Un mes i trenta-un articles després

Avui fa un mes que vaig inaugurar aquest bloc i aquest és l’article que fa 31. Vol dir que n’he escrit un cada dia. M’ho vaig posar com una obligació i un repte. Com també vaig establir que tots els articles tinguessin el mateix nombre de caràcters, entre 2.000 i 2.100. Fer un article cada dia té la seva dificultat. I el seu atractiu. T’obliga a mantenir-te actiu, a estar pendent de l’actualitat i a reflexionar-hi. No et pots deixar en cap moment. Has d’establir unes pautes de comportament i una rutina de treball. En període de vacances, amb tot el que comporta de canvi d’hàbits i d’hàbitats, s’hi afegeixen les dificultats logístiques. Mai he estat partidari d’explicar els entrebancs que m’he trobat per a fer la meva feina. N’és una part més. Quan treballava a la ràdio, en una època en què no hi havia mòbils, es tractava de localitzar un telèfon des d’on poder connectar amb la ràdio. Les vam fer de tota mena, com desmuntar-ne un d’una cabina pública d’un carrer cèntric de París, mentre a fora es formava una cua cada vegada més impacient i intrigada. Avui, s’ha de trobar un espai amb wifi. No sempre és fàcil, però és més senzill que abans.
L’experiència d’aquest mes ha estat extraordinària. El bloc m’ha aportat el que esperava i he recuperat sensacions antigues i n'he experimentat d’altres que no havia imaginat. L’espai dels comentaris és un risc perquè no sempre són favorables ni agradables (només esborro els que tenen insults, s’adrecin a mi o no), però et fan sentir viu. Tan sols he contestat els lectors que se m’han dirigit directament. Tot i que no descarto intervenir-hi puntualment, considero que l’espai públic és per al lector.
A partir de demà aquest bloc serà un dels que recomanarà la versió nova del diari elsingulardigital.cat. També hi col·laboraré amb un article d’opinió cada quinze dies. I setmanalment em podreu escoltar els dilluns al matí a la tertúlia del programa del Jordi Basté a RAC1 i els dimarts a la nit a la del programa del Bernat Solé a Catalunya Ràdio.

Comença la Lliga, segueix el futbol

Aquest cap de setmana, milers d’esportistes competiran en un munt de disciplines diferents. Més o menys, com cada cap de setmana de tot l’any. Tanmateix, a partir d’avui els periodistes dirigirem la nostra atenció d’una manera exagerada cap al futbol.
Diuen que una part de l’èxit del rugbi es deu al que n’anomenen el tercer temps, en què els rivals al terreny de joc discuteixen del partit que han disputat tot rient al voltant d’una cervesa. De fet, no és res que passi només en el rugbi. Una de les gràcies de qualsevol esport consisteix a comentar les experiències viscudes amb els amics i companys, i que tot sovint només s’assemblen amb el que de veritat ha passat.
El futbol també té un tercer temps i, encara, un temps previ. I és per aquesta raó que és tan popular, més enllà de la incertesa del resultat, la senzillesa de les seves normes o la possibilitat de ser vist per molta gent en un estadi de gran capacitat. Perquè un partit de futbol no dura només 90 minuts més el temps afegit, sinó molt més. I tant és si hi ha polèmica arbitral o no. El partit continua les hores posteriors, amb les rodes de premsa dels protagonistes i les opinions dels experts, i l’endemà al bar llegint la crònica a l’hora d’esmorzar i discutint amb vehemència amb els companys de feina, que millor si són de l’equip més rival de tots, i l’altre dia i el següent a les tertúlies de les ràdios o a les portades dels diaris. Fins que arriba l’hora de parlar del partit següent i la roda torna a girar.
Aquest cap de setmana torna el futbol, si és que no n’hi ha hagut durant un estiu amb Campionat d’Europa i Jocs Olímpics. Aquest cap de setmana torna el futbol, però no només hi ha pilota. Hi ha també un gran premi de motociclisme en què Valentino Rossi pot igualar les 68 victòries de Giacomo Agostini a la categoria reina. I hi ha també l’inici de la Vuelta amb els guanyadors del Tour, Carlos Sastre, i del Giro, Alberto Contador. Hi ha motos i hi ha bicicletes, i hi ha molts altres esports. Però, sobretot, a partir d’aquest cap de setmana hi ha futbol.

Amb fermesa i prou no serà suficient

Quan IC va forçar la compareixença del president espanyol a la Diputació del Congrés, semblava que els partits catalans duien la iniciativa en el debat sobre el nou finançament. L’incompliment dels terminis i els acords fixats a l’Estatut els donava força i l’usaven bé; a més, actuaven de manera coordinada i unida. Hi havia dubtes raonables sobre la solidesa del front comú, per l’experiència acumulada, però la fermesa amb què des del PSC es posava l’interès del país per damunt del lligam amb el PSOE donava peu a creure-se’ls. Per això l’anomenat Pacte de Vilanova entre el conseller Joan Saura i la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega va provocar tanta decepció.
Les diferències sobre el finançament és un conflicte entre governs; l’escenari per a resoldre-les no és el Congrés, per tant. Però la jugada d’IC, secundada per la resta de partits tret del PSOE, tenia un doble avantatge: posava en relleu la minoria parlamentària del govern espanyol i afermava la unitat dels partits catalans. Dit d’una altra manera, que Rodríguez Zapatero s’hauria de prendre seriosament l’envit català.
Després de la compareixença d’ahir del ministre Pedro Solbes s’entén millor l’abast del mal que ha fet el Pacte de Vilanova als interessos de Catalunya. El govern espanyol no només ha recuperat la iniciativa, sinó que es permet contraatacar amb amenaces, perquè creu que el front català és de pa sucat amb oli. Observar els delegats catalans batent-se en retirada i amb arguments que deixen indiferents a qui van adreçats és trist.
Amb tot, la part catalana manté els seus asos: no s’ha de deslligar el finançament dels pressupostos espanyols i el front comú ha de mantenir-se, amb el PSC disposat a fer valdre la seva força dins del PSOE. Que l’acord seria difícil era sabut. A la resistència del govern espanyol s’hi ha de sumar l’oposició de les Comunitats Autònomes. I no hi ha diners a cap caixa. Que calia fermesa, intel·ligència i encert a l’hora de jugar les cartes, era de calaix. Però és el que s’espera dels polítics.

L’article que ja no em pertany

Succeeix sobretot a la literatura, però l’article periodístic no n’està exempt. No debades també és un exercici literari. Passa que el lector arriba a les seves pròpies conclusions. I tant li fa sinó són ben bé les mateixes, o bé són del tot diferents. Tant se val, l’article, com el poema o la novel·la, o qualsevol altra obra que es fa per a ser llegida o admirada, un cop s’ha fet pública deixa de pertànyer al seu autor i passa a ser domini del seu lector o espectador.
L’escriptor israelià Amos Oz, en el seu llibre de memòries Una història d’amor i de foscor, publicat per Anagrama, en parla en un dels seus capítols. Hi distingeix entre el mal lector i el bon lector. El mal lector seria aquell que pretén conèixer exactament què li ha volgut dir l’autor, saber tots els detalls, quina part del relat és autobiogràfica i quina no ho és, si el que explica li ha passat de veritat o tan sols és fruit de la seva imaginació, si tal o qual personatge existeixen de veritat i si hi ha tingut la relació que sembla deduir-se’n...
Els periodistes formaríem part d’aquesta espècie de lectors, en el sentit que som tafaners d’ofici i que fem totes aquestes preguntes que els lectors no sempre tenen l’oportunitat de fer directament a l’autor. Amos Oz accepta el vessant literari del xafardeig, el qualifica del “parent vulgar de la literatura”, i reconeix que “tafanejar en els secrets del proïsme és un impuls etern i universal”.
El bon lector, en canvi, seria aquell qui cerca “el cor del relat” no en “la distància que hi ha entre l’escrit i l’escriptor, sinó precisament en la que hi ha entre l’escrit i el lector”. I “no preguntis si són fets reals. Si és el que li passa a l’autor. Pregunta’t sobre tu mateix. I pel que fa a la resposta, guarda-la per a tu”, conclou.
Amb els articles periodístics succeeix quelcom de semblant. Que un cop publicats deixen de pertànyer a l’autor. El lector en fa la interpretació que considera oportuna, llavors. El problema, si és que n’hi ha algun, és que no sempre es guarda la resposta per a ell.

