Victòria i millora

El FC Barcelona ha guanyat el Màlaga per 2 gols a 1. Han marcat Pedro i Messi, a la segona part. És una victòria important, com totes ho són, és clar, però aquesta té un valor especial per unes quantes raons. En primer lloc, perquè li torna al Barça el liderat de la Lliga espanyola, que un parell d’hores abans havia agafat el Reial Madrid, golejador a Tenerife (1 a 5). Després, perquè el partit ha estat molt complicat. El Màlaga ha jugat molt bé, molt tancat al darrera però sortint molt de pressa i amb molts jugadors al contracop. A més, els malaguenys han estat capaços d’igualar el partit quan només faltaven nou minuts i menys d’un quart d’hora després que els blaugranes haguessin aconseguit obrir el marcador. Ha estat un rival molt dur de rosegar. I, finalment, perquè el Barça ha sumat els tres punts fent un partit molt bo i sobreposant-se a la pressió de totes les circumstàncies que s’havien acumulat abans de començar el partit i durant el partit. Venien de fer tres partits més aviat fluixos i, malgrat les oportunitats creades, els ha costat molt obrir el marcador i, just quan ho havien fet i semblava que tenien garantida la victòria, han rebut l’empat. Per això és una victòria de molt de mèrit. Els blaugranes han arribat moltes vegades i de manera molt clara durant tot el partit. Han jugat molt bé. Han recuperat un to físic òptim i, tàcticament, la tornada d’Alves i l’alineació de Pedro ha ordenat i ha equilibrat molt més bé l’equip respecte del partit de dimarts contra l’Stuttgart, per exemple. És veritat que la disposició de l’onze inicial ha estat una sorpresa, amb un 4 – 2 – 3 – 1 inèdit fins ara, amb Pedro i Iniesta a les bandes i Messi ben a prop d’Ibrahimovic; ha semblat que funcionava, però també és cert que el primer gol ha arribat just en el moment que s’ha retornat a l’habitual 4 – 3 – 3. Ha estat una casualitat absoluta, no en tinc cap dubte. Com sempre, el més important són les sensacions que es desprenen del partit i aquestes sensacions, ara mateix, són molt bones: l’equip ha recuperat moltes de les constants vitals que tant li hem lloat i agraït. Sensacions i dades inequívoques: els 61 punts que ja porta sumats són un altre rècord per a la història, 1 més respecte de la temporada passada.

Se sabrà tot

He llegit amb fruïció el Se sabrà tot, de Xavier Bosch, darrer premi Sant Jordi de novel•la. Molt aviat m’he oblidat que estava llegint el llibre d’un amic. Ha estat molt fàcil. Com en els seus primers llibres de relats Jo, el simolses, Vicis domèstics i la seva primera novel•la La màgia dels reis, i en els seus articles, he trobat la mateixa prosa extremadament àgil, lliscant amb una facilitat sorprenent. Segur que des d’aquell 1992 en què va debutar ha guanyat en maduresa i solidesa. Se sabrà tot és un llibre molt més ambiciós, és clar. Però, en essència, és el Xavier Bosch que el públic ja coneix, encara que sigui a través de la ràdio i la televisió. En el meu entendre, la novel•la destaca per tres raons. En primer lloc, el llenguatge, molt ric i original, ple de girs que donen una personalitat inconfusible a la prosa de Bosch. En segon lloc, per la història en si mateixa, d’una actualitat indiscutible: tant pel vessant de la promiscuïtat (excessiva, desmesurada, perniciosa) entre el periodisme i el poder polític i econòmic, dels mitjans de comunicació com a mers instruments dels poders, com pel terrorisme de base islamista o els neguits i dificultats vitals d’un dels seus protagonistes principals. I, en tercer lloc, pel morbo que la novel•la ha despertat en bona lògica. El paral•lelisme entre la història del Dani Santana, director el diari Crònica, a la novel•la, amb la pròpia del Xavier Bosch com a director de l’Avui, un any de durada en els dos casos i una dimissió inesperada, actua d’esquer infal•lible. Millor. Bosch no s’ha cansat de dir aquests dies de promoció de la novel•la que no ens entretinguem a fer cap sodoku per descobrir qui és qui. Jo no ho he pogut evitar i no crec que cap lector, mínimament coneixedor del diari i dels fets, pugui estar-se’n. Ara, m’he hagut de rendir perquè més enllà d’unes quantes imatges que he sabut caçar al vol i posar-hi noms i rostres coneguts, gestos que tinc ben apamats, el sodoku l’he hagut de deixar per fer. De fet, no cal tampoc. És un sodoku amb la solució incorporada, no cal tombar el diari o esperar el diari de l’endemà. Perquè, en el fons, es tracta d’un document periodístic excel•lent. De fet, tota la bona literatura ho és.

Tard i malament

Els governs català i espanyol i els respectius partits a l’oposició s’han decidit els darrers dies a buscar punts de consens que els permetin elaborar un pla per a sortir de la crisi econòmica que ens assola, o a fer-ho veure almenys. La setmana passada el debat es va fer al Congrés dels Diputats i dimecres al Parlament. No n’ha sortit massa res, ni en un cas ni en l’altre. Probablement, el més decebedor és que no ha estat cap sorpresa, que ja ens ho esperàvem. És el que tothom s’havia imaginat. Fins a aquest punt de descrèdit han caigut els polítics espanyols i catalans. En tot cas, les circumstàncies en què aquests debats s’han programat ja feien preveure que esdevindrien estèrils. En primer lloc, perquè arriben molt tard. La crisi ja fa dos anys gairebé que la belluga. El moment més propici era força mesos abans i no pas ara quan desbordats, al govern se li multipliquen els fronts. Llavors, no van saber avançar-se a uns esdeveniments que es veien a venir, pel que succeïa als Estats Units i a la resta de la Unió Europea, però els nostres dirigents van preferir fer el milhomes i treure pit i ara han d’actuar a corre cuita. En segon lloc, pel calendari electoral, que en el cas català és a la darrera fase, que juga un paper massa determinant i condiciona la posició d’un i altre partits. La desconfiança entre ells és absoluta. En aquestes condicions, és difícil que ningú es refiï de ningú. Cap partit donarà al seu rival cap trumfo electoral. El que ha fet el govern espanyol, convocant els partits de l’oposició a consensuar mesures per a sortir de la crisi però no donant-los el document sobre el qual començar a parlar fins a les nou del vespre del dia abans, i encara més que un document un simple guió, amb només dotze hores –i nocturnes!– de temps, ja ho diu tot. I, en tercer lloc i finalment, també en el cas català, perquè el debat al Parlament ha posat de manifest les limitacions de la política catalana per a trobar solucions pròpies a la crisi. I no només per la manca de competències, especialment per la impossibilitat de fer un front comú, amb la Generalitat al cap davant, davant del govern espanyol. Amb aquest panorama, és dubtós fins i tot que siguin capaços de fer-se la foto de rigor; si l’arriben a fer, els sortirà ben borrosa.

