No cal mortificar-se

Trobo que tota aquesta qüestió de l’eufòria i el desencís, vull dir aquesta mania de passar d’un estat anímic a l’altre, sense fer estada en un punt d’equilibri, tan pròpia dels culers, no l’acabem d’analitzar correctament. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, té raó quan demana que aquells que ara es desfan en elogis cap a l’equip, el dia que es perdi, no s’hi acarnissin, que és el que sol passar. Ho va fer dimarts, a Berga, després de la Junta directiva itinerant. Però, al meu entendre, Laporta s’equivoca quan qualifica el patiment com el punt d’ànim mig que cal tenir i, és clar, se li surt de mare el raonament quan el du fins a l’estadi de la mortificació. El futbol és per a passar-ho bé. Per a patir ja hi ha la vida.
Sempre he pensat que el problema no se situa tant en l’estat d’ànim de cada moment, sinó en la pressa que tenim per a cremar les etapes que encara cal córrer. És a dir: el problema no és que en aquests moments els culers estiguin eufòrics per l’estat de forma de l’equip, pels seus bons resultats i el seu joc espectacular; el problema és l’angoixa de voler-ne deduir uns títols que no es resoldran fins d’aquí a força mesos.
Forçant un pèl el símil, podríem considerar que una temporada de futbol és com una cursa de fons. Fins avui, el Barça ha corregut tot just els primers quilòmetres. És en el grup capdavanter i la impressió és que fa millor cara que els seus rivals. Però no hi ha cap senyal que ens permeti dir que acabarà arribant primer a la meta. No tenim cap manera de saber-ho. Ja ho veurem, dependrà de molts factors que s’han de produir i dels quals en desconeixem el desenllaç. No tinguem pressa.
Ara és l’hora de passar-ho bé. Perquè el moment de l’equip és molt bo i perquè sempre hem de buscar el plaer en el camí que fem, i no només en el port a què ens du. A vegades, el lloc a què arribem no ens agrada. No obstant, el viatge ens ha valgut la pena quan han estat plaents les passes que hem recorregut per arribar-hi. I és que, tot sovint, el camí que iniciem té molt més sentit que no pas la clariana a què ens trasllada.