Un partit escombraries

En els esports de resistència, una part substancial de l’entrenament de la temporada es qualifica, en l'argot, d’escombraries. És aquell que serveix per a sumar quilòmetres sense cap més objectiu que mantenir la base aeròbica. Es fa a una intensitat moderada, per a acumular volum sense cansar-se.
El futbol no és un esport de resistència, tot i que seria interessant discutir-ho. Perquè un dels objectius físics a aconseguir és que els jugadors mantinguin la mateixa velocitat els 90’ i, encara, durant tota la temporada, i aquesta regularitat no és possible sense una bona base de resistència.
Però, tant se val, malgrat que no hi hagi entrenaments escombraries el que sí que hi ha al llarg de la temporada són partits escombraries. Són aquells partits que serveixen per acumular punts, que s’han de guanyar per a sumar, però que no donen els títols.
El partit d’ahir contra el Wisla de Cracòvia era un d’aquests partits escombraries que el FC Barcelona disputarà al llarg de la temporada. El 4 a 0 de l’anada al Camp Nou l’havia convertit en un tràmit. Per tant, s’havia de jugar a una intensitat moderada, per a no patir desgast.
Ben mirat, els grans equips es juguen la temporada en poc més d’una quinzena de partits. Darrerament, la Lliga espanyola s’ha decidit en els enfrontaments directes. La trentena de punts que es disputen entre ells els 6 o 7 primers classificats del campionat són els decisius. De la mateixa manera, són les eliminatòries finals de la Lliga de Campions o de la Copa del Rei les que marquen el resultat final.
El problema per als clubs amb el nivell de pressió i exigència del FC Barcelona és que el concepte de partits escombraries no existeix per als seus aficionats. Llavors, de tots els partits se’n volen fer lectures definitives, i sorgeixen els dubtes. Probablement, diumenge el Numància plantejarà els mateixos reptes que el Wisla. Però també seria normal que els blaugrana sortissin amb una intensitat més elevada. I és que, encara que sigui un partit que cau dins del concepte escombraries, no es pot començar badant.

De l’Assemblea, encara

Quaranta-vuit hores després de la celebració de l’Assemblea de compromissaris del FC Barcelona i a les portes de l’inici de la temporada, és oportú fer una última reflexió sobre el que es va viure diumenge a la tarda al Palau blaugrana. Hi va haver dos fets, molt significatius i en la mateixa direcció, que mereixen ser comentats encara.
El primer, que més de la meitat dels compromissaris abandonessin l’Assemblea un cop s’havia produït la votació sobre la continuïtat del president. I, el segon, que mentre totes les votacions es van aprovar per més del 80 per cent dels compromissaris, la del president va ser del 55 per cent, amb un 40 per cent de rebuig. La interpretació sembla ben senzilla: els socis compromissaris aproven la gestió de la Junta Directiva, però censuren el seu president. Si del resultat de la moció de censura n’havia quedat algun dubte, perquè anava adreçada al president i a la resta de directius, el de l’Assemblea va ser ben clar.
Ni el vot de la moció de censura ni el de l’Assemblea li treuen al president legitimitat per a seguir dirigint el club. Al contrari, ha guanyat les dues votacions i ha de continuar presidint-lo. Ara bé, la lectura ha de ser la correcta, pel bé del club però, sobretot, pel bé del mateix Joan Laporta. I aquesta lectura s’hauria de sostreure de la consideració personal que cadascú tingui respecte de la persona de Laporta.
Al FC Barcelona no hi ha fractura social perquè no hi ha cap enfrontament ideològic entre dues visions distintes sobre com ha de ser gestionat el club. Però sí que hi ha una crisi institucional perquè una part important de la massa social, que ha anat del 60 per cent de la moció al 40 per cent de l’Assemblea, que rebutja el president. Potser no és una situació irreversible, però segur que no es pot fer veure que no passa res ni confiar en què, si entra la pilota, l’opinió canviarà.
Davant d’una crisi, l’enrocament és més una temptació irresistible que una solució, especialment quan, com en el cas del FC Barcelona, la realitat és un referèndum diari.

Pequín 08: reflexió final

La Xina ha organitzat uns Jocs Olímpics “excepcionals”, segons el president del COI, Jacques Rogge. Segurament, no han estat els millors jocs de la història, la fórmula amb què Juan Antonio Samaranch clausurava l’esdeveniment i que només va estalviar-se a Atlanta, l’any 1996. I, de fet, han estat tan “excepcionals” que és lícit preguntar-se si no ha estat precipitat concedir-los-hi.
La Xina havia d’organitzar uns Jocs tard o d’hora. A Occident l’interessa que el gegant asiàtic, amb 1.300 milions de persones, s’acosti als seus estàndards econòmics i socials. La Xina s’ha mostrat al món i el món ha vist detalls que no li han agradat. I és lícit que es pregunti si no ha estat un error donar-los una oportunitat d’aquesta magnitud. Els Jocs Olímpics són una fórmula moderna d’homologació política i la Xina encara suspèn en força criteris.
Analitzar la Xina a partir dels paràmetres occidentals és un error. La Xina és una realitat molt complexa. És aquesta complexitat la que l’ha fet viure aïllada fins fa ben poc i que l’ha mantingut al marge de tota influència estrangera. Al contrari, tots els intents de conquesta, fos física o espiritual, han fracassat i els seus promotors o bé han desistit o bé han estat sinitzats.
Ara la Xina s’obre al món. No ho fa ni tan de pressa ni exactament com voldríem. I el que veiem no ens agrada del tot. Ningú sap com acabarà perquè la Xina no s’havia obert mai. Però és un moviment inexorable. Els dirigents xinesos ho saben de fa temps i la seva preocupació és controlar-lo. L’única cosa que és segura és que quan el moviment s’hagi completat, la Xina no serà exactament igual, però el món tampoc.
Esportivament, Pequín 08 es recordarà per les 8 medalles d’or de Michael Phelps, les 3 d’Usain Bolt i la final de bàsquet entre els Estats Units i Espanya. Per als més erudits quedaran els doblets en 5.000 i 10.000 metres dels etíops Tirunesh Dibaba i Kenenisa Bekele, dues gestes que van als llibres d’història. I, també, pel gran salt xinès que l’ha dut a liderar el medaller.

Ni colpistes, ni traïdors

Joan Laporta podrà esgotar el seu mandat. L’Assemblea li ha donat prou suport per a fer-ho. Dels 946 compromissaris presents, 526 han votat a favor de la seva continuïtat, 376 ho han fet en contra i 40 ho han fet en blanc. Joan Laporta ha guanyat el vaitot que havia fet després de superar pels pèls la moció de censura i patir la dimissió de 8 directius.
Ara bé, la votació és un altre vot de càstig. Laporta l’ha superada per 150 vots de diferència, 55% a 39%. D’aquests 150 vots, 48 es poden considerar garantits (els 25 compromissaris d’elecció directa, els 14 membres de la Junta Directiva i els 9 membres de les comissions estatutàries). La diferència seria de 102 vots, llavors. I el 55% quedaria reduït a un 50’5% de l’Assemblea. Tant se val. Per a l’estabilitat institucional, és el millor resultat que es podia produir. Entrar en un nou procés electoral hagués volgut dir posar el club potes enlaire un altre cop.
A partir d’aquí, el barcelonisme ha d’entendre que no pot seguir fomentant la divisió i l’enfrontament intern. I el president i la Junta Directiva han de ser els primers a fer-ho.
Des de juliol, han sortit diverses informacions segons les quals el president i els directius qualifiquen de “colpistes i traïdors” els 8 directius que van dimitir el juliol. Aquesta setmana ho han escrit Miguel Rico al Mundo Deportivo i l’AVUI al seu editorial.
Un cop d’estat és una acció violenta d’un grup de les forces armades o, segons amplia el Diccionari de l’Enciclopèdia, d’un grup “al marge de la vinculació de les masses”. Cap d’aquestes definicions escau als directius dimissionaris. Els havien escollit els socis. Tampoc la definició de traïció els és oportuna. La fidelitat deguda era als socis i no van “enganyar fingint bona voluntat”.
La precisió lingüística és absolutament exigible. Però, més enllà de les definicions, el que s’ha d’entendre és que des del ressentiment no es pot construir res de bo. Perquè no és veritat que la victòria d’un equivalgui a la derrota de l’altre. Ni que si no ets el meu amic, ets el meu enemic.

