El ritual de la selectivitat

La setmana passada va acabar el ritual de la selectivitat que havia començat la segona setmana de juny. Cada any els periodistes fem el mateix. Primer, donem tota mena d’estadístiques sobre els alumnes que es presenten als exàmens per a l’accés a la Universitat, les novetats de cada any, etc. Després, un cop comencen les proves, és l’hora per a desvetllar les preguntes a què s’han sotmès els examinands i gairebé sempre es refereixen a les de llengua amb un espai especial per a les preguntes de llengua catalana que, per comparació a les de castellà, acostumen a ser polèmiques. I el ritual acaba amb els alumnes que han aconseguit les notes més altes, dels quals expliquem què pretenen estudiar, i les mitjanes obtingudes pel conjunt d’examinands. Hi ha moltes notícies, d’aquestes que es repeteixen periòdicament, a les quals apliquem les mateixes pautes any rere any. De vegades, algun mitjà té un moment de lucidesa i aporta algun punt de vista nou que aviat es converteix en un altre clixé per a aplicar a les següents edicions. És un procés que es va calcant de manera indefectible. Em penso que ha de ser així, malgrat ser força pesat. Enguany, l’alumne més brillant va ser una noia que es diu Alexandra Garcia Garcia, amb un 9,82. I la nota mitjana va ser d’un 6,16 i el 93 per cent dels alumnes van aprovar. Com que aquests dos guarismes són millors que els anteriors, d’una dècima i de tres punts, les autoritats educatives van aplaudir amb les orelles. A mi totes aquestes dades em diuen ben poc, la veritat. Primer, perquè no sé si són fruit d’una millora de la qualitat de l’ensenyament o d’una rebaixa dels nivells d’exigència. I molt em temo que es deu a aquesta segona raó perquè totes les demés dades de què disposem corroboren que l’educació més aviat camina cap enrere. I, segona, perquè em sembla que la salut d’un país no s’ha de mesurar a partir del nombre d’estudiants que aconsegueix ingressar a les universitats. Probablement, si fóssim capaços de prestigiar la formació professional, aniríem millor.

El rei de l’estret

En Pere Estatuet és un amic que dissabte va aconseguir una d’aquelles proeses que moltes persones consideren que no serveixen absolutament per a res i que requereixen desprendre una quantitat d’energia humana extraordinària. Va creuar per vuitena vegada l’Estret de Gibraltar i és el nedador que ho ha fet més vegades; fins fa un parell d’estius, hi havia un indi, em penso, que li anava a l’encalç, però ara ja li ha agafat unes quantes travessies d’avantatge. En Pere ho va fer en 3:41, un temps que no és el rècord de la prova però sí que és el seu rècord personal. En Pere s’havia preparat per a creuar l’estret dues vegades, anada i tornada, però com que la temperatura de l’aigua era molt freda (17 graus) i ell neda sense neoprè, va haver de desistir. A més ell no ha d’enganyar a cap espònsor, perquè s’ho paga tot ell i les ajudes que rep i agraeix són simbòliques, ni tenia un munt de periodistes pendents de la seva heroïcitat, i honest com és, ho va deixar a mig camí, pel risc d’hipotèrmia, i es va apuntar una travessia més al seu currículum, la que fa vuit. Ara deu fer uns deu anys que fa natació de llarga distància. S’hi va posar el 1999, després que una lesió al genoll el 1997 l’obligués a deixar els altres esports que feia i tancar-se a la piscina per a recuperar-se. Ja no n’ha sortit. La natació és la seva passió i l’estret de Gibraltar una dèria que diu que no l’abandonarà mentre tingui forces. També és un apassionat del Barça, per cert, del bàsquet i l’handbol sobretot. És probable que tinguin raó aquells que consideren que això que fa el Pere no serveix absolutament per a res i que tant d’esforç és un malbaratament d’energia que més valdria adreçar a qüestions de més profit. Personalment, no hi estic gens d’acord. Perquè penso que tot sovint la felicitat més íntima, aquella que sentim molt en dins nostre i que ens costa tant d’expressar que només els que en són més propers són capaços de copsar, la trobem fent un munt de coses que no serveixen absolutament per a res, vull dir que serveixen per a donar una mica de sentit a la nostra existència.

Solstici d’estiu

Ja fa uns quants dies que som a l’estiu meteorològic. Tot i que de calor en va fer més els dies i les setmanes prèvies que no pas ara que ja hi som entrats, la veritat sigui dita. El solstici d’estiu és el moment en què el sol aconsegueix la màxima declinació respecte de l’equador celeste o, entès d’una altra manera, és el dia més llarg de l’any i el que marca el pas de la primavera a l’estiu. Enguany el solstici d’estiu va esdevenir-se el dia 21 d’aquest mes, diumenge, concretament, a tres quarts de vuit del matí en punt. Avui, la precisió s’ha convertit en obsessiva, diria que gairebé malaltissa. Els artefactes de què disposem ho mesuren gairebé tot fins a la més mínima fracció. I com que les dades es van arxivant i se n’han recuperat d’altres de fa molts i molts anys, es poden fer tota mena d’estadístiques i gràfics per a comparar-les. Els avenços, en aquest sentit, són indubtables. Ara, jo no goso qualificar-los de progrés, almenys no en tots els àmbits. Em penso que tanta precisió no és bona quan atempta directament contra les sensacions que tenim registrades a la memòria d’una manera molt viva i intensa. Vull dir que podria ben bé ser que un estiu de fa anys que per a mi va ser extremadament calorós, per exemple, si per un cas se m’acudís mirar les estadístiques de les temperatures, qui sap si trobaria que no va ser així i que el de sota o el de sobre encara ho van ser més. Hi ha vegades que et sembla que tens fred, o bé calor, i quan mires el termòmetre t’adones que no fa ni tant fred, ni tanta calor, com et pensaves; tot i que el fred, o la calor, que sents continua sent la mateixa digui el digui el termòmetre. I és que a mi em sembla que hi ha sensacions que són molt més precises que no pas dades amb pretensió d’infal·libles. Amb els records que guardem pot arribar a passar quelcom de semblant. Si poguéssim veure la pel·lícula del que realment va succeir, probablement ens els desmentiríem. No crec que si la ciència fos capaç d’inventar un giny que ens permetés mirar enrere amb una precisió tan absoluta fos un gran avenç.

La pedregada

Ahir a la tarda va pedregar. Va passar de pressa, però s’hi va estar prou estona com per a fer mal. La pedra és un dels fenòmens meteorològics que més por fa als pagesos en aquesta època en què els camps de blat i d’ordi són a mig collir. La d’enguany havia de ser una collita molt bona. Després d’uns quants anys seguits de sequera severa, els pagesos d’aquest país de secà confiaven en tenir un bon any. I els primers dies de la campanya de sega anaven confirmant les impressions que s’havien fet a peu de tros. Ara la pedregada d’ahir a la tarda els ha fet força mal i els resultats ja no seran tan bons com s’havien previst. Encara no hi ha hagut temps per a calcular els danys soferts, però un altre any de rendiments decebedors ja és un fet segur. Hi ha qui diu que els pagesos es queixen sempre, tant si la collita és bona com si és dolenta; si és bona, perquè l’excés de gra fa que els preus caiguin, i si és dolenta perquè no en cullen prou per a cobrir els costos. És una cançoneta que se sent tot sovint, quan una maltempsada o una tractorada els du a les primeres informacions dels mitjans de comunicació. Que els pagesos es queixen freqüentment em sembla incontestable. És així, certament, i no cal discutir-ho. Ara: aquesta no crec que sigui la qüestió essencial. Del que es tracta és d’escatir si tenen raó o no en tenen. I a mi em sembla que en tenen molta, de raó. Hi ha dades que són d’una evidència palmària. Per exemple: el preu del quilo de blat és el mateix de fa vint o vint-i-cinc anys enrere i, en canvi, el preu del quilo de pa, en aquests vint o vint-i-cinc anys, ha pujat i molt. I els costos per a produir aquell quilo de blat tampoc no són els mateixos de fa vint o vint-i-cinc anys, etc. El futur de la pagesia no és gens clar. La pagesia és un ofici amenaçat. Que cada any hi hagi més pagesos que ho van deixant perquè no se’n surten no crec que sigui una notícia que hagi de causar indiferència. La pagesia és un ofici necessari del qual cap país no en pot prescindir, per moltes raons.

