Un Barça molt sòlid

La temporada passada el FC Barcelona va començar la seva carrera cap al títol de la Lliga espanyola amb una golejada per 1 a 6 al camp del Sporting de Gijón. Va ser a la tercera jornada i el punt d’arrencada després d’un inici decebedor amb una derrota a Sòria i un empat a casa contra el Racing. De golejades com aquella n’hi va haver unes quantes més. Aquell partit, encara que en el moment de veure’l no ho sabíem, va definir força bé de quin Barça havia de gaudir el barcelonisme durant tres quartes parts de la temporada. Aquest any el Barça ha visitat el Molinón molt més tard, en la primera jornada de la segona volta, i el Sporting d’avui és un equip més fet i amb jugadors de més qualitat, no obstant, trobo que el 0 a 1, gol de Pedro, amb què els blaugranes l’han resolt també resumeix prou bé l’equip que els barcelonistes estan veient i, molt probablement, veuran d’aquí a final de la temporada. Potser és un equip menys brillant, amb menys facilitat per a golejar, en part perquè els rivals també li han pres una mica millor la mida, però també és un conjunt més sòlid que no concedeix tantes oportunitats als seus contraris. Contra el Sporting els blaugranes no han fet cap partit que pagui la pena tornar-se a mirar, si no és per a extreure’n alguna lliçó tàctica, però l’han deixat resolt a la primera mitja hora i la resta s’han dedicat a controlar-lo completament i en totes les facetes del joc. No passar cap angúnia a camp contrari, ni que sigui el Molinón, durant més d’una hora de partit, té un mèrit extraordinari.
Aquesta era una jornada assenyalada amb vermell perquè, a priori, era propícia per a què el FC Barcelona tragués algun punt més de diferència respecte el Reial Madrid. Però els madrilenys, que feia divuit anys que no guanyaven a Riazor i tenien un munt de baixes, començant per la de Cristiano Ronaldo, han sortit conscients de la importància que tenia el matx i s’han imposat per 1 a 3. La diferència continua en els cinc punts, amb una jornada menys per disputar. Mirant el calendari, és clar que aquest era l’últim desplaçament complicat que tenia el Reial Madrid i que, a partir d’ara, sobre el paper, el FC Barcelona té una segona volta més costeruda. Serà un duel intens, sens dubte.

El 13 de juny

Les eleccions a la presidència del FC Barcelona seran el 13 de juny, la darrera data possible. Ja es veia a venir quan van aprovar modificar els Estatuts la darrera assemblea i córrer el període electoralment hàbil quinze dies i fixar-lo del 15 de març al 15 de juny. Tècnicament, la decisió és impecable. Perquè, indubtablement, és molt millor fer les eleccions fora del període competitiu i aquesta temporada que acaba més d’hora que mai, valia la pena aprofitar-ho. Així, tot l’enrenou de presentació de firmes i la campanya electoral s’iniciarà amb la temporada finalitzada i l’equip en quedarà al marge. És clar, tot això, sobre el paper, és molt bonic i és així. Ara: veient amb quina intensitat s’han començat a moure tots els aspirants a ser precandidats, des dels menys coneguts fins als que són més favorits o compten amb els ressorts del poder, hem de témer una precampanya electoral llarguíssima, que potser encara interferirà més perquè ni el tècnic ni els jugadors s’estalviaran preguntes de caire electoral i, probablement, en algun moment o altre, sortiran noms de fitxatges i secretaris tècnics, per la qual cosa, si jo hagués pogut opinar, hauria aconsellat de fer-les el més aviat possible i així provocar una campanya curta i ràpida. És clar que aquesta opció obria la possibilitat d’una cohabitació entre el president sortint, Joan Laporta, i el president electe que fos, que si no anaven ben a l’hora podien acabar produint més d’un curtcircuit; en aquest cas, es tractava de confiar en el seny d’un i altre i sempre fa de mal de confiar. Però, tot i així, em semblava millor. Tant se val, els qui havien de decidir han optat pel 13 de juny que sospito que també és la data que els pot ser més propícia. Deuen comptar en engrossir el palmarès esportiu, que ja és prou brillant, en donar embranzida i fer més conegut el candidat continuista i en que no havent cap dia de partit per a recollir firmes, a les candidatures més febles, els serà més costós aplegar les necessàries per a passar el tall de la precandidatura.

Economia blaugrana en clau electoral

El vicepresident del FC Barcelona Joan Boix i el seu director general, Joan Oliver, van presentar ahir el tancament econòmic a meitat de semestre amb un resultat positiu de 8 milions d’euros nets i van considerar que, vista la situació de crisi econòmica greu, aquest benefici té molt de mèrit i diu molt de la seva gestió. Em sembla força discutible. A mi m’ha semblat que més que la crisi econòmica general els números presentats reflecteixen que el club és en un any electoral i que la Junta Directiva va fer a l'estiu un esforç excessiu per a garantir-se un bon any i ara l'ha fet per a quadrar uns bons resultats econòmics. Hi ha dues xifres que em semblen significatives: la primera, els ingressos extraordinaris obtinguts amb el traspàs d’Eto’o i la venda d’una parcel•la de Sant Joan Despí, pels quals han ingressat 32,6 milions d’euros. Sense aquests diners, com va reconèixer Boix, els resultats serien negatius. Però, més enllà de la xifra concreta, el que em sembla més rellevant és que, a diferència del que van fer ara fa un any, en comptes de comptabilitzar la meitat dels ingressos, o només una part i deixar-ne la resta per al tancament definitiu de juny, l’han registrada tota sencera. I el segon paràmetre que em sembla significatiu és que la massa salarial esportiva (118 milions d’euros) sobre els ingressos s’ha enfilat fins al 61 per cent, el rati més alt des de l’època del president Joan Gaspart, que va arribar a un inconscient 88 per cent; des de la presidència de Joan Laporta, aquest rati que reflecteix els diners d’ingressos destinats a pagar els esportistes s’havia mantingut o bé per sota o bé just al llindar del 55 per cent que els organismes internacionals consideren òptim. Aquesta dada em sembla molt rellevant. D’una banda, perquè és fruit de l’excel•lent temporada que ha fet l’equip; en els 118 milions d’euros hi ha els premis que s’han pagat als futbolistes pels sis títols aconseguits, uns 50 milions d’euros, però també s’explica pels fitxatges fets tant en futbol com en les seccions. I, d’una altra banda, eleva excessivament la tensió pressupostària. És indubtable que s’haurà de corregir perquè ni la imminència d’unes eleccions justifica estirar més el braç que la màniga.