Nacionalistes i fidels

L’Assemblea de Compromissaris del FC Barcelona de demà té una agenda atapeïda. A banda de l’habitual aprovació de l’exercici econòmic de la temporada passada i del pressupost per a la que ve, haurà de decidir dues qüestions majors: la continuïtat del president, que després de la moció de censura va decidir posar el seu càrrec a la disposició de l’Assemblea, i la ratificació dels cinc nous directius nomenats en dues tongades, en les dues darreres sessions de Junta Directiva, i la de Jacint Borràs, que encara estava pendent. Les tres decisions que se sotmetran a aprovació són d’una gran transcendència; en qualsevol altra circumstància, un vot negatiu dels compromissaris significaria deixar la Junta en una situació molt compromesa. En aquest cas, però, el vot sobre la continuïtat del president ja és un vaitot que, en bona lògica, hauria d’anar d’acord amb la resta de votacions.
El 10 de juliol van dimitir 8 directius, entre els quals hi havia 3 vicepresidents i el secretari, i la Junta Directiva va quedar reduïda a 10 membres. Atès que els Estatuts del FC Barcelona estipulen que el mínim necessari és de 14 directius, el president estava obligat a nomenar-ne 4 com a mínim. Laporta podia triar entre, almenys, dos perfils: o bé accentuar el de l’actual directiva, o bé buscar perfils complementaris que l’obrissin als sectors del barcelonisme i la societat que no hi estan representats. Si acceptem que els 9 directius que van fer costat a Joan Laporta a la Junta del dia 10 de juliol tenen en comú un perfil nacionalista i de fidelitat al president, hem de convenir que Jordi Torrent, José Antonio Colomer –el president el va nomenar així a la roda de premsa del 28 de juliol, malgrat que la web del FC Barcelona li diu Josep Anton–, Maria Elena Fort, Patrick Auset i Xavier Bagués comparteixen les dues mateixes característiques.
Queda clar que Laporta no vol més ensurts. N’ha tingut ja uns quants en els 5 anys transcorreguts. No és gens estrany, doncs, que hagi optat per envoltar-se de directius fidels.

I tot va començar a Barcelona 92

Per a molts atletes, els Jocs Olímpics són l’esdeveniment per al qual es preparen durant quatre anys. Una medalla o una simple final o la mera participació són l’objectiu de tota la seva carrera. Però per als Estats, els Jocs són una plataforma sensacional per a afermar l’orgull nacional, i no perden passada. L’exemple de la Xina, líder al medaller, és evident. Però la reflexió també val per a realitats nacionals poc qüestionades, com els Estats Units. Els Jocs són una gran fira de mostres en què els Estats llueixen els seus avenços en matèria esportiva. I com que hi ha premi per a tothom, de totes les mides i gustos, tothom té el seu moment de glòria per a cantar les excel·lències i inflar l’orgull patri. I si no hi ha premi o és insuficient, com en el cas de Rússia, una guerra oportuna al Caucas ho compensa.
La força dels Jocs és extraordinària. Realitats nacionals com la catalana no hi tenen res a fer. Per als mitjans de comunicació i els periodistes que es creuen aquest país, la informació dels Jocs es converteix en un galimaties lingüístic i la jerarquització de les notícies en una decisió d’una complexitat tremenda.
Observant aquests dies els mitjans de comunicació de Catalunya, hi ha hagut poques sorpreses. Els qui tenen assumida la seva espanyolitat, treuen pit amb cadascuna de les medalles dels seus olímpics. N’hi ha d’altres per als qui això dels Jocs, mentre esperen que comenci el futbol, un dia és una nosa i un altre dia és un recurs, i encara sort que hi fan pilota i que el blaugrana Messi en jugarà la final.
El paper més complicat el tenen els mitjans que s’autoanomenen nacionals i els que a més a més són públics. Per a ells, definir criteris és un exercici condemnat al fracàs. Es pot parlar dels atletes de la delegació espanyola i subratllar el paper dels esportistes catalans, sinó hi ha un Michael Phelps o un Usain Bolt que vingui al seu rescat. Però és una pobre sortida que no pot servir de consol. I resulta que els espanyols van descobrir l’esport i els Jocs i la seva potència a Barcelona 92!

Dopatge: qüestió d’hipocresia (i 2)

Estar a favor de la legalització del dopatge no vol dir defensar que els esportistes es dopin. Simplement, és pretendre trobar una sortida raonable a una situació que, a banda de ser una lluita perduda, cada vegada més està sortint de mare. El velocista jamaicà Usain Bolt, campió olímpic i recordista mundial dels 100 i 200 metres, ja té damunt seu l’ombra de la sospita. Que els atletes jamaicans no vulguin sortir de la seva illa i anar a entrenar als Estats Units, per exemple, es considera un indici de les pràctiques poc clares que explicarien la seva superioritat en els Jocs Olímpics de Pequín. Cap d’aquests atletes ha donat positiu, però això es veu que no té cap importància, ni per a la premsa ni per als seus companys atletes que han començat a escampar dubtes. El problema és que ni les regles del joc es respecten. Si no hi ha hagut positiu, no hi hauria d’haver dopatge.
Si cada vegada hi ha més veus autoritzades que permetrien l’ús de determinades substàncies, sota control mèdic, per a millorar el rendiment, es deu a diferents motius. I la sospita sistemàtica no n’és el principal. La lluita contra el dopatge s’ha encarat més per a tranquil·litzar consciències que no pas per a resoldre els problemes de salut i de competència deslleial que poden ocasionar.
El constant degoteig de casos positius, a tots els nivells i a tots els esports – i a pesar que no hi ha criteris unànimes d’una disciplina a l’altra–, ens pot dur a concloure que el dopatge és una pràctica habitual i que si no se n’enxampen més és perquè va per davant dels controls. Per tant, s’evitarien més riscos estalviant als esportistes el recurs a substàncies emmascaradores i mètodes i personatges poc recomanables.
El risc més gran que corren els esportistes d’elit és la pràctica esportiva en si mateixa i les necessitats derivades de l’espectacle i el negoci en què l’hem convertit. Si només fos esport, als ciclistes del Tour els faríem pujar el Tourmalet a l’hora de la fresca i no pas mentre fem la migdiada.

Dopatge: qüestió d’hipocresia (1)

El Comitè Olímpic Internacional (COI) va anunciar abans dels Jocs de Pequín que faria 4.500 controls antidopatge i que preveia detectar entre 20 i 30 casos positius. Fins ara, entre els atletes enxampats no n’hi ha cap de renom. A l’espera del balanç final del COI, els més ben pensats poden considerar que els atletes van prenent consciència dels mals del dopatge, i els més escèptics que els mètodes d’emmascarament van per davant dels controls; els casos detectats al Tour de França d’EPO d’última generació hauria estat un advertiment que s’ha tingut en compte.
En la qüestió del dopatge hi ha molt d’hipocresia i poca voluntat d’afrontar el debat obertament. El dopatge és una ajuda química per a millorar el rendiment en competició i per a recuperar la musculatura de manera més ràpida entre entrenaments. Els qui s’hi oposen addueixen que és una competència deslleial i que perjudica la salut dels atletes.
Però l’esport d’elit ha evolucionat en tots els seus aspectes. El material, les instal·lacions –a Pequín s’havia anunciat que el tartan de les pistes d’atletisme i la piscina afavoririen l’obtenció de nous rècords– o els sistemes d’entrenament estan en permanent revisió per a ajudar els atletes a millorar el seu rendiment. També la medicina esportiva evoluciona i hi contribueix. No tots els atletes tenen accés a aquest cúmul de millores. Parlar de competència deslleial és absurd.
Establir la frontera entre el que és una ajuda legal o il·legal és difícil. Els comitès tècnics de les federacions se’n fan un tip d’analitzar els nous materials, i mai s’estalvien les polèmiques. El cas del banyador d’Speedo o el de les pròtesis per a atletes discapacitats són emblemàtics.
Pel que fa la salut, el primer que cal entendre és que l’esport d’elit és esport de risc. I que tot el que envolta l’esport tendeix a augmentar aquest risc. Negar als esportistes l’ajuda mèdica és abocar-los a l’ús de productes emmascaradors. Perquè l’esportista mai renunciarà a millorar les seves marques. I el dopatge sempre anirà per davant dels controls.

