diumenge, 30 de novembre del 2008

Líder solvent

La prudència aconsellava afrontar el partit davant del Sevilla al Sánchez Pizjuán, el primer contra els quatre rivals pel títol de la Lliga espanyola, amb respecte. Fins llavors, el FC Barcelona havia donat motius suficients per a no ser gens pessimistes. És clar, el dubte sobre quin seria el rendiment de l’equip davant dels rivals més forts del campionat, un dubte raonable atès que encara no s’havia enfrontat a cap d’ells, obligava a frenar l’optimisme, tenyit d’eufòria tot sovint, a què duia la qualitat del joc ofert i els resultats espectaculars obtinguts.
No deixar-se dur per l’optimisme no vol dir caure en el pessimisme. Equival a situar-se en un estadi intermedi; d’esperar amb tranquil•litat i respecte el curs dels esdeveniments. En l’esport, la prudència mai és sobrera. Ara bé: el 0 a 3 de dissabte davant del Sevilla, la solvència amb què els blaugranes van vèncer els andalusos, sobretot, dóna peu a mirar ja amb una mica d’optimisme el futur de la temporada.
Fins ara, la classificació de la Lliga espanyola no reflectia la diferència que s’apreciava en el joc i la seguretat amb què el FC Barcelona obtenia les seves victòries. I era un motiu de preocupació relativa; més d’hora que tard, aquella diferència, s’havia de traduir en punts. Avui, haver deixat el Sevilla a 8 punts de distància i tenir el Reial Madrid a 6, ja s’acosta més a la realitat.
Hi havia també el dubte de quin seria el rendiment del Barça davant dels principals rivals pel títol. N’hi queden encara tres, però el dubte s’ha esvaït al Sánchez Pizjuán. Per a resoldre l’altre incògnita que plantejava fa unes setmanes, de si aconseguiria mantenir el ritme durant tota la temporada i seria capaç d’arribar als mesos de febrer, març, abril i maig, en el moment decisiu, en el mateix estat de forma, haurem d’esperar. No obstant, la gestió que està fent Josep Guardiola de la plantilla, amb una dosificació intel•ligent de tots els seus jugadors, fa pensar que hi arribarà bé.
Avui, el FC Barcelona és un equip de solvència contrastada i incontestable.

Líder solvent

La prudència aconsellava afrontar el partit davant del Sevilla al Sánchez Pizjuán, el primer contra els quatre rivals pel títol de la Lliga espanyola, amb respecte. Fins llavors, el FC Barcelona havia donat motius suficients per a no ser gens pessimistes. És clar, el dubte sobre quin seria el rendiment de l’equip davant dels rivals més forts del campionat, un dubte raonable atès que encara no s’havia enfrontat a cap d’ells, obligava a frenar l’optimisme, tenyit d’eufòria tot sovint, a què duia la qualitat del joc ofert i els resultats espectaculars obtinguts.
No deixar-se dur per l’optimisme no vol dir caure en el pessimisme. Equival a situar-se en un estadi intermedi; d’esperar amb tranquil•litat i respecte el curs dels esdeveniments. En l’esport, la prudència mai és sobrera. Ara bé: el 0 a 3 de dissabte davant del Sevilla, la solvència amb què els blaugranes van vèncer els andalusos, sobretot, dóna peu a mirar ja amb una mica d’optimisme el futur de la temporada.
Fins ara, la classificació de la Lliga espanyola no reflectia la diferència que s’apreciava en el joc i la seguretat amb què el FC Barcelona obtenia les seves victòries. I era un motiu de preocupació relativa; més d’hora que tard, aquella diferència, s’havia de traduir en punts. Avui, haver deixat el Sevilla a 8 punts de distància i tenir el Reial Madrid a 6, ja s’acosta més a la realitat.
Hi havia també el dubte de quin seria el rendiment del Barça davant dels principals rivals pel títol. N’hi queden encara tres, però el dubte s’ha esvaït al Sánchez Pizjuán. Per a resoldre l’altre incògnita que plantejava fa unes setmanes, de si aconseguiria mantenir el ritme durant tota la temporada i seria capaç d’arribar als mesos de febrer, març, abril i maig, en el moment decisiu, en el mateix estat de forma, haurem d’esperar. No obstant, la gestió que està fent Josep Guardiola de la plantilla, amb una dosificació intel•ligent de tots els seus jugadors, fa pensar que hi arribarà bé.
Avui, el FC Barcelona és un equip de solvència contrastada i incontestable.

dissabte, 29 de novembre del 2008

De memòries i de Maragall

Estiu i tardor de memòries i dietaris. Des de la relectura del Quadern gris de Josep Pla, a les Memòries d’un segle d’or, del Joan Triadú. Passant per les de Josep Benet, de Jordi Pujol, d’Amos Oz Una història d’amor i de foscor, i de Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Entremig, algun assaig i alguna novel•la, per a greixar l’imaginari, com Cada castell i totes les ombres, la darrera de Baltasar Porcel, de polèmica absurda.
I ara, a punt d’agafar Abans del sis d’octubre, d’Amadeu Hurtado, apareix l’Oda inacabada de Pasqual Maragall. Benvinguda, és clar. Perquè sempre he pensat que els polítics i les persones que han tingut un paper destacat en la vida del país o, més modestament, d’una qualsevol associació o institució, tenen una certa obligació a deixar-nos escrit què van fer i, sobretot, per què ho van fer i quines circumstàncies expliquen el seu capteniment.
No som un país amb una tradició memorialística destacada. Tot i que, és cert, d’uns anys ençà em sembla observar un canvi de tendència positiu. Hi deu haver diversos factors que l’expliquen: la pressió de les editorials, la necessitat d’explicar-se o de defensar-se en alguns casos, els exemples que van fent escola, la consolidació de la democràcia, etc.
D’acord, unes memòries no són la veritat revelada dels fets que s’hi conten. Només, i és molt, en són la visió parcial i particular del qui els han viscut. Però són una font de coneixement excel•lent i imprescindible, pel present i pel futur, i és per aquesta raó que algunes en són tan necessàries.
Les ressenyes del qui ja han pogut llegir l’Oda inacabada confirmen que Pasqual Maragall va ser bandejat de la política pel president del govern espanyol, José Luís Zapatero, i per l’actual president de la Generalitat, José Montilla. És un fet que ja s’havia insinuat, primer, i afirmat, més tard, i que ha sortit publicat a bastament. No en teníem cap dubte. Tanmateix, el relat en primera persona li dóna valor absolut.
Som el que hem fet.

divendres, 28 de novembre del 2008

Consumir o estalviar?

Aquest matí he anat al Bar Turisme, més d’hora del que és habitual. Hi havia quedat amb el Carles Frauca, el president de la Penya Barcelonista de Calaf. Dissabte la Penya celebra el seu 26è aniversari i m’han convidat a fer una tertúlia amb d’altres periodistes. Hi he anat força abans. M’he trobat el Gustau Martí, a qui feia dies que no veia.

- Bon dia senyor Martí!
- Bon dia senyor Badia!
- No esperava trobar-lo a aquesta hora, i fent un cafè amb llet. Ja me l’havia imaginat sempre amb un vermut i un platet curull d’olives.
- Oh!, ja veurà, ara fa molt fred, oi?, i a l’hivern canvio els costums. M’estovo més tard, i en comptes d’anar a l’hort a primera hora, vinc a esmorzar i llegir el diari i a fer-la petar, oi?, i després me n’hi vaig, abans de dinar. Tot i que ara, amb aquest fred que s’ha girat de sobte, ben poca cosa podem fer, oi?, deixar que la terra vagi fent tota sola, i anar mirant el cel.
- Bé, em deixa més tranquil. M’havia arribat a pensar que no s’hagués posat malalt. Com que hi ha hagut el grip... a casa l’hem agafat tots! Me n’alegro que estigui bé.
- Sí, bé. Escolti, avui parlàvem de la crisi econòmica, oi?, i s’han establert dos bàndols, els qui deien que hem de consumir per a no fer-la més grossa encara oi?, i els qui diuen que s’ha d’estalviar perquè els temps que vénen encara seran pitjors i no podem fer el ruc, oi? Què en pensa vostè: consumir o estalviar?
- Bufa! La veritat és que m’agafa sense haver-m’ho plantejat. Sé que els governs aconsellen que consumim, que van posant diners al sistema perquè la gent agafi confiança, que demanen als bancs que donin crèdits de manera normal, però també veig que no se’n surten; que l’estalvi puja i no ho fa pas perquè la gent n’estigui convençuda sinó perquè com que no veu gens clar el futur ha decidit no gastar, que no és ben bé el mateix que estalviar. Els comerços estan molt espantats i han començat a fer rebaixes encara que no en sigui l’època perquè es veuen a venir una patacada aquest Nadal. A casa també ens hi mirem més, és veritat. Però, i vostè, en quin bàndol se situava?
- Ui, jo. Sap què en penso, que tant per a gastar com per a estalviar fan falta calés, oi?

