostres capacitats i a dur les nostres ambicions uns quants punts per sobre del que realment podem assolir. I així, algun equip que surt pensant que aquest any pot optar a classificar-se per jugar a Europa la temporada pròxima, la primavera que ve passarà un calvari per evitar el descens a la Segona Divisió. Aquesta incapacitat per a fer-se una idea clara de les capacitats de cadascú és un mal general de gairebé tots els clubs i de tothom qui en forma part, especialment, dels presidents i directius i dels aficionats i la premsa. És probable que els tècnics i els jugadors siguin els únics capaços de predir com acabaran; i és que, de fet, ells són els qui hi entenen més. Per tant, val més pecar de prudent i no fer gaire pronòstics; val més anar jornada a jornada per veure com va quedant situat cada equip. Tanmateix, que el títol se’l diputaran el Barça i el Madrid sembla indiscutible; i que el president dels madrilenys s’ha creat més expectatives de les raonables, també.

La cinquena, amb gol de Pedro

La Supercopa d’Europa, també. El segon títol de la temporada, en menys d’una setmana, o el cinquè, perquè és un títol que ve de l’any passat. Tant se val, el Barça de Josep Guardiola continua invicte en l’any i un parell de mesos que té de vida. És un registre extraordinari: ha disputat cinc títols i els ha guanyats tots cinc. El d’ahir, a la segona part de la pròrroga, una circumstància que encara no s’havia produït fins ara. N’hi ha d’haver de totes les maneres. El Xakhtar Donetsk ha fet gruar aquesta Supercopa d’Europa. Més forts físicament, perquè porten disputades ja cinc jornades de la seva lliga, han plantejat un partit per a no perdre i jugar-s’ho tot o bé a una jugada aïllada o bé a la tanda de penals. No li ha sortit bé, però s’hi ha acostat. El gol de la victòria l’ha fet Pedro, rematant una combinació meravellosa amb Messi, a les acaballes del temps afegit, al minut 115. Per la manera com ha anat, es pot ben bé dir que és un triomf de la filosofia Barça. Primer, perquè els blaugrana han estat fidels durant tot el partit a la seva manera d’entendre el futbol i, segon, perquè el gol l’ha fet un jugador del planter, que ha entrat al terreny de joc substituint Ibrahimovic, i en un moment en què a l’onze blaugrana hi havia fins a vuit jugadors formats a les categories inferiors del club. És clar que no ha estat un partit brillant i que, en algun moment, s’ha trobat a faltar algun recurs que no fos el de donar llibertat absoluta a Messi perquè es mogui per tot el front d’atac i donar-li totes les pilotes que calgui a veure si resol l’embolic amb una genialitat. Però és que aquestes alçades, contra un equip molt més rodat i molt poruc, aquest tipus de final era força previsible. I és que, de fet, la majoria de finals són així i no pas tan plàcides com les dues que va disputar aquest equip la temporada passada. Aquesta Supercopa té una importància que va força més enllà del títol que s’afegeix al palmarès. El record del que va passar el 2006 és inevitable. I la diferència, evident. La pinya al final del partit, amb tots els jugadors i el cos tècnic units en una rotllana per celebrar el triomf, és la imatge que millor explica l’afany de treball i victòria d’aquesta plantilla.

Mònaco 2006

Aquests darrers dies, com a prèvia de la final de la Supercopa d’Europa que aquest vespre enfrontarà el FC Barcelona contra el Xakhtar Donetsk, s’han fet molts reportatges i articles sobre la final d’ara fa tres anys contra el Sevilla. El comú denominador de gairebé tots ells és la conclusió segons la qual a Mònaco va començar la davallada d’aquell equip que uns mesos abans havia conquerit la segona Lliga espanyola consecutiva i la Lliga de Campions i al qual se li augurava un llarg regnat a Espanya i Europa. És cert que fa tres anys es van cometre molts errors. Se n’han assenyalat uns quants: permetre que Ronaldinho fes un acte promocional el matí abans del partit o la sensació de superioritat absoluta que transpirava tota la delegació, per exemple. Ara: vist en perspectiva, la que dóna el temps i la distància física, a mi em fa l’efecte que aquestes qüestions, i d’altres que s’hi poden afegir, no són res més que els símptomes d’un mal molt més lleig. Sempre he pensat que el mal de debò havia arrelat feia més temps, venia ben bé d’un any enrere, que el seu focus era al vestidor, òbviament, però que s’havia anat estenent per d’altres parts del club, gairebé sense ni adonar-nos-en. Avui, els jugadors i tots els responsables a qui se’ls fa la pregunta, diuen que el que va passar llavors no pot succeir perquè ja saben quins errors van cometre i que l’experiència els ha servit per aprendre què no s’ha de fer. I jo, malgrat que no hi posaria la mà al foc, m’ho crec de veritat. El que passa és que com que els fets a què s’al·ludeix per a mi només són símptomes del mal que de veritat va corsecar aquell equip que s’ho havia de menjar tot, no descarto que pugui expressar-se a través d’altres senyals. Es tractaria, per exemple, de no qualificar de normals i legítimes actituds que no en són gens, de normals i legítimes, i que els seus protagonistes, si encara fossin capaços de ser sincers amb ells mateixos, serien els primers a veure-ho. Però, ja se sap, les coses són com són i no d’una altra manera.

Albert Jorquera

Per a triomfar a l’esport no n’hi ha prou amb l’esforç, la disciplina, el treball, el talent, etc., qualitats que són imprescindibles per a arribar i consolidar-se a l’elit de qualsevol disciplina esportiva, però que no són suficients. Cal, a més a més, ser al lloc adequat en el moment oportú. És un tòpic, però és veritat. I, encara, també fa falta que no hi hagi cap competidor que et barri el pas d’una manera infranquejable. En el futbol, i en alguna altra disciplina, aquesta darrera circumstància és especialment rellevant pel que fa els porters. L’Antoni Ramallets, probablement el millor porter que ha defensat mai la samarreta del FC Barcelona, deia mentre era el suplent de Velasco, que el dia que aconseguís ser titular ja no deixaria de ser-ho. Li va costar arribar-hi, però l’any 1949 Velasco es va lesionar greument en un ull, el va substituir i l’Antoniu va ser el porter titular del Barça fins a retirar-se el 1961. Ara, l’Albert Jorquera no es retira però deixa el FC Barcelona i fitxa pel Girona, l’equip del costat de casa seva, que és a la Segona A i que li permetrà portar una vida esportiva molt més tranquil·la i dedicar-se més intensament a la seva feina. Jorquera s’ha estat 15 anys al FC Barcelona. Amb el primer equip ha jugat molt pocs partits, però pot mostrar un palmarès envejable. Va tenir actuacions molt lluïdes, com la del dia del seu debut al Camp Nou contra l’Athletic Club. És un porter molt bo que ha hagut d’enfrontar-se a dues barreres massa altes: les lesions, especialment una al genoll que el va tenir nou mesos fora de la competició, i Víctor Valdés. Potser per qualitats, Jorquera hauria pogut arribar més amunt; però també podria haver-se quedat més avall. Desconec quins són els sentiments que té avui Jorquera, però em fa l’efecte que sempre ho ha donat tot i que ha arribat fins allà on ha pogut. He començat l’article dient que per a triomfar en l’esport cal que un munt de factors es conjuminin al teu favor. És clar que el concepte de triomfar és molt relatiu. Hi ha triomfs que són absolutament intransferibles.