Una línia molt fina

El FC Barcelona no va fer un bon partit a Stuttgart, especialment a la primera part. Hi estem d’acord. Ara: no em sembla que el joc de l’equip mereixi l’allau de crítiques i de desqualificatius que ha rebut. Trobo que no n’hi ha per tant. Crec que és desmesurat del tot. Fins i tot, em sembla que comparat als partits que havia fet contra l’Atlètic de Madrid i el Racing de Santander, encara bo; almenys, a la segona part, després de l’empat i la correcció tàctica que va fer Guardiola tornant Iniesta al mig del camp i obrint el terreny amb Henry, l’equip va controlar completament el joc i va tancar el partit amb un resultat avantatjós de cara a la tornada. Més o menys, ja ho vaig dir ahir i ja vaig exposar les raons que em sembla veure-hi, d’índole física i per les baixes de jugadors clau. No obstant, com que les crítiques han estat tan massives i han continuat imparables, i el que durarà, m’hi vull tornar a referir. I em fa l’efecte que la Lliga espanyola fa un mal terrible a la percepció que tenim. Les distàncies entre els equips de la LFP són tan grans que ens fa creure que un equip com el Stuttgart, de poca anomenada, l’hem de ventilar en un obrir i tancar d’ulls i badallant. Però, si ens fixem en els resultats que hi ha hagut en aquestes primeres anades dels vuitens de final, la veritat és que tots s’han resolt o bé en empat o bé amb només un gol de diferència. I que cap dels equips de la Lliga espanyola que són encara a l’antiga UEFA va aconseguir guanyar la setmana passada. No hi ha cap equip que es deixi guanyar i en aquest nivell i aquestes alçades de la competició tots els jugadors són molt bons, la informació circula molt ràpidament i tothom s’espavila. Les diferències entre els equips esdevenen una línia molt fina. Guanyar és molt difícil, et diguis com et diguis. A la Lliga espanyola, el FC Barcelona i el Reial Madrid dominen de manera abassegadora i el títol es decideix en els enfrontaments directes i en vuit o nou partits més, contra els tres o quatre equips que acaben pugnant per les posicions europees. És una competició que cada temporada que passa s’acosta més al que succeeix des de fa anys a la lliga d’handbol, per exemple. La Lliga de campions és tota una altra història, molt més competitiva, pel format en eliminatòries, que dóna opcions al rival més fluix, sobretot, però també perquè les diferències entre els equips que arriben als vuitens de final, tret d’algunes excepcions, són bastant més menors que les que hi ha entre els equips de la part alta i la baixa de la Lliga espanyola. No és cap casualitat que faci tants anys que l’equip campió no repeteixi títol. Em fa l’efecte que costa menys entendre-ho que acceptar-ho, especialment després d’un any tan triomfant com el que ha viscut el barcelonisme.

Partit fluix, bon resultat

El FC Barcelona va obtenir un resultat força bo al camp del Stuttgart en el partit d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions. Un empat a 1 gols és un marcador que dóna moltes opcions als blaugranes per a resoldre l’eliminatòria al Camp Nou, el 17 de març. El Barça no va jugar del tot bé. Especialment, a la primera part en què el Stuttgart va tenir més oportunitats, va imposar el seu joc al contracop aprofitant les errades dels catalans i es va avançar en el marcador al minut 25. N’hagués pogut fer algun altre, però també Messi va enviar una pilota al pal. A la segona part, després de l’empat matiner d’Ibrahimovic, el Barça va controlar molt més el joc i el partit es va equilibrar. No va ser un bon partit. El resultat és el millor de tot. Però tampoc ha estat tan dolent com s’ha dit, al meu entendre. Ha estat un partit típic d’una anada dels vuitens de final de la Lliga de campions, contra un equip alemany: fort, disciplinat tàcticament, i disposat a jugar-se les seves possibilitats de passar en un tot o res al seu camp. Certament, els blaugranes van patir dels mals que han mostrat les darreres jornades i que fa justament un any també van tenir. Em va semblar observar dues menes de problemes. El primer, físic. L’equip ha perdut velocitat, per a moure la pilota al primera toc i per a pressionar ben amunt; probablement, les lesions, les sancions i una plantilla excessivament curta han impedit fer rotacions i els jugadors noten el cansament, que també deu ser mental, i si l’exemple de la temporada passada serveix per a aquesta, en aquestes setmanes, s’haurà incrementat la càrrega de treball físic per a obtenir el to físic adequat a partir d’ara. I el segon problema, tàctic. Em va semblar un equip desequilibrat per les baixes d’Alves, Abidal i Keita. Al davant, Messi i Iniesta tenen la tendència d’anar-se’n cap al mig i el forat que deixen a l’extrem, que tan bé ocupa Alves sobretot, ni Puyol ni Maxwell el saben aprofitar prou bé. L’entrada d’Henry a la segona part, en el lloc de Touré, encara que no fes cap jugada remarcable, almenys va servir per a tenir l’extrem dret transitat i per a desembussar el centre de l’atac. I, encara, l’absència de Keita, les seves arribades a l’àrea vull dir, no la supleix Sergio. En resum, un bon resultat, en un partit fluix.

De la bona gent i el bon rotllo

Ara que el FC Barcelona de bàsquet ha guanyat de manera tan brillant la Copa del Rei davant del Reial Madrid i ha encadenat quatre títols, comptant-hi la Lliga ACB de la temporada passada, s’ha destacat com a una de les claus del seu èxit la bona harmonia que hi ha en l’equip. S’han alabat les qualitats tàctiques de l’entrenador Xavier Pasqual i les moltes hores que treballa preparant els entrenaments i els partits, però s’ha fet molta referència també, com a factor determinant gairebé, a que la plantilla conforma un grup molt ben avingut. La comparació amb el que s’ha dit del Barça de futbol dirigit per Josep Guardiola és inevitable i automàtica. En ambdós casos, s’ha parlat de “bona gent” i de “bon rotllo” entre ells per a definir el conjunt dels jugadors d’una i altra plantilla i per a descriure l’ambient amb què es treballa. De fet, en gairebé tots els esports, i més enllà encara, el bon ambient es considera un element fonamental per a explicar els èxits, sigui d’un equip d’una qualsevol disciplina esportiva o d’una empresa. No és gaire difícil d’entendre, certament. Qui més qui menys, deu poder explicar el seu cas personal i fer veure que quan ha participat d’un projecte qualsevol sempre ha donat el millor de si mateix quan s’ha sentit bé amb la gent amb què ha col•laborat. No cal donar-hi massa voltes més. Probablement, també hi deu haver exemples de casos en què el motor que ha fet funcionar l’empresa ha estat la competència interna, l’exaltació de les individualitats del grup pugnant per a ser el més destacat; però també és veritat que en aquestes ocasions, més aviat que no pas tard, les coses se’n van pel pedregar i els triomfs esdevenen efímers. La bona gent i el bon rotllo apareixen com a essencials, doncs, per a que tothom en un grup estigui disposat a sacrificar els seus egos i a posar el seu talent individual al servei del col•lectiu. I, és clar, també es fa inevitable pensar en la política i concloure, forçant l’analogia fins a un extrem potser excessiu, que si entre els partits hi hagués una mica de bon rotllo tots plegats aniríem força millor.

Un país a mig fer (Article a El Punt)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/138647.html

Títol i pallissa al Madrid

“Parlem de bàsquet, que és el que ens interessa”. No m’he dedicat a esbrinar-ho, però amb una retransmissió televisiva i una de ràdio –per sort, la naturalesa ens ha dotat amb dues orelles!– em fa l’efecte que és prou significatiu per considerar que aquesta frase amb què he començat o una de molt semblant deu haver estat la més pronunciada en els instants abans del salt inicial de la final de la Copa del Rei, de bàsquet és clar, entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, disputada al Bizkaia Arena de Barakaldo. L’ha motivat la xiulada i els crits de “fora, fora” amb què els aficionats catalans i bascos han rebut els Reis d’Espanya i l’himne nacional dels espanyols. Com que l’escridassada ha anat pujant de volum i ha fet inaudible la marxa de Granaders, al cap de 35 segons l’han aturat per no fer-la més grossa. La incomoditat dels locutors ha estat indissimulable, encara que no acabo d’entendre ben bé per què. L’experiència de fa uns mesos, a la final de la Copa del Rei de futbol, a Mestalla, entre el FC Barcelona i l’Athletic Club, en què també hi va haver una xiulada monumental –l’himne allí el van fer durar 15 segons més– hi deu haver pesat, amb el record de l’espifiada de Televisió Espanyola que va costar el càrrec a un dels responsables.
Però tothom volia parlar de bàsquet. I parlar de bàsquet va voler dir fer-ho de la pallissa, la segona de la temporada, que el FC Barcelona li ha clavat al Reial Madrid. 80 – 61, al final, però, de fet, el partit s’ha acabat del tot al tercer quart, en què s’ha assolit la màxima diferència del partit, de 28 punts, després d’un alley-oop entre Ricky Rubio i Fran Vázquez. És la jugada que resumeix perfectament el partit, per la màxima diferència i perquè, probablement, han estat els dos millors jugadors del partit i Vázquez el jugador més valuós de la Copa. El primer quart ha estat igualat (19 a 16) i poc significatiu, de tempteig. El partit s’ha jugat en el segon i el tercer quart, amb dos parcials de 21 a 9 i 24 a 12 per posar un + 27 insalvable. La final s’havia acabat.
És el tercer títol blaugrana de la temporada, després de la Supercopa i la Lliga catalana. És una victòria amb un valor simbòlic indiscutible perquè el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, –s’ha passat el partit mirant el seu telèfon mòbil– s’ha gastat més diners encara que el FC Barcelona, que vol dir que se n’ha gastat moltíssims, amb jugadors i tècnic, per a dominar també el bàsquet espanyol i ja s’ha endut dues pallisses històriques. I, com en el futbol, davant d’una plantilla feta més en funció del conjunt que no pas de les individualitats, i amb un entrenador, Xavi Pasqual, que va entrar sense fer soroll i és de la casa. Extraordinari.

