Dissabte havíem previst de baixar a Barcelona; a les dotze del migdia havíem d’assistir a la cerimònia per la memòria de Teresa Cordomí, traspassada tot just fa una setmana. La nevada de dijous i divendres havia deixat intransitables els camins de sortida del poble; els esforços per a netejar-los permetien marxar-ne algunes hores, però el vent serè que bufava entremaliat de seguida tornava a cobrir de neu les vies obertes per les pales dels tractors. En previsió del que podria passar, l’alcalde Antoni de Solà, que també volia venir a la cerimònia per la matriarca de la família Vallbé, va fer tornar a netejar el camí de sortida del poble a primera hora i ell mateix havia de venir amb el seu tractor i la pala per a obrir-nos pas. Havíem quedat a tres quarts de deu del matí, i amb el Jaume i la Berna de Cal Torra, amb temps de sobres per a arribar a Barcelona a la cerimònia. Però a tres quarts de deu l’alcalde no havia arribat al punt de trobada i tampoc responia al telèfon. Vam decidir sortir, confiant a trobar-lo i en què el camí fos prou practicable. I sí, el vam trobar un quilòmetre enllà. El tractor amb què venia netejant el camí havia relliscat i havia caigut en un marge, amb perill d’anar-se’n avall. Vam estar una hora i mitja llarga aturats fins que el van poder treure i el camí va quedar obert. Ja era tard per a anar a Barcelona, a la cerimònia per la Teresa Cordomí, i ens va saber greu, és clar, molt de greu. Però no hi vam poder fer més. De fet, en aquella estona que vam quedar aturats sense poder anar endavant ni endarrere, vaig pensar que ens costa molt acceptar que en situacions com la que ens havia sobrevingut no podem mantenir l’activitat que tenim per normal; pretenem circular com si els carrers i els camins estiguessin nets de neu i no volem resignar-nos a les condicions a què ens veiem abocats. Dissabte era la neu, però no cal pensar en fenòmens meteorològics per a adonar-nos que ens costa acceptar la realitat tal com és i pretenem adaptar-la al nostre gust i caprici, sense pensar en els trasbalsos que podem arribar a provocar. Al final, van aparèixer fins a quatre pagesos amb els seus tractors disposats a treure el company del mal pas en què havia quedat per voler-nos ajudar, sense pensar en el risc que corrien ells, i vaig tornar a pensar en la seva pagesia és un dels puntals del país, encara que en general no tingui aquesta consideració.
.jpg)
Entrades
2 comentaris:
En el teu primer escrit de "colgats per la neu" ens mostres la part més bucòlica del paissatge,i potser la més romàntica, la que deixa la neu al caure i dipositar-se per tot arreu. Els carrers, reixes, teulades i tots els racons que li serveixen de safata, fan d'aquest esdeveniment meteorològic, una imatge de postal, com si el Nadal fós a punt de començar, i tot ens convides a tornar a posar l'arbre al menjador i el rostit a taula........
Però el relat d'avui, no deixa cap dubte que tot té una segona lectura, que no podem lluitar contra la natura, i que malgrat tot, intentem anar a la nostra, ja que el temps no s'atura, i nosaltres tampoc volem posar frè a les nostres activitats quotidianes, encara que suposin un perill per a tercers i per nosaltres mateixos, la qüestió és arribar a arreu i a l'hora...... llavors és quan segurament maleïm la neu, les imatges de postal, i desitjariem sentir a prop de la nostra pell, aquell aire dolç i suau que ens anuncia, amb una lleu calidesa, que ja tenim la primavera a tocar.
PD.
Per cert, les fotos precioses.
I ampliant el comentari d'en Raima09, haver compartit ambdues cares de la realitat dóna aquella sensació de complicitat fraternal que estreny llaços a un nivell molt visceral, fins i tot m'atreviria a dir ancestral.
Jordi,una abraçada a la família, en el sentit més ampli, i salutacions cordials a la tractorada dels voltants.
Publica un comentari a l'entrada