Natàlia Rodríguez

L’atleta tarragonina Natàlia Rodríguez ha reconegut a les darreres hores que la seva desqualificació a la final del 1.500 dels campionats del món d’atletisme a Berlín “va ser justa”. És una declaració que l’honora. Natàlia Rodríguez és una atleta de 30 anys que ha anat progressant a poc a poc i que ara, en el moment de la maduresa esportiva, arribava a Berlín amb opcions reals de coronar la seva trajectòria amb un títol mundial. Va passar les eliminatòries amb una solvència notable. A la final, sortia entre el grup de favorites. I la cursa la va dur prou bé. Només que en entrar en els dos-cents metres finals, anava en tercera posició i tancada a la corda. Just en el moment d’encarar la recta definitiva, la seva principal rival, l’etíop Gelete Burka, es va obrir un pèl massa i va deixar un forat. Natàlia Rodríguez no va pensar-s’ho dues vegades i s’hi va ficar, en una maniobra arriscada però que es veu moltes vegades, especialment en aquestes proves de mig fons en què acostumen a arribar més de tres i de quatre atletes a la recta de meta amb opcions de victòria i mirant de fer-se amb el millor lloc a cops de colze si cal. Però aquesta vegada va passar que l’atleta etíop la va veure venir i va tancar ràpidament la porta que s’havia deixat oberta. Gelete Burka és bastant més petita i lleugera que no pas la Natàlia Rodríguez. Les imatges del vídeo són força clares. L’atleta catalana l’empeny, per obrir-se pas. La topada fa que Burka s’entrebanqui i caigui i que Rodríguez hagi de trepitjar la gespa, fora de la pista, per seguir dempeus. A la catalana la maniobra li va sortir bé i va entrar a meta en primer lloc. Era campiona del món, però no les tenia totes. El públic alemany, a qui no li va agradar aquella manera de guanyar, va xiular la victòria de Rodríguez. Potser aquella esbroncada va decidir els jutges a revisar la cursa, sense que la delegació etíop o qualsevol altra presentés recurs, i va desqualificar Rodríguez. La tarragonina va dir que se sentia guanyadora. Era una declaració a cop calent. La Federació Espanyola no va presentar recurs i ara ella ha dit que la desqualificació és “justa” i que es va precipitar fent aquella maniobra. Reconèixer-ho ha de ser dur, però em sembla que és la millor manera per a aixecar-se i tornar-hi.

De l’experiència

De l’experiència se n’hauria d’aprendre, encara que no sempre és així. Els jugadors del FC Barcelona diuen que han après la lliçó de fa dues temporades i que aquell desgavell no pot tornar a succeir. Ho ha dit el Xavi, que hi era i ho sap de primera mà. És bo que ho tinguin en compte i que els qui el van viure ho expliquin com a advertiment als nouvinguts. Ara: mentre que per arribar al cel, de camins, n’hi ha pocs, per anar-se’n de pet a l’infern n’hi ha més dels que calen. Jo crec, efectivament, que aquella drecera que van agafar uns quants fa dues temporades aquesta vegada se l’estalviaran. Els guies van passar avall pel barcelonisme fa un any i, encara que de substituts se’n poden trobar a dotzenes, se’m faria molt estrany que aquesta vegada el grup no es plantés fins a fer que els fessin fora. A mi em sembla que per aquest cantó l’equip té immunitat per un quant temps. Els perills vénen d’una altra banda. Del que es tracta és de saber si tothom sabrà estar al seu lloc i pensar en el club més que no pas en el seu interès personal. Quan dic tothom, penso en el president i els directius, en els exdirectius i en els aspirants a president i directius, en els tècnics i els jugadors, en els periodistes i en els socis i els aficionats. Penso en tothom, ja ho he dit. Perquè aquesta ha de ser una temporada molt complicada. Esportivament, perquè les expectatives creades són molt altes; serà molt difícil no fer comparacions amb l’any passat, tant pel que fa el joc com pel que fa els resultats, i igualar tot el que es va fer, no només guanyar totes les competicions, és gairebé impossible. Llavors, la qüestió és saber si tothom sabrà assumir-ho com un fet natural. Dir que no ens hem d’emmirallar en la temporada passada és molt fàcil, el que serà complicat serà no mirar cap enrere, ni que sigui de reüll. I, institucionalment, és un any electoral i, encara que no es vulgui, és un fet que generarà moltes tensions. Per tant, el perill que hi ha latent rau en un fet molt humà: i és que si vénen mal dades, tothom mirarà d’espolsar-se les puces de sobre. Per a mi, aquest és el risc que val i la lliçó que s’hauria d’aprendre.

El quart i el primer

El títol de la Supercopa d’Espanya es pot considerar el quart de la temporada passada o el primer d’aquesta, que tècnicament és el que és. Tant se val, perquè en els dos casos el que vol dir és que el Barça de Josep Guardiola continua imbatut. Des que el tècnic català va agafar les regnes del primer equip, els seus jugadors han guanyat tots els títols que han disputat. Aquesta Supercopa es donava per descomptada, abans fins i tot de començar, perquè l’Athletic Club de Bilbao no té el potencial suficient per guanyar el FC Barcelona en una eliminatòria a doble partit i jugant el primer partit a casa –a partit únic, vista la final de la Copa del Rei, tampoc–, i molt més encara després que els blaugrana s’imposessin per a 1 a 2 a San Mamés. Però que el títol es donés per descomptat no li treu gens d’importància. El 3 a 0 de la tornada, amb dos gols de Messi i un de Bojan tot just sortir, és un resultat curt. A la primera part, el porter Gorka Iraizoz ha mostrat tot el valor dels porters, perquè ha evitat que el seu equip se n’anés als vestidors amb uns quants gols en contra, com a la segona Ustaritz ha ensenyat quina posició més delicada és la dels centrals, perquè els tres gols són espifiades d’ell. A diferència del que es va veure dimecres al Joan Gamper, aquest partit contra l’Athletic Club haurà estat la presentació de veritat de l’equip blaugrana. Guardiola no ha reservat ningú i ha disposat durant més de 60 minuts l’onze que, amb poques variacions, serà el titular; hi falta Iniesta i Márquez, em sembla. De manera que s’ha pogut veure per primer cop, en un partit de veritat, el nou crac blaugrana, el suec Zlatan Ibrahimovic, el qual ha deixat bons detalls individuals i col·lectius. L’equip segueix en la línia de l’any passat, amb les mancances pròpies derivades de la menor preparació física. Divendres hi ha el segon títol, o el cinquè, en joc, la Supercopa d’Europa contra el Xakhtar Donetsk. Fa tres anys a Mònaco va començar un calvari de dos anys. La importància d’aquest títol s’explica a partir d’aquest record.

