Per un discurs serè

A vegades, en les qüestions del futbol i el FC Barcelona es fa difícil mantenir un discurs serè. Ben mirat, és complicat tenir-lo en general. Avui té més èxit l’estirabot o, si més no, seguir el corrent del vent i dir el que sembla que tothom vol sentir. De manera que en aquesta temporada d’eufòria pels descosits, no afegir-se a les veus que donen per fet el triplet et converteix o bé en un personatge sospitós de no se sap ben bé què o bé, en el millor dels casos, en un ocellot de mal averany. Ara: a mi, tant me fa. A mi em sembla que el Barça de Josep Guardiola s’ha fet mereixedor de la confiança màxima i ha fet que es puguin esperar els dos compromisos que vénen, el de dissabte contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu i el de dimecres a Stamford Bridge contra el Chelsea, amb un optimisme cert. Però, això no treu que no se’n pugui ponderar la dificultat. En els dos casos, hi ha dos resultats –l’empat i la victòria– que afavoreixen els blaugrana. I, en el cas del Madrid, encara que hi perdés, l’equip blaugrana seguiria sent líder i amb totes les opcions de fer-se amb el títol. Tanmateix, ja se sap que el factor anímic té un pes determinant en el futbol i l’esport i les quatre jornades darreres de la Lliga espanyola tindrien una tensió emocional decisiva, amb reaccions imprevisibles. I s’ha de comptar amb el calendari, que penalitza de manera paradoxal l’equip que és viu en totes les competicions; és com una mena de handicap que iguala les forces. Amb tot, no són aquestes les raons principals per les quals opto per mantenir un discurs asserenat. El caràcter també hi fa, és clar. Però el motiu fonamental és perquè crec que la versió eufòrica, que dóna per fet que el Barça guanyarà al Bernabéu i a Stamford Bridge i que el triplet està fet, porta enganxada un doble risc: el primer, crear una frustració innecessària i injusta si hi ha una entrebancada; i, el segon, menystenir el mèrit del que l’equip ha fet fins avui i la dificultat del que li queda per fer. No tinc cap dubte que els més eufòrics avui seran demà, si fos el cas d’una desfeta, els més frustrats.

Jugar-se la temporada fora

El Chelsea ha vingut amb la lliçó ben apresa. El seu entrenador, l’holandès Guus Hiddink, és un gat vell. Ha vingut a fer un futbol garrepa i se n’ha sortit. S’emporta un 0 a 0. El plantejament dels anglesos ha quedat clar des del primer minut. Aquest és un partit de 180 minuts i ells tenen la sort de jugar la segona part a casa seva. De manera que, tots a darrera, marcatges individuals sobre Xavi i Iniesta, per curtcircuitar la creació de joc blaugrana, i pilotes llargues buscant Drogba o Malouda, per a evitar la pressió al seu camp i per a veure si sonava la flauta. I va estar ben a punt de fer-ho, cap a les acaballes de la primera part. Els qui critiquen i no paren Valdés, hauran de reconèixer que si l’equip va anar-se’n al vestidor amb 0 a 0 va ser gràcies al porter català, que va aturar per dues vegades una doble rematada, molt franca, de Drogba. El FC Barcelona, ves quin remei, s’hi va haver d’adaptar. Quan un equip no vol jugar, es fa difícil fer-ho. I, tot i així, sense ser un Barça tan brillant a com ens havíem acostumat, ha mantingut durant tota la primera part les seves constants vitals de pressió i recuperació ràpida de la pilota, joc al primer toc, etc. Si de cas, el que més s’ha trobat a faltar, és la superioritat física amb què aclapara els rivals. Però, els anglesos, com ja sabíem, són molt forts físicament. La segona, ja ha estat una història diferent, més esbojarrada. Primer, Ballack ha estat a punt de marcar de cap i, immediatament, Márquez al minut 50, s’ha lesionat tot sol. Al Barça li ha costat refer-se. Ha necessitat més de 10 minuts. Però ho ha fet i ha tornat a acular el Chelsea que, tot i així, no s’ha immutat per a res i ha seguit fent el que havia vingut a fer. L’ha tinguda Eto’o, però Cech ha salvat el gol com abans havia fet Valdés, Bojan, al darrer minut, de cap, i Hleb, en el descompte. El 0 a 0 no és un resultat dolent, però tampoc és bo. Ara el Barça s’haurà de jugar la temporada als camps del Madrid dissabte i del Chelsea dimecres, amb Márquez perdut per a tota el que resta de temporada, i sense Puyol a Londres, sancionat.

Del jo blaugrana

En només cinc dies de diferència, de dimarts a la nit a diumenge, hi ha hagut a l’entorn blaugrana dues reaccions aparentment contradictòries. La primera es va produir després de la victòria del Reial Madrid contra el Getafe. El penal fallat pel jugador del Getafe Casquero, quan el marcador era de 2 gols a 2 i amb el jugador del Madrid Pepe expulsat, combinat amb el gol en l’últim xut de Higuaín, celebrat pels comentaristes madrilenys com el gol que li donaria la Lliga al Reial Madrid, va ser acollit per l’entorn blaugrana com un senyal que, efectivament, el títol s’acabaria escapant per tercer any consecutiu. La victòria l’endemà dels de Guardiola, amb exhibició de joc i efectivitat golejadora, per 4 a 0 davant el Sevilla, tercer classificat, va deixar somorta la visió pessimista que s’anava sentint. Tot i que dijous, en el transcurs de la Diada de Sant Jordi, més d’un passejant encara se’m va adreçar en el sentit que la Lliga l’acabaria guanyant el Madrid. És clar, vista la reacció emocional que va provocar el desenllaç d’aquella jornada, la del cap de setmana, en què el Madrid també n’hi ha fet 4 al Sevilla i ha deixat en 4 els punts de distància, el més normal era pensar que la visió catastrofista es tornaria a instal·lar a l’entorn culer. Doncs resulta que no és així. És clar, totes aquestes afirmacions no tenen cap mena de base científica, però es basen en l’observació de les reaccions que han tingut unes mateixes persones en un i altre cas; vull dir que persones que dimarts a la nit ho veien perdut, avui no tenen cap problema en afirmar, portant el seu optimisme ressuscitat a l’extrem, que encara que el Barça perdi dissabte al Santiago Bernabéu, el títol és al sac perquè el Madrid té un calendari més complicat. No sé si hi ha alguna teoria psicològica que serveixi per a explicar una reacció semblant, però em fa gràcia observar-la. I no m’extranyaria gens que tingués alguna cosa a veure amb el principi de reflexivitat, segons el qual els homes tenim una gran capacitat per a alterar el passat en funció del present o el present en funció del passat.

La Lliga passa pel Bernabéu

Així doncs, l’empat del FC Barcelona al camp del València no va ser un bon resultat. Va ser un mal menor, tan sols. Perquè el Reial Madrid no ha deixat passar l’ocasió de retallar de dos punts el desavantatge guanyant 2 a 4 a un Sevilla que acumula quatre derrotes consecutives, que aviat és dit. La distància entre blaugranes i madridistes és ara de 4 punts. Des del 13 de desembre, en què FC Barcelona i Reial Madrid es van enfrontar al Camp Nou, és a dir, una volta pràcticament sencera després, l’equip de Juande Ramos ha fet 52 punts de 54 possibles, 8 més que els de Josep Guardiola, ha cedit només un empat i ha guanyat disset partits. Estèticament, no hi ha per on agafar el seu joc. Però tenen la competitivitat i l’efectivitat de sempre i, encara que sigui a empentes i rodolons, han aconseguit mantenir fins al partit de dissabte al Bernabéu una persecució agònica. Falten cinc jornades per a acabar la Lliga i el Barça manté 4 punts d’avantatge. És una renda substancial. Però és clar que el títol passa per no perdre dissabte. Una victòria blaugrana o un empat, faltant quatre jornades i amb dos partits a casa i una sortida, a Mallorca –ja serà en terra de ningú i salvat -, assequible, deixaria el campionat força aclarit. Una derrota, en canvi, capgiraria la situació anímica a un i altre equip i als blaugranes se’ls acumularia la feina i la pressió. Aquesta jornada era propicia per a deixar resolta la Lliga espanyola. No obstant, el Barça va fallar a València i el Madrid se n’ha sortit en un camp que semblava que hauria de ser més difícil; però el Sevilla s’ha desinflat de manera espectacular. Era important perquè, a les portes de les semifinals de la Lliga de campions, haver tancat el front espanyol hagués anat molt bé. Però, com que en el pecat hi ha la penitència, el Barça haurà de patir fins al darrer moment. Ara: és curiós observar com no hi ha manera que escarmentem: el Barça s’havia de proclamar campió al Santiago Bernabéu, dèiem cofois. Ara s’hi jugarà el títol en un partit de vaitot madridista.

