Potser anem massa farts

Quan es va tip, tota menja sembla pobre. Per exemple: hi ha la sensació que el FC Barcelona no ha jugat del tot bé contra el Dinamo de Kiev; l’ha guanyat per 2 a 0, amb gols de Messi a la primera part i Pedro a la segona, i amb aquest resultat s’ha posat líder del seu grup i com que l’Inter de Milà l’ha espifiada a Rússia, contra el Rubin Kazan (0 a 0), enfila amb seguretat la lligueta de la Champions. Les dades que en diríem objectives, les estadístiques vull dir, no són gens dolentes, tot al contrari, els blaugranes han rematat un munt de vegades contra la porteria ucraïnesa (19, amb 9 entre els tres pals, per 7 i 0 el Dinamo). I les dades que, per oposició, n’hauríem de dir subjectives, perquè no es fonamenten en cap anotació ni en cap percentatge sinó en les impressions que es tenen durant el partit i un cop s’ha acabat, almenys les meves, tampoc no són gens dolentes; de fet, són prou bones perquè s’han vist força jugades de gran qualitat tècnica, tant individuals com col·lectives, i tant en atac –que sempre són les més espectaculars i les més valorades i recordades– com en defensa. I tot i això, durant el partit i un cop havent acabat, l’opinió força general era d’haver assistit a un matx més aviat mediocre. Els qui així ho creuen ho sustenten en què els jugadors blaugranes han perdut més pilotes del que és habitual en ells –Xavi i Messi són els més anomenats– i en què no s’ha tingut la sensació de controlar el partit a què aquest equip ens ha acostumat. A mi em sembla que és un problema d’afartament. Anem massa tips i cada vegada ens costa més d’apreciar l’exquisidesa. Aquest és el sisè partit en només divuit dies, em penso, i dissabte, contra l’Almeria al Camp Nou, es complirà el setè en tres setmanes abans de l’aturada per les seleccions. El Barça n’ha guanyat cinc i n’ha empatat un, al camp de l’Inter, i en tots ha estat molt superior als seus rivals, els quals han mostrat sense vergonya la seva impotència i la seva por al Barça. Per demanar, que no quedi, és clar, però a mi em fa l’efecte que hauríem d’abaixar un mica el llistó de les expectatives.

Per què Cruyff?

La Federació Catalana de Futbol (FCF) ha ofert el càrrec de seleccionador nacional a Johan Cruyff. L’entrenador holandès encara no ha respost, per bé que les darreres hores des de diversos mitjans s’afirma que acceptarà la proposta. (Ara: també és possible que aquestes informacions siguin només un globus sonda per a copsar l’opinió pública, perquè és una evidència que Cruyff és una figura que genera prou controvèrsia com perquè ell i el seu entorn i la federació puguin haver volgut testar quina acceptació tindrà el seu nomenament.) En tot cas, és indubtablement un fitxatge que si es produeix donarà a la selecció catalana una projecció que ara no té i que la pot ajudar en el seu camí per al reconeixement internacional. Cruyff va ser un jugador extraordinari i un entrenador excepcional. La línia encetada per ell a la banqueta del FC Barcelona a finals dels anys vuitanta encara és perceptible i és indubtable que aquestes dues dècades transcorregudes des de llavors han estat les de més èxit del club. El tècnic holandès porta molts anys allunyat de les banquetes, però no hi fa res. Perquè tampoc es tracta d’un càrrec amb una exigència esportiva excessiva; lamentablement, Catalunya no deixa de tenir una selecció ocasional, d’un cop l’any, una mica de costellada. De fet, la raó del fitxatge de Cruyff no s’ha de buscar en l’aspecte tècnic, doncs es tracta d’una operació de màrqueting per a donar una empenta al reconeixement oficial de la selecció catalana de futbol, que bona falta li fa. No obstant, em sembla que no és d’operacions de màrqueting del que es dolen les seleccions catalanes, per bé que qualsevol ajuda addicional li anirà bé. El fitxatge de Cruyff pot ser un encert, però mentre la qüestió de l’oficialitat de les seleccions no es plantegi seriosament des de l’àmbit polític, que és des de l’únic camp en què es pot resoldre, qualsevol iniciativa que es prengui només servirà per fer més gran la frustració. I fins ara no m’ha semblat percebre en el govern cap intenció de donar a les seleccions la prioritat que requereix.

Previsible i comprensible

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, i els vicepresidents Jaume Ferrer i Rafael Yuste han parlat aquest cap de setmana de l’afer d’espionatge ordenat pel director general corporatiu, Joan Oliver. I, poc o molt, han dit el que ens podíem esperar. En general, han dit que d’aquesta qüestió ja en van parlar l’abril entre ells, quan se’n van assabentar, -ho van tractar “amb contundència”, ha precisat Ferrer-, i, en particular, el president hi ha afegit que es tracta d’una persecució contra la seva persona, per la seva manera de pensar i fer, que respon a interessos electorals, etc. És una reacció que jo comprenc enterament i amb la qual ja comptava perquè entenc que no els quedava cap altra sortida; vull dir, a partir dels seus paràmetres d’actuació i per les seves intencions de futur. A més a més, em penso que Oliver està convençut que la maniobra li ha sortit rodona perquè ha deixat molt tocades les aspiracions successòries de Ferrer, que és el directiu darrera el qual s’aglutinen els membres de la Junta Directiva que s’oposen a la voluntat de Laporta perquè sigui Xavier Sala Martín qui encapçali la candidatura oficial. Durant aquests dies s’ha preguntat d’una manera reiterada per què els quatre vicepresidents afectats per l’espionatge a què van estar sotmesos el van entomar sense dir res llavors i per què no van plegar en el seu moment, o ara que s’ha sabut públicament. És clar, ho haurien de respondre ells. No obstant, a mi em sembla veure-hi una explicació molt senzilla i comprensible. Aquests directius tenen intenció de presentar-se a les pròximes eleccions. I, és clar, si algun actiu de valor tenen, al marge de la seva vàlua professional i personal, la seva experiència i capacitats, etc., és que mentre mantinguin la seva condició de directius s’estalviaran d’haver de presentar un aval, circumstància que perdrien si decidissin plegar. Per això he començat dient que les reaccions d’aquest cap de setmana del president i els vicepresidents que han parlat sobre l’afer de l’espionatge m’han semblat previsibles i comprensibles.

Una victòria rellevant

D’aquí a mig any, quan la temporada estigui a punt d’entrar en la fase decisiva, la victòria del FC Barcelona a Màlaga per 0 a 2, amb gols d’Ibrahimovic i Piqué, gairebé no la recordarem perquè amb el pas del temps s’haurà convertit en un triomf irrellevant. És clar que dependrà de la situació amb què s’arribi al mes d’abril. Però avui, aquesta victòria, té una rellevància notòria, per bé que no sigui evident. És rellevant perquè el Màlaga ha plantejat un partit molt lleig i antipàtic, de molta pressió, amb trompades i agafades de la samarreta constants, i amb alguna trepitjada i algun mastegot fets amb molta mala bava. Més que jugar contra el Barça, ha semblat que els malaguenys s’havien proposat empipar els blaugranes tant com poguessin, que si no podien evitar que els guanyessin, almenys impedirien que s’ho passessin bé. I suposo que ho han aconseguit perquè el partit, vull dir el joc, ha tingut molt poca gràcia. Però per això és una victòria rellevant, perquè aquesta mena de partits, embafadors des del primer minut fins al darrer, costen Déu i ajuda d’empassar. És una victòria rellevant, també, perquè ja es va veient que aquest campionat es decidirà a partir de dues variables: els enfrontaments directes amb el Reial Madrid i el nombre de badades que un i altre cometin en partits d’aquesta naturalesa, i em fa l’efecte que el marge d’error que es permetran és molt baix. I, finalment, es tracta d’una victòria rellevant perquè des de fa més d’un any aquest tipus de victòries s’han convertit en habituals. El Barça s’ha acostumat a guanyar un partit rere l’altre. Aquesta setmana ha fet dos desplaçaments, d’aquests tan antipàtics, i els ha resolt amb dues victòries, amb cinc gols a favor i cap en contra. La rellevància d’aquestes victòries resideix en aquesta continuïtat, en la seva regularitat. No ho veiem perquè s’han convertit en un costum i ja se sap que dels costums costa molt d’adonar-se. Per això, tot sovint, considerem com a normals pràctiques i actituds que no ho són gens, però les acceptem perquè s’han repetit tant que ja ens hi hem avesat.

