La reforma dels Estatuts (I)

Enmig del ritme frenètic d’aquests darrers dies a les oficines del FC Barcelona, entre fitxatges, convenis urbanístics i tancaments econòmics, encara hi ha hagut temps per a què els directius Josep Cubells i Magda Oranich presentessin sumàriament la reforma dels Estatuts del club que sotmetran a l’aprovació de l’Assemblea de Compromissaris del 19 d’agost. Aquesta reforma ve motivada per dues raons substancials: d’una banda, s’havia de corregir l’article 29, sobre la durada del mandat, per evitar absurditats com la que va propiciar que vuit dies s’equiparessin a un any. Als juristes, aquests sense sentit, els fa molta gràcia i són capaços d’estar-se hores discutint apassionadament sobre la interpretació que s’ha de donar a una o altra paraula entaforada enmig d’una frase que no s’entén, però aquesta és una de les qüestions més incomprensibles i desenraonades a què he assistit mai. I, d’una altra banda, s’havia de modificar la durada dels mandats, fins ara un màxim de dos de quatre anys, per a adaptar-los al nou decret català. El FC Barcelona ha triat el període mínim, de sis anys, i manté la limitació de dos mandats consecutius per al president. Ara, aprofitant que s’havien de posar a la feina, semblava oportú fer una llegida profunda dels Estatuts i retocar tots aquells aspectes o bé que eren confosos o sobrers o bé que hi faltaven. Aquesta era la reforma de mínims. Però la Junta Directiva actual ha optat per anar una mica més enllà i proposa canvis que tenen la seva transcendència; alguns em semblen oportuns, d’altres no tant i considero que s’haurien d’explicar millor, quina intenció hi ha al darrera i quina necessitat hi veuen, vull dir. Entre els canvis que trobo adequats hi ha oficialitzar el català com a la llengua oficial. Ho trobo adequat tot i que sóc conscient que no resolel problema de base que per al català no és d’oficialitat sinó d’ús i el català, al FC Barcelona, s’usa molt menys del que la gent s’imagina. I el següent aspecte que trobo encertat és fixar el veïnatge català com a requisit per a ser president. Tot i que la democràcia no m’ha fet mai por, trobo que el creixement social del club demana una certa protecció.

La requalificació del Mini Estadi

La requalificació del Mini Estadi ja té llum verda. L’Ajuntament i el FC Barcelona han firmat el conveni que n’estableix les bases: 1.500 pisos, la meitat de protecció oficial, i diversos equipaments educatius, sanitaris i cívics per al barri. Per la banda municipal, la requalificació té el suport del PSC, de CiU i ERC; el PPC vol esperar a veure’n els detalls i IC, tot i formar part del govern, no hi està d’acord. És un consens ampli i suficient per tirar-lo endavant, malgrat que, donada la dimensió del que hi ha en joc, hagués estat millor fregar la unanimitat. Era un acord inevitable des del moment en què el planter blaugrana va abandonar els camps d’entrenament al voltant del Mini Estadi i va anar a exercitar-se i jugar els partits oficials a la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí. Tota aquella zona ha de ser remodelada i, de fet, ja ho està sent. Em refereixo també als terrenys que hi té la Universitat de Barcelona i el Reial Club de Polo i a les obres que s’estan fent per dur-hi la Línia 9 del metro. La qüestió que s’havia de discutir era en quines condicions es feia aquesta requalificació. El FC Barcelona té unes necessitats inajornables: remodelar el Camp Nou per modernitzar-lo i corregir les deficiències estructurals producte dels seus cinquanta anys d’existència i dels pegats que s’hi han anat fet, construir un nou Palau Blaugrana i ordenar tot el seu espai, d’oficines, botigues, taquilles, etc., que ara és un caos sense cap mena de sentit. Per a Les Corts, tenir un estadi i una desena de camps annexes sense que ningú els faci servir i un Camp Nou molt poc racional, encara que costi de veure, és un problema. De manera que tant per als veïns com per al Barça, la requalificació del Mini Estadi i el seu entorn és una oportunitat que han d’aprofitar en benefici mutu. La ciutat, també, perquè permet ordenar tota la zona. Les úniques pegues que hi trobo són el soroll excessiu que hi ha hagut, probablement inevitable, i la conjuntura econòmica i del sector de la construcció, molt més complicada de quan es va plantejar. Però ja tocava que es desencallés.

El cost d’Ibrahimovic

La presentació del tancament econòmic de la temporada passada va servir també per a conèixer, amb més o menys exactitud, el cost real del fitxatge de Zlatan Ibrahimovic. Dic amb més o menys exactitud perquè de l’explicació del director general corporatiu, Joan Oliver, no se’n derivava la xifra de 66 milions d’euros que tothom ha donat per bona sinó la de 69 milions d’euros. Segons la seva explicació, el FC Barcelona ha pagat a l’Inter de Milà pel davanter centre suec 45 milions d’euros més Eto’o, el valor del qual l'han fixat en 20 milions d’euros. La suma és fàcil: 65 milions d’euros. La confusió, que ni Oliver ni cap dels directius que hi havia a la taula va fer res per a aclarir, es va generar quan el director general hi va afegir el cost de la cessió de Hleb, que també serveix per a pagar Ibrahimovic. Va dir que el FC Barcelona es seguia fent càrrec del sou però que, per a complir amb la normativa italiana, segons la qual un club no pot tenir un jugador sense cobrar, l’Inter rebria del club blaugrana 1 milió d’euros en concepte de salari del bielorús. La suma és fàcil: 65 milions més 1 és igual a 66. Però resulta que, si ho tinc ben entès –i em sembla que sí–, el Hleb cobra prop de 4 milions fixos i no se sap que hagi renunciat als 3 que li faltarien. Per tant, als 66 milions cal afegir-n’hi 3 més, addició que fa un total de 69 milions. No acabo d’entendre perquè no donen els números bé; no em crec que sigui per deixar aquest fitxatge 1 milió per sota del de Kaka. A mi tant me fa perquè 3 milions amunt o avall no canvien la meva percepció d’aquest fitxatge; considero que el FC Barcelona ha traspassat la frontera de la decència i, vistos els números del tancament, més aviat justets i preocupants, també la de la prudència. A la presentació de l’Ibrahimovic hi van anar més de 60.000 persones. Una barbaritat que va acabar com el rosari de l’aurora. Aquesta assistència rècord d’aficionats s’afegeix a les expectatives, ja de per si desmesurades, que aixeca aquest espigat davanter que, encara que no ho vulgui, ho tindrà complicat per evitar que el comparin amb l’Eto’o.