M’he posat a riure i hem canviat de tema. Hem parlat del Barça i del partit contra l’Sporting de Lisboa, o de Portugal que es veu que és com es diu de veritat. S’estava bé al Turisme avui. Fa molt fred al carrer, i encara bo que no hi ha la boira de la setmana passada. El Carles ha arribat puntual.

dimecres, 26 de novembre del 2008

I ara, la Lliga espanyola

Si deia que no havia entès les declaracions de Josep Guardiola, aquelles en què treia importància al partit contra l’Sporting de Portugal i al fet de quedar primers o segons de grup, després de veure'l, vull dir d’observar la intensitat i la seriositat amb què se’l van prendre els blaugranes i la facilitat, almenys aparent, amb què van superar els lisboetes, em sembla que ja les comprenc una mica més: Guardiola estava convençut de guanyar.
De fet, els portuguesos van semblar més perillosos al Camp Nou que no pas al seu estadi. I aquesta sensació deu ser deguda a la millora evident del Barça des dels inicis de la temporada. Afirmacions que no queden desmentides pels dos minuts absurds en què l’Sporting va fer dos gols.
El Barça s’ha garantit el primer lloc del grup. De manera que el darrer partit contra el Xakhtar se’l podrà prendre amb absoluta tranquil•litat. Circumstància molt favorable atès que aquell partit cau entre les visites del València i del Reial Madrid. I, a més a més, ja és segur que la tornada dels vuitens de final serà al Camp Nou. Tal com van els grups, no sembla que hi hagi d’haver rivals fàcils ni en una copa ni en una altra, per tant, més raons encara per haver garantit la tornada a casa.
Del partit em quedo amb un parell de detalls. Un d’estadístic: vuitena victòria de la temporada del Barça a camp contrari de nou disputats; només va perdre en el primer desplaçament a Sòria, contra el Numància. Una dada molt reveladora del potencial que ha adquirit l’equip. Dissabte a Sevilla té una gran oportunitat per a ratificar-lo.
I un de futur: l’habilitat de Guardiola per a recuperar Bojan. Després del seu mal partit de diumenge contra el Getafe al Camp Nou, en què va jugar a la banda, ahir va tenir força minuts per moure’s com a davanter centre, li van fer un penal i el va marcar. No és molt, però és un pas per a refer la confiança. I tots els camins comencen amb una primera passa.
2 a 5, una altra golejada i havent pogut donar descans a Puyol i a Eto’o, i havent pogut canviar aviat Messi i Xavi. Partit rodó.

El partit més important

No sé si el partit d’avui contra l’Sporting de Portugal és el més important dels que ha disputat el FC Barcelona en el que duem de temporada. Perquè tots ho són d’importants. El que és segur és que avui els blaugranes no poden badar. I que haurien de sortir de Lisboa amb una victòria que els asseguri el primer lloc del seu grup. Ser primers els permetrà, primer, rebre el Xakhtar amb tota la feina feta i, segon, jugar a casa la tornada de l'eliminatòria de vuitens de final de la Lliga de campions.
Fins ahir, les declaracions de Josep Guardiola havien estat clares. Vull dir que, o bé s'havia fet entendre o bé s'havia entès perfectament què volia transmetre quan, per exemple, advertia de símptomes no adequats a la plantilla i convocava tots els jugadors disponibles del primer equip, sense agafar-ne a cap del Barça Atlètic, per a rebre el Benidorm.
A la roda de premsa prèvia al partit contra l'Sporting, en canvi, el tècnic blaugrana va optar per a donar un missatge difícil de comprendre. Va dir Guardiola que el resultat d'avui no és tan vital com es diu perquè quedar primer o segon de grup és indiferent i que el partit més important que ha jugat fins avui el Barça és el del Wisla de Cracòvia, a la prèvia de començaments d'agost.
Fa tot l'efecte que amb aquestes declaracions, Josep Guardiola s'ha interpretat a si mateix.
Vull dir que, agafades literalment no tenen gaire sentit i, a l'hora de descodificar-les, el camí pel qual s'ha de tirar no apareix gaire clar. No sé si rebaixar la transcendència del resultat és la millor recepta per a afrontar el partit amb la tensió necessària.
Contra el Wisla, Guardiola va poder prescindir de Messi i el factor camp era indiferent. Passar l'eliminatòria era transcendent, però la poca entitat dels polonesos permetia no tenir tots els factors a favor. Si el futur rival als vuitens ha de ser el Manchester, trobo millor afrontar-lo amb l'argentí i tenint el partit de tornada a casa.
A voltes les persones ens creem un personatge i fem per assemblar-nos-hi constantment, fins i tot quan no cal, potser per a no decebre'ns.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Sobre la Copa Davis

He seguit la final de la Copa Davis entre l’Argentina i Espanya de lluny. Vull dir que he anat sabent dels resultats i les incidències que se succeïen, però sense veure cap dels quatre partits que s’han arribat a disputar. El tenis no em desagrada, però amb tanta oferta esportiva es fa difícil poder-ho seguir tot. De fet, crec que no hi ha esport en què no hi vegi algun atractiu. L’excepció seria l’hoquei sobre herba, és clar.
D’aquesta Copa Davis m’han cridat l’atenció tres fets que tenen ben poc a veure amb el joc. El primer han estat tots els incidents previs entre els jugadors i el president de la Federació Espanyola arran de l’eliminatòria que es va jugar a Madrid. Va ser un intercanvi d’acusacions molt desagradable i barroer. Qui tingués la raó és el de menys.
El segon, ve de la part Argentina. Tota la preparació de la final ha estat excessiva. Poder-la disputar a casa és un avantatge que els amfitrions fan bé d’aprofitar. Van escollir jugar en una pista ràpida pensant que s’haurien d’enfrontar a Rafael Nadal i, al final, la lesió del número ú del món se’ls ha girat en contra. Sobre terra batuda haguessin estat més competitius. Però, el que he trobat fora de mida és la campanya que van muntar, la dels calçotets del Nadal i els advertiments que a Mar del Plata els espanyols hi trobarien un infern. Aquest tipus de llenguatge no hauria de formar part de l’esport.
I, el tercer, fa referència als mitjans de comunicació. El desenvolupament del quart i definitiu partit, entre Fernando Verdasco i José Acasuso el vaig mig seguir per ràdio. Verdasco havia guanyat el primer set, però Acasuso el va remuntar i es va posar dos a un. Els comentaris dels locutors – periodistes eren espectaculars. A banda de fer de tècnics, de valorar sobre de si li havia de jugar més a la dreta o més al revés, aviat les acusacions es van adreçar cap al capità de l’equip espanyol, Emilio Sánchez Vicario. Li retreien haver substituït David Ferrer. No sé què van dir al final, quan Verdasco va donar a Espanya la seva tercera Copa Davis.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Assistència: volta i volta

Diumenge l’assistència al Camp Nou no va millorar prou. Els 65.249 espectadors superen de poc la mitjana d’uns 60.000 espectadors, que és la que aproximadament hi ha aquesta temporada. La xifra s’ha quedat lluny dels 75.000 que la Junta directiva preveia. En efecte, dijous, el club va anunciar que la primera jornada amb el nou Seient Lliure havia funcionat molt bé, doncs de les 6.817 alliberacions de mitjana les 72 hores prèvies al partit, s’havia passat a 11.524. I aquest increment d’un 59 per cent els duia a esperar a 75.000 espectadors diumenge contra el Getafe (la previsió no la va fer oficial, però va sortir oficiosament a la premsa).
L’increment del 59 per cent és, certament, espaterrant. Que equivalgui a 4.707 alliberaments, en canvi, és irrisori. Perquè vol dir que dels 32.000 socis abonats que de mitjana ni van al Camp Nou ni alliberen, només 4.707 s’havien vist motivats a beneficiar-se dels avantatges oferts per la Junta: cobrar el 50 per cent del valor de l’entrada de manera immediata, tant si el club la ven com si no ho pot fer.
El més incongruent de tot plegat és el següent: la Junta directiva no ha fet, que se sàpiga, cap estudi preceptiu per a conèixer quines raons són les que realment provoquen que l’assistència al Camp Nou porti baixant temporada rere temporada. No obstant, considera que els motius són tres: els horaris, l’entitat dels rivals i la televisió en obert. És a dir, que la manca d’entrades a taquilles no és en el catàleg. I, no obstant, la mesura adoptada busca obtenir més entrades.
És cert que els serveis del club s’han distingit els últims anys per a vendre gairebé tots els partits totes les entrades de què disposaven. S’aconseguia a base d’anar a buscar els clients, més que no pas els aficionats, arreu, fos a través d’Internet, els guies turístics o els hotels. Tanmateix, és dubtós que el potencial benefici compensi l’elevat risc econòmic en què s’incorre.
L’assistència al Camp Nou s’està convertint en un maldecap que a còpia de remenar-lo farà que prenguem mal tots plegats.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Quan la vella es descompta