Mala peça al teler

En el FC Barcelona es tendeix a la hipèrbole d’una manera natural i fluïda, essencial. L’episodi de l’espionatge de quatre vicepresidents ordenat pel director general corporatiu, Joan Oliver, sense encomanar-se al president, segons les seves paraules, és la darrera versió d’aquest tret distintiu. Sens dubte, el cas és d’una gravetat extrema. I en qualsevol institució, Oliver hagués estat cessat de manera fulminant i immediata. Perquè jugar als espies comporta, si mai ets descobert, haver de pagar amb la destitució el preu de salvar la darrera baula de la cadena jeràrquica. Però fa mig any, quan aquest cas va esclatar internament i van començar a saber-se’n detalls en cercles reduïts, el president Joan Laporta, els vicepresidents i Joan Oliver van decidir deixar-ho córrer i fer veure que no havia passat res. Tanmateix, el que havia passat era molt greu i al final ha acabat sortint perquè els afectats, amb interès d’embolicar la troca o d’estripar les cartes, o amb la intenció que sigui, fins i tot si ha estat d’una manera inconscient, no han pogut estar-se de parlar-ne una vegada i una altra fins que ja hi ha hagut massa persones que ho han sabut i ha acabat publicat. Les coses solen produir-se d’una forma comprensible. Ara és molt tard i cada dia ho serà més, però qualsevol sortida és dolenta. Mala peça al teler. L’estratègia de defensa era la previsible i, probablement, l’única possible si no es consentia a acceptar la destitució d’Oliver. Es tracta d’embolicar-se amb la bandera del catalanisme per a denunciar l’assetjament a què se sotmet Laporta per les seves idees independentistes i per la por que fa a socialistes i convergents la seva irrupció a la política catalana. Aquesta estratègia també du aparellada la banalització de la investigació manada per Oliver. La contradicció apareix quan, gairebé a la vegada, els periodistes ens indignem en descobrir que Presidència del govern va encarregar un informe per a conèixer la imatge que d’ell en tenen els articulistes i periodistes que a diari parlen de política. I són insòlits els escarafalls en advertir el poder de la informació. Per això és tan greu aquest cas, perquè, per damunt de tot, és un error irreparable.

Quanta, quanta porqueria!

Dies després de la consulta que es va fer a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, vaig llegir en diversos articles de fons que una de les virtuts que havia tingut aquell referèndum, més enllà dels resultats i la participació, era que havia ressituat l’eix de la política catalana en el fet nacional, que de la dicotomia esquerra – dreta en què semblava que s’havia entrat des de les successives victòries del PSC i els governs tripartits, ara aquell acte l’havia tornat a desplaçar cap a l’eix natural del país. Si ho diuen, deu ser perquè s’ho creuen i perquè pensen que és així. Molt bé. Ara: personalment, i sense ganes de portar la contrària, a mi em fa l’efecte que l’eix de la política i dels afers públics, i d’alguns de privats amb transcendència pública també, vist el cas Millet i, ara mateix, el dels espies del FC Barcelona, entre tots plegats l’hauríem de fixar en la decència perquè ja n’hi ha prou i massa de tant desvergonyiment. Jo entendria que les pròximes eleccions al Parlament o a la presidència del FC Barcelona o qualsevol altra institució es fessin sota el signe de la regeneració. No em sembla exagerat comparar el cas Millet amb l’afer que ha esclatat al FC Barcelona, per més distints que siguin, perquè, en el fons, ambdós són conseqüència d’aquesta impunitat i prepotència amb què les persones som capaces d’actuar quan ens posem els vestits del poder i tenim a les butxaques diners que no són nostres i que no ens costen gens de guanyar. I, segons com es miri, encara em sembla més greu i tot perquè el director general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, a més a més, ha sortit a justificar una actuació injustificable amb una versió que no s’aguanta per enlloc. Les informacions revelades pel diari El Periódico -sabudes des de fa temps però callades fins ara-, que Joan Oliver ha confirmat, parlen d’un espionatge a quatre vicepresidents i no de “l’auditoria de seguretat” a què s’ha referit; una auditoria de seguretat és una contravigilància que es fa quan se sospita que s’està sent espiat, per a defensar-se’n, i que no implica fer cap investigació sobre el patrimoni i els afers dels contravigilats. I més: que el president no en sabés res, al marge de si és creïble o no ho és, com ha dit Oliver, encara el fa més irresponsable per haver-se arrogat unes atribucions que no té; si hagués actuat per ordre del president o de qualsevol directiu, almenys seria més comprensible el que ha manat. I, encara, aquest cas, com el cas Millet, no són afers que es puguin resoldre amb una, dues, tres o les dimissions que calguin. El mal és molt més profund i no es resol sense una regeneració molt a fons, de persones i maneres de fer, una regeneració cultural gairebé. Cal una Catalunya ben oberta, sí, i tant!, perquè hi entri una mica d’aire net.

El Barça ja és líder

Dilluns, a les tertúlies esportives de les ràdios –almenys, a la de El món a RAC1, amb el Jordi Basté a què assisteixo regularment juntament amb l’Enric Bañeres, el Toni Brosa i el Miguel Rico– es feia conyeta del fet que els diaris i les ràdios de Madrid i del Madrid haguessin titulat la jornada del cap de setmana amb un satisfet El Reial Madrid ja és líder. Era una veritat matemàtica i hi havia ben poca cosa a dir. Tan cert, com que avui ja no ho és i que ho és el FC Barcelona, en les mateixes condicions en què ho era el Reial Madrid diumenge a la nit, gràcies a que ha fet un gol més i malgrat que la deferència de gols a favor i en contra és exactament la mateixa. La igualtat entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, en termes estadístics, és absoluta. Fins i tot, els seus dos fitxatges estrella d’aquesta temporada, Zlatan Ibrahimovic i Cristiano Ronaldo, respectivament, s’han erigit en els primers jugadors debutants dels seus clubs que són capaços de marcar en cada una de les quatre primeres jornades. Pura anècdota tot plegat. Ara: el que ja no és superflu és la distància que aquests dos clubs han agafat en aquestes quatre jornades respecte dels rivals més propers i la facilitat i contundència amb què han resolt els seus partits. El FC Barcelona du una mitjana de tres gols i mig per partit, que és una barbaritat, i el Reial Madrid no hi arriba per unes dècimes. Objectivament, Barça i Madrid estan igualats del tot. Però, subjectivament, la balança s’inclina d’una manera clara i inequívoca a favor dels blaugranes; juguen molt més bé i se’ls veu molt més conjuntats. La qüestió és saber si n’hi haurà prou perquè, de fet, el Madrid no s’ha caracteritzat mai per jugar bé, en el sentit culer del qualificatiu. Tradicionalment, els merengues han guanyat per força o fúria, amb ajudes o sense, a empentes i rodolons si ha calgut, bàsicament han guanyat i han sabut aprofitar les espifiades blaugranes. El fet decisiu d’aquestes darreres dècades és que el Barça ha aconseguit fer-ho bé i guanyar; el repte, que no sempre ha pogut superar, és donar-hi continuïtat. Ja es veurà, però em fa l’efecte que és l’únic al·licient d’aquesta Lliga.