De la frustració i l’eufòria

La frustració és filla de l’eufòria. La delegació espanyola als Jocs Olímpics de Pequín ha perdut aquesta matinada una medalla que donava per segura. Javier Gómez Noya, doble campió de la Copa del Món (2006 i 2007) i campió del Món (2007) de triatló, els havia de donar la medalla d’or. Però ha quedat quart. Fa quatre anys, a Atenes, va passar una cosa semblant. Allí, era Ivan Raña, també gallec, qui els havia de donar l’or amb l’ajuda impagable del català Xavier Llobet. Però van fallar. El triatló no és l’únic esport en què la delegació espanyola no compleix les expectatives anunciades pels seus dirigents. La natació ha quedat molt per sota i l’atletisme va pel mateix camí. Els esports d’equip són la gran reserva que els queda, però l’altre dia els de l’NBA van apallissar els de l’ÑBA.
No només als atletes que competeixen per Espanya se’ls punxa el globus de l’eufòria prèvia. També en el triatló, ahir la portuguesa Vanessa Fernandes, gran dominadora de l’especialitat des de fa anys, va haver de conformar-se amb la plata. I, més avall n’hem parlat, la nedadora nord-americana Katie Hoff, que havia de guanyar 6 ors, es va quedar ben aviat molt lluny de l’objectiu. Tanmateix, el cas de Liu Xiang és el més emblemàtic. Campió olímpic a Atenes el 2004 dels 110 metres tanques, era la gran esperança xinesa. L’heroi d’un poble de 1.300 milions d'habitants. Per al règim xinès, és el símbol de l’ascens de la Xina. Liu va anar a la sortida de la seva sèrie lesionat; era impossible que corregués, no tenia cap mena de sentit el que feia. Molt poca gent ho devia saber, perquè el muntatge a l’estadi i la televisió no es va variar per a res. Va fer el gest de sortir, però se’n va haver de tornar abans d’arribar a la primera tanca. La frustració va amarar l’estadi i la nació xinesa sencera.
Passa molt sovint. Ens creem unes expectatives que no som capaços de complir. O bé carreguem a determinades persones unes responsabilitats i unes esperances que no saben o no poden satisfer. I ve la frustració, filla d’aquella eufòria.

Un problema de cultura (i 3)

El problema de la manca de cultura esportiva d’aquest país és una conseqüència, en bona part, de l’educació rebuda a l’escola, en què l’assignatura de gimnàstica ni és assignatura ni és gimnàstica i en què l’esport depèn massa de cada centre escolar i, en un grau excessiu, de la dedicació d’alguns pares; dedicació que s’acaba, òbviament, quan el fill deixa l’escola o l’esport. L’esport escolar té un dèficit estructural absolut en l’ensenyament bàsic i és inexistent en el superior.
Durant molts anys, aquest dèficit el van cobrir de manera molt meritòria els clubs esportius. Però aquests clubs es troben cada vegada amb més entrebancs. Algunes d’aquestes dificultats són de tipus social i tenen a veure amb l’augment de l’oferta lúdica. Avui la canalla prefereix fer esport de consola més que no pas practicar-lo als camps, les pistes o les piscines. D’altres complicacions amb què es troben avui els clubs esportius tenen a veure amb la necessitat de trobar uns espònsors que són escassos i que no reben retorn perquè els mitjans no els dediquen atenció.
Els periodistes som víctimes d’aquest dèficit formatiu i a l’hora en som col·laboradors, perquè és escàs l’espai que dediquem a la majoria de disciplines considerades minoritàries i a explicar la rebotiga de l’esport. El futbol, els resultats, les declaracions, les polèmiques... acaparen gairebé en exclusiva la nostra atenció. Ens excusem afirmant que aquest tipus d’informació és el que reclama el lector o l’oient, sense haver fet cap intent per capgirar la dinàmica i reconeixent de manera indirecta que l’esport ens interessa en la mesura que és negoci i espectacle.
No obstant, hi ha una certa esperança a mig termini. D’una banda, perquè cada cop són més els estudis adreçats a la formació de futurs dirigents esportius. I, d’una altra banda, perquè cada vegada és més gran la presència d’exesportistes en tots els àmbits esportius. Els seus coneixements, però sobretot la seva experiència i prestigi, hauria de servir per apujar la cultura esportiva mitjana del país.

Amb voluntat de persistir

Que el Trofeu Joan Gamper servia per a presentar l’equip a la societat barcelonista ja és cosa del passat. Avui, el Trofeu és una Festa, a l’equip els culers ja l’han vist un munt de vegades per la televisió i enguany en partit oficial al Camp Nou i tot, i el públic ja no és ben bé el soci i l’abonat que deixa unes hores el lloc d’estiueig per a veure l’equip i treure conclusions de cara a la temporada. Amb tot, el Joan Gamper manté l'atractiu i el prestigi.
L’edició d’ahir, guanyada pel FC Barcelona per 2 a 1 al Boca Juniors, va servir per tancar la pretemporada. Els argentins van ser un rival força consistent. Tant, que la línia que separa l’equip titular del suplent va dibuixar-se de manera nítida, especialment pel que fa el mig del camp; sense Xavi i Iniesta la pilota es mou sense velocitat ni criteri. I també va quedar clar que la defensa de tres pot ser un recurs, però per a circumstàncies molt determinades.
S’ha acabat la pretemporada i el que s’ha vist és esperançador, sens dubte. La proposta de Josep Guardiola ha quedat ben clara i no s’allunya del que ens podíem imaginar a partir del seu currículum. De tota manera, encara és més engrescador el que proposa i el que diu que no pas el que es veu al camp. És lògic que sigui així. Passa a totes les pretemporades i no pot ser d’una altra manera.
Abans de començar el partit, Guardiola va adreçar-se al públic del Camp Nou. Amb un parell de frases va resumir la proposta que s’ha vist durant el mes de preparació que porta l’equip: la voluntat de persistir en l’esforç i la necessitat que té l’equip de conquistar el públic; “un repte meravellós”, va qualificar-lo el nou tècnic.
La idea de persistir ha estat sempre una idea molt vinculada al país. És la voluntat de ser que ens ha vingut definint des de fa molt de temps. També ha definit el club i els culers. És la força que impedeix donar-te quan tot es torça. No obstant, els temps han canviat molt. Potser és la falta de perspectiva històrica, però fa l’efecte que avui amb voluntat de persistir i res més no n’hi ha ben bé prou.

