Doncs, no em va agradar (del tot)

És clar: caldrà encara matisar un titular ja rebaixat. El partit de dissabte al Camp Nou contra l’Atlètic de Madrid no em va agradar ni convèncer del tot perquè als 8 minuts, a tot estirar als 30, ja s’havia acabat. Un partit de futbol esperes que duri 90 minuts i que la intensitat sigui alta tota l’estona. I n’esperes també que el rival ofereixi com més resistència millor, que no et guanyi, és clar que no, però que no abaixi els braços a la primera estomacada i, molt pitjor, que no surti ja al camp amb els braços avall. I, poc o molt, per molt d’encert dels blaugranes i molta més sort encara, tot això és el que va passar dissabte a la nit al Camp Nou.
Va ser un partit breu, de mitja hora tot just. Els 8 primers minuts són inaudits. S’expliquen per la intensitat i el convenciment amb què van sortir els blaugranes i per la mandra que duien a sobre els matalassers. Però també per la sort d’aplegar en només 5 minuts, els que van del minut 3 al 8, 3 gols improbables: un córner, un penal innecessari i una falta sense porter ni tanca. Del minut 8 al 28 hi va haver els únics instants d’autèntic futbol, en el sentit que hi havia dos equips lluitant amb un cert equilibri de forces. És quan Maxi va escurçar distàncies. Les dues clatellades següents van tancar el partit. Havia passat mitja hora i els porters encara no havien tocat la pilota. Insòlit, tot plegat. Fins al final de la primera part, hi va haver temps per fer-la més grossa encara. Si n’haguessin fet 4 més, els blaugranes és clar, no hagués semblat estrany.
Fa ja uns quants anys, el Barça se’n va anar als vestidors després de jugar una primera part extraordinària contra l’Albacete, havent fet 3 gols als primers minuts també i no havent-ne marcat més per mala sort. Aquell partit va acabar 3 a 3. Contra l’Atlètic de Madrid era difícil que s’escapés cap punt. No obstant, hagués estat fàcil veure el Barça anar-se’n del partit en algun moment. No va passar. Va baixar el ritme, però va mantenir el control fins al minut 90. Excel•lent.