La LEC

Catalunya és un país a mig fer, per no dir a mig desfer. A mi em fa l’efecte que qualsevol país amb un mínim d’autoestima té resolts els quatre o cinc pilars bàsics sobre els quals pretén bastir tot l’edifici. L’educació, el model educatiu a partir del qual s’han de formar els seus ciutadans, n’és un d’ells segur. Uns altres, d’una obvietat semblant, són la llei electoral i la divisió territorial. Doncs avui, gairebé trenta anys després d’haver recuperat l’autonomia, tot just hi ha hagut temps d’aprovar el model educatiu propi. I encara amb un soroll de fons que no fa gens de gràcia. De les altres dues qüestions, que sembla que tenen aparença de fonaments d’un país, només se’n parla. És clar, hi ha més aspectes que tenen una importància tan o més decisiva, però la majoria d’ells, com el finançament, no depenen ni directament ni exclusiva del Parlament català. L’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya és una bona notícia, més enllà del soroll que ha generat, amb quatre vagues anomenades preventives, el que se sent encara i el que se sentirà durant el curs que ve, almenys. Que s’hagi aprovat amb tant consens, amb PSC, CiU i ERC votant-hi a favor i amb IC fent esmenes parcials, també ho és. Malament si només hagués estat una llei del govern de torn i prou. L’oposició absoluta del PP i Ciutadans, per més lamentable que sigui –especialment la dels populars–, l’hem de donar per descomptada perquè aquestes dues formacions només votarien a favor del suïcidi del país, i encara hi posarien objeccions si les darreres voluntats les pretengués fer només en català. L’aprovació de la LEC ha de ser benvinguda. Ara: a mi em sembla detectar, en el debat que s’ha generat sobre la conveniència que les escoles concertades formin part del sistema educatiu català, un corrent de fons que afecta el tarannà del país sencer. I és que als catalans se’ns està posant una cara de funcionaris que fa por. Jo crec que l’harmonia amb què han conviscut de sempre els sistemes públic i privat, a l’ensenyament o la sanitat, és un model a preservar. Com passa a la sanitat, la concertada no és l’escola de les elits del país i ajuda a que no es col·lapsi la pública.