No dispareu al pianista

Hi ha una tendència molt exagerada a fer culpable de tots els mals la comunicació. De manera que quan alguna institució rep crítiques pel seu funcionament, l’explicació més plausible que tothom troba, a dins i a fora, és dir que té un problema de comunicació. Al saloon del salvatge oest –almenys, el que n’han reflectit els westerns–, ja acostumava a passar una cosa semblant, que quan dos o més personal es barallaven, vull dir que no acabaven de comunicar-se bé i no s’entenien, la culpa era del pobre pianista i acabava rebent. L’últim episodi l’hem viscut amb la SGAE, que segons tots els indicis també tindria un problema de comunicació; la conclusió a què s’arriba diu que fa una bona feina en la defensa dels interessos dels seus associats, els quals estan molt agraïts a la societat que cada any els ingressa una bona picossada en concepte de drets d’autor, però no ha sabut explicar-la. Jo en canvi trobo que el que succeeix és que en aquest país, i en molts d’altres deu passar tres quarts del mateix, som una colla de barruts que si podem accedir a una determinada música o un qualsevol llibre sense haver-lo de pagar estem més contents que un gínjol. Jo no seré pas qui llenci la primera pedra, me’n guardaré prou. Però veig que les noves tecnologies compliquen molt que els creadors de determinades expressions artístiques puguin viure de la seva obra. Em sembla un procés inexorable per més bona feina que facin a la SGAE. Fa uns anys, enregistrar una cinta de casset o haver de fotocopiar tot un llibre era carregós i lent, i la qualitat de la còpia era ínfima, i al capdavall els diners que et podies estalviar eren pocs. Però avui tot ha canviat i la xarxa fa circular els textos, la música, les imatges... de manera instantània i sense pèrdua de qualitat aparent. El que succeeix és que som en ple procés de canvi cultural, com n’hi ha hagut uns quants al llarg de la humanitat, perquè el salt tecnològic que estem fent és d’una magnitud extraordinària. Quan en sortim, el paisatge que ens trobarem serà completament diferent. Ara es tracta d’adaptar-s’hi com bonament es pugui i defensar-se el millor que cadascú sàpiga i entengui. I també aniria bé que algú recordés que, a vegades, el pianista anava armat i si veia el perill de prop s’hi tornava.

La valentia d’Ascó

L’Ajuntament d’Ascó ha aprovat per 7 vots a favor per 2 en contra presentar la seva candidatura a acollir l’anomenat Magatzem Temporal Centralitzat (MTC), per entendre’ns, un cementiri nuclear. M’ha semblat molt bé, sobretot per la valentia que ha demostrat el consistori de la Ribera d’Ebre que els darrers dies ha rebut tota mena d’amenaces de part dels quarters generals dels partits polítics instal•lats a Barcelona i pendents únicament de les conseqüències que aquesta decisió podria tenir pels seus interessos en les properes eleccions al Parlament. També trobo que ha estat una manera decidida de respondre la demagògia amb què es vol envoltar aquesta qüestió, certament molt delicada. Per exemple, l’argument que aquesta no és una decisió que hagin de prendre els Ajuntaments. És que ja és així. Ascó, com Yebra, només s’han presentat com a municipis candidats a acollir l’MTC, responent a la petició pública que s’havia fet, i ara serà el Ministeri d’Indústria qui decideixi. Em sembla molt millor aquesta manera de procedir, que hi hagi localitats que es presentin voluntàries, que no pas que sigui el Ministeri qui decideixi situar el magatzem en el primer municipi que li passi pel cap. Ara: de la mateixa manera que trobo bé que Ascó vulgui acollir l’MTC, també m’hagués semblat bé que hagués dit que no amb l’argument que la seva quota d’energia nuclear ja l’han superada amb escreix. El que vull defensar és l’autonomia municipal a prendre decisions que són de la seva competència, com ho és aquesta. Perquè al capdavall són els Ajuntaments els qui han de gestionar el territori en darrera instància. A Barcelona o a Madrid la política consisteix a mirar constantment les enquestes de cara a la propera contesa electoral, però en els municipis fer política vol dir resoldre els problemes més urgents de la població, sigui ara per a Ascó trobar vies per a revitalitzar l’economia local i donar feina als seus veïns, o sigui resoldre les tensions que provoca una immigració il•legal difícil d’assimilar, com a Vic. Dit això, jo crec que Catalunya, i els països occidentals en general, han de tendir cada vegada més a funcionar amb energies renovables amb l’objectiu, si fos possible, d’eradicar les energies contaminants i tan perilloses com la nuclear. Però ara mateix, l’energia nuclear és una realitat i una necessitat que genera uns residus que s’han d’emmagatzemar i el que s’ha de fer és vetllar perquè els qui els han de tractar ho facin amb el màxim de garanties de seguretat. Sense demagògies.

Alfons Godall salta a l’arena

La setmana passada va ser la primera sense futbol en dia feiner a can Barça i, casualitat o no, va ser prolixa en actes electorals. I aquesta segona comença de la mateixa manera. Ahir, gairebé tots els qui volen ser candidats a la presidència del FC Barcelona van tenir alguna activitat noticiable. El més destacat va ser la sortida en escena, oficialment, del vicepresident Alfons Godall, ahir a la tarda. Godall serà el candidat continuista; té el suport del president Joan Laporta i comptarà amb la presència més gran de membres de l’actual Junta Directiva, més que no pas Jaume Ferrer, l’aspirant díscol. Amb Godall i Ferrer, ja són sis els socis que han anunciat la seva voluntat de ser precandidats (Sandro Rosell –tot i que no oficialment–, Agustí Benedito, Jaume Guixà i Francesc Mañé) i encara s’espera saber què faran dos o tres més: Ferran Soriano, Jaume Llauradó i Jordi Medina, per citar només els tres que, d’una manera o altra, directament o indirecta, han expressat intencions de concórrer a les eleccions. La llista seria ampliable amb uns quants noms més encara perquè d’altres excandidats de les eleccions del 2003, com Josep Maria Miguella o Jordi Majó, podrien acabar fent un cop de cap. Tot plegat em sembla desproporcionat. Ja compto que, al final, la llista quedarà molt reduïda. En aquelles eleccions del 2003 hi va haver sis candidats, encara que la majoria acabessin tenint uns resultats minsos. Però es van celebrar en unes circumstàncies especials, en un moment de fi de règim, i era normal que molts d’aquells candidats es veiessin amb opcions o bé de victòria o bé de situar-se bé de cara al futur. Ara el poder es torna a presentar, i encara que avui aparegui dividit, segueixo pensant que en el darrer moment, o bé Godall o bé Ferrer, a l’últim revolt, deixarà la cursa per no dividir el vot i afavorir el candidat que cap dels dos diuen voler. I de l’actual llista d’aspirants a ser candidats, el més normal fora que la majoria es retirés i deixés la competició entre tres o quatre a tot estirar. A mi em sembla que l’espectre social blaugrana, per més que l’increment de socis del darrer quinquenni l’hagi fet més divers, no dóna per a tantes opcions, cinc de les quals sorgeixen del mateix projecte guanyador el 2003. Potser hi ha qui troba que tanta oferta reflecteix la bona salut democràtica del barcelonisme. No dic pas que no. No obstant, tendeixo a pensar que més aviat és fruit de l’individualisme exagerat dels temps actuals.

La victòria, un costum

El FC Barcelona ha guanyat el Valladolid per 0 a 3, amb gols de Xavi, Alves i Messi. Els blaugranes han resolt el partit amb la professionalitat pròpia dels campions: d’una manera precisa i amb el desgast just. L’han enllestit en només dos minuts, entre el vint i el vint-i-dos de la primera part, en què han fet dos gols i han estroncat qualsevol il•lusió que els castellans s’haguessin fet. L’equip de Mendilibar, l’entrenador que tants elogis rep del tècnic blaugrana Josep Guardiola, és agradable de veure perquè té jugadors de qualitat i durant tot el partit, sigui quin sigui el marcador, juguen de manera oberta i valenta. Contra el Barça també ho han fet i és d’agrair perquè amb aquest plantejament, la temporada passada al Camp Nou, se’n van endur mitja dotzena. Aquesta vegada n’han estat només tres, però podien haver estat sis més també perquè la superioritat ha estat gairebé la mateixa i d’ocasions n’hi han hagut a dojo, d’Henry sobretot. Les distàncies entre un i altre equip són molt evidents i la gosadia de Mendilibar no ha aconseguit dissimular-les. El Barça de Guardiola guanya amb tanta facilitat, aparentment almenys, i porta tant de temps guanyant que la victòria s’ha convertit en tan habitual i continuada que hi ha el risc de prendre-se-la com un costum. I, de fet, la victòria no ho pot ser mai un costum. Perquè guanyar sempre és un mèrit i fer-ho durant tant de temps i amb tanta senzillesa té un valor extraordinari. Contra el Valladolid, per exemple, els tres gols i la superioritat indiscutible fa que perdem de vista les dues o tres intervencions de Víctor Valdés decisives per a mantenir la porteria a zero i evitar que els castellans es refessin. A més, amb aquesta victòria, el FC Barcelona acaba la primera volta de la Lliga espanyola líder amb 49 punts i sense haver perdut ni un sol partit. És un registre, el de tancar una volta invicte, que els blaugranes mai havien aconseguit, la qual cosa indica ja quin grau de dificultat té. Els tres punts li donen vuit punts d’avantatge momentàniament respecte del Reial Madrid, que juga contra el Màlaga. No era aquesta una jornada per a treure punts al rival més immediat, més aviat era un tràmit per a no perdre’ls, però mai se sap.