Benefici menor del previst

El FC Barcelona, a través del seu vicepresident econòmic Joan Boix, va presentar ahir al migdia el tancament econòmic de la temporada passada i el pressupost per a la que ve, que s’enfila fins als 405 milions d’euros amb un benefici net de 20 milions. Els grans números del tancament són els 384’8 milions d’euros d’ingressos, els 362’4 milions d’euros de despeses i el benefici net de 8’8 milions d’euros. Vistos en brut, aquests resultats són un bon tancament. Com va explicar Boix, el FC Barcelona, en un context de crisi econòmica forta i general, ha aconseguit créixer per sisè any consecutiu i generar beneficis. Ara: comparant aquests resultats amb el pressupost que s’havia aprovat, i és a partir d’aquesta confrontació com cal valorar-los, és indiscutible que aquest tancament és un pas enrere preocupant, si més no. El tancament d’enguany s’ha vist afavorit pel nou pla general comptable que qualifica els traspassos de jugadors com a un ingrés ordinari, circumstància que l’estiu passat, a l’hora de fer el pressupost per a la temporada que hem deixat, no es va tenir en compte. I en el tancament que s’ha fet hi ha comptats 20’5 milions d’euros corresponents als traspassos de Ronaldinho al Milan i d’Oleguer a l’Ajax. Aquests milions s’han comptabilitzat de manera correcte, però és clar que han ajudat i molt a presentar uns resultats positius. A mi em sembla que no passaria res si el club ho reconegués, cosa que no ha fet, i que ha intentat amagar dient que “aquests números s’han tancat sense necessitat de traspassar cap jugador aquest mes de juny”; és clar, ja es van traspassar el juliol passat! Ni tampoc succeiria res si es digués que la major part del creixement s’ha derivat dels nous contractes amb Nike i Mediapro, i no pas del triplet, com li va fer dir el directiu Xavier Sala Martín a Joan Boix a mitja presentació. Jo trobo que no passaria res perquè, en general, la situació financera del club continua sent bona i tots els ratis es mantenen dins dels marges de prudència, com el dels salaris dels jugadors consolidat en un raonable 55 per cent dels ingressos.

Contador molt bo, Armstrong excel·lent

Alberto Contador ha guanyat el seu segon Tour de França. La seva superioritat ha estat absoluta i es va veure a venir a la pujada a Verbier, en la primera etapa amb final en alt, en què cap rival el va poder seguir de roda. Només té 26 anys i ja té dos Tours, un Giro d’Itàlia i una Vuelta a Espanya. És un gran escalador i un molt bon contrarellotgista, característiques que el converteixen en un corredor preparat per a les carreres per etapes. Ho té tot per a marcar una època en el ciclisme mundial. Amb tot, qui ha acaparat més atenció mediàtica en aquestes tres setmanes llargues de carrera, ha estat Lance Armstrong, posseïdor de set Tours consecutius, i que amb 37 anys i els darrers tres retirat de la competició, ha estat capaç d’acabar tercer classificat. Impressionant! El rendiment del ciclista nord-americà ha estat sorprenent. Qui més qui menys havia pronosticat que els anys d’inactivitat li passarien factura, especialment a la tercera setmana i en les etapes més intenses, les d’alta muntanya. Però Armstrong ha demostrat dues coses, almenys: que és un esportista excepcional i que els tres anys fora del circuit els ha passats entrenant i mantenint-se en forma. Les dues notes negatives de l’edició d’enguany, a la meva manera de veure-ho, han estat: d’una banda, el disseny de la cursa. No comparteixo les opinions sobre l’avorriment. Però sí que crec que el control que exerceixen els equips s’ha de mirar de trencar amb etapes que el dificultin. D’un esport individual, s’ha passat a un per equips i aquest fet és el que fa aquesta sensació que no passa res si no hi ha atacs ni muntanya i de ciclistes conformistes. I, d’una altra banda, l’enfrontament de Contador amb Armstrong, que el considero estúpid. El madrileny hauria d’haver entès que la presència del texà donaria més relleu a la seva victòria, que des del primer dia es veia incontestable. El trencament de l’Astana, o del duet Contador – Armstrong en un mateix equip, augura una temporada que ve amb un gran al·licient. Perquè tot gran campió necessita d’un gran rival.

Comença el festival

El FC Barcelona va debutar ahir a Wembley contra el Tottenham, en el primer partit de la pretemporada. Va empatar a 1 gols amb un gol de Bojan i amb un mig gol de Pinto, que va fer una sortida no gaire encertada. Tant se val el resultat, per bé que sempre és millor guanyar que no pas perdre. El Barça va jugar amb dos equips diferents les dues parts i de jugadors del primer equip, de la temporada passada, només n’hi havia cinc o sis, em penso, la resta eren del filial i del juvenil. Són partits necessaris, que a l’equip li serveixen per a anar agafant la forma, fer proves, agafar automatismes, etc., i als clubs els va bé per a fer una mica de calaix. Ara, realment, per a l’espectador, l’interès d’aquests partits és ben poc. Gairebé no serveixen ni per a passar l’estona. És massa aviat per a veure-hi res, ni com la toquen els joves ni si les noves incorporacions, aquestes que arriben una mica amb calçador, sense tenir-ne gaire referències, com és el cas de l’Henrique, tenen la qualitat suficient per a formar part de la plantilla del primer equip i si els diners que se n’han pagat estan justificats. Aquests partits s’han de fer i som molts els aficionats al futbol que ens els mirem, no només per una obligació professional, diguem, com seria el meu cas. També prefereixo partits com els d’ahir, encara que el ritme i la intensitat del joc sigui gansoner, que no pas els que ens empassàvem fa uns quants anys, en aquelles pretemporades a Holanda, en què els rivals eren equips de les divisions inferiors holandeses o, directament, equips d’aficionats i que acabaven amb resultats propers a la vintena de gols. Ara: el que ja no acabo de tenir tan clar és que un partit d’aquest demble hagi d’alterar la programació de TV3, vull dir, canviar l’horari del Telenotícies. Ja comprenc que el futbol i el FC Barcelona, i la Fórmula 1 també, és una de les apostes de TVC i que l’ajuda a tenir bones audiències. Però dubto que sigui raó suficient com per a fer ballar les notícies per la graella d’una televisió pública.

L’incendi dels Ports

L’incendi al Parc Natural dels Ports de Beseit ja fa quatre dies que crema i encara no s’és a prop d’apagar-lo. Fins ara, és de llarg el pitjor incendi d’aquest estiu a Catalunya, sobretot, perquè ha provocat quatre morts. També és el que més polèmica ha desfermat i el que ha acaparat més atenció per part dels polítics que un a un hi han anat passant i han anat fent declaracions. Les crítiques que s’han fet han anat en un doble sentit: d’una banda, l’alcalde d’Horta de Sant Joan va dir que hi havia hagut relaxament en un moment en què als bombers els va semblar que ja l’havien controlat i que hi ha descoordinació entre les unitats que hi participen; i, d’una altra banda, també a Horta de Sant Joan els veïns s’han queixat que els bombers no els han deixat ajudar. Crec que aquest tipus de polèmiques són inevitables i m’imagino que deuen passar a tot arreu, perquè en els moments de tensió les persones tendim a reaccionar de manera intempestiva. Ara, també em sembla que, en aquest cas, amb l’incendi cremant descontrolat i amb quatre cossos per a enterrar, era una polèmica que s’haurien pogut estalviar, especialment aquelles persones amb càrrecs de responsabilitat. Desconec què ha succeït als Ports. I no crec que haguem de jugar a fer de bombers. Considero que fan una feina dificilíssima i heroica. Ara, per l’experiència que tinc d’aquest estiu, penso que l’espai que tenen de millora és molt gran. En aquests verals hem patit dos conats d’incendi. Del primer, a tocar del poble, ja en vaig parlar. El segon va afectar l’abocador que tenim a sota, ara fa uns deu dies. En els dos casos, els bombers –suposo que les unitats que hi ha destinades a Calaf– van trigar a arribar i ho van fer per itineraris sorprenents. Si el foc hagués estat al Fondo de la Rita o al Tossal del Ribera, ho mig entendria. Però arribar a la Guàrdia Pilosa i a l’abocador haurien de tenir-ho per la mà. Jo crec que els bombers haurien de conèixer el territori molt millor del que el coneixen i que no passa res, al contrari, si es deixen ajudar pels pagesos, els caçadors, els ciclistes o qui sigui que conegui tots els camins i caminois per on arribar de pressa al foc.

