La magnitud de la corrupció

El govern de la Generalitat, a través del seu conseller d'Interior, Joan Saura, ha demanat “confiança” als ciutadans davant dels “moments difícils” que s'estan vivint, en referència a l'operació anticorrupció dirigida pel jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, en què s'han detingut, entre d'altres, l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, l'exconseller de la Generalitat Macià Alavedra i l'exsecretari de Presidència i mà dreta del president Jordi Pujol, Lluís Prenafeta, que s'afegeix al cas Millet, el qual continua en marxa i del que cada dia ens n'assabentem d'una de nova i ben galdosa. Tots aquests noms que hi ha implicats fan que aquesta darrera operació tingui un abast, una transcendència i unes derivades que ara mateix es fan difícils de preveure. Ara: és clar que de bo, no en sortirà pas res. Saura també ha dit que seran “intolerants” amb la corrupció. La majoria de partits polítics s'han expressat semblantment. El que succeeix és que aquesta “intolerància” sempre arriba com a reacció a l'acció de la justícia. No em ve present cap cas en què un partit hagi actuat abans que els fiscals o els jutges; el més normal és que ho facin a posteriori i, a més a més, resistint-s'hi tant com poden i no cedint fins que no veuen que encara hi tenen més a perdre. Per això, jo crec que el conseller Saura, o sigui, el Govern, més que confiança el que hauria de demanar és perdó. No hi confio gens, tampoc. I és que aquest és un mal molt lleig i d'una curació gairebé impossible -dic gairebé per a no perdre del tot l'esperança. Tal com ho veig jo, observo que hi ha dos fets que s'ajunten d'una manera fatal. En primer lloc, hi ha la cobdícia, l'afany de poder, la vanitat, etc., és a dir, hi ha la condició humana. I, en segon lloc, hi ha la dimensió del sistema, absolutament escandalosa, que propicia i magnifica tots aquests vicis que són tan antics com l'home. Les administracions públiques i els partits polítics han agafat unes magnituds excessives, desmesurades. I en aquest context, de necessitats financeres colossals, els pocavergonyes tenen unes condicions fetes a mida i les seves malifetes, els seus vicis, les connivències que troben i edifiquen, adquireixen unes proporcions també colossals, lògicament. La regeneració és necessària, però sembla impossible, malauradament. A Itàlia ho van intentar fa uns anys i van acabar en poder de Silvio Berlusconi.