Un problema de cultura (2)

Que aquest és un país que aplaudeix el talent i menysté l’esforç és cert, però és una afirmació que ha de ser matisada i desenvolupada. Perquè aquest també és un país d’enveges en què massa sovint l’èxit personal és perseguit fins a convertir-lo en fracàs, o en avorriment. Semblaria, per l’interès, el temps i la tossuderia que s’hi posa, que el fracàs de l’un fos l’èxit de l’altre.
Tot plegat ve a tomb per la decisió dels nedadors Aschwin Wildeboer i Melanie Costa d’anar-se’n a Austràlia i els Estats Units, respectivament, per a seguir progressant. I, efectivament, a banda de la falta d’estímuls per a entrenar que argumenten, també hi ha de rerefons un enfrontament enquistat entre els tècnics de la federació i els entrenadors dels nedadors més destacats. Aquest també és un mal força general, que no es viu només a la natació; hi ha d’altres disciplines en què també són habituals les tensions entre el personal federatiu i els contractats per l’esportista.
Fet el matís, la relació entre talent i esforç no es veu com a un binomi inseparable. Per arribar a l’elit, el talent és necessari però l’esforç és absolutament imprescindible. I, a més a més, mentre el talent pot i ha de ser desenvolupat, l’esforç depèn de manera exclusiva de l’individu. Tanmateix, a les categories inferiors i a l’esport de base, a l’hora de separar el gra de la palla, gairebé sempre el criteri en què es basa la selecció és el talent, que a aquelles edats és més innat que no pas desenvolupat. De fet, ja n’hi diuen detecció de talents, dels seus programes.
En aquest cas, el problema de cultura esportiva queda superat i agreujat per la recerca de victòries immediates. És natural que a la base els triomfs se’ls enduguin els esportistes de més talent. El problema és la lleugeresa d’aquests èxits, que no tindran continuïtat sinó tenen la consistència de l’esforç.
Hi ha un problema de cultura esportiva que és en bona part conseqüència de la deficient formació rebuda. Els periodistes en som víctimes i col·laboradors.

Un problema de cultura (1)

El nedador del CN Sabadell, Aschwin Wildeboer, se n’anirà a Austràlia perquè està cansat d’entrenar-se al costat de nedadors ocasionals i de curset. Wildeboer ha estat l’únic finalista de la delegació espanyola als Jocs de Pequín, en els 100 metres esquena. La nedadora de Palma de Mallorca, Melanie Costa, també se’n va, en el seu cas als Estats Units. Costa té el rècord d’Espanya dels 200 lliures i marxa perquè no troba prou competència en els seus companys d’entrenament. Wildeboer i Costa faran avui el que fa uns anys van fer Santiago Esteva i Sergi López.
Una conclusió apressada ens faria dir que en 40 anys, des que al 1968 el sabadellenc Esteva va emigrar als Estats Units per a entrenar al costat de Mark Spitz no ha canviat res a la natació catalana i espanyola. I no és cert. Avui, els nedadors d’aquí disposen dels mateixos recursos que els seus rivals pel que fa coneixements, entrenadors, instal·lacions... si de cas, l’única diferència –i, certament, no menor– és la facilitat amb què en alguns països es pot compaginar l’esport d’elit amb els estudis. Les universitats nord-americanes són l’exemple més reeixit.
No obstant, hi ha d’altres raons menys evidents darrere d’aquest estancament en què ha caigut l’esport català i espanyol, no només la natació, i que s’està posant de manifest en aquests Jocs Olímpics. Catalunya és un país en què hi ha molts clubs de natació amb excel·lents instal·lacions i que sempre han tret bons nedadors. Atletes que, tanmateix, no han acabat de pujar el graó que els falta per a situar-se de manera habitual en les finals de les grans competicions.
El problema de fons és la manca de cultura esportiva del país. Hi ha ocasionals esportistes de sofà i aficionats al futbol, i dirigents sempre a punt per fer-se la fotografia amb el guanyador i apropiar-se d’un tros de medalla. Valoren el rècord, el gol o la filigrana i prou, i perquè són mèrits evidents, però ignoren tot el que de dificultat hi ha al darrere. Aquest és un país que aplaudeix el talent i menysté l’esforç. I així ens va.

Solvència per contrastar

L’eliminatòria amb el Wisla havia de ser un tràmit, i gairebé segur que ho serà. El 4 a 0 aconseguit a l’anada al Camp Nou és un resultat prou contundent com per a anar a Polònia amb tranquil·litat. A més a més, la diferència de qualitat entre els dos equips és molta. Era un tràmit, però els tràmits s’han de resoldre i l’equip blaugrana ho haurà fet amb aparent facilitat. És el que se n’espera.
El partit d’ahir no permet treure conclusions, ni bones ni dolentes, perquè és massa aviat i el rival no ha ofert prou resistència. Els únics ensurts que va tenir l’equip van ser per un parell de badades defensives a la primera part i una rematada a la sortida d’un córner a la segona, en l’únic xut a porta dels polonesos. Tot i que són errades que ja s’han vist, no valen ni per a fer lectures negatives sobre la solidesa defensiva de l’equip de Guardiola.
El partit era oficial, i d’una gran transcendència, però la impressió és la d’haver assistit a un altre partit de pretemporada. Les sensacions continuen sent bones; control del partit des de la possessió de la pilota, molta pressió des de dalt, camp obert, i interiors i laterals molt ofensius. I l’equip no es deixa anar en cap moment i el nivell d’exigència que imposa Josep Guardiola, capaç de renyar Piqué per no haver estat prou llest per fer de pressa el canvi amb Alves quan es va lesionar, tot i que l’equip guanyava 3 a 0, fa pensar que serà difícil que els jugadors tinguin gaire marge per a relaxar-se.
Era la tornada de l’equip al Camp Nou, després que la temporada passada l’abandonés de mala manera. També era el retorn d’Eto’o un cop s'ha sabut que es queda. El camerunès va fer dos gols i el públic ho va celebrar de tot cor. Va semblar que el jugador i l’equip havien fet les paus amb la grada després d’un final de temporada tempestuós. Aquest és el gran perill dels tràmits que s’han de resoldre amb solvència, especialment els de l’estiu i enmig de l’ambient distès de les vacances, que es pot donar per contrastada el que només és encara suficiència.

Phelps, Hoff: glòria i misèria?

Si abans de començar als nedadors Michael Phelps i Katie Hoff se’ls donava el títol de candidats a ser el rei i la reina de Pequín 08, el més probable és que quan la competició acabi, a l’un i l’altre se’ls qualifiqui com a la cara i la creu. Encara queden unes quantes jornades per disputar, però el guió que s’està escrivint ens mena a l’èxit d’ell i al fracàs d’ella.
Phelps s’havia posat com a objectiu guanyar 8 medalles d’or i superar d’una el rècord de Mark Spitz a Munic 72. Hoff havia de fer una proesa semblant, 6 medalles d’or. Vist el currículum d’un i el de l’altra, el guió no acaba d’encaixar. Sinó fos perquè la mateixa Hoff ha alimentat les expectatives, es podria dir que era una història creada per a acabar amb el final que s’espera: la glòria per al més veterà i fiable, i la misèria per a la jove i tendra noia, les dues cares de l’esport prèviament adjudicades, per a no deixar res a la improvisació.
Phelps porta guanyats 5 ors, amb 5 rècords del món adjunts. Un d’ells, el dels relleus 4 x 100, amb un final apoteòsic, amb el darrer rellevista nord-americà, Jason Lezak, remuntant els dos metres de distància que li duia el francès i fins llavors recordista de la distància, Alain Bernard. La fotografia d’un Phelps exultant per haver guanyat un or que deuria veure perdut, probablement serà la imatge d’aquests Jocs.
Mentrestant, Hoff porta 4 fiascos, si és que es poden considerar així una plata, un bronze i dos quarts llocs. El seu aval eren els 5 ors dels dos darrers mundials i els triomfs i les marques a les classificatòries nord-americanes. Un currículum menys fiable que el de Phelps, que ja s’havia acostat al rècord de Spitz a Atenes 04, però suficient per a començar a escriure la història.
Hoff haurà fallat les expectatives, però no li escau ni la misèria ni la creu que potser algú li atorgarà. L’única creu possible és la desproporcionada intervenció de Rússia contra Geòrgia que contrasta amb el pobre paper dels seus atletes en aquests jocs, per ara vuitens al medaller.

