No els tornaran

Aquestes darreres setmanes, i mesos de fet, hi ha hagut tants escàndols, el grau de desvergonyiment a què hem arribat és tan elevat, que si el nivell de decència de les persones fos l’adequat, vull dir el que a mi em sembla que hauria de ser el més convenient, hi hauria un daltabaix considerable. Ara: no tinc cap mena de dubte que tots aquests casos que ara hi ha oberts i que cada dia que passa fan més gran la indignació envers els gestors de la cosa pública, i d’alguna de privada, per les revelacions i declaracions que anem coneixent i sentint, es tancaran amb un propòsit solemne d’esmena i, al capdavall, no haurà succeït res de decisiu. Algú hi perdrà algun càrrec i moltes de les prebendes i privilegis de què ha gaudit, és clar, però la salut del sistema mantindrà el seu vigor. I els ciutadans seguirem fent per manera de passar l’estona sense fer-nos-hi gaire mala sang i mirant de passar-ho tan bé com puguem, sapiguem i ens deixin. Que a aquestes alçades el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, per exemple, encara no hagi dimitit, amb tot el que va sabent-se del cas Gürtel, és inaudit. O que els qui s’han beneficiat de l’espoli del Palau de la Música –fins a 10 milions d’euros almenys s’hauria endut Fèlix Millet, segons revela el sumari del seu cas– ara diguin que no pensen tornar ni un cèntim, és d’una barra que fa feredat. Que aquesta manera de comportar-se sigui l’habitual de fa temps i la que més s’estila per aquests entorns, no vol dir que no els haguem de considerar intolerables. De fet, veient la resignació creixent amb què reaccionem, encara ens passa poc. El president Jordi Pujol diu que el cas Millet és un cop molt dur que afecta la moral del país, però que no val per a concloure que tot és un desastre. Doncs, jo penso que, com que miris on miris, si fa no fa, veus la mateixa cobdícia i prepotència –aquests dies, a la fi, s’ha obert el judici pel cas hisenda, en què hi ha implicats uns quants senyors més de Barcelona i algun empresari model–, si tot no és un desastre, com a mínim, el camí que hem agafat ens hi mena de pet.