Superioritat absoluta

El FC Barcelona ha guanyat per 1 a 4 al camp del Racing de Santander en un partit molt semblant al de dissabte al Camp Nou contra l’Atlètic de Madrid. En sis minuts de joc fulgurant n’ha tingut prou. Els blaugranes han superat els càntabres a la primera part, en què del minut 20 al 27 han fet tres gols (Ibrahimovic, Messi i Piqué), i a la segona s’han dedicat a adormir el partit i a no cansar-se més del compte. El quart gol, un altre de Messi, ha tallat l’intent de reacció local que s’havia produït aprofitant que el Barça havia baixat sensiblement el ritme. El partit de dissabte va generar un sorprenent conat de crítica. Personalment, em va semblar exagerat i extemporani. L’exhibició del Sardinero m’ha corroborat aquella impressió. La superioritat del Barça és aclaparadora. La impotència dels jugadors càntabres ha estat colpidora. A la primera part, en molts moments, semblava que estiguéssim veient un partit amistós de pretemporada, d’aquests que els equips professionals juguen contra l’equip d’aficionats de la localitat on fan l’estada, més que no pas d’un partit oficial d’una lliga com l’espanyola que passa per ser la lliga més competitiva del món. Un bon exercici, per fer-se passar les ganes de lamentar-se per la imatge de la segona part, quan el partit estava decidit del tot, és recordar les dificultats que tradicionalment ha tingut el Barça al Sardinero o en camps semblants per endur-se els tres punts. Avui, el FC Barcelona és un equip que atemoreix els rivals, causa admiració a l’afició rival i guanya els partits amb una contundència i brillantor insòlites. Té un mèrit indiscutible.
Fa de mal dir, perquè és molt aviat i succeiran moltes circumstàncies ara imprevistes, a més de les que ja es veuen a venir i estan programades, però, de moment, si no hi ha un canvi sobtat d’escenari, fa tot l’efecte que aquesta lliga es decidirà en tres o quatre partits a tot estirar, en els enfrontaments amb el Reial Madrid i contra algun altre rival que ara mateix no s’endevina, perquè hi ha molts pocs equips que semblin capacitats per discutir-li el resultat al FC Barcelona.

Jo, ja ho vaig dir

M’ha sobtat que s’hagi criticat el partit que el FC Barcelona va jugar dissabte contra l’Atlètic de Madrid al Camp Nou i que va guanyar per 5 a 2. Les trobo exagerades i extemporànies. No sé fins a quin punt les valoracions del mateix entrenador Josep Guardiola en acabar el partit, en què no es va mostrar content pel joc fet per l’equip a la segona part, hi ha influït. O l’article dels dilluns de l’exentrenador Johan Cruyff al Periódico. És probable que hi tinguin molt a veure, especialment les de l’actual tècnic blaugrana, perquè bona part dels comentaris són previs a l’article de Cruyff; la remor ja s’anava sentint des de dissabte a la nit. Per això, no sé tampoc fins a quin punt no formen part d’una estratègia destinada a rebaixar l’eufòria generada per un inici de temporada que, es miri com es miri, és impecable. Personalment, si al darrera d’aquests comentaris hi ha una estratègia o no hi és tant me fa. Jo segueixo pensant que el Barça, dissabte, va fer un molt bon partit. Va superar l’Atlètic de Madrid amb una contundència i una seguretat notòries. Certament, a la segona part els jugadors es van deixar anar i van cometre uns errors impropis, però així que s’hi van tornar a posar van tancar el partit. En el que duem de temporada, per comparació amb la passada, a mi em sembla que aquesta plantilla ha guanyat en confiança i en maduresa i que té un nivell competitiu extraordinari. Físicament han de millorar, és clar, però ara encara no és l’hora d’agafar la plenitud de forma i hi ha peces fonamentals de l’engranatge, com Iniesta i Márquez, que tot just comencen a tocar la pilota, i d’altres, com Ibrahimovic i Maxwell, que encara van per les primeres lliçons tàctiques. Jo crec que s’ha de ser exigent, però tampoc cal fer-ne un gra massa. Ara: no tinc cap dubte que el més gran repte a què s’enfronta aquesta temporada l’equip –maregasses institucionals al marge– són les expectatives que ha generat. Jo miraria de rebaixar aquestes expectatives més que no pas criticar el joc de l’equip a aquestes alçades. És clar que, tot sovint, només es fa per, si arriba el moment, poder dir que "jo, ja ho vaig dir".

La història de cada any

Ja hi som! Només han transcorregut tres jornades de la Lliga espanyola i tan sols una de la Lliga de Campions, però ja es veu a venir que aquesta temporada, almenys a la competició espanyola, que és més previsible, el títol se’l disputaran el FC Barcelona i el Reial Madrid. I fa tota la pinta que aquesta Lliga pot ser un frec a frec apassionant des de la primera jornada i que el títol es decidirà, bàsicament, en els enfrontaments directes al Camp Nou a finals de novembre i al Santiago Bernabéu a mitjans d’abril. És clar que en futbol pot passar absolutament de tot i que el que avui ve del dret, demà va de tort. I que la temporada és molt llarga i hi haurà períodes de baixa forma i es patiran lesions i totes les inconveniències de cada any, i és segur que tots dos equips badaran més d’una vegada i que algun tercer equip en discòrdia sorgirà, etc. Tot això és cert i no hem de dubtar que anirà exactament així. Ara: la diferència entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, d’una banda, i la resta d’equips de la Lliga espanyola és i s’observa massa gran com perquè aquests dos equips no agafin ben aviat una distància de punts notòria. Els blaugranes perquè tenen un equip fet i amb una consistència i una confiança molt ben edificada, i els merengues perquè a còpia de comprar cromos i endeutar el club fins als fonaments del Bernabéu han fet un àlbum d’una qualitat indiscutible. De moment, amb tres jornades disputades, només l’Athletic Club de Bilbao resisteix la marxa implacable de blaugranes i merengues; però no és prou fiable. Barça i Madrid estan igualats a gairebé tot: tres victòries, nou punts, dos gols en contra i deu i onze gols a favor, respectivament. És veritat que entre el joc d’un i altre hi ha gran diferència. Ahir, el Reial Madrid va guanyar 5 a 0 al cuer Xerès; el primer el van fer als quaranta-cinc segons però fins a la mitja hora de la segona part no van fer el segon i quan els andalusos els havien amenaçat tantes vegades com perquè el públic del Bernabéu es posés més nerviós del que toca. Ara: aquesta també és la història de cada any.

L’Atlètic, tan amic com l’any passat

Josep Guardiola no vol que comparem l’equip d’enguany amb el de la temporada passada, que ho va guanyar tot i la va tocar com els àngels, perquè diu que, llevat del començament a la Lliga espanyola en què ja porta guanyats cinc punts més amb les mateixes jornades disputades, en tots els terrenys s’hi sortirà perdent. És clar que l’equip no l’ajuda gens perquè aquesta nit ha tornat a golejar l’Atlètic de Madrid (5 a 2, amb gols d’Ibrahimovic, Messi (2), Alves i Keita) amb la mateixa facilitat i amb una contundència semblant amb què ho va fer la temporada passada, si no tenim en compte la desconnexió de l’equip al tram final del partit. Deixant de banda aquest detall de poca o molta importància, em fa l’efecte que el tècnic blaugrana no se’n sortirà i ja em sembla bé. Entenc per què ho diu: en general, quan es fan comparacions el que es vol dilucidar és, en aquest cas, si l’equip d’aquesta temporada és millor que el de la passada, si Ibrahimovic és millor o pitjor que Eto’o, si la plantilla actual és més curta que la de l’anterior, etc. Tanmateix, em sembla que no passa absolutament res i que, de fet, ens passem bona part del dia comparant i comparant-nos. Perquè comparar és un exercici que pot ser entretingut i enriquidor si es fa amb intel·ligència i amb esperit de millora. Per exemple, si el tècnic de l’Atlètic de Madrid, Abel Resinos, compara el seu plantejament ofensiu –potser forçat per les baixes– amb el que acostumen a fer tots els rivals del Barça, molt més prudent, s’adonarà que ha pecat d’agosarat. De manera que si comparem el Barça d’enguany amb el de la temporada passada, a mi em sembla que l’equip actual és molt més sòlid i que aquesta més gran consistència es deriva, d’una banda, de la confiança i la maduresa adquirida gràcies als èxits del passat i, d’una altra banda, del respecte i, a voltes, la por amb què els contraris l’enfronten. Hi ha molts més detalls per a comparar, però ara seria massa llarg. Si al final s’acaba amb més o menys títols que la temporada passada ja ho veurem i, quan arribi l’hora, ja farem la comparació que toqui.

