El gol de Messi a Abu Dhabi

Esportivament, el 2009 ha estat l’any del FC Barcelona. Em sembla del tot indiscutible, tant per als qui siguin aficionats al futbol com per als qui siguin seguidors d’una qualsevol altra disciplina esportiva. Llavors, a l’hora de resumir l’any esportiu en clau blaugrana, els mitjans de comunicació han fet diverses enquestes preguntant als aficionats amb quin moment de la temporada es quedarien o destacarien per damunt de tots els altres. En un any en què l’equip ha aconseguit sis títols, en què ho ha guanyat tot d’una manera molt brillant i amb partits i resultats espectaculars i excepcionals, haver de fer una tria com aquesta no és gens fàcil. Personalment, els resultats que s’han donat majoritàriament no m’han sorprès. En primer lloc, els culers destaquen el gol de l’Iniesta contra el Chelsea, al minut 93 de partit, que va donar la classificació per a la final de la Campions. Indubtablement, aquell fou el moment de més intensitat de tota la temporada perquè de veure’s eliminats definitivament, en només uns segons, els aficionats van passar a veure’s en una altra final europea. D’altres instants que s’han destacat són el 2 a 6 al Santiago Bernabéu i les llàgrimes de Josep Guardiola, moments després de guanyar el Mundial de Clubs. He dit que la tria no m’ha sorprès perquè tots aquests moments són d’una intensitat màxima i avui, quan encara són tan presents, és natural que els aficionats que els han viscut els destaquin per damunt d’uns altres que potser no són tan transcendents. Ara: de la mateixa manera, em penso que d’aquí a uns anys, quan totes les emocions s’hagin apaivagat, la memòria ens farà seleccionar unes altres instantànies. Jo crec que d’aquí a 10 anys, posem, aquest any 2009 serà recordat pel gol de Messi a Abu Dhabi que va donar el sisè títol i el primer Mundial de Clubs i pel 2 a 6 al Santiago Bernabéu, i que moments com el del gol d’Iniesta o les llàgrimes de Guardiola passaran a ser imatges secundàries d’un any inoblidable. Evidentment, mentre tots aquests anys no hagin transcorregut, aquesta és una opinió que no pot ser comprovada; de tota manera, no passa de ser un entreteniment que no té cap mena d’importància.

Gasol, Bolt, Federer...

Esportivament, es miri com es miri, em fa l’efecte que l’any 2009 ha estat l’any del FC Barcelona. Em sembla que la fita que ha aconseguit, de guanyar tots els títols que ha disputat, no té comparació possible. Ara: la vida esportiva ni comença ni molt menys acaba en el Barça, encara que moltes vegades ho sembli. L’any 2009 ens ha deixat moltes imatges memorables, proeses que seran recordades durant molt de temps. L’oferta esportiva és tan àmplia i els mitjans de comunicació ens les fan tan propers, que avui els aficionats als esports ho som a gairebé totes les disciplines i passem de l’una a l’altra amb el mateix entusiasme o gairebé. Em puc imaginar que cadascú, si ara que s’acaba l’any, fa l’exercici de triar un moment o dos d’aquest 2009, tindrà dificultats per a decidir-se. Hi ha hagut gestes que es poden considerar eternes com els rècords obtinguts per l’atleta jamaicà Usain Bolt als campionats del món de Berlín en els 100 i 200 metres; problablement, les seves marques de 9:58 i 19:19 seran batudes d’aquí a un temps, però Bolt, com abans Owens o Lewis, perquè no només ha corregut més de pressa que ningú mai sinó que ha situat l’atletisme en una dimensió superior, serà recordat per sempre més. També algunes fites, com l’anell de l’NBA guanyat per Pau Gasol amb els Lakers, vistos des de la perspectiva catalana –i culer, també–, transcendeixen el triomf mateix; sense haver guanyat res, el debut de Jaume Alguersuari a la Fórmula 1 se situa en aquesta mateix categoria. I encara per a d’altres, l’any 2009 pot haver estat el del retorn del suís Roger Federer al número ú del tennis mundial perquè es tracta d’un esportista que ha sabut resistir la pèrdua del liderat amb un esperit esportiu encomiable. Personalment, en aquest any 2009, a més a més, m’he fixat sobretot en el retorn de Lance Armstrong a l’elit del ciclisme. Encara que no va guanyar, considero que el seu comportament durant el Tour de França, pels valors que ha posat de relleu, és una de les gestes esportives més extraordinàries que s’han fet aquest any que d’aquí a unes hores passarà avall.

Paradoxa electoral

És bo que en una entitat com el FC Barcelona hi hagi eleccions de manera periòdica i ordenada i em sembla molt positiu que els Estatuts limitin el nombre de mandats consecutius d’un mateix president. La democràcia exigeix el respecte de les minories i s’enforteix amb l’alternança. Ara: és extraordinari i insòlit que en una situació com l’actual, en què la Junta Directiva sortint pot presentar un balanç excepcional en pràcticament tots els vessants, inigualable gairebé, la candidatura continuista no tingui garantida la victòria i que ni tan sols sigui la favorita per a la majoria dels electors. És una paradoxa digna d’estudi i que hauria de moure els seus protagonistes a reflexionar d’una manera molt profunda com és possible que hagin arribat a provocar una situació tan estranya i allunyada del sentit comú. La reflexió no l’han de fer ara sinó més endavant, d’aquí a uns quants anys, quan s’hagin apagat tots els focus i hagin deixat l’escena; llavors, enmig de la foscor recobrada, hi veuran més clar. Perquè les respostes, quan són apressades com les que ara es donen, esdevenen forassenyades. El fet més sensacional és que la candidatura que va vèncer el 2003 amb un suport inqüestionable i absolut de la majoria de socis, que va generar una il•lusió col•lectiva mai assolida per cap altra, s’ha anat enfrontant i dividint, i els seus membres, mal partits en tres o quatre bàndols, ara són a punt i disposats a passar comptes i dirimir les seves diferències a les properes eleccions a la presidència del FC Barcelona. El fet que de la Junta Directiva restant, la que ha tingut el privilegi de viure l’any més gloriós de tota la història del club, en puguin sortir dues candidatures parla per ell mateix i és la prova més crua del procés de degradació que s’ha viscut. Com que els resultats són excel•lents i cap candidat dirà que no cal tocar pràcticament res, tinc per segur que aquestes eleccions es jugaran en el terreny personal i tindran l’epicentre en la figura del president Joan Laporta. És una altra raó per a desitjar que ho enllesteixin el més aviat possible i amb tan de silenci com siguin capaços. Per demanar, ara que encetarem un nou any, que no quedi.