Sant Joan menys sorollós

No sé si les dades em desmentirien la impressió que he tingut aquesta revetlla de Sant Joan, però em fa l’efecte que s’han fet explotar menys petards i demés ginys pirotècnics que anys enrere. I em penso que no es deu a les restriccions de la directiva europea, que s’haurà d’haver transposat a la legislació espanyola el juliol de l’any que ve, sinó als efectes de la crisi econòmica. Qui més qui menys s’hi deu haver mirat. La diferència l’he notada, o m’ho ha semblat almenys, sobretot les hores prèvies a la revetlla i ahir. De paradetes de venda de material pirotècnic n’he vistes, si fa no fa les mateixes, però no hi he vist mai ningú comprant-hi. I fa uns anys s’hi feien unes cues enormes en alguns. Ara: el balanç dels serveis d’urgència de la revetlla d’enguany manté la constant de ferides oculars, amputacions de dits i falanges, cremades, etc., especialment en menors. Si miro enrere, força enrere en aquest cas, veig que si de petits no ens havien passat més desgràcies era perquè Déu no ho volia. O potser perquè els petards d’abans eren força més inofensius que no pas els d’ara. Perquè jo recordo haver fet amb els amics autèntiques bestieses, com posar petards, les clàssiques piules de color verd, dins de tota mena de recipients i fer-los explotar causant uns estralls considerables al voltant d’aquella bomba improvisada. I mai no ens havia passat res. Deu ser que el record m’enganya i que el que imaginàvem que era una explosió extraordinària queda molt lluny de la que arriben a fer els petards actuals. Em penso que l’artefacte més potent que manipulàvem era un que es deia tro i que es llançava contra la paret; feia un bon soroll i deixava una taca negra, res més. Els coets els tocaven els pares i prou. A mesura que em vaig anar fent gran, la fal·lera dels petards va anar minvant fins a desaparèixer del tot per culpa d’un petard que va escapçar el dit d’un amic. Fins que amb l’arribada dels fills hem hagut de tornar-hi. Em puc imaginar que aquest és el cicle vital de molts pares pel que fa els petards.

La revetlla de Sant Joan

Jo no sé si a tothom li passa el mateix que a mi però la revetlla de Sant Joan és la diada que més em recorda la meva infància, per damunt de la nit de Reis i tot. Probablement, perquè la màgia dels Reis és més cosa dels pares que no pas dels fills, massa menuts encara per a endur-se tota la profunditat de les emocions viscudes. Si mai penso en quan era petit, vull dir si hi penso en general, sense voler-me referir a un esdeveniment concret, les imatges que més aviat i més vegades se’m fan presents són les que van lligades d’una manera o d’una altra a la nit de Sant Joan. Potser és perquè en guardo un record molt agradable. Sant Joan volia dir molta llibertat. L’escola s’havia acabat i les vacances i l’estiu es veien infinites. Volia dir passar-se tot el dia al carrer, jugant amb els amics i els veïns dels pisos més propers, a Sabadell, allà on ara hi ha l’edifici central del Banc Sabadell i la plaça Catalunya i que, en els temps dels quals parlo, era ple de descampats que omplíem de partits de futbol i competicions a dojo; érem capaços d’improvisar tota mena de disciplines esportives, fos el llançament de canyes, que imaginàvem javelines, o de pedres. També hi havia la caça furtiva de tot tipus de bestioles; les rates sempre eren les més perilloses, al voltant de les quals, els més ganàpies, inventaven històries truculentes per a fer-nos por i riure-se’n després. Recordo la cabana feta de fustes velles i amb un tros d’uralita per teulada del que avui en diríem una persona sense sostre i que llavors cridàvem com a “borratxo” abans de sortir corrents. Les tardes abans de la revetlla, a la sortida de l’escola, anàvem a buscar fustes i mobles vells per les cases per a fer una foguera que sempre era la més gran de totes les que es feien pels voltants. Un any, una colla de no recordo quin barri, ens la va cremar la nit abans. Vam plorar de ràbia una bona estona i l’endemà, durant tot el dia, vam anar a plegar fustes per totes les cases fins a fer una foguera encara més alta, que vam vigilar fins a la nit, a l’hora d’encendre-la. La revetlla de Sant Joan em retorna records molt tendres.

L’incendi de Sant Mateu de Bages

La fatalitat va voler que l’endemà mateix de l’ensurt que vam tenir diumenge a la tarda, quan vam haver d’apagar ràpidament unes flames que havien començat a cremar un marge, a tocar d’uns camps encara per segar, la fatalitat dic va voler que ahir al migdia es declarés un incendi a Sant Mateu de Bages. Si no se me n’ha passat cap, em penso que aquest és el primer gran incendi forestal d’aquest estiu. Sembla que va començar en un camp amb rostolls i que el foc hi va córrer de pressa i que es va agafar en un bosc proper. A mi em sembla que en aquest país s’ha progressat molt pel que fa la previsió i la dotació de mitjans per a l’extinció dels incendis forestals i que els bombers i els cossos especialitzats que s’hi destinen cada vegada són més eficaços. Però de la mateixa manera que reconec totes aquestes millores, també dic que encara hi ha molta feina per fer. D’incendis sempre n’hi hauran. El risc zero no existeix, pràcticament en res. Estem envoltats de perills, i ni tots es poden preveure ni tots es poden evitar. Pretendre la perfecció és una quimera. Una altra cosa és voler ser perfectibles, que vol dir anar-nos perfeccionant. I, en aquest sentit, hi ha molt de camp per córrer, encara. La mica de foc que vam tenir diumenge a la Guàrdia Pilosa no va acabar en un gran incendi per un cúmul de circumstàncies que tenen més a veure amb la casualitat que no pas amb les mesures de previsió i protecció, que són inexistents. L’espai per a la crítica és amplíssim. Com a Sant Mateu, també hi havia un camp a tocar, un arbre sobre mateix del marge que cremava i un parell de cotxes aparcats a cinc o sis metres i els contenidors de la brossa a tocar també. Qualsevol altre dia de la setmana, probablement, no l’hagués vist ningú just només començar i vés a saber com hagués acabat. Em puc imaginar que ensurts com el que vam tenir n’hi ha algun cada dia a un lloc o altre del país i que la sort o la perícia d’algú evita que un petit foc es converteixi en un gran incendi. I d’altres vegades, com a Sant Mateu, aquest algú hi arriba una mica massa tard.

Foc a la Guàrdia Pilosa!