Pensar en positiu

Samuel Eto’o es queda al FC Barcelona. Aquesta tarda s’ha fet oficial. Forma part de la llista de convocats per a l’anada de l’eliminatòria de la Lliga de Campions de demà contra el Wisla de Cracòvia, i l’entrenador blaugrana, Josep Guardiola, ho ha confirmat en la roda de premsa prèvia.
Que el camerunès es quedi al Barça és notícia perquè el club havia declarat reiteradament que estava planificant la temporada sense ell; tampoc no comptava ni amb Ronaldinho ni amb Deco, jugadors ja traspassats.
La causa més decisiva per la qual Eto’o es queda és perquè ni el club ni el jugador han tingut cap oferta que els hagi compensat. No hi fa res que el desenllaç hagi estat aquest. El futbol és d’un dinamisme sorprenent, i qualsevol gir és possible, per inesperat que sembli. Si s’havien creat expectatives sobre la resolució ha estat per la contundència dels pronunciaments.
És indiscutible que d’aquest afer se’n poden extreure unes quantes lliçons sobre què no s’ha de fer i, sobretot, sobre què no s’ha de dir mai, ni en públic ni en privat. De fet, hi ha una màxima ben poc seguida per les persones amb transcendència pública que diu que mai diguis res que no vulguis veure publicat. Aigua en cistell.
Tanmateix, seria una irresponsabilitat dedicar-se ara a remenar en la falta de coherència, les contradiccions o els riscos que hi ha en la decisió adoptada. El més intel·ligent és mirar de positivar el fitxatge d’Eto’o. Tot sovint, la diferència entre un club guanyador i un de perdedor rau en la capacitat que té el primer de transformar en positiu tot el que li succeeix, sigui bo o dolent.
Eto’o té dues taques al seu expedient blaugrana: les declaracions de Vilafranca i la seva absència al partit del Bernabéu, que el Camp Nou va considerar que era voluntària i que per això el va esbroncar de manera reiterada al partit següent.
En l’esport d’elit, cap jugador pot viure de les rendes guanyades. Perquè només val el que fas en cada moment. Els errors passats, doncs, tampoc haurien de comptar.

La crosta socialista

Els dirigents del PSC i els del PSOE s’han embrancat en una guerra d’acusacions de la qual serà interessant observar com se’n surten, a quin preu ho fan i qui n’acaba pagant les conseqüències. A la fermesa del govern en denunciar l’incompliment dels pactes establerts a l’Estatut, el govern espanyol hi ha respost amb més fermesa encara. La discussió ha passat a ser coral, amb l’aparició de veus diverses als dos bàndols.
D’entre les veus del PSC que han sortit en defensa del president de la Generalitat, José Montilla, davant les acusacions de la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, hi ha la del seu portaveu, Joan Ferran. De la Vega havia renyat Montilla pel seu “excés verbal”. En el seu bloc, Ferran hi ha respost que “hi ha excés verbal quan no es compleix el pacte” i que “subvertir-lo és propi de l’Espanya rància”.
Joan Ferran va protagonitzar fa uns mesos una polèmica de forta ressonància quan va parlar de la “crosta nacionalista” que, segons ell, hi ha als mitjans de comunicació públics. D’aquesta “crosta” en formaria part el director i conductor dels Matins de Catalunya Ràdio, Antoni Bassas, que la temporada que ve ja no dirigirà el programa.
Vista la facilitat amb què s’ha començat a arrencar la crosta de què va parlar Ferran, hem de convenir que, en el millor dels casos, es tracta d’una crosta de pa sucat amb oli, que no té res a veure amb la crosta nacionalista que hi ha al PSOE i que ara ha provocat la justa indignació del PSC. “Ens tracten com a una colònia”, han descobert les seves joventuts.
La resposta del govern ha estat ferma davant “l’incompliment amb la democràcia i amb la llei”. La resta de partits, inclòs el PPC, s’han afegit a l’envit. Hem de celebrar que els nostres polítics s’hagin posat a la feina de defensar els interessos del país. Tanmateix, queda encara molta partida per jugar. Montilla va prometre “fets, i no paraules”. De moment, no hem passat de les paraules. La clau és saber si el PSC pensa posar al servei del país la força dels seus 25 diputats i 10 senadors.

Calma, després de la moció

D’avui en quinze, el president del FC Barcelona, Joan Laporta, posarà el càrrec a disposició de l’Assemblea de Compromissaris. I just avui fa un mes de la dimissió de vuit directius per discrepàncies en la manera de llegir els resultats de la moció de censura que s’havia votat quatre dies abans. Durant el mes transcorregut, la institució ha retrobat la calma. Diagnosticar correctament les raons d’aquest asserenament resultarà imprescindible per a predir el vot dels compromissaris el 24 d’agost.
Hi ha tres raons força òbvies. La primera, la necessitat de rebaixar la tensió emocional a què el barcelonisme havia arribat, tant internament com externa. Assolit el punt màxim d’estrès, era previsible que hi hagués un procés de distensió. La segona, l’inici de la pretemporada. Més enllà dels resultats i les expectatives que s’hagin creat, que són bones, era també previsible que l’arrencada d’un nou projecte, de la mà d’una persona assenyada i amb tanta ascendència en el barcelonisme com Josep Guardiola, i l’engrescament implícit que comporta, contribuís a fer oblidar, ni que sigui momentàniament, els tràngols passats. I, la tercera, la desaparició dels promotors de la moció i el fet que els mitjans de comunicació, que li servien d’altaveus, hagin centrat el seu focus informatiu en esdeveniments com els Jocs Olímpics; que els diaris s’hagin aprimat i que els programes esportius de la ràdio amb les seves tertúlies estiguin de vacances ha contribuït a accentuar aquesta sensació de serenor.
L’obvietat de les tres raons no els treu valor. Però no serveixen de gaire a l’hora de predir el vot del dia 24 sobre la continuïtat de Joan Laporta. El comportament de l’Assemblea, escollida de bell nou, és imprevisible. Hi acostuma a assistir només qui se sent motivat per intervenir en la vida política del club. La decisió a prendre és d’una transcendència colossal: cessar o no el president del club la vigília del començament de la temporada. Que sigui motiu suficient per anar-hi, són figues d’un altre paner.

Reflexions olímpiques

La primera jornada dels Jocs de Pequín ens ha dut la mateixa sensació de fa quatre anys, de no saber en quin esport concentrar-se ni en quina televisió quedar-se. Passen tantes coses a l’hora i hi ha tants canals anant d’una disciplina a l’altra que fa la impressió de no veure res i d’estar-s’ho perdent tot. I, a diferència d’Atenes, avui s’hi ha afegit la son per haver hagut de matinar.
La prova estrella del dia era el ciclisme en ruta masculí. L’or de l’Euskaltel Euskadi Samuel Sánchez serà polèmic fora de l’Estat. Els ciclistes espanyols porten guanyades les tres grans proves de l’any i alguna de menor: Alberto Contador el Giro, Carlos Sastre el Tour i ara Samuel Sánchez els Jocs. És evident que tants triomfs no poden ser mera casualitat.
Per la resta, normalitat absoluta. La Xina ja s’ha posat al capdavant del medaller i Michael Phelps ha començat fort, amb un rècord olímpic a les sèries dels 400 estils; el seu camí per batre la marca dels 7 ors de Mark Spitz ha començat.
Tots els Jocs han tingut els seus herois; de Jesse Owens a Carl Lewis, sempre hi ha hagut un atleta que s’ha coronat com el rei i/o la reina dels jocs. És part del negoci, tot i que no s’adigui del tot amb l’esperit olímpic. És la interpretació extrema del més de pressa, més alt, més fort, per damunt de el més important és participar.
Fa temps que el moviment olímpic ha entrat en aquesta cursa i ja no en sortirà. L’esport d’elit s’ha convertit en un espectacle i els grans esdeveniments esportius han passat a formar part de la indústria de l’entreteniment. Hi ha de passar una mica de tot. Ha de ser un reflex de la vida, amb les seves alegries i les seves tragèdies, la seva èpica i la seva misèria. Un compendi de la condició humana, en definitiva. Si enlloc del COI els organitzés la Walt Disney, no serien gaire diferents.
Cal que el xou continuï. Però, almenys, que l’heroi de Pequín sigui algun atleta que té en els Jocs el seu objectiu principal, i no pas un dels professionals nouvinguts al moviment que el tenen com un més a més.