Pallissa del Barça al Madrid

En el bàsquet, les temporades són molt llargues o, segons com es miri, molt curtes perquè les dues terceres primeres parts de l’any serveixen de ben poc, per a situar-se en la millor de les posicions de cara al terç final que tant en la Lliga espanyola com en l’europea es decideixen en els play-off. Segur que en el cas de la competició espanyola és més determinant perquè la primera posició a la fase regular dóna l’avantatge de jugar el partit decisiu a la pista pròpia. Ara: totes les trajectòries, encara que no definitives ni determinants, són significatives i, dins de cada trajectòria, determinats partits ho són encara més. En aquesta categoria podríem situar el partit d’ahir a Vistalegre entre el Reial Madrid i el FC Barcelona. El Barça va guanyar de vint-i-dos punts (57 – 79) i ho va arribar a fer de vint-i-cinc. De fet, la diferència entre l’un i l’altre va ser abismal i en la major part del partit, tres quarts ben bé, el marcador va reflectir un avantatge a prop o per sobre dels vint punts. El marcador anava reflectint en tot moment la diferència tan exagerada que hi havia entre un i altre equip; per la intensitat en què hi posava un i altre equip, gairebé semblava un enfrontament entre un equip de l’NBA i un de l’ACB. No és la primera pallissa que l’un es clava a l’altre, però em fa l’efecte que una diferència d’aquesta dimensió no s’havia vist mai, almenys no en època moderna. Aquesta victòria no és gens determinant, malgrat que el Barça avantatja ara el Madrid de dues victòries al capdavant de la classificació, però és significativa. Primer, perquè en clau blaugrana, significa ratificar una trajectòria impecable: aquesta temporada porta 30 victòries (8 a la pretemporada) i només 1 derrota i és una injecció d’autoestima i de confiança extraordinària i un avís a la resta de rivals molt seriós de quin és el potencial actual de l’equip que dirigeix Xavi Pasqual. I, segon, en clau madridista, és una patacada molt considerable que, ni que sigui a nivell anímic, tindrà conseqüències immediates; les apostes milionàries del president Florentino Pérez, també en bàsquet, començant per l’entrenador Ettore Messina, han tornat a estavellar-se contra el FC Barcelona. A vegades hi ha temporades que, tot i ser molt curtes, perquè es decideixen en molt poques jornades, poden acabar sent llarguíssimes i insuportables.

Jaume Ferrer vol ser candidat

El vicepresident del FC Barcelona Jaume Ferrer vol ser candidat a les properes eleccions a la presidència del club. Feia temps que se’n parlava i ahir el propi Ferrer ho va confirmar al programa del Manuel Fuentes de Catalunya Ràdio. Ferrer compta amb el suport d’un bon nombre dels actuals directius, com Albert Perrín, Jacint Borràs, Jordi Torrent, Alfonso Castro i José Antonio Colomer. Com que també el vicepresident primer, Alfons Godall, porta dies dient que s’ho està acabant de rumiar, ara mateix, és gairebé segur que de l’actual Junta Directiva sortiran dues precandidatures, encara que només la de Godall tindrà la benedicció del president Joan Laporta. També han anunciat la seva intenció de presentar-se a la cursa electoral l’exvicepresident Sandro Rosell, l’exmembre de la Comissió Social Agustí Benedito i el president de la Penya Barcelonista Mil•leni de Sant Cugat del Vallès, Jaume Guixà. I l’exvicepresident Ferran Soriano i la resta de directius que van dimitir amb ell es mantenen a l’expectativa. Per a les eleccions poden faltar o bé molt poques setmanes, o bé uns quants mesos encara. Segons els Estatuts dels FC Barcelona, les eleccions s’han de fer entre el 15 de març i el 15 de juny, preferiblement en un dia de partit. Per tant, amb aquest ventall de tres mesos de marge, ara mateix no es pot saber si falta molt o falta poc per a la celebració de les eleccions. En una recent entrevista, amb Jordi Basté a RAC1, Joan Laporta ho va deixar del tot obert. És lògic. El president té la facultat de convocar les eleccions i no ha d’estranyar que ho faci en el moment en què consideri que és millor per als interessos del seu delfí. No hi ha motius per a pensar que aquestes eleccions seran diferents de les que darrerament s’han celebrat. Agafades en general, vull dir. Tret d’un aspecte que em sembla, això sí, molt rellevant: la continuïtat o no del tècnic Josep Guardiola. En aquestes eleccions aquest serà un factor clau. Qualsevol decisió que prengui Guardiola serà interpretable en un sentit o l’altre. Ja s’ha vist. Així que Guardiola va agrair al seu amic i exdirectiu Evarist Murtra haver estat el promotor d’Unicef i el seu primer valedor per a la banqueta blaugrana, el renou que s’ha organitzat ha estat considerable. Per aquesta raó, sóc del parer que les eleccions s’haurien de celebrar el més aviat possible, al mes de març, per treure Guardiola del debat i per enllestir la successió presidencial abans del tram més decisiu del campionat. L’alternativa, fer-les en mig del període més competitiu o immediatament després d’acabar la temporada, aboca la institució a una campanya llarguíssima. Fa por, i molta mandra, només de pensar-hi.
Per cert, Bon Nadal a tothom!

Una selecció no és una nació

La selecció catalana de futbol ha guanyat per 4 – 2 la selecció argentina en el partit disputat aquest vespre al Camp Nou. Tot i que el resultat sempre és important, i aquesta és una victòria de prestigi, en aquests partits amistosos el que més es té en compte és la imatge que es dóna i, en el cas de la selecció catalana, obligada a jugar d’any en any, a més a més, s’ha de valorar l’aspecte reivindicatiu. Per això, més que el resultat i el joc que hagin fet els uns i els altres, el més significatiu d’aquest partit, al meu entendre, són les declaracions que s’han fet les hores prèvies des de la Federació Catalana queixant-se del poc ressò que havia tingut, en referència a les escasses entrades que s’havien venut, fins al punt que el seu president, Jordi Casals, ha vingut a dir que si els catalans no eren capaços d’omplir el Camp Nou potser que deixin de dir que Catalunya és una nació. M’ha semblat una relliscada lamentable i impròpia d’un càrrec institucional, encara que sigui futbolístic. (Deixo de banda que ha confós el 650 aniversari de la Generalitat amb Catalunya, que com a nació té força anys més.) Jo ja comprenc que Casals s’ha il•lusionat molt en el que és el seu primer partit com a president i que ha fet un gran esforç per a contractar Johan Cruyff com a tècnic i, després, dur la selecció argentina de Maradona i Messi (encara que aquest no hagi pogut jugar), i, probablement, la Federació s’hi haurà enganxat els dits perquè no ha venut les entrades que comptava vendre. Una nació, una selecció és un bon lema, però tampoc cal confondre l’una amb l’altra. Trobo que darrerament hi ha massa dirigents que fan anar la nació i la bandera amb una alegria excessiva i sospitosa. Casals, i Cruyff també, s’han queixat amargament de la poca presència de públic; hi han anat, finalment, 53.000 persones, ni una més, ni una menys, segons les dades oficials. Jo no sé de què s’estranyen. La climatologia no ha acompanyat, tampoc, però és que ja fa temps que aquest model de partits de costellada, que equiparen futbolísticament i nacional Catalunya amb La Rioja o Múrcia, s’han esgotat. Que Catalunya jugui té un sentit reivindicatiu i els catalans ja s’han pronunciat prou cops i s’han rascat la butxaca tantes vegades com ha calgut per a dir a tothom i ben fort que volen competir oficialment, amb tota normalitat, com qualsevol altra nació. Però com que ningú dels que ho hauria de fer se’ls escolta ni els fa cas, al final, se n’han cansat i és ben lògic. La Federació ja pot treure’s de la màniga un trofeu de pa sucat amb oli i demanar que no es parli de costellades. De moment, l’únic positiu és que no l’han jugat pels sants Innocents. Per la resta, tot continua igual. Si volen queixar-se, que adrecin els seus retrets als polítics que són els únics que poden treure les seleccions de l’atzucac en què l’han ficada.

