Una gran tertúlia

Això és una gran tertúlia, i quan dic això vull dir tot. Tot plegat és una gran tertúlia. Les tertúlies tenien molt de prestigi. N’hi devia haver de tota mena, és clar, com tot, però la visió que ens en donaven els clàssics del periodisme i escriptors com Josep Pla o Josep Maria de Segarra, de les tertúlies que es feien a l’Ateneu de Barcelona, o als cafès que freqüentaven, sempre al voltant d’un o dos personatges d’una cultura vasta i posseïdors d’un magnetisme ineludible, donaven a la tertúlia un halo magnífic i encisador. Encara que l’etimologia de la paraula ens remet a uns cenacles erudits que es feien a unes estances dels pisos superiors dels teatres del segle XVII, en què els tertulians es citaven per a comentar els textos de Tertul•lià, de tertulians poca-soltes o provocadors, saberuts que no sabien de què parlaven i treien de polleguera la resta, pel que han deixat escrit els clàssics, també n’hi havia i és lògic que més d’una vegada acabessin com el rosari de l’aurora, amb els contertulians cridant com a posseïts i anant-se’n d’una revolada i remugant, vermells com un perdigot. Els debats polítics, culturals, socials o esportius ja no es fan als ateneus ni als cafès, ara les patums van als mitjans de comunicació, les ràdios i les televisions; alguns diaris han provat de fer un succedani amb dos o tres entrevistats que fan de tertulians, però no funciona gairebé mai. Ha estat un pas lògic derivat del paper tan central que fins avui tenen els mitjans de comunicació. Hi ha tertúlies molt bones i tertulians que es fan escoltar encara que no hi estiguis mai d’acord. Són un passatemps molt útil per a posar-te al dia i comprendre les notícies que hem sentit o llegit. N’hi ha de tots i de totes, és clar, però això ja ho sabem. Quan deia que això és una gran tertúlia no em referia únicament a les tertúlies de les ràdios i les televisions; de fet, no em referia a les tertúlies de veritat, en què els tertulians conversen entre ells d’una manera més o menys interessant. Volia dir: tot plegat s’està convertint en una gran tertúlia, des del debat polític als blocs personals o els diaris digitals, tota la xarxa és una gran tertúlia. Deu ser inevitable que sigui així, i què hi farem. L’inconvenient que hi trobo: els blocaires i els articulistes dels diaris, no tots és clar, només uns quants, però alguns de molt cridaners, tot sovint es discuteixen els uns amb els altres, com si fessin tertúlia però sense mirar-se ni als ulls, ni a la cara, sense enraonar ni escoltar-se, amb l’insult i la desqualificació massa fàcil, no hi ha conversa i si n’hi ha és de sords, i no hi ha discrepància sinó poca-soltades que no treuen cap a res. No trobo que el Parlament hagi de ser un lloc per a fer-hi tertúlia, oi, però almenys allí els diputats es diuen les veritats a la cara, encara que siguin veritats cuinades al partit i lligades a l’enquesta més recent, però l’activitat parlamentària s’esdevé entre vacances i és escassa, per això la majoria d'actuacions els polítics les fan a través de declaracions als mitjans, convertint la política en una gran tertúlia, també. Però, de sords.