Des de dissabte a la mitjanit, la vella culer no parava de fer comptes. Acabaven de jugar el Reial Madrid, el Vila-real, el Sevilla i el València: dels quatres, només el Madrid havia guanyat, a casa contra el Recreativo, per un 1 a 0 molt escarransit i amb mocadors a la graderia. El Vila-real, que encara no havia perdut cap partit, l’havia espifiada de manera espectacular, 0 a 3 contra el Valladolid. Mentre que el Sevilla i el València, en el primer duel entre els candidats al títol, adormien amb un miserable 0 a 0.
El partit contra el Getafe era una oportunitat extraordinària per a omplir el coixí: desena victòria consecutiva, 3 punts més, res de Messi dependència i ja poden passar els rivals directes que els anirem afaitant de camí cap al triplet. La vella culer, compte que comptaràs: 5 punts d’avantatge al Madrid, 6 al Vila-real i 7 al Sevilla i al València. Tanmateix, al final, l’equip de Víctor Muñoz va fer un plantejament molt bo i va arrencar un empat a 1 gol. I els 5, 6 i 7 punts que semblava que ja tenien d’avantatge a la classificació, han quedat en 3, 4 i 5; un coixí encara molt còmode per a esperar els enfrontaments directes amb els rivals pel títol.
L’empat contra el Getafe és una ensopegada inesperada, però només fins a cert punt. El FC Barcelona havia fet el millor inici de la temporada. Duia 9 victòries consecutives, una ratxa potser més anormal que no pas l’empat davant del Getafe. El campionat és molt llarg. Fins ara, tot ha estat molt positiu, per sobre de les expectatives generades a començament de temporada. Només hi ha hagut una badada, contra el Basilea a casa, que havent d’anar dimecres a Lisboa a guanyar-hi, s’observa en tota la seva magnitud. Ara vénen els rivals directes. És el moment de resoldre els dubtes sobre el nivell real de l’equip, que sembla molt superior.
Els blaugranes haguessin pogut guanyar, però els van faltar arguments per a desequilibrar una defensa molt ben posada. De Getafes, el Barça en trobarà més d’un. I encara més perillosos. Val més anar-se’n fent a la idea.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Primer assalt al títol

Aquesta nit, comença el primer assalt al títol de la Lliga espanyola amb un Sevilla – València. Som a la jornada 12. Fins a la 18, en què hi haurà un València – Vila-real, els cinc equips candidats a guanyar el campionat s’hauran d’enfrontar entre ells. Les jornades més apassionants són les 14, 15 i 16 perquè hi ha dos duels directes; les 12, 13, 17 i 18, només n’hi ha un. Quan hagi acabat l’assalt, s’hauran jugat en total 10 partits, és a dir, s’hauran posat en joc 30 punts. El màxim a que un equip pot aspirar és a 12 punts, un botí suficient com per a marcar una distància significativa.
L’observació del calendari ofereix més dades interessants: dels quatre partits que aquests cinc equips jugaran, el Sevilla i el Reial Madrid en tenen 3 a casa seva (els andalusos s’han de desplaçar a Madrid a la 14 i els madrilenys a Barcelona a la 15), el Barça en té 2 a casa (l’altre és el València a la 14) i el València i el Vila-real només en disputen 1 al seu terreny (contra el Vila-real i el Barcelona, a les jornades 18 i 16, respectivament). I un altre apunt encara: tret del València, els altres quatre equips afrontaran els seus rivals un darrera l’altre. El Sevilla comença primer i el Vila-real, l’últim. Són factors que no es poden deixar de banda i que segur que tenen la seva influència.
És clar, el fet més determinant hauria de ser la classificació actual i les dinàmiques amb què hi arriben. I, en aquest sentit, la posició actual no enganya: FC Barcelona 28 punts, Vila-real 25 (i sense haver perdut encara ni un sol partit) i València, Reial Madrid i Sevilla 23. No obstant, en els duels directes entre els aspirants tots els detalls compten. I molt. Per exemple, en el cas del FC Barcelona, les molèsties que té Messi i que el fan ser dubte per als pròxims partits. O que s’hagi de jugar el primer lloc del seu grup a la Lliga de campions dimecres a Portugal (per haver fet el ruc contra el Basilea).
El títol es guanya contra els rivals directes. Tanmateix, davant del Getafe, per exemple, es pot perdre.

divendres, 21 de novembre del 2008

Quasi metàfora

Diumenge, el FC Barcelona es va enfrontar al Recreativo de Huelva. Em vaig fixar que l'equip andalús lluïa a la samarreta la bandera d'Espanya. No era la primera vegada que ho notava. L'Almeria i el Màlaga, almenys, també la duien. En algun cas, la bandera espanyola se situa al costat de la bandera andalusa. El Sevilla ja fa algunes temporades que la du en els partits de competició europea, molt visible. El Reial Madrid també ho fa des d'aquesta temporada, em sembla. El fet no té més importància. El que és remarcable és el canvi d'opinió que s'observa en tots aquests equips que han decidit de mostrar obertament la seva nacionalitat.
Fa uns anys, quan el FC Barcelona va decidir posar la senyera a la seva samarreta, es va organitzar per totes les Espanyes un bon sarau. Ho criticaven amb tot tipus d'arguments. Deien que no s'havia de barrejar la política i l'esport, que els culers de fora de Catalunya se sentirien ofesos i no comprarien samarretes blaugranes, etc. Rebre el Barça amb banderes espanyoles a la graderia ja feia anys que s'havia generalitzat. Era una resposta evident a les banderes catalanes que des de tota la vida han acompanyat els blaugranes. No se sap si la inclusió de la bandera espanyola a les samarretes de tots aquests equips té a veure amb la decisió que va prendre fa uns anys la Junta directiva del FC Barcelona; tanmateix, en fa tot l'efecte.
Una metàfora és una figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que hi té una certa semblança. No cal que sigui un mot, de fet. Tot sovint s'ha considerat que el futbol, en determinats aspectes, és una metàfora de la vida mateix.
Trobo que la banderetes espanyoles a les samarretes de determinats equips de futbol són metàfores d'una manera molt evident d'entendre Espanya i la seva organització autonòmica. Suposo que és una altra manera d'aplicar la política del cafè per a tothom que tant de mal ha fet als nostres interessos nacionals. Ara: em sembla que no fa res més que reflectir i accentuar la distinta nacionalitat de cadascú.

dijous, 20 de novembre del 2008

El nou Seient Lliure

Els socis del FC Barcelona amb abonament al Camp Nou que tinguin pensat no anar al partit de diumenge contra el Getafe tenen de temps fins avui a les 7 de la tarda per a comunicar-ho al club a través del sistema Seient Lliure si volen beneficiar-se de les modificacions aprovades per la Junta directiva. Els socis abonats que ho comuniquin just 72 hores abans que comenci el partit, rebran de manera immediata el 50 per cent del valor de la seva entrada, descomptat l'IVA i les despeses de gestió oportunes, tant si el club la ven com si no ho pot fer.
L'assistència al Camp Nou ha baixat de manera preocupant. La Junta ha modificat el Seient Lliure per a incentivar els abonats que no van al camp a posar la seva localitat a la venda. I a fer-ho amb prou temps com per a que els serveis del club puguin actuar. La finalitat de la mesura és inequívoca. No obstant, genera tres dubtes.
L'eficàcia. Pel Camp Nou hi passen quatre tipus de rivals: molt interessants, interessants, poc interessants i gens interessants. Cadascun d'aquests partits genera comportaments distints per part dels abonats. El punt d'equilibri entre el poc interès de l'abonat i el molt interès dels socis sense abonament i aficionats és la clau, però es produeix en comptades ocasions. El dia del Madrid hi ha molta demanda i poca entrada a taquilles i, en canvi, el del Benidorm hi ha molta entrada i poc comprador.
El cost econòmic i per a la tresoreria del club, pel compromís d'ingressar immediatament el 50 % del valor de l'entrada, l'hagi venuda o no ho hagi fet. És de suposar que la Junta compta amb què, a partir d'ara, hi haurà pocs Basileas i pocs Benidorms i que la constant seran els d'interès moderat que són els qui obtenen el punt d'equilibri entre oferta i demanda.
Fiscal. No em consta que el club hagi fet cap estudi per a valorar l'impacte del canvi en la naturalesa del sistema del Seient Lliure. De ser un descompte aplicat al preu de l'abonament, en funció de l'ús efectiu assolit la temporada anterior, passa a ser un retorn immediat que pot superar el 100 % del valor total. La mesura genera incògnites fiscals tant per al club com per a l'abonat que passa a tenir ingressos.
Són dubtes que només el temps resoldrà. També servirà per a saber si la falta d'entrades a taquilles, com creu la Junta directiva, és la raó de fons de la baixa assistència al Camp Nou, per sobre de totes les altres que es planegen.