Victòria i rutina

El FC Barcelona va guanyar el Ràcing de Santander al Camp Nou per 4 a 0 (gols d’Iniesta, Henry, Márquez i Thiago). Va ser un d’aquests partits que ben aviat queden convertits en un mer tràmit. Al minut 34, el Barça ja guanyava per 3 a 0, el segon i el tercer de falta. El quart gol no el van fer fins a mig quart pel final del partit, el va fer el jove Thiago que havia sortit, com Jeffren, amb moltes ganes de jugar. Entre mig, res de res. Un joc per anar passant l’estona sense prendre-hi mal. El Racing va sortir vestit de camuflatge, amb mig equipament (samarreta, pantalons i mitjons) de color negre i l’altre mig d’un verd herba, de manera que segons com quedaven posats, al punt just del tall de la gespa, que provoca franges d’una tonalitat fosca i una de clara, si no s’haguessin mogut, encara hagués costat distingir-los. S’ha de reconèixer que com a vestimenta de carnestoltes mereixerien un premi, van aconseguir complir amb la tradició de disfressar-se sense desatendre les seves obligacions professionals.
Els comentaris previs del partit anaven en el sentit de recuperar la rutina de la victòria després de la primera derrota a la Lliga espanyola contra l’Atlètic de Madrid, i a les portes de la fase decisiva de la temporada. Ara ja no s’hi val a badar. Com que una rutina és un gest repetit moltes vegades, faran falta uns quants partits més abans no ho puguem saber. Ara, el que em sembla segur, és que el d’ahir és un partit que ja s’està veient massa aquestes darreres temporades i que la tendència que du la Lliga espanyola va pel camí de fer habituals. I és que entre el FC Barcelona i el Reial Madrid i la resta d’equips, tret de dos o tres més, hi ha una diferència tan excessiva que es converteix en impròpia i inadequada per a qualsevol competició. Dubto que en aquesta situació, si dura molts més anys i s’agreuja, la Lliga espanyola tingui cap altre futur que no sigui el de convertir-se en una segona divisió de la Lliga europea. Simplement, perquè es tornarà econòmicament inviable per a la majoria d’equips.

L’espectacle de la política

Probablement, en aquests moments de greu crisi econòmica, de molta desconfiança envers els dirigents polítics i d’un desconcert molt general pel canvi cultural que s’està produint, pels efectes de la globalització i les transformacions tecnològiques, la política és més necessària que mai. Estic del tot convençut que el problema més greu que tenen els països occidentals, i en el cas d’Espanya i Catalunya sobretot, és de lideratge. No em refereixo a actuacions de tipus individual, encara que també fan molta falta, sinó a iniciatives col•lectives que haurien d’emprendre, en primer lloc, els partits polítics existents. Ara, de la mateixa manera, també observo que, es miri cap a on es miri, no hi ha cap indici que porti a pensar que som a prop de cap moviment en aquest sentit i més aviat el panorama que s’aprecia és del tot desolador. D’exemples en tenim gairebé cada dia i no es tracta de fer un recull exhaustiu. Els dos darrers en què m’he fixat em semblen prou eloqüents. De l’incendi d’aquest estiu a Horta de Sant Joan hem sabut ara que els comandaments dels bombers no van ser prou diligents i malgrat tenir dades suficients com per a preveure una intensificació del vent van baixar la guàrdia i van reduir els efectius d’un 30 per cent hores abans que el foc revifés de manera dramàtica i amb conseqüències funestes. No és res que no s’intuís perquè en el seu dia els veïns d’Horta de Sant Joan ja ho van denunciar. En aquests moments ja hi ha prou raons com per esperar algun tipus d’assumpció de responsabilitats polítiques, però veient com han actuat fins ara no és previsible. I després hi ha hagut el gest de l’expresident del govern espanyol José María Aznar a la Universitat d’Oviedo adreçat contra els estudiants que l’escridassaven i insultaven, d’aixecar-los el dit del mig, d’una grolleria inaudita en un expresident d’un govern. Aznar va tenir un comportament impropi envers aquells estudiants, però és que abans ja havia errat el discurs qualificant el seu successor a la presidència del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, de “bomber piròman”. D’un expresident se n’espera una lleialtat institucional i una visió d’estat impecable i no que entri en la brega electoral, i encara menys amb aquesta poca educació i barroeria. Diuen que cada país té els polítics que es mereix, però aquesta és una afirmació que mai m’ha convençut del tot. Ara: diàriament assistim a fets sorprenents i, molt probablement, que no contribueixen gens a ordenar els comportaments. Per exemple, la difusió constant de vídeos dels bombers encerclats per l’incendi d’Horta o la publicació de les declaracions dels últims etarres detinguts a Catalunya abans que els prengués declaració el jutge. L’èxit periodístic és indiscutible, i sembla que la meva condició de periodista hauria d’aplaudir la perícia dels companys, però en aquest cas dubto fer-ho perquè també valoro molt negativament que la política, en uns moments que ens és tan necessària, s’hagi convertit en un espectacle que es juga als mitjans de comunicació.

La política com a espectacle

Dimarts, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, i la resta de portaveus dels distints grups parlamentaris al Congrés dels Diputats van protagonitzar un no sé si esperat debat sobre la crisi econòmica, però vista la gravetat de la situació, sí que es pot qualificar de debat necessari. D’aquest tipus de debats, en general, no se’n deriven grans canvis de rumbs ni solucions immediates; són comptades les ocasions en què una confrontació dialèctica d’aquesta mena, ni que sigui forçada per una moció de censura, en què el censor ha de presentar-se com a alternativa de govern, han tingut transcendència a curt termini. En aquest cas, es sol recordar la moció plantejada pel líder del PSOE Felipe González contra el president Adolfo Suárez, però llavors la UCD ja era en caiguda lliure i els socialistes eren l’única alternativa possible. No obstant, el debat de dimarts tenia un interès indiscutible i era saber fins a quin punt el govern i l’oposició serien capaços de trobar punts d’entesa per a treure’ns de la crisi o bé si seguirien anant cadascú a la seva i movent-se en funció dels càlculs electorals particulars. Del debat n’ha sortit un compromís per a trobar en dos mesos un pacte d’Estat, que n’hi diuen, per a consensuar les mesures econòmiques adients per a superar l’actual conjuntura. Si és molt o és poc, ja es veurà. De tota manera, el que pretenia dir no era ben bé això. Després del debat, el que més s’ha debatut no han estat les propostes dels uns i dels altres, sinó més aviat les actituds i, sobretot, s’ha pretès dilucidar qui d’entre Zapatero i Rajoy ha ganyat el debat. A mi em sembla molt clar que aquesta és una qüestió menor i d’una importància molt relativa, merament anecdòtica. No obstant, és el que més entusiasme i neguit genera. Em sembla que és perquè, al capdavall, la política també s’ha convertit en un espectacle, una competició en què el que importa és saber qui guanya i qui perd i per quan. Com que les eleccions són cada quatre anys –és un dir–, constantment hem de fer enquestes i aprofitar els moments de confrontació directa entre els contendents per a satisfer aquest afany competitiu que tenim tots, de ser espectadors. Em sembla una molt mala manera de prendre’s la política.