Un empat ni bo ni dolent

El FC Barcelona no és invencible. Ja ho sabíem, perquè no hi ha cap equip ni cap esportista de cap disciplina que ho sigui, tot i que la trajectòria de l’equip blaugrana aquesta temporada, en certs moments, ho ha arribat a semblar. I aquesta nit, encara més. Perquè durant molta estona ha semblat que tenia el partit perdut. Ha semblat que aquesta vegada sí, que aquest cop el València seria capaç de tombar el líder i millor equip aquesta temporada en tots els campionats. Però, a cinc minuts del final, Henry, aprofitant una errada de César a la sortida d’una falta, ha fet l’empat a 2 gols que hi ha hagut al final del matx. Aquest resultat ni és bo ni és dolent. Tot dependrà del que faci avui el Reial Madrid al camp del Sevilla. I és que no pot ser d’una altra manera perquè no té res a veure anar al Santiago Bernabéu amb 7 punts d’avantatge o fer-ho amb 4 punts. És clar, el Madrid i Sevilla també podrien empatar i, llavors, tot seguiria igual amb una jornada menys. Que vol dir la Lliga més a prop.
El Barça ha empatat amb el València a 2 gols; els han fet Messi i Henry. L’equip blaugrana s’ha avançat en el marcador, amb el gol de l’argentí que culminava un teva meva amb Iniesta. Era el minut 24 i tot semblava seguir el guió de cada jornada. Però en un vist i no vist, en els minuts 44 i 46, en un córner i en una bona combinació, Miguel i Pablo han capgirat el resultat. Al final va empatar Henry i el Barça va salvar un resultat que hagués donat opció al Madrid d’obrir el campionat al Sánchez Pizjuán. Per a acabar de donar valor al punt obtingut a Mestalla cal esperar a demà. D’entrada, sumar sempre és bo, però..., pot no ser-ho.
El partit deixa clar que un bon equip, si juga amb la intensitat que ho ha fet el València, amb la complicitat del seu públic, pot posar en problemes seriosos el FC Barcelona.
Ara: el que és segur és que a partir de dimarts i fins l’altre dimecres, amb les semifinals de la Lliga de campions contra el Chelsea i amb la visita al camp del Reial Madrid dissabte, viurem una setmana apassionant!

Una jornada per a decidir la Lliga

Aquesta és una jornada molt propicia, a priori, per a què la Lliga espanyola quedi enllestida. Des de ja fa unes quantes setmanes, el campionat s’ha convertit en una mena de tie break, agafant el símil del tennis, o en els llançaments addicionals d’una tanda de penals que ha acabat en empat, entre els dos equips que queden en la lliça disputant el títol. Bé, de fet, la situació és així per al Reial Madrid i no tant per al FC Barcelona, que té un marge d’error considerable; ara: em sembla que no se li escapa a ningú que una derrota del Barça combinada amb una victòria del Madrid, capgiraria la dinàmica i els ànims a un i altre club i convertiria el partit del cap de setmana que ve al Santiago Bernabéu en un vaitot madridista tan apassionant que més val no pensar-hi. No cal i no és gaire previsible, per no dir gens. Jo trobo que la jornada d’entre setmana ha aclarit molt el joc. Si parléssim d’escacs, per exemple, podríem dir que hi ha hagut un intercanvi de peces que ha netejat molt el tauler i que, lluny d’obrir el joc, ha deixat una posició molt favorable a les hosts blaugranes. Dimarts, el Reial Madrid va salvar en el darrer alè el partit i el desavantatge. Tanmateix, em fa tot l’efecte que més important i decisiu encara que la contundent resposta del FC Barcelona contra el Sevilla és la sanció que ha rebut Pepe de 10 partits, per la seva agressió a Casquero i Albín. Deixo de banda que em sembla un càstig mínim i que no entenc perquè el Reial Madrid no l’ha castigat també. Vull dir que la imatge que van donar els jugadors del Madrid, no tots és clar, i en conjunt tot el club madrileny, ha aigualit l’èpica a què es podien seguir agafant i que havia sortit reforçada pel resultat i la manera com l’havien obtingut davant del Getafe. Aquests fets han d’afectar els jugadors madridistes, segur. I als contraris, també. Si en algun lloc o estament la persecució madrilenya havia generat simpatia, probablement, s’haurà refredat. Òbviament, és la meva opinió i no té cap interès efectiu. Però em sembla que si avui el Barça guanya a València, la Lliga s’ha acabat.

L’endemà

Anit, un cop acabada la diada de Sant Jordi, l’editorial Ara Llibres va organitzar una festa de cloenda amb tots els autors que havíem presentat novetat en aquest Sant Jordi –una quinzena, crec– i amb el personal de l’editorial que durant molts mesos ens ha ajudat a aconseguir-ho, més familiars i amics de molts de nosaltres. En una entrevista que em van fer per al grup Cultura 03, a què pertany Ara Llibres, em van demanar que definís amb només una paraula la diada de Sant Jordi que acabava de viure. No era ben bé el meu primer Sant Jordi a l’altre cantó del mostrador, a la banda dels escriptors, però gairebé. Perquè l’anterior vegada, en motiu del meu primer llibre Crònica del nuñisme, la meva participació es va limitar a la tarda la llibreria de l’editorial Proa que l’havia publicat i a la Catalonia, crec recordar. Enguany, no. La diada va començar amb l’esmorzar ofert a tots els escriptors a l’hotel Regina i des d’allà i fins a les vuit del vespre vaig anar de llibreria en llibreria, d’hora en hora, parant per dinar dues hores, per ser a un total de 6 estands. Va ser un dia ben complert, doncs, de contacte directe amb els lectors. Hi va haver de tot. Persones que venien directament a buscar el llibre, algunes de les quals ja hi eren puntuals esperant que arribés –cosa que vaig mirar de fer amb el màxim rigor possible, malgrat les dificultats de desplaçament pel centre de Barcelona i les distàncies d’una llibreria a l’altre–, o bé d’altres que, simplement, veient el llibre, l’agafaven, en miraven la portada, el tombaven per veure de què anava, podien fer-me alguna pregunta o no, i podien adquirir-lo o no, per a un familiar molt barcelonista, normalment. Vaig quedar molt satisfet de com em va anar. És clar, la satisfacció sempre depèn de les expectatives que un es fa i jo procuro, la majoria de les vegades, no excedir-me. L’anècdota, si així es pot qualificar, va ser que el darrer llibre el vaig signar a un aficionat del RCD Espanyol interessat pel país. Deia al començar que m’havien demanat que definís amb un paraula la diada que havia viscut. “ Fascinant”, els vaig dir.

