Empat just en un dia de festa

No se sap perquè, però de la mateixa manera que hi ha equips que acostumen a sortir carregats de gols del Camp Nou cada vegada que s’hi acosten, n’hi ha d’altres que tenen tendència a fer d’aixafaguitarres temporada rere temporada. El Vila-real n’és, probablement, la versió més exacte. Des que va venir per primera vegada, en època moderna, diguem, amb victòria per 1 a 3, cada vegada que treu el cap per aquests verals aconsegueix fer-li la guitza als blaugranes. La temporada passada ja va empatar 3 a 3 el dia en què el FC Barcelona podia ser campió matemàticament i en aquesta, que ha coincidit amb els festejos pels 6 títols del 2009, després de fer educadament i exquisida el passadís als hexacampions, ha tret un empat a 1 gol i ha deixat el Barça a l’abast del Reial Madrid. Que el Vila-real seria un rival perillós, ja es veia a venir i no només per la història acumulada sinó també i sobretot perquè des de fa ja unes quantes jornades els groguets estan jugant molt bé i estan obtenint resultats molt meritoris, ajustant-se així a les pautes que segueixen els equips entrenats per Ernesto Valverde, de començar horrorosament i acabar brillantment. Al Barça el partit se li ha posat bé ben aviat, amb el gol de Pedro al minut 7, però l’empat ha estat just. El Vila-real ha sortit a discutir-li la possessió, pressionant amb tres davanters i obligant la defensa a rifar la pilota, i ha aconseguit convertir el partit en un despropòsit constant i que es jugués gairebé tota l’estona lluny de les àrees. Ningú ho deu haver comptat, però no m’estranyaria gens descobrir que aquest ha estat el partit del Barça en què la pilota s’ha passat més estona per l’aire i sense que ningú la controlés. L’àrbitre, que em sembla que no ha estat decisiu en l’empat, ha contribuït a entrebancar el partit xiulant més faltes de les necessàries. Al meu entendre, aquest partit ha posat de manifest que la plantilla és curta i té mancances; les baixes de Messi, Keita i Touré Yaya s’han notat, fins al punt que Iniesta ha hagut de jugar mitja hora quan tot just fa un dia que ha rebut l’alta mèdica; amb el seu historial, no tinc gaires dubtes que si els tècnics s’haguessin pogut estalviar risc, ho haguessin fet amb molt de gust. Em fa l’efecte que aquest mes i mig que ve serà llarg i costarà de passar. Ara: també m’ha semblat observar, com a dades positives, la bona forma d’alguns jugadors que hauran de ser importants com Sergio, Henry i l’Iniesta mateix.