dimecres, 7 d’octubre del 2009

El debat sobre els SMS

La publicació per part dels diaris AVUI i Público de sengles missatges SMS del conseller Joan Saura i l’expresident i diputat del PPC Daniel Sirera, respectivament, a d’altres companys de l’hemicicle, en què l’un deia que el discurs del president José Montilla era una llauna i l’altre que el seu partit era una merda, tot i ser una anècdota que hauríem d’oblidar ràpidament, genera un debat força interessant sobre els límits de la privacitat i l’ètica periodística. El Parlament ha “reprovat” oficialment la feta, perquè considera que s’ha vulnerat el dret a la intimitat, però deixa la decisió de presentar una demanda contra els dos mitjans de comunicació als diputats violats. Personalment, el debat sobre si s’ha vulnerat o no la intimitat d’aquestes dues persones, com que en el fons és més aviat tècnic, el deixo per als juristes. En canvi, l’altre vessant, el de l’ètica periodística, per la part que em toca, m’interessa molt més. Tot i que ja sé que és una qüestió completament resolta i sobre la qual ja no hi ha marxa enrere possible. Tots els debats, o gairebé, quan es plantegen en termes ètics, són debats completament inútils perquè, en el fons, l’ètica és individual i qualsevol discussió que es planteja en aquests termes acaba derivant-se cap a la vessant jurídica i resolent-se en si s’ha vulnerat cap llei. De fet, d’aquest tema, no em preocupa el problema ètic en què es pugui incórrer, per aquest motiu que dic, sinó l’estació final a què es va encaminant el periodisme. Per a que quedi clar, si hagués estat el cas de trobar-me en qualssevol dels consells de redacció en què es va discutir la idoneïtat de publicar aquells SMS, jo m’hi hagués pronunciat en contra. I no per una qüestió ètica. Jo no sé si amb aquests missatges, Saura i Sirera van voler fer una gràcia o bé mostren el seu estat d’ànim d’aquell moment concret, o bé, efectivament, expressen un malestar profund i són símptoma d’una tensió en el tripartit i en el PPC que, d’altra banda, tampoc no és cap novetat. Ara: em sembla que no puc basar cap conclusió a partir d’aquests missatges. Per aquesta raó no els hagués publicat.

6 comentaris:

Carles ha dit...

Quants missatges semblants a aquests deuen tenir els fotògrafs. A lo millor ara en surten més i els de La Trinca en poden fer un programa tipus reality en alguna cadena privada espanyola.
El més curiós de tot és que estic completament d'acord amb els textos dels dos missatges que van enviar dos polítics d'ideologia tan distant com el Saura i el Sirera. Mai ho hagués dit.

Olga ha dit...

Personalment i des de la meva vessant ètica, jo no hagués publicat tampoc els missatges perquè ho puc comparar amb el fet de que a ningú li agrada que ens obrin el correu convencional com tampoc ens agrada que ens remenin els nostres e-mails -per això tots hi tenim una contrasenya- i en segon lloc, estic amb tu Jordi, perquè aquest sms no ens demostren ni ens donen gaire informació a la fi de poder treure-n’hi conclusions. En Sirera diu que el seu partit és “una merda”, però quantes vegades no hem dit aquesta empresa és una merda però hi seguim treballant....no es poden treure de context aquest missatges, no sabem ni perquè ho deia ni quin to volia fer servir a l’escriure-ho...i el mateix amb el sms d’en Saura, no sabem perquè va dir que el discurs del President era un “tostón” potser ho va dir de manera amigable, de conya o no, no ho sabem; la conclusió, valgui la redundància, és que no en podem treure conclusions.

Ara que també vull dir que des de la meva vessant “tafanera” que ens caracteritza tant a les dones, aquest missatges donen molt de suc i donen molt de què parlar i especular, com faig jo dintre del meu col•lectiu d’amistats, però sempre i quan no faci mal a ningú (jo mai ho hagués publicat a la premsa, perquè considero que vulneres la intimitat i pots fer molt de mal).

SATANÀS ha dit...

Jo em pregunto quina classe de persones sou quan creieu que un sms no dóna gaire de sí per arribar a saber si el moment i la forma eren els idonis en una cambra on representa l´ elecció directa del ciutadà . Aquesta gent que estava escrivint sms en comptes d´ escoltar el discurs del President de la Generalitat són els que el poble sobirà els ha escollit per triar les lleis i el tipus de societat que més li convé en aquest país . Quina gràcia que em feu , per això es fan tants informes , si el què digui un sms no significa res , no m´ estranya gens que per mostrar la disconformitat amb la corrupció d´ una fundació , només surtin nens a cantar el cant de la senyera , quina societat civil !!! Patètic de debò !!!

Jordi Badia ha dit...

@Satanàs
Doncs, som una mena de persones que acceptem que n'hi hagi d'altres que no vegin les coses de la mateixa manera i que procurem opinar i discrepar sense perdre mai ni l'educació ni el respecte.
Fer de periodista, no és fàcil. Cada dia t'arriben un munt de suposades notícies. Hi ha gent que et diu que ha vist uns papers, que els ha tingut a la mà, fins i tot, en què es demostren uns grans malifetes, o et diuen que tal persona li ha malparlat de tal altre, etc., o bé fins i tot no en cal una tercera, la mateixa persona que és crítica amb el seu president o company t'ho deixa anar... però, els fets s'han de comprovar per dues o tres fonts, com a mínim, i les declaracions s'han de deixar reposar i situar en el seu context. Perquè no es tracta de fer soroll per fer soroll, sinó d'acostar-nos tant com sigui possible a una part de la veritat.
Jo crec que hi ha unes regles del joc que tots hem de respectar. Cada professió té les seves. I que hi hagi gent que se les salti totes, no justifica que els altres ho fem. O acabarem vivint en un infern.

SATANÀS ha dit...

O sigui que estàs reconeixent el què va dir el conseller delegat de Telecinco en el seu moment no ? si no ets de la meva tendència política no treballis en el meu grup . Per què de periodistes free lance com dius tú que contrasten les notícies ja no en queden . demana-li al Xavier Horcajo

Anònim ha dit...

Regles del joc:

-És una matèria pública?
-Els protagonistes són personatges públics que representen la voluntat popular?
-Es capta la comunicació en un espai públic?
-Es capta amb un mitjà acceptat en l'àmbit del Parlament?

Si la resposta són quatre vegades sí, la cosa només pot acabar d'una manera: publicada i tots amb la consciència tranquil·la.