La qüestió de l’aval

Des de fa uns dies, la qüestió de l’aval que hauran de presentar els futurs candidats per a concórrer a les eleccions a la presidència del FC Barcelona està sent objecte de controvèrsia; objectivament, és un factor dissuasori que pot convertir-se en un obstacle insalvable o en un avantatge si algun dels aspirants en queda exempt. La controvèrsia ha sorgit perquè el president del Tribunal Català de l’Esport (TCE), Roman Gómez, ha considerat públicament que els vicepresidents Alfons Godall i Jaume Ferrer, es presentin units o ho facin per separat, hauran d’avalar el 15 per cent del pressupost perquè en cap cas compliran el requisit de presentar una llista amb més del 50 per cent dels membres (8 almenys) escollits a les eleccions del 2006 i no podran beneficiar-se de la consideració de “candidatura continuista”, que és la circumstància que estableix la Llei de l’Esport espanyola. Aquesta interpretació no la comparteix el secretari de la Junta Directiva, Josep Cubells, per a qui l’únic requisit determinant que estableix si una candidatura és continuista o no, és que el president i el seu candidat a succeir-lo hagin estat membres de la Junta Directiva durant tot el mandat, i, certament, aquest és el criteri que es va aplicar a les eleccions de l’any 2000, entre Joan Gaspart i Lluís Bassat; llavors, la candidatura de l’exvicepresident tampoc complia aquell requisit del 50 per cent, però cap president de cap tribunal no va sortir per a denunciar-ho. Tant se val. Perquè després d’haver vist com han anat les coses els darrers anys, amb una judicialització excessiva i imprudent del dia a dia institucional del FC Barcelona, el més assenyat és aclarir prèviament aquest assumpte. És clar que, en darrer terme, sempre es dependrà de la bona fe dels candidats i el seu entorn. L’exemple més clar és el de la interpretació de l’article 29 dels Estatuts, el de la setmana que equivalia a un any sencer; en aquell cas, un dictamen de la Secretaria General de l’Esport no va impedir ni el recurs judicial ni la demanda d’inhabilitació al TCE. En tot cas, aquell exemple hauria de servir per a què tots fessin les coses més bé i pensant més en el Barça que no pas en els seus interessos.

Això s’anima

No deu ser pas per casualitat que en aquesta primera setmana sense futbol en dia feiner la precampanya electoral per a les eleccions a la presidència del FC Barcelona s’hagi animat de cop. Ara potser em descomptaré, però de dilluns a dijous hem tingut notícies de Sandro Rosell, Alfons Godall, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Jaume Guixà, almenys. I la gairebé renovació de Josep Guardiola també la podem posar en el mateix sac; el tècnic pretén sortir de la picabaralla electoral, però em penso que quan comenci el ball de bastons s’hi trobarà immers més d’una vegada perquè o l’un o l’altre en dirà una de grossa i alguna pregunta li demanaran que respongui, i encara que no dubto que sabrà escapolir-se’n amb elegància, la prova l’haurà de passar. Al marge de Guardiola, trobo que el més significatiu d’aquesta setmana ha estat la sortida de Rosell, amb dues entrevistes, més que pel que ha dit, pel fet de trencar el silenci. Un dia o altre ho havia de fer i a mi em semblava que començava a fer tard. Godall també ha tingut actuació doble, dilluns i dimarts, amb els presidents -i un acompanyant- de les penyes a qui ha ensenyat la Ciutat Esportiva; encara que hagi dit que no era un acte electoral, si no ho era, poc n’hi ha faltat. Tots els precandidats van prenent posicions i ens van fent saber els seus moviments, com ara que Benedito ha fitxat d’assessor per a la campanya Xavier Roig, qui ho fou de la candidatura de Joan Laporta el 2003. El mapa electoral va definint-se, però no crec que aquest sigui el definitiu. Potser no tots hi arribin. Continuo pensant que el continuisme no es pot permetre dues candidatures i que més d’hora que tard o bé Godall / Laporta o bé Ferrer frenarà just abans d’estimbar-se i concorreran units a les eleccions. I encara falta saber si Ferran Soriano pot compaginar una candidatura amb la presidència de Spanair. El que sí que em sembla clar és que el tema estrella de la campanya serà la figura del president (Rosell ha començat dient que es pot dirigir el Barça “a temps parcial” i que ell tindria”menys visibilitat”, per exemple), perquè tothom voldrà distanciar-se de la manera de fer i de presidir de Laporta, i que aquestes eleccions les guanyarà qui més creïble sigui.

Guardiola tanca el debat

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, i l’entrenador del primer equip, Josep Guardiola, han tancat el debat que des de fa setmanes s’havia obert per a la renovació del tècnic i que s’havia intensificat la darrera setmana a partir de l’eliminació de la Copa del Rei i que anava agafant unes proporcions insuportables. En circumstàncies normals, Guardiola hauria tingut unes quantes setmanes més de temps per a decidir-se i no s’hagués vist sotmès a una pressió d’aquesta magnitud, de qüestió d’estat (culer, és clar!), però el fet de ser aquest un any electoral ha capgirat qualsevol agenda que s’hagués proposat. Només hi havia dues maneres de tancar el debat, o bé fent les eleccions ben aviat o bé prenent una decisió sobre el futur del tècnic. Al final, Guardiola ha pres una opció que es pot qualificar d’intermèdia: si el proper president del club considera que ha de seguir sent el primer entrenador blaugrana i les condicions que li proposen són les adequades, ho acceptarà. Trobo que és una solució molt ben trobada i intel•ligent perquè té la virtut de tancar el debat, ni que sigui momentàniament, i a l’hora deixar la seva renovació oberta a les circumstàncies que puguin sorgir en el decurs dels mesos que vénen, siguin esportives o fruit dels resultats electorals. Probablement és la solució que més li convenia al barcelonisme i a ell mateix. El president i la Junta Directiva actual, els candidats a succeir Laporta, haurien preferit anunciar la renovació de Guardiola i firmar un nou contracte, i s’entén, però han fet santament acceptant la solució que els ha plantejat el tècnic. És el millor per al Barça, perquè el vestidor guanya tranquil•litat i estabilitat. Ara cal decidir quin és el moment, entre el 15 de març i el 15 de juny, més inoportú per a fer les eleccions; em sembla que o bé s’han de fer de seguida que es pugui o bé quan la temporada s’hagi acabat, però mai mentre l’equip es disputa els títols. Dit d’una altra manera, es tracta de resoldre el dilema de o bé abocar-se a una campanya electoral llarguíssima o bé provar l’experiència de conviure fins al 30 de juny amb un president electe i un de sortint.