El cas de Fèlix Millet

El cas del president de la Fundació del Palau de la Música, Fèlix Millet, és extraordinari. Personalment, em provoca una indignació solemne. Aquest senyor és un pocavergonya que ha jugat amb el prestigi dels seus il·lustres avantpassats, el del Palau de la Música i l’Orfeó Català i, per extensió, el de la burgesia catalana. Tothom en surt mal parat d’aquest tràngol. L’actuació d’aquest senyor ja ha estat molt comentada i temps a venir n’anirem tenint més notícies, a mesura que el cas avanci judicialment. La carta que ell mateix ha adreçat al jutge és un assaig excel·lent per entendre els fonaments de la crisi econòmica que ens aclapara. Fèlix Millet és culpable de tot el que li passa, però de còmplices n’hi ha un munt. Els qui haurien d’haver estat més al cas diuen que aquest afer ha posat en evidència que els mecanismes de control han estat insuficients i que a partir d’ara ho faran molt millor i un cas semblant no tornarà a succeir. Jo ja m’ho crec que les auditories no hagin detectat un desfalc de més de 3 milions d’euros. Per aquestes qüestions, les auditories sempre han estat molt curtes de vista. Ara: aquest senyor tenia al seu servei un grapat considerable de treballadors que li firmaven les factures, li feien les reserves dels hotels i dels restaurants, li contractaven els arquitectes i els manobres per a fer les obres de casa, etc., i aquest senyor també té un munt de persones amb qui hi conviu de manera diària, siguin familiars, amics o col·laboradors diversos. És incomprensible que ningú s’hagués adonat que el senyor Millet duia un ritme de vida i incorria en un nivell de despeses impropi del seu càrrec i de la seva situació patrimonial. Jo no em puc creure que el senyor Millet faci dos viatges per valor de mig milió d’euros i faci reformes a les seves cases per valor d’un milió i mig d’euros, em sembla, tot a càrrec de la Fundació del Palau, i ningú se n’assabenti. Jo el que penso és que hi deu haver unes quantes persones que, per estalviar-se problemes, han preferit fer veure que no veien res i posar cara de lluç quan s’ha sabut tot.

L’hort d’en Gustau i les carabassoneres

Ara feia moltes setmanes que no us parlava d’en Gustau Martí. De fet, també feia molts mesos que no ens havíem trobat al Turisme, tot i que no tants. No ho recordo exactament, però em fa l’efecte que l’última vegada que ens vam trobar a l’hora del vermut va ser cap a mitjans de juny. Ahir al migdia ens vam retrobar, al lloc de sempre, i ell assegura que havia de ser a finals de maig o, a tot estirar, els primers dies de juny. Els seus arguments són plausibles:

- Li ho dic i n’estic del tot segur perquè el primer divendres de juny, que enguany s’esqueia en dia 5, oi?, diada de Sant Bonifaci (ho sé perquè un oncle meu se’n deia, oi?), vaig caure tornant de l’hort i em vaig trencar l’os del fèmur. Escolti, fa un mal terrible aquest os quan es trenca! De jove m’havia trencat un braç, oi?, i és tota una altra cosa. Se n’ha trencat mai vostè cap, d’os?
- No, per sort, i deixi’m tocar ferro, no m’he trencat mai cap os, fins ara.
- Doncs tant de bo no hi hagi de passar mai. I, és clar, m’he hagut d’estar a casa sense moure’m més de dos mesos, tot el juny, tot el juliol i mig agost, oi? I encara no he fet net del tot. Segons com, encara em fa mal, quan ha de canviar el temps, oi? Ho diuen i és ben veritat. Hauria d’anar amb una mangala, però no m’hi acostumo, oi? Però vaja, ja em vaga d’anar a l’hort un altre cop i al Turisme, i això és mitja vida, sap? N’ha fet mai vostè, d’hort? Li ho recomano vivament, cregui’m. Quan tingui la meva edat, m’ho digui.
- Bé, sí, vaig provar-ho un parell o tres d’anys, però un hort vol molta feina i no dono l’abast, jo. Un dia me l’ha d’ensenyar, el seu hort, perquè em fa l’efecte que l’ha de tenir molt endreçat, i un hort ben endreçat, amb les eres ben traçades i organitzades és una cosa bonica de veure.
- Ho procuro sí. Em penso que un hort, la manera de tenir-lo, diu molt del seu hortolà, oi? I què hi plantava, perquè allà dalt on s’està hi fa molt de fred i vent, oi?
- Bé, les quatre coses que havíem de menester: enciams, tomàquets, cebes, faves, mongetes... i carabassons, sí! Sap què em va passar amb els carabassons? Ara riurà. El primer dia que vaig anar a comprar planter, l’home em va preguntar què volia. Jo volia una mica de tot i vaig començar demanant les carabassoneres. Em va demanar quantes en volia. I li vaig dir, què sé jo, dotze potser. Em va mirar, amb aquella cara que només saben posar els pagesos quan s’adonen que el seu interlocutor no hi plega res del que parlen, i em va preguntar quanta gent érem a casa. “La meva dona i jo”, li vaig contestar. “I en mengeu molt de carabassons”, va seguir, sense canviar de cara ni de to. “Home, no, normal, com tothom suposo”, em sembla que li vaig dir. “Doncs, saps què, potser que te’n quedis un parell; em penso que amb dues carabassoneres ja fareu”.

El Gustau m’escoltava i feia la mateixa cara que aquell pagès que em va vendre les dues carabassoneres.

Només ha faltat rematar-ho

A vegades, un empat a zero gols és un gran partit. El que ha enfrontat l’Inter de Milà amb el FC Barcelona és un exemple exacte d’aquesta afirmació. No hi ha hagut gols i tot i que hi ha hagut moltes rematades, sobretot per part dels jugadors blaugranes, i un penal que l’àrbitre no ha volgut veure per unes mans molt clares i visibles de Stankovic, cap ha estat prou perillosa com per considerar que ha estat un partit amb moltes ocasions de gol. La veritat és que no n’hi ha hagut gaires i l’empat a zero és un resultat raonable, per bé que el FC Barcelona el podria haver guanyat bé. I tot i així, tot i que no hi ha hagut gols, ha estat un partit molt entretingut i d’una qualitat i d’una intensitat molt alta, impròpia de l’alçada de la temporada en què estem però que és característica de la Lliga de Campions i que estableix les distàncies que hi ha en la majoria de partits de la Lliga espanyola. Aquesta intensitat amb què s’han enfrontat l’Inter i el Barça és una dada significativa. Vol dir que els dos equips li han donat una transcendència notable. Els dos entrenadors no s’han equivocat. Pel Barça, volia dir iniciar la defensa del títol aconseguit la temporada passada en un camp difícil, contra un rival que és candidat a destronar-lo i amb una bona colla d’al·licients de més a més per afegir-hi punts d’emoció i morbositat; em refereixo, és clar, a l’intercanvi d’Ibrahimovic per Eto’o o la presència de José Mourinho a la banqueta italiana. I la conclusió ha de ser altament positiva perquè el Barça ha dominat el partit, llevat d’un breu període al primer temps, d’una manera evident i, a mesura que anava passant el temps, aclaparadora. Fins al punt que ha semblat que, veient la que li anava caient, Mourinho ha optat per plegar veles; havia sortit amb un equip prou ofensiu i amb voluntat de prendre la pilota i la iniciativa però ha hagut de deixar-ho estar, ha posat algun defensa més i ha anat a assegurar l’empat. Ja estava tot dit. El Barça ha estat superior, ha ofert una imatge molt sòlida i ha tret un resultat que, com que no és dolent, és bo.

La lliga de veritat

Hi ha qui diu que la Lliga de campions comença, de veritat, a partir dels quarts de final. Aquestes persones opinen que les eliminatòries a doble partit tenen molt més interès que no pas tots aquests partits de la lligueta prèvia que van començar ahir i que avui veuran el debut del FC Barcelona al camp de l’Inter de Milà. No comparteixo del tot aquest punt de vista. Jo crec que l’interès d’un partit el determinen factors molt diversos però que el que és hi essencial és la incertesa del resultat. I que el segon factor que fa un partit més atractiu que un altre, sempre a priori, és clar, és la qualitat dels equips que el disputen. El partit perfecte, des del punt de vista de l’espectador, seria llavors el que enfronta a dos equips d’una qualitat molt alta i en què el resultat es manté incert fins al final. El Chelsea – FC Barcelona, a la tornada de les semifinals de la Lliga de Campions de la temporada passada, seria un exemple magnífic d’aquesta equació ideal. En aquest cas es tractava d’una eliminatòria a doble partit, però és molt fàcil trobar d’altres exemples similars en una lliga. Hi ha un matís important a fer: a vegades, la incertesa del resultat i la qualitat dels rivals pot quedar superada àmpliament per d’altres factors d’índole emocional, d’una irracionalitat absoluta; tot i que ho escric pensant en el 2 a 6 del Santiago Bernabéu de la lliga passada, és clar que no cal arribar a exemples tan extrems per trobar partits que s’hauran viscut amb una intensitat desmesurada i en què ni la incertesa del resultat ni la qualitat del joc ni tan sols el valor de la victòria hauran superat el tràngol emocional que resolia. En tot cas, el que vull dir, és que a mi em sembla que els partits de Lliga de campions que des d’ahir i fins a començaments de desembre podrem veure els dimarts i dijous, més o menys cada quinze dies, és el més semblant a la Lliga europea que, tard o d’hora, els clubs europeus i les federacions i lligues europees s’hauran de plantejar d’instaurar si és que volen mantenir les seves despeses als nivells actuals.

