Quan jugàvem al pati de l’escola

El futbol és l’esport més popular de tots per moltes raons. En podríem fer una llista llarguíssima. Ara, si n’hagués de dir una de sola, una que les sintetitzés totes o gairebé, diria que el futbol és tan popular perquè és un esport comprensible per a tothom. Si em fixo en el tennis de taula, per exemple, perquè és l’esport que potser conec més bé, malgrat haver-me’n allunyat des de fa quinze anys o més, ho veig clar: el tennis de taula és un esport incomprensible per a qualsevol espectador que no l’hagi jugat seriosament o l’hagi viscut molt de prop. Vull dir que el futbol és un esport molt transparent en què les habilitats tècniques dels jugadors es fan molt evidents. Des de ben petit és clar qui és el més bo de la colla. Al pati de l’escola o al carrer amb els veïns que com jo estàvem enderiats amb la pilota, a l’hora de triar els dos equips, els més bons sempre eren els primers escollits; ningú no s’equivocava mai i els rivals sortien molt equilibrats. Després, durant el partit, especialment si es torçava o el rival collava massa, es tractava de donar la bimba als qui en sabien més perquè trobessin solucions per a poder capejar el temporal i acabar guanyant. És clar que el futbol que jugàvem de petits al pati de l’escola o als descampats que hi havia al costat de casa, disputats amb una intensitat i una passió tan sincera com nostàlgica, no tenen res a veure amb el futbol professional. Però s’hi assemblen, una mica almenys. I, en tot cas, s’hi assemblen força més que no pas els vint-i-u que es fan als salons recreatius o als càmpings amb el tennis de taula. En un partit de futbol hi ha molts aspectes tècnics i tàctics que només els més savis són capaços d’observar; no hi fa res, perquè el que és essencial és apreciat per tots els aficionats, o gairebé. En tot plegat hi vaig pensar veient el partit del FC Barcelona contra el Getafe, concretament hi vaig pensar observant com Xavi, Iniesta i Messi es van fer càrrec de la situació compromesa de l’equip i com els seus companys els buscaven constantment perquè resolguessin tots els problemes que sorgien. I se’m va ocórrer que si els equips s’haguessin triat com ho fèiem al pati del col•legi, segur que els tres junts no haguessin anat a parar al mateix cantó.

Indignats professionalment

El FC Barcelona va guanyar el Getafe al Camp Nou per 2 a 1, amb gols de Messi i Xavi. El Reial Madrid també va vèncer el seu partit davant de l’Espanyol, per 3 a 0 al Bernabéu. I encara va sumar els tres punts el València, vencedor a Mestalla per 2 a 0 del seu compromís amb el Valladolid. Per tant, la lluita pel títol continua entre els primers classificats, es mantenen les distàncies de cinc punts i tretze del Barça respecte dels dos seguidors. Ara: els resultats de la jornada i la classificació tenen una importància relativa perquè del que viurem aquesta setmana és de l’arbitratge del senyor Teixeira Vitienes, el qual va expulsar Piqué al minut 25 amb una vermella directa per una entrada al mig del camp i a Márquez al minut 92 també amb vermella directa per fer penal a un davanter madrileny. Des d’una òptica culer, l’arbitratge va ser tan nefast, va semblar tan premeditat, especialment l’expulsió de Piqué per una entrada que com a molt podia ser targeta groga, que només s’explica perquè les denúncies que des de fa tant de temps està fent la premsa de Madrid i del Madrid, el que han anomenat de villarat, és a dir, el suport del president Joan Laporta al president de la federació Ángel María Villar a canvi del tracte de favor que suposadament rep el Barça de l’estament arbitral i que explicaria els títols que ha guanyat, aquesta campanya madridista, dic, va mediatitzar l’àrbitre del Camp Nou i va sortir disposat a demostrar que ell no forma part de la conxorxa villaratista. Des d’una òptica merengue, en canvi, l’enfocament és radicalment diferent, les dues expulsions són justes i ara s’ha de veure si els comitès són capaços de sostreure’s de la teranyina del villarat i sancionen Piqué com diu el reglament tenint en compte la brutal entrada que va fer.
Ja es veu que tot plegat és un joc d’ous i així ens l’hem de prendre perquè si volem mirar-nos-ho amb rigor, mirant de posar-hi seny, estaríem perdent el temps. El futbol és un entreteniment que mou molts de diners i mentre no hi hagi partits entre setmana cal buscar excuses per a fer bullir l’olla dels diaris i les ràdios, i el que surt més rendible i no requereix cremar gaire neurones és ficar-se amb el rival més rival de tots i les teories de la conspiració, com també es veu en la literatura i el cinema, tenen un atractiu indiscutible. Fa molta mandra, però dóna de menjar a molta gent i a molta gent ja li va bé.