La superioritat de Bolt

Els campionats del món d’atletisme que s’estan disputant a Berlín aquesta setmana seran recordats per sempre més per les dues exhibicions que ha fet el velocista jamaicà Usain Bolt, als 100 metres i als 200 metres. I, molt probablement, encara hi haurem d’afegir la que farà avui mateix en el relleu 4 x 100 metres perquè Jamaica sembla força superior als Estats Units (ahir van punxar, però sense comptar amb la participació de Bolt). Bolt ha guanyat les dues proves batent d’onze centèsimes els rècords del món que ja tenia en les dues distàncies, deixant-los en 9.58 i 19.19, respectivament, i diu que no descarta batre el del relleu curt. Són uns registres extraordinaris. Millorar 11 centèsimes de cop, en unes distàncies tan curtes, és un rècord prodigiós que es posa en tot el seu relleu quan s’observen les marques dels seus rivals i s’aprecien les distàncies aconseguides en el moment de creuar la línia d’arribada. Tots els campionats necessiten els seus herois, i Berlín 2009 ja el té, com Berlín 1936 va tenir Jesse Owens. Ara, personalment, sempre m’han atret i impressionat més els atletes de les curses de fons i, a banda dels registres de Bolt, del que s’ha vist fins avui em quedo amb la cursa dels 10.000 metres en què l’eritreu Zerzenay Tadese va imposar un ritme asfixiant per a tots els corredors, que anaven caient d’un a un, menys per a l’etíop Kenesisa Bekele, que al començament dels darreres 400 metres el va avançar i va fer una última volta en només 56 segons. Aquest atleta està aconseguint uns resultats extraordinaris. Als Jocs Olímpics de Pequín va fer doblet en els 5.000 i 10.000 metres, una fita que només 5 atletes havien aconseguit en tota la història i que feia gairebé 30 anys que no s’aconseguia. A Berlín ha guanyat el seu quart or consecutiu en la distància de 10.000 metres i diumenge té l’oportunitat de penjar-se el mateix metall en els 5.000 metres. Bolt serà l’estrella de Berlín perquè les proves de velocitat són més mediàtiques, però Bekele ha fet tants mèrits com per merèixer uns elogis semblants.

De la persistència al ‘feeling’

Per al FC Barcelona, la temporada passada va ser la de la persistència. El seu flamant entrenador, Josep Guardiola, ho va prometre a la presentació de l’equip, els seus jugadors van ser-hi fidels tot l’any i més d’un partit es va guanyar per aquella persistència promesa. Aquell va ser un discurs molt pensat; sentint-lo, es va veure de seguida que no eren les paraules de compromís que deixen anar la majoria de tècnics i capitans en aquest tipus d’actes i que Guardiola volia marcar un inici programàtic clar. Per això és un punt sorprenent que enguany, als actes previs del Trofeu Joan Gamper, Guardiola ho enllestís molt ràpidament i només digués que aquest any treballaran encara més que l’anterior. De manera que, ara mateix, la paraula que millor defineix el que ha passat aquesta pretemporada és el feeling amb que Guardiola va justificar perquè no volia que Eto’o continués a la plantilla, malgrat que el camerunès havia firmat una temporada excepcional. Perquè, encara que no l’hagi utilitzada ni directament ni indirecta, també és una paraula que val per a explicar-nos la relació que ara mateix hi ha entre els tècnics del primer equip i la secretaria tècnica i la Junta Directiva. Fa tot l’efecte que els problemes que hi ha per fitxar els jugadors que havien demanat han fet que el feeling entre tècnics i directiva no sigui el més adequat. Fins al punt de d’arribar a dir que la sorprenent alineació disposada per Guardiola al Gamper, plena de jugadors del planter que difícilment veurem al llarg de la temporada, era, de fet, una manera de denunciar els pocs reforços que li han dut i que han provocat que avui la plantilla sigui més curta que la de l’any passat. Ja vaig dir que el plantejament del partit em va semblar excessivament frívol, però si fos una protesta subtil seria, a més a més, una irresponsabilitat. Em fa l’efecte que el millor que pot passar és que comenci la temporada oficial de veritat, que diumenge es guanyi el primer títol i que, de mica en mica, el feeling de la temporada passada es vagi imposant.

Un Gamper de costellada

Fa temps que els tornejos d’estiu han deixat de ser el que eren. La competició oficial, sigui una Supercopa o bé sigui una eliminatòria prèvia de la Lliga de Campions, li han anat prenent dates al calendari. I la necessitat de programar gires a l’altra punta del món per a fer calés s’ha cruspit els pocs dies lliures que quedaven. No obstant, semblava que el Trofeu Joan Gamper no només resistia sinó que en les darreres edicions havia tingut una revifada considerable, amb rivals de renom i amb l’atractiu de la presentació de l’equip. Per això se m’ha fet estrany que a l’edició d’enguany el tècnic Josep Guardiola hagi decidit començar el partit amb un equip ple de jugadors del planter i amb només dos dels jugadors considerats com a titulars i que, a partir del minut 30, amb el canvi de Puyol, s’ha reduït a un de sol. Llavors, la defensa l’han formada Montoya, Bartra, Fontàs i Maxwell. Jo ja comprenc que per a Guardiola la plantilla és molt curta, que aquest partit arriba enmig de la final de la Supercopa d’Espanya, que d’aquí a nou dies encara no es jugarà el segon títol oficial de la temporada, la Supercopa d’Europa, que aquests títols són els que de veritat valen i que no s’hi val a badar, entenc que el calendari d’aquest any és molt exigent i que a hores d’ara ja té tres o quatre jugadors físicament tocats, tot això ho comprenc, però, tot i així, em sembla una frivolitat plantejar el Joan Gamper d’aquesta manera com també em sembla una frivolitat i una falta de respecte jugar el Trofeu que du el nom del fundador amb una samarreta que no sigui la blaugrana, per més lloable que sigui el propòsit de la que van lluir ahir els jugadors del Barça. Perquè una cosa és voler que el Gamper sigui una festa i una altra convertir-lo en una costellada, caríssima, per cert. Amb aquest plantejament, el partit contra el Manchester City, que ha acabat amb un 0 a 1, s’ha convertit en un constant entrar i sortir de jugadors. Fins que el carrusel no ha acabat, el partit no s’ha estabilitzat i ha agafat interès. Ja era tard. Una llàstima.

L’Assemblea: els deures que no farà

El FC Barcelona celebra aquesta tarda la seva Assemblea anual de socis compromissaris. A l’ordre del dia hi ha decisions transcendents: l’aprovació de la reforma dels Estatuts que ha preparat l’actual Junta Directiva i la ratificació dels directius que s’han incorporat des de la darrera Assemblea; com a cas més destacat hi ha el de Xavier Sala i Martín perquè aspira a ser candidat a la presidència del club a les pròximes eleccions. No obstant, a mi em sembla que cap d’aquestes qüestions té la importància dels tres dèficits que té el FC Barcelona i que hauria de mirar de resoldre a mitjà termini. El primer de tots fa referència a la representativitat i afecta a l’Assemblea mateixa. És clar que aquest òrgan, que deté la sobirania del club, és ben poc representatiu de la massa social barcelonista però, fora d’ell, als socis els queda molt poc espai per a expressar la seva opinió, si no és a cop de mocador o esbroncada a l’Estadi, un recurs que no és mai fàcil d’interpretar. El segon dèficit és de control. D’una banda, es deriva d’aquesta manca de representativitat de l’Assemblea i de la falta de canals alternatius per a canalitzar l’opinió social. I, d’una altra banda, aquesta és una mancança que enguany ha quedat agreujada pel comportament que han tingut el Síndic dels Socis, Magda Oranich, i el president de la Comissió Econòmica, Xavier Sala i Martín, de deixar la seva tasca per a afegir-se a la Junta Directiva que havien de fiscalitzar. Tot plegat desemboca en el tercer dèficit, el democràtic. És lògic: en una associació en què hi ha una manca efectiva de representativitat i de control, la seva democràcia se’n ressent. A més, s’ha de comptar amb l’aval que limita d’una manera perillosa l’accés de qualsevol soci a la presidència. L’objectiu d’aquest requisit és comprensible, però el progrés econòmic del club, amb un pressupost de 400 milions d’euros, fa evident el risc de caure sota el control d’una gran corporació o grup amb interès en el món del futbol. A mi em semblen tres qüestions molt substancials, encara que no siguin a l’ordre del dia.