El millor davanter centre

Zlatan Ibrahimovic és un jugador magnífic, un davanter centre extraordinari i Samuel Eto’o és el millor golejador que podia tenir el FC Barcelona. Em sembla que aquestes dues afirmacions són certes. I que no són incompatibles. També crec que, arribats al punt actual, de deteriorament de la relació entre el davanter camerunès i els dirigents del club blaugrana, començant per l’entrenador Josep Guardiola i acabant pel president Joan Laporta, vist el que n’han dit un i altre, el millor que podia passar és que Eto’o arribés a un acord amb l’Inter de Milà i se n’anés. També em sembla que aquesta afirmació no és incompatible ni entra en contradicció amb les altres dues, que he fet en començar l’article. Ibrahimovic és un davanter centre fabulós, amb un rendiment a la Lliga italiana que l’avala com a golejador portentós. Ara, la seva adaptació al FC Barcelona és, per força, una incògnita. Ningú pot garantir quin rendiment tindrà ni si respondrà a la despesa econòmica que cal fer per aconseguir els seus serveis. Per això dic que Eto’o és el millor davanter que podia tenir el Barça, perquè malgrat que ningú no podria assegurar tampoc que aquesta temporada que ve tingués un comportament similar al de la passada, les probabilitats respecte del futbolista suec serien molt superiors. Tanmateix, és veritat que ja no hi havia res a fer, que s’havia arribat massa lluny. L’any de treva que s’havien donat, més per la força de les circumstàncies que no pas per convenciment, no havia servit per a capgirar l’opinió que el tècnic s’havia fet del camerunès i ja no el volia veure més al vestidor. És una llàstima que s’hagi arribat a aquest punt, però era un final previsible des de fa molts mesos, per com s’anaven desenvolupant els fets i els capteniments dels uns i dels altres. L’únic que ara cal desitjar és que el trencament no sigui ni molt dolorós ni molt sorollós. Eto’o és part de la història futbolística del Barça, forma part del patrimoni emocional culer. No sé si tothom tindrà prou seny per a reconèixer-ho i tenir-ho en compte. Pel que s’ha vist fins ara, molt bé no ho han fet.

Triomf de l’Euskaltel

A l’etapa del Tour de França d’ahir, disputada en terreny del Sant Bernat, això vol dir els Alps i, per tant, muntanya de la bona, va guanyar un corredor de l’Euskaltel Euskadi, el seu líder Mikel Astarloza. Era una etapa relativament curta, de 159 quilòmetres, però sense gens de pla, tot pujar i baixar, primer el Sant Bernat gran, i el petit tot seguit. De sortida hi va haver una escapada amb un munt de corredors. L’Euskaltel n’hi va col·locar tres. De mica en mica el grup es va anar esberlant fins a quedar-ne dos de quatre, separats per 30 segons dalt de l’últim coll. A la darrera baixada s’anaven reduint segon a segon, en una persecució tensa i apassionant. A l’últim instant, quan semblava que es fusionarien, a dos quilòmetres de la meta, Mikel Astarloza va sorprendre els seus companys de fuga, va accelerar i va entrar en solitari. L’Euskaltel Euskadi acostuma a sumar victòries en tots els Tour, la carrera que el justifica. I jo, cada cop que això succeeix, a banda de produir-me molta satisfacció, també em genera una certa frustració, no exempta de ràbia. Perquè penso que Catalunya podria tenir també un equip ciclista professional que disputés el Tour de França i tot el circuit ciclista internacional. I que si això no succeeix, no és pas perquè l’afició al ciclisme sigui aquí menor que la que hi ha al País Basc. Ni tampoc és culpa del concert econòmic de què gaudeixen els bascos i que els garanteix un finançament millor. Aquestes són excuses de mal pagador. Sempre he pensat que mentre ens entretenim ens els grans projectes, esmerçant-hi molts esforços i diners, ens oblidem que totes les grans excursions comencen amb un primer pas. Vull dir que mentre esperem aconseguir que una selecció catalana disputi el campionat del món de ciclisme, o uns jocs olímpics, potser fóra bo fer córrer un equip català en totes aquestes grans proves internacionals. Ni que fos per anar fent boca. Per cert, magnífic Armstrong, encara que els comentaristes espanyols no hagin entès la seva maniobra a la darrera ascensió.

La tornada a la feina

La tornada del FC Barcelona als entrenaments havia generat una ànsia inusitada. Els estius sense futbol, o amb un campionat de baix interès com és la Copa Confederacions, es fan llargs i sembla que el dia del santornemhi no arribi mai. Però em fa l’efecte que aquest any aquesta sensació ha estat més exagerada. I em penso que ha estat almenys per a tres motius: en primer lloc, pels tres títols i l’excel·lent temporada de l’equip; hi ha moltes ganes de tornar a gaudir del futbol i fer-ho com més aviat millor. En segon lloc, perquè totes aquestes setmanes han estat dominades mediàticament pel Reial Madrid i els fitxatges fora mida del seu president Florentino Pérez, i el barcelonisme n’ha quedat fastiguejat. I, en tercer lloc i finalment, perquè el discurs que ha sortit del club blaugrana en aquest intermedi no ha estat gaire engrescador; hi ha hagut menys moviment del que es preveia i hi ha hagut més soroll del que hagués estat desitjable. Aquest tercer motiu és el que explica que, en bona part, aquesta ànsia s’adrecés a la tornada de l’entrenador Josep Guardiola amb l’esperança que sigui ell qui torni a marcar el discurs oficial del club i que el del president Joan Laporta passi a un segon pla. Jo no he participat d’aquesta inquietud perquè em sembla que no cal malbaratar esperances ni en un fet ni en l’altre. A la seva primera roda de premsa de la temporada, Guardiola ha dit el que ja sabíem: que si no vol Eto’o és perquè no el suporta, no pas pel seu rendiment esportiu, que serà difícil de cobrir, vingui qui vingui. I poca cosa més. I això que fa uns dies vaig sentir a un d’aquests que sempre ho sap tot dir que el Pep duia tres dies tancat preparant aquesta compareixença. El problema no el té Guardiola, sinó el qui esperava no se sap ben bé què. De la mateixa manera, no crec que el president rebaixi el to del seu discurs. Em fa l’efecte que ha dissenyat una estratègia d’actuació i la mantindrà, compassant-la més o menys amb el dia a dia de l’equip. I és que aquest any que ve no té res a veure amb l’anterior, en cap sentit.

