El tancament dels cinemes

74 cinemes de tot Catalunya tancaran aquest primer dia de febrer perquè els seus propietaris, agrupats en el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, no estan d’acord amb el projecte de llei del cinema que ha enllestit el Govern i, concretament, no accepten l’obligació que en la majoria de pel•lícules hi hagi la meitat de còpies en català, sigui a través del doblatge o bé sigui per mitjà de subtítols. Ja fa temps que la qüestió del cinema en català cueja. De fet, aquesta és la segona temptativa de la Generalitat d’imposar quotes de doblatge o de subtítols per a acabar amb la ridícula presència de pel•lícules en català als cinemes de Catalunya. La primera vegada, el govern va topar amb l’oposició de les distribuïdores i els exhibidors que van recórrer la capacitat sancionadora del decret, van guanyar el recurs al Tribunal Superior de Justícia i l’intent va acabar amb un fracàs sonor. Ara hi tornem. Aquesta vegada les distribuïdores no han dit massa res, però els empresaris de cinemes sí i han plantejat un escenari d’apocalipsis que no se’l creuen ni ells. Diuen que si s’imposa aquesta llei, el negoci se’ls enfonsarà perquè els catalans deixaran d’anar al cinema. I exhibeixen unes enquestes que si es miren bé se’ls giren totalment en contra: afirmen que, a pesar que el 82 per cent dels catalans creuen que les pel•lícules haurien d’estar totes disponibles en català i castellà, a l’hora de la veritat, l’any passat, només un 3’8 per cent dels qui van anar al cinema van anar a veure una pel•lícula en català. I jo trobo que aquest percentatge tan minso encara és prou alt si es té en compte que l’oferta de cinema en català es redueix a tan sols el 2’9 per cent. Tot plegat és força ridícul i haver-ho de discutir fa molta pena. Jo ja entenc que les majors es resisteixin a doblar les pel•lícules en català perquè a ells se’ls en fum la llengua del país i el doblatge els incrementa els costos; elles saben de beneficis, que mai no són prous, i no els vinguis amb els drets nostrats. El que més miserable em sembla és que aquesta discussió l’haguem de fer entre catalans i que els empresaris dels cinemes d’aquí siguin tan poc sensibles a una qüestió tan cara pel país com és la llengua pròpia. Ara, també és cert que aquesta facilitat per a fer el joc als qui volen laminar els drets nacionals del país no és exclusiva dels empresaris del cinema.