Tard segur, malament potser

El FC Barcelona va encarrilar el primer títol de la temporada davant de l’Athletic Club. Ho va fer amb una primera mitja hora força bona, que va recordar el futbol de la temporada passada, i amb una segona part molt acceptable. A més, va afrontar l’anada de la Supercopa d’Espanya amb les baixes de Messi, Iniesta, Márquez i Ibrahimovic, jugadors que formen part dels dotze o tretze titulars de la plantilla. Els jugadors del planter els van suplir amb una solvència remarcable i que demostra que tot sovint val més confiar en un noi que s’ha fet futbolista amb els conceptes del primer equip que no pas en un de fora a qui li vénen molt de nou i necessita d’un temps de què no disposa per a assimilar-los. Ara: seria un error considerar, a partir d’aquestes conclusions, que el Barça pot aspirar a completar una temporada com l’anterior –i no em refereixo a tornar a fer un triplet– amb la plantilla que té. Perquè és una plantilla molt curta, més encara que la de l’any passat, i amb un calendari molt més exigent. Falten tretze dies per a tancar el mercat, és a dir, encara hi ha temps per a fer incorporacions. Però ara ja és clar que aquest any la feina no s’ha fet bé. De les tres tasques que hi havia per fer, renovar els jugadors que acabaven contracte, substituir els quatre o cinc jugadors amb què el tècnic no comptava i que ja se sabia des de començaments d’abril, i fitxar quatre o cinc jugadors amb perfil de titular, no se n’ha completat cap, totes s’han fet a mitges. En el planter hi ha molt bons jugadors, però no em sembla que ofereixin prou garanties encara com per a assumir una responsabilitat excessiva. L’excusa de la irrupció de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid només val a mitges perquè des que a mitjans d’abril va ser clar que tornaria ja se sabia que trencaria un altre cop el mercat; el Barça s’hauria d’haver avançat. Llavors l’equip estava immers en la lluita per tots els títols, és cert, i no es van voler generar distraccions. Es va córrer el risc d’anar tard i ara hi ha el perill de fer-ho malament.

Aquest Barça el coneixem

El FC Barcelona ha mostrat en el partit d’anada de la Supercopa d’Espanya contra l’Athletic Club de Bilbao les mateixes virtuts que la temporada passada el van dur a guanyar el triplet de Lliga de Campions, Lliga espanyola i Copa del Rei. Ha guanyat per 1 a 2 a San Mamés, amb gols de Xavi i Pedro. Encara que ha hagut de remuntar el 1 a 0 amb què els bilbaïns es van avançar al marcador a les acaballes de la primera part, el cert és que ha dominat durant tres quartes parts del partit, amb el joc de pressió i control a què ens va acostumar la temporada passada, i ha creat prou ocasions com per haver obtingut un resultat molt més clar; Bojan i Alves van enviar dues pilotes al travesser i el porter basc Gorka Iraizoz es va fer un tip de treure pilotes de gol. Aquest resultat de 1 a 2 deixa el primer títol de la temporada, o el quart de l’anterior, a l’abast dels blaugranes. Diumenge al Camp Nou no han de tenir problemes per fer valdre el gol d’avantatge obtingut. És un resultat i un títol d’una transcendència molt més gran que no pas la importància objectiva del trofeu que hi ha en joc. I és que començant la temporada de la mateixa manera que la va acabar, mantenint la imbatibilitat aconseguida l’any passat, el Barça demostra a tots els seus rivals que segueix amb la mateixa fam de victòria i esperit de sacrifici que el van dur a triomfar en totes les competicions. I, a més a més, perquè aquest partit l’ha hagut d’afrontar amb nombroses baixes i les ha cobertes amb jugadors del planter sense que el joc de l’equip se n’hagi ressentit excessivament, demostra que l’aposta futbolística blaugrana es manté vigent i vàlida. És el primer partit oficial d’una temporada que estarà molt atapeïda de partits i que serà molt més intensa que no pas l’anterior; en només dues setmanes es juguen dos títols i al desembre un tercer. És molt aviat encara, però l’enfrontament contra l’Athletic Club és significatiu perquè no ha estat un partit jugat a ritme de pretemporada. I això que uns minuts abans havíem vist córrer el jamaicà Usain Bolt els 100 metres en 9:58!

La TDT de pagament (i II)

Sincerament, jo no crec que els preus que els aficionats paguen per a veure un partit de futbol, sigui a través d’un abonament anual, d’una entrada per a un partit o d’un peatge televisiu estiguin tan desfasats com per pensar que el negoci del futbol encara té molt camí per créixer i que els operadors de televisió puguin rendibilitzar qualsevol inversió econòmica. A mi em fa l’efecte que el món del futbol està inflant una bombolla que serà molt complicada desinflar. El deute dels clubs és tan alt, que els llums d’alarma s’han encès de fa temps i el govern espanyol estudia fer canvis a la Llei de l’Esport per mirar d’estalviar mals majors. Pel seu cantó, els clubs, i més encara amb la tornada de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid, segueixen fitxant sense tenir la prudència mínima que cal observar a l’hora de gestionar un pressupost. No sembla que el futbol gasti en funció dels seus ingressos sinó que s’actua ben bé al revés, es projecten els ingressos en funció de les despeses que es comprometen. Ara, el FC Barcelona ha fixat per al primer partit de Lliga contra l’Sporting uns preus de les entrades amb un increment mitjà de gairebé el 60 per cent. L’argument que els preus estan desfasats respecte d’altres clubs i espectacles, és del tot cert. No només els de les entrades, els dels abonaments també ho estan en una comparació estrictament matemàtica. I la consecució del triplet és un moment idoni per a justificar uns augments semblants. Ara, la qüestió no és el desfasament respecte dels preus que apliquen el València o el Manchester United (de fet, la comparació és molt més complexa) perquè el dubte rau en saber si els aficionats estan disposats o podran arribar a pagar el preu a què els clubs i els diferents operadors estan posant el futbol. I és que, al final, el preu d’una retransmissió no la fixa la lògica del negoci que hi ha al darrera sinó les necessitats sorgides a partir dels preus pagats pels serveis de Ronaldo o Ibrahimovic. Són aquests disbarats els que xifren quins ingressos necessiten els clubs. És aquesta la bombolla que es va inflant.