Futbol solidari

Crec que l’esport serveix per a millorar les persones i les societats. I el futbol, per ser l’esport que té més practicants i seguidors a tot el món, és el que més hi pot contribuir. L’esport professional té una vessant d’espectacle i de negoci que, sovint, entra en contradicció amb els valors que promou i que li són essencials. En el cas del futbol, aquesta contradicció es fa cada cop més visible. Però no hi fa res, perquè la força del futbol és formidable i sempre hi ha fets i jugadors que amb els seus gestos fan que per un moment s’imposi aquella part que té de model per a la societat i les persones, especialment per als més joves. Tota aquesta reflexió ve a tomb perquè aquest cap de setmana, des de dijous al vespre de fet, s’ha celebrat a Calaf la sisena edició del 3 x 3 II memorial Jordi Borràs, un torneig de futbol de tres jugadors contra tres jugadors, en un camp de dimensions adequades instal·lat al bell mig de la plaça de la vila, organitzat per la Penya Barcelonista de Calaf i comarca. Per segona vegada, els diners recaptats s’han lliurat a la fundació Esport Solidari Internacional que presideix Josep Maldonado i que aniran destinats per als nens del Senegal. També s’ha recollit material esportiu que un membre de la penya portarà al seu país, a Guinea Conakry. No és l’única iniciativa d’aquesta índole que fa la penya presidida per Carles Frauca, doncs també s’afegeix als actes de La Marató de TVC. Des de dijous i fins ahir al vespre, més de quaranta equips de totes les categories, des dels més petits, de quatre i cinc anys, fins als veterans, equips i jugadors de tots els nivells, han estat jugant partits de 10 minuts, d’una intensitat extraordinària. En tots els partits hi ha hagut molt de públic. Ha estat un cap de setmana magnífic. Hi ha hagut futbol, hi ha hagut solidaritat envers els més necessitats, hi ha hagut esforç per part dels jugadors i dels organitzadors, hi ha hagut agraïment per l’ajuda rebuda, hi ha hagut emoció, hi ha hagut molta companyonia i amistat. Han estat quatre dies rodons.

I el fitxatge d’Ibrahimovic

El FC Barcelona ha arribat a un principi d’acord amb l’Inter de Milà per al traspàs del davanter centre suec Zlatan Ibrahimovic, segons va reconèixer ahir el president del club blaugrana, Joan Laporta, i el del club italià, Massimo Moratti. És una operació complicada en què hi intervenen a més a més fins a dos jugadors del Barça, Samuel Eto’o i Alexandr Hleb, que haurien d’anar a parar a l’Inter. Les tres potes de l’operació són positives: Ibrahimovic és un davanter centre d’una qualitat excepcional; el club blaugrana es desfaria del davanter camerunès, com pretén i no se’n surt; i cediria el bielorús, que no s’ha adaptat, i que les darreres hores no ha parlat gaire bé del seu tècnic Josep Guardiola. Aquests serien els pros d’una operació que també té molts contres. El primer de tots és el preu; si les xifres que s’han donat fins ara són certes, a mi em sembla que el Barça, a més a més de fer el passerell, cometrà una indecència de l’alçada de les que ha fet aquest estiu el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, i que Joan Laporta va qualificar de “imperialista”, “prepotent” i fruit dels tripijocs urbanístics. El cost d’Ibrahimovic pot superar, fàcilment, els 70 milions d’euros, per damunt del cost de Kaka, encara que queda per sota del de Cristiano Ronaldo. Pel suec diuen que en pagarà 40, als quals cal sumar el valor d’Eto’o i el de la cessió de Hleb. Ja comprenc que comptablement l’operació d’Ibrahimovic queda molt lluny de les de Kaka i Ronaldo, perquè Eto’o ja està pràcticament amortitzat i generarà benefici, i la cessió de Hleb representa un estalvi del sou; em puc imaginar que aquest serà el principal argument de defensa. Tècnicament és correcte, però no deixa de ser un artifici. I em puc imaginar també que d’altres persones diguin que si un jugador és car o és barat, si un preu és excessiu o és just, ho determina el seu rendiment. Francament, no hi estic gens d’acord. Crec en l’esport, en els seus valors essencials, com a model per a construir una societat millor. No em sembla que aquest tipus d’operacions transmetin cap valor desitjable.

El fitxatge de Maxwell i els plans B

El FC Barcelona ha fet el primer fitxatge: Scherrer Cabelino Maxwell Andrade al qual, per sort, se'l coneix només pel nom de Maxwell. És un lateral esquerre brasiler que les darreres temporades ha jugat a l'Inter de Milà. El FC Barcelona l'ha fitxat per 4'5 milions d'euros i n'hi ha 0'5 d'addicionals que haurà de satisfer en funció d'uns objectius. Maxwell arriba per a cobrir la baixa de Sylvinho i per ser el suplent d'Abidal, tot i que la densitat de la temporada fa que en determinats llocs, la frontera entre titular i suplent sigui inapreciable. Així d'entrada sembla una operació molt bona, en tots els sentits; l'única pega seria el temps que s'ha trigat a realitzar la primera incorporació, però s'ha fet dins del termini previst, abans que la plantilla comenci a entrenar. Esportivament, és clar, s'ha d'esperar a veure el seu rendiment, que sempre és una incògnita, però és un jugador que per trajectòria i experiència ofereix garanties. Econòmicament, vistos els preus que paguen segons quins clubs, és correctíssim. I, per la manera com ha anat, deixant amb un pam de nas al president del Deportivo Augusto César Lendoiro, al qual vaig sentir fa uns dies fent el fatxenda en una ràdio, dient que farien passar per l'adreçador gallec al seny català, en referència a l'oferta blaugrana per Filipe Luis, s'ha de valorar l'habilitat i la fermesa que han demostrat els responsables del FC Barcelona aguantant les pretensions d'un personatge que fins avui passava per ser un negociador implacable i molt llest. Pel que fa aquesta qüestió, val la pena reflexionar sobre els anomenats plans B, perquè a vegades hi ha la temptació de considerar la segona o la tercera opció com a jugadors d'un nivell inferior. I tot sovint és un error. Aquestes llistes es fan no tant en relació a la qualitat d'un o altre jugador sinó pels diversos factors que hi intervenen i la incidència que poden tenir en la plantilla. De jugadors n'hi ha molts de molt bons; del que es tracta és d'aconseguir formar un equip i no un àlbum de cromos.

Les misèries del finançament

Com si fos casualitat, en el mateix moment en què s’anunciava l’acord pel nou model de finançament autonòmic, aquest darrer cap de setmana, en el transcurs d’un dinar i un sopar amb uns amics i companys de fatigues vàries, em vaig assabentar de dos casos que em sembla que són exemples sagnants de la misèria financera, i possiblement d’una altra naturalesa, del govern català. El primer cas fa referència als Mossos d’Esquadra. Un amic em va explicar que s’havia trobat un amic seu que feia unes setmanes havia tornat a la unitat de trànsit. Tot i que era motorista, el va trobar patrullant en cotxe. I, estranyat, li va preguntar a què responia aquell canvi. L’agent, i amic del meu amic, li va respondre que havia de patrullar en cotxe perquè al cos hi havia més motos i motoristes que no pas cascs i que per falta de pressupost no podien comprar-ne més; de manera que, mentre no tingués casc, havia de patrullar en cotxe. El següent cas cau en l’àmbit dels esports, de les seleccions catalanes. En concret, d’una disciplina en què és imprescindible que els seus practicants disposin de més d’un equipament. Tanmateix, per la mateixa manca de fons, als esportistes d’aquella selecció catalana només els subministren un mallot; el segon, si volen, se l’han de comprar. És clar, en el primer cas, l’home aguanta la situació i patrulla en cotxe perquè és la feina amb què es guanya la vida. En el segon, en canvi, el xicot va amb la selecció catalana perquè se la sent seva, però reconeix que tot, fins i tot el patriotisme, té un límit. Són casos diferents, però tant els Mossos d’Esquadra com les seleccions formen part del nervi nacional del país. Jo no sé si amb els diners de més que diuen cofois els responsables polítics que ens retornaran, n’hi haurà prou per a comprar els cascs que li calen a la policia nacional catalana i per a vestir com Déu mana els nostres esportistes. O bé els destinaran a seguir engreixant la bèstia, que diuen que és de tots, encara que només uns quants en reben les seves manyagues.