Un FIFA per a la Masia del Barça

El FC Barcelona ha culminat un any excepcional, tant individualment com col•lectiva, amb l’obtenció del premi de la FIFA al millor jugador del món del 2009 a Lionel Messi, que ha estat secundat per Xavi (tercer classificat) i Iniesta (cinquè); s’han ficat pel mig Cristiano Ronaldo i Kaka. I encara Alves ha format part d’un onze ideal amb majoria blaugrana. En els esports col•lectius com el futbol, els premis individuals se sustenten en els triomfs del col•lectiu de què formen part: el talent individual posat al servei de l’equip. Rarament un futbolista s’endú un premi individual no basat en les estadístiques (el de màxim golejador, per exemple) si l’equip en què milita no ha aconseguit cap títol destacat. Com que el FC Barcelona ho ha guanyat absolutament tot aquest 2009, és lògic que els jugadors blaugranes més decisius figurin en els primers llocs de tots els premis individuals. Messi no és el primer jugador del Barça a guanyar el màxim guardó instaurat per la FIFA i atorgat pels vots dels capitans i els seleccionadors de les seleccions de les federacions que hi estat afiliades, però sí que és el primer futbolista sorgit del planter que l’obté. Ja fa temps que es valora positivament l’aportació dels jugadors formats a la Masia al primer equip del FC Barcelona i que se’n destaca la singularitat que el fet representa dins del futbol mundial, tan globalitzat. Ara: hi ha un aspecte en què no sé si hi hem parat prou atenció: la universalitat dels jugadors formats a la casa. I quan dic universalitat no em refereixo només a la procedència dels joves futbolistes, també en subratllo la generalitat de les posicions que ocupen a l’equip. Fins fa relativament poc, la Masia destacava per la promoció d’uns determinats jugadors, amb un segell molt propi, com eren els migcampistes organitzadors, i tradicionalment sempre hi ha hagut bons defenses per a fornir el primer equip. Però, la producció de davanters golejadors ha estat històricament escarransida, per exemple. Avui, en canvi, del planter blaugrana surten jugadors per a totes les posicions del camp; hi ha una bona colla de futbolistes a punt per a fer el salt al primer equip i agafar el relleu així que calgui i de qui calgui. És en aquest sentit que els FIFA World Player a Messi, Xavi i Iniesta em semblen significatius i els considero un reconeixement a la feina que des de fa molts anys estant fent els tècnics del planter perquè han estat capaços de donar al FC Barcelona cracs de talla mundial.

Article a El Punt

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/116621-ara-que-ve-nadal.html

Campions el món, campions de tot!!!

Deu ser el destí del FC Barcelona: La seva primera Copa d’Europa la va guanyar al tercer intent i a la pròrroga: la primera Intercontinental, també, a la tercera i a la pròrroga, amb només un minut de diferència respecte de la final de Wembley; llavors el gol de la victòria va arribar al minut 111, a Abu Dhabi l’ha fet al minut 110. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 1, amb gols de Pedro i Messi, l’Estudiantes de la Plata la final del Mundial de Clubs. És el sisè títol consecutiu de l’era Guardiola i una fita històrica al futbol mundial, que consagra el FC Barcelona com el millor club del món de manera incontestable.
Ha estat una final complicadíssima, que els blaugranes han tingut perduda durant 89 minuts, fins que Pedro ha empatat el gol inicial dels argentins. A la primera part el Barça no ha jugat del tot bé. Tres jugades la defineixen: la primera, quan al minut 8 Xavi s’ha quedat en una posició òptima per a xutar a porta i no ha gosat fer-ho. Aquesta jugada ha marcat la fesomia de l’equip durant els primers 45 minuts, excessivament espantat i angoixat, massa tens, que no ha rematat ni una vegada entre els tres pals. La segona jugada també té Xavi de protagonista, ha succeït al minut 33, en què el porter d’Estudiantes li ha fet un penal claríssim que l’àrbitre ha convertit en un fora de porta injust. Aquesta jugada és significativa de quin arbitratge ha fet durant els 120 minuts el mexicà Benito Archundia, molt dolent i completament parcial, en les faltes i a l’hora d’ensenyar targetes. I, la tercera, el gol que ha fet Boselli al minut 37, de cap -i sortint d'una posició en fora de joc-, perquè ha marcat ja tota la final, amb un Estudiantes tancat al darrera volent aguantar l’avantatge, primer, i, després, amb l’empat, intentant d’arribar com fos als penals.
La segona part ha tingut una fesomia completament diferent, potser pel canvi de Pedro per Keita, o potser per la mentalitat ofensiva i de vaitot amb què ha sortit l’equip. Guardiola ha volgut obrir el camp per trencar l'esquema defensiu del tècnic argentí Alejandro Sabella, de tres centrals i dos laterals de llarg recorrregut, i se l'ha jugada amb Pedro, primer, i Jeffren, una mica més tard, i l'ha encertat, l'ha tornada a encertar. De fet, Pedro ha fet les dues primeres rematades a porta (minuts 59 i 62) i ha acabat fent el gol de l’empat al darrer minut del partit. Ara: si amb alguna paraula es pot definir la segona part de la final i tota la pròrroga és la mateixa que defineix tot l’any, el baix continu de tota la temporada: persistència. Perquè el Barça ha guanyat el Mundial de Clubs perquè ha persistit, de la mateixa manera que ha guanyat els altres cinc títols (la Copa del Rei, la Lliga espanyola, la Lliga de Campions, la Supercopa d’Espanya i la Supercopa d’Europa) perquè ha persistit en tot moment. El gol de la victòria l'ha fet Messi, el millor jugador del món, rematant amb el pit, a l'alçada de l'escut, una centrada d'Alves. La manera de fer el gol i el minut, el 110, a les acaballes, després d'haver-ho intentat en un bon grapat d'ocasions poc o molt clares, ha estat la millor síntesi del partit i la temporada: un gol fet amb el cor, amb un cor que no ha defallit en cap moment.
El FC Barcelona acaba de tancar un any extraordinari. Diem que serà irrepetible. I Guardiola afirma que “el futur és negre perquè superar el que hem aconseguit és impossible”. Vés a saber. De moment, el present és d’un blaugrana absolut. I el futur, que potser no serà igual, segur que serà millor: es tracta d’anar afegint fites a un palmarès excepcional i un any inoblidable.

Al Barça li toca l'Stuttgart

El FC Barcelona s’enfrontarà al Stuttgart en els vuitens de la Lliga de Campions. El sorteig que s’ha fet a Nió aquest migdia ho ha deparat així. Dels set equips que li podien tocar, l’equip en què juga l’exbarcelonista Alexandr Hleb era un dels més febles. A la fase de lligueta era al grup del Sevilla i les seves actuacions van decebre força. El desenvolupament de la primera fase de la Lliga de Campions havia estat força lògic i la classificació final havia reflectit molt bé els pronòstics que es podien haver fet, amb l'única excepció, però relativa, de l'eliminació del Liverpool; en el grup dels segons, Bayern de Munic i Milan eren els rivals de més nom, però no ho han fet gairebé i, avui almenys, semblen estar un graó per sota dels vuit primers. Diferent és el cas de l’Inter de Milà; aquest el Barça se l’estalviava d’entrada, perquè li havia tocat en el seu grup, però per a la resta de primers classificats era, probablement, el que ningú volia. Li ha tocat al Chelsea i això fa que dos dels rivals més acreditats de cara al títol s’hagin d’eliminar entre ells. L’altre enfrontament destacat dels vuitens de final, en què també un dels favorits quedarà pel camí, és el Milan – Manchester United. La resta, a priori, ofereixen pronòstics de compliment previsible: Bayern de Munic – Fiorentina, CSKA – Sevilla, Olympique de Lió – Reial Madrid, Porto – Arsenal i Olympiacòs – Girondins. Ara: com que tots aquests partits es disputaran d’aquí a dos mesos, la forma actual dels equips, la que han mostrat a la fase de classificació, és merament orientativa. Amb tot, és clar que quedar primer a la fase de grups és quasi garantia de tenir uns vuitens de final benèvol. Els quarts de final ja seran tota una altra història, el començament de fet de la història.