Superioritat incontestable

La victòria del Reial Madrid, al temps de descompte, davant del Getafe al Santiago Bernabéu, salvant un partit que va tenir perdut en moltes fases, va provocar reaccions oposades entre els aficionats madridistes i barcelonistes. Els mitjans de Madrid i del Madrid van rebre el gol d’Higuaín com el gol que els donaria la Lliga. I, entre els barcelonistes –no se sap quants, però no crec que fossin molts tampoc, malgrat que es van fer notar–, va haver-hi una sensació d’impotència i temor. Hi ha un punt de lògica en aquest tipus de reacció. Quan es produeix en calent, de manera immediata. És clar. Ara: observat sense l’emoció de l’instant, era evident que no havia succeït res de substancial. Que el Madrid guanyés el Getafe a casa ja s’hi podia comptar; la derrota hagués aturat la persecució agònica i infructuosa que duen des de fa setmanes, és cert. Però, tant se val. Perquè la millor reacció la va oferir l’equip contra el Sevilla al Camp Nou, a qui en el minut 60 de la segona part ja li havia fet 4 gols (Iniesta, Eto’o, Xavi i Henry), els dos primers en gairebé només un quart d’hora de partit. La superioritat del FC Barcelona davant del tercer classificat de la Lliga va ser espectacular. I goso dir que inaudita. Perquè no és una superioritat conjuntural, derivada d’una circumstància ocasional del partit mateix, sinó que és estructural. El Barça va ser molt superior al Sevilla en totes les facetes del joc i ho va ser de manera incontestable, flagrant. Amb tot, en l’aspecte en què es va fer més evident va ser en el mental. Perquè el Sevilla va ser un equip que ben aviat es va donar per vençut; de seguida es va veure impotent, fos per aturar el joc aclaparador dels blaugranes, fos per seguir el ritme d’un futbol a què no va semblar que estiguessin acostumats. Fa tot l’efecte, no només per aquest partit, que el Barça juga un futbol més evolucionat que no pas el que practiquen els seus rivals. La victòria, més enllà de la manera com la va aconseguir, acosta molt el títol de Lliga. A partir d’ara pot quedar decidit en qualsevol jornada.

“... que em tremolen la veu i la sang”

El títol és un vers prodigiós. És de Dante Aligheri i pertany a la Divina Comèdia. Una narració en vers que aplega tot el saber humà occidental acumulat fins a l'any 1300. És una enciclopèdia, escrita en forma de relat, del viatge vital de Dante a través de l'Infern, el Purgatori i el Paradís. És una història d'amor, també, de l'amor frustrat i perdut amb Beatriu. La qüestió ve motivada perquè anit vaig assistir a un acte extraordinari. En el sentit d'infreqüent i, també, per la seva qualitat. Es tracta de la conferència -la primera part de les quatre de què consta el cicle- del doctor Joan Francesc Mira sobre la Divina Comèdia, inclosa en el programa d'humanitats del Caixaforum. Aquest país, encara que no acabem de saber de quin es tracta exactament, té cops amagats fascinants. D'entrada, l'acte va desbordar totes les previsions que havien fet els organitzadors. L'escenari previst era un auditori per a 150 persones. N'hi van anar el doble, exactament, de totes les edats, i van haver d'habilitar una segona sala amb circuit tancat de televisió. Un nombre reduídissim, certament, però inesperat. Després, resulta que la primera traducció que es va fer de la Divina Comèdia, en vers i completa, va ser en català, l'any 1429, i la va fer Andreu Febrer. I, finalment, la personalitat de Joan Francesc Mira, el darrer traductor. Una persona d'una cultura vastíssima que ha rebut un reconeixement merescut en forma de premis (el Nacional de Traducció i el d'Honor de les Lletres catalanes, entre d'altres) i, sobretot, de lectors (la seva traducció de la Divina Comèdia, de l'any 2000, va per la cinquena edició amb més de 11.000 exemplars; les quantitats s'han de situar en el context adequat, és clar). El coneixement que Mira té de la Divina Comèdia és erudit. La capacitat que té per a transmetre'l és admirable. Més que el talent, hi deu fer més la humilitat dels savis. A la Divina Comèdia, Dante hi va deixar versos memorables. “Deixeu tota esperança aquells que hi entreu.” Ho diuen les portes de l'Infern.

De la legitimitat

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, sembla que té decidit nomenar nous membres de la Junta Directiva a Xavier Sala Martín i a Magda Oranich. També és probable que la incorporació de l’economista conegut per l’originalitat de les seves americanes estigui pensat en clau successòria. És una de les incògnites que genera aquest moviment, quin és l’objectiu últim que amaga. N’hi ha d’altres. Per exemple, per què es planteja ara, en el moment més determinant de la temporada futbolística en què l’equip es juga aconseguir un triplet inèdit. Tant se val. Tampoc es tracta d’analitzar avui la capacitat de les persones proposades ni les dots de Sala Martín en cas que, efectivament, sigui el candidat designat per Laporta per a succeir-lo. Perquè el que és substancial d’aquesta decisió és que un i altre potencials directius són a l’actualitat el president de la Comissió Econòmica Estatutària i el Síndic dels Socis. És a dir, dos càrrecs independents de la Junta Directiva i que tenen com a principal missió la defensa dels drets dels socis del FC Barcelona. En el cas del Síndic, aquesta independència d’actuació queda clarament marcada quan els Estatuts del club li atorguen un mandat de cinc anys, un més dels que té estipulats la Junta Directiva. Tant Sala Martín com Oranich van rebre el mandat de l’Assemblea i és a ella a quin han de respondre anualment de la feina que tenen encomanada de part dels socis. Convertir-se ara en directius del club no sembla la millor manera de demostrar la independència d’actuació a què estan obligats i no deixa en bon lloc aquests dos organismes cabdals de la institució. Ni la Comissió Econòmica ni la sindicatura han estat pensades per a esdevenir un planter de futurs directius. Que els seus nomenaments són legals, és indiscutible. Però, d’un temps ençà, i cada vegada de manera més notòria, s’ha oblidat que legalitat no és sinònim de legitimitat i que la legitimitat no resideix en la literalitat de les normes; hi ha qüestions com la confiança en la conducta honorable dels dirigents que tenen tanta o més importància encara. Perquè, en democràcia, no tot s’hi val.

El moment decisiu

Un any més, la Lliga espanyola es decidirà en els enfrontaments directes entre els principals candidats al títol, encara que, a aquestes alçades, de candidats, ja només en queden dos, el FC Barcelona i el Reial Madrid. El tercer classificat, el Sevilla, és a 21 punts del liderat; és a dir, que fent estadística ficció, tenim que dimecres al Camp Nou pot quedar matemàticament descartat de la lluita pel títol. En fi. La qüestió és que els números són un llenguatge més exacte que el verbal, que no vol dir més eloqüent o suggeridor. I així tenim que, després de la jornada 31, en què els cinc equips que van sortir com a màxims favorits han iniciat els seus duels particulars, que se succeiran en les pròximes set jornades, la distància que separa el FC Barcelona del Reial Madrid és de 6 punts, exactament, els 6 punts que els blaugrana van aconseguir de més en el mateix període de la primera volta de la Lliga. Serà casualitat si es vol, però és exactament així. En aquell primer duel a cinc bandes, el FC Barcelona va fer 12 sobre 12 punts; el Sevilla, 7 de 12; el Reial Madrid, 6 de 12; el València, 2 de 12; i el Vila-real, 1 de 12. Tretze jornades després, Sevilla, València i Vila-real han tingut un comportament molt deficient i irregular i la seva lluita d'aquí a final de temporada consistirà a garantir-se un lloc a les places europees i resistir l'empenta de l'Atlètic de Madrid, Màlaga i Deportivo. Blaugranes i madridistes, en canvi, mantenen una trajectòria espectacular, que individualment i en la majoria de les temporades anteriors, ja els hagués donat el campionat. Encara que el rendiment del Sevilla, València i Vila-real hagi decebut, continuen sent equips perillosos, tenen bons jugadors i s'hi juguen molt. València i Sevilla han inaugurat els enfrontaments, amb victòria valenciana. Dimecres s'estrena el Barça amb el Sevilla i el cap de setmana següent també entra el Madrid. No tinc cap dubte que al final d'aquesta lliga petita entre els cinc sabrem el nom del campió d'enguany. Més ben dit, el sabrem així que Barça i Madrid hagin acabat el seus trajectes.

