La política com a espectacle

Dimarts, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, i la resta de portaveus dels distints grups parlamentaris al Congrés dels Diputats van protagonitzar un no sé si esperat debat sobre la crisi econòmica, però vista la gravetat de la situació, sí que es pot qualificar de debat necessari. D’aquest tipus de debats, en general, no se’n deriven grans canvis de rumbs ni solucions immediates; són comptades les ocasions en què una confrontació dialèctica d’aquesta mena, ni que sigui forçada per una moció de censura, en què el censor ha de presentar-se com a alternativa de govern, han tingut transcendència a curt termini. En aquest cas, es sol recordar la moció plantejada pel líder del PSOE Felipe González contra el president Adolfo Suárez, però llavors la UCD ja era en caiguda lliure i els socialistes eren l’única alternativa possible. No obstant, el debat de dimarts tenia un interès indiscutible i era saber fins a quin punt el govern i l’oposició serien capaços de trobar punts d’entesa per a treure’ns de la crisi o bé si seguirien anant cadascú a la seva i movent-se en funció dels càlculs electorals particulars. Del debat n’ha sortit un compromís per a trobar en dos mesos un pacte d’Estat, que n’hi diuen, per a consensuar les mesures econòmiques adients per a superar l’actual conjuntura. Si és molt o és poc, ja es veurà. De tota manera, el que pretenia dir no era ben bé això. Després del debat, el que més s’ha debatut no han estat les propostes dels uns i dels altres, sinó més aviat les actituds i, sobretot, s’ha pretès dilucidar qui d’entre Zapatero i Rajoy ha ganyat el debat. A mi em sembla molt clar que aquesta és una qüestió menor i d’una importància molt relativa, merament anecdòtica. No obstant, és el que més entusiasme i neguit genera. Em sembla que és perquè, al capdavall, la política també s’ha convertit en un espectacle, una competició en què el que importa és saber qui guanya i qui perd i per quan. Com que les eleccions són cada quatre anys –és un dir–, constantment hem de fer enquestes i aprofitar els moments de confrontació directa entre els contendents per a satisfer aquest afany competitiu que tenim tots, de ser espectadors. Em sembla una molt mala manera de prendre’s la política.