A mi no m’agraden els toros

El Parlament ha acceptat tirar endavant la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que demana prohibir les corrides de toros. El PSC – PSOE, el PP i Ciutadans havien presentat esmenes a la totalitat per no seguir amb la tramitació parlamentària de la ILP; en la votació secreta que s’ha fet, el no a les esmenes ha guanyat per 67 vots contra 59, i hi ha hagut 5 abstencions. El més interessant de la votació ha estat que s’ha fet en secret i CiU i PSC han donat llibertat de vot als seus diputats. ERC i IC hi votaven en contra i el PP i Ciutadans, lògicament, perquè havien presentat les esmenes, a favor. La votació secreta és poc defensable, perquè els diputats són delegats dels electors i els electors tenen dret a saber si compleixen correctament amb el mandat que se’ls ha atorgat. Ara: és obvi que en un debat tan emocional com el de les corrides de toros, el vot secret ha ajudat els diputats a votar en consciència. I també tinc clar que si la votació ha aixecat tanta expectació és, en part, per la incertesa del resultat. Que es tracti d’una iniciativa popular, que es tracti de les corrides de toros és essencial, és clar, per entendre l’expectativa mediàtica extraordinària aixecada i perquè hagin vingut corresponsals de tot el món a cobrir la votació. Però la inseguretat del resultat ha afavorit l’expectació.
Ara fa molts anys que no veig una corrida de toros. I si mai, fent zàping, caic en algun canal que en fan, o en algun telenotícies es parla d’un fet relacionat amb els toros i se’n mostren imatges, tendeixo a canviar immediatament d’emissora o trec la mirada de la pantalla. De petit n’havia vist a la televisió perquè hi havia algun familiar que li agradaven, un oncle em penso, i televisió espanyola en programava constantment. Ara, veure com es tortura l’animal no m’agrada i em molesta profundament i trobo que és una mostra de fins a quins límits de primitivisme podem arribar encara els humans. Tot i això, dubto que la prohibició sigui el camí més adequat ni considero que l’argument de l’espanyolitat hagi de tenir cap pes en aquest debat. Més que prohibir les corrides de toros, em penso que hauríem d’aspirar a què decaiguessin per falta d’espectadors. Però ja entenc que és una aspiració d’una ingenuïtat absoluta.

Futbol blaugrana, idioma universal

L’entrenador de l’Atlante de Mèxic, José Guadalupe Cruz, havia dit dies abans d’enfrontar-se al FC Barcelona a la segona semifinal del Mundial de Clubs, que al seu rival el tenia molt apamat perquè tenia la sort de veure’l cada setmana per televisió. Indiscutiblement, en aquest apartat, el tècnic mexicà gaudia d’un avantatge notable respecte de l’entrenador blaugrana; per a preparar el partit, Josep Guardiola va haver de documentar-se expressament sobre les virtuts i les mancances d’un conjunt força o del tot desconegut. Sens dubte, l’avantatge de què gaudia el tècnic mexicà no era ni suficient ni determinant per anul•lar la superioritat blaugrana i tan sols li va servir per a fer un plantejament adequat i comportar-se com un rival molt digne. Però aquest és un factor que no s’ha de menystenir i que explica les dificultats que va trobar el Barça dimecres i les que, probablement, trobarà dissabte contra l’Estudiantes a la final del Mundial de Clubs. I trobo que encara hi ha un altre factor més que ajuda a entendre perquè, malgrat ser el FC Barcelona tan favorit pel títol com ho havia estat les dues anteriors ocasions en què ha arribat a la final de la Copa Intercontinental, no es pot donar el campionat per guanyat. Perquè aquest és un torneig desacostumat contra rivals que practiquen futbols desacostumats. És veritat que la final del 1992 es va perdre en part perquè el Barça va viatjar amb el temps massa just, com si no haguessin valorat prou el potencial del Sao Paulo, i que el 2006, després de golejar l’América, l’equip i el cos tècnic es van relaxar excessivament i inconscient i van afrontrar l’Internacional de Porto Alegre amb massa alegria. Tanmateix, també és cert que jugar contra equips brasilers –o argentins, com serà el cas de dissabte– planteja unes dificultats noves. Òbviament, aquestes dificultats no són insuperables però serveixen per a escurçar les distàncies que hi ha entre un i altre equip. El llenguatge del futbol és internacional i amb una pilota als peus tots els futbolistes s’entenen, d’acord, però hi ha uns quants dialectes que donen a aquest esport una riquesa infinita. La gràcia del Barça actual és que el seu idioma és el més universal de tots.

La final ja existeix

El FC Bacelona ha guanyat l’Atlante de Mèxic per 3 a 1 (gols de Sergio, Messi i Pedro) i s’ha classificat per disputar la final del Mundial de Clubs contra l’Estudiantes argentí, dissabte a partir de les 17:00. El Barça no ha patit, però no ho ha tingut fàcil. O, més ben dit, ho ha tingut més complicat del que íntimament tots els culers es pensaven. Josep Guardiola ja havia advertit de les dificultats de l’equip mexicà, però com que el tècnic blaugrana té el mateix posat de preocupació tant si es juga contra el Madrid com si es juga contra la Cultural Lleonesa o el Xerès, els seus advertiments s’han convertit en una cantarella a la qual, qui més qui menys, respon dient-se que no n’hi haurà per tant. I, efectivament, la superioritat dels jugadors blaugranes s’ha fet palesa durant tot el partit, però els ha costat ben bé una hora de joc doblegar la resistència mexicana. L’Atlante ha demostrat que té el FC Barcelona molt ben estudiat, fruit de veure’l cada setmana jugar per la televisió. Han tingut l’encert de posar-se per davant en el marcador, al minut cinc, gràcies a aprofitar una de les llacunes que té l’equip blaugrana i que, en el que duem de temporada, ja li ha provocat un parell de disgustos: les pilotes llargues des de la defensa que obliguen els centrals a defensar reculant. I encara han estat capaços de provocar un ensurt cinc minuts després, però, en general, la sensació ha estat que el Barça acabaria imposant-se perquè en cap moment l’equip s’ha destarotat i ha actuat amb la convicció i la persistència de sempre. Això sí, Guardiola ha hagut de recórrer a Leo Messi. Ell ha fet el 2 a 1, tot just sortir, i a partir d’aquest moment els mexicans han baixat els braços i la semifinal ha quedat sentenciada. El joc s’ha obert del tot, han sovintejat les filigranes i les ocasions, també n’hi ha hagut una de mexicana que ha permès a Valdés lluir-se, i Pedro ha assolit el rècord de ser l’únic jugador en la història que ha marcat en sis competicions en una mateixa temporada. Al final, Guardiola ha valorat positivament que la victòria hagi costat lo seu. Probablement, pensant en què va passar fa tres anys a Tòquio –el Barça va guanyar per 4 a 0 l’Amèrica de Mèxic fent una exhibició i la va espifiar a la final–, té molta raó.

