Avui toca sociovergència

- Ja ho sap?, avui es veu que hem de parlar de la sociovergència!
- Ho diu per això del Duran Lleida, oi?
- Sí, senyor Martí, és la pregunta del dia, sembla que tots els mitjans s’hagin posat d’acord a demanar-ho.
- A mi tot plegat, que vol que li digui, em sembla una comèdia, oi? I a vostè, senyor Badia?
- Home, que posats a fer, que hi convidin també els del PP, i així ja hi seran tots!
- Sí, així es repartiran les misses entre tots, oi?
- Seriosament: un govern de coalició nacional, o de gran coalició, per dir-ho en termes polítics, té sentit en moments de crisi o d’emergència nacional, i ara em sembla que no és el cas.
- Però potser ho diuen per la crisi econòmica que hi ha, no troba?
- D’acord, però no justifica una coalició d’aquesta mena. Una altra cosa ben diferent és que els partits que són al govern i els de l’oposició deixin de fer càlculs partidistes a tothora i que en les qüestions més transcendents facin un exercici de responsabilitat i es posin d’acord en el programa de mínims que la situació requereix. I aquest hauria de ser un comportament que haurien de tenir sempre, no només en els moments de crisi greu com la que tenim a sobre.
- Vol dir que s’haurien de posar d’acord en aquelles qüestions que són essencials per al bon funcionament del país i la societat, oi?, si no l’interpreto malament, vaja.
- No, senyor Martí, no s’equivoca, vostè fa una interpretació exacte de les meves paraules.
- I quines són, segons vostè, aquestes qüestions essencials?
- No crec que triguéssim gaire a posar-nos d’acord. Miri, n’hi diré cinc que em semblen fonamentals i que ja començaria a ser hora que els nostres polítics hi fessin alguna cosa més que una pensada: el finançament, la llei electoral, l’organització territorial, la llei d’ensenyament (o d’educació, com n’hi vulguin dir) i la política lingüística. Aquestes cinc qüestions, i n’hi podríem afegir unes quantes més que potser són més menors, a banda que ja haurien d’estar resoltes de fa temps, no haurien de ser mai objecte de la tàctica partidista.
- I per què creu que no ho han resolt?
- Perquè la política s’ha convertit en una professió i ha perdut bona part, per ser generosos, del sentit de servei públic que tenia als seus orígens. Fer de polític s’ha convertit en una carrera com una altra; el primer objectiu és guanyar les eleccions i el segon conservar el poder. El servei públic és secundari.
- Caram! Déu n’hi do, oi?
- Sí, miri, jo ho veig així i així li ho explico. Sap què li dic, que avui m’apunto al vermut!