La TDT de pagament (I)

Tot sovint la forma dóna més explicacions dels fets que no pas el seu fons mateix. És el cas de l’aprovació de la TDT de pagament per part del govern espanyol, dijous. El gabinet del president José Luís Rodríguez Zapatero ha hagut de recórrer a un Consell de Ministres convocat de manera extraordinària per a aprovar mesures contra la crisi econòmica i l’atur i ha emprat un mecanisme legal d’urgència, com és el reial decret llei, que només s’usa en casos extraordinaris i de necessitat urgent, per fer passar la nova regulació atès que havia rebut el dictamen contrari del Consell d’Estat. Aquesta és una decisió que beneficia directament Mediapro, l’únic operador que havia presentat una sol·licitud per a explotar la TDT de pagament i que a través de la cadena Gol TV explotarà aquesta temporada el futbol. De fet, la decisió era tan coll a avall, que ja fa setmanes que Jaume Roures anava explicant a través de diversos mitjans com aniria aquesta temporada la retransmissió dels partits de futbol, quins nous ginys descodificadors s’hauran d’endollar als aparells de televisió, donant per descomptat que el govern espanyol regularia la TDT de pagament tal com ho ha fet. El procediment d’urgència i el recurs legal emprat per a saltar-se l’últim entrebanc sorgit deixen clar que Zapatero pretenia afavorir Mediapro. No ens ha d’estranyar gens; en aquest país i en l’altre això de fer lleis a mida, com si fossin vestits, és força habitual. Ja ho van fer d’altres presidents espanyols: Felipe González amb Prisa i Aznar amb Telefónica, per exemple. Si ja és dubtós que el futbol sigui una qüestió d’“interès general”, com diu la llei per a garantir un mínim de futbol en obert, encara ho és més que tingui tanta urgència com denota l’actuació del govern de Zapatero. Amb tot, a mi em sembla que aquest no és el fet més preocupant que ara mateix té el futbol. Per a poder arribar fins aquí, Mediapro ha adoptat una política molt agressiva fer fer-se amb els drets de gairebé tots els clubs, comprometent unes quantitats de diners molt superiors a les que hi havia fixades. I no crec que el negoci doni per a tant.

De la lleugeresa del país

Si ho he entès bé, vull dir si no m’he perdut algun episodi cabdal o bé desconec l’entrellat d’una estratègia elaborada entre bambolines, la gran manifestació que s’està congriant en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que previsiblement el retallarà d’una manera inacceptable, té el seu origen en l’article que diumenge va publicar l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall a l’AVUI i que, ràpidament, Òmnium Cultural s’ha proposat liderar i que hauria de comptar, a la capçalera de la protesta, amb la presència de tots els expresidents del govern. La iniciativa ja ha suscitat l’adhesió de diverses personalitats, associacions i institucions, però és evident que ha agafat tothom a contrapeu i que molts s’hi van afegint més pel que diran que no pas per convenciment. Els qui més descol·locats han quedat són els maragallistes del PSC, com la consellera de justícia, Montserrat Tura, a qui se’ls nota molt que no saben per on tirar. El mateix expresident Jordi Pujol, en un article ahir a l’AVUI també, es declarava disposat a anar a la manifestació però reclamava poder-s’ho rumiar i esperar a veure quin és l’abast laminador de la sentència del Constitucional. En totes les declaracions s’aprecia una incomoditat molt lògica perquè, d’una banda, és clar que el país no es pot quedar de braços creuats i entomar com si no hagués passat res una altra queixalada a un Estatut aprovat pel Parlament i votat en referèndum, però, per una altra banda, la manera que tenim de defensar-nos trobo que és molt improvisada i poc seriosa. Probablement, aquesta manifestació anirà endavant i serà multitudinària, amb totes les forces del país –o gairebé–, les d’avui i les d’ahir, a les primeres files perquè ningú, tret dels de sempre, voldrà quedar-se fora de la fotografia. I els catalans ens en sentirem orgullosos. El problema és què farem l’endemà, quan a Madrid facin com aquell qui sent ploure i la sentència es comenci a aplicar. Lamentablement, no fem res més que moure’ns entre la submissió i la lleugeresa.

Reflexions en el comiat de Jarque

Des que es va conèixer la mort del capità del RCD Espanyol, Dani Jarque, les mostres de dol que s’han succeït han estat impressionants. Hi ha molts factors que expliquen aquesta massiva manifestació de dolor: la manera sobtada d’arribar-li la mort, la seva qualitat de símbol del nou Espanyol que vol créixer a partir de Cornellà – El Prat, les seves circumstàncies personals, amb la seva dona embarassada, el fet d’haver mort sol a l’habitació i mentre parlava amb ella... I després hi ha tots els valors inherents a l’esport que aquests dies s’han expressat de manera intensa; la mort de Jarque ha commocionat tothom però han estat sobretot els esportistes i els aficionats els qui amb més decisió han mostrat el seu condol. És lògic perquè els futbolistes són els herois d’avui per a molts adolescents i joves –i algunes persones més granadetes–, que els tenen com a models. Per aquesta raó hem de ser tan exigents amb el seu comportament a dins i fora dels terrenys de joc, perquè l’esport, tots els seus protagonistes i els atletes en primer lloc, actuen d’exemple. Dani Jarque era un futbolista i una persona amb la qual pagava la pena emmirallar-se. El RCD Espanyol farà molt bé de preservar la seva memòria, no sé si fins al punt de posar el nom al nou estadi, però sí fent que el seu record no es vagi apagant de mica en mica fins a esborrar-se del tot. I la seva mort també hauria de servir perquè els aficionats i els qui ens dediquem a reflexionar sobre l’esport i el futbol fóssim molt més exigents amb els dirigents dels clubs. Perquè fa molta vergonya adonar-se que els clubs són capaços de gastar-se el que no tenen en un jugador, mentre són incapaços d’esmerçar ni temps ni diners a investigar i prevenir les malalties i les lesions que afecten els seus jugadors. Jo crec que els grans clubs de futbol haurien de liderar i finançar programes d’investigació de medicina esportiva. Crec que a més a més de demanar al futur president del Barça quin tipus d’entrenador i de jugadors vol tenir, se li haurien d’exigir qüestions com la planificació mèdica.

Crisi perceptible

Desconec quin serà el missatge oficial així que s’hagi acabat la temporada turística. Vull dir que no sé fins a quin punt es reconeixerà la crisi econòmica perquè hi ha molt d’interès a dir que ja hem tocat fons i a interpretar qualsevol índex econòmic de manera positiva i com a símptoma de recuperació. Fins avui, en totes les declaracions dels responsables polítics i des del mateix sector em sembla apreciar un intent de minimitzar els efectes. Com que som en el moment àlgid de la temporada, comprenc aquest esforç per ressaltar que el turisme interior o les rebaixes de preus han compensat la davallada dels visitants estrangers i les pernoctacions. Tanmateix, jo veig que la crisi es nota d’una manera certa i profunda. Estem passant aquesta primera quinzena d’agost en un poble de la Costa Daurada. Hi anem des de fa quatre o cinc anys, de manera que la nostra percepció no és molt gruixuda. I tot i així, els efectes de la crisi els veiem a cada moment i en totes les activitats, sense haver de preguntar-ho. Comparat a d’altres anys, hi ha molta menys gent entre setmana i el contrast amb el cap de setmana, especialment el diumenge, és molt més accentuat. Aquesta és una impressió molt difícil de provar, però l’he tinguda en els onze dies d’agost transcorreguts. Ara: hi ha d’altres indicis que són objectius: el nombre d’apartaments tancats i de rètols de venda o lloguer és molt més alt, per exemple. O la facilitat amb què es pot trobar taula en un restaurant sense necessitat de fer una reserva. És relativament habitual entrar en una botiga i sentir la mestressa comentar que aquest estiu no els surten els números. Potser aquesta realitat no sortirà reflectida del tot a les estadístiques quan d’aquí a unes setmanes es facin els balanços de la temporada. També hi ha persones a qui els costa reconèixer que si no fan les mateixes vacances dels estius anteriors és perquè no poden pagar-se-les i expliquen que aquest any han decidit quedar-se a casa perquè amb tant de viatge com havien fet han quedat embafats. Em sembla que l’única cosa que no és en crisi són les ganes de fer el merda.