Més a prop, encara lluny

Dissabte de Sant Jordi a Girona, Sabadell i Granollers amb els amics d’Ara Llibres i una bona colla de companys d’editorial: Núria Martí, Sebastià Serrano, Eloi Vila, Iu Forn, Ricard Biel i Francesc Miralles. Vull dir que no he pogut veure el partit del FC Barcelona a Getafe i que l’he hagut de seguir per la ràdio. Circumstància que m’ha permès rememorar èpoques ja llunyanes, quan veure un partit del Barça per la televisió era un fet que es produïa de tant en tant, i seguir reflexionant sobre una qüestió que fa temps que em volta pel cap: la crisi del llenguatge, en aquest cas, el periodístic. Avui, les retransmissions de ràdio han canviat molt perquè es fan pensant, amb raó, que l’oient ja està veient el partit per la televisió. Aquesta nova manera de seguir els partits ha fet que les ràdios hagin enriquit les seves retransmissions, fent-les més corals i aportant constantment tota mena de dades, des d’anàlisis tècniques a una gran quantitat d’estadístiques amb què s’intenta explicar què succeeix al terreny de joc i per què succeeix. La voluntat de rigor és notable. Ara: jo trobo que, havent renunciat a fer veure el partit a través de la veu a canvi de fer retransmissions més científiques, hi ha hagut un empobriment del llenguatge. Que també afecta la premsa escrita. És una impressió que tinc des de fa temps. Tant se val. El que no ha canviat és la dinàmica imparable del FC Barcelona amb una victòria incontestable davant del Getafe. El 0 a 1 (gol de Messi) és clarament insuficient per les ocasions de què va gaudir i pels errors de l’àrbitre. I tampoc canvia la marxa del Reial Madrid que, ni que sigui esbufegant i amb la llengua fora, aconsegueix mantenir jornada rere jornada el desavantatge de sis punts. 0 a 1 també contra el Recreativo, però amb una imatge que no té res a veure amb la del FC Barcelona. De fet, Barça i Madrid ofereixen una situació simètrica però inversa: els números dels blaugranes no reflecteixen la seva superioritat i el joc dels madridistes no es correspon amb l’espectacularitat dels seus números. I el llenguatge, no encerta a explicar-ho.

El poble, l’abocador i la discòrdia (i III)

A ciutat, aquelles querelles de tipus individual a què m’he referit en les dues anotacions anteriors, també es produeixen. És una obvietat que paga la pena recordar perquè més d’una vegada he sentit fer comentaris sobre algun episodi d’aquests que ens passen de tant en tant en aquests vorals, a alguna persona vinguda de ciutat –de fet, com jo, que sóc de Sabadell, però amb la diferència que jo m’hi he instal·lat, hi visc i hi he enfonsat arrels–, com si aquest tipus de baralles, que mai arriben al riu però que entrebanquen el ritme normal de la vida i amoïnen, fossin inherents a pagès. Van ben equivocats. A ciutat també es produeixen, indefectiblement. No podria ser d’una altra manera, és clar. El que succeeix és que la dimensió de l’escenari les globalitza i les despersonalitza i, a més a més, la ciutat té prou instruments com per a esmorteir-les i canalitzar-les. Diguem que a ciutat les discòrdies s’institucionalitzen. Ara: si per ventura baixem al pla dels clubs de futbol o d’un qualsevol altre esport, els casals, els ateneus, les entitats recreatives, etc., a qualsevol altre tipus d’associació, hi trobarem disputes pastades amb el mateix motllo. I és que em sembla que no hi ha res a fer. Em sembla que l’autor de la Divina comèdia, Dante Aligheri, era massa optimista quan concloïa que el motor de la vida humana era l’Amor, capaç de moure il sole e l'altre stelle. Potser en el terreny espiritual és així. Però, pel que fa els aspectes terrenals, els motors de veritat són l’afany de poder i diners, la vanitat i, per damunt encara, l’enveja. El més bo de tot plegat és que si algú pretén mantenir-se al marge dels bàndols, per una voluntat legítima d’independència, o per a estar a bé amb tothom, com que el que funciona és el si no estàs amb mi estàs contra mi, aquest individu que pretén no estar enfrontat amb ningú és vist com a sospitós i acaba estant contra tothom. És una situació estranya i absurda, però com ja hem dit mantes vegades, les coses són com són i no d’una altra manera. Mantenir-se ferm en els criteris propis sembla ser l’única forma d’entomar el xàfec.

El poble, l’abocador i la discòrdia (II)

L’abocador que hi ha entre Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa és un motiu objectiu per a provocar la discòrdia entre els dos pobles i àdhuc entre els veïns d’un sol poble mateix. Ara: no deixa de ser una excusa com una altra. Avui és l’abocador com ahir fou no se sap ben bé què i demà ho serà una qualsevol altra collonada. De fet, quan vaig arribar aviat farà nou anys per a instal·lar-me en aquest poble perdut enmig d’enlloc, a Sant Martí feia poc que hi havia hagut unes eleccions municipals que havien estat una batalla campal fenomenal. En totes les eleccions que hi ha hagut des de llavors ha passat tres quarts del mateix. I cada dos per tres se sent dir que tal persona li ha fet una mala passada a una tal altra. El poble està tan fragmentat, tan mig partit, que qualsevol gest, anar a una botiga i no a una altra, per exemple, et situa automàticament en un bàndol o en un altre. A mi sempre m’ha semblat un comportament absurd i estúpid, però les coses van així i no d’una altra manera. No és una situació exclusiva de Sant Martí Sesgueioles. Calaf és una mica més gran, però, fins on jo sé, els problemes, les discòrdies entre els seus veïns acaben sorgint indefectiblement. Siguin els de la Penya Barcelonista –de la qual en sóc membre–, siguin els del Casal, o bé siguin els que hi ha ara a l’Ajuntament o els que hi eren abans, la qüestió és fer-se la guitza i malparlar o criticar el que fan o deixen de fer els uns i els altres. A la Guàrdia Pilosa això encara no ha passat, però qui sap si només és una qüestió de temps. Fins ara érem pocs i amb els papers ben repartits. Avui ja som uns quants més i potser ens acabarem fent nosa. L’únic avantatge que tenim és que, tret de tres famílies que hi som tot l’any, la resta només hi ve de vacances i ja se sap que per vacances les persones tendim a no estar per a molts romanços, encara que faci molta calor. La gent de ciutat es pot pensar que això només passa als pobles. Però s’equivoquen. Em sembla que és un problema inherent a la condició humana.

El poble, l’abocador i la discòrdia (I)

La Guàrdia Pilosa ocupa l’extrem d’un pla enlairat, arrapat al turó que el culmina. Era un lloc de fàcil defensa. És probable que hi hagués un castell o una torre de guàrdia, almenys. Els vestigis d’aquesta torre i les muralles que l’envoltaven són a mig desenrunar. El pla davalla cap a Sant Martí Sesgueioles. A mig camí hi ha un esvoranc sensacional. Hi és des de finals del segle passat. Als anys cinquanta, a Calaf hi havia una indústria minera que va agafar una certa embranzida. Algunes geografies recullen que hi hagué moments en què s’extreia carbó en divuit llocs simultàniament, amb unes produccions de 30.000 tones l’any. No obstant, sembla que aquells lignits eren d’una qualitat pobre i les mines es van anar tancant. Més endavant, cap als vuitanta, en van obrir una a cel obert a la Guàrdia Pilosa perquè s’hi va trobar urani. Però també era de baixa qualitat i aviat la van plegar. Això sí, deixant un forat enorme i després d’haver malmès els camps que hi havia a sobre, els propietaris dels quals encara se’n dolen, com és lògic, i el vell camí de la Guàrdia a Sant Martí, que s’ha perdut. Des de fa uns anys, aquests esvorancs s’han començat a tapar, per a retornar els camps als pagesos i perquè, al marge dels danys mediambientals que suposa, són d’un perill físic evident. Un dels forats, el més petit, s’omple amb runes de construcció. Aviat estarà ple, i tal dia haurà fet unes quantes desenes d’anys. El segon, el més gran, s’ha començat a reomplir amb residus de tipus industrial. En principi, no s’hi ha d’abocar cap substància tòxica. L’abocador compleix la normativa vigent i hi ha una comissió que en fa el seguiment. Hem de creure i esperar que sigui així. És clar, com que aquest abocador és enmig del que he definit com a pla que s’enlaira des de Sant Martí fins a coronar en el turó des d’on guarda la Guàrdia Pilosa, els veïns de Sant Martí –no tots, però sí una majoria– s’hi van alçar en contra perquè temen que els contaminin les aigües. A mi, la polèmica per l’abocador m’interessa ben poc, la veritat. En canvi, la capacitat que tenim les persones per a fer-nos la guitza sempre m’ha fascinat.