L’endemà de l’endemà

L’endemà de les consultes populars sobre la independència de Catalunya a cent seixanta-set municipis hauria hagut de concentrar-se en la valoració dels resultats obtinguts, d’un 27 per cent de participació i un 94 per cent de vots afirmatius. Els promotors de les consultes, i totes aquelles organitzacions i personalitats que les veuen favorablement, haurien d’haver-se dedicat exclusivament a magnificar els percentatges assolits forçant-ne fins on fos raonable la interpretació. I, seguidament, posar-se a treballar de cara a la nova tongada de referèndums que ja hi ha previstos per al febrer i abril per anar-se carregant de raons i construir, de mica en mica, una majoria sòlida amb la qual posar els dirigents dels partits nacionalistes entre el referèndum i la població. I totes aquelles formacions que estan en contra de les consultes o de la independència de Catalunya, també s’haurien d’haver dedicat a minimitzar els resultats, destacant la poca participació i negant qualsevol força simbòlica a aquest tipus de referèndums. I, més o menys, tothom ha complert amb el seu paper, menys el bàndol independentista. Els seus líders s’han dedicat a esbatussar-se i a tirar-se els plats pel cap i tirar cadascú per allà on millor li ha semblat. No sembla la manera ni més intel•ligent ni més adequada per a reprendre el camí cap a la independència del país. El director executiu d’Osona Decideix, Alfons López Tena, ha acusat els membres de la Coordinadora de les Consultes, a Uriel Bertran i Carles Móra, concretament, de no haver fet bé la feina, de ser sectaris i excloents, i de treballar pensant en treure un benefici polític personal a curt termini, en vistes a les eleccions de l’any que ve. Un dels punts de discrepància ha estat la presentació, ahir mateix, d’una Iniciativa Legislativa Popular per a fer un referèndum nacional el 25 d’abril, per part de Carles Móra sense el vistiplau ni de López Tena ni de Bertran. La ILP l’ha d’aprovar la Mesa del Parlament i, posteriorment, els seus promotors han de reunir 50.000 firmes. Ja ho van provar el juny, la Mesa la va rebutjar i d’aquell rebuig va néixer la consulta d’Arenys de Munt. Ara, CiU i ERC han tornat a dir que ho continuen veient precipitat. En política, tant la prudència excessiva com la pressa són errors que acostumen a pagar-se car; encertar el tempo just és gairebé un art i la clau de l’èxit personal i col•lectiu que no semblen tenir els líders del nacionalisme català.

L’endemà del 13 D

L’onada de referèndums per la independència de Catalunya que s’ha celebrat aquest cap de setmana a cent seixanta-set municipis catalans ha obtingut una participació del 30 per cent. El resultat, previsible, ha estat abassegador a favor de la independència. A Sant Cugat, el municipi de més població que ha estat cridat a les urnes, la participació ha estat del 25 per cent, és a dir, un de cada quatre santcugatencs s’hi ha volgut pronunciar i ho ha fet en el mateix sentit de la resta de municipis i semblantment. Les dades d’aquesta població vallesana em semblen significatives perquè es tracta d’un feu nacionalista; de fet, és la plaça més poblada governada per Convergència i Unió i, a més, és el lloc de residència del president del FC Barcelona, Joan Laporta, que ha estat un membre molt actiu de la causa referendària. A mi em sembla que la importància d’aquestes consultes, que van endegar-se fa dos mesos a Arenys de Munt, han agafat embranzida aquest cap de setmana i tindran continuïtat el febrer i l’abril que vénen, amb sengles tongades de referèndums a diferents municipis, és simbòlica, vol dir que l’haurem de valorar d’aquí a un temps, en base a les consciències que hagi pogut despertar i les dinàmiques que hagi generat. Ara: també crec que les dades que s’han donat tenen la seva importància i no es pot fer com si no en tinguessin pel simple fet que no les considerem prou bones i com que el 30 per cent queda pobre agafem la xifra absoluta i parlem de 200.000 vots per la independència. Ja sabíem que guanyaria el sí abassegadorament i que la batalla, si és que n’hi havia alguna, es lliuraria en el camp de la participació. I jo trobo que la participació obtinguda és decebedora, vull dir que, personalment, em sembla pobre atès que es tracta de zones i de municipis amb una consciència nacional forta. No dic que aquests referèndums no puguin acabar tenint transcendència. Dependrà de la intel•ligència i la sinceritat dels seus promotors i de la seva capacitat per a influir en els partits polítics que ens governen. Perquè el pitjor que pot ocórrer és que aquests referèndums no passin de ser mera gestualitat i que la il•lusió que pot haver despertat acabi diluint-se i, per aquest motiu, causant de més frustració i desafecció. Lamentablement, no seria la primera vegada.

Amb el cap al Mundial de Clubs

El FC Barcelona ha guanyat l’Espanyol al Camp Nou per 1 a 0 gràcies a un penal tan rigorós que no és ni televisiu, i gràcies. El partit ha estat molt dolent i no cal donar-hi gaires voltes. Els blaugranes han controlat d’esma la primera part, que els periquitos han afrontat amb una tàctica molt defensiva i, a partir de l’1 a 0, han decidit donar per acabada la feina. A la segona part, l’Espanyol ha tingut més presència i ha amenaçat alguna vegada la porteria de Valdés, però sense exagerar. Totes les anàlisis que s’han anat fent durant els noranta minuts i en acabat per part dels dos entrenadors són certes: els derbis entre el FC Barcelona i l’Espanyol acostumen a tenir més tensió que no pas bon joc i els darrers que s’han disputat, en què els periquitos han arribat a fer molt la guitza als culers, hi han afegit emoció; el tècnic espanyolista, Mauricio Pochettino, ha fet un bon plantejament, tapant a Xavi i Iniesta, i ha encertat en els canvis a la mitja part, provocant que els seus jugadors fessin una passa endavant; s’ha notat el cansament acumulat les darreres setmanes amb viatges llargs i partits de molta tensió i molt decisius; i l’àrbitre, amb la seva actuació, ha tret de polleguera uns i altres que s’han passat més estona preocupats del xiulet que no pas de la pilota. I tot el que es vulgui. Però la sensació que ha fet, gairebé des del primer minut i, més clarament, un cop Ibrahimovic ha transformat el penal de la victòria, és que els blaugranes tenien el cap més posat a Abu Dhabi, en el Mundial de Clubs que disputaran a partir de dimecres, que no pas en el partit que estaven jugant. Es pot arribar a comprendre i es acceptable, en part perquè ha acabat sortint bé. El Barça ha sumat tres punts vitals que li serveixen per a afermar-se en el liderat i mantenir la distància respecte del Reial Madrid que ha obtingut una molt bona victòria a València. Els blaugranes se’n van als Emirats Àrabs amb els deures no només fets sinó molt ben fets, amb una nota molt alta. Així doncs, l’equip arriba a la lluita per l’únic títol que li falta al club i que seria el sisè d’una temporada immillorable, en un estat de forma i anímic òptim. Era el que tocava.

Els referèndums

El poble més petit de tots, Sant Jaume de Frontanyà, inicia avui els referèndums que cent seixanta-set municipis catalans faran aquest cap de setmana. Preguntaran a la seva població si volen que Catalunya esdevingui un Estat dins de la Unió Europea. Recullen el testimoni d’Arenys de Munt, que fa dos mesos justos, el 13 de setembre, va fer la primera d’aquestes consultes sobre la independència de Catalunya. Previsiblement, el sí guanyarà de manera abassegadora, amb guarismes que no s’allunyaran del 96 per cent assolit al municipi maresmenc; la gràcia resideix a saber si la participació superarà el seu 41 per cent. D’entre els cent seixanta-set municipis destaquen, per ser els més poblats, Sant Cugat del Vallès i Tàrrega. Personalment, tinc dues consideracions a fer. És un fet constatable que tots els països que han obtingut la seva independència han hagut d’agafar-se-la; per tant, si Catalunya vol ser independent, en un moment o altre haurà de fer un moviment de ruptura institucional. Aquests referèndums, si bé no són cap moviment, sí que constitueixen un gest en la direcció correcta. En aquest sentit, es poden veure positivament. Ben diferentment observo les interpretacions que es van fer després del referèndum d’Arenys de Munt i que, em temo, es tornaran a repetir a partir d’aquest diumenge, corregides i augmentades. Llavors, els organitzadors de la consulta i els defensors del sí van decretar el començament de la primavera sobiranista en plena tardor política i a les envistes de l’hivern constitucional. Penso que aquests referèndums, en particular, i iniciatives ciutadanes adreçades a conquerir nous espais de sobirania en àmbits diversos, en general, són consultes absolutament necessàries per a despertar consciències i generar dinàmiques i per a saber quants som. Ara: només són gestos i és un error considerar-los com a moviments amb capacitat de proclamar noves primaveres. L’eufòria post referèndums pot ser una tàctica destinada a engrescar, motivar i accelerar la dinàmica engegada, però mai ha de convertir-se en l’estratègia d’un propòsit tan noble.