dimecres, 19 de novembre del 2008

La cimera de Washington

La capacitat que tenen els Estats per a controlar l'economia mundial és proporcional a la capacitat que tenen les multinacionals i els mercats financers per a desempallegar-se de les normes amb què pretenen engavanyar-les.
Dissabte, l'anomenat G – 20 que agrupa les principals economies del món i els països emergents van reunir-se a Washington i van aprovar un document que pretén reorientar el sistema financer mundial. La recepta són més inversions públiques i retallada d'impostos, tot en funció de les possibilitats de cadascun.
És sabut que els governs tendeixen a la hipèrbole. De manera que no han dubtat a comparar-se amb la Conferència de Bretton Woods de l'any 1944. Vist que a Washington s'hi van estar 6 hores, que en va sortir una declaració de bones intencions i que va ser convocada a corre cuita i amb poca preparació, la referència sembla d'una gosadia fascinant.
Bretton Woods va durar tres setmanes i va estar precedida per més de dos anys de discussions tècniques. En va sortir el sistema econòmic i financer posterior a la Segona Guerra Mundial i la creació del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Bé, no es tracta ni de minimitzar les capacitats dels governs per a regular els mercats ni de menystenir els treballs de Washington que, certament, vénen precedits per mesures més o menys coordinades i que, forçosament, tindran continuïtat. Que les borses hagin seguit el seu vaivé tampoc no ha de predisposar-nos a veure els resultats com a un fiasco previsible.
Trobo que assistim a un episodi més de la resistència de l'Estat modern a cedir el poder i la sobirania de què gaudeix. Al llarg de la història, tots els sistemes polítics hegemònics han lluitat per la seva supervivència. Ara succeeix el mateix i, tot i que avui els períodes s'han escurçat molt, serà un procés de durada llarga. El món s'ha globalitzat, a tots els nivells, no només l'econòmic i el financer, llevat del poder polític que pretén regular-lo i que segueix fragmentat, sense voler-se'n adonar o adonant-se'n massa.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Serrallonga (i 3): bandoler universal

Serrallonga no és el Robin Hood català. És clar que no. En algun moment, a la sèrie que TV3 va emetre la setmana passada pot semblar que es deixa entreveure un símil semblant. No hi fa res. Almenys, a diferència del senyor de Sherwood, l'existència de Serrallonga està ben provada i bona part dels fets que se li atribueixen són certs.
De fet, el rei de les Guilleries no és res més que la recreació del mite universal del bon bandit o del bandoler generós que roba als rics per a donar als pobres. La diferència amb el Robin Hood anglès, l'existència del qual no està del tot provada per més que els historiadors l'hagin buscat, és que la indústria de l'entreteniment l'ha fet global; per entendre'ns, és un Serrallonga amb màrqueting.
Catalunya és un país que ve de lluny. La seva història, més dissortada que plena, té prou personatges i fets com per a haver construït una unitat simbòlica de valor universal. Hi ha, i hi ha hagut, talent creatiu suficient com per a haver-ho fet per poc que ens hi haguéssim posat. És cert, anem curts d'indústria. Tot i que tenim una televisió pública que qualifiquem de nacional. I, des de la setmana passada, tenim també una Acadèmia del Cinema Català que neix amb una vocació semblant.
Tots els països són cultura. La cultura els dóna fonament i estableix les seves referències essencials. En el cas de Catalunya, nació sense estat, aquestes afirmacions tenen un caràcter vital i absolut. D'uns anys ençà, de la Transició ençà, de fet, els catalans hem confiat massa en la política i els polítics i ens hem oblidat de la cultura. L'hem deixada en un pla secundari quan de sempre la base del catalanisme ha estat cultural. La cultura és el fil que relliga tota la història de Catalunya. I la llengua, és clar.
No hauríem de negligir la importància que tenen dels valors i les idees que ens identifiquen, ni menystenir la saba de la memòria. Potser és donar un pes excessiu al Serrallonga de TV3. I potser Serrallonga tampoc no és el personatge adequat per a sublimar. El cert és que no anem pas sobrats de mites.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Imparables

S'han disputat onze jornades de la Lliga espanyola. El FC Barcelona ha obtingut nou victòries consecutives, a les nou darreres. Dels 33 punts que ha posat en joc, n'ha guanyats 28. Porta 36 gols a favor i 8 en contra. És una marxa impecable i irresistible. La conseqüència és lògica: ha obert un forat amb els seus rivals directes pel títol que, a aquestes alçades, és força significatiu i que comença a reflectir la diferència de joc. De 3 punts amb el Vila-real i de 5 amb el Reial Madrid, València i Sevilla.
El partit d'ahir al camp del Recreativo era força important. El Madrid i el València l'havien espifiat la nit abans, contra el Valladolid i l'Sporting, a fora i a casa. I una estona abans, el Vila-real a Màlaga, cedint un empat a l'últim minut. Només el Sevilla havia fet la feina guanyant al camp del Getafe; però només li servia per a tornar-se a enganxar al grup capdavanter. Els rivals caminen trontollosos. La marxa dels blaugranes els ha estabornits. Era vital no donar-los l'oportunitat de refer-se.
La jornada que ve comença el primer assalt al títol. S'inicien els enfrontaments directes entre els cinc candidats, amb un Sevilla – València. El ball de bastons acabarà a la jornada divuit, amb un València – Vila-real. Diumenge que ve, al Camp Nou contra el Getafe, el Barça tindrà l'oportunitat de fer el coixí una mica més tou.
A Huelva o a Valladolid, contra l'Sporting o contra el Màlaga, no es guanyen els títols. I el tòpic que digui el que més li plagui. En aquests camps i contra aquests rivals els títols es poden perdre, però no guanyar. Els campionats s'obtenen en els enfrontaments directes, ja ho he comentat unes quantes vegades i no em fa por fer-me pesat. Ara mateix, el Barça té quatre rivals pel títol amb els quals es jugarà 24 punts; els 12 primers, ben aviat.
Tampoc els títols es guanyen pel novembre. El tòpic és vàlid, ara sí. L'equip blaugrana és un líder sòlid, fiable i amb recursos per a desembussar un partit com el d'ahir amb una falta assajada que no ens cansarem de veure repetida. A aquestes alçades és moltíssim.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Quan ens compren la veu

No és debades que molts periòdics hagin optat al llarg de la història per anomenar-se independents, malgrat que la independència és una qualitat indefectible del periodisme. Ho hauria de ser, vaja. Per a un periodista és essencial mantenir la seva llibertat individual i, per a fer-ho, és bàsic conservar una distància prudent respecte dels fets o de les persones de les quals en jutja els valors, les qualitats i els defectes.
Tot sovint, els poders públics i les persones que són objecte de la crítica periodística malden per retallar aquestes distàncies. De la mateixa manera, és freqüent que siguem els periodistes mateix els qui busquem d'escurçar la separació que ens n'allunya. Aquesta observació és prou certa en el periodisme català i espanyol. En el periodisme anglosaxó, no ho és tant. En el periodisme polític i l'esportiu és exagerat, però en la resta d'especialitats el fet és semblant. Hi ha qui hi ha vist un dels fonaments de la crisi del periodisme modern.
Als poders públics els incomoda la llibertat de la premsa, gairebé en la mateixa mesura amb què als periodistes ens costa bellugar-nos en un ambient poc amable. Hi ha moltes maneres de condicionar la independència d'un mitjà de comunicació o d'un qualsevol periodista. N'hi ha d'evidents, n'hi ha de subtils i, encara, n'hi ha d'altres d'invisibles. La publicitat, les subvencions o les subscripcions massives són alguns dels recursos més visibles. Molts dels canvis en la línia editorial d'un mitjà s'expliquen per qüestions d'aquesta índole.
Per si algú no se n’ha adonat, aquest article va de la polèmica generada pel reportatge del The Economist sobre l'Estat espanyol “S'ha acabat la festa”. La Generalitat ha protestat oficialment, en una decisió discutible i molt discutida, perquè la realitat del país no hi surt ben reflectida. Sembla que força membres del govern català van rebutjar parlar amb el periodista autor del reportatge. A les pàgines especials del The Economist hi ha força publicitat d'empreses i organismes oficials espanyols. Amb tot, és un bon treball.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Serrallonga (2): guerra entre germans