Ahir a la tarda vam viure una aventura petita. Més o menys va anar així: havíem acabat de dinar amb una parella amiga i vam anar a donar un vol pel poble, perquè veiessin com de bonic el tenim. És el que acostumem a fer sempre. En acabat, i abans que marxessin, vam asseure’ns a l’eixida a fer un darrer beure. Ens havíem enriolat amb les ruqueries dels fills i teníem les cerveses a mig engolir quan una de les dones va veure fum i va avisar que hi havia foc pel darrera de l’església, més enllà del cementiri. I, és clar, ens vam mobilitzar immediatament. Les dones van trucar els bombers, que era el més assenyat que es podia fer, i van avisar la família, avesada en aquesta mena d’accidents. Els dos homes, i un veí que s’hi va afegir uns instants després, ens vam posar a córrer amb cara de bombers experimentats cap al lloc del foc. L’incendi, perquè així el vam qualificar de bones a primeres, va tenir prou paciència per a esperar a que tinguéssim tota les eines per a atacar-lo a punt i no es va posar a córrer pel marge i els trossos encara per segar que hi ha uns metres més enllà, que és el que hagués fet qualsevol incendi amb una mica d’autoestima, la qual cosa li hem d’agrair. No va ser fàcil enllestir tota la logística, en part, perquè en cap moment vam parar de córrer cap aquí i allà, amb la mateixa cara d’apagafocs de pega. La principal arma de què disposàvem era una mànega per a regar les flors del jardí apedaçada per tot arreu que a penes arribava a la punta del foc. Trobar la clau de l’aigua tampoc va ser senzill. Amb la primera que vam obrir no n’hi va haver prou. Va ser en aquest punt quan vam començar a donar ordres cridant, feta que va servir per a donar dramatisme i tensió a l’escena. Amb l’aigua ja donada vam començar a regar el foc que, s’ha de reconèixer, ja anava de menys, però com que no arribàvem al punt que crèiem que era el focus inicial de l’incendi, ens vam fer amb tres galledes que anàvem omplint i llançant amb precisió professional damunt de les brases. Quan ja havíem pràcticament donat el foc per extingit, se’m va ocórrer estrebar la mànega, ves què hi farem!, per a veure si podia anar una mica més enllà amb el rajolí d'aigua, i la vaig trencar per la base. Just en aquell moment, quan l’aventura del foc a la Guàrdia s’acabava, van arribar els bombers i amb les seves mànegues i amb un doll d’aigua com cal, van ofegar tota possibilitat de revifada del foc. Ens van donar les gràcies per haver actuat amb tanta celeritat, i vam tornar cap a casa.

La renovació de Valdés

Les negociacions per a renovar Víctor Valdés, que dimarts s’havien trencat, segons diverses informacions que citaven fonts del club, ahir ja s’havien reprès, oficialment sense que hagués calgut una intervenció personal del president Joan Laporta –malgrat que diversos mitjans insistien en què sí que s’havia produït aquesta conversa i que per això el porter havia baixat del burro–, i la firma de l’acord per a estendre el contracte, fins al 2015 sembla, és imminent. Personalment, tot aquest ball de negociacions que ara es trenquen i que ara es resolen com per art de màgia, d’un dia per l’altre, o de noms de futures incorporacions que et donen com a fetes, gairebé sempre perquè hi ha un conegut que té un amic que diu que el veí de casa seva sap que tal jugador està buscant escola pels seus fills i que ja és segur que fitxarà per aquesta temporada que ve, sempre me’ls he mirat amb molt d’escepticisme i sempre he preferit esperar a que sortís el comunicat oficial del club o, almenys, que hi hagués algun signe inequívoc, que no s’hagués d’interpretar, com ara un dels protagonistes afirmant blanc o negre. I, en el cas de Valdés, oficialment, fins al moment d’escriure aquestes línies, no s’ha dit res de res, llevat del president Laporta que tan sols ha dit que tot va molt bé. De manera que, quan ho tinguin fet, ja ens avisaran. Aquesta manera de mirar-m’ho ve de lluny, d’abans de passar per la cuina del FC Barcelona vull dir. I avui, havent-hi estat, encara m’ho agafo amb més tranquil·litat. En tot aquest joc, els mitjans de comunicació es converteixen en un camp de batalla i els periodistes, alguns, no tots, actuem sense saber-ho de peons de les estratègies d’altres. A mi, d’aquest cas, el que més em preocupa i trobo que s’havia d’haver plantejat d’una manera molt diferent, menys pública, i cadascú d’ells sabrà qui n’és més responsable, és que la porteria és un lloc molt delicat en què no s’hi val a badar i ara em penso que el debat que hi ha muntat sobre les qualitats de Valdés s’haurà agreujat i no li farà bé ni a ell ni a l’equip.

La Lliga de bàsquet, també

El Barça de bàsquet també és campió de la Lliga espanyola, de la Lliga ACB que n’hi diuen. Amb aquesta, el FC Barcelona haurà acabat el curs 2008 – 09 amb els títols de les lligues de futbol, bàsquet i hoquei sobre patins; només haurà faltat la d’handbol i la del futbol sala, de les cinc seccions professionals del club. Aquestes tres lligues són una collita excel·lent. I aquella dita de que quan va bé el futbol el bàsquet va malament, i al revés, queda clar que és una d’aquestes frases que es repeteixen sense cap mena de fonament i que entre tots ens acabem creient perquè convèncer-se de les desgràcies que ens succeeixen és tan pràctic com forjar-nos arguments que ens justifiquen creences que no tenen ni cap ni peus, però que ens estalvien de discernir si són certes o no. El bàsquet blaugrana ha aconseguit la Lliga ACB de manera brillant. Ha superat el TAU de Vitòria, que jugava amb el factor pista a favor perquè havia estat el millor equip a la fase regular. Però els blaugranes han escombrat els vitorians al Palau i han vençut per 3 victòries a 1. La cistella de Basile, al darrer segon del primer partit de la final, potser ha estat providencial, malgrat que en tota la sèrie el Barça ha estat molt superior, físicament i mentalment. Als jugadors del TAU se’ls ha vist molt tocats. Feia cinc temporades, des de la 2003 – 04, que el bàsquet blaugrana no guanyava la Lliga ACB. I en les darreres quatre temporades, només havia guanyat una Copa del Rei. Ara: com que sempre hem cregut que els títols, llevat d’alguns molt conjunturals, gairebé sempre són conseqüència de la feina ben feta, és clar que aquesta Lliga va començar a guanyar-se a finals de la temporada passada quan es va decidir confiar amb el Xavi Pasqual com a relleu de Dusko Ivanovic, i donar la secretaria tècnica del bàsquet a Joan Creus. Des de llavors, a la secció hi ha hagut l’ordre i el concert –almenys de portes enfora– que s’havia trobat a faltar les darreres temporades.

