Malbaratar el somni

Es miri com es miri, el tsunami que s’havia anunciat immediatament després del referèndum per a la independència de Catalunya celebrat a Arenys de Munt el setembre de l’any passat ha acabat, dos-cents cinquanta municipis més tard, els cent seixanta-set de desembre i els vuitanta de diumenge, en una onada en què a dures penes si es pot fer una mica de surf. I tot no tant pels mals resultats que s’han pogut donar, sinó més aviat per la poca traça amb què els seus promotors els han gestionat. Probablement, atès el caràcter merament simbòlic d’aquest tipus de consulta, l’estratègia més idònia hagués estat programar una única votació en el conjunt de Catalunya i en el moment polític més adequat per a obtenir la màxima participació possible. Aquest és un referèndum que només es pot jugar en el terreny de la participació perquè ja es dóna per descomptat que només hi aniran a votar els que se’l creuen i per fer-ho a favor. Servia per a comptar quants independentistes hi ha a Catalunya disposats a mobilitzar-se i revestir el recompte amb la màxima solemnitat possible. Però els seus promotors van optar per dividir-la en onades distintes, per mantenir viva la flama independentista com més temps millor, i no n’han sabut. En les votacions de diumenge, el percentatge de participació va ser del 21 per cent, sis punts per sota del 27,6 del 13 de desembre que ja era un percentatge massa baix. No obstant, més que els resultats, el més descoratjador va ser llavors veure com els líders d’aquelles consultes se’ls tiraven pel cap. No tinc cap dubte que aquell espectacle ha contribuït a desinflar l’embranzida que es podia haver agafat a Arenys de Munt. Si un referèndum que no serveix per a res, a més a més, ha de provocar baralles de pati d’escola amb arguments de pa sucat amb oli entre els heralds de la nova primavera catalana, potser més val que ho deixem córrer. Potser sí que la lluita per la llibertat d’un poble és una de les lluites més boniques que es poden lliurar. Per això és tan greu malbaratar-ne el somni.

L’endemà de l’endemà

L’endemà de les consultes populars sobre la independència de Catalunya a cent seixanta-set municipis hauria hagut de concentrar-se en la valoració dels resultats obtinguts, d’un 27 per cent de participació i un 94 per cent de vots afirmatius. Els promotors de les consultes, i totes aquelles organitzacions i personalitats que les veuen favorablement, haurien d’haver-se dedicat exclusivament a magnificar els percentatges assolits forçant-ne fins on fos raonable la interpretació. I, seguidament, posar-se a treballar de cara a la nova tongada de referèndums que ja hi ha previstos per al febrer i abril per anar-se carregant de raons i construir, de mica en mica, una majoria sòlida amb la qual posar els dirigents dels partits nacionalistes entre el referèndum i la població. I totes aquelles formacions que estan en contra de les consultes o de la independència de Catalunya, també s’haurien d’haver dedicat a minimitzar els resultats, destacant la poca participació i negant qualsevol força simbòlica a aquest tipus de referèndums. I, més o menys, tothom ha complert amb el seu paper, menys el bàndol independentista. Els seus líders s’han dedicat a esbatussar-se i a tirar-se els plats pel cap i tirar cadascú per allà on millor li ha semblat. No sembla la manera ni més intel•ligent ni més adequada per a reprendre el camí cap a la independència del país. El director executiu d’Osona Decideix, Alfons López Tena, ha acusat els membres de la Coordinadora de les Consultes, a Uriel Bertran i Carles Móra, concretament, de no haver fet bé la feina, de ser sectaris i excloents, i de treballar pensant en treure un benefici polític personal a curt termini, en vistes a les eleccions de l’any que ve. Un dels punts de discrepància ha estat la presentació, ahir mateix, d’una Iniciativa Legislativa Popular per a fer un referèndum nacional el 25 d’abril, per part de Carles Móra sense el vistiplau ni de López Tena ni de Bertran. La ILP l’ha d’aprovar la Mesa del Parlament i, posteriorment, els seus promotors han de reunir 50.000 firmes. Ja ho van provar el juny, la Mesa la va rebutjar i d’aquell rebuig va néixer la consulta d’Arenys de Munt. Ara, CiU i ERC han tornat a dir que ho continuen veient precipitat. En política, tant la prudència excessiva com la pressa són errors que acostumen a pagar-se car; encertar el tempo just és gairebé un art i la clau de l’èxit personal i col•lectiu que no semblen tenir els líders del nacionalisme català.