Temps per a l’esperança

L’elecció de Barak Obama com a president dels Estats Units fa una mica més d’un any va generar una onada de simpatia arreu del món sense gaire precedents. Així que Obama va deixar de fer de candidat per a començar a exercir de president, aquella onada va anar perdent força, com era previsible, perquè moltes de les expectatives que havia suscitat van topar amb la crua realitat, que la il•lusió sempre ens la fa preveure més tendra del que és. Tanmateix, tot i haver perdut empenta, el carisma d’Obama encara és notori i el comitè que atorga els premis Nobel va decidir concedir-li el de la Pau. Obama el va rebre ahir a Oslo. I, probablement, mai un guardonat amb aquest premi, en el seu discurs d’agraïment, ha hagut de justificar-se tant per haver estat ell l’escollit ni ha parlat mai tant de guerra. Va dir que entenia les reticències que ha generat el seu premi perquè tot just és al començament del seu mandat i no pas al final i encara no ha tingut temps de complir les promeses que el justifiquen. I va fer un al•legat a favor de la “guerra justa”, que per a Obama són les dues que lliuren els Estats Units ara mateix, a l’Afganistan i a l’Iraq, i que es justifiquen pels atemptats de l’11 de setembre contra les torres bessones de Nova York. El premi Nobel de la Pau a l’actual president dels Estats Units ha provocat una controvèrsia que és molt comprensible. I, probablement, el comitè que concedeix el premi hauria d’haver esperat un temps abans de carregar a Obama amb una responsabilitat tan gran. Ara: també és possible que aquesta sigui una decisió molt conscient. Primer, perquè de la mateixa manera que Obama no ha tingut temps de fer res, com aquell qui diu, tampoc n’ha tingut per a decebre, circumstància que d’aquí uns anys potser haurà canviat del tot. I, també, perquè més que premiar-li la feina feta, amb aquest Nobel el que es fa és subratllar la feina que s’ha de fer, recordar-li l’esperança que en ell s’ha dipositat, ja que Obama és en aquests moments l’únic polític amb prou carisma per a liderar-la.

Objectiu complert

El FC Barcelona ha guanyat per 1 a 2 el Dínamo de Kíev, amb gols de Xavi i Messi, i passa als vuitens de final de la Lliga de Campions com a primer del seu grup, circumstància que li permetrà enfrontar-se a un segon classificat (Olympique de Lió, Stuttgart, Olympiakos, Porto, Bayern de Munic, CSKA o Milan), i disputar la tornada al Camp Nou. L’acompanyarà l’Inter, que també ha vençut el Rubin Kazan per 2 a 0, de manera que els pronòstics d’abans de començar s’han complert, malgrat que els campions ucraïnesos i russos no han donat el seu braç a tòrcer fins a la darrera jornada. El partit ha estat molt bo, d’un domini aclaparador durant tot el partit. El mèrit és gran perquè ha hagut de remuntar un gol en fred, al minut dos de partit, per culpa d’una errada inesperada del porter Valdés que no ha sabut agafar la pilota en una falta lateral que havia aturat; probablement, un davanter rival li ha desviat un pèl la trajectòria. Ha estat l’únic ensurt. La resta del partit ha estat un monòleg absolut, gairebé impropi d’un patit d’aquest nivell, amb l’equip de casa aculat al seu terreny, sense poder ni sortir al contracop i incapaç de xutar a la porteria contrària. La superioritat de l’equip blaugrana ha estat indiscutible. No hi ha pega possible, només es pot lamentar la lesió de Messi, amb un esquinç al turmell. La trajectòria del Barça és impecable en totes les competicions. Ha tingut alguna entrebancada, és cert, tant a la Lliga espanyola (Osasuna i Athletic Club, per exemple) com a la Lliga de Campions (Rubin Kazan al Camp Nou), però han estat menors i les ha rectificades oportunament i adequada. És a punt de tancar el primer tram decisiu de la temporada positivament, ferms al liderat espanyol, amb la Champions resolta fins al febrer i en molt bona forma per a afrontar el repte del Mundial de Clubs d’aquí a una setmana justa a Abu Dhabi. Probablement, respecte de la temporada passada, l’equip no és tan brillant i li costa una mica més de materialitzar la seva superioritat al marcador, falla més uns contra un del compte. No obstant, fa la sensació que ha guanyat en maduresa cosa que li permet administrar amb més intel•ligència els esforços i, sí és així, és encara molt millor.

Havent passat el pont

Ara que el pont de la Constitució i la Puríssima ja ha passat, he trobat a faltar –bé, és una manera de dir-ho– el debat que acostumava a haver-hi cada cop que hi arribàvem. De fet, em sembla que aquesta és una qüestió que no s’aborda des del 2006, any en què el dia de la Constitució va caure en dimecres i la Puríssima en divendres i la setmana laboral va quedar reduïda en el dilluns i el dimarts. L’any abans havia estat el del debat més efervescent, segons em sembla recordar, atès que queien en dimarts i dijous i no hi havia dos dies laborables seguits; per a qualsevol fàbrica, un autèntic desastre. Previsiblement, l’any que ve el debat tornarà a reobrir-se, ni que sigui tímidament, perquè les dues dates festives ja cauen en dilluns i dimecres. I així, com aquell qui no vol la cosa, haurem arribat a l’any 2011 i ens tornarem a trobar amb la Constitució i la Puríssima en dimarts i dijous. És a dir, que haurem cobert tot un cicle del calendari i el problema, si és que ho és, restarà intacte per a ser debatut i per a tornar-nos a tirar les festes pel cap, amb l’alegria i la passió que ens caracteritza a tots plegats. Jo em penso que no tenim massa remei. Hi ha qui proposa traslladar totes les festes en què s’ocasiona un pont al dilluns més proper i fer un cap de setmana llarg. Per a les fàbriques és una bona solució perquè engegar les cadenes de producció o determinats ginys no els surt productiu si l’han d’aturar cada vint-i-quatre hores. És lògic i comprensible. Ara: hi ha qui també justifica que no tindrà gaire sentit celebrar l’Onze de Setembre, per exemple, el dia tretze o el dia nou. I encara hi ha el sector serveis a qui ja li va bé que de tant en tant hi hagi una setmana de vacances més a l’any. A mi em sembla que les festes s’han de respectar en la data que toquen. Una altra qüestió és si el calendari que tenim, el festiu, el laboral i l’escolar, és el més adequat a l’actual ritme de vida. Hi ha algunes festes que han perdut el sentit que tenien quan van ser fixades, però que mantenim per tradició i perquè hi ha estaments que tenen prou força per a fer-les valdre, i que algunes vegades entren en conflicte amb d’altres que d’altres estaments han introduït perquè ho creuen necessari. Em temo que és un problema irresoluble a mitjà termini.

