Campions el món, campions de tot!!!

Deu ser el destí del FC Barcelona: La seva primera Copa d’Europa la va guanyar al tercer intent i a la pròrroga: la primera Intercontinental, també, a la tercera i a la pròrroga, amb només un minut de diferència respecte de la final de Wembley; llavors el gol de la victòria va arribar al minut 111, a Abu Dhabi l’ha fet al minut 110. El FC Barcelona ha guanyat per 2 a 1, amb gols de Pedro i Messi, l’Estudiantes de la Plata la final del Mundial de Clubs. És el sisè títol consecutiu de l’era Guardiola i una fita històrica al futbol mundial, que consagra el FC Barcelona com el millor club del món de manera incontestable.
Ha estat una final complicadíssima, que els blaugranes han tingut perduda durant 89 minuts, fins que Pedro ha empatat el gol inicial dels argentins. A la primera part el Barça no ha jugat del tot bé. Tres jugades la defineixen: la primera, quan al minut 8 Xavi s’ha quedat en una posició òptima per a xutar a porta i no ha gosat fer-ho. Aquesta jugada ha marcat la fesomia de l’equip durant els primers 45 minuts, excessivament espantat i angoixat, massa tens, que no ha rematat ni una vegada entre els tres pals. La segona jugada també té Xavi de protagonista, ha succeït al minut 33, en què el porter d’Estudiantes li ha fet un penal claríssim que l’àrbitre ha convertit en un fora de porta injust. Aquesta jugada és significativa de quin arbitratge ha fet durant els 120 minuts el mexicà Benito Archundia, molt dolent i completament parcial, en les faltes i a l’hora d’ensenyar targetes. I, la tercera, el gol que ha fet Boselli al minut 37, de cap -i sortint d'una posició en fora de joc-, perquè ha marcat ja tota la final, amb un Estudiantes tancat al darrera volent aguantar l’avantatge, primer, i, després, amb l’empat, intentant d’arribar com fos als penals.
La segona part ha tingut una fesomia completament diferent, potser pel canvi de Pedro per Keita, o potser per la mentalitat ofensiva i de vaitot amb què ha sortit l’equip. Guardiola ha volgut obrir el camp per trencar l'esquema defensiu del tècnic argentí Alejandro Sabella, de tres centrals i dos laterals de llarg recorrregut, i se l'ha jugada amb Pedro, primer, i Jeffren, una mica més tard, i l'ha encertat, l'ha tornada a encertar. De fet, Pedro ha fet les dues primeres rematades a porta (minuts 59 i 62) i ha acabat fent el gol de l’empat al darrer minut del partit. Ara: si amb alguna paraula es pot definir la segona part de la final i tota la pròrroga és la mateixa que defineix tot l’any, el baix continu de tota la temporada: persistència. Perquè el Barça ha guanyat el Mundial de Clubs perquè ha persistit, de la mateixa manera que ha guanyat els altres cinc títols (la Copa del Rei, la Lliga espanyola, la Lliga de Campions, la Supercopa d’Espanya i la Supercopa d’Europa) perquè ha persistit en tot moment. El gol de la victòria l'ha fet Messi, el millor jugador del món, rematant amb el pit, a l'alçada de l'escut, una centrada d'Alves. La manera de fer el gol i el minut, el 110, a les acaballes, després d'haver-ho intentat en un bon grapat d'ocasions poc o molt clares, ha estat la millor síntesi del partit i la temporada: un gol fet amb el cor, amb un cor que no ha defallit en cap moment.
El FC Barcelona acaba de tancar un any extraordinari. Diem que serà irrepetible. I Guardiola afirma que “el futur és negre perquè superar el que hem aconseguit és impossible”. Vés a saber. De moment, el present és d’un blaugrana absolut. I el futur, que potser no serà igual, segur que serà millor: es tracta d’anar afegint fites a un palmarès excepcional i un any inoblidable.