La qüestió de l’aval, un altre cop

La conya dels vuit dies que equivalen a un any de mandat, encara cueja, i el que ho farà. Ara l’Audiència de Barcelona ha sentenciat que els directius de la Junta actual del FC Barcelona que també ho eren després de les eleccions del 2006 hauran de presentar un aval. La quantitat no s’ha especificat, però ha de ser pel 15 per cent del pressupost d’aquesta temporada menys els beneficis generats des de la del 2006 – 2007, tenint en compte que s’han de comptar com a pèrdues d’aquesta Junta els 63,8 milions d’euros imputats a la directiva de Joan Gaspart i Enric Reyna. Aquesta partida corresponia a la depreciació d’una part de la plantilla heretada per la Junta de Joan Laporta; la pèrdua de valor va ser avalada per un informe fet pel llavors vicepresident esportiu, Sandro Rosell, i el secretari tècnic, Txiki Begiristain, els quals consideraven que aquell grup de jugadors no valien al mercat el preu que tenien consignat. Aquesta demanda la va presentar el soci Vicenç Pla després de les eleccions del 2006, en què també reclamava la nul•litat de la presa de possessió. En primera instància, el juliol del 2008, se’n va desestimar la totalitat, però ara l’Audiència ha estimat la part que fa referència a l’aval. La Junta presentarà recurs al Tribunal Suprem. Tant se val. Es tracta d’un episodi més de la judicialització que des de l’estiu del 2006 afecta la vida institucional del FC Barcelona i que va tenir com a moment més àlgid la votació de la moció de censura. Presentar una demanda o una moció de censura requereix temps i diners. Per tant, és clar que darrera d’aquesta voluntat d’assetjar Joan Laporta hi ha un grup de persones més o menys organitzat i coordinat. La Junta Directiva actual també s’hi ha tornat i divendres va comunicar a Oriol Giralt, el promotor de la moció de censura, que li ha obert un expedient disciplinari que pot acabar amb la suspensió de la seva condició de soci.
És veritat que el que amb més força mou les persones són les grans passions: l’enveja, l’afany de poder, l’ambició, la vanitat, la cobdícia, l’amor. Però, comprendre-ho no vol dir considerar-ho ni just ni desitjable. Penso que la revenja no fa mai justícia i que el ressentiment no pot ser el fonament de res que valgui la pena.

Darrera de les lesions musculars

Les lesions musculars s’han convertit en un drama blaugrana. En el que portem de temporada, ja n’han patit dinou i, en la darrera setmana, em penso que n’han estat sis, tot un rècord de desgràcies. El fet té molta transcendència perquè la plantilla és molt curta i això fa que el primer equip es quedi en quadre cada jornada; la derrota de diumenge contra l’Atlètic de Madrid, diguin el que diguin, és imputable en bona part a les lesions que van delmar la defensa i el mig del camp. Ara es tracta de saber què ha passat, què s’ha fet malament o diferentment respecte de la temporada passada perquè hi hagi aquesta plaga de lesions musculars. En només dos dies que portem, se n’han dit de tota mena i això que les lesions musculars estan molt ben diagnosticades. M’imagino que deu ser perquè es fan difícils de veure, només s’observa el jugador arronsant la cama de cop i fent una cara de dolor que ja paga. En els traumatismes o els trencaments és diferent perquè ja es veu clarament la revinclada o la trompada i no cal donar-hi més voltes. La lesió muscular és una mica més misteriosa, però no gaire més. Hi ha qui ha determinat que l’estat anímic de l’esportista, quan és negatiu o de molta tensió nerviosa, afavoreix la lesió muscular, però és molt difícil de provar. El que és segur és qui hi ha dues raons objectives que provoquen les lesions musculars; no cal ser metge, qualsevol persona que hagi fet prou esport d’una manera intensa ho sap. La més habitual s’explica pel cansament; la bona forma s’obté amb l’entrenament, és clar, però també amb el descans adequat que facilita l’adaptació del cos a la càrrega de treball i permet al múscul recuperar la seva elasticitat. Per això és tan important que l’esportista dugui una vida ordenada. La segona raó és un escalfament previ insuficient. Exigir al múscul una extensió excessiva o fer-ho amb el múscul fred és garantia de trencament. Es parla de multifactors per a explicar l’origen de les lesions musculars, però bàsicament són aquestes les raons i no cal donar-hi gaire voltes més. En el meu entendre, en el cas dels jugadors blaugranes, l’explicació s’ha de buscar en l’any tan exigent que han tingut, el cansament i la tensió acumulada, i la plantilla tan curta que ha privat al tècnic poder repetir les rotacions de la temporada passada.

Una rectificació incomprensible

La manera com s’ha resolt la crisi, o tempesta en un got d’aigua, al PSC em resulta incomprensible; no dic incomprensible en termes polítics, perquè en política, arribats en aquest punt gairebé tot és argumentable i defensable, sinó en termes de comportament humà. No tinc cap dubte que les darreres declaracions del conseller d’Educació, Ernest Maragall, eren calculades i que amagaven un moviment tàctic d’una certa ambició; no sé quanta. Maragall va dir, primer, dimecres, que els catalans estaven “fatigats” del tripartit i, després, diumenge, per si algú es pensava que era una atzagaiada, va reblar l’argument amb un article a La Vanguardia inequívoc. Hi deia que “el govern de Montilla ja fa temps que va renunciar a encarar un projecte integral de país”. Ja era clar que Maragall no havia improvisat, perquè el conseller d’economia, Antoni Castells, i la consellera de Justícia, Montserrat Tura, una mica més tímidament, ja havien sortit a fer-li més o menys costat, però amb aquell article, a vint-i-quatre hores de la reunió de l’executiva del PSC, esvaïa qualsevol dubte. Tot plegat resultava molt entretingut i curiós d’observar. Les anàlisis més saberudes parlaven de les dues ànimes del socialisme català, la catalanista i la d’obediència espanyola, i tota la pesca. L’ofensiva llançada per Ernest Maragall no era una atzagaiada sinó un pols en tota regla per a plantejar un debat intern al si del PSC en el moment adequat, quan tots els quarters generals dels partits preparen les pròximes eleccions al Parlament, al juny o a l’octubre, amb tot el que vol dir de confecció de programes i de llistes. Probablement, o segur, que les formes no eren gaire adequades. Doncs, ara resulta que Maragall rectifica el que va dir, però sense renunciar a les seves conviccions. La imatge que han dibuixat uns i altres em sembla molt poc seriosa. S’explica per raons estrictament electorals: Montilla no es pot permetre una crisi de govern avui i per això ni cessa ni accepta la dimissió de Maragall. Però fa angúnia veure homes drets i fets com Maragall i Castells, com Montilla i Iceta, també, fer aquests papers de l’auca de la desafecció.

Primera derrota a la Lliga

El FC Barcelona ha perdut contra l’Atlètic de Madrid al Manzanares per 2 a 1 (gol d’Ibrahimovic), en un partit molt dolent per part dels jugadors blaugranes. És la primera derrota de l’equip a la Lliga. El Reial Madrid es situa ara a només 2 punts. La cursa pel títol, el frec a frec entre culers i merengues, indiscutiblement, guanya en més emoció encara. Evidentment, no passa res per perdre un partit i menys al Manzanares, un camp en què el Barça hi ha tingut més d’un disgust. I també s’han de valorar les condicions en què arribava l’equip, amb només tres defenses de la plantilla, i, per si no n’hi havia prou, encara ha hagut de patir la lesió de Keita al minut 3 del partit amb tot el trastocament tàctic que suposa una pèrdua d’aquesta mena i sense jugadors de les seves característiques a la banqueta per a suplir-lo. Ara, dit això, a mi també m’ha semblat que en bona part el FC Barcelona ha estat víctima del personatge que s’ha creat al llarg d’aquest any tan extraordinari que ha viscut, d’un equip capaç de superar tots els reptes que se li plantegen, per més difícils que siguin i sense renunciar a les seves virtuts més cares. Aquesta confiança tan gran en les capacitats pròpies, que generalment és tan positiva, algunes vegades fa caure en actituds un punt inconscients. I em fa l’efecte que, una mica, és el que ha passat. Per exemple, a l’hora d’escollir el lateral dret. Josep Guardiola s’ha decidit per Jeffren. Ell és qui havia de prendre la decisió i que més capacitat està per a prendre-la. L’equip no ha perdut per Jeffren, ni res que s’hi assembli. És cert del tot. Ara: com que l’Atlètic de Madrid no és la Cultural Lleonesa i el partit pintava molt malament, per les dificultats històriques de l’escenari i per la pressió madridista, posar al lateral dret un noi molt jove, que és extrem i esquerrà tancat, no semblava l’opció més lògica; m’ha semblat una decisió més genial que no pas prudent. Jeffren no ha fet un bon partit i l’han hagut de canviar iniciada la segona part, amb una targeta groga, i ha sortit Marc Bartra, per bé que la derrota no se li pot imputar en cap cas. El Barça ha perdut perquè, en conjunt, tots els seus jugadors han jugat molt per sota de les seves qualitats i han donat al contrari una quantitat insòlita de passades en una zona delicada. Ha estat un Barça irreconeixible, la defensa no ha sabut treure la pilota controlada i el mig del camp no ha aconseguit ajudar-la. El partit s’ha jugat, durant moltes fases, al terreny blaugrana i amb això ja està dit tot. L’equip no ha sabut adaptar-se a les característiques del partit. Un mal dia. Res més.