Tràmit superat, i contra el Chelsea

L'eliminatòria dels quarts de final de la Lliga de Campions entre el FC Barcelona i el Bayern de Munic va quedar resolta al Camp Nou fa vuit dies, amb un espectacular 4 a 0, un resultat prou eloqüent com perquè l'equip alemany decidís no malgastar esforços pensant en una remuntada impossible. Ara: perquè fos un mer tràmit la tornada, calia que els blaugranes no se la prenguessin així i no ho van fer. Si el Bayern havia posat alguna esperança a trobar un Barça amb la guàrdia baixada, ben aviat se'n va desenganyar veient, primer, l'alineació inicial -només hi faltava Henry, que les hores prèvies havia tingut febre- i, de seguida, l'actitud dels jugadors blaugranes que en tot moment van demostrar que no estaven disposats a deixar espai per a la sorpresa. El matx va acabar amb empat a 1 gols, tots dos a la segona part. Es va avançar el Bayern amb una molt bona jugada individual de Ribéry, a començaments de la segona meitat, i el Barça va empatar una estona després, d'un xut de Keita culminant un teva – meva col·lectiu. El FC Barcelona no va guanyar, ni va aclaparar el Bayern com ho va fer fa una setmana, però va ser tan superior, tècnicament, tàcticament i físicament, com al Camp Nou. Perquè els blaugranes van controlar al llarg dels 90 minuts el joc i el resultat; els alemanys no va ser capaços d'imposar un ritme boig, que els donés alguns minuts ni que fos per a somiar. Res de res. Calma absoluta durant tot el partit, el que pretenia el Barça. I, per si algú creu que controlar el partit d'aquesta manera tan absoluta era senzill, es pot donar un cop d'ull a l'altra eliminatòria, entre el Chelsea i el Liverpool, que amb el 1 a 3 de l'anada semblava encara més decidida que la del Barça. Doncs, el Liverpool va estar dues vegades a un sol gol de la classificació, amb el 0 a 2 i el 3 a 4. Al final, 4 a 4 i el FC Barcelona es trobarà a les semifinals el Chelsea, que amb Gus Hiddink a la banqueta s'ha convertit en un equip sòlid i fiable. Tot resta per fer, és cert, però tot és possible encara i aquesta és la millor de les sensacions que es pot tenir a mitjans d'abril.

Com si no fos un tràmit

El 4 a 0 aconseguit dimecres pel FC Barcelona contra el Bayern de Munic al Camp Nou, al partit d’anada dels quarts de final de la Lliga de Campions, converteix el partit de tornada d’avui a Alemanya en un tràmit. Els mateixos jugadors alemanys donen l’eliminatòria per resolta i tan sols aspiren a acomiadar-se amb el cap ben alt. Ara: només serà un tràmit si l’equip blaugrana se’l pren com si no ho fos. Aquest és un primer argument per a prendre’s el compromís amb el punt de concentració i preparació necessaris com per a no haver de lamentar un mal major a l’acabament del matx. Però encara hi ha més arguments. Hi ha el que fa referència a la imatge del club i l’equip. La millor manera de respectar un rival és no menystenir-lo. Dimecres el Barça va deixar bocabadats bona part de l’afició al futbol, la d’arreu, per la victòria tan contundent però, sobretot, per l’excel·lència del seu joc i la superioritat tan aclaparadora davant d’un dels equips de més renom i prestigi a Europa. Repetir una actuació tan rodona com aquella serà molt difícil. Però els jugadors blaugranes han de sortir amb la mateixa intensitat. Si el Bayern fos capaç de posar-los contra les cordes, no s’entendria i deixaria el Barça en mal lloc. I després hi ha un tercer argument, almenys, i és que a aquestes alçades de la temporada és molt important no perdre el ritme de competició. Perquè molts partits, i això vol dir algun dels títols que hi ha en joc, s’acabaran decidint pel factor de la competitivitat; vull dir que amb una més gran qualitat no n’hi haurà prou i que caldrà, en determinats moments, els més decisius, estar en el punt òptim de forma, física i emocional, per a saber quin ritme de partit s’ha de donar. Dissabte, contra el Recreativo de Huelva, els blaugranes ja es van prendre el relaxament a què s’havien fet mereixedors. El resultat de l’anada dóna prou marge com per a que el partit d’avui se’l prenguin amb certa calma, també. Tanmateix, si ho fan –que no vol dir no donar descans a Messi, per exemple–, em semblarà un error per les tres raons que he exposat.

I va ser llavors...

III

El casal dels Alós és una masia del segle XVII, reformada i ampliada amb el temps i al ritme de la puixança econòmica de la família. La modificació més significativa, la que li confereix el caràcter de casa gran que té avui i que embadaleix els passavolants, va consistir en la construcció d'una torre mestre. La va fer aixecar el besavi de l'Eloi, a finals del segle XIX. És una torre imponent. És de planta rectangular, adossada a la dreta de la façana, d'uns sis metres a la part frontal i d'uns dotze metres de profunditat. A ningú se li va escapar que, amb aquella torre, el vell Eloi volia simbolitzar la fortuna i el poder dels Alós. Va ser el punt culminant de la transformació urbanística dels voltants de Cal Manso, el nom amb què sempre s'ha conegut la masia dels Alós, d'ençà de l'arribada del ferrocarril l'any 1860. Els Alós havien cedit algunes terres al municipi i n'havien venudes d'altres a bon preu per a l'edificació de l'eixample de Falac cap a l'estació de tren. De manera que, de ser una masia als afores de Falac, va passar a ocupar el centre de la vila. La torre consta de tres plantes, com la casa. L'Eloi s'havia fet seu el segon pis, el de dalt de tot, el que en origen havia estat destinat a fer de magatzem del gra i com a golfes. Hi tenia l'habitació i el bany, un gran espai central convertit en biblioteca i sala de lectura, presidida per una llar de foc, i l'estudi on treballava ja situat dins de la torre. És on ara s'estava, palplantat darrera la taula d'escriptori, lleugerament abocat damunt del trencaclosques a mig fer. La pluja, picant els vidres del gran finestral, l'havia embadocat, fins a abstreure'l de l'entreteniment a què dedicava, des de feia molts dies, les nits d'insomni. Les gotes de pluja lliscaven vidres avall, nervioses i erràtiques. Tanmateix, els ulls de l'Eloi s'havien quedat fixats en una única gota solament. En aquella que, un cop arribada i després d'haver iniciat el descens amb timidesa, s'havia quedat aturada sense saber què fer.