S’acaba la pretemporada

Al FC Barcelona se li ha acabat la pretemporada. En les pròximes tres setmanes, disputarà dos títols oficials (la Supercopa d’Espanya contra l’Athletic Club de Bilbao, els dies 16 i 23, i la Supercopa d’Europa contra el Xakhtar Donetsk, el dia 28 a Mònaco) i iniciarà la Lliga espanyola, el dia 31 contra l’Sporting de Gijón al Camp Nou. Encara que aquests dos títols no passin de ser la torna dels altres quatre a què optarà aquesta temporada que ve (Lliga, Lliga de Campions, Copa del Rei i Copa Intercontinental), l’experiència més recent indica que són finals que defineixen la fesomia de l’any i que no val a badar-hi. A més a més, per al conjunt blaugrana, guanyar-los no només li valdrà per a mantenir la imbatibilitat del darrer any, en què va guanyar tots els títols disputats, i engreixar el seu prestigi, sinó que servirà per esvair qualsevol mena de dubte que pugui haver sorgit en aquesta pretemporada i que, certament, han estat motivats per raons no esportives. En els partits amistosos, l’equip ha mantingut el to de la temporada passada, i això tot i no haver pogut comptar amb la participació de jugadors que van ser fonamentals ni de la nova estrella, el suec Zlatan Ibrahimovic. Ara, pel que fa el reforçament de la plantilla, el club ha fet molt curt; hi ha hagut més baixes (Sylvinho, Hleb, Martín Cáceres i Eto’o) que no pas altes (Maxwell, Henrique i Ibrahimovic) i, pel que havien expressat els serveis tècnics blaugranes els primers dies, ni en un cas ni en l’altre s’ha pogut fer tot el que es pretenia. De manera que si la plantilla de la temporada passada ja era curta, en aquesta encara ho serà més tenint en compte el calendari, molt més intens, i amb els jugadors africans anant-se’n dos mesos a l’hivern. Fins a finals d’agost encara hi ha temps per a fitxar i desfitxar, i el nivell exhibit pels jugadors del planter fa que segons quina mena de tràfic no sigui ni necessari ni aconsellable, però s’ha fet tard i, a més a més, a vegades, llegint segons quines declaracions, fa l’efecte que les prioritats de l’equip es deixen en un segon terme.

En la mort de Dani Jarque

La mort del capità de l’Espanyol, Dani Jarque, d’un atac de cor és una tragèdia difícil de passar i comprendre. Jarque era un noi de 26 anys, que just acabava d’arribar a la maduresa futbolística; li havien donat la capitania de l’equip i s’estava erigint en un dels centrals de més present i més futur de la Lliga espanyola. Era un esportista d’elit i, per tant, sotmès a tota mena de controls mèdics i proves físiques constants; havia de ser un noi fort físicament, en un estat de forma i de salut excel·lent. La seva mort ha arribat, a més a més, molt a començament de la pretemporada, vol dir que fa pocs dies havia d’haver passat els reconeixements mèdics exhaustius a què tots els equips sotmeten els seus jugadors abans de començar els entrenaments. I els havia superats satisfactòriament. I el punt de competició, amb a penes un parell de partits amistosos disputats, i un entrenament encara centrat en l’acumulació de volum d’esforç més que no pas en exercicis d’intensitat, fa que el desgast físic sigui imperceptible. És una mort que costa d’entendre, tot i que en el passat n’hi ha hagut de semblants; el camerunès Foé, l’hongarès del Benfica Féher o el sevillista Puerta també van morir repentinament i inesperada, tot i que en els seus casos els infarts els van sobrevenir mentre jugaven. No són tragèdies exclusives del futbol. A totes les disciplines n’hi ha hagut. En totes aquestes morts, les autòpsies han determinat les causes objectives que les havien provocades. Ara, en cap moment s’ha arribat a desfer la contradicció que plantegen: de com esportistes del més alt nivell, amb una forma física extraordinària i controlats mèdicament a diari gairebé, de cop i volta, els falla el cor. L’autòpsia a Jarque també determinarà les causes de la seva mort i, probablement, deixarà pendent de resposta aquella mateixa contradicció. I és que, encara que sembli un sense sentit, els esportistes d’elit corren un risc evident posant el seu cos al límit. La medecina esportiva ha avançat molt, en la millora del rendiment sobretot, però té encara un camí infinit per a recórrer.

El ‘cas Ricky Rubio’

Tot el que està succeint aquestes setmanes amb el jugador de bàsquet de la Penya Ricky Rubio és un cas com un cabàs. Em puc imaginar que per a una persona que no en sap l’entrellat ha de ser molt difícil de comprendre. En Ricky Rubio és un dels basquetbolistes de més projecció. El van escollir en cinquè lloc a l’NBA i qualsevol equip europeu el voldria tenir a la seva plantilla; el FC Barcelona i el Reial Madrid li van al darrera i estan disposats a pagar una quantitat mai vista en el bàsquet pel seu traspàs. Però ara mateix es pot dir que es troba sense equip, perquè tot i que té dos anys de contracte amb el Joventut de Badalona i que ha dit al club que els vol complir, fa una setmana el president del club verdinegre, Jordi Villacampa, va dir que en Ricky no tornaria a jugar més a la Penya. Tot el que ha passat des que a Ricky Rubio el va escollir un equip de l’NBA que no li feia el pes és un embolic llarg i avorrit i, a més a més, em sembla molt poc significatiu. Jo crec que l’arrel del problema és molt més general i que el podem trobar no només en el bàsquet o en l’esport sinó en tots els àmbits de la vida d’aquest país. El punt de partida de l’enrenou és la clàusula de rescissió, de 5’7 milions d’euros, que és una xifra elevadíssima i gairebé impossible per a qualsevol equip de bàsquet. Quan es posa una quantitat com aquesta ja se sap que cap club l’arribarà a pagar, però els clubs diuen que els serveix com a punt de partida per a negociar. Com que és una clàusula desproporcionada, que no té relació amb el salari que percep, Ricky Rubio va demandar el club; jo no sé què hagués dit el jutge si la denuncia no s’hagués retirat, però la xifra és en un contracte que porta la firma del jugador. I és que a mi em sembla que el problema és que en aquest país xerrem pels descosits, no sempre pensant en el que diem, que actuem molt a la babalà, no mirant més enllà del dia en què som i sense massa intenció de complir els compromisos que adquirim. És una manera de fer ben poc seriosa, però és tan habitual que s’ha convertit en la norma. I així ens anem entretenint.

