I mentrestant a Haití...

Aquest vespre, havent sopat si hem anat puntuals, o acabant-ho de fer si ens hem encantat parlant, ens asseurem amb la família i uns amics al sofà davant del televisor per a veure el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Sevilla de Lliga espanyola. Dimecres també van jugar, a Sevilla, en el partit de tornada de la Copa del Rei, i ens van oferir un partit molt intens i molt ben jugat, sobretot per part blaugrana, emocionant fins al final, i també després perquè el Barça va quedar eliminat i això volia dir que era la primera derrota transcendent dels darrers divuit mesos i el barcelonisme i els aficionats al futbol en general es van apassionar en les seves manifestacions i valoracions d’aquella feta. Aquell mateix dimecres, d’hora al matí, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va anunciar amb una solemnitat estudiada que la ciutat intentaria aconseguir l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022. També aquest tema ha suscitat una gran quantitat de declaracions i opinions. De totes aquestes qüestions n’hem estat parlant els dies següents. I encara les darreres hores hi hem afegit el neguit que provoca la renovació de l’entrenador barcelonista Josep Guardiola.
I mentrestant a Haití un terratrèmol ha fet una quantitat indeterminada de morts, entre 50.000 i 100.000 persones, segons algunes fonts oficials, i ha devastat les poques i precàries infraestructures i ha trinxat els modestos habitatges que hi havia en el país més pobre del món. El terratrèmol no ha dut la misèria a Haití; el que ha fet, a més a més d’agreujar-la, és donar-li categoria de titular als telenotícies. El desplegament informatiu és excepcional, lògicament. De catàstrofes humanitàries n’hi ha a moltes altres zones del món, encara que en aquests moments no siguin objecte de l’atenció dels mitjans de comunicació.
No pretenc fer demagògia. Si apel•lo a la simultaneïtat d’uns fets amb un contrast tant esgarrifós no és pas perquè cregui que hàgim de renunciar ni a la nostra manera de viure ni a gaudir d’aficions tan banals com la pilota. És clar que des dels països més rics es podria fer molt més del que es fa, i amb més eficàcia, per a treure a milions de persones de la pobresa i la fam i la guerra i la Sida. I és clar també que casos com el d’Haití interpel•len molt directament les consciències dels països europeus que els van forjar. El que vull dir és que, a vegades, algunes catàstrofes haurien de fer-nos veure la situació de privilegi de què gaudim, haurien de servir-nos de mesura per a valorar el nostre benestar i per a relativitzar la transcendència dels nostres drames.