Topar amb la realitat

El cas dels sensepapers de Vic que l’Ajuntament pretén no empadronar demostra la dificultat de legislar la realitat quotidiana, d’una banda, i la prepotència, per no dir la barra, amb què els partits polítics acostumen a despatxar els problemes i les contradiccions que sorgeixen, d’una altra. Per més informes que el govern municipal vigatà encarregui, la legalitat vigent sembla clara: l’any 1997, per a dissipar l’ambigüitat que es podia desprendre de la llei d’estrangeria, va dictar una resolució ordenant a tots els ajuntaments a empadronar els estrangers que tinguessin al seu municipi, fos quina fos la seva situació legal perquè el padró municipal fa una funció de registre merament. Des de llavors, els Ajuntaments han fet el que han pogut i han anat adaptant-se a la realitat d’una immigració cada vegada més abundant i difícil d’assimilar. Cada municipi ho ha resolt com millor li ha semblat i no ha passat res fins que Vic ha decidit posar-hi fre de manera visible. Vic és la capital d’Osona i Osona és la capital que amb més contundència i més inequívocament es va pronunciar a favor de la independència de Catalunya en els referèndums celebrats recentment; potser hi haurà qui ho voldrà relacionar, però jo trobo que hi ha arguments més plausibles. La immigració legal i il•legal ha crescut exponencialment. És probable que, momentàniament, hagi tocat sostre perquè s’han detectat força famílies que retornen als seus països d’origen, quedant-se només el marit, en un procés invers al del reagrupament familiar que feren, però el volum d’immigrants es manté elevadíssim; a Vic representen el 25’7 per cent de la població i no és un cas únic, a molts municipis superen el 20 per cent. La integració d’aquestes comunitats estrangeres no ha estat mai fàcil. I la crisi econòmica ha fet aflorar tots els problemes de convivència que hi havia latents. L’atur colpeja tothom, però especialment els immigrants, amb taxes que s’acosten al 50 per cent, o bé la superen en alguns municipis. Les tensions socials són inevitables i és molt comprensible que els Ajuntaments, que són els qui han d’afrontar directament els conflictes, busquin mecanismes per a resoldre’ls. Per als quarters generals dels partits polítics, mentre vetllen armes en vistes a la pròxima contesa electoral, és molt fàcil, còmode i rendible adoptar el discurs que més combregui amb la manera de pensar del seu corpus electoral i que més vots els aporti. Així s’entén que els socialistes de Vic no hagin fet cas de les ordres que els han donat des de Barcelona. És el que succeeix quan la política, els interessos electorals vull dir, ensopega amb la realitat del dia a dia.

Una compareixença que no aclareix res

L’alcalde d’Horta de Sant Joan, Àngel Ferràs, ha quedat molt decebut de la compareixença dels consellers de Medi Ambient i de l’Interior, Francesc Baltasar i Joan Saura, i així ho ha expressat tot just acabada la sessió. Probablement, és un sentiment que deuen compartir bona part dels veïns dels Ports de Beseit que el juliol van patir un dels incendis més devastadors i en què van morir cinc bombers. És clar que sentir-se més o menys decebut depèn de les expectatives que s’hi haguessin posat. Un cop aclarit que el foc no el va originar un llamp, com “rotundament” havia conclòs el conseller Baltasar l’estiu passat, sinó que va ser provocat, el debat ha quedat centrat en l’actuació de la conselleria d’Interior i els comandaments de l’operatiu d’extinció. Per als veïns dels Ports, hi va haver relaxament i descoordinació, especialment a les primeres hores i dies, i així ho van denunciar en el mateix moment, amb l’alcalde Ferràs fent de portaveu de la indignació veïnal, que pretenia ajudar l’operatiu i no se’n sortia. En la seva compareixença, els consellers han negat una i altra crítiques; l’oposició, òbviament, les ha subratllades i ha demanat la dimissió o el cessament de Baltasar i Saura. Més enllà del debat parlamentari, que certament no ha servit per a aclarir gaire res, és força evident que si ara se sap que el llamp no va ser l’origen d’aquell incendi i que la feina d’extinció no va ser prou eficaç, és perquè la jutgessa de Gandesa ha fet la seva feina i ha fet aflorar uns informes que havien romàs ocults. Bé, de fet, que no havia estat un llamp ja ho havien dit els veïns que van veure com començava i que no hi havia hagut l’eficàcia necessària també, atès que hi havia cinc bombers morts; l’apel•lació a la climatologia d’aquells dies, tremendament adversa, no és una atenuant suficient perquè els veïns que coneixen el caprici dels vents d’aquells verals ja havien avisat de quin comportament tenien. Diguem que el que era una veritat veïnal avui és també una veritat judicial. Si hi ha d’haver responsabilitats civils o penals, ja s’aclarirà. Pel que fa les responsabilitats polítiques, ja sabem que aquest és un país en què rarament s’assumeixen, especialment en un any electoral.

Quatre gols i cinc punts

Hi ha jornades del calendari que per moltes raons es marquen amb vermell; són aquelles en què s’endevina que poden ser claus per al futur del campionat. Hi ha les més evidents, és clar, les clàssiques de cada temporada i després n’hi ha algunes altres en què, per com es desenvolupa la competició, s’intueix que poden servir per a marcar diferències a la classificació. Tot plegat són pronòstics que molt sovint no es compleixen. La jornada d’aquest cap de setmana n’era una d’aquestes que s’encerclen en vermell, un cop iniciat el campionat. El FC Barcelona s’enfrontava per tercera vegada al Sevilla, amb tot el que de bo i dolent comporta. I el Reial Madrid visitava dues hores abans l’Athletic Club; San Mamés no és un camp fàcil per a ningú –el Barça només hi va poder empatar, a un gols– i aquesta temporada encara ho és menys perquè els lleons, des de fa un temps, a còpia de treure cadells de molta qualitat, estan tornant a ser aquell equip tan difícil de guanyar, especialment al seu cau. Hagués pogut no passar res, o res de bo, però per als interessos blaugrana ha estat una jornada rodona: li ha fet quatre gols al Sevilla (Escudé en pròpia porta, un Pedro i dos Messi) i distancia de cinc punts el Reial Madrid, derrotat per 1 a 0. Aquests quatre gols i aquests cinc punts s’ajusten bastant més bé a les diferències que hi ha entre els blaugranes i els andalusos i els madrilenys.
El FC Barcelona no ho tenia gens fàcil contra el Sevilla. Els andalusos, després d’haver-se convertit en el primer equip del món que aconsegueix tombar els blaugranes en els darrers divuit mesos, venien molt reforçats moralment i sense tenir res a perdre. És clar que l’èxit a la Copa del Rei i la imminència dels quarts de final contra el Deportivo els obligava a fer canvis. Però el Barça s’havia de refer de la patacada emocional i esvair qualsevol dubte que pogués sorgir de cara al futur més proper. L’ànim de revenja podia jugar al seu favor, certament, però aquest tipus de sentiments, tot sovint, són perniciosos. Ja es veia que el resultat del Reial Madrid, que jugava dues hores abans, seria un factor que hi influiria. Totes aquestes consideracions que els aficionats i els periodistes ens entretenen les hores abans del partit, que tenen la virtut de fer passar els nervis als qui en tenen i d’omplir pàgines en blanc als qui ens dediquem a escriure de la pilota, gairebé mai es compleixen perquè el futbol és atzarós. Però, a vegades, tots els pronòstics es compleixen favorablement i, com ahir, el dissabte acaba d’una manera molt rodona.

