Títol i pallissa al Madrid

“Parlem de bàsquet, que és el que ens interessa”. No m’he dedicat a esbrinar-ho, però amb una retransmissió televisiva i una de ràdio –per sort, la naturalesa ens ha dotat amb dues orelles!– em fa l’efecte que és prou significatiu per considerar que aquesta frase amb què he començat o una de molt semblant deu haver estat la més pronunciada en els instants abans del salt inicial de la final de la Copa del Rei, de bàsquet és clar, entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, disputada al Bizkaia Arena de Barakaldo. L’ha motivat la xiulada i els crits de “fora, fora” amb què els aficionats catalans i bascos han rebut els Reis d’Espanya i l’himne nacional dels espanyols. Com que l’escridassada ha anat pujant de volum i ha fet inaudible la marxa de Granaders, al cap de 35 segons l’han aturat per no fer-la més grossa. La incomoditat dels locutors ha estat indissimulable, encara que no acabo d’entendre ben bé per què. L’experiència de fa uns mesos, a la final de la Copa del Rei de futbol, a Mestalla, entre el FC Barcelona i l’Athletic Club, en què també hi va haver una xiulada monumental –l’himne allí el van fer durar 15 segons més– hi deu haver pesat, amb el record de l’espifiada de Televisió Espanyola que va costar el càrrec a un dels responsables.
Però tothom volia parlar de bàsquet. I parlar de bàsquet va voler dir fer-ho de la pallissa, la segona de la temporada, que el FC Barcelona li ha clavat al Reial Madrid. 80 – 61, al final, però, de fet, el partit s’ha acabat del tot al tercer quart, en què s’ha assolit la màxima diferència del partit, de 28 punts, després d’un alley-oop entre Ricky Rubio i Fran Vázquez. És la jugada que resumeix perfectament el partit, per la màxima diferència i perquè, probablement, han estat els dos millors jugadors del partit i Vázquez el jugador més valuós de la Copa. El primer quart ha estat igualat (19 a 16) i poc significatiu, de tempteig. El partit s’ha jugat en el segon i el tercer quart, amb dos parcials de 21 a 9 i 24 a 12 per posar un + 27 insalvable. La final s’havia acabat.
És el tercer títol blaugrana de la temporada, després de la Supercopa i la Lliga catalana. És una victòria amb un valor simbòlic indiscutible perquè el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, –s’ha passat el partit mirant el seu telèfon mòbil– s’ha gastat més diners encara que el FC Barcelona, que vol dir que se n’ha gastat moltíssims, amb jugadors i tècnic, per a dominar també el bàsquet espanyol i ja s’ha endut dues pallisses històriques. I, com en el futbol, davant d’una plantilla feta més en funció del conjunt que no pas de les individualitats, i amb un entrenador, Xavi Pasqual, que va entrar sense fer soroll i és de la casa. Extraordinari.