De tots els diàlegs que hi ha a la sèrie de TV3, em quedo ara amb el que tenen Serrallonga i el capità Pere Antic just abans de l'execució. Serrallonga li agraeix el tracte que ha tingut les darreres hores amb la seva família. Antic li diu que ho ha fet perquè ell podia haver estat en el seu lloc. Antic era el cap de la quadrilla en què s'integrà Serrallonga. Quan el feren fora, obtingué el perdó reial allistant-se en els terços de Flandes. Va ser una sortida per a força bandolers; Rocaguinarda, per exemple, un altre dels llegendaris. Serrallonga li respon rotund: “jo en canvi no hauria estat en el teu”.
De fet, amb les guerres espanyoles i l'opressió castellana, Catalunya ja en tenia prou i massa com perquè a sobre els catalans ens emboliquéssim en guerres civils. Des de la gran guerra catalana del segle XV, es pot dir que hem trobat mil i una raons per a barallar-nos. Josep Benet, a les seves memòries, parla d'una guerra civil catalana dins de la guerra civil espanyola. Si bé no s’ha concloure que aquesta subguerra provoqués la desfeta de la nació catalana, segur que no va contribuir a evitar-la.
A l'època de Serrallonga, les guerres privades entre els nobles catalans, el secular enfrontament entre nyerros i cadells, també va contribuir a afeblir el poder local. És un aspecte que surt reflectit a la sèrie. Com el capità Antic, els virreis de l'època apel•laven als privilegis estamentals i les constitucions per a justificar els seus fracassos contra el bandolerisme. I com Antic, amb l’excusa de l’ordre públic que els catalans no sabien mantenir, van saltar-se l'ordenament jurídic català i van recórrer a represàlies duríssimes contra els fautors dels bandolers, enderrocant-ne les cases i els castells. El duc d'Albuquerque (1616-19) hi va excel•lir. És clar que hi havia un fenomen global que anava en aquesta direcció: el de l'absolutisme per imposar-se als poders feudals.
Malgrat els segles transcorreguts, sembla que els catalans ens entestem a cometre sempre l'error que tant de mal ens ha fet i tant ens afebleix.

divendres, 14 de novembre del 2008

Serrallonga (1): la versió de TV3

La minisèrie dedicada al bandoler Joan Sala, dit en Serrallonga, emesa per TV3 dijous i divendres de la setmana passada, va tenir un bon èxit d'audiència i d'acollida. I, és clar, també un inici tímid de polèmica amb els historiadors perquè consideren que no s'ha estat prou fidel amb el personatge.
És cert. Els autors de la sèrie han optat per retratar el mite més que no pas el personatge real. I no han dubtat a forçar el guió en benefici de l'espectacle. Hi ha situacions que no van succeir i hi ha personatges inventats i d'altres, com el fill monjo del bandoler, a qui han fet créixer de cop per a tenir un diàleg final que va de dret a la sensibilitat de l'espectador.
Però és que els mites i les llegendes ja són ben bé això: el fruit d'un guió adaptat al servei del que es pretén. Sense aquesta aura, Serrallonga seria un bandoler més dels que durant els segles XVI i XVII van cavalcar per Catalunya. Va ser l'últim dels grans bandolers i la seva mort (1633) va arribar gairebé a la vigília de la Guerra de Separació (1640) de la qual la noblesa catalana en va sortir definitivament afeblida.
El romanticisme va agafar Serrallonga i el va convertir en llegenda, tal com va fer -a Catalunya i arreu- amb d'altres personatges o fets susceptibles de convertir en mites. Amb l'objectiu legítim de construir un imaginari col•lectiu que ens expliqués i cohesionés com a poble. El seny noucentista hi va posar ordre.
La sèrie de TV3 compleix aquesta funció. A més, la complexitat de la Catalunya moderna hi apareix prou ben reflectida. La misèria de la muntanya que es vessa cap al pla, les diferents conjuntures que hi ha darrera del bandolerisme, el poder castellà en lluita per arrabassar el poder d'una aristocràcia rural empobrida, la col•laboració d'una part de la societat catalana amb el poder reial, etc.
Si de cas, el que cal demanar a TV3 i a la indústria cinematogràfica catalana és que persisteixi en aquesta feina de revifar els mites i les llegendes nostrades, tan universals com les dels altres. Del comte Arnau a Serrallonga han passat massa anys.

dijous, 13 de novembre del 2008

Vine i dorm!

La tornada dels setzens de final de la Copa del Rei ha confirmat que aquesta competició no té interès per a gairebé ningú. Les assistències als estadis han estat ridícules, i ni amb preus regalats ni inflant les xifres oficials s’aconsegueix dissimular el fracàs de les grades buides. Només el Santiago Bernabéu va oferir una xifra digna.
La competició tampoc no motiva els jugadors. És cert que dos equips de Primera divisió van caure eliminats per equips de la Segona B, i sense el partit únic. Un argument més a favor d’aquesta conclusió. Perquè és obvi que tant el Reial Madrid com el Vila-real són molts superiors al Reial Unión d’Irún i al Poli Ejido. D’altres primeres, com el FC Barcelona i l’Atlètic de Madrid, van superar l’eliminatòria però rendint molt per sota de les seves possibilitats. I la raó no és cap altra que la manca d’interès o la irresistible temptació de prendre’s el partit sense la tensió necessària en un calendari excessivament atapeït.
El cas del Barça és paradigmàtic. Josep Guardiola havia advertit dels riscos del relaxament la prèvia del partit contra el Benidorm. Per això va convocar la primera plantilla i no va recórrer a cap jugador del filial. I va disposar un onze força titular, en una decisió arriscada i discutible; amb Pedro i sense Messi, el FC Barcelona també ha de ser capaç d’eliminar el Benidorm jugant la tornada a casa i amb un 1 a 0 a favor.
Tanmateix, i malgrat els advertiments i les precaucions adoptades per Guardiola, la imatge va ser molt semblant a la de fa una setmana contra el Basilea, que va acabar amb un empat lamentable i inoportú. Ahir, el Benidorm no va forçar la pròrroga de miracle. Hi va haver la mateixa falta de tensió dels blaugranes i el mateix ensopiment general, tan sols remogut durant uns quants minuts de la segona part.
La Copa del Rei no motiva ni als aficionats ni als jugadors. És una competició que fa més nosa que servei en el calendari i que és impròpia d’un futbol tan professionalitzat. El format de partit únic al camp de l’equip de menor categoria tenia interès, almenys, per a l’afició local.

dimecres, 12 de novembre del 2008

En l'eliminació del Madrid

L'article d'avui havia d'anar d'en Serrallonga, de la minisèrie que TV3 va emetre dijous i divendres de la setmana passada. He estat preparant tres articles -no m'hi poso per poc!-, el primer dels quals havia de sortir avui. Però, és clar, l'actualitat mana i la derrota del Reial Madrid a la Copa del Rei davant del Reial Unión d'Irun, un equip de la Segona B, m'obliga a canviar els plans. Queden pendents les reflexions a què m'ha mogut l'emissió de Serrallonga, doncs.
A l'esport, tots els resultats són possibles. Per tant, que un equip com la Reial d'Irun elimini el Reial Madrid, entra dins del que pot succeir. No obstant, la diferència de qualitat entre els dos equips és tan gran que el resultat d'ahir, el del global de l'eliminatòria (6 a 6) de fet, es converteix en massa sorprenent i no s'explica només per les lleis de l'esport que fan que un qualsevol resultat sigui possible. Perquè aquesta afirmació és certa sí, però fins a cert punt. I és que les paraules del tècnic Bernd Schuster al final del partit dient que “és lògic que es dubti de la meva feina”, són una invitació a la Junta directiva a que el destitueixi i a l'hora revelen la seva impotència per a controlar el vestidor.
Al Reial Madrid hi ha mar de fons i no calia aquest resultat per a adonar-se'n. Anit, a la tertúlia dels millors anys de la nostra vida, del Bernat Soler, Jordi Puntí deia que avui les crisis duren molt poc i que s'alternen entre Barcelona i Madrid indefectiblement. És cert. Deu ser aquesta febre consumista que afecta fins i tot les crisis. No obstant, em fa tot l'efecte que també hi ha un problema d'imprecisió en el llenguatge, és a dir, que anomenem crisi a resultats que només són o bé una ensopegada o bé una mala ratxa o un qualsevol altre problema d'una índole totalment distinta. No dic que sigui aquest el cas. Dic que els periodistes estem obligats a saber escriure i això vol dir usar les paraules adequades, els adjectius precisos i els adverbis oportuns.
És clar, l'eliminació del Reial Madrid augmentarà l'eufòria culer. És lògic i és inevitable.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Una preocupació i dos dubtes

