Els referèndums

El poble més petit de tots, Sant Jaume de Frontanyà, inicia avui els referèndums que cent seixanta-set municipis catalans faran aquest cap de setmana. Preguntaran a la seva població si volen que Catalunya esdevingui un Estat dins de la Unió Europea. Recullen el testimoni d’Arenys de Munt, que fa dos mesos justos, el 13 de setembre, va fer la primera d’aquestes consultes sobre la independència de Catalunya. Previsiblement, el sí guanyarà de manera abassegadora, amb guarismes que no s’allunyaran del 96 per cent assolit al municipi maresmenc; la gràcia resideix a saber si la participació superarà el seu 41 per cent. D’entre els cent seixanta-set municipis destaquen, per ser els més poblats, Sant Cugat del Vallès i Tàrrega. Personalment, tinc dues consideracions a fer. És un fet constatable que tots els països que han obtingut la seva independència han hagut d’agafar-se-la; per tant, si Catalunya vol ser independent, en un moment o altre haurà de fer un moviment de ruptura institucional. Aquests referèndums, si bé no són cap moviment, sí que constitueixen un gest en la direcció correcta. En aquest sentit, es poden veure positivament. Ben diferentment observo les interpretacions que es van fer després del referèndum d’Arenys de Munt i que, em temo, es tornaran a repetir a partir d’aquest diumenge, corregides i augmentades. Llavors, els organitzadors de la consulta i els defensors del sí van decretar el començament de la primavera sobiranista en plena tardor política i a les envistes de l’hivern constitucional. Penso que aquests referèndums, en particular, i iniciatives ciutadanes adreçades a conquerir nous espais de sobirania en àmbits diversos, en general, són consultes absolutament necessàries per a despertar consciències i generar dinàmiques i per a saber quants som. Ara: només són gestos i és un error considerar-los com a moviments amb capacitat de proclamar noves primaveres. L’eufòria post referèndums pot ser una tàctica destinada a engrescar, motivar i accelerar la dinàmica engegada, però mai ha de convertir-se en l’estratègia d’un propòsit tan noble.