El miratge de la gratuïtat

En tot el debat que hi ha muntat al voltant d’Internet i els drets d’autor, que ve de lluny però que en els darrers mesos s’ha fet més intens per les propostes de diversos països de regular les descàrregues a través de pàgines d’intercanvi d’arxius i, a l’Estat espanyol, també per l’ofensiva de la SGAE, m’ha semblat entendre que entre els qui defensen la llibertat absoluta hi ha el que en podem dir el miratge de la gratuïtat, segons el qual, pel fet de poder accedir ara mateix de manera universal i general a una gran quantitat de productes culturals, bàsicament pel•lícules i música, sense pagar res o gairebé res, que aquesta és una conjuntura que es podrà mantenir eternament. Ja he dit alguna altra vegada que som en mig d’una revolució cultural, perquè la transformació que s’opera és sobretot tecnològica, i que ara mateix el paisatge que en sorgirà es pot intuir però no saber del tot. No és la primera vegada que succeeix i les experiències anteriors poden servir, més o menys, de guia. Sempre que hi ha hagut un canvi en la forma d’accedir al coneixement, als productes culturals, hi ha hagut també un canvi en la forma de produir-los. És d’una lògica aclaparadora. Ningú amb dos dits de front es pot arribar a imaginar que els músics, els escriptors, els periodistes, etc., seguiran fent cançons, novel•les, articles, etc., si no si guanyen la vida. Ja es veu que no pot ser. És el miratge de la gratuïtat, que dic. A partir d’aquí, ens podem imaginar els escenaris que sigui. La invenció de la impremta, del disc, de la fotografia, del cinema, de la ràdio, de la televisió, etc., tots aquests avenços que han revolucionat l’accés a la cultura han provocat canvis profunds en totes les anelles de la cadena, des de l’autor al consumidor passant per les empreses editores i distribuïdores. Ara tornarà a passar exactament el mateix. I segur que com en les altres ocasions, hi haurà formats que es deixaran de fer perquè no resultaran rendibles. Potser es deixaran de fer novel•les tal com les entenem avui, però si volem que algú ens expliqui històries que ens entretinguin, ens emocionin, etc., aquest algú haurà de cobrar per la feina.

Fa fred, però potser en fem un gra massa

Aquests dies fa un fred que pela. Tothom ho diu i és ben veritat. El termòmetre de casa ha enregistrat 6 graus sota zero, que és la temperatura més baixa que ha marcat aquest hivern; i em penso que des de que el tinc, mai no havia mesurat un fred tan intens. Probablement, la temperatura encara ha estat més baixa i tot perquè el termòmetre el tinc molt arrecerat, a cara nord, que és on em van dir que l’havia de situar, però molt arrecerat perquè no li toqui de ple el sol i, a l’estiu, marqui una calor impossible. En tot cas, el del cotxe, a quarts de nou del matí assenyalava 7,5 graus sota zero. Tant se val, encara que tenir a mà tants instruments ens faci buscar la precisió i l’exactitud més absoluta, no deu venir de mig grau o un grau amunt o avall per a comprendre que fa un fred que pela i que som en els dies més freds de l’any i que feia uns quants hiverns que no registràvem unes temperatures tan extremes. A més, també ha fet molt de vent; la sensació de fred, que es diu ara, deuria ser insuportable, he pensat des del llit, quan m’he despertat. De dia, al pic del migdia, la temperatura a penes si ha arribat als 4 graus. Molt bé, fa un fred que pela. És normal que tothom en parli, quan es veu pel carrer o així que s’entra en un establiment. Tots ho fem, a manera de salutació diem a la noia que ens ven el diari o al cambrer que ens posa l’esmorzar o als pares amb què coincidim en el moment de deixar els fills a l’escola, tots comentem el fred que fa. Amb les cares que fem tots plegats, ja paguem, de fet. Ara: essent tot això una veritat indiscutible, em fa l’efecte que n’estem fent un gra massa. No vull dir cadascun de nosaltres, individualment, perquè el fred que fa no deixa de ser una excusa per a saludar-nos. Vull dir: n’estem fent un gra massa de manera general. Ja comprenc que els telenotícies i les ràdios i els diaris en parlin, perquè és un fred extraordinari el que fa aquests dies, però em fa l’efecte que exageren. És una tendència que fa temps que observo. La predicció del temps té un espai propi i cada vegada ocupa més minuts, a vegades és la primera notícia del dia, i segons com, com que mai no plou a gust de tothom, genera unes discussions i unes polèmiques enceses i curiosíssimes. Saber el temps que farà pot ser una necessitat per a molta gent, sigui per qüestions de feina o bé d’oci, i el temps, les maltempsades, provoca estralls i danys que es converteixen en fets noticiables segur. Ara, que a l’hivern faci fred, encara que sigui molt fred, voler saber què fan les persones que treballen a l’aire lliure per a passar-se’l, que vol dir que s’abriguen molt i fan foc, em sembla tan fascinant com exagerat.

Una gran tertúlia

Això és una gran tertúlia, i quan dic això vull dir tot. Tot plegat és una gran tertúlia. Les tertúlies tenien molt de prestigi. N’hi devia haver de tota mena, és clar, com tot, però la visió que ens en donaven els clàssics del periodisme i escriptors com Josep Pla o Josep Maria de Segarra, de les tertúlies que es feien a l’Ateneu de Barcelona, o als cafès que freqüentaven, sempre al voltant d’un o dos personatges d’una cultura vasta i posseïdors d’un magnetisme ineludible, donaven a la tertúlia un halo magnífic i encisador. Encara que l’etimologia de la paraula ens remet a uns cenacles erudits que es feien a unes estances dels pisos superiors dels teatres del segle XVII, en què els tertulians es citaven per a comentar els textos de Tertul•lià, de tertulians poca-soltes o provocadors, saberuts que no sabien de què parlaven i treien de polleguera la resta, pel que han deixat escrit els clàssics, també n’hi havia i és lògic que més d’una vegada acabessin com el rosari de l’aurora, amb els contertulians cridant com a posseïts i anant-se’n d’una revolada i remugant, vermells com un perdigot. Els debats polítics, culturals, socials o esportius ja no es fan als ateneus ni als cafès, ara les patums van als mitjans de comunicació, les ràdios i les televisions; alguns diaris han provat de fer un succedani amb dos o tres entrevistats que fan de tertulians, però no funciona gairebé mai. Ha estat un pas lògic derivat del paper tan central que fins avui tenen els mitjans de comunicació. Hi ha tertúlies molt bones i tertulians que es fan escoltar encara que no hi estiguis mai d’acord. Són un passatemps molt útil per a posar-te al dia i comprendre les notícies que hem sentit o llegit. N’hi ha de tots i de totes, és clar, però això ja ho sabem. Quan deia que això és una gran tertúlia no em referia únicament a les tertúlies de les ràdios i les televisions; de fet, no em referia a les tertúlies de veritat, en què els tertulians conversen entre ells d’una manera més o menys interessant. Volia dir: tot plegat s’està convertint en una gran tertúlia, des del debat polític als blocs personals o els diaris digitals, tota la xarxa és una gran tertúlia. Deu ser inevitable que sigui així, i què hi farem. L’inconvenient que hi trobo: els blocaires i els articulistes dels diaris, no tots és clar, només uns quants, però alguns de molt cridaners, tot sovint es discuteixen els uns amb els altres, com si fessin tertúlia però sense mirar-se ni als ulls, ni a la cara, sense enraonar ni escoltar-se, amb l’insult i la desqualificació massa fàcil, no hi ha conversa i si n’hi ha és de sords, i no hi ha discrepància sinó poca-soltades que no treuen cap a res. No trobo que el Parlament hagi de ser un lloc per a fer-hi tertúlia, oi, però almenys allí els diputats es diuen les veritats a la cara, encara que siguin veritats cuinades al partit i lligades a l’enquesta més recent, però l’activitat parlamentària s’esdevé entre vacances i és escassa, per això la majoria d'actuacions els polítics les fan a través de declaracions als mitjans, convertint la política en una gran tertúlia, també. Però, de sords.

