Alfons Godall salta a l’arena

La setmana passada va ser la primera sense futbol en dia feiner a can Barça i, casualitat o no, va ser prolixa en actes electorals. I aquesta segona comença de la mateixa manera. Ahir, gairebé tots els qui volen ser candidats a la presidència del FC Barcelona van tenir alguna activitat noticiable. El més destacat va ser la sortida en escena, oficialment, del vicepresident Alfons Godall, ahir a la tarda. Godall serà el candidat continuista; té el suport del president Joan Laporta i comptarà amb la presència més gran de membres de l’actual Junta Directiva, més que no pas Jaume Ferrer, l’aspirant díscol. Amb Godall i Ferrer, ja són sis els socis que han anunciat la seva voluntat de ser precandidats (Sandro Rosell –tot i que no oficialment–, Agustí Benedito, Jaume Guixà i Francesc Mañé) i encara s’espera saber què faran dos o tres més: Ferran Soriano, Jaume Llauradó i Jordi Medina, per citar només els tres que, d’una manera o altra, directament o indirecta, han expressat intencions de concórrer a les eleccions. La llista seria ampliable amb uns quants noms més encara perquè d’altres excandidats de les eleccions del 2003, com Josep Maria Miguella o Jordi Majó, podrien acabar fent un cop de cap. Tot plegat em sembla desproporcionat. Ja compto que, al final, la llista quedarà molt reduïda. En aquelles eleccions del 2003 hi va haver sis candidats, encara que la majoria acabessin tenint uns resultats minsos. Però es van celebrar en unes circumstàncies especials, en un moment de fi de règim, i era normal que molts d’aquells candidats es veiessin amb opcions o bé de victòria o bé de situar-se bé de cara al futur. Ara el poder es torna a presentar, i encara que avui aparegui dividit, segueixo pensant que en el darrer moment, o bé Godall o bé Ferrer, a l’últim revolt, deixarà la cursa per no dividir el vot i afavorir el candidat que cap dels dos diuen voler. I de l’actual llista d’aspirants a ser candidats, el més normal fora que la majoria es retirés i deixés la competició entre tres o quatre a tot estirar. A mi em sembla que l’espectre social blaugrana, per més que l’increment de socis del darrer quinquenni l’hagi fet més divers, no dóna per a tantes opcions, cinc de les quals sorgeixen del mateix projecte guanyador el 2003. Potser hi ha qui troba que tanta oferta reflecteix la bona salut democràtica del barcelonisme. No dic pas que no. No obstant, tendeixo a pensar que més aviat és fruit de l’individualisme exagerat dels temps actuals.