Però avui, fan futbol

Aviat ho podrem dir. Avui, per exemple, des de les vuit del vespre i fins a les dotze de la nit, podem seure al sofà i durant quatre hores seguides ens podem distreure amb el FC Barcelona – Getafe i el Reial Madrid – Espanyol. De fet, per als qui quatre hores siguin massa poc, sàpiguen que les ràdios començaran una hora abans i acabaran una hora després; tenen, doncs, sis hores ininterrompudes de futbol. Què més volem! I és que d’al•licients, no ens en falten. En tenim per a tots els gustos i tendències. A veure: ningú no pot dir que no es tracti d’un Catalunya – Espanya perfecte, o gairebé. I, per aquells qui els faci angúnia barrejar política i esport, poden mirar-s’ho des de la lluita merament futbolística pel títol de la Lliga espanyola entre culers i merengues amb dos escuders d’aliats, fent la feina bruta, o gairebé. El dissabte, les borses estan tancades i no haurem tingut cap ensurt en forma de caiguda de l’Ibex. Una treva per a les inversions. Només si no hem tingut la precaució de no llegir els diaris o de canviar de canal a l’hora del telenotícies sabrem que l’economia espanyola, i per tant la catalana també, va de mal en pitjor i que els nostres governants no saben com tapar cap de les vies d’aigües que enfonsen el vaixell, amb l’atur, el dèficit, el deute i d’altres instruments navegant a la deriva i desconsolats, i que els sindicats ja esmolen l’eina de la vaga general per a fer veure que ells sí que defensen els treballadors i els seus (seus) llocs de treball. Ara ja només és qüestió de passar aquesta setmana que ve. Perquè a partir de la següent, del divendres 12, tots els mals que ens fan estar amoïnats durant el dia, així que arribi la nit, s’esvairan gràcies a la pilota. Bé, sí, els divendres ens haurem de conformar amb un plat de segona però no hi farà res si ens els prenem com un entrant, per anar fent boca. Des de l’endemà dissabte i fins dijous, tindrem un o dos o més partits de futbol cada dia. Si de dia la culpa la té en Zapatero, de nit la tindrà l’àrbitre. Crisi i pilota. Quin circ!

Si fos un globus sonda rai!