Jaume Vicens Vives

Una conferència de l’historiador anglès John Elliott ahir al vespre al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat va donar inici als actes de commemoració del centenari del naixement de l’historiador català Jaume Vicens Vives (1910 – 1960) i el cinquantenari de la seva mort. Elliott és un hispanista reconegut internacionalment. Entre els seus treballs, n’hi ha un de fonamental per a entendre la història de Catalunya: La revolta dels catalans de 1640, del 1963, que fou la seva tesi doctoral. És un llibre cabdal. No només perquè explica els fets i la gènesi de la Guerra dels Segadors. Ho és sobretot perquè serveix per a comprendre els orígens i les causes de l’enfrontament del 1714 i les dificultats de l’encaix de Catalunya en el projecte de Castella per a Espanya. Més endavant, amb la seva biografia del Comte-Duc d’Olivares, del 1986, en completaria l’anàlisi. A més de l’hispanista anglès, van parlar el vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod Rovira, el president dels actes del centenari de Vicens Vives, l’historiador Borja de Riquer, el rector de la UB, Dídac Ramírez, la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, i el president de la Generalitat, José Montilla. També es va projectar un reportatge documental amb la intervenció de diverses personalitats del món universitari i polític que havien conegut i treballat amb Jaume Vicens Vives. Tothom va destacar el paper de Vicens Vives en la renovació de la historiografia i la seva capacitat de transcendir l’aula i actuar sobre el terreny amb la creació d’institucions i empreses per a dur a terme les seves idees de renovació i compromís amb el país. Jaume Vicens Vives va ser un “referent” –en paraules del president Jordi Pujol– per a bona part de la generació d’intel•lectuals i polítics que havien de protagonitzar la transició a la democràcia i un dels seus mèrits és haver-ho fet en un moment “en què sortir del guió era molt perillós”, va dir l’historiador Jordi Nadal.
En la seva conferència, John Elliott va dir que tot sovint una persona de fora pot situar-se en una millor perspectiva per a comprendre els fets d’una altra nació, sempre que no pretengui fer de jutge, si actua amb honestedat. Potser per això, de tots els parlaments, el d’Elliott va ser l’únic que va abordar la personalitat controvertida de Vicens Vives. Segons l’hispanista anglès, el seu temperament dinàmic i optimisme “ingenu” el duia a la dispersió i afectava la qualitat d’alguna de les seves obres. Ho va fer amb l’autoritat de qui en fou amic i col•laborador durant els anys cinquanta quan va venir a Barcelona per a fer la seva tesi doctoral. Elliott sent un gran respecte i admiració per a qui considera un dels seus mestres que li va transmetre la necessitat de “qüestionar la veritat i posar en entredit els dogmes”. També va dir que malgrat el seu “llegat incomplet”, perquè la mort prematura als cinquanta anys el va enxampar en el moment en què arribava a la seva plenitud, els catalans hem d’estar “eternament agraïts” a Jaume Vicens Vives. Si almenys no l’oblidéssim.

En J. D. Salinger creia que el ping pong és un joc estúpid

J. D. Salinger creia que el ping pong és un joc estúpid. Probablement, vull dir amb tota seguretat, no és pas l’únic que deu creure que el ping pong és un joc estúpid, i no m’estranyaria que ja hi hagués un grup al Facebook de tota la gent que considera el ping pong com un joc estúpid, però darrerament de J. D. Salinger se’n parla molt, perquè fa poc que s’ha sabut de la seva mort, i per això el cito. També perquè és més fàcil citar una persona sola que no pas citar tots els milions de persones que deuen tenir una opinió semblant o igual sobre el ping pong, encara que estiguin agrupats al Facebook, i perquè a l’hora de citar l’opinió d’algú és absolutament essencial que aquesta persona sigui coneguda. Si digués que en Pau Grifoll, bon amic meu des de la infància, pensa que el ping pong és un joc estúpid, la cita no tindria cap mena de valor. Per tant, és ben lògic que em recolzi en l’opinió d’un escriptor tan reconegut com J. D. Salinger, encara que fer-ho em faci passar per un pedant oportunista, i que no em descuidi de posar les inicials del seu nom amb què apareix sempre, mai amb el cognom sol, i mai el nom sencer de Jerome David Salinger. Fixeu-vos-hi, J. D. Salinger ni tan sols qualificava el ping pong d’esport, només en parlava com d’un joc. Ara que, si he de dir la veritat, i és clar que l’he de dir, no puc saber del cert si aquesta era l’opinió que J. D. Salinger tenia del ping pong, perquè qui de fet diu que el ping pong és un joc estúpid és Holden Caulfield, el protagonista de El vigilant en el camp de sègol, i molt de passada, i ara, per exemple, arran de la seva mort, a mesura que es van sabent detalls de la seva vida, i més que se’n sabran, s’ha descobert que J. D. Salinger era molt cinèfil i que convidava amics seus a veure pel•lícules a casa seva, circumstància que és tota una descoberta perquè sempre s’havia cregut que J. D. Salinger odiava el cinema, i era perquè, en honor a la veritat, era Holden Caulfield qui l’odiava. Tant se val. O, és igual. Coi, vull dir que, de ping pong, ni el Holden Caufield ni el J. D. Salinger no en sabien un borrall o, almenys, és el que em penso.

Quan jugàvem al pati de l’escola

El futbol és l’esport més popular de tots per moltes raons. En podríem fer una llista llarguíssima. Ara, si n’hagués de dir una de sola, una que les sintetitzés totes o gairebé, diria que el futbol és tan popular perquè és un esport comprensible per a tothom. Si em fixo en el tennis de taula, per exemple, perquè és l’esport que potser conec més bé, malgrat haver-me’n allunyat des de fa quinze anys o més, ho veig clar: el tennis de taula és un esport incomprensible per a qualsevol espectador que no l’hagi jugat seriosament o l’hagi viscut molt de prop. Vull dir que el futbol és un esport molt transparent en què les habilitats tècniques dels jugadors es fan molt evidents. Des de ben petit és clar qui és el més bo de la colla. Al pati de l’escola o al carrer amb els veïns que com jo estàvem enderiats amb la pilota, a l’hora de triar els dos equips, els més bons sempre eren els primers escollits; ningú no s’equivocava mai i els rivals sortien molt equilibrats. Després, durant el partit, especialment si es torçava o el rival collava massa, es tractava de donar la bimba als qui en sabien més perquè trobessin solucions per a poder capejar el temporal i acabar guanyant. És clar que el futbol que jugàvem de petits al pati de l’escola o als descampats que hi havia al costat de casa, disputats amb una intensitat i una passió tan sincera com nostàlgica, no tenen res a veure amb el futbol professional. Però s’hi assemblen, una mica almenys. I, en tot cas, s’hi assemblen força més que no pas els vint-i-u que es fan als salons recreatius o als càmpings amb el tennis de taula. En un partit de futbol hi ha molts aspectes tècnics i tàctics que només els més savis són capaços d’observar; no hi fa res, perquè el que és essencial és apreciat per tots els aficionats, o gairebé. En tot plegat hi vaig pensar veient el partit del FC Barcelona contra el Getafe, concretament hi vaig pensar observant com Xavi, Iniesta i Messi es van fer càrrec de la situació compromesa de l’equip i com els seus companys els buscaven constantment perquè resolguessin tots els problemes que sorgien. I se’m va ocórrer que si els equips s’haguessin triat com ho fèiem al pati del col•legi, segur que els tres junts no haguessin anat a parar al mateix cantó.