Article a El Punt

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/125193-lincendi-dhorta-de-sant-joan.html

I mentrestant a Haití...

Aquest vespre, havent sopat si hem anat puntuals, o acabant-ho de fer si ens hem encantat parlant, ens asseurem amb la família i uns amics al sofà davant del televisor per a veure el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Sevilla de Lliga espanyola. Dimecres també van jugar, a Sevilla, en el partit de tornada de la Copa del Rei, i ens van oferir un partit molt intens i molt ben jugat, sobretot per part blaugrana, emocionant fins al final, i també després perquè el Barça va quedar eliminat i això volia dir que era la primera derrota transcendent dels darrers divuit mesos i el barcelonisme i els aficionats al futbol en general es van apassionar en les seves manifestacions i valoracions d’aquella feta. Aquell mateix dimecres, d’hora al matí, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va anunciar amb una solemnitat estudiada que la ciutat intentaria aconseguir l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022. També aquest tema ha suscitat una gran quantitat de declaracions i opinions. De totes aquestes qüestions n’hem estat parlant els dies següents. I encara les darreres hores hi hem afegit el neguit que provoca la renovació de l’entrenador barcelonista Josep Guardiola.
I mentrestant a Haití un terratrèmol ha fet una quantitat indeterminada de morts, entre 50.000 i 100.000 persones, segons algunes fonts oficials, i ha devastat les poques i precàries infraestructures i ha trinxat els modestos habitatges que hi havia en el país més pobre del món. El terratrèmol no ha dut la misèria a Haití; el que ha fet, a més a més d’agreujar-la, és donar-li categoria de titular als telenotícies. El desplegament informatiu és excepcional, lògicament. De catàstrofes humanitàries n’hi ha a moltes altres zones del món, encara que en aquests moments no siguin objecte de l’atenció dels mitjans de comunicació.
No pretenc fer demagògia. Si apel•lo a la simultaneïtat d’uns fets amb un contrast tant esgarrifós no és pas perquè cregui que hàgim de renunciar ni a la nostra manera de viure ni a gaudir d’aficions tan banals com la pilota. És clar que des dels països més rics es podria fer molt més del que es fa, i amb més eficàcia, per a treure a milions de persones de la pobresa i la fam i la guerra i la Sida. I és clar també que casos com el d’Haití interpel•len molt directament les consciències dels països europeus que els van forjar. El que vull dir és que, a vegades, algunes catàstrofes haurien de fer-nos veure la situació de privilegi de què gaudim, haurien de servir-nos de mesura per a valorar el nostre benestar i per a relativitzar la transcendència dels nostres drames.

Barcelona – Pirineus 2022

Si mai el Comitè Olímpic Internacional atorga l’organització dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 a una futura candidatura de Barcelona – Pirineus el país en traurà, o en podrà treure si se sap aprofitar l’oportunitat, beneficis de tota mena, econòmics i d’equilibri i desenvolupament del territori més enllà de l’àrea metropolitana, i és segur també que els catalans ens hi il•lusionarem gairebé tant com ho vam fer el 1992. I, no obstant, l’anunci de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha aixecat més crítiques que no pas adhesions entusiastes. Aquesta circumstància ja és altament sospitosa. D’arguments per a recelar de les intencions últimes d’Hereu n’hi ha un bon grapat; com que ni Barcelona sembla la seu més indicada per a fer uns Jocs Olímpics d’Hivern, encara que es recolzi en el rerepaís muntanyenc, ni el moment econòmic sembla el més indicat per a pensar en festes olímpiques que costaran un dineral, i a més a més totes les enquestes detecten una davallada molt considerable dels socialistes al municipi, més aviat sembla que Hereu ha decidit fer un salt endavant de caiguda imprevisible però amb una clara intenció electoral. Hi ha encara un altre factor d’inoportunitat, que és la competència que la candidatura Barcelona – Pirineus li farà a la de Saragossa – Pirineus. Aquest no és un factor que hagi de fer desistir la candidatura catalana, perquè també Granada va competir contra Jaca en el seu dia, però és veritat que en un moment tan delicat de les relacions de Catalunya amb Espanya, amb tants fronts com hi ha oberts, per a plantejar-ne un altre de tant simbòlic s’ha d’estar molt segur de gaudir de la simpatia del Comitè Olímpic Espanyol, que és qui triarà l’opció que anirà a la votació definitiva del COI. I no sembla que sigui el cas. El més greu de tot no és el secretisme amb què ho ha dut l’alcalde i el seu equip, que si l’expliquessin potser seria comprensible i tot, sinó l’individualisme amb què l’ha dut. No s’ha encomanat a ningú. No ha presentat cap projecte, només una idea, un propòsit, però ho ha fet amb una solemnitat que no es correspon i que goso qualificar d’irresponsable. Uns Jocs Olímpics, la mera candidatura a organitzar-ne uns, no poden ser mai ni una idea ni un projecte individual ni partidista, ni tan sols un projecte de ciutat, ha de ser una aposta de país. Hereu s’ha equivocat en les formes i la seva proposta fa un tuf electoralista que tomba d’esquena.

Amb el cap ben alt

El FC Barcelona ha quedat eliminat als vuitens de final de la Copa del Rei. Ha guanyat el Sevilla al Ramón Sánchez Pizjuan, per 0 a 1 (gol de Xavi), però no n’ha tingut prou per a remuntar l’1 a 2 de fa una setmana al Camp Nou. Algun dia havia de passar; fins avui, tret del Joan Gamper i la Copa Catalunya, el Barça de Josep Guardiola ho havia guanyat absolutament tot. I no sempre es pot guanyar, no hi ha cap equip invencible. Els sis títols de la temporada, el ple de títols assolits el 2009, és una gesta insòlita que queda més en relleu per l'eliminatòria d'avui. Els blaugranes han sortit a guanyar des del primer minut, posant al terreny de joc una alineació que ha estat una declaració inequívoca de les intencions amb què afrontaven el partit de tornada: volien guanyar i el tècnic blaugrana, Josep Guardiola, no ha reservat ningú, només ha mantingut la concessió de Pinto a la porteria i ha posat la parella Piqué – Puyol al centre de la defensa i, al davant, Henry, Ibrahimovic i Messi (els laterals i el centre del camp són faves comptades, no hi ha gaire més on triar). La primera part ha estat molt intensa i molt igualada; el Sevilla s’hi ha jugat totes les forces i ha aconseguit mantenir el joc, primer, a camp blaugrana i, després, a mesura que anava defallint i perdia la pilota, no gaire a prop de la seva àrea; Palop ha salvat un parell de bones ocasions, però el 0 a 0 reflectia bé el que havia succeït. En canvi, la segona part ha estat una història totalment diferent. S’ha jugat de manera constant i abassegadora al camp del Sevilla, dins de la seva àrea molt sovint. El Barça només ha fet un gol, al minut 64, tot i que n’hauria pogut fer quatre o cinc més ben bé però ha topat amb un Palop excel•lent, que ha tret rematades a boca de canó, i amb el pal que ha escopit un xut de rosca de Messi. No ha pogut ser perquè ha faltat encert i sort. Caure eliminat provoca tristesa, és clar, perquè l’esportista sempre vol guanyar i acceptar la derrota és un gest que li costa de fer, per més necessari que sigui i entengui que n’és una part també. El Barça ha caigut eliminat, sí, però ho ha fet amb el cap ben alt. I si no serveix de consol, almenys, s’hi assembla. Em penso que els barcelonistes poden estar ben orgullosos del seu equip i de l'entrenador que tenen.