I ja tenim la té ú

Després d’un munt d’anys i un dia –el munt d’anys són els que han calgut per a proposar, dissenyar i aprovar el projecte i per a les obres de construcció, i el dia per a que les autoritats l’inauguressin– ahir al matí, ben d’hora, va entrar en funcionament la nova terminal de l’Aeroport de Barcelona, que n’hi diuen té ú (T – 1). Tot els qui ja s’hi han passejat, sigui per a badar-hi o bé per a anar a buscar un vol, diuen que es tracta d’una obra colossal, magnífica. A l’Aeroport de Barcelona li calia una nova terminal perquè l’augment del trànsit aeri i les noves necessitats de comunicació i les exigències de les companyies aèries l’havien deixat en clara inferioritat. De tots aquests aspectes, durant aquests darrers dies, ja se n’ha parlat a bastament. La nova infraestructura posa l’Aeroport de Barcelona al dia, servirà per a atraure noves companyies i recuperar el terreny perdut, etc. Ara: jo m’he quedat amb dos detalls. El primer ha estat la picabaralla que han tingut els partits per a atribuir-se els mèrits de l’obra. És clar, fent un punt de demagògia se’ls ha de dir que la T – 1 l’hem pagada els ciutadans amb els nostres impostos. És bo de recordar-ho de tant en tant, com ara que han apujat els impostos de la gasolina; suposo que d’aquí a un mes diran que l’economia comença a remuntar perquè la davallada de la inflació s’ha aturat. I el segon detall l’ha donat el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que ha promès que Catalunya tindrà el finançament que li cal i que el tindrà un dia d’aquests, abans que expiri el darrer termini que s’ha fixat per a mitjans de juliol. El detall en què m’he aturat no és la promesa sinó que, immediatament, s’ha preguntat a la gent si es creuen el president espanyol. Que la resposta hagi estat un no rotund ja és el de menys. A mi em sembla que un país en què els ciutadans no es creuen el que els diuen els seus governants, no pot anar bé de cap de les maneres, encara que, com diuen els Manel, facin veure que a la platja xiula el vent.

Avui és d’hora, però aviat serà tard

El FC Barcelona té un porter excel·lent. Víctor Valdés, pel seu caràcter un punt fatxenda i per haver-se format al club, s’ha acostumat a la pressió que genera la porteria blaugrana i, a pesar d’alguns errors que li han costat gols de pissarrí i crítiques desmesurades, ha mantingut una trajectòria brillant i ascendent, amb actuacions memorables. A la final de la Lliga de Campions de París va ser clau. Del títol europeu d’aquest any també en té una bona part. No cal recórrer al catàleg d’intervencions decisives que ha fet Valdés per a ponderar-ne la seva importància. El porter acaba contracte a finals de la temporada que ve. Les negociacions per a renovar-lo s’han anat començant i deixant diverses vegades per les dificultats de posar-se d’acord, fins avui en què ja és urgent tancar-les. I ara hem sabut que les converses s’han trencat. El porter demana 9 milions d’euros l’any, per a situar-se al mateix nivell dels jugadors més decisius del planter, i el club no vol anar gaire més enllà dels 6 milions. També s’ha sabut que els serveis tècnics han pensat en el porter del Valladolid, Sergio Asenjo, de 20 anys, per a rellevar-lo. Tot plegat no és fàcil d’entendre. No es tracta de jutjar ni la demanda del jugador, ni l’oferta del Barça, perquè una i altra posicions depenen de factors que desconeixem malgrat aquesta sorprenent transparència informativa, com les ofertes que pot tenir Valdés de clubs com el Manchester United –amb un Van der Sar a punt de la retirada–, o les limitacions salarials del club. El que no es comprèn ni gaire ni gens és per què el FC Barcelona, a un mes just de l’inici de la pretemporada, encara no ha fet cap moviment a la seva plantilla, tret de la no renovació de Sylvinho. Hi ha quatre jugadors que acaben contracte el juny de l’any que ve (Valdés, Puyol, Márquez i Eto’o) i un que demana una revisió salarial (Touré Yaya). I algun reforç caldrà fer i, potser, alguna baixa més, en forma de traspàs, s’haurà de donar. És cert que el Madrid de Florentino Pérez ha trasbalsat el mercat, però aquesta irrupció estava descomptada. Encara és d’hora, però aviat es farà tard.

La cançoneta de Kaka, Ronaldo i el triplet

L’última cançoneta de l'estiu futbolístic, que és el període que va entre que acaba una temporada i comença la següent fa així: el FC Barcelona ha caigut al parany del Reial Madrid i el seu flamant president, Florentino Pérez, ha aconseguit en quatre dies –i 160 milions d’euros– que ja no es parli més dels tres títols aconseguits pels blaugranes i que la primera línia mediàtica l’ocupin els fitxatges de Kaka i Cristiano Ronaldo. Que això és així, o més o menys, és indubtable. Ara: a mi em vénen al cap un parell de reflexions. La primera, que no sé pas jo si Florentino l’està ocupant d’una manera gaire positiva; que els seus dos fitxatges han provocat soroll mediàtic, era inevitable pagant-ne el que n’ha pagat. El que queda per veure és si fent-ho com ho ha fet, amb prepotència i trencant el mercat i el sentit comú, haurà generat admiració o bé un estupor que acabarà convertit en antipatia d’aquí a unes setmanes quan el Madrid vagi per aquests mons de Déu. I, a més, es pot creure també que amb aquesta manera d’obrar, fent aquesta despesa tan descomunal i sense sentit, s’està convertint en l’equip a batre de manera que la pressió que podia tenir el Barça com a equip campió de tot s’haurà repartit una mica, com a mínim. I la segona reflexió és d’estranyesa. Perquè en l’esport el passat no serveix per a gairebé res. És un Sant Tornem-hi continu. Que el Barça fes el triplet és extraordinari, però ja és història. Ara ja es tracta de la temporada que ve i tothom començarà de zero. Per tant, no sé a què treu cap reclamar que en seguim parlant. El que es pretén dir amb la cançoneta que deia ja ho entenc. Però jo distingiria entre comentar-ho i distreure-s’hi. Que se n’ha de parlar, especialment els periodistes i els aficionats, és inevitable. Perquè el tal Florentino les està fent de l’alçada d’un campanar. I que en parlin els directius del Barça, fins a cert punt, també és ineludible. Altra cosa és si diuen exactament el que haurien de dir. La qüestió és que facin la feina que han de fer: tancar les renovacions pendents i reforçar l’equip convenientment.

De l'ACB a l’NBA

Segueixo l'NBA de lluny. Vull dir sense mirar cap dels partits que es juguen a l'hora en què s'ha de dormir si es vol fer res de bo l'endemà. Em limito a llegir les informacions posteriors al partit i a mirar-ne els resums dels telenotícies. Fa anys, sí que m'havia vagat quedar-me despert esperant el començament d'algun partit o llevar-me de matinada; em penso que era l'època dels Celtics de Larry Bird i els Lakers de Magic Johnson. Com que en això de l'esport, encara que no t'hi vagi res, sembla que has de prendre partit per un o altre, jo vaig decidir que volia que guanyessin els Lakers. I, des de llavors, ja no me n'he desdit a pesar dels èxits de Michael Jordan amb els Chicago Bulls. Tot plegat, una manera com una altra de passar l'estona i per donar una mica de sentit al fet de quedar-se despert fins a les tantes. En aquells dies, pensar que un qualsevol jugador del FC Barcelona, la Penya del Joventut de Badalona o del Reial Madrid –la resta no comptava, pràcticament–pogués anar a jugar a l'NBA semblava un acudit. I, de fet, hi va anar el malaurat Fernando Martín i va ser com una broma. El seu mèrit és que hi va arribar a jugar i va obrir un camí que avui ja han fet molts i amb molt d'èxit. Tant, que Pau Gasol, fa una estona, ha guanyat el títol amb els Lakers i podrà presumir de ser el primer català o basquetbolista sorgit de l’ACB que té l’anell de campió de l’NBA. Recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar de Pau Gasol. Érem als estudis de TV3, a punt de començar el programa Aquest any, Cent! El tenia assegut al costat, en un sofà per a persones de mida normal. A ell, els genolls li quedaven tan amunt, hi havia tant de desnivell entre els genolls i els malucs, que les monedes i les claus que duia a les butxaques li queien constantment. Doncs aquell dia, el cap de premsa del bàsquet blaugrana Ferran Márquez ens va dir, quan ell no ho sentia, que aquell noi aniria a l'NBA molt aviat. Em sembla que encara no havia debutat amb el primer equip o tot just hi treia el cap, però des d’aquell dia ja el vam mirar diferent.