Indignats professionalment

El FC Barcelona va guanyar el Getafe al Camp Nou per 2 a 1, amb gols de Messi i Xavi. El Reial Madrid també va vèncer el seu partit davant de l’Espanyol, per 3 a 0 al Bernabéu. I encara va sumar els tres punts el València, vencedor a Mestalla per 2 a 0 del seu compromís amb el Valladolid. Per tant, la lluita pel títol continua entre els primers classificats, es mantenen les distàncies de cinc punts i tretze del Barça respecte dels dos seguidors. Ara: els resultats de la jornada i la classificació tenen una importància relativa perquè del que viurem aquesta setmana és de l’arbitratge del senyor Teixeira Vitienes, el qual va expulsar Piqué al minut 25 amb una vermella directa per una entrada al mig del camp i a Márquez al minut 92 també amb vermella directa per fer penal a un davanter madrileny. Des d’una òptica culer, l’arbitratge va ser tan nefast, va semblar tan premeditat, especialment l’expulsió de Piqué per una entrada que com a molt podia ser targeta groga, que només s’explica perquè les denúncies que des de fa tant de temps està fent la premsa de Madrid i del Madrid, el que han anomenat de villarat, és a dir, el suport del president Joan Laporta al president de la federació Ángel María Villar a canvi del tracte de favor que suposadament rep el Barça de l’estament arbitral i que explicaria els títols que ha guanyat, aquesta campanya madridista, dic, va mediatitzar l’àrbitre del Camp Nou i va sortir disposat a demostrar que ell no forma part de la conxorxa villaratista. Des d’una òptica merengue, en canvi, l’enfocament és radicalment diferent, les dues expulsions són justes i ara s’ha de veure si els comitès són capaços de sostreure’s de la teranyina del villarat i sancionen Piqué com diu el reglament tenint en compte la brutal entrada que va fer.
Ja es veu que tot plegat és un joc d’ous i així ens l’hem de prendre perquè si volem mirar-nos-ho amb rigor, mirant de posar-hi seny, estaríem perdent el temps. El futbol és un entreteniment que mou molts de diners i mentre no hi hagi partits entre setmana cal buscar excuses per a fer bullir l’olla dels diaris i les ràdios, i el que surt més rendible i no requereix cremar gaire neurones és ficar-se amb el rival més rival de tots i les teories de la conspiració, com també es veu en la literatura i el cinema, tenen un atractiu indiscutible. Fa molta mandra, però dóna de menjar a molta gent i a molta gent ja li va bé.

Però avui, fan futbol

Aviat ho podrem dir. Avui, per exemple, des de les vuit del vespre i fins a les dotze de la nit, podem seure al sofà i durant quatre hores seguides ens podem distreure amb el FC Barcelona – Getafe i el Reial Madrid – Espanyol. De fet, per als qui quatre hores siguin massa poc, sàpiguen que les ràdios començaran una hora abans i acabaran una hora després; tenen, doncs, sis hores ininterrompudes de futbol. Què més volem! I és que d’al•licients, no ens en falten. En tenim per a tots els gustos i tendències. A veure: ningú no pot dir que no es tracti d’un Catalunya – Espanya perfecte, o gairebé. I, per aquells qui els faci angúnia barrejar política i esport, poden mirar-s’ho des de la lluita merament futbolística pel títol de la Lliga espanyola entre culers i merengues amb dos escuders d’aliats, fent la feina bruta, o gairebé. El dissabte, les borses estan tancades i no haurem tingut cap ensurt en forma de caiguda de l’Ibex. Una treva per a les inversions. Només si no hem tingut la precaució de no llegir els diaris o de canviar de canal a l’hora del telenotícies sabrem que l’economia espanyola, i per tant la catalana també, va de mal en pitjor i que els nostres governants no saben com tapar cap de les vies d’aigües que enfonsen el vaixell, amb l’atur, el dèficit, el deute i d’altres instruments navegant a la deriva i desconsolats, i que els sindicats ja esmolen l’eina de la vaga general per a fer veure que ells sí que defensen els treballadors i els seus (seus) llocs de treball. Ara ja només és qüestió de passar aquesta setmana que ve. Perquè a partir de la següent, del divendres 12, tots els mals que ens fan estar amoïnats durant el dia, així que arribi la nit, s’esvairan gràcies a la pilota. Bé, sí, els divendres ens haurem de conformar amb un plat de segona però no hi farà res si ens els prenem com un entrant, per anar fent boca. Des de l’endemà dissabte i fins dijous, tindrem un o dos o més partits de futbol cada dia. Si de dia la culpa la té en Zapatero, de nit la tindrà l’àrbitre. Crisi i pilota. Quin circ!

Si fos un globus sonda rai!

Vull dir els plans del govern espanyol per a reformar l’actual sistema de pensions, concretament, la intenció d’elevar l’edat de jubilació dels 65 anys actuals als 67 i d’ampliar el còmput per a calcular la pensió dels 15 anys que ara es requereixen als 25 anys. Per la manera com s’ha produït, no em sembla que sigui cap globus sonda. El que succeeix és que el president José Luís Rodríguez Zapatero i els seus ministres d’economia i treball, Elena Salgado i Celestino Corbacho, respectivament, no se’n surten i cometen errors impropis del càrrec i la responsabilitat que ostenten. El govern espanyol ha enviat un document oficial a la Comissió Europea, el programa d’estabilitat per al període 2009 – 2013, i quan encara els comissaris no l’havien acabat ni de registrar, com aquell qui diu, ja els avisaven que en una de les planes es deia una cosa per una altra, que allò de passar a 25 anys el còmput per a calcular les pensions només era una proposta i que el verb que ho explicava havia d’anar en condicional; tot per l’aldarull que se’ls havia organitzat a casa així que es va saber. La ministra Salgado diu que “errors en podem cometre tots”. I tant. Ara, si fos un error, també rai. I la situació de ridícul en què s’han posat fóra perdonable també. El que és greu de veritat és que l’economia espanyola davalla desbocada, amb uns índexs d’atur (18%), dèficit (11,4%) i deute (55,2%) que fan feredat, i el govern espanyol no sap aturar la patacada. Ha passat de negar que la crisi mundial afectés Espanya i de posar com a exemple el sistema financer espanyol a haver d’escoltar del comissari europeu, el socialista espanyol Joaquín Almúnia, que l’economia espanyola va camí d’acabar com la de Grècia, intervinguda per les autoritats econòmiques europees. No es tracta d’un problema d’incapacitat i prou. El govern socialista disposava d’un ministre prou rigorós i capaç com Pedro Solbes que va acabar plegant perquè en política el que compten són les fidelitats, els secretaris d’organització i els directors de campanya, encara que sigui al preu de dur el carro pel pedregar.

Les 7 vegueries

Trobo bé que el Govern s’hagi decidit a tramitar els avantprojectes de llei que divideixen Catalunya en set vegueries i em sembla inevitable ressuscitar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és un ens valuós i, alhora, potencialment conflictiu si s’erigeix en un contrapoder de la Generalitat. Perquè les vegueries, com les comarques, ultra el seu caràcter simbòlic, recullen més adequadament la realitat geogràfica de Catalunya que no pas la divisió provincial imposada. És clar que produeix tensions territorials perquè serà sempre impossible fer una divisió a la carta per a tothom. Seria el cas de la zona en què habito des de fa deu anys que té un caràcter irrenunciablement segarrenc i viu mig d’esquena a l’Anoia a què pertany administrativament. Aquest tipus de discussions seran inevitables sempre i el valor de la política resideix a saber resoldre’ls i, en un moment donat, prendre decisions i assumir les crítiques i el desgast electoral que comporten. Ara: el debat que s’ha iniciat immediatament no és ben bé aquest; el que es discuteix és si és oportú plantejar una llei d’aquesta magnitud i que s’ha de tramitar pel procediment d’urgència perquè a la legislatura li queden, a tot estirar, sis mesos d’existència. La pregunta, que té tot el sentit del món, no deixa de ser també un punt irònica perquè la qüestió de les vegueries ja fa més de vint anys que la ballem i totes les anteriors vegades que s’ha plantejat, potser en moments parlamentàriament més idonis, tampoc no han reeixit. Hi ha qüestions com la divisió territorial de Catalunya o la llei electoral catalana que s’haurien d’haver enllestit durant els primers anys de l’autogovern i que és realment vergonyós que estiguin encara pendents i fa molta pena adonar-se de les raons per les quals no s’han tirat endavant. Són les que ara poden fer encallar un altre cop les vegueries perquè avui, i de fet com ahir i com demà, els actes dels partits no deixen de ser mers moviments tàctics de cara a l’objectiu estratègic de guanyar la propera contesa electoral i conservar el poder. Vull dir l’actuació dels partits que hi ha al govern com la dels que són a l’oposició, de manera que el futur de les vegueries depèn de si el tripartit ho considera un trumfo electoral.

Article a El Punt

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/132084-quan-la-crisi-te-noms-i-cognoms.html

Inhabilitar a qui?