Els milhomes

El president Pujol va dir, un cop s’havia acabat el procés per a la reforma de l’Estatut, que Catalunya s’havia mirat al mirall i que no s’havia agradat. Em va semblar una manera molt encertada de resumir un procés que havia començat amb molt d’engrescament i il·lusió i que va acabar malament i després d’una esbatussada fratricida. Vull dir que tot va anar, si fa no fa, com acostumen a anar les coses de menjar en aquest país. I, compte, que el Tribunal Constitucional encara no ha acabat de ribotejar-nos-el. Ara, a Arenys de Munt, hem comptat els independentistes i ens hem adonat que són pocs, realment molt pocs si del que es tracta és de plantejar l’opció sobiranista a escala nacional i a mitjà termini. Ja sé que en democràcia el que compten són els vots i que el 96 per cent dels votants van pronunciar-se a favor de la independència de Catalunya; però un 41 per cent de participació, amb Falange o sense passejant pel voltant de l’urna, és insuficient i descoratjador. Quina xifra de participació hi haurà a la Santa Coloma de Gramenet de Muñoz o al Cornellà de Montilla o a l’Hospitalet de Corbacho? És clar que Catalunya no aconseguirà la independència ni amb els Muñoz, els Montilla o els Corbacho votant-hi a favor, potser ni tan sols comptarà amb els Iceta, però el que és segur és que no l’obtindrà ni contra ells ni a pesar d’ells; em sembla que com a molt es pot aspirar a fer-la al marge d’ells. I, no obstant, l’onada de declaracions i d’articles proclamant el començament d’una primavera independentista han proliferat de manera notòria. I voleu que us digui que a mi em sembla que el país no ha pas canviat tant en dos dies! Els poders de dret i els fàctics estan controlats majoritàriament per partits, grups, persones, etc., que de la independència de Catalunya no en volen saber res i l’únic partit independentista amb representació parlamentària continua donant suport, de grat o per necessitat, a un president que de la independència del país en què ha anat a raure no en vol sentir ni a parlar. Avui, l’independentisme és un milhomes que es mira al mirall i troba que, estèticament, fa patxoca.

Arenys de Munt: inflexió o anècdota?

El 41 per cent dels arenyencs amb dret a vot s’han pronunciat abassegadorament a favor de la independència de Catalunya. La participació és molt baixa i decebedora, per més que es vulgui comparar amb el 35 per cent de les eleccions al Parlament europeu. Tant se val, perquè la importància del referèndum d’Arenys de Munt no resideix en els guarismes sinó en la seva força simbòlica, que la té. Els seus organitzadors estan sincerament engrescats: la jornada va transcórrer amb normalitat democràtica –per sort, algú es va adonar de la bestiesa que anaven a fer i només van enviar una seixantena de falangistes–, la vila es va omplir de visitants que volien fer costat als arenyencs, feia molts dies que se’n parlava arreu fins al punt que la iniciativa ha acaparat l’interès de la premsa internacional i tot. I ara, la comissió organitzadora i les plataformes sobiranistes pensen en estendre l’experiència a la seixantena de municipis que volen fer un referèndum similar; encertadament, volen que tots el celebrin el mateix dia. Molt bé. Ara: a mi, tot plegat em recorda molt el moviment popular que es va generar a favor de les seleccions catalanes i que ha acabat diluint-se perquè els qui l’havien de canalitzar no ho han fet. Tots aquests moviments a favor de les seleccions i per a la independència de Catalunya mereixen un respecte absolut. Però estan abocats al fracàs i a generar frustració si els partits polítics amb representació parlamentària no es posen al capdavant i els lideren seriosament. Al Parlament ja hi ha un partit que té la independència al seu programa, però no es fa valdre, al contrari, ha donat el govern a un partit que de la independència no en vol sentir ni a parlar. Tots els països que els darrers anys s’han independitzat a Europa, la independència se l’han haguda d’agafar; hi ha hagut un moviment popular de base, és clar, però el liderat ha vingut de dalt. És el que passa a Escòcia i al Quebec, encara que no se’n surtin. Els més optimistes diuen que Arenys de Munt és el començament d’un procés inexorable que s’anirà estenent com una taca d’oli. Molts dels que ho proclamen hi poden fer molt.

Victòria d’esma

L’esma és aquella aptesa que tenim per a fer de manera instintiva, maquinalment, una qualsevol cosa. D’esma fem aquells actes quotidians i rutinaris que hem après a còpia de repetir-los centenars o milers de vegades. Veient el partit del FC Barcelona al camp del Getafe, d’un ensopiment aclaparador la primera part i gairebé tota la segona, vaig tenir aquesta sensació, que els jugadors blaugrana han rutinitzat la victòria i que partits com aquest, inoportuns i enutjosos, contra un rival de nivell i incòmode, en un camp petit, a una hora agradable però insòlita, han après a resoldre’ls al seu favor amb ofici i professionalitat, sense emoció, d’esma, vet aquí.
El Barça ha guanyat el segon partit de la Lliga espanyola per 0 a 2 al camp del Getafe amb gols d’Ibrahimovic i Messi, tots dos gols a la segona part, i manté la velocitat de creuer que va agafar la temporada passada i que el va convertir en un equip imbatible. El partit, la manera com s’ha desenvolupat, m’ha generat una segona reflexió, encara que de fet no és cap novetat: en aquesta plantilla no hi ha jugadors imprescindibles, és clar, però n’hi ha uns quants que són insubstituïbles. El Barça va aparèixer amb Pedro i Jeffren a l’onze inicial, mentre Iniesta, Messi i Henry es quedaven a la banqueta. També s’hi estava Alves, però el lloc d’aquest l’ocupava Puyol. La decisió del tècnic Josep Guardiola va ser arriscada, però es comprèn. Tret d’Iniesta, que surt d’una lesió delicada, aquests jugadors s’han passat deu dies amb les seves seleccions i el partit contra el Getafe és el primer d’una tacada de set partits en tres setmanes. Cal concentrar molt bé els esforços, doncs. Ara: de la manera com va anar el partit, el risc és evident i excessiu; a la primera part, el Getafe va fer dos pals i el Barça no va ni xutar gairebé, mentre que a la segona, a partir de l’entrada de Messi i Iniesta, l’ensopiment va ser favorable als blaugrana, almenys. Aquests jugadors i uns quants més són insubstituïbles i en el mercat n’hi ha un o cap com ells, però a la plantilla hi hauria d’haver algú que els pogués substituir.

