Una rectificació incomprensible

La manera com s’ha resolt la crisi, o tempesta en un got d’aigua, al PSC em resulta incomprensible; no dic incomprensible en termes polítics, perquè en política, arribats en aquest punt gairebé tot és argumentable i defensable, sinó en termes de comportament humà. No tinc cap dubte que les darreres declaracions del conseller d’Educació, Ernest Maragall, eren calculades i que amagaven un moviment tàctic d’una certa ambició; no sé quanta. Maragall va dir, primer, dimecres, que els catalans estaven “fatigats” del tripartit i, després, diumenge, per si algú es pensava que era una atzagaiada, va reblar l’argument amb un article a La Vanguardia inequívoc. Hi deia que “el govern de Montilla ja fa temps que va renunciar a encarar un projecte integral de país”. Ja era clar que Maragall no havia improvisat, perquè el conseller d’economia, Antoni Castells, i la consellera de Justícia, Montserrat Tura, una mica més tímidament, ja havien sortit a fer-li més o menys costat, però amb aquell article, a vint-i-quatre hores de la reunió de l’executiva del PSC, esvaïa qualsevol dubte. Tot plegat resultava molt entretingut i curiós d’observar. Les anàlisis més saberudes parlaven de les dues ànimes del socialisme català, la catalanista i la d’obediència espanyola, i tota la pesca. L’ofensiva llançada per Ernest Maragall no era una atzagaiada sinó un pols en tota regla per a plantejar un debat intern al si del PSC en el moment adequat, quan tots els quarters generals dels partits preparen les pròximes eleccions al Parlament, al juny o a l’octubre, amb tot el que vol dir de confecció de programes i de llistes. Probablement, o segur, que les formes no eren gaire adequades. Doncs, ara resulta que Maragall rectifica el que va dir, però sense renunciar a les seves conviccions. La imatge que han dibuixat uns i altres em sembla molt poc seriosa. S’explica per raons estrictament electorals: Montilla no es pot permetre una crisi de govern avui i per això ni cessa ni accepta la dimissió de Maragall. Però fa angúnia veure homes drets i fets com Maragall i Castells, com Montilla i Iceta, també, fer aquests papers de l’auca de la desafecció.