Fa uns dies, el soci del FC Barcelona Nicolás Marín va presentar una denúncia al Tribunal Català de l’Esport (TCE) demanant que inhabiliti a perpetuïtat el president del FC Barcelona, Joan Laporta i tots els membres de la Junta Directiva que l’any 2006 no van convocar les eleccions a la presidència del club abans del 30 de juny i no ho van fer fins que un jutge, atenent una altra denúncia, no els ho va manar. Aquesta és la segona vegada que s’insta al TCE a inhabilitar Laporta i els seus directius de llavors; en aquella primera ocasió, el TCE no va iniciar l’expedient disciplinari que li demanaven perquè la qüestió era encara en tràmit judicial ja que aquella Junta Directiva va decidir recórrer l’acte del jutge, tot i complir-lo. També ara fa uns dies, el Tribunal Suprem ha desestimat en darrera instància el recurs de la Junta Directiva i per això el soci Marín hi torna. Personalment, més enllà de les conseqüències individuals que una inhabilitació suposés a les persones afectades, no poder concórrer a les pròximes eleccions, per exemple, aquest cas em sembla d’una gravetat intolerable. Des de gairebé el primer dia, la Junta Directiva sorgida de les eleccions del 2003 tenia clar que l’article 29 dels Estatuts del FC Barcelona generava interpretacions contradictòries. La literalitat del redactat induïa a considerar que el seu mandat acabaria el 30 de juny del 2006 perquè havent pres possessió el 22 de juny, aquells darrers vuit dies del mandat de la junta anterior, es podien arribar a considerar com al primer any del mandat de la nova junta. I tant li feia que la possessió s’hagués fet per obligació estatutària i que en l’acte de presa de possessió es declarés que fins a l’1 de juliol la nova directiva no faria cap acte de disposició. L’article 29 o bé havia estat redactat amb els peus o bé, si havia estat fet expressament, era fruit d’una ment retorçada i malaltissa, rancuniosa. Fer equivaldre vuit dies a un any sencer de mandat anava bastant més enllà de fer passar bou per bèstia grossa, però anaven maldades i per això aquella Junta Directiva va encarregar un dictamen a la Secretaria General de l’Esport, l’únic organisme a qui es podia demanar, perquè dictaminés quina era la interpretació més correcte de l’article 29. I la Secretaria General va dictaminar que malgrat la interpretació possible de fer equivaldre vuit dies per un any, el que tenia més sentit era no fer-ho i no finalitzar el mandat fins al 30 de juny del 2007, amb l’argument que tots els socis, quan van anar a votar, ho van fer pensant-se que escollien una nova directiva per a quatre anys i no pas per a tres anys i una setmana. Per aquesta raó no van convocar les eleccions el 30 de juny, perquè de la mateixa manera que se’ls va denunciar per no convocar-les, si ho haguessin fet, tenint a més aquell dictamen sobre la taula, se’ls hagués pogut denunciar per haver-les avançat, i així ho van explicar a l’Assemblea de l’estiu del 2005. Aquell afer va dur el club per uns viaranys molt lamentables. I encara volen que cuegi. Una de les línies de defensa, basant-se en la llei de l’esport, nega al TCE competències tant per entendre un afer de naturalesa associativa com per a actuar a instàncies de part interessada. Ja es resoldrà si és el cas. Jo el que voldria és que les persones que insten a l’assetjament de Laporta, a acarnissar-s'hi, no vull dir el soci Nicolás Marín, ni cap dels altres que han obert 'altres fronts, sinó els seus inductors i ideòlegs, els qui en mouen els fils i financien tot l'operatiu, donessin la cara i actuessin a pit descobert. Seria una manera bastant més noble d’enfrontar-s’hi. I si, finalment, el TCE arribés a la inhabilitació de Laporta, Ferrer, Godall, Ingla, Soriano, Vicens... per una suposada falta com la d’haver seguit les recomanacions d’un dictamen de la Secretaria General de l’Esport, per un article tan absurd com malèvol, hauríem de començar a pensar en inhabilitar-nos tots plegats.

En Carretero i en Laporta

Durant tot el cap de setmana i encara ahir la política catalana l’han marcada els noms de Joan Carretero i Joan Laporta, el primer perquè ha protagonitzat un ara me’n vaig, ara torno sorprenent i el segon perquè en una entrevista al diari Avui ha confirmat gairebé del tot el seu pas a la política; a més, Carretero, en una entrevista amb el Món a RAC1 de Jordi Basté ahir al matí va declarar que Laporta el “tindrà sempre al seu costat”: la conclusió que se n’ha tret és que Carretero i Laporta aniran junts a les pròximes eleccions. Probablement, és l’aliança més natural i necessària en aquests moments si l’actual president del FC Barcelona decideix iniciar el camí de la política. Perquè el que ha quedat clar en l’episodi protagonitzat per Reagrupament, l’anunci de dimissió dissabte de Carretero i dotze dirigents més dels dinou que té el partit i la possible tornada després que anit se sabés que els quatre crítics ja acceptaven anar-se’n, és que l’independentisme si vol fer forat a les pròximes eleccions no pot permetre’s gaire esperpents més i ha de deixar-se de personalismes i presentar-se unit. Si ara Carretero pot tornar a la presidència de Reagrupament com si res no hagués passat es veu que és perquè la dimissió no l’havia presentada per escrit i, segons els estatuts de l'associació, l’article 16 concretament, no val. Ara: és un no valdre relatiu perquè en política, com en gairebé totes les facetes de la vida, no només s’ha de ser seriós, també ho ha de semblar. Al llarg de tota la seva trajectòria pública, Carretero ha demostrat tenir molt de caràcter, gairebé tant com Laporta. Laporta també ha demostrat tenir molta capacitat per a resistir davant de les adversitats i les pressions i continuar endavant amb les seves idees peti qui peti. Caràcter i capacitat de resistència són virtuts necessàries en tot líder polític, però no són suficients. Gairebé tan important o més és l’habilitat per a unir en un mateix projecte les diverses tendències, valors, interessos, etc., que, lluny de disgregar-lo, l’enriqueixen.

El tancament dels cinemes

74 cinemes de tot Catalunya tancaran aquest primer dia de febrer perquè els seus propietaris, agrupats en el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, no estan d’acord amb el projecte de llei del cinema que ha enllestit el Govern i, concretament, no accepten l’obligació que en la majoria de pel•lícules hi hagi la meitat de còpies en català, sigui a través del doblatge o bé sigui per mitjà de subtítols. Ja fa temps que la qüestió del cinema en català cueja. De fet, aquesta és la segona temptativa de la Generalitat d’imposar quotes de doblatge o de subtítols per a acabar amb la ridícula presència de pel•lícules en català als cinemes de Catalunya. La primera vegada, el govern va topar amb l’oposició de les distribuïdores i els exhibidors que van recórrer la capacitat sancionadora del decret, van guanyar el recurs al Tribunal Superior de Justícia i l’intent va acabar amb un fracàs sonor. Ara hi tornem. Aquesta vegada les distribuïdores no han dit massa res, però els empresaris de cinemes sí i han plantejat un escenari d’apocalipsis que no se’l creuen ni ells. Diuen que si s’imposa aquesta llei, el negoci se’ls enfonsarà perquè els catalans deixaran d’anar al cinema. I exhibeixen unes enquestes que si es miren bé se’ls giren totalment en contra: afirmen que, a pesar que el 82 per cent dels catalans creuen que les pel•lícules haurien d’estar totes disponibles en català i castellà, a l’hora de la veritat, l’any passat, només un 3’8 per cent dels qui van anar al cinema van anar a veure una pel•lícula en català. I jo trobo que aquest percentatge tan minso encara és prou alt si es té en compte que l’oferta de cinema en català es redueix a tan sols el 2’9 per cent. Tot plegat és força ridícul i haver-ho de discutir fa molta pena. Jo ja entenc que les majors es resisteixin a doblar les pel•lícules en català perquè a ells se’ls en fum la llengua del país i el doblatge els incrementa els costos; elles saben de beneficis, que mai no són prous, i no els vinguis amb els drets nostrats. El que més miserable em sembla és que aquesta discussió l’haguem de fer entre catalans i que els empresaris dels cinemes d’aquí siguin tan poc sensibles a una qüestió tan cara pel país com és la llengua pròpia. Ara, també és cert que aquesta facilitat per a fer el joc als qui volen laminar els drets nacionals del país no és exclusiva dels empresaris del cinema.