En ple Tourmalet

La temporada passada, pel caprici del calendari, més o menys en aquestes dates, el FC Barcelona va haver d’afrontar els cinc equips que a priori eren els més forts del campionat de la Lliga espanyola. Com que a tots els equips els passava el mateix, va fer fortuna qualificar aquesta etapa del campionat com el Tourmalet de la Lliga. Personalment, l’expressió no m’agradava gaire i em penso que no la vaig fer servir mai, però reconec que era una manera gràfica de resumir aquelles setmanes de competició i avui m’ha semblat que era oportú rescatar-la. Enguany, no s’ha encunyat cap expressió com aquesta però també valdria per a definir el tram de la temporada en què ara mateix es troba el FC Barcelona. Va començar rebent l’Inter de Milà, un partit clau per a garantir-se la classificació per als vuitens de final de la Lliga de campions, i l’acabarà la setmana que ve amb la disputa del Mundial de Clubs a Abu Dhabi. La temporada passada va pujar el seu Tourmalet particular amb una solvència extraordinària, va aconseguir fer els 12 punts en joc, i es va distanciar decisivament dels seus rivals. Aquell coixí de punts van ser vitals per a passar les ensopegades a la Lliga de començaments d’any. I, en aquesta, el camí que han agafat els blaugranes sembla pastat. Les sensacions pel que fa el joc no havien estat tan bones com ara fa un any, almenys fins al dia de l’Inter. Tanmateix, els resultats a la competició espanyola són encara millors, que aviat és dit. Probablement, la disputa de les dues Supercopes i algunes lesions de jugadors clau en l’esquema de Josep Guardiola han requerit un tipus de preparació diferent de la d’ara fa un any, però l’eficàcia és la mateixa. Si de cas, només cal lamentar que la superioritat en el joc no s’acabi traduint en més punts d’avantatge a la classificació. Però, com també sol passar en els noranta minuts, tampoc el domini aclaparador acaba reflectint-se en el marcador. És el marge de millora que tenen els jugadors blaugranes. De moment, queden tres rampes per a superar: Kiev, Espanyol i Abu Dhabi.

Posen la directa

El FC Barcelona ha guanyat per 1 a 3, amb dos gols de Messi i un d’Ibrahimovic, al camp del Deportivo de la Corunya; manté els cinc punts d’avantatge respecte el Reial Madrid i obté la segona victòria consecutiva a domicili. Ha estat un partit un pèl estrany. Els primers 35 minuts han estat d’un domini abassegador dels blaugranes, de molta possessió i recuperació ràpida, molt intensos, i tres o quatre ocasions de gol molt clares. N’ha concretat una. El Depor feia el que podia, capejar el temporal i mirar de sortir al contracop. Era la millor primera part de la temporada, o gairebé, semblant a la de l’Inter de Milà. Però els gallecs n’han tingut prou amb una sacada llarga del porter Aranzubia i dos cops de cap per a empatar. A partir d’aquí el partit s’ha equilibrat també en el joc i el començament de la segona ha seguit força igual. Semblava la història de sempre: el Barça elaborant les jugades fins a fer perdre la paciència a l’aficionat, deixant passar bones ocasions per a rematar, i un rival a qui no li cal tant de virtuosisme per a ficar-la dins. Fins al canvi de Pedro per a Henry i la nova ubicació de Messi, per darrera d’Ibrahimovic. A partir d’aquest moment, el joc s’ha tornat a situar més a prop de l’àrea gallega. Messi ha fet el segon, de cap, hores abans de rebre la Pilota d’Or a París, demà al migdia. El tercer d’Ibrahimovic, a les acaballes del partit, ha servit per a certificar una victòria importantíssima de cara el campionat de Lliga perquè Riazor sí que és un camp en què es guanyen els títols. El camp del Deportivo és un dels més complicats, tant per al FC Barcelona –en els darrers disset anys només hi havia guanyat dues vegades– com per al Reial Madrid, per tant, és un dels terrenys en què guanyar-hi pot servir per a agafar distància als rivals. La trajectòria del Barça a la Lliga és extraordinària, malgrat que dos punts d’avantatge només (sense comptar amb el partit avançat, és clar) siguin molt pocs i que el joc fet fins ara, la sensació que fa almenys, sigui menys brillant que el de la temporada passada. En el primer moment decisiu de la temporada, pels enfrontaments clau a la Lliga, a la Lliga de Campions i el Mundial del Clubs, em fa l’efecte que el Barça ha posat la directa.

L’altra enquesta

Per a les eleccions a la presidència del FC Barcelona encara falten entre quatre i sis mesos, que en el món del futbol i del Barça és molt de temps, però ja portem dues enquestes en pocs dies. A la del diari Gol del dia 16 de novembre li ha succeït la de El Periódico de dimecres, a 800 socis, en una mostra prou representativa, enquestats el dia del partit FC Barcelona – Reial Madrid. En línies generals, les opinions dels socis no han variat pel que fa l’ordre de les simpaties envers els presumptes candidats, però les distàncies s’han eixamplat molt: Sandro Rosell guanya en totes dues, però el 31 per cent de la primera ha pujat al 56’8 per cent de la darrera. Els altres aspirants també milloren les prestacions, però més modestament: Ferran Soriano, del 9 per cent al 11’4 per cent, Xavier Sala i Martín, del 5 per cent al 9’6 per cent i Alfons Godall, del 4 per cent al 5’9 per cent. Ara, el que sí que ha variat i molt significativament, és que el 37 per cent d’indecisos que hi havia a mitjans de novembre, amb l’arribada del desembre, s’han reduït a només un 15 per cent. Com que les fotografies de la festa de Luz de gas, la de la dutxa a 100 euros l’ampolla, encara no havien sortit, es fa difícil comprendre a què es deu aquesta presa de decisió tan sobtada. Tant se val. A mi em continua semblant que és massa aviat i que, sense deixar de ser interessant, les enquestes que es fan sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona, a aquestes alçades, no poden tenir la mateixa fiabilitat que les enquestes polítiques, perquè l’espai electoral no té la mateixa estabilitat. Sí que és significativa l’aparent contradicció entre els dos terços que aproven la gestió de Joan Laporta i que el consideren un bon president i el 60 per cent que afirmen voler un canvi que recull, gairebé al cent per cent, Sandro Rosell. Dic aparent perquè jo no hi veig cap contradicció: la gestió és bona, Laporta, malgrat tots els seus excessos, sense banda sonora i sense imatges haurà estat un bon president i Rosell, que formava part de la candidatura del 2003, es pot considerar tan continuista com Godall i Soriano (el cas de Sala i Martín ja és d’un altre color).

L’arxiu Horaci Seguí

El cas de l’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles m’ha recordat el de l’Horaci Seguí, que vaig viure de molt a prop quan era director de comunicació del FC Barcelona. M’ho ha recordat perquè es tracta de dos arxius d’un valor extraordinari, no pas perquè siguin casos semblants. L’Horaci Seguí és un dels pocs fotògrafs que els anys seixanta i setanta viatjava amb el FC Barcelona allà on l’equip anava a jugar. El seu arxiu consta d’unes 250.000 fotografies, fetes entre els anys 1963 i el 2003, algunes de tan reconegudes i emblemàtiques com la de Johan Cruyff marcant-li un gol al porter de l’Atlètic de Madrid, Miguel Reina, al Camp Nou, en un salt prodigiós i inesperat, quan semblava que la pilota es perdria. Ara aquest arxiu és propietat del FC Barcelona, del seu Centre de Documentació. No va ser una negociació fàcil. Hi va haver un moment, molt al començament, en què va semblar que les converses es trencaven i que tot l’arxiu aniria a parar a diversos compradors privats, que havien calculat el potencial de moltes d’aquelles fotografies. Hagués estat una llàstima, hagués estat una pèrdua irreparable per al club. En les negociacions hi havia un problema econòmic, és clar, però sobretot passava que l’Horaci Seguí no se sentia ni prou valorat, ni prou ben tractat. Per a ell, aquell arxiu era tota la seva vida, pràcticament, i la clau per a entendre’ns va ser demostrar-li que per al FC Barcelona el fruit dels seus quaranta de feina tenien un valor indiscutible i que faríem tot el que calgués i fos possible per a garantir-ne, primer, la conservació, i, després començaríem la tasca minuciosa d’ordenar-les i fer-les accessibles, amb els mitjans tècnics més idonis. El vam convèncer i, a partir d’aquell moment, refeta la confiança, l’acord ja va ser cosa feta. Ara el seu arxiu, els seus quaranta anys d’anar pel món seguint el Barça amb les seves càmeres, són al Centre de Documentació del FC Barcelona, i les seves fotografies conservades adequadament i tractades per a què puguin ser d’utilitat pública.

