Dels xiulets i alguns... dubtes?

El FC Barcelona ha ensopegat en els dos darrers partits al Camp Nou, el de la Lliga espanyola contra el Vila-real (1 a 1) i el de la Copa del Rei contra el Sevilla (1 a 2); indubtablement, aquesta derrota té més transcendència perquè posa l’equip a prop de l’eliminació. Ara: quan encara no fa ni un mes que els blaugranes van obtenir el sisè títol de l’any, tancant una temporada immaculada i inèdita a la història del futbol mundial, sembla exagerat i un despropòsit absolut agafar-s’ho malament i neguitejar-se. Dimarts, el públic del Camp Nou va xiular el defensa central Dmitro Txigrinski; ell va fer el penal que va donar la victòria a l’equip sevillista i, segons les interpretacions que s’han fet les hores posteriors, els aficionats li censuraven diverses errades i que és excessivament lent (i se suposa que en la ment de tothom hi ha els 25 milions d’euros que ha costat el seu fitxatge). Tots els seus companys han sortit a defensar-lo, amb més o menys gràcia. També s’han fet evidents alguns dubtes i des del tècnic Josep Guardiola al migcampista Sergio Busquets han parlat de destitucions i de resultats que ja arribaran. Hi torno: em sembla exagerat, quan el present és tan brillant, angoixar-se per un títol que pot escapar-se, amb més raó si es tracta de la Copa del Rei, però ja és sabut que els barcelonistes tendim a la hipèrbole i que en el futbol, com en tots els esports, només ets qui demostres ser en cada moment, i és lògic que sigui així. Vull pensar que l’exageració es produeix per totes les bandes i que no n’hi ha per tant, que el neguit no és tan elevat com sembla i que els tècnics i els jugadors només han adequat les seves respostes, però fent comèdia, i que tot plegat agafa volum perquè els mitjans de comunicació en parlem tothora. Probablement, no trigarem a saber-ho; aquesta és una història repetida i sabuda, però ha de ser veritat que els èxits tan sovintejats dels últims anys han canviat el caràcter del culer, ni que sigui una mica.