dissabte, 23 de gener del 2010

La qüestió de l’aval

Des de fa uns dies, la qüestió de l’aval que hauran de presentar els futurs candidats per a concórrer a les eleccions a la presidència del FC Barcelona està sent objecte de controvèrsia; objectivament, és un factor dissuasori que pot convertir-se en un obstacle insalvable o en un avantatge si algun dels aspirants en queda exempt. La controvèrsia ha sorgit perquè el president del Tribunal Català de l’Esport (TCE), Roman Gómez, ha considerat públicament que els vicepresidents Alfons Godall i Jaume Ferrer, es presentin units o ho facin per separat, hauran d’avalar el 15 per cent del pressupost perquè en cap cas compliran el requisit de presentar una llista amb més del 50 per cent dels membres (8 almenys) escollits a les eleccions del 2006 i no podran beneficiar-se de la consideració de “candidatura continuista”, que és la circumstància que estableix la Llei de l’Esport espanyola. Aquesta interpretació no la comparteix el secretari de la Junta Directiva, Josep Cubells, per a qui l’únic requisit determinant que estableix si una candidatura és continuista o no, és que el president i el seu candidat a succeir-lo hagin estat membres de la Junta Directiva durant tot el mandat, i, certament, aquest és el criteri que es va aplicar a les eleccions de l’any 2000, entre Joan Gaspart i Lluís Bassat; llavors, la candidatura de l’exvicepresident tampoc complia aquell requisit del 50 per cent, però cap president de cap tribunal no va sortir per a denunciar-ho. Tant se val. Perquè després d’haver vist com han anat les coses els darrers anys, amb una judicialització excessiva i imprudent del dia a dia institucional del FC Barcelona, el més assenyat és aclarir prèviament aquest assumpte. És clar que, en darrer terme, sempre es dependrà de la bona fe dels candidats i el seu entorn. L’exemple més clar és el de la interpretació de l’article 29 dels Estatuts, el de la setmana que equivalia a un any sencer; en aquell cas, un dictamen de la Secretaria General de l’Esport no va impedir ni el recurs judicial ni la demanda d’inhabilitació al TCE. En tot cas, aquell exemple hauria de servir per a què tots fessin les coses més bé i pensant més en el Barça que no pas en els seus interessos.