Pretemporades asimètriques

El FC Barcelona i el Reial Madrid sempre han representat concepcions distintes i oposades, no només futbolístiques. Avui, encara succeeix així i, probablement, demà també i amb més raó i tot. Un estudi recent revelava que els aficionats respectius tendeixen a compartir posicions ideològiques i a votar uns mateixos partits polítics. És lògic. La història deixa un pòsit que sura amb molta més facilitat de la que sovint es pensa. No ens ha de sorprendre que aquestes concepcions acabin traduïdes en models de club i comportaments diferenciats per part dels seus dirigents i seguidors. Aquesta pretemporada està sent exemplar. Un i altre clubs l’estan passant de manera contraposada. El Reial Madrid no ha tingut cap problema per fitxar els jugadors que pretenia. Ha pagat preus desorbitats i indecents, certament, i no és per a estar-ne gaire orgullós, però té els futbolistes que havia posat a la seva llista; li falta el francès del Bayern de Munic, Frank Ribéry, que encara no s’ha tret del cap. En canvi, el FC Barcelona té molts problemes per confegir la plantilla que havia imaginat el seu entrenador; li falten dos o tres jugadors, encara, un dels quals, el central, sembla força urgent de portar. Tanmateix, a l’hora de treure’s de sobre els jugadors que no volen, el FC Barcelona ha estat més diligent que no pas el Reial Madrid. És probable que l’ímpetu malgastador del president madridista Florentino Pérez hagi eclipsat mediàticament els tres títols aconseguits pel Barça la temporada passada; però no ha fet que els aficionats al futbol els hagin ni oblidat ni deixat de valorar. I quan han començat els partits amistosos, mentre els blaugrana han mantingut el to futbolístic, els blancs han estat incapaços de complir amb les expectatives generades i ha quedat clar que mentre el Barça és un equip fet, el Madrid està per fer. De cara a preveure el posterior desenllaç de la temporada, un i altre comportament tenen un significat molt relatiu. Ara, per a definir el caràcter d’un i altre club, trobo que són força reveladors.

De les pretemporades

No sé si deu ser l’edat o l’acumulació d’estius, però trobo que cada any les pretemporades costen més de passar. Jo em penso que és per aquest intent de donar-hi una importància que no tenen. Per més que es vulgui, un partit contra el Galaxy de Los Angeles o els Sounders de Seattle, té molt poc interès. No sé quantes persones deuen esperar despertes o es deuen llevar de matinada per a veure aquests partits. Com a aficionat al futbol, sento una certa enyorança de les pretemporades de la meva infantesa i joventut. En aquell temps, la informació l’havies d’anar a buscar als diaris perquè la família teníem per costum descansar de televisió i de ràdio durant les setmanes de vacances fora de casa. Només ens hi tornàvem a connectar quan tornàvem al domicili per a veure els equips participants en el Teresa Herrera i el Carranza. Per a veure el nou Barça al Trofeu Joan Gamper, disputat entre quatre equips i en dos dies, amb semifinals, tercer i quart lloc i final, havies d’anar al Camp Nou o bé seguir-lo per la ràdio. Els equips entrenaven igual que ara, però no feien gires a l’altra punt del món en què la gent està desperta a l’hora de dormir, i feien fitxatges, encara que no tants ni sempre tan cars. Vull dir que els equips feien més o menys el que fan ara però sense donar-hi la transcendència que ara s’hi dóna, tot passava d’una manera molt més relaxada. Ja comprenc que els clubs grans s’han entrampat amb uns pressupostos tan fantàstics que han de fer mans i mànigues per a complir-los i que això fa que s’hagin d’empescar mil i una cabrioles per a cridar l’atenció i que els aficionats es gratin la butxaca per poder-los veure. I que la resta d’actors d’aquest circ han d’anar a aplaudir-los totes les actuacions perquè estan tan entrampats com els clubs que els subministren la saba per a sobreviure. Però que ho comprengui no em fa deixar de pensar que aquest tipus de pretemporades tenen un interès molt relatiu i puntual: fan passar una mica l’estona, però no t’estalvien la calor.

El debat sobre els banyadors

El campionat del mon de natació celebrat recentment a Roma ha estat extraordinari. S’hi han batut una barbaritat de rècords, en tots els estils i distàncies. I no hi ha cap dubte que la raó d’una collita de marques tan excepcionals s’explica pels banyadors, que donen als nedadors una flotabilitat més gran. La Federació Internacional de Natació (FINA) ha decidit que a partir de l’any que ve aquest tipus de banyador no estarà permès. I el debat, que ja fa temps que dura, s’ha agreujat fins al punt que hi ha moltes veus que demanen que les marques aconseguides a Roma o bé s’anul·lin o bé es marquin amb un asterisc per a assenyalar que es van obtenir en condicions excepcionals. He de confessar que, personalment, no acabo de tenir l’opinió ben definida. Comprenc algunes de les raons dels qui estan en contra de l’ús d’aquest tipus de banyadors que deixen en no res les marques que fa poc van fer nedadors de la categoria d’Ian Thorpe, per exemple. Diuen que el pes de la tecnologia és excessiu. Tanmateix, la meva tendència natural em porta a acceptar aquest tipus d’ajudes tècniques als atletes. A mi em fa l’efecte que el que provoca tan de rebuig és l’espectacularitat dels avenços, que siguin tan de cop i tan nombrosos i que el pes del banyador sigui tan visible, gairebé ofensiu. Però no crec que tregui mèrit a cap dels nedadors que l’han usat, que com que han estat gairebé tots no han evitat que els millors guanyessin. Passa a tots els esports, tot i que de manera més discreta i indirecta. La indústria esportiva, la dels fabricants de materials, evoluciona constantment introduint millores que afavoreixen el rendiment de l’atleta. I afecta tant a les pilotes de futbol i les botes i samarretes dels futbolistes, com a les bicicletes dels ciclistes o els banyadors dels nedadors. Ja entenc que les federacions han d’elaborar reglaments que estableixin de manera clara els límits de què es pot usar i què no i en quines condicions, perquè la competició necessita normes iguals per a tots els participants. Però la qualitat de necessari no li resta arbitrarietat.

Les dues ànimes socialistes

Aviat farà un any, arran del primer incompliment del termini previst a l’Estatut sobre el finançament, del 9 d’agost, diversos dirigents socialistes catalans, de l’ànima PSC diguem-ne, com Joan Ferran i de les seves joventuts, van carregar contra els seus socis espanyols, a qui acusaven de “rancis” i de tractar Catalunya com a una “colònia” (vegeu La crosta socialista). Aquella polèmica aviat es va acabar quan van sorgir veus reclamant o insinuant que els 25 diputats del PSC al Congrés de Diputats podrien votar de manera diferent a la resta del grup parlamentari socialista. Durant l’any transcorregut, la tensió dins la família socialista no ha anat més enllà dels advertiments de “desafecció” per part del president de la Generalitat, José Montilla –declaracions que donen per descomptada una afecció prèvia, per cert. I, molt al final, hi ha hagut acord sobre el finançament. I un cop assolit, aquell debat de fa un any s’ha repetit, encara que amb menys volum i insistència. El conseller d’economia, Antoni Castells, en una entrevista a l’Avui de diumenge deia que “el PSC ha de tenir veu pròpia, que s’expressi amb claredat a Madrid, que faci valer el seu pes” i que la negociació que havien dut el reafirmava en aquesta necessitat. Feia més afirmacions en el sentit de subratllar “les hipoteques” que té la vinculació del PSC amb el PSOE. La resposta ha estat ràpida: l’ànima PSOE del socialisme català, a través de José Zaragoza i del ministre Celestino Corbacho ha dit que la veu del PSC ja s’ha sentit prou i massa. Jo trobo aquest debat innecessari i fora de temps. Vull dir que el temps per a la reflexió i el debat ja ha estat superat amb escreix perquè ja ha quedat demostrat mantes vegades la submissió del PSC al PSOE és per damunt dels interessos de Catalunya. El darrer exemple és ben recent: el Consell Consultiu, a instàncies del mateix Castells, ha dictaminat que és inconstitucional el Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca que el PSC va votar a Madrid. Si de cas, deu ser hora de resoldre-ho.