Voldran guanyar

El FC Barcelona és a un pas de quedar eliminat de la Copa del Rei. El resultat de l’anada al Camp Nou, d’1 a 2, i el fet que el Sevilla s’estigui quedant molt despenjat a la Lliga, farà que els sevillans es prenguin la Copa com al seu gran objectiu de la temporada, al marge de lluitar per remuntar posicions i tornar a obtenir la classificació per a la Campions. Serà un rival encara més perillós per als blaugranes. A més, sent pràcticament irreal pensar en repetir el ple de títols aquesta temporada i tenint en compte el calendari que tenen al damunt, és obvi que de tots els títols possibles el que menys ràbia faria perdre és la Copa del Rei. Ara bé: dit tot això, no tinc cap dubte que Guardiola plantejarà una alineació i un partit per a remuntar l’eliminatòria i passar als quarts de final. I ho penso no només pel que va dir ahir en la roda de premsa prèvia al partit, també ho crec perquè en el partit d’anada, quan el resultat es va complicar, va acabar posant sobre el terreny de joc totes les peces clau de l’equip que va poder, que van ser Ibrahimovic, Xavi i Sergio, en una clara intenció d’obtenir el millor resultat possible. A més, per l’experiència de la temporada passada, sabem que més enllà de Pinto i Bojan, el tècnic blaugrana va aprofitar la Copa del Rei per a donar descans a molts jugadors i provar-ne d’altres, però combinant-los de manera que sempre hi hagués un onze competitiu i, el de la tornada, condicionat al resultat de l’anada. És veritat que la temptació de deixar anar llast, vull dir de pensar en la Lliga espanyola i la Lliga de Campions i no córrer ni riscos ni patir un desgast excessiu, és molt gran i el dilema que es planteja no és de fàcil resolució. Personalment, si ho hagués de decidir, no sabria pas què fer, però com que no ho he de fer, prefereixo que Guardiola opti per a anar a totes i mirar de passar l’eliminatòria. Perquè em sembla que els beneficis de no deixar-se anar i mantenir la tensió competitiva i, si fos el cas, remuntar una eliminatòria tan complicada, de tenir tota la plantilla compromesa en l’esforç i concentrada en l’intent de tornar-ho a guanyar tot són extraordinaris. I també perquè l’esport va d’això, de voler guanyar sempre i voler guanyar-ho tot, encara que sigui impossible i encara que si avui el FC Barcelona, aquest FC Barcelona, cau eliminat de la Copa del Rei pel Sevilla no passi res; algun dia succeirà.

Colgats per la neu (i 2)

Dissabte havíem previst de baixar a Barcelona; a les dotze del migdia havíem d’assistir a la cerimònia per la memòria de Teresa Cordomí, traspassada tot just fa una setmana. La nevada de dijous i divendres havia deixat intransitables els camins de sortida del poble; els esforços per a netejar-los permetien marxar-ne algunes hores, però el vent serè que bufava entremaliat de seguida tornava a cobrir de neu les vies obertes per les pales dels tractors. En previsió del que podria passar, l’alcalde Antoni de Solà, que també volia venir a la cerimònia per la matriarca de la família Vallbé, va fer tornar a netejar el camí de sortida del poble a primera hora i ell mateix havia de venir amb el seu tractor i la pala per a obrir-nos pas. Havíem quedat a tres quarts de deu del matí, i amb el Jaume i la Berna de Cal Torra, amb temps de sobres per a arribar a Barcelona a la cerimònia. Però a tres quarts de deu l’alcalde no havia arribat al punt de trobada i tampoc responia al telèfon. Vam decidir sortir, confiant a trobar-lo i en què el camí fos prou practicable. I sí, el vam trobar un quilòmetre enllà. El tractor amb què venia netejant el camí havia relliscat i havia caigut en un marge, amb perill d’anar-se’n avall. Vam estar una hora i mitja llarga aturats fins que el van poder treure i el camí va quedar obert. Ja era tard per a anar a Barcelona, a la cerimònia per la Teresa Cordomí, i ens va saber greu, és clar, molt de greu. Però no hi vam poder fer més. De fet, en aquella estona que vam quedar aturats sense poder anar endavant ni endarrere, vaig pensar que ens costa molt acceptar que en situacions com la que ens havia sobrevingut no podem mantenir l’activitat que tenim per normal; pretenem circular com si els carrers i els camins estiguessin nets de neu i no volem resignar-nos a les condicions a què ens veiem abocats. Dissabte era la neu, però no cal pensar en fenòmens meteorològics per a adonar-nos que ens costa acceptar la realitat tal com és i pretenem adaptar-la al nostre gust i caprici, sense pensar en els trasbalsos que podem arribar a provocar. Al final, van aparèixer fins a quatre pagesos amb els seus tractors disposats a treure el company del mal pas en què havia quedat per voler-nos ajudar, sense pensar en el risc que corrien ells, i vaig tornar a pensar en la seva pagesia és un dels puntals del país, encara que en general no tingui aquesta consideració.

Tràmit superat

Entre el Tenerife i el FC Barcelona hi ha molta diferència i la distància que hi ha entre un i altre ha quedat reflectida en el marcador (0 a 5; Messi, tres; Puyol i Luna en pròpia porta) i en la manera de produir-se, especialment per com ha anat la primera part. El Tenerife ha sortit a jugar de tu a tu, mirant de fer el mateix que li han fet els darrers rivals que han tingut els blaugrana i que li han complicat els partits, pressionant-lo des de la defensa. Els blaugranes han sortit com si notessin la diferència horària, mig adormits, perdent més pilotes del que és normal i aconsellable. I durant els primers quinze minuts, els tinerfenys han tingut tres o quatre ocasions molt clares per a avançar-se en el marcador i provocar una sorpresa monumental, però el travesser, Valdés i la falta de punteria ho han impedit. Els blaugranes també n’han tingut un parell, és cert, perquè la defensa tinerfenya estava molt avançada i deixava molt d’espai, però la sensació general, en aquells moments, era de descontrol i despropòsit. L’àrbitre també hi contribuïa amb decisions estranyes i equivocades, com és costum darrerament, però espifiant-la per a uns i per als altres. Ara: tot d’un plegat, en els darrers deu minuts, el Barça ha fet tres gols, dos Messi i un Puyol, i el partit ha quedat dat i beneït. La segona part ja no tenia cap mena d’interès i els dos equips s’han dedicat a deixar passar els minuts i mirant de no prendre mal; només el gol de Messi, una meravella tècnica, i la jugada de Pedro pel cinquè gol, han trencat l’ensopiment. Al marge dels tres punts, que serveixen per a mantenir el liderat, i el desgast físic que s’han estalviat, important pensant en el partit de dimecres contra el Sevilla, de tornada de la Copa del Rei, el més destacable és l’excel•lent partit de Bojan –dues assistències i una actuació que per a ser completa només li ha faltat un gol– i la recuperació, gairebé confirmada, d’Iniesta. És important perquè aquests dos jugadors han d’ajudar molt i tenir molt protagonisme aquestes jornades que vénen fins a la tornada de la Campions. Márquez i Henry també ho haurien de fer i haurien d’anar espavilant.