El ciclisme d’abans

A l’etapa d’ahir del Tour de França els ciclistes van córrer sense l’auricular a través del qual escolten les indicacions del director de l’equip. Ho van decidir els organitzadors i la Unió Ciclista Internacional perquè creuen que així tornarà l’espectacle. Es pensen que l’auricular fomenta el control de la cursa i inhibeix la iniciativa dels ciclistes. Creuen que és la causa per la qual hi ha tants pocs atacs. Com que els equips no hi estan d’acord, l’etapa d’ahir la van fer més a poc a poc del que tenen per costum. A mi em sembla que l’UCI s’equivoca amb aquesta mesura perquè ni es pot anar en contra dels avenços tècnics ni la raó per la qual no hi ha aventures en solitari dels candidats a la victòria final, com havia passat antigament, té res a veure amb l’auricular. Deixaré de banda la part de mitificació que hi pugui haver i que ens faci pensar que abans, el ciclisme, era més espectacular que avui. Jo el que crec és que l’evolució natural de l’esport, la introducció d’artilugis que mesuren tots els paràmetres possibles de la fisiologia de l’atleta, els avenços en els sistemes d’entrenament, en la nutrició, etc., afavoreix un control gairebé absolut del rendiment previst. Avui no hi ha aquells atacs que la memòria ens fa pensar que es donaven a cada etapa i no pas de tant en tant, que és el que en realitat succeïa, però és que tampoc no hi ha els defalliments espectaculars que costaven etapes i que afavorien l’acarnissament dels rivals. L’esport d’alt rendiment s’ha convertit, en part, en una ciència que, pel fet de ser una ciència, aspira a predir els resultats dels esportistes que tracta. Agradarà més o menys, però és el que hi ha. A més a més, hi ha un altre factor que a vegades passa desapercebut i és que, probablement, aquests atacs que reclamem no són possibles. Perquè és cert que el ciclisme ha passat de ser un esport individual a ser-ne un d’equip i els equips són capaços, en ascensions com la del Tourmalet de diumenge, de posar un ritme altíssim a base d’anar esgotant efectius per evitar que un corredor pugui, si salta del grup, mantenir una velocitat encara més alta per poder-se’n anar definitivament. Amb auricular, o sense.

De la intranquil·litat culer

Dilluns que ve, el FC Barcelona iniciarà la temporada. Fóra bo que l’entrenador Josep Guardiola pogués començar a treballar amb la plantilla al complet. Seria òptim, tot i que no és imprescindible, i de temps efectiu per a fitxar n’hi ha fins al 31 d’agost. El club fa bé d’apurar tots els terminis si creu que aquesta és la millor tàctica per a negociar les altes i les baixes que té decidides. Posar-se a fer judicis ara és precipitat. Ja hi haurà temps per a valorar el que s’hagi fet. Ara: és una evidència que hi ha en l’aficionat culer intranquil·litat perquè el club no ha fet cap fitxatge mentre que els rivals, amb més o menys pressa, van tancant les seves plantilles. I això al marge del que ha fet el Reial Madrid que, certament, ha trencat el mercat i ho ha complicat molt tot. A mi em sembla que hi ha un parell de factors que justifiquen aquest desassossec. El primer es deriva de les renovacions que hi havia per fer (Valdés, Touré Yaya, Márquez i Puyol) i que només s’han tancat a mitges i, en el cas del porter, amb més enrenou del que era aconsellable; aquesta era una feina que no depenia del mercat. Tot aquest soroll excessiu per la renovació de Valdés, i que també ha envoltat el traspàs d’Eto’o, a qui cada dia que passa queden menys equips a què anar –si hem de fer cas a les declaracions que es fan, cosa que és un error que no hauríem de cometre aquestes alçades–, ha contribuït ha generar inquietud. Per a mi, aquest és el factor decisiu que explica per què el barcelonisme no les acaba de tenir totes. A més, des de fa setmanes, no paren de sortir informacions de signe distint: d’Ibrahimovic a Güiza hi va un tros considerable. O jornades que han de ser definitives i no ho són; el fitxatge de Villa ja n’ha viscut dues o tres que han passat avall sense novetats. D’aquest soroll, el club, pot ser que no en tingui cap culpa, però el culer el pateix i ja no sap on agafar-se. De temps, per sort, encara n’hi ha i s’ha de seguir fent confiança. És com el Trofeu Gamper: a diferència de les darreres temporades, el rival encara no se sap, però segur que n’hi haurà algun.

Quanta comèdia

El serial del finançament fa un any que dura i encara no s’ha acabat. Havia d’estar llest l’agost passat, segons resa a l’Estatut, però s’ha anat demorant de termini i promesa en termini i promesa incomplerta, fins que ahir el govern hi va donar el sí. A partir d’aquí, s’obre el darrer capítol del serial en què els tres partits del govern, d’una banda, donaran tota mena d’arguments per a fer-nos creure que aquest és el millor finançament de què haurà gaudit mai Catalunya i que amb ell, si bé no tots els problemes quedaran resolts –no ho poden dir perquè si ho fessin s’estarien posant al damunt més pressió que la que s’ha posat Florentino Pérez amb el finançament de la seva joguina–, el futur del país el podem veure a venir amb optimisme. Aquesta argumentació la recolzaran les declaracions de representants del govern espanyol, però fetes amb la boca petita per a no esvalotar el galliner autonòmic. D’una altra banda, l’oposició de CiU ens intentarà convèncer que el tripartit ens enganya i que, en realitat, aquest acord és una claudicació en tota regla i que amb les xifres pactades no n’hi ha ni per començar i que s’han incomplert els acords fixats a l’Estatut. El PP hi estarà més o menys d’acord, però farà una crítica més global, més pensada per a treure’n un rendiment espanyol, diguem. Tot això ja ha començat a passar, de fet, i amb el pas de les hores veurem com es va dramatitzant. A mi em sembla que quan les posicions d’uns partits i d’uns altres són tan previsibles vol dir que no anem gens bé. En un ambient com aquest, que es pot traslladar a qualsevol altre àmbit del nostre quefer diari, pronunciar-se en un sentit o en un altre pot equivaldre a prendre partit a favor d’uns o dels altres. Per part meva, com que crec que el valor del diner és força relatiu, em penso que per saber si l’acord és bo o és insuficient s’ha d’esperar a veure si dóna prou per a cobrir les necessitats que tenim com a país i com a ciutadans d’aquest país, qüestions que també tenen a veure en si els diners el govern els gasta bé o els malbarata.