Onze de Setembre: l’endemà

Llegir al diari les notícies referides a la celebració de l’Onze de Setembre fa una certa angúnia. La Diada Nacional de Catalunya serveix per fer memòria solemne de la derrota del 1714. Aquella desfeta va ser prou grossa com perquè la commemoració es fes institucionalment en pau i que per un dia, d’una manera general i notòria, tothom deixés de banda els greuges i les querelles que pugui tenir i ajudés a que els actes, siguin festius o reivindicatius, o de les dues menes alhora, es fessin amb normalitat; particularment, sempre hi haurà qui no es podrà fer passar les ganes d’emprenyar o de fer gràcia. Tanmateix, llegint els diaris de l’endemà, dic, veiem que la Diada d’enguany ha estat un camp de batalla entre ERC i ICV per Palestina i Israel, que la cantant israeliana Noa va ser escridassada, que el president d’un club de futbol va tenir més protagonisme i va rebre més adhesions i mostres de simpatia que no pas els polítics, que l’ofrena al monument de Rafael Casanova es va fer enmig de xiulades i esbroncades constants i generals, que en aquest mateix acte un grup va saltar-se la seguretat i va manifestar-se contra la crisi econòmica, que la Televisió Nacional de Catalunya va escarnir el discurs oficial del president del país, etc. I tot i així, en el balanç oficial que en fa el govern i els organitzadors es diu que l’Onze de Setembre s’ha commemorat amb normalitat. És una declaració retòrica, és clar. Ara: trobo que és un qualificatiu que s’ajusta força a la realitat, malgrat que aquesta no sigui la intenció que persegueix el govern a l’hora d’emprar-lo. Ja fa molts anys que l’Onze de Setembre no es commemora amb normalitat i que cada any que passa l’anem fent més grossa. Però és que em penso que aquesta situació d’anormalitat és la normalitat del país que tenim. Fa temps que hem arribat al cap del carrer. Els vestits que ens hem posat, els que ens han posat i els que ens hem deixat posar ens van petits i no hi ha cap sastre que els sàpiga eixamplar. I com que ens engavanyen fem uns moviments extranyíssims i ridículs. És normal.

Onze de Setembre: el referèndum

El referèndum sobre la independència de Catalunya que es vol fer diumenge a Arenys de Munt podia haver estat una anècdota més dels actes que aquests dies es faran en commemoració de l’Onze de Setembre, amb poca o nul·la transcendència política i social, però vet aquí que des de les Espanyes, les d’allà i les d’aquí, l’han convertit en categoria. Agafant-se al suport que aquell Ajuntament volia prestar al Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, hi han presentat recurs i han aconseguit que es prohibeixi al consistori donar cobertura logística als organitzadors. I només ha faltat que en paral·lel s’autoritzi una manifestació de la Falange diumenge mateix per acabar d’embolicar la troca. Quanta energia malversada a banda i banda per un acte que no deixava de ser una collonada. I tampoc no hagués canviat gaire pel fet que d’altres municipis haguessin seguit l’exemple i haguessin convocat consultes populars similars perquè, al capdavall, els alcaldes i regidors no són res més que corretges de transmissió i quadres a les ordres dels aparells dels partits polítics. Poc futur se li podia augurar a un experiment d’aquesta mena. Però vist l’aferrissament amb què s’ho han pres ells, ara ja és clar que s’ha engegat un moviment capaç de generar un inèrcia d’un intensitat considerable. Ja sabíem que Espanya no deixa marge legal a l’independentisme, fins al punt de no permetre fer ni un referèndum tan innocu com aquest. L’independentisme no entra a la Constitució i la Constitució és intocable. Som al cap del carrer. Tampoc ens ha d’estranyar. Qualsevol passa sobiranista requerirà un moviment de ruptura amb la legalitat vigent. Sempre ha estat així i ho hauríem de saber. I la qüestió fonamental sempre ha estat trobar el moment adequat per a plantejar-lo amb garanties de sortir-ne ben parat. El que per a mi és una incògnita és saber si episodis com aquest d’Arenys de Munt fan créixer l’independentisme o, al contrari, provoquen cansament i frustració. El president de la Generalitat, José Montilla, diu que “és donar arguments a la caverna”; deu considerar que molts dels seus en formen part, és clar.

Onze de Setembre: la manifestació

Des que Joan Laporta va dir que assistiria a la manifestació independentista en motiu de l’Onze de Setembre, hi ha hagut un devessall de declaracions i articles a favor i en contra, alguns més educats, d’altres més barroers, alguns més assenyats, d’altres més arrauxats. Aquesta reacció respecte d’un acte de signe polític per part de Laporta és inèdita; des de que és president del FC Barcelona i fins avui, Laporta ha fet múltiples declaracions i s’ha manifestat mantes vegades respecte de qüestions polítiques i de país. A la campanya del 2003 es va declarar patriota català i independentista i la majoria dels seus discursos han estat trufats d’afirmacions inequívoques. Per tant, que polítics i portaveus tan significats com el president d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, o Antonio Bolaño, l’excap de comunicació del president de la Generalitat, José Montilla, és una novetat que em fa l’efecte que té alguna transcendència. Per exemple, ha provocat que el president de Convergència, Artur Mas, hagi contradit Duran i hagi defensat el dret de Laporta a anar a la manifestació. Certament, aquest és un debat ben absurd. Els qui critiquen Laporta ho fan amb l’argument que no tots els socis del FC Barcelona són independentistes. A mi em sembla que aquest és un argument del tot irrellevant. Jo entenc que Laporta es manifestarà aquest Onze de Setembre a títol individual; una altra cosa fóra que la Junta Directiva fes una declaració oficial, en nom del club, a favor de la independència del país. És clar que no hi tindria res a dir si aquesta mateixa declaració fos en suport d’una decisió del Parlament de Catalunya. Vull dir que el FC Barcelona fa bé de donar suport a les institucions polítiques del país; de fet, els estatuts del club l’obliguen a fer-ho, una circumstància que sempre s’ignora. I, a més a més, jo vull saber què pensa el president del FC Barcelona respecte de qüestions transcendents de Catalunya, com m’agradaria saber-ho d’altres presidents d’altres institucions; és clar que sempre hi ha silencis tan eloqüents, o gairebé.

Griparem tots

Gripar fa referència a un motor i vol dir que alguna de les seves peces s’enganxa, generalment per falta de lubricant. No és un verb que el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) reculli. Tampoc ho fa el de l’Enciclopèdia Catalana, que fins fa uns anys acostumava a anar força per endavant. Però es tracta d’un verb d’ús molt general, especialment en els esports. Personalment, el vaig començar a escoltar fa molts anys, de quan el pare anava en Vespa. Llavors, les motos gripaven a vegades i tot sovint tenien pana. I això que de la Vespa sempre en parlaven amb orgull i per destacar-ne les virtuts: era la moto més neta i de què et podies refiar sempre perquè mai et deixava tirat al mig d’una carretera. Jo no sé si el DIEC, en la pròxima edició que faci d’aquí uns anys recollirà aquesta adaptació catalana del verb francès gripper. La primera accepció és clara. Ara, segons com vagi aquesta tardor i hivern, els lexicògrafs de l’IEC n’hi podrien afegir una segona que vulgui dir agafar la grip, la grip A, en concret. Juntament amb la crisi, aquest ha estat un dels temes més debatuts aquestes vacances i encara ara a la tornada. I així que la canalla torni a les escoles aquesta grip no ens la traurem de sobre a cap hora. D’una manera o d’una altra, griparem tots. Des que se’n van declarar els primers casos l’abril a Mèxic i, de mica en mica, es va anar estenent, qui més qui menys ha criticat la histèria amb què moltes vegades s’ha abordat la informació de les infeccions que s’anaven coneixent i les mesures que proposaven per a fer-hi front. Però aquesta exhibició de serenitat no ha evitat que, al final, tothom en el seu àmbit privat es comporti amb la mateixa histèria que es critica. És clar, hi ha algun aspecte positiu. Les recomanacions que es fan, per exemple. Les autoritats sanitàries diuen que en cas de voler tossir o esternudar ens tapem la boca, que ventilem cada dia els espais tancats i les habitacions i que ens rentem les mans abans de menjar. Em sembla tan bé, que jo hi afegiria dutxar-se cada dia, especialment aquells que tinguin previst sortir de casa i trobar-se amb d’altres persones en llocs públics.