Imperialisme, prepotència i tripijoc

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, ha qualificat el model del Reial Madrid de Florentino Pérez, el dels fitxatges de Kaka per 67 milions d’euros i de Cristiano Ronaldo per 94 milions d’euros, de “imperialista” i “prepotent” i que té el seu origen en el “chollo”, és a dir, en el tripijoc o en les martingales urbanístiques que fa uns anys els van donar unes plusvàlues de 500 milions d’euros, crec recordar, amb la requalificació dels terrenys de l’antiga ciutat esportiva, i que d’aquí a uns anys pot tenir una segona etapa amb una operació semblant amb el Santiago Bernabéu. Òbviament, pel que he anat dient aquests darrers dies, comparteixo absolutament aquesta manera de veure i qualificar els fitxatges que està fent Florentino Pérez. Ara: les declaracions de Joan Laporta em provoquen dues reflexions: la primera, més enllà de si són oportunes o no ho són o de si són les que ha de fer el president del Barça, és que tot i no ser la primera crítica severa que rep el president del Reial Madrid –també ho va fer la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, per a qui la situació de crisi no era la millor conjuntura per a fer exhibicions tan obscenes– els despropòsits del president madridista han fet, en general, força gràcia, si és que el termòmetre de l’opinió pública el reflecteixen els mitjans de comunicació –cosa discutible, per cert i lamentable–; fins i tot el president de la FIFA, Joseph Blatter, ha tingut la barra de dir que el fitxatge de Ronaldo demostra la bona salut del futbol. I la segona reflexió, que lliga en un determinat sentit amb les declaracions de Blatter, fa referència a la incapacitat que té el futbol per a regenerar-se i posar límits als despropòsits dels seus dirigents; sigui el calendari de partits i tornejos, completament inhumà i sense sentit, sigui l’endeutament brutal de la majoria de clubs i lligues, o bé sigui ara aquesta grande bouffe florentiniana, és un fet inqüestionable que el futbol és incapaç de traslladar a la pràctica les declaracions ben intencionades.

Els pagesos s’estimen la terra, sí

Un lector anònim d’aquest bloc va deixar un comentari a l’article Ara que els camps estan torrats en què es preguntava si els pagesos d’aquests verals s’estimen de veritat la terra atès que han deixat fer dos parcs eòlics i un abocador de residus industrials. Jo em penso que aquest lector anònim, al qual agraeixo que llegeixi el bloc i hi deixi comentaris, és de Sant Martí Sesgueioles; i si no ho és, tant se val. Fa unes quantes setmanes ja vaig parlar de la polèmica que hi tenim. Els veïns de Sant Martí temen que en aquest abocador no s’hi aboqui el que pertoca, que per la normativa que compleix no ha de ser res tòxic, i que els contaminin les aigües. Jo això ja ho comprenc. El que vull dir és que ni l’abocador ni els parcs eòlics tenen res a veure amb l’estimació que els pagesos puguin sentir per la terra, que sí que la senten. En el cas dels parcs eòlics és claríssim. El govern ha fet un pla de desenvolupament de l’energia eòlica i ha previst instal·lar els parcs que calen en els llocs en què, òbviament, hi fa prou vent. I als plans que hi entre la Guàrdia Pilosa, l’Astor, Pujalt i Conill n’hi fa molt. Teníem tots els números perquè ens en caiguessin un parell. A partir d’aquí, una altra cosa és que els pagesos s’hagin espavilat més o menys per a tenir com més molins millor als seus trossos perquè així podran guanyar els diners que no fan plantant-t’hi blat, ordi, colza o el cultiu de torn més subvencionat. I pel que fa l’abocador, tampoc cap pagès va demanar que els rebentessin els trossos per a buscar-hi urani i que després se n’anessin deixant un esvoranc enorme que és un atemptat ecològic i un perill físic evident, al marge del perjudici econòmic a què han estat sotmesos els propietaris del terreny. Per cert, que fa uns dies es va saber que un pagès, de Sant Martí Sesgueioles precisament, havia aprofitat per fer uns abocaments de despulles de conills al voltant de l’abocador pensant-se que tothom culparia els residus industrials de la pudor que desprenien. A mi em sembla que les coses són senzilles però que som les persones les que les anem complicant.

I ara, 96 per Cristiano Ronaldo

Com dèiem ahir... Bé, ja era de preveure i, més o menys, ja ho comentàvem a l’article precedent, que molt probablement el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, tornaria a actuar amb la mateixa insolència i desproporció amb què ho ha fet sempre i, ara que ha tornat, encara més perquè era el que tothom a Madrid esperava que fes, començant per la premsa que li va aplanar el camí del retorn. I més aviat ho haguéssim dit! Ara: amb el fitxatge del portuguès del Manchester United, Cristiano Ronaldo, per 96 milions d’euros, ha posat els límits de la seva prepotència a un límit intolerable, que no vol dir, i en sóc plenament conscient, que no pugui traspassar d’aquí a unes hores i situar-se per damunt de la xifra de 100 milions d’euros per qualsevol d’aquests xitxarel·los que saben tocar la pilota amb una gràcia i precisió endimoniada i que ens fan saltar com a posseïts cada vegada que marquen un gol o aconsegueixen que el nostre equip guanyi un títol que ens fa sentir importants; no tinc cap mena de dubte que aquí rau la principal i única explicació a tota aquesta bogeria. Amb Ronaldo i Kaka ja porta gastats 163 milions d’euros; fins arribar als 300 que va dir que llançaria, tres o quatre jugadors més encara se’ls pot fer. Tot plegat és d’una obscenitat increïble. Sembla mentida que això pugui arribar a passar i, encara més gruixut i incomprensible trobo que hi hagi tanta gent que li rigui aquestes gràcies que no en fan gens. Veient per quins camins transita el futbol, i donant per descomptat que cap autoritat esportiva hi posarà fre, vénen ganes de deixar-ho estar perquè aquest és un món menyspreable. Tant és si esportivament se’n surten o no, perquè aquesta ja és una qüestió del tot secundària. L’única situació que trobaria enraonada és que fossin els mateixos madridistes els qui li diguessin al seu president, al president que no han tingut l’opció d’escollir democràticament, per cert, i així anem, que deixi d’insultar el sentit comú i faltar-los el respecte. Ja ho sé, pel madridisme el que està fent en Pérez és fantàstic. Vet aquí l’explicació.