Contador ataca, Armstrong sorprèn

La primera etapa de muntanya del Tour 09, disputada entre Barcelona i l’estació d’esquí andorrana d’Arcalís, ha evidenciat que o bé canvien molt les coses, o el guanyarà un corredor de l’Astana, probablement, Alberto Contador. L’espanyol ha demostrat en la pujada final que és el ciclista més fort i amb una acceleració fulgurant ha deixat de roda els pocs escollits que encara quedaven junts en l’ascensió a Arcalís. No s’ha posat líder per només 6 segons, però no s’ha vist avui quin rival el podrà seguir o deixar en les etapes que acabin en alt. Contador se n’ha anat del grup per iniciativa pròpia i no pas com a resposta a un rival, en un moment d’un cert desconcert per un atac previ de Cadel Evans que els Astana, amb Lance Armstrong al davant, havien neutralitzat. Ara: no he sentit cap dels comentaristes espanyols ni cap dels d’aquí que després parlessin de cop d’estat, a diferència del que van dir l’altre dia, quan va ser Armstrong qui, per haver estat més llest que ningú, va aprofitar un ventall per guanyar uns quants segons. Al contrari, aquells mateixos han dit que les coses tornen al seu lloc, volent dir que Contador ha fet un cop d’autoritat i ha posat el nord-americà al seu lloc. A mi, aquesta manera de valorar el ciclisme i aquest Tour, analitzant les actuacions en funció de la bandera de cadascú, em sembla ridícula, i ja em perdonaran si algú s’ofèn. Jo crec que Contador ha actuat bé i que Armstrong va actuar bé dilluns. Entre l’un i l’altre, i tot l’equip a l’etapa contrarellotge per equips, han eliminat un munt de rivals. A partir d’ara, les etapes que vénen fins la del diumenge 19, amb un final en un port de primera, han de ser etapes de desgast. Hi ha etapes de muntanya, amb el Tourmalet diumenge, per exemple, però les arribades queden massa lluny de la meta. La decisió arribarà a la tercera i última setmana, amb etapes molt dures i decisives i una contrarellotge. De l’etapa d’ahir em quedo amb la força de Contador i la consistència d’Armstrong, que després del que s’havia vist al Giro, ha sorprès agradablement pel seu excel·lent estat de forma. Sembla impossible que pugui guanyar el vuitè Tour, però...

El Tour a Barcelona, algunes reflexions

Catalunya s’ha bolcat amb el Tour de França, en la primera etapa que hi ha transcorregut, entre Girona i Barcelona, i, previsiblement, ho tornarà a fer avui en la segona, de Barcelona a Andorra. Pocs esdeveniments han tret tanta gent als carrers i les carreteres. Llevat del FC Barcelona, el motociclisme i la F1, no se’m fa present cap altra gran prova –deixant de banda els Jocs Olímpics del 1992, òbviament– que hagi aplegat un públic tan nombrós. D’una banda, és d’agrair perquè la imatge que s’ha donat a tot el món és d’una ciutat i un país aficionat a l’esport i al ciclisme i agraït de rebre el Tour. Però, d’una altra banda, genera una certa amargor perquè d’altres proves, ciclistes també, com la Volta a Catalunya, no obtenen un ressò mínimament semblant. I no se m’escapa que la raó última no resideix únicament en la força i excel·lència de la ronda francesa, l’autèntic campionat del món ciclista, certament, sinó que l’hem d’anar a buscar en el recolzament que hi ha donat les autoritats polítiques i esportives del país i el conseqüent seguiment que n’han fet els mitjans de comunicació. Probablement, si aquest esforç tingués una continuïtat semblant, vull dir si els esforços i els recursos que al llarg de l’any s’esmercen en unes poques direccions es repartissin d’una manera més proporcional, molts dels clubs, els esports i les competicions que sobreviuen amb penes i treballs, tindrien una vida força més desfogada. L’arribada del Tour a Catalunya i Barcelona ha estat un èxit, sens dubte, però també ha posat de manifest quines són les dificultats que tenen les grans ciutats per acollir proves ciclistes. Barcelona ha tingut mala sort, és clar, perquè dels sis dies que es porten de carrera va haver de ser precisament ahir el primer de pluja. Les caigudes constants que hi va haver en els darrers quilòmetres, disputats per dins de la ciutat, per culpa de les senyalitzacions blanques pintades al terra, agiten un debat que és vell i que ha provocat les lògiques crítiques del pilot que més d’una vegada s’ha negat a córrer en grans ciutats. És un punt a resoldre perquè taca una gran imatge.

Marejant la successió

Fa temps que la designació del candidat oficialista a succeir el president del FC Barcelona, Joan Laporta, a les eleccions del 2010 enverina les relacions a la Junta Directiva. I em fa l’efecte que explica en bona part la sensació de paràlisi que l’actual consell directiu ha transmès aquesta darrera temporada i aquestes darreres setmanes. Perquè la conseqüència de no haver-se posat d’acord encara fa que la Junta estigui dividida entre dues opcions, almenys. Ja va passar quan el candidat natural era el vicepresident Ferran Soriano. Llavors, qualsevol moviment o declaració que ell fes era llegida en clau electoral i, per a neutralitzar-lo, el bàndol oposat generava una força equivalent en sentit contrari. I, és inevitable, si en un vaixell uns remen cap endavant i els altres cap endarrere, succeeix que la nau va donant voltes sobre si mateixa i tothom acaba marejat i sense moure’s de lloc. La dimissió dels vuit directius ara fa un any, entre d’altres coses, hauria d’haver ajudat a aclarir la qüestió de la successió. Tanmateix, pel que expliquen uns i altres, el més calent segueix a l’aigüera. Es veu que dilluns hi va haver un sopar informal per a parlar-ne. Va ser una d’aquestes reunions secretes que els directius anuncien prèviament a diversos periodistes i que, així que acaba, s’afanyen per a donar cadascú la seva versió. Els dos directius que aspiren a ser els candidats oficialistes són Jaume Ferrer i Xavier Sala i Martín, per bé que aquest darrer ha dit que ell no s’ha postulat per a ser candidat de res i que tota la premsa menteix. Tant se val. Per a mi hi ha dos fets que a hores d’ara em semblen el més significatiu de tot: la primera, és aquesta capacitat que té la Junta Directiva actual, i totes les anteriors sorgides de les eleccions del 2003, per anar-se fragmentant; com que deu ser intrínsec a la condició humana, tan sols ho constato. I, la segona, l’opció Sala i Martín, per la manera com s’ha arribat a plantejar i pel moment, vull dir sense el consens de la majoria de directius i abans que l’Assemblea de compromissaris el ratifiqui com a directiu.