D’aquí a uns anys

Predir el futur és complicadíssim. Personalment, mai m’he sentit atret per aquest tipus de novel·les que es construeixen a partir d’imaginar com serà la vida d’aquí a vint, trenta, quaranta o molts més anys, els que siguin. Vull dir, per les novel·les de ciència ficció. Ja entenc que provar d’imaginar-se el futur més o menys immediat és també una manera de mirar d’entendre el present i que aquesta és una activitat que va molt més enllà de la literatura i que bona part de la feina de les empreses, i fins a cert punt de totes les persones, consisteix a predir què succeirà d’aquí a un temps determinat; fer plans consisteix, precisament, a organitzar l’activitat d’avui en funció dels objectius i dels moviments que ens fixem i que pensem que hi haurà demà. Ho fem constantment, les persones d’una manera inconcreta i poc definida, deixant molt d’espai a la improvisació i la sorpresa, i els governs, les empreses, les associacions, etc., d’una manera més científica, diguem, procurant de reduir el marge d’error tant com es pugui. De gabinets d’estudis i planificació i fundacions dedicades a pensar n’hi ha un munt i, periòdicament, totes elles ens fan saber a quines conclusions han arribat. No acostumen a anar més enllà dels deu anys, els més agosarats, i tot i que em sembla que ningú s’ha pres mai la molèstia d’esbrinar quin grau d’encert tenen, em penso que els seus índex de fiabilitat no són gaire elevats. En aquest sentit, a la literatura hi ha novel·listes que han tingut una capacitat premonitòria molt més exacte; Aldous Huxley i George Orwell, per exemple. És clar, predir el futur és complicadíssim i no n’hi ha prou de tenir una capacitat de fabulació extraordinària, al contrari, el que cal és manejar molta informació i coneixements i saber-los analitzar i posar en relació. Vés a saber com serà el món d’aquí a cinquanta anys, per exemple. Ara: amb totes les barrabassades que estem fent, la força que esmercem per estibar totes les cordes que abastem, és fàcil intuir que gaire temps més no pot passar sense que tot tombi i hi hagi un patac del dimoni!

Festa major, festa menor (i II)

Probablement, sigui precipitat qualificar aquests moviments que es poden observar en les festes majors de Calaf i Sant Martí Sesgueioles de corrents de fons socials i dir que són un símptoma d’un desvetllament local significatiu. I sóc conscient que voler-ho elevar a categoria és més agosarat encara, per més que els efectes de la crisi econòmica hagin obligat a tots els Ajuntaments a programar activitats més tradicionals i menys esplendoroses. En el cas de Sant Martí, els canvis introduïts al programa de la festa major són clarament conjunturals i han estat provocats per la manca de pressupost, en bona part. El més probable és que així que la bonança pressupostària retorni, s’imposi un altre cop el format de música i alcohol fins a la matinada i que, en conseqüència, els gegants i els capgrossos quedin arraconats una altra vegada. A mi, les transformacions que m’han mogut a endinsar-me en aquesta reflexió, una mica abans d’hora i sense prou dades, probablement, són les que s’han produït a Calaf. Aquesta és una vila que, per les seves dimensions i la seva situació geogràfica, és prou gran i econòmicament i comercialment prou atractiva com per patir tots els problemes que es deriven de la crisi econòmica i el creixement demogràfic i de la immigració que s’ha produït d’una manera descompassada respecte dels serveis i les capacitats d’absorció que haurien calgut. I, a la vegada, és prou petita com per observar-ho diàriament sense necessitat de fer grans estudis sociològics; n’hi ha prou de passejar-se pels carrers de la vila i d’estar atent a les notícies i comentaris que els vilatans fan circular. Per això em sembla significatiu que una part molt destacada i influent de Calaf s’hagi decidit per fer una festa alternativa a l’oficial i que l’argument de fons no hagi estat el descontentament amb el tipus de festa que programa l’Ajuntament sinó el pendent pel qual rellisca el poble, abocant-lo a una trompada inexorable i de conseqüències previsiblement gens desitjables, i que aquesta festa menor sigui un gest per aturar la caiguda. Efímer, potser, però un gest al capdavall.

Festa major, festa menor (I)

Ara que l’estiu s’acaba, també s’acaben les festes majors. En això de les festes majors, és clar que no hi ha cap pauta establerta. Cada poble celebra la seva festa gran en funció de factors diversos, sigui la tradició, el calendari laboral o el patró de la localitat. Però em penso que una gran majoria de pobles, especialment els d’estiueig, la fan coincidir amb la festivitat de Santa Maria, a mitjans d’agost. És molt lògic. Aquest cap de setmana les celebren Calaf i Sabadell, entre d’altres. Enguany, a resultes de la crisi econòmica, tots els Ajuntaments s’han hagut d’estrènyer el cinturó i no fer uns programes tan esplendorosos. Els qui més ho han notat són els grups musicals, és clar, que no han rebut tantes ofertes. Ara: en alguns aspectes, aquesta crisi ha estat positiva. Sant Martí Sesgueioles fa la seva festa major a mitjans d’agost i la d’aquest any ha estat força diferent. Hi ha hagut una mena de retorn a un format més tradicional, una festa més cultural i esportiva, amb molta atenció per als més menuts i els joves. A Calaf ha succeït una cosa similar, tot i que no ha estat iniciativa de l’Ajuntament sinó d’un grup de joves i veïns i ha tingut una intenció més profunda. Han fet una festa menor que ha volgut ser una alternativa a la festa major oficial. No és un acte de rebel·lia o d’oposició al govern municipal, malgrat que l’escriptor local Josep Maria Solà no es va estalviar de fer una crítica força dura en el seu pregó. Es tracta d’una protesta que em fa l’efecte que no és merament local. Amb aquesta festa menor, que consisteix en autofinançar actuacions d’artistes locals, la majoria dels quals són del tot amateurs, aquest grup de veïns de Calaf volen posar de relleu no tan sols una manera d’entendre la festa major que s’ha anat perdent amb el temps sinó, sobretot, la pèrdua dels valors i les essències de la vila i que, tot sovint, s’expressen amb un degoteig dramàtic i que consisteix en la lenta degradació dels centres històrics o el tancament de les botigues de tota la vida. Potser aquests moviments són un símptoma d’uns corrents de fons més profunds.

La renovació de Puyol

Algunes coincidències, a vegades, són significatives. Aquests dies estem assabentant-nos que tant Leo Messi com Andrés Iniesta renovaran els seus contractes amb el FC Barcelona fins al 2016, que vol dir que es comprometen amb el club blaugrana fins a gairebé el final de les seves carreres. I ambdós jugadors afirmen que, efectivament, aquest és el seu desig més pregon. Mentrestant, el capità de l’equip Carles Puyol, a través del seu representant, ha fet saber que, malgrat que l’oferta de renovació que li ha fet el club és molt bona, ha decidit aturar les negociacions i pensar-se millor què vol fer. No recordo exactament què va dir Puyol l’última vegada que va renovar amb el Barça, però no m’estranyaria gens que hagués dit alguna cosa semblant a la que aquests dies diuen Messi i Iniesta. És clar que per edat Carles Puyol està esgotant les seves darreres temporades al més alt nivell; és un jugador que ha cuidat molt i sempre la seva preparació física i, per tant, segur que encara li queden tres o quatre temporades a primera línia. Ara: també és molt evident que Puyol està perdent poc a poc el seu lloc a l’onze titular blaugrana, del qual ja ha deixat de ser un fix, i que ara és més aviat un comodí que el tècnic usa per ocupar els llocs que deixen els seus companys a la defensa, sigui per lesió o bé sigui per descansar. Jo no sé com acabarà aquesta renovació. El que tinc clar és que si Puyol decideix anar-se’n del FC Barcelona i fitxar per un altre equip que li doni o bé més diners o bé més garanties de ser titular, el Barça perdrà un jugador molt valuós. És veritat que cada vegada és més difícil veure jugadors que comencen i acaben les seves carreres en un mateix club, sobretot en els clubs del primer nivell. Als clubs els costa valorar aspectes intangibles, com el pes específic que té un determinat jugador dins del vestidor i més enllà dels minuts que aporta a l’equip, i als jugadors els costa acceptar tenir un paper secundari, més de portes endins. És així i no s’hi pot anar en contra, però a mi em sembla que el futbol, així en general, hi perd força.