Tres punts, una jornada menys

El FC Barcelona ha guanyat per 3 a 0 el Recreativo de Huelva, amb gols d’Iniesta i de Morris en pròpia porta, en un partit del qual només se’n pot destacar que serveix per a sumar 3 punts. O, valorant-ho des d’un altre punt de vista, s’hi pot afegir que ara queda una jornada menys per a acabar la Lliga i el Barça, com a mínim, mantindrà els 6 punts d’avantatge respecte del Reial Madrid, que rep el Valladolid. El partit ha estat molt dolent i no cal donar-hi més voltes. El resultat no ha perillat mai, certament, però han estat 90 minuts sense cap mena de gràcia. No sé si ha estat per la ressaca de dimecres, l’exhibició de futbol i desplegament físic amb golejada contra el Bayern de Munic, o perquè havent marcat al minut 1 de joc el partit ha quedat sentenciat de seguida i els blaugranes s’han dedicat a no desgastar-se excessivament, però la veritat és que ha estat un partit que no té res per on agafar-lo. Ni l’actuació de l’àrbitre, que ha anul·lat dos gols, un a cada equip per dos fores de joc justets, ni el penal fallat per Leo Messi, han servit per a activar el matx en cap sentit. La Lliga espanyola és plena de partits com aquest, ja ho sabem de cada temporada. Ara: situats enmig d’una eliminatòria de quarts de final de la Lliga de campions serveixen per a veure encara més clara la necessitat de reduir el campionat espanyol i deixar-lo a 18 o 16 equips, i convertir la competició europea en una veritable Lliga de 14 o 16 equips tots contra tots. Les diferències entre el partit del Bayern de Munic i el del Recreativo són molt bèsties, en tots els sentits, al terreny de joc i a les graderies. Són partits que no motiven ni als jugadors ni als espectadors; i quan dic jugadors, incloc també els del Recreativo de Huelva que, com molts d’altres equips a aquestes alçades, consideren que ells juguen una altra lliga i no la del Barça i, en conseqüència, també s’ho agafen amb molta calma, pensant en enfrontaments més decisius per al seu futur, i plantegen el partit per a no sortir escaldats del Camp Nou. Un tràmit del tot prescindible.

Tres raons, almenys

Dimecres a la nit, el FC Barcelona va protagonitzar l'enèsima exhibició d'aquesta temporada. El Bayern de Munic, un dels equips de més prestigi a Europa, va endur-se 4 gols en només 45 minuts i va donar, en tot moment, una imatge d'equip molt inferior. La temporada que està realitzant l'equip blaugrana no es podia imaginar l'estiu passat, per més confiança que el tècnic Josep Guardiola o els qui el coneixen bé i en parlen meravelles poguessin tenir en les seves capacitats. Jo trobo que hi ha, almenys, tres raons que ho expliquen.
En primer lloc, el treball que s'està fent des del primer dia. Aquest és un equip que treballa set dies a la setmana i els noranta minuts de tots els partits. És la idea de la persistència que va dir Guardiola a la presentació de l'equip i que no ha deixat de complir en cap moment.
En segon lloc, el talent individual posat al servei del conjunt. La qualitat dels jugadors primerament, però també la de Guardiola i de tot el seu equip tècnic. No només pel treball i l'esforç s'expliquen les victòries i l'excel·lència del joc exhibit. L'entrenador no es cansa de repetir que els seus jugadors “són molt bons”, i és indubtable. Però el cos tècnic també ho és, doncs ha sabut mantenir tota la plantilla, col·lectivament i individual, en el seu punt òptim durant tota la temporada.
I, en tercer lloc, però no per això menys important, la humiliat. No és una falsa modèstia, ni tan sols un posat. El respecte al rival és part essencial de l'èxit. Perquè és molt difícil fer el que el Barça està fent. Entendre-ho vol dir comprendre que les victòries s'han aconseguit per les tres raons exposades, totes tres alhora i totes tres d'una importància semblant.
El FC Barcelona ha arribat al moment decisiu de la temporada en una situació immillorable. No és veritat que el que s'ha fet fins ara no serveixi per a res si no s'aconsegueix cap títol. Ha servit per haver gaudit del futbol i l'equip com feia anys que no passava. I serveix per a afrontar els exàmens finals amb confiança. Tot plegat és molt, però per ara ho és tot, i no és suficient.

Un Barça aclaparador

El Bayern de Munic havia apel·lat a l’orgull i a la seva història i al prestigi que li atorguen les quatre Copes d’Europa que guarda a les seves vitrines. També s’havia dit, perquè el cap de setmana havia perdut per 5 a 1 a la Lliga alemanya, contra el Wolfsburg, que un equip gran –i que el Bayern ho és, és indiscutible– no rep mai dues golejades consecutives. Doncs bé, ahir al Camp Nou no hi va haver ni orgull, ni estadística que valgués perquè el FC Barcelona va imposar la seva teòrica i aclaparadora superioritat i li va clavar un correctiu molt sever, en el marcador (4 a 0, dos de Messi, Eto’o i Henry) però també i sobretot en imatge i en futbol. De fet, amb només 45 minuts el Barça en va tenir prou per a deixar encarrilada l’eliminatòria de quarts de final de la Lliga de Campions fent els 4 gols. Fer pronòstics les hores abans d’un partit té aquest risc, de fer llarg o de quedar-se curt, perquè encertar-la sempre és endevinar-la.
Hi ha un altre tòpic, cada vegada menys utilitzat, certament, que diu que els equips alemanys són físicament molt forts i que són capaços de mantenir durant els 90 minuts un mateix ritme. Doncs res, en aquest partit d’anada aquesta sentència també ha estat desmentida perquè la superioritat física dels blaugranes ha estat evidentíssima. I perquè no només ha estat una sensació derivada de la velocitat de la pilota o d’una més bona col·locació al camp, fruit de l’ocupació intel·ligent dels espais, sinó que ha estat una superioritat flagrant, en tot moment i en tots els ordres del joc, quan l’equip tenia la pilota o quan la perdia i l’havia de recuperar o, en algun cas extrem i esporàdic, per a evitar una rematada dins de l’àrea.
La primera part, amb els quatre gols i amb ocasions cada dos per tres, va ser sublim. La segona part, també encara que en un altre sentit: en el de control del joc, per a tancar el partit, una necessitat que en alguna altra ocasió –eliminatòria contra l’Olimpic lionès, per exemple– s’havia trobat a faltar. Que avui i demà hi hagi eufòria és lògic i inevitable. I no passa res.

La pilota no entra per atzar

El llibre de l’exvicepresident del FC Barcelona, Ferran Soriano, La pilota no entra per atzar, publicat per Ara Llibres i Leqtor, no m’ha sorprès perquè conec prou la persona i les idees que hi ha exposades. L'exercici que prova de fer Soriano és prou interessant: veure com les situacions que ha viscut durant la seva experiència com a directiu del Barça es poden aplicar al món de l'empresa i, alhora, com la teoria i la pràctica empresarial poden servir per a la gestió de clubs de futbol com el FC Barcelona.
De tot el llibre em quedaria amb dues situacions que explica i que em sembla que resumeixen bé el seu contingut. Soriano explica com, als pocs dies d'entrar al club, un executiu li va recomanar que no pretenguessin gestionar el club com si es tractés d'una qualsevol empresa perquè en el món del futbol tot es circumscriu en si la pilota entra o no ho fa; l'èxit o el fracàs de la direcció del club dependria de la victòria o el fracàs esportius. La segona imatge a què em refereixo és el penal fallat per John Terry a la final de la Lliga de campions entre el Chelsea i el Manchester United. Com que l'error va ser provocat per una relliscada en el moment de xutar, l'argument de l'atzar agafa una força extraordinària.
I, no obstant, el llibre aconsegueix transmetre la idea que la Junta Directiva que va guanyar les eleccions del 2003 va obtenir èxits a tots els nivells i d'una manera molt ràpida, precisament, perquè no van confiar mai en l'atzar sinó que el van anar a buscar convençuts que els triomfs depenien de si eren capaços de fer les coses bé o no. I que si l'equip va deixar de guanyar va ser, en part, perquè no es van saber avançar a la davallada.
És clar, la idea de l'atzar és atractiva i difícil de contrarestar quan un jugador, en el penal decisiu, rellisca i el falla. Tanmateix, tampoc jo he pensat mai que un resultat depengui de la sort. El contrari també vol guanyar i pot jugar millor. Potser és veritat que a Terry, capità i únic jugador del planter del Chelsea, li va pesar la responsabilitat de donar la primera copa d'Europa al seu club.