Tres punts i cap a casa

Va ser un 0 a 2 i no un 0 a 1, però l’expressió de “0 a 1 i cap a casa” encara val per a resumir què va passar anit al camp del cuer de la Lliga espanyola, el Xerès. Henry, tot just començar la segona part, i Ibrahimovic al minut final, van fer els dos gols que donen tres punts al Barça, el col·loquen provisionalment amb cinc punts d’avantatge respecte del Reial Madrid i certifiquen el millor inici d’un equip blaugrana en la màxima competició espanyola. El partit va ser molt dolent, en el sentit que va ser molt ensopit, amb un joc excessivament lent i passiu, i disputat en un camp petit i amb una gespa no apta per a la pràctica d’un futbol tècnic i atractiu; la pilota feia uns bots tan desacostumats de veure, que més d’una vegada semblava que estigués boteruda. Ara: de partits d’aquests, durant una temporada, n’entren un sarpadet, tres o quatre, la quantitat exacta depèn de la marxa de la Lliga i dels capricis del calendari. En aquest cas, per exemple, a més a més de la poca entitat del Xerès, hi ha fet molt que el desplaçament hagi caigut després d’una setmana tan intensa com l’anterior, amb els enfrontaments contra l’Inter de Milà i el Reial Madrid, i a les envistes d’uns altres tan complicats com l’anada a Riazor i a Kíev i la visita de l’Espanyol. Els tres punts és el més important i l’únic botí que als jugadors blaugranes els podia interessar de la visita a Xerès. El tècnic Josep Guardiola va fer bé les hores prèvies de dir públicament als seus jugadors que si aquest any volien tornar a ser campions, l’esforç fet contra l’Inter i el Madrid, no podia estroncar-se a Chapín. Ara: com que el més previsible és que el Reial Madrid també hi guanyi (el Sevilla ja ho va fer 0 a 2), aquests són partits que no serveixen per a distanciar-te dels teus rivals pel títol, per a marcar-hi diferències decisives, però els has de guanyar per evitar que te les treguin ells. És en aquest sentit que dic que en camps com el del Xerès no es guanyen els títols, per bé que si hi bades més del compte els acabes perdent. Del partit d’anit, l’únic fet que trobo preocupant són els errors massa flagrants de Márquez i el temps excessiu que li està costant a Txigrinski adaptar-se a l’equip. Que hi va haver d’altres jugadors que no van estar a l’alçada de l’oportunitat que tenien, també és cert. I no és una bona notícia perquè bona part de l’èxit de la temporada passada fou que Guardiola va poder comptar tot l’any amb una base de setze o disset jugadors que li permetien fer múltiples combinacions sense que el rendiment global se’n ressentís. Enguany, en canvi, el nombre de futbolistes que li ho permeten fer ha minvat i no és bo perquè tots acabaran fent falta en un moment o altre.

Messi, Pilota d’Or

Era una decisió indiscutible i llargament anunciada: Leo Messi és la nova Pilota d’Or del futbol. De fet, qualsevol (o gairebé, tampoc no cal exagerar) jugador del FC Barcelona s’havia fet mereixedor aquest any d’endur-se el preuat guardó que atorga la revista France Football. I, de fet, entre els cinc primers classificats, hi ha tres jugadors més que la temporada passada, la del triplet, vestien la samarreta blaugrana: Xavi, Iniesta i Eto’o; només Cristiano Ronaldo, el triomfador l’edició passada, s’ha colat en segon lloc. Leo Messi ha guanyat l’elecció amb el nombre més gran de vots que mai cap futbolista ha aconseguit, per sobre de Michel Platini. La Pilota d’Or és un trofeu individual però, rarament, l’obté cap jugador que no hagi fet, a més a més, mèrits col·lectius, vull dir que hagi dut al seu equip o la seva selecció a guanyar els màxims campionats. Em sembla un criteri molt encertat perquè, al cap i a la fi, el futbol és un esport d’equip i és adequat que es premiï l’excel·lència individual si serveix per a què el conjunt triomfi. És exactament el que va succeir la temporada passada i no pas l’anterior; en aquella edició, el talent de Cristiano Ronaldo havia estat més productiu per al Manchester United que no pas el de Messi per al FC Barcelona (encara que la culpa no fos seva). La Pilota d’Or a Messi és, doncs, un reconeixement al jugador més valuós del FC Barcelona de les (per ara) cinc copes, circumstància que queda referendada amb la presència de Xavi, Iniesta i Eto’o. El barcelonisme ha d’estar molt orgullós d’aquest reconeixement, perquè no és només individual, és també global. És un premi a una manera d’entendre el futbol, com a divertiment i com a expressió d’una manera de ser oberta, transparent i noble. I és que, tret d’Eto’o, si algun tret en comú tenen entre ells Messi, Xavi i Iniesta, un argentí, un català i un espanyol, és haver-se format al planter blaugrana, a la Masia, amb tot el que aquest fet representa de concepció futbolística. I, és clar, aquesta nit els toca guanyar a Xerès perquè d’això va el futbol.

Ressons del Barça – Madrid

Tots els Barça – Madrid tenen vuitada, com els sants. I encara que mai no superin en interès i passió el que es viu durant els noranta minuts al terreny de joc, segons com, moltes de les declaracions i anàlisis que es fan els dies següents agafen més significat que no pas el partit en si mateix. El Barça – Madrid de diumenge no ha estat una excepció. Bona part de la premsa madrilenya considera que el Reial Madrid és més líder ara que no pas ho era dissabte, malgrat que d’estar un punt per sobre del FC Barcelona ha passat a estar-ne dos per sota. Els analistes madridistes, amb el director general del club blanc, Jorge Valdano, al capdavant, consideren que “cap equip va jugar com ells al Camp Nou en els darrers dos anys”. Segons aquesta manera de veure-ho, el Reial Madrid, pel joc que va fer, ha sortit reforçat del Camp Nou i és un ferm candidat a disputar-li el títol de campió amb al Barça. Amb tot, també es fixen en el suposat penal de Piqué a Cristiano Ronaldo i el làser amb què van apuntar el davanter portuguès. A Barcelona, en canvi, l’ambient ha estat molt diferent: elogis unànimes a l’actuació de Puyol i Valdés i al joc i coratge de tot l’equip, alta mèdica de Milito, renovació de Márquez i declaracions assenyades –algunes– com les d’Abidal no volent entrar al joc del retrovisor. Personalment, una i altra actituds em semblen molt significatives. És veritat que el Madrid va oferir una millor imatge que no pas havia donat en molts partits d’aquesta temporada, però no en va tenir prou per a guanyar i 270 milions d’euros després, només faltaria que no fos prou competitiu. En canvi, el FC Barcelona, sense presentar la seva millor imatge, la més brillant almenys, va ser capaç d’imposar-se al seu principal rival pel títol. I, a l’hora, signar el millor inici a la Lliga espanyola de la història del club. És a dir, que mentre el Madrid sembla tocar sostre i es conforma amb plantar cara, el Barça té encara un bon marge de millora abans no agafi el seu nivell més alt. Tot plegat només val per a fer bullir l’olla. Perquè si a l’hora dels partits no passa res del que s’ha predit, o passa el contrari, no serveix per a res, però són consideracions que no deixen de tenir el seu significat i, si més no, serveixen per a passar l’estona fins a la pròxima jornada.