Amunt, amunt!

Avui anem de vídeos. La temporada passada, l’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, va motivar els seus jugadors, en un parell de partits, que se sabés, amb la projecció d’uns vídeos que buscaven tocar la fibra emotiva dels jugadors. Del que més se’n va parlar va ser del que van fer amb imatges de la pel·lícula Gladiator, per a preparar la final de la Lliga de Campions contra el Manchester United. Això dels vídeos no és més vell que l’anar a peu, per raons òbvies, però deunidó. Per tant, en principi, hem de descartar que l’entrenador del València i el de l’Uruguai s’hagin inspirat en aquella iniciativa quan han decidit passar als seus jugadors i aficionats un vídeo fet exprés pels partits que jugaran dissabte contra el FC Barcelona, en el cas del València, i que han disputat aquesta matinada contra l’Argentina, en el de l’Uruguai. A mi ja em sembla bé. Ara: en el cas del València, trobo que se’ls ha anat una mica la mà. Les imatges dels guerrers enardits, a punt per entrar en una lluita en què ja es veu a venir que hi haurà sang i fetge a cor què vols, cor què desitges, les han amanit, per si no n’hi havia prou i algú es perdia de què anava la cosa, amb imatges d’un enfrontament anterior entre valencianistes i barcelonistes però només del ball de bastons, trompada per aquí, trompada per allà. No sé exactament què pretén, si animar els seus o bé espantar els contraris. A més, el final és una frase en què s’anima a aquells guerrers ferotges que havíem vist al començament a lluitar fins a la mort. Ho trobo exagerat, francament, i d’un mal gust que tira d’esquena. Sempre he pensat que els qui formem part d’aquest entorn del futbol, que en parlem pels descosits i a tothora, si ens hi miréssim més a l’hora d’usar segons quines paraules i expressions, potser hi hauria una mica menys de violència, tant al camp com a les grades. Una altra lluita perduda, què hi farem. El vídeo de l’Uruguai m’ha agradat més, per bé que era d’aquells que et posen la pell de gallina. Un noi, nascut sense cames ni braços, amb només una ala de pollastre com extremitat inferior, segons se’n riu ell mateix, fa riure l’auditori tocant la bateria i fent broma sobre la seva condició. Després, es posa seriós, es llança a terra i diu que provarà d’aixecar-se tantes vegades com li calgui, fins que ho aconsegueixi. Ho fa, aprofitant un coixí que l’ajuda a fer de palanca i posar-se dret altre cop. Quan ho aconsegueix, l’auditori fa estona que plora. Trobo força més encertat apel·lar a l’esforç, a no donar-se mai per més malament que puguem estar, a aixecar-nos una i altra vegada cada cop que caiem, que no pas cridar com a guerrers posseïts a trencar les cames dels rivals.