El camp de Cornellà – El Prat

Fa gairebé dotze anys, uns dies després de l’enderrocament de l’Estadi de Sarrià, vaig trucar a un amic meu per a no recordo exactament quina raó que avui ja no deu tenir cap mena d’importància. No era a casa i es va disparar el seu contestador automàtic. En aquella època s’havia posat de moda deixar missatges personalitzats, diguem-ne, que trenquessin l’estàndard deixeu el vostre missatge, després de sentir el senyal. Aquest amic meu és molt del Barça i molt de la broma i em va sorprendre amb un original: ho sento, no hi sóc, he anat a veure el solar de l’Espanyol. Probablement, qualsevol periquito que aquells dies l’hagués trucat, si no n’era molt amic, s’hagués ofès. Ho he recordat aquests dies en què l’Espanyol ha inaugurat de manera brillant el seu estadi de Cornellà – El Prat. Jo crec que la rivalitat esportiva és bona i necessària, encara que a vegades pot arribar a ser cruel i a ferir molt endins, perquè les alegries dels uns sovint es nodreixen de les desgràcies dels altres i de manera proporcional. La qüestió és sempre no traspassar determinades fronteres i saber relativitzar la importància del futbol, que per més que n’arribi a tenir, no deixa de ser un esport, una immensa collonada que ens ajuda a passar l’estona. Reconec que l’ocurrència d’aquell amic meu em va fer gràcia, tot i que no recordo haver compartit el mateix sentiment d’alegria per la desgràcia de l’Espanyol, d’haver de vendre’s el camp i anar-se’n de lloguer. De la mateixa manera, ara no tinc cap problema per felicitar els espanyolistes per la construcció del nou camp a Cornellà – El Prat. No hi he estat, però sembla un camp adequat a la mida i ambició del club. El camp és un pas que l’Espanyol havia de fer. Ara: per a mi, el seu problema és un altre. És d’identitat, tant esportiva com social. Els costa definir-se. És un problema que arrosseguen des dels orígens. Em fa l’efecte que sempre s’ha definit més a partir de l’oposició al FC Barcelona que no pas de valors propis, i aquesta és una manera de fer equivocada i complicadíssima de pair. El nou estadi els hauria de ser un punt d'inflexió.

La reforma dels Estatuts (i II)

Com deia abans d’ahir, vull dir divendres, la reforma dels Estatuts del FC Barcelona que proposa la Junta Directiva conté aspectes adequats i d’altres que s’haurien d’explicar bastant més i millor per a entendre què els justifica. L’oportunitat de donar al català rang d’idioma oficial del club o d’introduir el veïnatge a Catalunya com a requisit indispensable per a poder ser elegit president es comprèn de seguida. Però hi ha d’altres modificacions que són menys clares, encara que semblen no tenir transcendència, com el fet de modificar el període hàbil per a la convocatòria de partit. Fins ara estava fixat entre els mesos de març, abril i maig. No s’ha arribat mai a estrenar, perquè les eleccions del 2003 van ser avançades i les del 2006 van convocar-se per mandat judicial. La junta proposa que aquest període vagi del 15 de març al 15 de juny. Fa la impressió que és per poder fer les eleccions fora de la competició. Com que la temporada que ve acaba el maig, sembla més un canvi conjuntural que no pas estructural i no acabo de veure’n la utilitat. D’altres reformes amb força transcendència són justes i lògiques: que l’impagament de la quota comporti la pèrdua de la condició de soci sense necessitat d’una sanció disciplinària prèvia. Però algunes, com que el president de la Federació Catalana de Futbol deixi de participar en la designació de la Comissió Gestora i que el procés quedi exclusivament en mans dels organismes del club, s’han d’explicar de manera convincent. Perquè en un moment d’eleccions, la independència del procés no és una qüestió de fe sinó de garanties i els darrers exemples de president de la Comissió Econòmica i del Síndic dels Socis, convertits a mig mandat en directius, no n’ofereixen prou. Hi ha més aspectes que s’han d’aclarir, com el reconeixement estatutari de la Fundació; dir que és per donar importància a la seva tasca social i per evidenciar l’arrelament amb el club, és no dir absolutament res. Crec que la directiva hauria de fer un esforç en aquest sentit, penjant el nou articulat a la web del club i explicar el per què de les modificacions proposades. Els Estatuts són l’eina de funcionament bàsica del club i, per això, haurien d’estar molt clars, per estalviar-nos l’espectacle de tirar-nos els articles pel cap.

Robson, home de seny

Avui tenia pensat fer un altre article. No era encara la continuació del de la reforma dels Estatuts del FC Barcelona, que queda pendent. Pretenia recordar que avui fa un any just que vaig començar aquest bloc. Però la mort de Bobby Robson, un dels entrenadors que més petjada han deixat en el club, tot i haver-s’hi estat només un any, passa pel davant. Ara, aquell va ser un any d’una intensitat fora de mida. La temporada que Robson va ocupar la banqueta del Barça va ser d’una tensió extraordinària i insensata. Va caure al mig d’una guerra fratricida entre culers. Ell, al gener em penso que va ser, va dir que sovint se sentia com Gary Cooper a Sol davant del perill. Per a uns, era una arma llancívola contra el president i per aquest, un escut amb què parar tots els cops. Amb Robson no ens vam portar bé. El president Josep Lluís Núñez acabava d’acomiadar Johan Cruyff d’una manera molt traumàtica iniciant un cisma terrible, els espeternecs del qual encara se senten ara i de tant en tant. Núñez volia portar un altre holandès, Louis Van Gaal, una mena d’anti Cruyff, però havia d’esperar-se un any. Per això va fitxar Robson, per fer-li d’entrenador pont. No se sap ben bé fins a quin punt va venir enganyat o es va deixar enganyar confiant que, si tenia èxit, es guanyaria la renovació. Futbolísticament, va ser un any molt bo. Es van guanyar tres títols (Supercopa d’Espanya, Recopa d’Europa i Copa del Rei) i la Lliga es va escapar només al final. Va ser l’any del millor Ronaldo, el dels gols impossibles contra el Compostel·la i el València, i amb un munt de partits memorables, com la tornada de l’eliminatòria contra l’Atlètic. Aquell equip golejava sovint, però el públic treia mocadors blancs i els periodistes criticàvem –alguns, és clar– el futbol poc ofensiu del tècnic anglès i que l’equip arribés a jugar amb tots els centrals a l’hora. Aquella temporada 1996 – 97 va ser molt convulsa, certament. Però Robson, amb la seva manera de ser, sempre elegant i educada, va ser les poques persones que no van deixar mai de procurar posar una mica de seny en aquell guirigall.