divendres, 3 de juliol del 2009

La LEC

Catalunya és un país a mig fer, per no dir a mig desfer. A mi em fa l’efecte que qualsevol país amb un mínim d’autoestima té resolts els quatre o cinc pilars bàsics sobre els quals pretén bastir tot l’edifici. L’educació, el model educatiu a partir del qual s’han de formar els seus ciutadans, n’és un d’ells segur. Uns altres, d’una obvietat semblant, són la llei electoral i la divisió territorial. Doncs avui, gairebé trenta anys després d’haver recuperat l’autonomia, tot just hi ha hagut temps d’aprovar el model educatiu propi. I encara amb un soroll de fons que no fa gens de gràcia. De les altres dues qüestions, que sembla que tenen aparença de fonaments d’un país, només se’n parla. És clar, hi ha més aspectes que tenen una importància tan o més decisiva, però la majoria d’ells, com el finançament, no depenen ni directament ni exclusiva del Parlament català. L’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya és una bona notícia, més enllà del soroll que ha generat, amb quatre vagues anomenades preventives, el que se sent encara i el que se sentirà durant el curs que ve, almenys. Que s’hagi aprovat amb tant consens, amb PSC, CiU i ERC votant-hi a favor i amb IC fent esmenes parcials, també ho és. Malament si només hagués estat una llei del govern de torn i prou. L’oposició absoluta del PP i Ciutadans, per més lamentable que sigui –especialment la dels populars–, l’hem de donar per descomptada perquè aquestes dues formacions només votarien a favor del suïcidi del país, i encara hi posarien objeccions si les darreres voluntats les pretengués fer només en català. L’aprovació de la LEC ha de ser benvinguda. Ara: a mi em sembla detectar, en el debat que s’ha generat sobre la conveniència que les escoles concertades formin part del sistema educatiu català, un corrent de fons que afecta el tarannà del país sencer. I és que als catalans se’ns està posant una cara de funcionaris que fa por. Jo crec que l’harmonia amb què han conviscut de sempre els sistemes públic i privat, a l’ensenyament o la sanitat, és un model a preservar. Com passa a la sanitat, la concertada no és l’escola de les elits del país i ajuda a que no es col·lapsi la pública.

5 comentaris:

Joan ha dit...

Estic molt d'acord en el què comentes, Jordi. L'oferta de la concertada ajuda certament a què no es col·lapsi la pública, i altres coses, com a qualificar-la precísament.

S'ha volgut fer un debat innecessari entre la pública i la concertada, i té molt poc de profitós. Només respon als interessos d'alguns que, més que preocupats per l'educació estan preocupats per fer soroll i mantenir la cadira.

La LEC és una llei interessant que intenta millorar l'educació a Catalunya. No ens podem quedar parats davant els dèficits que presenten els resultats educatius de les proves PISA. El govern ha d'impulsar mesures i la LEC ho és.

enric ha dit...

Estic a favor de la LEC i del marc que obre.
Obre la porta a l'autonomia dels centres i a la descentralització, dos aspectes molt importants en la cadena de la corresponsabilitat educativa vinculada al territori i a les famílies.

Teresa ha dit...

Un dels punts més polèmics de la LEC és la separació de l'alumnat per sexes. Aquesta és una qüestió que ningú s'atreveix a tocar i que valoro aquest espai de lliure pensament per poder fer-hi la meva reflexió i compartir-la.

Fa poc vaig estar a una conferència del José Antonio Marina, que precísament tocava aquesta qüestió.

El procés maduratiu dels nois i les noies és diferent, les necessitats que tenen també i el procés d'aprenentatge està plenament relacionat amb aquest procés maduratiu. Només cal veure la diferència que hi ha entre un nen de 13 anys i una "noia" de 13 anys.

Suècia, Finlàndia, Noruega...ja fa temps que està present aquest debat sobre la taula i no se n'amaguen. Pot ser positiu separar ambdós sexes precisament per reforçar les potencialitats de cadascun.

Ara bé, en el nostre país, que tan ens les donem de progressistes, és un tema que no podem ni tocar, per por...

Aprofito per comentar que paisos on l'educació és un tema prioritari al govern, com p.ex. Suècia i es demostra clarament amb els pressupostos, un altre debat que ja fa dies estan fent és com s'aprofiten i es potencien els alumnes amb més talent.

Des de la LOGSE ens hem preocupat molt de la inclusió, de les necessitats educatives especials, etc. i està molt bé, per què era un tema molt necessari. Ara bé, què passa amb els que poden anar més enllà? com aprofitem el talent dels més capacitats?

Anònim ha dit...

Benvinguda la LEC. Com diu la dita popular en els naixaments, que la criatura vingui amb un pa sota el braç (llegeixis Finançament). Per què de Lleis ja en fem, però llavors tenim greus problemes amb la seva aplicació per falta de recursos (i en algun que altra cas, per falta de voluntat política). Els marcs normatius serveixen per desenvolupar polítiques, estratègies i bastir de recursos (ben emprats i ben pensats). Anna

Marc ha dit...

Com ha comentat l'Enric, la LEC obre la porta a l'autonomia dels centres i a la descentralització. Aquest és un tema clau per avançar en competitivitat i en qualitat.

Que el director d'un centre pugui seleccionar el professorat que vol, el més adient per a les necessitats i el context d'aquell centre, és un aspecte cabdal per a la millora de la qualitat educativa que pot prestar un centre.

Aquest país tan admirat en educació que és Finlàndia, no és que tingui més recursos destinats a l'educació, o que el professorat cobri més, o que les ràtios per classe siguin inferiors...no, la clau del seu èxit rau en el procés de selecció del professorat i en el prestigi que té la professió. Però sobretot aquest prestigi s'aconsegueix amb fórmules molt selectives i a la vegada discriminatòries de selecció. No s'hi val que tothom qui no se'n surti en un altre camp se'n vagi a ensenyar.

La LEC és un avenç en aquest sentit, una aposta valenta.