Dubtar no té res de dolent, al contrari. Si el dubte s'empra bé serveix per a avançar amb pas ferm en el coneixement de les coses. És un fet que ara el FC Barcelona juga bé i goleja: existeix, doncs.
Les prestacions de l'equip de Josep Guardiola són extraordinàries i, fins a cert punt, insòlites. Els seus registres són excepcionals. El seu joc enamora l'espectador a l'hora que aclapara els rivals. Els barcelonistes i els seus contraris els dediquen elogis sincers i merescuts.
El seu joc i els seus registres són incomparables amb els de la resta de clubs. I, no obstant, respecte dels equips que, presumiblement li han de disputar el títol de la Lliga espanyola, només els ha agafat un punt al segon, dos al tercer i quart, i cinc al cinquè. Un no res. Aquesta és la preocupació que hi pot haver en aquests moments. Les diferències que s'aprecien en el joc i que es plasmen nítides en els marcadors no estan reflectides en la distància que hi ha a la classificació.
Els dos dubtes que es poden plantejar avui són de naturalesa ben distinta. El primer fa referència a la fiabilitat de l'equip a mig termini. És a dir, com respondrà davant del Sevilla, Reial Madrid, València i Vila-real. Ho sabrem aviat. Tot just falten dues jornades. Dubtar només vol dir no donar cap resultat per fet.
El segon dubte és psicològic. Tard o d'hora la marxa de l'equip es torçarà. Tant de bo que no succeís, és clar. No obstant, seria encara més excepcional que no pas la trajectòria de fins ara. Un campionat de lliga és una competició de llarga distància. Es passen moments de tota mena. Llavors, la fortalesa mental és vital. Serà el moment de serrar les dents, patir i tornar-se a aixecar. El dubte no es refereix només al capteniment que poden tenir l'equip i els tècnics. Sobretot, s'adreça més a la reacció que pot provocar en l'afició, els directius i la premsa una qualsevol entrebancada.
Hi ha una preocupació i dos dubtes, doncs. Ara bé, vistes les prestacions de l'equip de Josep Guardiola, només hauria de ser un discurs, un mètode per a confirmar-ne l'existència.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Coses que té el futbol

Completada la desena jornada de la Lliga espanyola, és a dir, jugada ja una quarta part del campionat, el que venim dient des de fa setmanes s'està complint: que el títol serà cosa de cinc equips (FC Barcelona, Vila-real, Reial Madrid, València i Sevilla) i que el primer moment decisiu arribarà ben aviat, entre la jornada 12 i la 18, en què aquests cinc equips s'enfrontaran entre ells. Algun en sortirà malparat, segur. Entre aquests cinc equips només hi ha cinc punts de diferència i, de fet, entre els quatre primers només n'hi ha dos. El sisè és el Deportivo, a cinc punts ja del Sevilla. Aquest cap de setmana no ha fallat ningú, malgrat que només el FC Barcelona ha superat el seu partit amb autoritat i de manera folgada. El València tampoc ha passat angúnies amb el Getafe, però contra deu.
L'estat de forma del FC Barcelona és sorprenent. L'eficàcia és inaudita. Porta 34 gols a la Lliga espanyola, és a dir, una mitjana de 3'4 gols per partit, que és una barbaritat. I només n'hi han fet 8. La diferència és de 26 gols a favor. És ociós dilucidar ara sobre si aquest bon estat de forma és prematur. No tenim les dades que ens farien falta. Per tant, fins que no arribi la primavera, que és quan es decideixen tots els títols, no ho podrem saber. No cal capficar-s'hi, doncs. Millor gaudir de l'espectacle i desitjar que duri.
Destaca l'encert d'Eto'o, amb 13 gols ja a la Lliga espanyola i 3 més a la de Campions. Contra el Valladolid en va fer quatre, en poc més de mitja hora. Mai havia aconseguit aquests registres. Coses del futbol, tot just fa quatre mesos li van dir que es busqués equip, que ja no el volien veure més amb la samarreta blaugrana. Fos perquè no va trobar cap equip que li pagués el que pretenia cobrar, fos perquè no va fer prou per anar-se'n, el cert és que va acceptar les condicions fixades per Josep Guardiola, disciplinàries bàsicament, i s'ha quedat. Ningú sap què hagués passat si Eto'o se n'hagués anat i hagués vingut un altre davanter. Ha anat així. I així s'ha d'acceptar perquè bo és saber-ho.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Torna la intensitat, i els gols

El FC Barcelona va recuperar davant del Valladolid les constants vitals que havia perdut dimarts contra el Basilea. Bàsicament, va recuperar la intensitat. I amb ella, el bon joc que l'havia dut al liderat de la Lliga espanyola, les ocasions i els gols. En va fer 6 contra cap els castellans, amb 4 gols d'Eto'o, que ja en porta 13 a la Lliga, un de Gudjohnsen i un altre d'Henry; però encara en podia haver fet uns quants més, perquè va generar una vintena d'oportunitats, força clares.
Dimarts els blaugranes van empatar a 1 contra un equip inferior com és el Basilea perquè van sortir sense la tensió necessària. Va ser una badada que no és greu però sí que és inoportuna, perquè ara el Barça s'haurà d'anar a jugar el liderat del seu grup al camp de l'Sporting de Lisboa. Per si algú havia dubtat de les raons d'aquell empat, per si a algú li havia generat dubtes sobre la fiabilitat de l'equip, davant del Valladolid, un equip superior al Basilea, va quedar demostrat perquè s'havia fallat dimarts.
El resultat és important per diverses raons. Perquè esvaeix dubtes, si és que n'hi havia. Perquè torna a intimidar els rivals que han de venir. Perquè serveix per a recuperar el liderat que minuts abans li havia arrabassat el Reial Madrid. Perquè la victòria, d'una espectacularitat i rotunditat indiscutible i aclaparadora, contrasta amb les angúnies que va passar el Reial Madrid davant del Màlaga i al Santiago Bernabéu. Perquè l'equip va apropant-se al primer moment decisiu del campionat, l'enfrontament amb els quatre presumptes rivals directes pel títol, sense fallar. Etc.
L'única pregunta que segueix sense aclarir-se és el per què de la baixa assistència al Camp Nou. Davant del Valladolid, 58.276 espectadors, una xifra lleugerament inferior a la mitjana del que es du de temporada, de poc més de 59.000. L'assistència s'ha convertit en un termòmetre de mirada obligatòria i constant. Aniria bé tenir-ne les causes ben aviat. Ni que sigui per estalviar-nos les conclusions a mida del que es pretén argumentar.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Quanta gent anirà a veure el Valladolid?