El fitxatge de Kaka

Que el flamant president del Reial Madrid, Florentino Pérez, irrompria al mercat gastant-se el que no té, era de calaix. El seu pas pel futbol, en la primera època de president, és recordada més que pels títols o el bon joc de l’equip blanc, pels diners que es va gastar comprant-se tots els cromos de la col·lecció que va poder al preu que li van fer pagar. Ara havia de fer el mateix, és clar, perquè sinó ja no seria el Florentino que tothom esperava. Ha començat pel brasiler Kaka, del Milan, per qui ha pagat 67 milions d’euros. Una bestiesa en qualsevol època i una obscenitat en aquests moments de crisi i penúries econòmiques per a moltes persones. Però el món del futbol segueix dins d’una bombolla que, més d’hora que tard, acabarà esclatant, i ja en sentirem a parlar. Ara, a diferència de la seva primera època, es veu que aquesta vegada amb un cromo sol no en tindrà prou i que el gust i les ganes els pagarà per més d’un jugador. Com que ja l’han vist a venir, el Bayern de Munic li ha demanats 100 milions per Ribéry. La primera conseqüència del fitxatge de Kaka és aquesta: el mercat s’ha inflacionat de cop, i encara queda per actuar-hi el propietari del Chelsea, Roman Abramóvitx, que aviat deurà moure fitxa. Sembla que tots aquests moviments han provocat una certa angoixa en l’entorn culer, si s’ha de fer cas als aficionats que truquen a les ràdios i envien missatges als diferents mitjans de comunicació. Em penso que aquesta sensació també l’agreuja el fet de veure tants noms de suposats fitxatges pel Barça cada dia als mitjans i que no se’n concreti cap. Però, si fa no fa, cada estiu passa tres quarts del mateix. Com que ja ha passat un any, de les sensacions tingudes, ja no ens en recordem. A mi em semblen dues coses: la primera, que un equip de futbol no és un àlbum de cromos; i la segona, que per anar bé en aquesta vida, cal fixar-se uns criteris d’actuació i seguir-los i no fixar-se tant en el que fan els altres perquè, al capdavall, cadascú se sent del seu mal.

Entre Carner i Aido

Milers d’estudiants van començar ahir les proves de selectivitat per accedir a la Universitat i avui hi tornaran. I, com acostuma a passar cada any des de ja en fa uns quants, l’examen de llengua catalana ha provocat que els alumnes se’n queixessin per considerar-lo excessivament difícil, sobretot comparat amb el de llengua castellana. I, de fet, tenen més raó que un sant. Veient les preguntes d’una i altra prova no es pot fer res més que preguntar-se què hi tenen al cap tant els qui preparen les preguntes com els qui les supervisen. I, o bé no hi tenen res de profit, o bé tenen una mala bava preocupant i, efectivament, saben el que es fan i ja busquen aquesta mena de polèmiques que sempre acaben perjudicant el català. L’examen de llengua catalana consistia en el comentari d’un poema de Josep Carner o bé la introducció a La Ilíada d’Homer. Exactament, no sé què hi fa el poema homèric en el català, però tant se val, aquest no és el problema. La qüestió radica en la diferència de criteris que s’han seguit a l’hora de decidir els textos que s’havien de comentar en llengua castellana: un, era un fragment de la novel·la Júlia, d’Ana Maria Moix, i l’altre, un informe de la ministra d’Igualtat, Bibiana Aido, sobre el desinterès dels joves per la política. I encara havien de fer una redacció sobre el pitjor malson que havien tingut, o una bajanada semblant. Home, a mi ja em sembla bé que l’examen de català tingui aquest nivell. I no em semblaria gens bé que, per exemple, els haguessin posat un comentari sobre un discurs del conseller d’Interior, Joan Saura, per dir-ne algun, o que haguessin hagut de redactar les sensacions que van tenir després del triplet del Barça. A mi em sembla que als nostres futurs universitaris els hem d’exigir un nivell de coneixements mínim i aquest tipus de broma, en una selectivitat, no és la millor manera de fer que es prenguin seriosament l’etapa que són a punt de començar. I l’examen de castellà no té aquests mínims i, a més a més, fa que el català torni a rebre.

Ara que els camps estan torrats

Aquests dies, els camps ja tenen aquell punt torrat que, per als qui ens ho mirem amb ulls de badoc i prou, tan bé ens combina amb el verd de les clapes de bosc i el blau que agafa el cel a l’hora de tombar la tarda. Per als pagesos, en canvi, i es comprèn perfectament, aquest torrat se’l miren pensant en el rendiment econòmic que en trauran, i que sempre és massa poc. Cap a Sant Guim de Freixenet i una mica més enllà, pels voltants de les Oluges i de Sant Ramon, ja es veuen els primers camps de cereals segats. Almenys, la setmana passada ja em va semblar veure’n uns quants de collits. A la banda d’aquí al poble, en canvi, la campanya no ha començat encara. Per ara, només he sabut veure que s’hagi segat el farratge. Ara: que la collita és a prop es nota amb el neguit amb què els pagesos en parlen i veient-los com van amunt i avall, posant les màquines a punt, anant a cal ferrer per a què els arrangin aquella peça que es va fer malbé l’estiu passat i que va quedar per soldar, sentint-los remugar que van sempre tard i malament, o observant-los passejar entre els camps, mesurant el punt òptim del blat i l’ordi que els indiqui que ja és a punt per a començar a segar i, sobretot, mirant al cel i pregant perquè una pedregada no els engegui tota la collita a pastar fang. Una cosa que també he observat any rere any i que no he acabat d’entendre ni crec que ho arribi a fer mai és que sembla que ningú vulgui ser el primer a començar. Ara bé, així que la primera segadora surt –i que sempre acostuma a ser el mateix pagès és una dada irrefutable– a la resta els entra una pressa engavanyadora, com si els sabés greu no haver estat ells els primers a començar de segar. I a partir d’aquell moment en què surt el primer pagès muntant la seva segadora i fins ben entrat el juliol, aquests camps, camins i carreteres ja seran un no parar de segadores i tractors i remolcs i ginys de tota mena d’aquí cap allà. Enguany, sembla que la collita serà bona. Després de tres anys de sequera, potser ja tocava.

Voten pocs, guanyen tots

Les eleccions al Parlament Europeu, vull dir les valoracions que han fet els partits polítics dels resultats obtinguts no han diferit en gairebé res a les que acostumen a fer en tots i cadascun dels comicis a què es presenten: han guanyat tots; els uns, perquè, encara que no ho hagin fet, o bé han pujat en vots o bé han complert les expectatives, i els altres perquè, encara que hagin baixat en vots, han guanyat en termes absoluts. I això a pesar que el sentit comú desmenteixi a uns i altres. El que es desprèn dels resultats és clar: els socialistes, en el conjunt de l’Estat espanyol, han rebut un fort vot de càstig i el Partit Popular els ha vençut de manera indiscutible. En el conjunt de la Unió Europea ha passat tres quarts del mateix; Nicolas Sarkozy a França, Silvio Berlusconi a Itàlia, Angela Merkel a Alemanya..., tots han guanyat, malgrat governar, i al Parlament Europeu hi haurà una majoria de diputats de centre - dreta. I a Catalunya, més o menys, tot ha quedat tal com estava i l’única dada rellevant és que CiU recupera la segona posició. A partir d’aquí, cada partit farà la lectura que més li convingui.
Ara: el més destacable de la jornada és l’alta abstenció, especialment a Catalunya. Ha estat d’un 54 per cent a tot l’Estat i d’un 62'5 per cent al Principat. Al conjunt de la UE també s’ha enfilat fins al 57 per cent. Els partits se’n dolen. Sobretot ho fan els catalans perquè en ser unes eleccions que es disputen en una circumscripció única, els perjudica enormement. Se’n dolen, però no se’n responsabilitzen del tot. Lamenten no haver sabut explicar la importància que el Parlament Europeu té per als ciutadans, tot i que la pregunta més correcta que em sembla que s’haurien de formular és si ho han intentat en algun moment. I, més en general, s’haurien de plantejar si el tipus de campanya que realitzen, no només la dels quinze dies oficials sinó la de durant tot l’any, de tirar-se constantment els plats pel cap, és engrescadora perquè els votants s’acostin a les urnes. A mi em sembla que no ho és, a mi em fa l’efecte que més aviat fastigueja.

