Topar amb la realitat

El cas dels sensepapers de Vic que l’Ajuntament pretén no empadronar demostra la dificultat de legislar la realitat quotidiana, d’una banda, i la prepotència, per no dir la barra, amb què els partits polítics acostumen a despatxar els problemes i les contradiccions que sorgeixen, d’una altra. Per més informes que el govern municipal vigatà encarregui, la legalitat vigent sembla clara: l’any 1997, per a dissipar l’ambigüitat que es podia desprendre de la llei d’estrangeria, va dictar una resolució ordenant a tots els ajuntaments a empadronar els estrangers que tinguessin al seu municipi, fos quina fos la seva situació legal perquè el padró municipal fa una funció de registre merament. Des de llavors, els Ajuntaments han fet el que han pogut i han anat adaptant-se a la realitat d’una immigració cada vegada més abundant i difícil d’assimilar. Cada municipi ho ha resolt com millor li ha semblat i no ha passat res fins que Vic ha decidit posar-hi fre de manera visible. Vic és la capital d’Osona i Osona és la capital que amb més contundència i més inequívocament es va pronunciar a favor de la independència de Catalunya en els referèndums celebrats recentment; potser hi haurà qui ho voldrà relacionar, però jo trobo que hi ha arguments més plausibles. La immigració legal i il•legal ha crescut exponencialment. És probable que, momentàniament, hagi tocat sostre perquè s’han detectat força famílies que retornen als seus països d’origen, quedant-se només el marit, en un procés invers al del reagrupament familiar que feren, però el volum d’immigrants es manté elevadíssim; a Vic representen el 25’7 per cent de la població i no és un cas únic, a molts municipis superen el 20 per cent. La integració d’aquestes comunitats estrangeres no ha estat mai fàcil. I la crisi econòmica ha fet aflorar tots els problemes de convivència que hi havia latents. L’atur colpeja tothom, però especialment els immigrants, amb taxes que s’acosten al 50 per cent, o bé la superen en alguns municipis. Les tensions socials són inevitables i és molt comprensible que els Ajuntaments, que són els qui han d’afrontar directament els conflictes, busquin mecanismes per a resoldre’ls. Per als quarters generals dels partits polítics, mentre vetllen armes en vistes a la pròxima contesa electoral, és molt fàcil, còmode i rendible adoptar el discurs que més combregui amb la manera de pensar del seu corpus electoral i que més vots els aporti. Així s’entén que els socialistes de Vic no hagin fet cas de les ordres que els han donat des de Barcelona. És el que succeeix quan la política, els interessos electorals vull dir, ensopega amb la realitat del dia a dia.