La Setmana Santa

Ahir al matí la boira va fer de les seves. La nit anterior s'havia anat posant, com aprofitant la foscor, però al llevar-me a punta de dia no hi era. A vegades ja ho fa. Ha estat una impressió falsa perquè al cap d'un moment ha aparegut pertot. Sempre que es dóna aquest fenomen penso que la broma en aquest país té un punt d'entremaliada, que li agrada jugar a fet i amagar. Quan vaig tornar a migdia -havia anat a Barcelona- s'havia fos del tot i el dia mirava esplèndid. Vaig fer cap al Turisme.

- Bon dia Gustau, com se li presenta la Setmana Santa?
- Bon dia tingui! Doncs miri, de moment fent d'avi, oi?, amb els dos néts a casa perquè els pares puguin seguir treballant, és clar. Però, escolti, vol dir que ho és gaire de santa aquesta setmana?
- Què vol dir?
- Que si anirà gaires dies a missa?
- Home, dit així... em sembla que no.
- Però, en canvi, segur que haurà comprat la palma o el palmó i que regalarà la mona, oi?
- Sí, i tant, i els fills en tindran també. I el divendres és probable que no mengem carn, acostumem a fer bacallà amb panses.
- I creu que té alguna mena de lògica aquesta manera de fer? Per què mantenen aquestes tradicions si no hi creuen?
- És que trobo que una cosa és creure en les tradicions, o més ben dit, valorar-les i estimar-les, perquè ens donen sentit de pertinença a una comunitat o a un grup, i una de ben diferent és participar del significat religiós que tenen o han tingut. És que gairebé totes les tradicions tenen un substrat religiós, normalment lligades als ritus agrícoles i al cicle de la vida. Ara: quan vam descobrir que si plantàvem una llavor i la regàvem la planta creixia sense que cap Déu ni cap bruixot hi intervingués, la religiositat del fet va desaparèixer, però la tradició es va mantenir. A mi em sembla que és inevitable que les tradicions cristianes segueixin el mateix procés, vull dir que perdin el sentit religiós però que es mantinguin, més o menys adaptades al ritme de vida actual, encara que potser no totes, algunes es perdran inevitablement.
- Això que em diu ja ho comprenc, oi?, i segurament és així, però se'm fa molt difícil entendre-ho, perquè són tradicions d'una religiositat extrema, essencial de fet, oi? Realment creu que el Divendres Sant es pot no menjar carn sense tenir fe?
- Sí, em penso que sí. En aquest cas, es deu poder fer per respecte, no troba?
- Doncs no, no ho trobo, la veritat. En fi, i el Barça, què?
- Ui!, amb el calendari que li ve la setmana del Barça serà llarguíssima, segur.
- Doncs, almenys, que sigui santa, oi!

El castell de Montsonís

El castell de Montsonís, a la comarca de la Noguera, va ser construït l'any 1024 per ordre del comte d'Urgell, Ermengol II, dit el Pelegrí. El seu propietari és Carles de Montoliu, baró de l'Albi i senyor de Montsonís. Fa més de 800 anys que aquest castell pertany a la mateixa nissaga. La tasca de l'actual baró de l'Albi per a la conservació, la recuperació i la promoció dels castells de Catalunya és remarcable. Va ser el primer a obrir al públic algunes estances del seu castell l'any 1993. El seu exemple i la feina de la Fundació Castells de Catalunya de la qual és president ha fet que avui hi hagi més d'una quarantena de castells visitables.
En la promoció del castell de Montsonís s'assegura que la seva visita guiada permet fer-se una idea de com s'hi vivia a l'Edat Mitjana. Es passa pel menjador, el dormitori i l'oratori privat per a seguir els oficis, la cuina i el forn de pa, el celler, la sala d'armes i la dels escuts parlants, la torre mestre, la cambra del pelegrí, la presó, etc., i es poden veure diversos amagatalls que s'havien empescat per a escapolir-se quan calia, com l'entrada d'un túnel secret de tres quilòmetres, amagat rere un vaixell, i que connectava el castell amb el monestir de Salgar. Certament, les estances per les quals es passa són prou significatives però pretendre fer-se una idea de com s'hi vivia és exagerat i tampoc cal. La visita és molt recomanable igualment.
De castells com el de Montsonís se'n van construir moltíssims a partir del tombant de l'any mil, per a defensar el repoblament de les terres que s'anaven reconquerint als sarraïns. Alguns no van passar de la torre mestre, a partir de la qual s'ampliaven. Fins als nostres dies n'han arribat molt pocs. Alguns els van enderrocar, d'altres els van anar desmuntant per a construir cases. A la Guàrdia Pilosa n'hi havia hagut un, una torre, almenys. Només en queden vestigis. Carles de Montoliu hi ha estat, a la Guàrdia Pilosa. Va ser a finals dels anys cinquanta, en qualitat d'enginyer agrònom, per a fer el cadastre. Va dinar a cal Mensa.

Tres punts, pas de gegant

El futbol té un llenguatge propi. Traduir-lo al llenguatge verbal, és a dir, expressar-lo amb paraules, és el repte que tenim els periodistes que pretenem explicar un qualsevol partit i que, gairebé sempre, hem d'afrontar a corre-corrents. Des de fa un temps, la voluntat de ser rigorosos ens ha dut a manegar tota mena d'estadístiques: quanta possessió de la pilota, quant de temps s'ha jugat en el camp de quin equip, quants xuts entre els tres pals, quants quilòmetres recorreguts pels jugadors, quantes faltes, córners, etc. Es considera que les ciències matemàtiques tenen una més gran fiabilitat que no pas les ciències socials. Però és un error. Perquè el futbol no és cap ciència, i molt menys encara una ciència exacta, i els seus codis fan de mal expressar a través del llenguatge matemàtic.
Si agafem com a exemple el partit d'anit del FC Barcelona a Valladolid, amb victòria dels blaugrana per 0 a 1 (gol d'Eto'o), és clar que ni les estadístiques expliquen el joc, ni el joc observat expliquen les mostres d'alegria del tècnic Josep Guardiola i els seus jugadors al final del partit. Va ser un matx agrumollat, poc líquid, d'una espessetat embafadora. Ara: com que no hi ha cap estadística que serveixi per a explicar què es va veure al Luis Zorrilla, l'única solució és fer el que s'ha fet sempre i que no és altra cosa que remenar en el sac de les paraules i agafar les més adients i, si no hi ha temps -o talent- per a trobar les més adequades i eloqüents, es permet recórrer al tòpic i dir, per exemple, que el Barça de Valladolid va ser un equip amb ofici i eficàcia, un líder consistent que avança amb pas ferm cap al títol de la Lliga espanyola.
Que el futbol té el seu llenguatge, format de codis no verbals, ho demostren les reaccions dels jugadors a la fi del partit i al vestidor. Havien guanyat tres punts com en qualsevol altra victòria anterior i, no obstant, la manera d'entomar-la era ben diferent. Perquè la seva importància no hi ha cap estadística que la pugui expressar, algun mot tal vegada.

I va ser llavors...