L'assistència al Camp Nou s'ha convertit en un maldecap. La mitjana d'espectadors en el que portem de temporada no arriba a les 60.000 persones. És una xifra considerable per a un esdeveniment esportiu, però és una mitjana sensiblement inferior a la de la temporada passada, de més de 67.000, i hi ha preocupació. Quanta gent anirà avui a veure l'equip contra el Valladolid és una incògnita.
El president Joan Laporta ha assenyalat tres motius per a explicar aquest descens: el primer, la crisi econòmica general que fa que tothom ens hi mirem més a l'hora de gastar diners; el segon, l'horari dels partits; i, el tercer, les dificultats per a aparcar després que l'Ajuntament hagi impedit que es pugui aparcar malament.
Aquests tres motius són els que més o menys tothom està donant com a bons. Se n'hi afegeixen dos més: un, el de la televisió atès que els partits del FC Barcelona han passat a oferir-se gairebé tots en obert; i dos, el desencantament dels socis i aficionats envers el president i la Junta directiva, que si fa uns mesos es va expressar en mocadorades i a la moció de censura i a l'assemblea, avui s'expressa amb la buidor de les graderies.
Molt probablement, al darrera de la caiguda d'espectadors hi pot haver alguna o totes aquestes raons, i encara d'altres. No obstant, aquest és un fenomen que s'està repetint any rere any. El descens d'espectadors és una constant les darreres temporades. Els 67.000 de mitjana de l'any anterior ja van ser un registre inferior al de la 2006 - 2007, de gairebé 75.000. Per tant, de tots aquests cinc arguments exposats, només els dos darrers s'aguantarien, especialment el de la retransmissió dels partits.
De tota manera, trobo que uns i altres ens hauríem de deixar d'especulacions. El més normal seria fer un estudi seriós per a conèixer els motius reals de la baixada d'assistència. El club és qui té més instruments. Ha anunciat mesures per a incentivar l'assistència. Per a que siguin efectives hauria de saber en què han d'incidir. La veritat no hauria de fer por a ningú i serviria per opinar amb coneixement de causa.

divendres, 7 de novembre del 2008

Obama, la qüestió racial

L'elecció de Barack Obama com a nou president ha generat una immensa esperança a dins i a fora dels Estats Units, encara que per raons força diferents. Per als nord-americans, Obama ha de ser la persona que els tregui del col·lapse econòmic. A fora, l'esperança que ha generat té motius diversos i no és unànime. En general, se'l veu com al president adequat per a resoldre les guerres a l'Iraq i l'Afganistan. En tot cas, a dins i a fora, Barack Obama és vist com al candidat que canviarà la imatge deixada per George W. Bush.
Gairebé succeeix en totes les eleccions als Estats Units que no són nord-americanes i prou, sinó que tothom diposita alguna esperança en un o altre candidat. A Europa és normal que el candidat demòcrata generi més simpaties, no obstant, aquesta vegada ha superat els estàndards habituals i, és evident, el color de la pell de Barack Obama hi ha tingut molt a veure. Ara bé: la qüestió racial no ha estat per a res a la seva agenda electoral. Fa tot l'efecte que els nord-americans, davant dels problemes que els aclaparen, han decidit triar el candidat que els generava més confiança. I, és cert, en el debat econòmic, Barack Obama ha estat més llest i confiat que no pas el seu rival republicà, John McCain.
Barack Obama serà el primer president negre de la història dels Estats Units. No obstant, la qüestió racial no és un problema que es pugui tancar ni amb una elecció individual ni tan sols en el transcurs d'una generació. És un problema que ve de molt lluny i que els nord-americans van solucionant pas a pas. L'elecció de Barack Obama és un pas més, molt important i que apunta en la direcció de la normalitat definitiva. Tanmateix, només és un pas més. Potser el més significatiu és que l'hagin votat no pel color de la seva pell sinó perquè ha convençut la majoria que era el millor candidat per a resoldre'ls els problemes.
Aquest és un matís que des de fora no s'aprecia prou. Aviat Obama començarà a governar i llavors tindrem resposta a totes les esperances dipositades. I sabrem si el problema era Bush, o ho són els Estats Units sencers.

dijous, 6 de novembre del 2008

Les incògnites Obama

Barack Obama ha guanyat les eleccions a la presidència dels Estats Units. La seva victòria ha estat acollida amb un entusiasme general a dins i a fora del país. Prendrà possessió el 20 de gener. Llavors, previsiblement, l'eufòria que ara s'ha desfermat s'haurà apaivagat força. A partir d'aquell dia s'hauran de començar a resoldre les incògnites que l'elecció d'Obama ha generat.
La primera d'aquestes incògnites és molt òbvia: fins a quin punt serà capaç de satisfer totes les expectatives que ha aixecat arreu. La pregunta és evident, però la resposta és una mena de quadratura del cercle atès que són moltes, ambicioses i variades les promeses que ha fet. Ha estat prou generós: “canviaré Amèrica i el món”, ha dit.
Certament, com li ha passat a tots els presidents els Estats Units d'ençà de la Gran Guerra, Amèrica i el món són els seus dos fronts. El més urgent és l'intern. És tan greu el col·lapse de l'economia nord-americana, que no es pot descartar que Obama s'hi posi de seguida sense esperar a la presa de possessió. És un risc no necessari, perquè s'hi hauria de ficar sense tenir la seva administració. L'any 1932, Franklin D. Roosevelt, en una situació econòmica semblant després del crac del 29, es va esperar els mesos preceptius per a llançar el seu New Deal.
El front exterior és ampli, però el focus principal el té a l'Iraq. Per a no decebre l'expectativa creada, hauria de retirar-ne les tropes i entaular-se amb l'Iran. El problema de la política internacional és que és un edifici que s'aguanta per la quietud, perquè s'ha anat aixecant amb els anys i a partir d'un equilibri complicadíssim i precari. Moure una peça i voler que no s'ensorri alguna ala és força pretensiós. Segur que Israel alguna cosa hi diu, per exemple.
D'altres expectatives no són tan fàcils de concretar. La victòria d'Obama hauria de ser el punt final de la lluita iniciada per Martin Luther King. I també la fi de l'era conservadora encetada per Ronald Reagan o, tal vegada, per Richard Nixon. Són conclusions generades per l'entusiasme que els fets encara no han sancionat.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Pecat de supèrbia

La badada del Barça anit davant del Basilea és lamentable i inoportuna. Es va produir perquè tothom havia anat a l'estadi a veure la dotzena victòria consecutiva i l'enèsima golejada d'un equip que enamora. Començant per la premsa, és clar. I acabant pel tècnic i els jugadors. L’empat ha revifat l'Sporting. Els portuguesos van fer la feina i ara es jugaran el liderat del grup a casa seva. El Barça havia d’haver enllestit anit la Lliga de Campions per a concentrar-se en la Lliga espanyola. La lesió d’Iniesta és un argument més en aquest sentit, perquè són fets amb què s’ha de comptar. N’hi haurà més, segur.
Amb tot, hi ha un risc: considerar que l'onze que va disposar Guardiola està format per jugadors no titulars, amb només tres o quatre excepcions. O, que el Barça tindrà problemes davant d'equips que vinguin a tancar-se a pany i forrellat. Em semblen dues conclusions precipitades i equivocades. La primera perquè tots els jugadors que van ser titulars anit ho havien estat ja en d'altres ocasions i ho havien fet bé. Si una virtut s'havia destacat en les onze victòries anteriors era l'amplitud de la plantilla i que no hi havia dependències de cap jugador. És cert que l'entrada de Messi i Xavi va revifar el partit. Però altres cops no han jugat i l'equip no ho ha notat. A més, després de l'1 a 0, el partit va tornar a l'ensopiment d'abans fins que el Basilea va fer l'1 a 1. La segona conclusió seria més discutible.
Va passar que contra el Basilea el Barça va jugar un mal partit perquè se'l van prendre amb l'interès just. L’havien donat per guanyat abans d’hora i no hi va haver la intensitat necessària per afrontar un partit d'aquest nivell. La pressió i la velocitat van aparèixer en comptades ocasions; en totes, el Basilea va ensenyar les vergonyes. Potser no se'ls ho ha de retreure en excés. El desgast de dissabte al fangar de la Rosaleda, els suïssos són molt fluixos, l’anada a l'enterrament del pare de l'entrenador de porters -un gest lloable però inoportú-, etc. Però es va cometre un pecat de supèrbia que hauria de servir de lliçó. A tothom.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Periodisme en temps de crisi