Vol de perdiu

Abans no arribi l’octubre i, a partir del Pilar, els caçadors delmin la poca i gens variada fauna d’aquest país, és agradable ensopegar pels camins que ens menen al poble amb alguns dels seus exemplars. D’entre tots ells, el més contradictori és la perdiu. És un ocell bonic, d’una gamma cromàtica variada i sorprenent. De mena gregari, el més normal és veure’l avançar tentinejant amb una colla de petits maldant per seguir la mare. Caminen cofois, amb el coll estirat i el pit enfora.
És un ocell contradictori, deia, perquè la imatge que dóna no és la que s’espera a partir del seu comportament ni la que sembla anunciar-nos amb el posat de milhomes. És espantadís, com gairebé tots. Així que intueix perill, comença un campi qui pugui i l’estol queda desfet en un moment.
Tanmateix, aquesta no és la contradicció més decebedora. Quan et quedes més desenganyat és quan veus la perdiu volar, o provar-ho. D’un ocell tan pagat de si mateix n’esperes un vol convençut, d’una certa continuïtat i alçada de mires; creus que serà capaç de fixar-se un objectiu on parar i aguantar l’envit fins a arribar-hi. I, no obstant, tot just si la veus maldar per mantenir-se suspesa a l’aire. Llavors s’entén que la perdiu només vola per instint, perquè és ocell. Ho fa amb un aleteig nerviós, maldestre, tècnicament molt pobre. És un vol sense ambició, definitivament.
Demà s’exhaureix el termini per al desplegament de l’Estatut. També demà, el govern català i CiU escenificaran a la conselleria d’economia el seu rebuig per l’incompliment dels acords per part del govern de l’Estat. N’han dit front de país. I també prepararan l’estratègia a seguir a partir de la tornada de vacances per aconseguir el finançament i els traspassos fixats a l’Estatut. És d’agrair aquesta actitud de fermesa del govern i el primer partit de l’oposició. Tant de bo s’hi afegeixi el PPC.
No obstant, aquests dies no puc deixar de comparar els nostres polítics i dirigents amb aquestes perdius de vol escarransit i tràgic.

Que parlin els atletes!

Demà s’inicien oficialment els Jocs Olímpics de Pequín. Hores abans, el president del COI, Jacques Rogge, ha recordat que la Carta Olímpica prohibeix els participants fer manifestacions de caire polític i ha augurat una vintena de positius per dopatge i que les anàlisis es guardaran durant vuit anys. I és que fins ara, Pequín 08 està sent notícia gairebé en exclusiva per qüestions polítiques i pels casos de dopatge que ja s’han descobert.
La primera manifestació política la va fer el mateix COI quan va decidir atorgar els Jocs a Pequín. No està succeint res que no fos imaginable. Que es denunciï la vulneració dels drets humans o que els tibetans aprofitin per a fer conèixer la seva causa és lògic i era previsible. Avui Rogge ha dit que els Jocs permetran a la Xina conèixer el món i que el món conegui la Xina. A aquestes alçades, una frase tan buida no serveix ni per a sortir del pas.
La qüestió del dopatge és més complicada. D’entrada, perquè caldria començar per definir exactament què és dopatge. Després, s’haurien d’unificar els criteris perquè les regles fossin les mateixes per a totes les disciplines. I, finalment, no s’hauria d’haver permès que el dopatge saltés de l’àmbit esportiu al civil, com passa a França. Un esportista que vulnera el reglament és un trampós i ha de ser sancionat, però no pot ser mai tractat com un criminal; ni els esportistes han de quedar exposats a escorcolls policials a qualsevol hora.
Fins avui, el focus mediàtic pels Jocs s’ha adreçat a la polèmica i el dopatge. I als pronòstics sobre el nombre de medalles que aconseguirà cada delegació o les proeses que uns pocs elegits pot ser són capaços de fer. Esport espectacle, merament, i esport d’interès nacional, primordialment. Vull dir que l’esport portat a aquest punt fa tot l’efecte que és esport per als no esportistes i per als dirigents, per als quals només el resultat final és el que importa, i no pas el camí i el sacrifici que hi ha darrera de cada un d’aquests herois olímpics, tinguin medalla o no en tinguin.

Victòria parcial, conflicte etern

Ha fet bé el FC Barcelona de recórrer a l’última instància de la justícia esportiva, el Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS), per a defensar els seus drets en el cas Messi. Encara que el TAS no li hagués donat la raó, havia fet bé. La justícia ens fa massa respecte. La vida és plena de conflictes d’interessos i d’interpretacions contràries i no hi ha res de dolent en demanar a un organisme creat expressament per a resoldre’ls que s’hi pronunciï. Altra cosa és que les seves sentències ho emboliquin tot una mica més.
A partir de la resolució del TAS, el següent pas és ben senzill: que el jugador desfaci el camí i torni a la disciplina del seu club. Però, a hores d’ara, sembla el més complicat. Els dirigents argentins, des de don Julio (per Julio Grondona, el president de la federació argentina) al seleccionador Sergio Batista, han dit que no pensen prescindir de Leo Messi i que se’l queden per a disputar els Jocs Olímpics. Al FC Barcelona, en canvi, les posicions no semblen tan ben definides. A la satisfacció per la victòria judicial hi apareix la dificultat de fer complir la sentència. Perquè si el club força la tornada del jugador, la reacció més probable de la selecció argentina és que, a partir d’ara, apliqui de manera escrupolosa el reglament FIFA i que el FC Barcelona es vegi obligat a prescindir dels seus jugadors argentins per tot el període establert. I tant de bo només afecti els argentins, perquè avui no es pot descartar que sigui la mateixa FIFA, derrotada al TAS, qui insti les demés seleccions a fer complir fil per randa el seu reglament.
Tant se val. El FC Barcelona ha fet bé i és bo que el TAS li hagi donat la raó. És un precedent important que els clubs haurien d’aprofitar per a negociar amb la FIFA un calendari més racional i un reglament menys lesiu. Les compensacions i les assegurances obtingudes per la cessió de jugadors fa uns mesos és un pas en la bona direcció, però és una mesura pal·liativa, no la solució d’un conflicte que s’eternitza.

El ‘cas Eto’o’ i el valor del silenci

Sempre és millor ser còmplice dels teus silencis, que no pas esclau de les teves paraules. Les persones tendim a xerrar més del compte. Quan una idea o un propòsit ens balla pel cap, rarament el sabem fer madurar fins al punt just; el més habitual és exposar-lo abans d’hora; això sí, en un primer moment, com a confidència i a una persona de confiança.
En tots els llenguatges el silenci és una virtut; saber-los usar amb destresa és fonamental per a assolir els objectius proposats. Podem pensar en el llenguatge musical, en què el silenci és una figura essencial per a aprehendre el moviment tot just acabat de sentir, o en el llenguatge dels escacs, en què aquest silenci vindria a ser l’anomenada jugada d’espera, en què mous una peça perquè és el teu torn, però deixant la posició al tauler exactament igual com estava, és a dir, sense haver dit res.
És evident que en el cas Eto’o el FC Barcelona està sent esclau de les seves paraules i no pas còmplice dels seus silencis. Paraules i silencis tenen ambdós valor comunicatiu, és clar, i són interpretables, òbviament, però sempre és més complicat haver d’analitzar un silenci ben argumentat que no pas una declaració apressada. I, curiosament –o no tant–, les dues persones que més han callat en tot aquest afer han estat el mateix Eto’o i Josep Guardiola.
El FC Barcelona vol tenir resolt el cas abans del partit d’anada de l’eliminatòria de la Lliga de Campions per no haver de decidir si el fa jugar o bé el deixa fora. És lògic. El cas Eto’o hauria de ser senzill: el club està obert a fer un bon traspàs però, si no surt cap equip comprador o ell no vol anar-se’n, l’entrenador no té cap inconvenient a tenir-lo a la plantilla i fer-lo jugar si ho mereix. Tanmateix, avui és un cas més complicat de resoldre. Perquè ja hi ha hagut massa paraules dites a destemps. Per tornar a la metàfora dels escacs, qualsevol persona que s’hi inicia aprèn de seguida que la dama, pel seu valor extraordinari, només se l’ha de moure –fer parlar, diguem–, en el moment just.