Vull dir els plans del govern espanyol per a reformar l’actual sistema de pensions, concretament, la intenció d’elevar l’edat de jubilació dels 65 anys actuals als 67 i d’ampliar el còmput per a calcular la pensió dels 15 anys que ara es requereixen als 25 anys. Per la manera com s’ha produït, no em sembla que sigui cap globus sonda. El que succeeix és que el president José Luís Rodríguez Zapatero i els seus ministres d’economia i treball, Elena Salgado i Celestino Corbacho, respectivament, no se’n surten i cometen errors impropis del càrrec i la responsabilitat que ostenten. El govern espanyol ha enviat un document oficial a la Comissió Europea, el programa d’estabilitat per al període 2009 – 2013, i quan encara els comissaris no l’havien acabat ni de registrar, com aquell qui diu, ja els avisaven que en una de les planes es deia una cosa per una altra, que allò de passar a 25 anys el còmput per a calcular les pensions només era una proposta i que el verb que ho explicava havia d’anar en condicional; tot per l’aldarull que se’ls havia organitzat a casa així que es va saber. La ministra Salgado diu que “errors en podem cometre tots”. I tant. Ara, si fos un error, també rai. I la situació de ridícul en què s’han posat fóra perdonable també. El que és greu de veritat és que l’economia espanyola davalla desbocada, amb uns índexs d’atur (18%), dèficit (11,4%) i deute (55,2%) que fan feredat, i el govern espanyol no sap aturar la patacada. Ha passat de negar que la crisi mundial afectés Espanya i de posar com a exemple el sistema financer espanyol a haver d’escoltar del comissari europeu, el socialista espanyol Joaquín Almúnia, que l’economia espanyola va camí d’acabar com la de Grècia, intervinguda per les autoritats econòmiques europees. No es tracta d’un problema d’incapacitat i prou. El govern socialista disposava d’un ministre prou rigorós i capaç com Pedro Solbes que va acabar plegant perquè en política el que compten són les fidelitats, els secretaris d’organització i els directors de campanya, encara que sigui al preu de dur el carro pel pedregar.

Les 7 vegueries

Trobo bé que el Govern s’hagi decidit a tramitar els avantprojectes de llei que divideixen Catalunya en set vegueries i em sembla inevitable ressuscitar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és un ens valuós i, alhora, potencialment conflictiu si s’erigeix en un contrapoder de la Generalitat. Perquè les vegueries, com les comarques, ultra el seu caràcter simbòlic, recullen més adequadament la realitat geogràfica de Catalunya que no pas la divisió provincial imposada. És clar que produeix tensions territorials perquè serà sempre impossible fer una divisió a la carta per a tothom. Seria el cas de la zona en què habito des de fa deu anys que té un caràcter irrenunciablement segarrenc i viu mig d’esquena a l’Anoia a què pertany administrativament. Aquest tipus de discussions seran inevitables sempre i el valor de la política resideix a saber resoldre’ls i, en un moment donat, prendre decisions i assumir les crítiques i el desgast electoral que comporten. Ara: el debat que s’ha iniciat immediatament no és ben bé aquest; el que es discuteix és si és oportú plantejar una llei d’aquesta magnitud i que s’ha de tramitar pel procediment d’urgència perquè a la legislatura li queden, a tot estirar, sis mesos d’existència. La pregunta, que té tot el sentit del món, no deixa de ser també un punt irònica perquè la qüestió de les vegueries ja fa més de vint anys que la ballem i totes les anteriors vegades que s’ha plantejat, potser en moments parlamentàriament més idonis, tampoc no han reeixit. Hi ha qüestions com la divisió territorial de Catalunya o la llei electoral catalana que s’haurien d’haver enllestit durant els primers anys de l’autogovern i que és realment vergonyós que estiguin encara pendents i fa molta pena adonar-se de les raons per les quals no s’han tirat endavant. Són les que ara poden fer encallar un altre cop les vegueries perquè avui, i de fet com ahir i com demà, els actes dels partits no deixen de ser mers moviments tàctics de cara a l’objectiu estratègic de guanyar la propera contesa electoral i conservar el poder. Vull dir l’actuació dels partits que hi ha al govern com la dels que són a l’oposició, de manera que el futur de les vegueries depèn de si el tripartit ho considera un trumfo electoral.

Article a El Punt

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/132084-quan-la-crisi-te-noms-i-cognoms.html

Inhabilitar a qui?