II

L'Eloi vivia en un casalici al bell mig de Falac. Els pares se li havien mort feia sis anys, amb només sis mesos de diferència. La mare, al març, a l'entrada de la primavera. El pare, a finals de setembre, tot just començada la tardor. Havia estat fill únic i no s'havia casat, de forma que des de feia mig any habitava tot sol el casal dels Alós. De la mare, filla d'un notari aragonès destinat a Falac, n'havia rebut el gust per la lectura, mentre que el pare, hereu de la fortuna de la nissaga més distingida d'aquella vila segarrenca, l'instint per a conservar i engrossir el patrimoni. L'Eloi, un fill que mai havia donat un disgust als pares, havia fet ambdues coses. Tenia el dia perfectament dividit. Al matí, es dedicava a guanyar diners. Els Alós eren terratinents; pagesos, s'autoanomenaven, malgrat que aquest era un qualificatiu que des de feia unes quantes generacions havia perdut sentit. Explotaven la terra sí, però sense que cap membre de la família la treballés directament. A més, havien estat prou llestos, el pare i l'avi de l'Eloi, per a diversificar el negoci amb inversions molt rendibles en els sectors de la maquinària agrícola i immobiliari. Seguint el seu exemple, l'Eloi s'havia endinsat ara en la indústria de les energies renovables, eòlica i solar, impulsant diversos parcs i projectes en un país tocat pel sol i el vent. La tarda la destinava a l'estudi. Li interessaven totes les branques del saber i s'havia organitzat la setmana per a donar-hi abast. Els dilluns, per a les ciències exactes. Els dimarts i els dimecres, per a les ciències socials, llevat de la història, a la qual reservava els dijous. Els divendres eren per a les arts plàstiques i la música, perquè també era el dia en què solia anar a Barcelona, per a comprar llibres, visitar alguna exposició o assistir a algun espectacle musical o de teatre. Els caps de setmana no solia treballar i els ocupava en la seva totalitat a la literatura, la seva gran passió. L'Eloi sempre havia estat feliç. La mort dels pares l'havia entristit i l'havia deixat sol, però havia superat el cop rebut en poca diferència de temps i la solitud, més que una nosa, era per a ell una companyia tendre i dolça.

I va ser llavors...

Ja feia molts dies que no podia dormir. Havia provat de resoldre-ho a còpia de llegir. No hi perdia res, al contrari. Si li venia la son, dormiria. I si no, passaria la nit fent el que més l'apassiona. Era un comprador de llibres compulsiu, n'adquiria més dels que podia llegir. Però aviat va descobrir que l'insomni no li deixava fer ni una cosa ni l'altra. Així que agafava un llibre, al cap d'haver-ne llegit cinc o deu pàgines, les lletres se li començaven a moure desenfocades. Mirava de resistir els primers embats de la son esperant que l'ataqués amb molta més força. Quan això succeïa, llavors, es deixava vèncer sense resistir-s'hi, tancava el llibre, o bé el deixava caure mandrós a un costat del cos esgotat, i es donava a la son tan desitjada. Una sensació de plaer l'omplia i s'hi rabejava, satisfet per fi. Però durava poc. De seguida es tornava a despertar. I tant era si reprenia la lectura. Moltes nits s'havien convertit en un constant agafar i deixar el llibre, adormint-se i desvetllant-se. Ni dormia, ni llegia. Per això, ja feia setmanes que havia deixat de provar de dormir. Ja no anava ni al llit. Es quedava al seu estudi, dret davant la taula d'escriptori neta de papers, sobre la qual havia situat un tauler de 2'5 metres per 2 metres, ocupat a confegir un immens trencaclosques de 10.000 peces i que representava La Rendició de Breda, de Diego Velázquez. Ni li interessaven els trencaclosques, ni li agradava Velázquez, però va pensar que l'ajudaria a passar les nits de vetlla. El de Velázquez era el més gran que tenien a la botiga i per això se'l va quedar. En cap moment havia pensat què en faria quan l'hagués resolt. Penjar-lo segur que no. A més, de parets netes a casa gairebé no n'hi quedava cap. Totes eren ocupades per biblioteques i lleixes, plenes de llibres. Desfer-lo per tornar-lo a fer, tampoc no tenia cap sentit. Tant se val, es deia, si mai aquell pensament li passava pel cap. Deixava el trencaclosques amb les primeres llums del dia. Ahir, ho va fer quan va sentir la pluja colpejant els vidres de la finestra. I va ser llavors quan se'n va adonar.

L'última entrebancada

Em sembla que tenen raó aquells que pensen que no podem estar tot el dia criticant la classe política. Primer, perquè és injust generalitzar i és cert que hi ha polítics que es prenen molt seriosament la seva feina, vull dir que l'entenen com a servei públic tot i que els costa molt fer-se notar. I, segon, perquè qualsevol solució que serveixi per a trencar el cercle viciós en què ha caigut l'activitat política ha de sortir des de dins el sistema mateix.
Ara bé: el darrer episodi que ha entrebancat la política catalana evidencia de manera clara i rotunda de quin mal pateix. Em refereixo a les manifestacions dels estudiants contra el Pla de Bolonya i l'actuació dels Mossos d'Esquadra, amb la conseqüent picabaralla entre els partits del govern i amb els de l'oposició i l'assetjament al conseller d'Interior i líder d'Iniciativa per Catalunya (IC), Joan Saura.
Aquest episodi ha delimitat l'espai en què es mouen els dirigents polítics d'aquest país. En circumstàncies normals, el president José Montilla podria considerar el cessament del seu conseller d'Interior, però en aquest cas no pot ni plantejar-s'ho perquè corre el risc de provocar una crisi greu en el pacte de govern amb IC, atès que Joan Saura n'és el seu líder. De fet, tot i l'enrenou que ha generat aquest afer, el president català se n'ha mantingut al marge fins ahir, quan al Parlament va haver de respondre l'oposició. Pel seu cantó, a ERC, el tercer soci del govern, que té la conselleria d'Universitats, li ha anat tant bé que el malestar dels estudiants s'adrecés a la conselleria d'Interior, que no ha dubtat a ficar-hi cullerada. Que els dos partits de l'oposició, CiU i el PP hi hagin sucat pa, no ha d'estranyar ningú.
Tant se val, perquè el problema de la política, no només a Catalunya, és estructural. La lògica que impera és la de la conquesta i la conservació del poder. El centre de gravetat s'ha traslladat a les secretaries generals dels partits, que són les qui marquen les polítiques a seguir pel govern i els grups parlamentaris. És la política esdevinguda un ofici.

La pluja, Pla i l'enveja

Ara ja fa uns quants dies seguits que plou. La primavera ja ho té això, no ens n'hem pas d'estranyar. Sempre m'ha semblat que a ciutat la pluja hi fa nosa, que complica molt el fet de moure's. Carrers molls, calaixos eixuts deien els botiguers; i ara hi afegeixen les obres públiques, el trànsit, la manca d'aparcament... A pagès, en canvi, la pluja és gairebé benvinguda sempre, sobretot en aquest temps perquè és quan la planta més treballa. Plouen duros, diuen. O, de fet, deien perquè avui, per més que plogui, de cèntims ben pocs.

Un bon amic d'aquest bloc i, pel que en sé, de la vida a pagès, el Jaume el noi, em va deixar dilluns un missatge en què em feia notar que en el bloc de Martí Rosselló -molt recomanable- hi veuria alguna cosa que m'agradaria. I, certament, hi vaig trobar l'entrevista que li va fer fa un munt d'anys Joaquín Soler Serrano a Josep Pla i que no havia tingut mai l'oportunitat de veure sencera. Va ser una molt bona entrevista. Escoltar Pla és com llegir-lo, però condensat. En aquella entrevista queda resumit bona part del pensament que Pla va anar desgranant en els milers de pàgines que ens va llegar tot i que, com és lògic, queden escapçats. Per exemple, Pla no dubta a dir-li a Soler Serrano que l'enveja és, probablement, el principal problema que tenim els catalans.

A El pagès i el seu món, inclòs en el volum dedicat als pagesos, Josep Pla fa la següent reflexió sobre l'enveja: “Hi ha un tercer factor, més profund, lligat a l'enveja. En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet observable en tots els estaments -no pas solament en els pagesos. A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d'admiració. Ací és el contrari. Només la mediocritat és socialment plausible”.

Em sembla que queda dit amb una precisió absoluta.