Pretemporada amb guió previst

Si fa no fa, totes les pretemporades són pastades l’una al l’atra. És rar que en començar l’any, el FC Barcelona no obtingui bons resultats en els partits amistosos de preparació. I encara més si, com és el cas actual, hi ha un canvi d’entrenador. Per regla general, els rivals són de nivell inferior; els jugadors, en règim de concentració, tenen la sensació que parteixen de zero, que la temporada que comença serà bona per a ells i tots s’esforcen al màxim per agafar la forma i agradar.
L’arribada de Josep Guardiola, amb nous mètodes d’entrenament i noves normes, accentua aquesta sensació de partir de zero, que també s’estén als mitjans de comunicació i als aficionats. I hi ha la il·lusió que ell té i que transmet de manera inequívoca i que s’afegeix a la il·lusió que també tenen els nous fitxatges, pels qui arribar al FC Barcelona és la culminació de la seva carrera i l’oportunitat de convertir-se en el cromo que tots els nens del món volen tenir.
S’ha dit i repetit que Guardiola viu el futbol les 24 hores del dia. I és cert. Tanmateix, no crec que aquest sigui el tret que més el defineixi. O que més ens hagi d’estimular. Veient-lo actuar, i tenint encara fresc el seu record com a jugador, la sensació que denota és la de ser una persona que, faci el que faci, s’hi dóna al cent per cent. Vull dir que quan era entrenador del filial mai va donar a entendre que aquella era una estació d’enllaç per arribar al primer equip i s’hi va implicar com si fos el punt d’arribada.
La pretemporada està sent bona, més enllà dels resultats que són relatius. Tothom està per la feina, que és el més positiu. Quan arribi l’hora de la veritat o arribin els primers entrebancs serà el moment de veure quines reaccions hi ha. Els començaments solen ser bons. I si les coses rutllen, tothom s’hi apunta. Però a l’esport d’elit, i a la vida en general, de fet, no tothom sap transformar en positiu els desenganys, els errors o les caigudes que inevitablement hi ha. I aquesta és la clau de l’èxit i, més enllà, de la felicitat.

Jazz, palla i identitat

Els pobles, com les persones, necessiten d’una identitat per a sentir-se vius i perviure. La identitat ens dóna personalitat i ens fa col·lectius.
La Guàrdia Pilosa va néixer l’any 1015. Mai va arribar a fer-se gran. A la dècada dels seixanta, els últims habitants la van abandonar. El poble va quedar condemnat a l’enrunament progressiu.
Tanmateix, al cap d’uns anys, unes poques famílies el van adoptar com a lloc d’estiueig i van refer les primeres cases. Aquelles primeres famílies van créixer i van atraure’n de noves que van reconstruir d’altres cases. A final del segle, el poble havia renascut.
Aquest cap de setmana, la Guàrdia Pilosa celebra la VIII edició del Jazz a la palla. Fa nou anys que cada estiu al poble s’hi fan concerts de gèneres diversos. Els concerts d’estiu i la festa major, que es fa el cap de setmana de la segona pasqua, junt amb d’altres activitats que s’improvisen al llarg de l’any, vertebren les relacions entre la gent del poble i són un vehicle a través del qual s’integren els nouvinguts.
Per ressuscitar la Guàrdia no n’hi havia prou amb refer les seves cases. Calia donar-li una identitat. Però no hi havia pòsit cultural on pouar. Qui sap quines tradicions identificaven els pilosencs d’antany.
Els valors que hi ha darrera de les activitats que es fan a la Guàrdia al llarg de l’any tenen molt a veure amb els referents culturals dels qui van arribar als anys setanta, i és lògic. Tot i així, el procés d’integració ha estat respectuós i és exemplar en tots els sentits, i el cas del Jazz a la palla, emblemàtic. Especialment ho és cada dos anys quan, a més de les vetllades jazzístiques, el dissabte es dedica a fer escultures amb bales de palla. Pagesos i artistes s’uneixen per a aixecar efímeres escultures. L’habilitat dels uns per amuntegar amb precisió pesants bales de palla amb els seus tractors es posa al servei de la creativitat dels altres. La fotografia que encapçala el bloc és un exemple d’una de les primeres edicions.
Enguany, només tocava jazz.

De perquè un bloc

Perquè em fa l’efecte que avui és la manera de fer periodisme que més ens acosta als orígens de l’ofici. En el sentit que el contacte amb el lector és directe i que les servituds són, si es vol, escasses.
El novembre del 2006, Joaquim Maria Puyal va rebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya el premi Ofici 2006. En el seu manifest d’acceptació, va diagnosticar que l’ofici de periodista estava doblement amenaçat: d’una banda, per les empreses que converteixen la notícia en una mera mercaderia; d’una altra banda, pels gabinets de comunicació que miren de fer la feina del periodista. En tots els casos, els damnificats són els ciutadans.
Fa molts més anys, Manuel Vázquez Montalbán, a Informe sobre la información, denunciava el control que les grans corporacions exerceixen sobre els mitjans de comunicació. Bàsicament, a través de la publicitat.
El debat sobre els intents de controlar la informació és tan antic com la necessitat de reflexionar sobre el paper i el futur del periodisme.
Tanmateix, és veritat que les formes de control es renoven i es sofistiquen, i que la crisi del periodisme s’evidencia amb noves tensions. I és bo que la professió se n’adoni i hi reflexioni contínuament.
Internet dóna al periodista una oportunitat única per a exercir l’ofici de manera lliure i independent. La revolta de l’exèrcit zapatista de Chiapas el 1994, amb el subcomandant Marcos al capdavant, va ensenyar als poders públics que al control de la informació se li havia obert un forat impossible de tapar. I els Jocs Olímpics de Beijing, per més que les autoritats xineses –amb la complicitat del Comitè Olímpic Internacional– s’hi escarrassin, ho tornarà a evidenciar.
Per als periodistes la xarxa és una porta d'accés a l’ofici amb tota la seva cruesa. També constitueix un risc vertiginós. Perquè hi apareixem completament despullats, amb les nostres virtuts i les nostres febleses a l’abast de tothom.
Així doncs, fer un bloc és una experiència amb sabor antic. Perquè és escriure tenint la sensació que en cada mot t’hi jugues l’existència.

Ara que em torna la veu

Durant els cinc anys que he estat director de comunicació del FC Barcelona, he gaudit com a periodista d’un privilegi doble. Essent responsable dels mitjans de comunicació del club, he hagut de marcar-ne la línia editorial; vol dir que he escrit amb força regularitat. I he estat a l’altre cantó del mostrador, a la cuina de la notícia. L’experiència ha estat extraordinària. Amb tots els moments dolents que hi ha hagut. Perquè entenc que m’haurà enriquit professionalment i personal. El repte que se’m planteja a partir d’ara és saber aprofitar el que he viscut.
Però, al capdavall, un periodista és la seva firma. I jo em considero periodista. Sentia que ara era el moment de recuperar la veu i he fet el pas de tornar a l’altre cantó sense dubtar. Com a director de comunicació he escrit sempre el que he cregut. Ningú m’ha imposat cap idea o cap opinió. No obstant, és obvi que parlar en nom del club té els seus condicionants.
Sé que vaig ser un periodista incòmode quan era a l’Avui. Incòmode per a alguns, és clar. I sé que he estat un director de comunicació incòmode per als directius del club. També per a alguns. Perquè acostumo a dir el que penso. Sempre procuro estar d’acord amb les meves opinions. I a vegades, crec que massa sovint, la gent prefereix que se’ls digui allò que volen sentir. Entenc que aquesta pot ser l’estratègia d’un consultor o d’un assessor, per a tenir content el client, però no la d’un periodista. Esdevenir incòmode no ha de ser la finalitat, ni ha de ser un mitjà per tenir audiència, en tot cas ha de ser la conseqüència inevitable d’exercir el periodisme amb llibertat.
Crec que la meva trajectòria professional em dóna un cert caire de periodista tot terreny. Hi haurà, doncs, informacions, anàlisis i opinions sobre l’actualitat en general, tot i que, inevitablement, els esports i el FC Barcelona hi seran predominants.
Comença una aventura que sé que serà apassionant. Espero que sigueu molts els qui m’ajudeu a fer el camí. Un periodista només té el seu nom, i els seus lectors és clar.