Cartutxos de fogueig

Dimarts, el diari Sport va publicar una entrevista amb el vicepresident primer del FC Barcelona, Alfons Godall, en què es posava a disposició dels seus companys de Junta Directiva pel que fos; és a dir, que si fa uns mesos va dir que se n’aniria amb el president Joan Laporta el juny de l’any que, a la finalització de l’actual mandat, ara afirma haver-s’ho repensat i s’ofereix per encapçalar la candidatura continuista o bé anar a la llista en suport d’un altre dels directius actuals. Malgrat aquesta doble disposició, la declaració de Godall s’ha d’interpretar com un intent d’erigir-se en la persona que uneixi els dos grups que hi ha a la directiva, un que dóna suport a Xavier Sala i Martín i un altre que opta per Jaume Ferrer. En nombre de directius, Ferrer és qui té més suports de llarg, però Sala i Martín compta amb el beneplàcit del president i de part de l’equip executiu. La sortida de Godall a la palestra no ha d’estranyar. De fet, per a Laporta, Godall és el successor ideal i Godall sempre acut en ajuda del seu amic de la infantesa quan li sembla que Laporta no se’n surt. La seva relació està forjada amb una amistat molt sòlida i profunda i, de la part de Godall especialment, també d’un punt d’admiració. No ha d’estranyar, doncs, que ara Godall s’ofereixi a tancar la divisió interna perquè el que és molt evident és que l’opció continuista no pot permetre’s dues candidatures. Ara, a mi em fa l’efecte que encara és molt aviat i que a aquestes alçades no cal donar res per gaire segur, ni la candidatura de Godall, per exemple. Jo crec que tots aquells que tenen al cap presentar-se, han de començar a moure’s, que vol dir fer moltes reunions, buscar suports i fer recompte de les possibilitats reals, analitzar els costos de la festa, deixar caure el seu nom en determinats cercles i als mitjans de comunicació per veure quina receptivitat hi ha, etc. Ara es tracta d’actuar amb cartutxos de fogueig, no fos cas que algú prengués mal de veritat, i maniobrar amb discreció, especialment els qui ja tenen molta feina feta. I els socis anar-s’ho mirant, però sense fer-hi encara massa cas.

Ricky Rubio al Barça

El fitxatge de Ricky Rubio per la secció de bàsquet del FC Barcelona hauria de satisfer a les tres parts que hi han intervingut. El Barça, perquè aconsegueix els serveis d’un jugador excepcional; potser no és el basquetbolista que més li calia a l’actual plantilla, però és un jugador d’una qualitat que en cap equip fa nosa, al contrari, els fa millors. Pel jugador, perquè fitxa per un equip amb aspiracions de guanyar tots els títols, després d'haver-se frustrat el seu pas a l'NBA i d'haver-se tancat les portes del Joventut de Badalona; és a dir, que com a sala d’espera per fer el salt definitiu als Estats Units, està molt bé. I, finalment, la Penya, malgrat perdre el seu jugador més valuós, obté una quantitat de diners exorbitant; 3’7 milions d’euros és un rècord en el món del bàsquet, que potser es pot equiparar al que aquesta temporada han pagat el Reial Madrid per Ronaldo i Kaka i el mateix FC Barcelona per Ibrahimovic. Una barbaritat, vaja. I, no obstant, malgrat que les tres parts haurien d’estar molt contentes pel traspàs efectuat, em fa l’efecte que cap de les tres ho acaba d’estar del tot. Salvant les distàncies, en algun moment aquest fitxatge m’ha recordat el de José Montero, pel qual el club blaugrana també pagava una millonada i que no va acabar de sortir mai bé del tot. Allò no ha de tornar a passar, és clar, perquè les circumstàncies són molt diferents. El que vull dir és que quan les relacions es tiben tant i es crea tan mal rotllo, refer-les és molt difícil. Ja sé que la mala relació és entre la Penya i Rubio i que el FC Barcelona només ha aprofitat la situació i que el jugador només volia jugar al Barça. I sé que Rubio passarà una mala estona cada vegada que hagi de jugar a Badalona i que a Barcelona pot ser molt feliç, jugar tan bé com sap i donar moltes alegries a l’afició. Però aquest no és un fitxatge que s’hagi produït de manera natural, sinó que ha anat forçat per les circumstàncies. No és el primer que es produeix semblantment. En totes les èpoques hi ha hagut casos similars. Alguns han anat molt bé, d’altres no tant.

Mercat tancat

Amb el mercat de fitxatges tancat, ja es pot valorar la plantilla amb què el FC Barcelona haurà d’afrontar la temporada de la revàlida, que és com l’ha qualificada el club mateix. Abans, però, dues consideracions: s’acostuma a dir que el valor de les plantilles se sap al final, en funció dels resultats obtinguts, però, és clar, així no s’hi val. I la segona fa referència als diners esmerçats per confegir-la i que, com que ja m’hi he referit en d’altres articles, ho deixarem estar. De darrera cap endavant, observem que ha arribat Maxwell per substituir Sylvinho, Txigrinski a Martín Cáceres i Ibrahimovic a Eto’o, i que ha pujat del filial de manera definitiva Pedro per ocupar el lloc de Hleb. A més, han marxat Jorquera i Gudjohnsen, sense que s’hagi fitxat ningú per substituir-los. I, finalment, hi hem d’afegir els fiascos d’Henrique i Keirrison. El president Joan Laporta ha dit que s’ha fitxat molt bé, a bon preu i tot el que havia demanat Josep Guardiola. Guardiola, de fet, directament, no se sap que hagi demanat res tot i que des de fa setmanes alguns dels periodistes que acostumen a interpretar amb més encert la voluntat del tècnic asseguraven que volia també un mig defensiu i un extrem. Tant se val. Val més fixar-se en els fets més que en les paraules perquè ja se sap que les persones molt rarament acceptem cap mena d’error o reconeixem haver-la espifiat. A mi em sembla que Maxwell, Txigrinski i Pedro milloren la plantilla. Amb Ibrahimovic, en canvi, em fa l’efecte que al màxim a què es pot aspirar és a que s’acosti al rendiment d’Eto’o. Els registres del camerunès són excepcionals i ja és sabut que si fos per rendiment esportiu el club no l’hauria d’haver traspassat, i menys en les condicions amb què ho ha fet. Comptat i debatut, és clar que aquest any el club ha fet curt pel nombre d’incorporacions, que no pas pels diners gastats. La plantilla és curta i no cal donar-hi més voltes. S’ha de confiar en el planter, que ja ha mostrat que es pot fer, i tocar ferro perquè no hi hagi lesions de durada llarga; de les curtes, segur que n’hi haurà un munt.

Un començament molt correcte

El FC Barcelona ha començat la defensa del títol de la Lliga espanyola amb una victòria al Camp Nou davant del Sporting de Gijón per 3 a 0, amb gols de Bojan, Keita i Ibrahimovic. El joc de l’equip blaugrana ha estat més aviat fluix, però el seu triomf és d’una solvència aclaparadora. Els asturians tenen raó si consideren que el marcador no reflecteix bé el que ha succeït durant els noranta minuts. D’aquests partits, en un campionat de Lliga, n’entren una dotzena llarga i resoldre’ls tan plàcidament només és a l’abast de molt pocs equips, tan sols d’aquells que tenen una confiança i un esperit competitiu per damunt de la majoria. A més a més, aquest partit era un parany molt seriós perquè s’ha hagut de disputar només tres dies després de la final de la Supercopa d’Europa, amb pròrroga de mitja hora inclosa, i abans de l’aturada pels compromisos de les seleccions. Aquests partits són d’aquells que no donen els títols, encara que tot sovint és el que s’afirma, però sí que, en cas de perdre’ls, els compliquen molt. El partit ha estat molt ensopit. No obstant, hi ha hagut prou detalls per a fer-ne una valoració altament positiva. El més destacable a nivell col·lectiu és que el Barça ha marcat els tres gols a la sortida d’un córner. És clar que es podria fer una lectura del tot contrària i dir que els blaugrana només han pogut marcar a pilota parada, però aquest és un recurs que quan no s’aprofita es troba molt a faltar, especialment en partits tan apegalosos com aquest. I, a títol individual, trobo que hi ha tres fets notoris: primer, el gol d’Ibrahimovic que servirà per apaivagar el conat de debat que s’estava gestant i, encara més important, per treure-li pressió i perquè el noi vagi agafant confiança; segon, la notable aportació de Bojan, que ha tornat a marcar i ha fet un bon partit, perquè aquesta temporada se l’haurà de requerir més que no pas l’anterior; i, finalment, l’actuació de Pedro, el qual ha semblat que el gol de divendres a Mònaco li ha donat una confiança extraordinària. Tots els partits s’han d’analitzar en funció de les circumstàncies en què es disputen i alguns, com aquest, encara més.