Fa uns dies, el soci del FC Barcelona Nicolás Marín va presentar una denúncia al Tribunal Català de l’Esport (TCE) demanant que inhabiliti a perpetuïtat el president del FC Barcelona, Joan Laporta i tots els membres de la Junta Directiva que l’any 2006 no van convocar les eleccions a la presidència del club abans del 30 de juny i no ho van fer fins que un jutge, atenent una altra denúncia, no els ho va manar. Aquesta és la segona vegada que s’insta al TCE a inhabilitar Laporta i els seus directius de llavors; en aquella primera ocasió, el TCE no va iniciar l’expedient disciplinari que li demanaven perquè la qüestió era encara en tràmit judicial ja que aquella Junta Directiva va decidir recórrer l’acte del jutge, tot i complir-lo. També ara fa uns dies, el Tribunal Suprem ha desestimat en darrera instància el recurs de la Junta Directiva i per això el soci Marín hi torna. Personalment, més enllà de les conseqüències individuals que una inhabilitació suposés a les persones afectades, no poder concórrer a les pròximes eleccions, per exemple, aquest cas em sembla d’una gravetat intolerable. Des de gairebé el primer dia, la Junta Directiva sorgida de les eleccions del 2003 tenia clar que l’article 29 dels Estatuts del FC Barcelona generava interpretacions contradictòries. La literalitat del redactat induïa a considerar que el seu mandat acabaria el 30 de juny del 2006 perquè havent pres possessió el 22 de juny, aquells darrers vuit dies del mandat de la junta anterior, es podien arribar a considerar com al primer any del mandat de la nova junta. I tant li feia que la possessió s’hagués fet per obligació estatutària i que en l’acte de presa de possessió es declarés que fins a l’1 de juliol la nova directiva no faria cap acte de disposició. L’article 29 o bé havia estat redactat amb els peus o bé, si havia estat fet expressament, era fruit d’una ment retorçada i malaltissa, rancuniosa. Fer equivaldre vuit dies a un any sencer de mandat anava bastant més enllà de fer passar bou per bèstia grossa, però anaven maldades i per això aquella Junta Directiva va encarregar un dictamen a la Secretaria General de l’Esport, l’únic organisme a qui es podia demanar, perquè dictaminés quina era la interpretació més correcte de l’article 29. I la Secretaria General va dictaminar que malgrat la interpretació possible de fer equivaldre vuit dies per un any, el que tenia més sentit era no fer-ho i no finalitzar el mandat fins al 30 de juny del 2007, amb l’argument que tots els socis, quan van anar a votar, ho van fer pensant-se que escollien una nova directiva per a quatre anys i no pas per a tres anys i una setmana. Per aquesta raó no van convocar les eleccions el 30 de juny, perquè de la mateixa manera que se’ls va denunciar per no convocar-les, si ho haguessin fet, tenint a més aquell dictamen sobre la taula, se’ls hagués pogut denunciar per haver-les avançat, i així ho van explicar a l’Assemblea de l’estiu del 2005. Aquell afer va dur el club per uns viaranys molt lamentables. I encara volen que cuegi. Una de les línies de defensa, basant-se en la llei de l’esport, nega al TCE competències tant per entendre un afer de naturalesa associativa com per a actuar a instàncies de part interessada. Ja es resoldrà si és el cas. Jo el que voldria és que les persones que insten a l’assetjament de Laporta, a acarnissar-s'hi, no vull dir el soci Nicolás Marín, ni cap dels altres que han obert 'altres fronts, sinó els seus inductors i ideòlegs, els qui en mouen els fils i financien tot l'operatiu, donessin la cara i actuessin a pit descobert. Seria una manera bastant més noble d’enfrontar-s’hi. I si, finalment, el TCE arribés a la inhabilitació de Laporta, Ferrer, Godall, Ingla, Soriano, Vicens... per una suposada falta com la d’haver seguit les recomanacions d’un dictamen de la Secretaria General de l’Esport, per un article tan absurd com malèvol, hauríem de començar a pensar en inhabilitar-nos tots plegats.