Colgats per la neu

Aquest hivern, si no m’he descomptat, portem tres nevades que mereixen ser anomenades així. Ara: la més intensa, la que ens ha deixat literalment colgats durant unes quantes hores i mig incomunicats, ha estat la darrera. Va començar la nit de dimecres a dijous; hi va haver una treva durant el dia i al vespre hi va tornar i va nevar fins ben bé la mitja tarda de divendres. Ho va fer sense parar i, a estones, copiosament. La neu fa molt bonic i per als sembrats, en aquesta època, és un bé de Déu. Si la pots mirar de casa estant, davant el foc a terra i amb la llenyera ben plena de fusta per cremar, amb un llibre a les mans i rodejat dels teus, deixant que la vida vagi fonent-se al compàs de la neu, és un dels plaers més satisfactoris que es poden experimentar. Almenys, ho és per a mi. Ara: si has de moure’t, si pretens seguir el ritme normal a què estem acostumats, llavors la neu es converteix en un maldecap i un entrebanc molt considerable. Transitar per un paisatge nevat és una de les activitats més fatigoses a què ens podem enfrontar. En fi, com que algun bon lector d’aquest bloc i amic m’ho ha demanat, he pensat que unes quantes fotografies preses des de les finestres de casa ajudarien a entendre què vull dir.

Dels xiulets i alguns... dubtes?

El FC Barcelona ha ensopegat en els dos darrers partits al Camp Nou, el de la Lliga espanyola contra el Vila-real (1 a 1) i el de la Copa del Rei contra el Sevilla (1 a 2); indubtablement, aquesta derrota té més transcendència perquè posa l’equip a prop de l’eliminació. Ara: quan encara no fa ni un mes que els blaugranes van obtenir el sisè títol de l’any, tancant una temporada immaculada i inèdita a la història del futbol mundial, sembla exagerat i un despropòsit absolut agafar-s’ho malament i neguitejar-se. Dimarts, el públic del Camp Nou va xiular el defensa central Dmitro Txigrinski; ell va fer el penal que va donar la victòria a l’equip sevillista i, segons les interpretacions que s’han fet les hores posteriors, els aficionats li censuraven diverses errades i que és excessivament lent (i se suposa que en la ment de tothom hi ha els 25 milions d’euros que ha costat el seu fitxatge). Tots els seus companys han sortit a defensar-lo, amb més o menys gràcia. També s’han fet evidents alguns dubtes i des del tècnic Josep Guardiola al migcampista Sergio Busquets han parlat de destitucions i de resultats que ja arribaran. Hi torno: em sembla exagerat, quan el present és tan brillant, angoixar-se per un títol que pot escapar-se, amb més raó si es tracta de la Copa del Rei, però ja és sabut que els barcelonistes tendim a la hipèrbole i que en el futbol, com en tots els esports, només ets qui demostres ser en cada moment, i és lògic que sigui així. Vull pensar que l’exageració es produeix per totes les bandes i que no n’hi ha per tant, que el neguit no és tan elevat com sembla i que els tècnics i els jugadors només han adequat les seves respostes, però fent comèdia, i que tot plegat agafa volum perquè els mitjans de comunicació en parlem tothora. Probablement, no trigarem a saber-ho; aquesta és una història repetida i sabuda, però ha de ser veritat que els èxits tan sovintejats dels últims anys han canviat el caràcter del culer, ni que sigui una mica.

Dels àrbitres

La temporada passada, els mitjans de comunicació de Madrid i del Madrid van parlar molt dels arbitratges que tenia el Barça perquè deien que l‘afavoria molt, tant, que gairebé n’explicava els triomfs; al final, ho van mig deixar perquè no era veritat. En aquesta, en canvi, som els mitjans catalans i del Barça els qui parlem dels arbitratges que té l’equip, els del dia del Vila-real i el Sevilla, els dos més recents, per exemple. No sé si al final de la temporada, com s’acostuma a argumentar, els encerts i els errors s’equilibren i el Barça i el Madrid són els equips més beneficiats, perquè mai es comprova. Jo crec que els arbitratges són un factor més del joc, amb què s’ha de comptar i preparar, que pot ser molt favorable o favorable, o molt perjudicial o perjudicial, o exquisidament neutral, i gairebé sempre imprevisibles. Perquè els àrbitres no només són humans, també tenen sentiments i preferències esportives i una vida privada que a com a tots en la nostra feina i activitats diàries els afecta. L’àrbitre del dia del Vila-real, Bernardino González Vázquez, ho va fer malament. A mi em va semblar que en les decisions menudes va perjudicar força els blaugranes i que va treure de polleguera gairebé tot l’equip, especialment Ibrahimovic; ara, en les decisions grosses, vaig trobar que havia estat comprensiu amb el suec no expulsant-lo i que algun penal hagués pogut xiular en contra del Barça. L’àrbitre de l’anada dels vuitens de final de la Copa del Rei contra el Sevilla al Camp Nou (1 a 2), Alfonso Pérez Burrull, penso que es va equivocar en les decisions menudes i en les grosses i que gairebé sempre els blaugranes en van sortir malparats, fins al punt que el resultat podria ser diferent i ara el Barça no estaria contra les cordes i pendent d’una remuntada al Sánchez Pizjuan la setmana que ve. Ara: també crec que cap dels dos arbitratges, per més influència que hagin tingut en el resultat, no ha d’evitar valorar ni els encerts del rival ni els errors propis, com la pèrdua d’intensitat i efectivitat golejadora i una alineació experimental. Probablement, tot és ben lògic i fàcil d’entendre.

L’entrevista de Laporta al Mundo

El Mundo del Siglo XXI va publicar ahir una entrevista molt extensa amb el president del FC Barcelona, Joan Laporta. L’entrevista va tenir molt de ressò i va generar multitud de comentaris des de primera hora del matí a totes les tertúlies polítiques i va provocar la reacció de tots els portaveus dels partits catalans amb representació parlamentària perquè les declaracions de Laporta eren essencialment polítiques i, entre d’altres coses, deia que està pensant entrar en política i fer-ho amb un partit propi. També va generar estranyesa que Laporta concedís una entrevista com aquesta a un dels mitjans que ha qualificat de sempre i ben recentment de “caverna mediàtica”, però és clar que més que al Mundo la va donar a Salvador Sostres, amb qui l’uneix una bona relació; Sostres ha començat a escriure a El Mundo del Siglo XXI des de fa uns dies. Els responsables del diari espanyol sabien perfectament la importància de l’entrevista i van calibrar amb exactitud l’impacte que causarien a Catalunya, de manera que van jugar-hi tan fort com van poder, a la portada i a les pàgines interiors. Ben fet. L’entrevista és interessant, per bé que Laporta no diu gairebé res que no hagi anat dient els darrers mesos. Si de cas, posa data a la seva decisió; afirma que per Setmana Santa haurà decidit si fa el salt a la política i que no ho anunciarà fins a acabar el seu mandat com a president del FC Barcelona. Però, aquest calendari podria alterar-se si el president de la Generalitat, José Montilla, decideix avançar les eleccions al Parlament; llavors, “si això passa, ho hauré d’anunciar abans”. Molt bé; doncs, som on ja érem. En el procés de reflexió també hi ha dos aspecte que són prou importants com per a condicionar el sí o el no del seu pas a la política: amb quina formació fer-ho, amb una coneguda, una per conèixer o una nova de trinca, i quines possibilitats d’èxit té; “vull saber si el milió de catalans que busca un Estat propi em seguirà”. El rebombori causat tampoc no és nou, però és veritat que el volum és cada vegada més alt i, segons el meu parer, excessiu. Jo entenc que a Joan Laporta li faci il•lusió saltar a la política i esdevenir algun dia president de la Generalitat i entenc també que pensi que els èxits obtinguts al FC Barcelona, l’experiència acumulada i la popularitat aconseguida, li donin possibilitats, i més quan hi ha moltes persones properes a ell que l’empenyen des de fa temps a fer el pas i hi ha algunes enquestes que el situen en molt bon lloc. I com que ho entenc, comprenc que ell en parli i que faci tot el que pugui perquè se’n parli i que tothom en parli perquè si es decideix a fer el pas és segur que remourà les aigües de la política catalana, encara que no sabem amb quina intensitat. Ho comprenc, però ho trobo excessiu perquè el que s’ha de saber d’una persona que es vol dedicar a fer de polític és si fa el pas o no el fa, que hi pensa ja ens ho imaginem perquè sinó seria un insensat, i un cop ho ha anunciat voldrem saber per a fer què, per a fer-ho com i per a fer-ho amb qui. Mentrestant, trobo que hi ha coses més interessants per a fer i llegir.