L’endemà del 13 D

L’onada de referèndums per la independència de Catalunya que s’ha celebrat aquest cap de setmana a cent seixanta-set municipis catalans ha obtingut una participació del 30 per cent. El resultat, previsible, ha estat abassegador a favor de la independència. A Sant Cugat, el municipi de més població que ha estat cridat a les urnes, la participació ha estat del 25 per cent, és a dir, un de cada quatre santcugatencs s’hi ha volgut pronunciar i ho ha fet en el mateix sentit de la resta de municipis i semblantment. Les dades d’aquesta població vallesana em semblen significatives perquè es tracta d’un feu nacionalista; de fet, és la plaça més poblada governada per Convergència i Unió i, a més, és el lloc de residència del president del FC Barcelona, Joan Laporta, que ha estat un membre molt actiu de la causa referendària. A mi em sembla que la importància d’aquestes consultes, que van endegar-se fa dos mesos a Arenys de Munt, han agafat embranzida aquest cap de setmana i tindran continuïtat el febrer i l’abril que vénen, amb sengles tongades de referèndums a diferents municipis, és simbòlica, vol dir que l’haurem de valorar d’aquí a un temps, en base a les consciències que hagi pogut despertar i les dinàmiques que hagi generat. Ara: també crec que les dades que s’han donat tenen la seva importància i no es pot fer com si no en tinguessin pel simple fet que no les considerem prou bones i com que el 30 per cent queda pobre agafem la xifra absoluta i parlem de 200.000 vots per la independència. Ja sabíem que guanyaria el sí abassegadorament i que la batalla, si és que n’hi havia alguna, es lliuraria en el camp de la participació. I jo trobo que la participació obtinguda és decebedora, vull dir que, personalment, em sembla pobre atès que es tracta de zones i de municipis amb una consciència nacional forta. No dic que aquests referèndums no puguin acabar tenint transcendència. Dependrà de la intel•ligència i la sinceritat dels seus promotors i de la seva capacitat per a influir en els partits polítics que ens governen. Perquè el pitjor que pot ocórrer és que aquests referèndums no passin de ser mera gestualitat i que la il•lusió que pot haver despertat acabi diluint-se i, per aquest motiu, causant de més frustració i desafecció. Lamentablement, no seria la primera vegada.

Els referèndums

El poble més petit de tots, Sant Jaume de Frontanyà, inicia avui els referèndums que cent seixanta-set municipis catalans faran aquest cap de setmana. Preguntaran a la seva població si volen que Catalunya esdevingui un Estat dins de la Unió Europea. Recullen el testimoni d’Arenys de Munt, que fa dos mesos justos, el 13 de setembre, va fer la primera d’aquestes consultes sobre la independència de Catalunya. Previsiblement, el sí guanyarà de manera abassegadora, amb guarismes que no s’allunyaran del 96 per cent assolit al municipi maresmenc; la gràcia resideix a saber si la participació superarà el seu 41 per cent. D’entre els cent seixanta-set municipis destaquen, per ser els més poblats, Sant Cugat del Vallès i Tàrrega. Personalment, tinc dues consideracions a fer. És un fet constatable que tots els països que han obtingut la seva independència han hagut d’agafar-se-la; per tant, si Catalunya vol ser independent, en un moment o altre haurà de fer un moviment de ruptura institucional. Aquests referèndums, si bé no són cap moviment, sí que constitueixen un gest en la direcció correcta. En aquest sentit, es poden veure positivament. Ben diferentment observo les interpretacions que es van fer després del referèndum d’Arenys de Munt i que, em temo, es tornaran a repetir a partir d’aquest diumenge, corregides i augmentades. Llavors, els organitzadors de la consulta i els defensors del sí van decretar el començament de la primavera sobiranista en plena tardor política i a les envistes de l’hivern constitucional. Penso que aquests referèndums, en particular, i iniciatives ciutadanes adreçades a conquerir nous espais de sobirania en àmbits diversos, en general, són consultes absolutament necessàries per a despertar consciències i generar dinàmiques i per a saber quants som. Ara: només són gestos i és un error considerar-los com a moviments amb capacitat de proclamar noves primaveres. L’eufòria post referèndums pot ser una tàctica destinada a engrescar, motivar i accelerar la dinàmica engegada, però mai ha de convertir-se en l’estratègia d’un propòsit tan noble.