Estic aclaparat. I, és clar, confós. Molt confós. Posem que tenim plantejades tres crisis: la del periodisme, la dels mitjans de comunicació i la crisi econòmica general.
De la crisi del periodisme en vaig parlar fa poc. Vam veure que ja se'n preocupava Josep Maria de Segarra als 50. Així doncs, podem concloure que la crisi és essencial en el periodisme; vull dir que, com en tots els oficis, hi ha bons i mals professionals però que el periodisme, la necessitat d'estar informats, es manté intacta. Els qui ens hi dediquem hem d'adaptar-nos als canvis que qüestionen la forma d'accedir a la informació i el tipus d'informació que se'ns reclama. Les altres dues crisis van estretament lligades. Els mitjans perden lectors i anunciants. La crisi s'accentuarà encara més i l'any que ve serà molt dur. Ningú sap quin paisatge en sortirà tenint en compte l'auge de la premsa digital.
Si en començar deia que estava aclaparat i confós és perquè la cobertura que fan els mitjans del país de les eleccions als Estats Units poc o res té a veure amb cap de les tres crisis de què parlàvem. El desplegament és espectacular. Els menys pobres hi han enviat els seus periodistes estrella amb una escorta luxosa; les ràdios i les televisions ho han fet desafiant totes les lleis de la naturalesa humana i del ja famós jet lag, que també podem qualificar de desfasament horari. En anglès o en català, els estralls són els mateixos, tot sigui dit.
Dues reflexions. La primera: els costos d'una exhibició d'aquesta mena no els sabrem mai, però segur que el retorn que en trauran no cobrirà les despeses realitzades. I, la segona: quan la informació és excessiva provoca soroll i enmig del soroll és impossible entendre res.
Per tant, la conclusió és que tot aquest desplegament no es justifica ni econòmicament ni informativament. Trobo que a l'era d'Internet i la televisió per satèl·lit, un mitjà català s'ha de plantejar les eleccions als Estats Units d'una altra manera. La informació que aboquen és indigerible. Amb una crònica i un parell d'anàlisis, n'hi ha ben bé prou. Ep!, si estan ben fets.

dilluns, 3 de novembre del 2008

De la confiança i el respecte

Els vidres del Turisme estaven entelats, aquest migdia. Aquest és un senyal excel·lent per a saber que a fora hi fa fred de veritat. A dins, en el moment d'entrar-hi, l'ambient és embafador. Des de ben d'hora s'hi han anat condensant tota mena de sorolls, olors i escalfors. És una sensació que dura molt poc. Aviat, el caliu d'aquest bar entranyable et torna a seduir, com cada cop que hi entres.

- Bon dia, senyor Martí.
- Bon dia tingui, senyor Badia.
- Avui tenia especial interès de parlar amb vostè. Ahir, a casa dels sogres, a l'hora de dinar, vam acabar discutint de l'ensenyament i l'educació dels fills. N'hi havia uns que preferien guanyar-se la confiança dels fills, i uns altres, entre els quals jo mateix, que preferíem tenir-ne el respecte. Ja em perdonarà, però tot sovint ho acabo duent tot al futbol o a l'esport, i ahir a la tarda, pensant en el que havíem parlat havent dinat, també ho vaig fer. I, és clar, aquests dies que es comença a criticar el Frank Rijkaard, vaig pensar que l'entrenador holandès va equivocar-se optant per fer confiança als jugadors i deixant-se perdre el respecte. Vostè que ja té néts, què en pensa?
- A mi em sembla que la confiança i el respecte no són incompatibles, oi? No voldria faltar-li, però crec que és un debat absurd, és com aquella altra discussió que tant els agrada als periodistes, del guanyar o jugar bé, oi?, per dur-ho també al terreny del futbol, ja que hi som. Per què, a veure, mentre el Rijkaard donava confiança als seus jugadors i aquests li faltaven al respecte, com vostè ho ha descrit, oi?, el Txiki, el president i la Junta directiva, exactament, què feien? I vostè, si molt m'apura?
- Oh!, doncs, fer confiança a l'entrenador i respectar la seva feina, vull dir, no ficar-nos en el seu terreny de decisió, és clar.
- I no va anar bé, oi?
- Bé, els dos últims anys no, els dos primers sí.
- Per tant, escolti, a mi em sembla que les persones ens hem de respectar i ens hem de tenir confiança perquè les relacions funcionin, oi? Ara bé, la base de tot és que tothom sàpiga estar al seu lloc. Sap què li vull dir? Que qui ha de manar ho faci tan bé com sàpiga i qui ha d'obeir que ho faci sense fer trampes, oi? No ho creu això?
- Vol dir que els pares han de manar i els fills han de creure, vaja.
- Així mateix li ho he dit.
- I, escolti una altra cosa. Vostè creu que a l'hora del vermut ens pot fer profit parlar d'aquestes coses?
- A mi em sembla que no, oi?, però vaja, ha sigut vostè qui ha començat la conversa. Jo l'he respectat i li he fet confiança!

diumenge, 2 de novembre del 2008

Fórmula apassionant

No es pot demanar gaire més: que el campionat del món de Fórmula 1 es decideixi a l'últim revolt de l'última cursa! És el que ha succeït a Interlagos, al Gran Premi del Brasil. No hi ha hagut la resolució que hauríem volgut molts (o almenys jo), però ha estat un final de campionat fantàstic. Amb marge per a la polèmica: s'haurà deixat passar Timo Glock?
Deia fa un parell de dies que calia pluja perquè hi hagués emoció. I n'hi va haver, la justa i oportuna. Minuts abans de començar, un ruixat considerable per a crear confusió i incertesa a tothom. I després, a les voltes finals, la justa per a mullar la pista i provocar canvis d'estratègia a corre cuita.
Durant tota la cursa, Felipe Massa ha anat primer, que és el que havia de fer per a recuperar els 7 punts que li treia Lewis Hamilton al mundial de pilots. L'anglès en tenia prou en quedar cinquè i s'ha passat tres quartes parts de la carrera entre el quart i el cinquè. A 15 voltes del final era clar que si no es posava a ploure a bots i a barrals, tot estava decidit. No hi ha hagut tempesta, però ha plogut prou com per provocar un bon ensurt a can McLaren. Dels del davant, tots han canviat els neumàtics. Tornats a la pista, sorpresa: l'alemany Timo Glock, que no havia canviat neumàtics, era quart i Hamilton cinquè, però molt amenaçat per Sebastien Vettel, un Toro Rosso amb motor Ferrari. A tres voltes del final, Vettel passa Hamilton i el títol és per a Massa. La incògnita era saber si Glock aguantaria el ritme amb els neumàtics de sec. La resposta era sí, però fins al darrer revolt en què Hamilton el passa, acaba cinquè i es converteix en el campió més jove de la història en el seu segon any a la Fórmula 1.
Interlagos ha deixat dues imatges més i una certesa. La imatge cruel: les abraçades a Ferrari, no per al setzè títol de constructors (vuitè en els darrers deu anys), sinó perquè no s'havien adonat de l'última maniobra. I una imatge premonitòria: al podi, Fernando Alonso entre Felipe Massa i Kimi Raikkonen. La certesa: que per a guanyar a Hamilton, Ferrari necessita Alonso i Alonso a Ferrari.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Solvència en un fangar

Extraordinari! Tot ha estat extraordinari, el partit i el resultat. Un partit de sacrifici que el Barça ha resolt amb una solvència indiscutible. D'aquest tipus de partits, en un campionat llarg com el de la Lliga espanyola, n'entra sempre algun. Si Màlaga ja era una plaça complicada per al Barça, haver-la d'afrontar en les condicions en què s'ha trobat el camp donava encara més la raó als qui consideraven que aquesta jornada era un parany. L'equip l'ha superada amb personalitat i contundència. Onzena victòria consecutiva que l'acosta cada cop més a l'objectiu d'arribar ben situat al primer moment decisiu de la temporada, a les quatre jornades en què s'enfrotarà consecutivament als quatre rivals que té per a la Lliga espanyola.
Si a Màlaga no hi hagués hagut l'aiguat que hi ha hagut, el partit hagués estat tècnicament molt millor; és segur del tot. No obstant, de partits en sec, en tenim un munt durant la temporada. Per tant, és d'agrair que de tant en tant hi hagi aquest tipus de partits en què el camp esdevé un fangar i que, més que no pas jugar-los, els futbolistes els disputen. Té la seva gràcia això de no saber quina reacció tindrà la pilota, si seguirà rodant o bé es quedarà aturada rere el jugador que corre com un ànec sense cap. L'atzar hi pot fer més que l'encert o la qualitat, és clar. Un camp en les condicions com les que hi havia a la Rosaleda aquest dissabte al vespre demana als jugadors un esforç extraordinari. Els jugadors més tècnics són els que més pateixen. Trobo que Messi, Xavi i Iniesta, els més habilidosos de l'equip, encara se'n van sortir prou bé. Potser Iniesta va ser el que va patir més, però deunidó.
La victòria té el valor dels tres punts, però té també un punt d'intimidació per als rivals. I aquesta és una apreciació que es va poder observar al partit de Màlaga mateix. Els malaguenys van sortir forts i durant la primera mitja hora van tenir més possessió i van situar el joc en el terreny blaugrana. Un fet insòlit. Però van abaixar els braços aviat. Dues terceres parts del partit van ser d'una comoditat inesperada. Extraordinari!