En el triomf de Rio de Janeiro

Els Jocs Olímpics són un esdeveniment extraordinari. Les ciutats que els organitzen tenen un efecte dinamitzador indiscutible. Hi ha molts aspectes que s’haurien de millorar, és clar, però, en general, els Jocs Olímpics són summament positius. Ara: sempre m’ha semblat sobrera i desmesurada la parafernàlia que s’organitza per a proclamar la candidatura guanyadora. No recordo exactament què va succeir a l’edició anterior, en què va sortir guanyadora Londres, però l’espectacle que al llarg d’aquesta setmana s’ha ofert a Copenhaguen m’ha semblat de molt mal gust i més inoportú que mai. És probable que m’hagi passat de llest i ara és molt fàcil dir-ho, però en cap moment he dubtat que la candidatura guanyadora seria la de Rio de Janeiro. La raó era molt simple: ni Tòquio ni Madrid ho podien ser per la proximitat amb els Jocs de Pequín i Londres, perquè és lògic que es vagin alternant d’un continent a l’altre. Chicago havia de tenir alguna possibilitat, però cap país de l’Amèrica Llatina no ha organitzat mai uns jocs, de manera que Rio de Janeiro gaudia d’un avantatge decisiu; sobretot, perquè en aquests darrers anys el Brasil ha tingut un creixement notori, s’ha modernitzat força i bé, i ja albergarà el Campionat del Món de Futbol, el 2014. Però, tant se val. Encara que la decisió no estigués presa d’abans, trobo del tot excessiu fer anar les quatre delegacions finalistes a passar aquest examen final, sobretot, perquè aquestes ciutats es gasten un munt de diners per agradar els membres del COI, fent-hi anar els presidents dels seus governs, els seus esportistes més llorejats i de més renom, etc., tres de les quals per a no res. Sempre m’ha semblat malament, ho he considerat una exhibició de luxe innecessària, però en aquest moment de crisi econòmica i moral greu, perquè és conseqüència de la cobdícia més desaforada, a més a més, ho trobo obscè. El COI ha de fer un procés de selecció molt rigorós, perquè ha de garantir una organització dels Jocs adequada, i entenc que un acte com el d’ahir genera un ressò extraordinari a tot el món, però no cal que els dirigents de les ciutats i països aspirants, la majoria escollits democràticament, hagin d’anar a retre’ls acatament per a quedar-se després amb un pam de nas.