Armstrong, quasi líder

Dissabte va començar el Tour de França i en les quatre etapes celebrades fins ahir hi ha dos fets que sobresurten per damunt de la resta, i tots dos estan lligats i giren al voltant de Lance Armstrong. El ciclista nord-americà va guanyar 7 Tours consecutius, un rècord que cap altre ciclista havia aconseguit abans. Però té 38 anys i ha estat tres temporades retirat, de manera que difícilment se’l pot considerar com a favorit a la victòria final. No obstant això, per la seva experiència i palmarès, pel seu domini dins de l’equip Astana, el qual es va especular que podia arribar a comprar, té un pes específic dins del grup i el pilot. Ara, com que el ciclista més fort de l’Astana és, a priori, l’espanyol Alberto Contador, guanyador també d’un Tour, la premsa espanyola porta des de fa dies donant la tabarra i ficant-se amb el director de l’equip perquè, segons diuen, no ha tingut el valor de dir-li clarament a Armstrong que ha de fer de gregari de Contador. El súmmum de la indignació el van expressar abans d’ahir dilluns. En aquella etapa, a uns 30 kms del final, en un tram en què el vent entrava de costat i era propici per a provocar ventalls, el grup es va tallar; al davant va quedar el líder, pràcticament un equip sencer i tres corredors de l’Astana, entre els quals Armstrong, que va demostrar ser o el de més sort o el més espavilat de tots. Al darrera van quedar tots els favorits, amb Contador. Els de l’Astana van col·laborar en l’escapada i van treure un bon botí de segons. La maniobra ha rebut tota mena de qualificacions per part dels qui defensen Contador. No obstant, veient la classificació general d’avui, després de la contrarellotge per equips d’ahir, en què va guanyar l’Astana i Armstrong es va situar segon, amb el mateix temps que el líder Cancellara, a mi em sembla que la maniobra de dilluns va ser excel·lent. L’Astana copa els primers llocs i té Contador perfectament situat de cara a l’arribada de les primeres dificultats muntanyoses en què, previsiblement, Armstrong cedirà minuts. Són els problemes de mirar-se l’esport a través de les banderes.

De 2 a 5 (bis)

Fa uns anys, no recordo ben bé quants, es va calar foc a uns trossos que hi ha a un parell de quilòmetres del poble, en línia recta, si és que ho sé calcular bé. Potser són uns quants més, o uns quants menys, no hi fa res. Com que el poble és al final d’un pla inclinat, la visió que tenim del que succeeix als plans de sota, per la part de llevant i de migdia, és privilegiada. Aquest foc de què provo de fer memòria va succeir més cap a llevant. Es va originar, com la majoria d’aquests focs que han merescut l’atenció del conseller d’Interior, Joan Saura, però el silenci absolut del d’agricultura, Joaquim Llena, per una guspira provocada per la màquina de segar; generalment, la guspira salta perquè una pua de la pinta topa amb una pedra. La reacció va ser rapidíssima. Un pagès va acudir amb el seu tractor i va començar a llaurar a una velocitat endimoniada l’altre cap del tros, per fer un tallafoc. Un altre hi va acudir amb una cisterna. L’amenaça era evident: el foc es podia posar en un bosquet que hi ha a tocar i, si ho feia, el risc que anés saltant i escampant-se, descontrolat, feia basarda. Un parell d’helicòpters dels bombers de la Generalitat també van aparèixer, al cap d’una estona, i van fer molt per apagar-lo del tot. Recordo haver-m’ho estat mirant amb d’altres veïns del poble amb el cor mig encongit, però a l’hora admirat pel coratge que demostraven aquells pagesos que s’havien llançat a apagar el foc, sense pensar que podien prendre mal, i en ajuda del malaurat company a qui el foc se li anava menjant la collita davant la seva impotència. D’incidents d’aquesta mena n’hi ha tot sovint. Dalt de la màquina de segar, tancat dins de la cabina, amb el temperi i la pols que aixeca, es fa complicat de seguir què passa al voltant. Però, la majoria de vegades, o bé perquè se n’adona a temps o bé perquè s’hi afanya un company que hi ha esperant dalt del tractor i amb el remolc en què s’hi aboca el gra quan la tremuja és plena, el foc acaba en un ensurt de no res i prou. El darrer de què en tinc notícia va ocórrer diumenge al terme municipal de Pujalt i, pel que vaig entendre, no va succeir-se entre les 2 i les 5.

De 2 a 5

Pel que jo sé, als pagesos no els fa mandra alçar-se d’hora. Hi ha excepcions, és clar, com a totes les cases i professions, però el més habitual és que el pagès es llevi ben d’hora al matí. A pagès, de feina n’hi tanta com ganes hi hagi de treballar; i si a la casa hi ha bestiar, encara amb més raó. I aquest horari val per tots els dies de l’any, diumenges i festes de guardar incloses. El que sí que és cert és que hi ha una hora per a cada feina, perquè es fa molt difícil anar contra els ritmes de la naturalesa. El que vull dir és que si en aquestes setmanes que fa tanta calor els pagesos es posen a segar al pic del migdia en comptes de fer-ho a l’hora de la fresca, no és pas per un caprici incomprensible. La raó de fer-ho així és ben simple i molt fàcil de comprendre: si hi ha humitat, la planta s’enganxa i forma una pasta, i la màquina no pot destriar el gra de la palla, que és la mare dels ous de la collita del cereal. Per això s’hi posen quan el temps és més sec, a l’hora de més calor del dia. I per aquesta raó és tan incomprensible i lamentable la decisió que va prendre el conseller de l’Interior, Joan Saura, de prohibir segar divendres i dissabte de 2 del migdia a 5 de la tarda. A més, és una mesura lesiva per a molts pagesos que, a manca de prou mans i ginys mecànics, lloguen màquines i personal per a ajudar-los. És veritat que en l’operació de la sega, quan fa tanta calor, el risc de calar foc és gran. El pagès ja ho sap, és el primer que ho pateix i va tant en compte com pot, perquè, al capdavall, és qui s’hi juga més, doncs té el risc de perdre la feina de tot un any. S’hi posin com s’hi posin, i diguin el que diguin, aquesta mesura no té gaire sentit i només s’explica perquè la pagesia és un sector molt feble amb qui tothom s’hi veu en cor. D’activitats amb risc de provocar incendis n’hi ha un munt i, en canvi, no se sap que se n’hagi prohibit cap. La calor i la sequedat és el primer factor de risc. A mi em sembla que els esforços s’haurien d’adreçar cap a la prevenció i la preparació dels cossos de bombers i forestals.

País de funcionaris

Des de fa força anys, la fesomia del país va canviant i va agafant cara de funcionari. Aquest era un país on el teixit associatiu i l’empresa petita i mitjana tenia una força extraordinària. El negoci familiar era la sortida que molts joves escollien, o bé triaven volar sols i muntar una empresa pròpia. La funció pública no era gaire ben vista, ni atractiva. Ara: des de fa un quant temps, la tendència ha canviat. Les oposicions per a ocupar llocs de treball públics tenen una participació que era impensable fa uns quants anys. No em sembla una transformació positiva, o exempta de riscos a mig i llarg termini, però és el que està succeint. Els factors que hi incideixen deuen ser múltiples i variats. Un d’ells ha de ser el canvi de valors socials, que prioritza la seguretat d’un lloc de treball de la funció pública abans que no pas el risc d’una empresa pròpia. A mi el que m’ha semblat observar és que els poders públics contribueixen d’una manera decisiva en aquest canvi de mentalitat. A vegades, amb mesures que no són gens evidents. Una d’aquestes mesures, aparentment innòcua, és el bicing –també podien haver-se trencat una mica més el cap i posar-hi un nom més nostrat, però tant se val– que ha promocionat l’Ajuntament de Barcelona i que s’ha anat estenent a diverses ciutats, com Terrassa. Jo crec que la feina d’un municipi és facilitar la circulació en bicicleta per la ciutat si creu que ho ha de fer construint carrils segurs, fent zones d’aparcaments, fent complir les normes de circulació, etc., és a dir, incidint en el que és el seu espai natural d’actuació, la via pública, però que hauria de deixar que cada ciutadà utilitzés la seva bicicleta i als comerços especialitzats que s’hi guanyessin la vida venent i reparant els vehicles. Perquè el que va succeeint és que els poders públics cada vegada van ocupant espais que pertoquen, o que havien estat, dels sectors privats. La presència del sector públic és aclaparadora. Per això no m’ha estranyat gens l’oposició desfermada contra les escoles concertades. Em temo que és un model condemnat a mig termini.

