No dispareu al pianista

Hi ha una tendència molt exagerada a fer culpable de tots els mals la comunicació. De manera que quan alguna institució rep crítiques pel seu funcionament, l’explicació més plausible que tothom troba, a dins i a fora, és dir que té un problema de comunicació. Al saloon del salvatge oest –almenys, el que n’han reflectit els westerns–, ja acostumava a passar una cosa semblant, que quan dos o més personal es barallaven, vull dir que no acabaven de comunicar-se bé i no s’entenien, la culpa era del pobre pianista i acabava rebent. L’últim episodi l’hem viscut amb la SGAE, que segons tots els indicis també tindria un problema de comunicació; la conclusió a què s’arriba diu que fa una bona feina en la defensa dels interessos dels seus associats, els quals estan molt agraïts a la societat que cada any els ingressa una bona picossada en concepte de drets d’autor, però no ha sabut explicar-la. Jo en canvi trobo que el que succeeix és que en aquest país, i en molts d’altres deu passar tres quarts del mateix, som una colla de barruts que si podem accedir a una determinada música o un qualsevol llibre sense haver-lo de pagar estem més contents que un gínjol. Jo no seré pas qui llenci la primera pedra, me’n guardaré prou. Però veig que les noves tecnologies compliquen molt que els creadors de determinades expressions artístiques puguin viure de la seva obra. Em sembla un procés inexorable per més bona feina que facin a la SGAE. Fa uns anys, enregistrar una cinta de casset o haver de fotocopiar tot un llibre era carregós i lent, i la qualitat de la còpia era ínfima, i al capdavall els diners que et podies estalviar eren pocs. Però avui tot ha canviat i la xarxa fa circular els textos, la música, les imatges... de manera instantània i sense pèrdua de qualitat aparent. El que succeeix és que som en ple procés de canvi cultural, com n’hi ha hagut uns quants al llarg de la humanitat, perquè el salt tecnològic que estem fent és d’una magnitud extraordinària. Quan en sortim, el paisatge que ens trobarem serà completament diferent. Ara es tracta d’adaptar-s’hi com bonament es pugui i defensar-se el millor que cadascú sàpiga i entengui. I també aniria bé que algú recordés que, a vegades, el pianista anava armat i si veia el perill de prop s’hi tornava.