El mes i mig culer que ve

Per al FC Barcelona, el mes i mig que ve té més importància del que pot semblar. És clar, en un campionat de la regularitat, tots els mesos tenen el seu pes, però en aquest mes i mig veig que hi intervindran tres factors que en d’altres períodes no convergiran; n’hi haurà d’altres que hi influiran, però no aquests tres: emocionalment, després de la intensitat amb què el barcelonisme ha viscut des del maig passat, ara que no hi ha cap títol per disputar, el més normal és que hi hagi una baixada de la tensió competitiva; i, esportivament, en primer lloc, si els tècnics blaugranes han programat la temporada com van fer-ho a la passada, d’avui i fins als vuitens de final de la Lliga de Campions, a mitjans de febrer, aquestes setmanes que vénen seran de càrrega física per a afrontar en el punt més alt de forma el tram final de la temporada, amb la qual cosa tornarem a veure un equip més lent i menys intens del que estem acostumats, com ja va passar ara fa un any, i, en segon lloc, serà en aquests moments, amb dos partits a la setmana, si tot va ve a la Copa de Rei, quan es mostrarà de forma més crua que la plantilla és més curta del que tocaria. El més positiu és el calendari a la Lliga espanyola, relativament benèvol (Sevilla i Getafe a casa i Tenerife, Valladolid, Sporting i Atlètic de Madrid a fora). I, és clar, que en la lluita pel títol, el Reial Madrid ha desaprofitat una ocasió molt bona, no només per a atrapar el Barça sinó per a agafar-li avantatge. A Osasuna, els merengues només van poder empatar (0 a 0), el mateix resultat que en van treure els culers. De moment, en el que portem de Lliga, el Barça li ha agafat tres punts al Madrid en l’enfrontament directe del Camp Nou, i el Madrid dos al Barça en la visita a València (els blaugranes hi van empatar a zero i el Madrid hi va guanyar 2 a 3); la resta d’ensopegades respectives no són comparables. La igualtat entre els dos conjunts és màxima pel que fa els resultats, per bé que el joc és incomparable, encara. En aquest mes i mig, el calendari madridista és més complicat (Mallorca, Màlaga i Espanyol a casa, i Athletic Club, Deportivo i Xerès a fora) i hauria de compensar el seu menor desgast físic pel fet de no jugar la Copa del Rei.

Empat just en un dia de festa

No se sap perquè, però de la mateixa manera que hi ha equips que acostumen a sortir carregats de gols del Camp Nou cada vegada que s’hi acosten, n’hi ha d’altres que tenen tendència a fer d’aixafaguitarres temporada rere temporada. El Vila-real n’és, probablement, la versió més exacte. Des que va venir per primera vegada, en època moderna, diguem, amb victòria per 1 a 3, cada vegada que treu el cap per aquests verals aconsegueix fer-li la guitza als blaugranes. La temporada passada ja va empatar 3 a 3 el dia en què el FC Barcelona podia ser campió matemàticament i en aquesta, que ha coincidit amb els festejos pels 6 títols del 2009, després de fer educadament i exquisida el passadís als hexacampions, ha tret un empat a 1 gol i ha deixat el Barça a l’abast del Reial Madrid. Que el Vila-real seria un rival perillós, ja es veia a venir i no només per la història acumulada sinó també i sobretot perquè des de fa ja unes quantes jornades els groguets estan jugant molt bé i estan obtenint resultats molt meritoris, ajustant-se així a les pautes que segueixen els equips entrenats per Ernesto Valverde, de començar horrorosament i acabar brillantment. Al Barça el partit se li ha posat bé ben aviat, amb el gol de Pedro al minut 7, però l’empat ha estat just. El Vila-real ha sortit a discutir-li la possessió, pressionant amb tres davanters i obligant la defensa a rifar la pilota, i ha aconseguit convertir el partit en un despropòsit constant i que es jugués gairebé tota l’estona lluny de les àrees. Ningú ho deu haver comptat, però no m’estranyaria gens descobrir que aquest ha estat el partit del Barça en què la pilota s’ha passat més estona per l’aire i sense que ningú la controlés. L’àrbitre, que em sembla que no ha estat decisiu en l’empat, ha contribuït a entrebancar el partit xiulant més faltes de les necessàries. Al meu entendre, aquest partit ha posat de manifest que la plantilla és curta i té mancances; les baixes de Messi, Keita i Touré Yaya s’han notat, fins al punt que Iniesta ha hagut de jugar mitja hora quan tot just fa un dia que ha rebut l’alta mèdica; amb el seu historial, no tinc gaires dubtes que si els tècnics s’haguessin pogut estalviar risc, ho haguessin fet amb molt de gust. Em fa l’efecte que aquest mes i mig que ve serà llarg i costarà de passar. Ara: també m’ha semblat observar, com a dades positives, la bona forma d’alguns jugadors que hauran de ser importants com Sergio, Henry i l’Iniesta mateix.

Tot guanyat, tot per guanyar

Tot guanyat, tot per guanyar és un bon lema. Al marge dels reflexos que van demostrar els seus promotors, fent que els jugadors del FC Barcelona el lluïssin en unes samarretes preparades per a les hores posteriors a guanyar els sisè títol de la temporada, el Mundial de Clubs d’Abu Dhabi que tancava un any immaculat i excepcional, trobo que és un bon lema perquè reflecteix molt bé alguns dels valors de l’esport, el seu esperit, i no només el de l’esport d’elit i de competició. Tot depèn de en què consisteixi guanyar per a cadascú, és clar. Hi ha d’altres lemes, també lligats a multinacionals de l’esport, com el Just do it, de Nike, o el Impossible is nothing, d’Adidas, que sempre m’han semblat molt ajustats a l’esperit que mou els esportistes; vull dir a les persones que converteixen l’esport en una manera de viure. Ja ho sé, quan els jugadors del FC Barcelona lluen samarretes amb el lema Tot guanyat, tot per guanyar volen fer referència, en primer lloc i, probablement, en exclusiva, a que encara que hagin completat una temporada qui sap si irrepetible, no deixaran de treballar i d’esforçar-se per a sumar més triomfs al seu palmarès i al del club, i també que aquest lema i les samarretes en què està inscrit no deixen de ser un producte per a vendre. De reptes, certament, no els en falten. Tornar a repetir la gesta, per exemple, seria l’al•licient màxim que es podrien plantejar. N’hi ha d’altres, com ser el primer equip que repeteix títol a la Lliga de Campions, o bé guanyar cinc lligues espanyoles consecutives, etc., o marcar una època de domini blaugrana, que fos el més llarga possible. Ara: trobo que qualsevol d’aquests reptes, encara que no ho sembli, s’allunyen una mica de l’esperit del Tot guanyat, tot per guanyar, tal com jo el vull entendre, almenys, perquè se’n van del fet d’anar pas a pas, mirant de trobar el sentit de la feina no en l’objectiu final que hi ha fixat en un horitzó poc o molt llunyà sinó en les etapes que ens hi duen. Tot guanyat, tot per guanyar, doncs, recomençant a partir d’avui mateix.