La LEC

Catalunya és un país a mig fer, per no dir a mig desfer. A mi em fa l’efecte que qualsevol país amb un mínim d’autoestima té resolts els quatre o cinc pilars bàsics sobre els quals pretén bastir tot l’edifici. L’educació, el model educatiu a partir del qual s’han de formar els seus ciutadans, n’és un d’ells segur. Uns altres, d’una obvietat semblant, són la llei electoral i la divisió territorial. Doncs avui, gairebé trenta anys després d’haver recuperat l’autonomia, tot just hi ha hagut temps d’aprovar el model educatiu propi. I encara amb un soroll de fons que no fa gens de gràcia. De les altres dues qüestions, que sembla que tenen aparença de fonaments d’un país, només se’n parla. És clar, hi ha més aspectes que tenen una importància tan o més decisiva, però la majoria d’ells, com el finançament, no depenen ni directament ni exclusiva del Parlament català. L’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya és una bona notícia, més enllà del soroll que ha generat, amb quatre vagues anomenades preventives, el que se sent encara i el que se sentirà durant el curs que ve, almenys. Que s’hagi aprovat amb tant consens, amb PSC, CiU i ERC votant-hi a favor i amb IC fent esmenes parcials, també ho és. Malament si només hagués estat una llei del govern de torn i prou. L’oposició absoluta del PP i Ciutadans, per més lamentable que sigui –especialment la dels populars–, l’hem de donar per descomptada perquè aquestes dues formacions només votarien a favor del suïcidi del país, i encara hi posarien objeccions si les darreres voluntats les pretengués fer només en català. L’aprovació de la LEC ha de ser benvinguda. Ara: a mi em sembla detectar, en el debat que s’ha generat sobre la conveniència que les escoles concertades formin part del sistema educatiu català, un corrent de fons que afecta el tarannà del país sencer. I és que als catalans se’ns està posant una cara de funcionaris que fa por. Jo crec que l’harmonia amb què han conviscut de sempre els sistemes públic i privat, a l’ensenyament o la sanitat, és un model a preservar. Com passa a la sanitat, la concertada no és l’escola de les elits del país i ajuda a que no es col·lapsi la pública.

De les ganyotes

Diu l’escriptor francès Marcel Proust en el seu assaig Sobre la lectura, que va plantejar com a prefaci per a la traducció d’una obra de l’escriptor anglès John Ruskin però que al final, per la seva qualitat, va acabar convertit en un text esplèndid i amb vida pròpia, diu Proust, dic, que “parlem per als altres, però callem per a nosaltres. Per això el silenci no porta, com la paraula, l’empremta dels nostres defectes, de les nostres ganyotes”. És clar que el raonament de Proust és a propòsit d’una qüestió que no té res a veure ni amb l’esport ni amb el futbol ni amb l’enrenou que s’ha muntat al FC Barcelona al voltant del traspàs o la renovació de l’Eto’o i tot el munt de declaracions que han fet els uns i els altres, contradictòries i poc assenyades tot sovint, i que, en conseqüència, és una cita que no ve gaire a tomb i que més aviat l’he de fer passar a cops de martell i ben al principi. Però m’hi he topat i no m’he pogut estar d’associar-la amb el que anàvem dient ahir. Bàsicament, per la referència a les ganyotes, ja s’entén. Perquè em fa l’efecte que en aquest món del futbol, ara mateix, del que es tracta és de a veure qui fa la contorsió més inversemblant, encara que el risc sigui posar-hi una cara que faria riure una marmota. L’última ganyota i la més complicada l’ha feta, un altre cop, el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, amb el fitxatge del francès d’origen algerià Karim Benzema. Li ha costat baratet, aquest, doncs només ha pagat 35 milions d’euros. A aquest ritme, els madridistes no guanyaran prou per a comprar les samarretes amb què Pérez ha de finançar tanta inversió. I encara li queda un centenar de milions a la caixa per a anar fent ganyes. Els alemanys del Bayern de Munic ja l’han temptat dient-li que per 70 o 80 milions es poden endur Ribéry. Deia l’escriptor irlandès Oscar Wilde que ell era capaç de “resistir-ho tot, tret de la temptació” i que, en conseqüència, “la millor manera de lliurar-se de la temptació és deixar-s’hi caure”. Tampoc ve a tomb, però així l’article surt capicua.

Xerren massa

Jo ja comprenc que la vida és complicada i que les relacions entre les persones encara ho són més, especialment si hi ha sentiments pel mig, i que si a més a més s’hi barregen diners, llavors, entendre’s esdevé una heroïcitat. Tot això jo ja ho comprenc. Ara: també penso que si abans de xerrar penséssim una mica més el que diem i estiguéssim callats quan tenim més ganes de parlar, perquè tenim com una nosa que ens fa estar neguitosos i ens la volem treure de sobre, si estiguéssim callats, dic, molts dels problemes que ens generem ens els estalviaríem. En el Barça se n’ha muntat una de grossa al voltant de l’Eto’o, precisament, perquè tothom ha xerrat més del compte. No vull dir pas aquests dies només, perquè aquest és un cas que s’arrossega de molt amunt. Als uns i els altres, els culers faran bé de fer-los el cas que es mereixen, que a mi em sembla que és ben poc. La situació sembla molt tensa, i potser ho és. El representant del jugador, José María Mesalles, ha acusat el president Joan Laporta de “faltar a la veritat i la realitat” -crec que es pot interpretar que li ha dit que ha mentit, que és una acusació un xic forta- perquè va afirmar que l’Eto’o havia rebut una oferta “estratosfèrica” del Manchester City que el convertiria en el jugador “més ben pagat del món”. Mesalles també nega que hagin demanat una part del possible traspàs d’Eto’o a aquest club anglès, que suposadament estaria disposat a pagar 30 milions d’euros. Totes aquestes dades s’han anat publicant citant “fonts del club”, però del cert no se’n sap res. I el representant del camerunès encara ha explicat, ensenyant la prova documental, que el club li va fer arribar a darrera hora de dilluns, quan se sabia que aniria a fer la roda de premsa, una oferta de renovació de dos anys amb el mateix sou. Tot plegat és un vodevil i, encara que estigui interpretat per actors molt dolents, més val seguir la trama una mica de lluny, sense fer-nos-hi massa, i agafar-se rient els quadres còmics i esperar a que ens expliquin el final abans d’aplaudir o de xiular.