Entre la supervivència i la barra

El que està succeint a la Gran Bretanya és extraordinari; em refereixo a l’escàndol per les despeses privades dels diputats que han finançat amb fons públics i la resistència del primer ministre, Gordon Brown, que es nega a dimitir i convocar eleccions anticipades. Pel que sé, i em puc imaginar, l’escàndol financer no és excepcional; al Parlament europeu, diputats de totes les nacionalitats han protagonitzat casos d’una barra semblant a la de les senyories de Westminster. Fins al moment d’escriure aquestes línies (dissabte a la nit), al primer ministre li havien dimitit 8 o 9 càrrecs del seu govern, entre ministres i membres de la segona línia de govern. Tantes renúncies l’han obligat a fer una remodelació del gabinet, que va fer divendres. Els més optimistes diuen que li servirà per a guanyar una mica de temps, però no per a capgirar la davallada a les enquestes. Els analistes de la política britànica consideren que Brown s’ha bunqueritzat. A les eleccions europees i locals parcials, que es van fer dijous però que els resultats s’han de mantenir en secret fins a aquesta nit, quan tanquin els col·legis de Polònia i Itàlia, segons tots els pronòstics, els laboristes es clavaran una patacada històrica. Totes les projeccions que s’estan fent del vot, a partir dels resultats locals parcials, anuncien que el càstig haurà estat sonat. Però a Brown sembla que tant li fa. Probablement, per la manera com actua, de resistència absoluta i de determinació per seguir amb la seva empresa de treure el país de la crisi econòmica, Brown pensa que els ministres i membres del seu gabinet que li han dimitit i li han demanat públicament que ho faci ell també són uns desagraïts que l’abandonen quan és el moment d’aguantar la pressió i acabar la feina que tenien encomanada. Em sembla que tot plegat ja va més enllà d’una crisi política derivada d’un escàndol financer provocat per un comportament miserable d’un nombre elevat de diputats i que és conseqüència d’una crisi d’índole moral que no es circumscriu ni a la Gran Bretanya ni a la classe política.

De la política i el futbol

Òbviament, no seré jo precisament qui tregui importància ni a l’esport ni al futbol. És més, jo també sóc del parer que tota aquesta eufòria que s’ha desfermat a l’entorn del Barça aquest mes de maig, amb el 2 a 6 del Bernabéu i els títols de Copa, Lliga i Champions, l’exageració en què s’ha caigut, vull dir, té un punt d’explicació en la situació de crisi econòmica que es viu des de fa mesos, en el sentit que enmig de tanta mala maror, els triomfs del Barça han servit per a regenerar l’aire empudegat per tant de pessimisme i males notícies. Fins aquí, és comprensible. Ara: em sembla que ja n’hi ha ben bé prou i que hi ha espais en què el futbol no hi hauria d’entrar mai. Vull dir que em sembla fora de mida que el PSC copiï Guardiola i també usi per a motivar-se un vídeo semblant al que el tècnic blaugrana va fer servir per a engrescar els seus jugadors abans de la final de Roma –més que engrescats, vistos els primers 10 minuts, sembla que els va deixar estabornits–, amb imatges de la pel·lícula el Gladiador i el Vinceró de Turandot, i que el PPC parli de fer el triplet, ells també, amb europees, autonòmiques i generals. Tinc un conegut, habitual d’aquest bloc i dels meus articles a l’AVUI, encara que mai hi deixi cap comentari, que quan em veu sempre em renya perquè diu que sóc massa dur a l’hora de jutjar els polítics i el seu comportament. Però és que per a mi, la política, a diferència del futbol, no és cap collonada. El futbol és una collonada estupenda. Suposo que de la mateixa manera que cadascú l’enfila per allà on més bé li va, cada època ha tingut la seva collonada de torn, aquella activitat col·lectiva que serveix per a sostreure’ns del tedi de viure i que serveix per a no acabar-nos de tornar ximples del tot esperant l’hora de passar avall. La política, en canvi, me la miro amb molta més seriositat i em fa més respecte. Que cregui que els polítics tenen una capacitat infinita i inesgotable de tocar-nos a diari allò que no sona, no equival a dir que la política sigui una collonada.

Hi ha eleccions, i diuen que europees

Que diumenge hi ha eleccions ho sabem perquè des de fa quinze dies hi ha una campanya electoral en marxa. Ara: que siguin al Parlament Europeu, ens ho hem d’imaginar perquè tots els partits han incorporat la bandera blava amb les estrelles daurades en els seus cartells i perquè o bé han fet reaparèixer polítics que un dia es van treure de sobre enviant-los al cementiri per a polítics europeus, que és el que ve a ser la cambra legislativa de la Unió Europea, o bé n’han tret de nous, persones que s’han donat a conèixer a través dels mitjans de comunicació i amb la publicació de llibres d’èxit, de defensa dels interessos nacionals de Catalunya, i els han fitxats. Sabem que són eleccions europees per aquestes raons, i algun altre detall que de tant en tant se’ls escapa, però no pas perquè les qüestions europees ocupin el centre del discurs dels candidats. Als partits, vull dir els aparells dels partits, que són els qui en definitiva posen i treuen els candidats a les eleccions de torn, els és absolutament igual de quina mena de comicis es tracti perquè per a ells tot es resumeix a conservar el poder; i el poder no el tenen a Europa sinó a casa, a la casa de cadascú, és clar, sigui el Parlament espanyol, el català o els dos alhora. Una de les coses més surrealistes que estan succeint és aquesta mena de diàleg de sords que tenen els mitjans públics catalans, TVC i Catalunya Ràdio, amb els partits. Als periodistes no els agrada haver de respectar unes quotes a l’hora d’informar dels actes de la campanya. I, és clar, no firmen les cròniques; això ja ho han fet sempre, i ara hi ha afegit un altre acte de rebel·lia que consisteix a deixar la informació electoral per a última hora, cosa que és d’agrair, la veritat sigui dita. I també es dediquen a fer reportatges per a demostrar que això de les quotes només s’aplica aquí i que a la resta d’Europa tothom confia en el criteri dels periodistes dels mitjans públics. I a mi em sembla que els polítics de casa nostra tot això ja ho saben, que el problema és que el sistema els va tan bé que no tenen cap intenció de canviar-lo. I qui elecció passa, any empeny.

L’anunci

Fa dies que tinc ganes de comentar l’anunci que des de fa ja un quant temps està fent l’agència de viatges del Corte Inglés. Hi ha una versió per a la televisió i una altra per a la ràdio, que jo hagi vist o sentit. En tots dos casos el fil conductor és el mateix: un treballador que tot i estar a la feina, una part d’ell –la més important de fet– ja és de vacances. En la versió televisiva, l’home va al despatx del seu cap que es posa a donar-li instruccions de feina i ell fa com si sentís ploure. En la versió radiofònica, el cap interromp la becaina del treballador trucant-lo per telèfon perquè l’ha sentit roncar des de no sé quin pis de més amunt, encara que ell nega haver-se adormit i somniar que ja és de vacances i diu que estava preparant uns informes. Suposo que els ha vistos i sentit tothom i que a una gran majoria els fa molta gràcia. És sabut que la publicitat és una de les formes modernes d’educació i de transmissió ideològica més eficaces, en bona part perquè fa penetrar els seus missatges, quan estan ben fets, sense gairebé adonar-nos-en. A mi aquest anunci em sembla inoportú i perjudicial. Perquè no em sembla que en aquest moment de crisi econòmica monumental, quan els experts opinen que una de les raons ha estat haver viscut per damunt de les nostres possibilitats, tothom, des dels governs als ciutadans passant pels empresaris i els bancs, s’hagi de donar per bo i positiu l’absentisme laboral. I perquè, es miri com es miri, l’actitud d’aquest treballador, més enllà de la seva productivitat a la feina, és d’una mala educació extraordinària i, vist com ens anem comportant tots cada dia, insistir-hi no crec que sigui un bon remei. La publicitat està regulada en molts aspectes, sobre què es pot fer i què no es pot fer. Òbviament, és impossible preveure per on l’enfilarà el creatiu de torn. És més una qüestió d’autoregulació i que les agències actuïn amb sentit comú. En aquest cas, n’hi hagués hagut prou que el responsable del Corte Inglés hagués imaginat que era ell qui donava instruccions a un dels seus empleats, una part del qual, ja estava de vacances.

La renovació de l’Eto’o

El FC Barcelona té sobre la taula quatre renovacions més o menys urgents, atès que Eto’o, Puyol, Valdés i Márquez acaben contracte a finals de la temporada 2009 – 2010. Aquests dies s’ha sabut que al golejador camerunès li oferiran dos anys més de contracte i que si no els accepta, o pretén guanyar més diners del compte, el posaran al mercat. Al marge de si s’està o no d’acord en el fons de l’oferta, el que sobta és aquesta manera de procedir. De fet, l’última vegada que recordo un ultimàtum tan poc mesurat, va ser per a convidar públicament Javier Saviola a que deixés el club. L’encarregat de fer aquesta feina és el secretari tècnic, Txiki Begiristain. És una persona que es distingeix tant per fer un ús intel·ligent de les seves amistats entre la premsa, com per la seva discreció. Per això encara és més sorprenent que la negociació amb Eto’o s’hagi encetat d’aquesta manera. Potser no deu ser cosa d’ell. Tant se val. El que és segur és que no és un cas fàcil de resoldre. El club ja pretenia traspassar-lo l’estiu passat i no va poder. Es va quedar i l’entrenador Josep Guardiola i la plantilla l’han fet llaurar dret. Tot i que ha anat transcendint més d’una enganxada i en algun moment, quan el van canviar al Camp Nou a les semifinals contra el Chelsea i es va retirar a poc a poc i desafiant, per exemple, el camerunès ha estat a un pas de muntar un sidral. Per aquestes raons i, probablement, per raons econòmiques, el FC Barcelona vol traspassar Eto’o abans del 30 de juny. El club va tancar el primer semestre amb 20 milions menys dels que havia pressupostat i amb la meitat del benefici previst. Una bona part es va compensar amb els traspassos de Ronaldinho, Oleguer i Zambrotta, que a partir d’aquest exercici passen a tenir tractament d’ingrés ordinari. Com que dels tres títols guanyats només n’hi havia un de pressupostat, les despeses que se n’han derivat, per a pagar els premis als jugadors, hauran de sortir també d’algun ingrés no previst al pressupost. I un traspàs és la manera més directa i més neta d’obtenir-lo.

Quan falla la democràcia

L'expresident del Reial Madrid Florentino Pérez ja torna a ser president del Reial Madrid. És un retorn que s'ha d'observar amb una certa preocupació. La manera com s'ha produït, vull dir. Tota la precampanya ha estat esperpèntica. Hi ha hagut personatges que van anunciar que anirien a les eleccions, quan es convoquessin, i a l'hora de la veritat, no se n'ha sabut res. Juan Onieva, que havia estat exvicepresident amb Lorenzo Sanz, va presentar-se un dijous i dos dies després ja es feia enrere, després de protagonitzar un acte de presentació de la seva candidatura absurd. Tot plegat es fa difícil de comprendre, i em sembla que l'única raó que explica mínimament què ha passat és un cúmul de dos factors: el primer, l'aparell mediàtic que des de fa mesos ve promovent l'aclamació de Florentino. I, el segon factor, l'aval de gairebé 60 milions d'euros que calia formalitzar per a concórrer a les eleccions i que és, clarament, un impediment legal de primer ordre. De manera que, agradi o no agradi a una majoria de socis del Reial Madrid tenir a Pérez de president, el tindran perquè ha estat l'escollit pels mitjans de comunicació de Madrid i del Madrid i perquè ha estat l'únic capaç de presentar l'aval requerit. Des del FC Barcelona, tot plegat pot fer molta gràcia. Però jo m'ho miro amb un punt d'inquietud. I no pas per la vessant esportiva, perquè els presidents no en guanyen, de partits; representen el club, l'organitzen i el dirigeixen, fan una feina fonamental perquè l'equip pugui rutllar bé, però els resultats depenen de l 'entrenador i, en un grau encara més alt, dels jugadors. No, la preocupació ve per la manera com s'ha proclamat Florentino, per l'aclamació mediàtica i la discriminació de l'aval. Perquè considero que si no hi ha hagut votacions vol dir que la democràcia no ha funcionat. I encara que hagi succeït a Madrid, a l'etern rival del FC Barcelona, no em sembla que aquest sigui un fet del qual els culers se n'hagin d'alegrar. A vegades, hi ha desgràcies del veí que les acaba pagant tota la comunitat.

Terreny relliscós (i 2)

A l’article d’ahir parlava de les dues reaccions que hi ha hagut en el barcelonisme després de la temporada tan triomfant i excepcional, amb registres històrics. La primera d’aquestes reaccions, que trobo que no són ni correctes ni oportunes, i que fan mal a la institució en el seu conjunt, és aquesta dèria per a decidir qui o què és el millor de la història. Confesso que parlar de la segona reacció que he observat aquests darrers dies em fa molta mandra. A mi m’ha semblat que l’equip i el club, en general, ha sabut guanyar. Vull dir que ha tingut un comportament envers els rivals, durant tota la temporada, de respecte màxim, exemplar en tot moment. Per això encara em saben més greu determinats comentaris que s’han fet, adreçats als directius que va dimitir al juliol, després de la moció de censura, titllant-los un altre cop de covards i de no haver sabut aguantar la pressió. Hi ha hagut declaracions i algun article amb molta mala bava i de mal gust. Personalment, ni em sento al·ludit, òbviament, ni em toca a mi defensar-los; ja ho faran ells si ho creuen convenient. Les raons per les quals vaig sortir del FC Barcelona ja les he explicades a bastament i les he relatades en un llibre, la lectura del qual provoca, a la majoria de persones que l’agafen sense prejudicis, la pregunta de com és que vaig aguantar tant. Em sembla que no cal insistir-hi més, doncs. Feta aquesta precisió, el que vull dir és que això de treure pit i fer el milhomes ara que l’equip ha anat tan bé és una actitud que està fora de lloc i que, pensant-hi una mica, per mirar d’entendre quina mena de ressort mental la produeix, em porta per uns viaranys pels quals no vull endinsar-m’hi. Mirant-m’ho des de la distància, trobo que ja és ben trist que ni en una situació tan brillant com l’actual el club sigui capaç d’estalviar-se les querelles personals i trobar la manera de tancar les ferides. Ja comprenc que al darrera hi ha un munt d’interessos de tota mena, i uns quants d’inconfessables, em limito a constatar-ho.