Jaume Vicens Vives

Una conferència de l’historiador anglès John Elliott ahir al vespre al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat va donar inici als actes de commemoració del centenari del naixement de l’historiador català Jaume Vicens Vives (1910 – 1960) i el cinquantenari de la seva mort. Elliott és un hispanista reconegut internacionalment. Entre els seus treballs, n’hi ha un de fonamental per a entendre la història de Catalunya: La revolta dels catalans de 1640, del 1963, que fou la seva tesi doctoral. És un llibre cabdal. No només perquè explica els fets i la gènesi de la Guerra dels Segadors. Ho és sobretot perquè serveix per a comprendre els orígens i les causes de l’enfrontament del 1714 i les dificultats de l’encaix de Catalunya en el projecte de Castella per a Espanya. Més endavant, amb la seva biografia del Comte-Duc d’Olivares, del 1986, en completaria l’anàlisi. A més de l’hispanista anglès, van parlar el vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod Rovira, el president dels actes del centenari de Vicens Vives, l’historiador Borja de Riquer, el rector de la UB, Dídac Ramírez, la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, i el president de la Generalitat, José Montilla. També es va projectar un reportatge documental amb la intervenció de diverses personalitats del món universitari i polític que havien conegut i treballat amb Jaume Vicens Vives. Tothom va destacar el paper de Vicens Vives en la renovació de la historiografia i la seva capacitat de transcendir l’aula i actuar sobre el terreny amb la creació d’institucions i empreses per a dur a terme les seves idees de renovació i compromís amb el país. Jaume Vicens Vives va ser un “referent” –en paraules del president Jordi Pujol– per a bona part de la generació d’intel•lectuals i polítics que havien de protagonitzar la transició a la democràcia i un dels seus mèrits és haver-ho fet en un moment “en què sortir del guió era molt perillós”, va dir l’historiador Jordi Nadal.
En la seva conferència, John Elliott va dir que tot sovint una persona de fora pot situar-se en una millor perspectiva per a comprendre els fets d’una altra nació, sempre que no pretengui fer de jutge, si actua amb honestedat. Potser per això, de tots els parlaments, el d’Elliott va ser l’únic que va abordar la personalitat controvertida de Vicens Vives. Segons l’hispanista anglès, el seu temperament dinàmic i optimisme “ingenu” el duia a la dispersió i afectava la qualitat d’alguna de les seves obres. Ho va fer amb l’autoritat de qui en fou amic i col•laborador durant els anys cinquanta quan va venir a Barcelona per a fer la seva tesi doctoral. Elliott sent un gran respecte i admiració per a qui considera un dels seus mestres que li va transmetre la necessitat de “qüestionar la veritat i posar en entredit els dogmes”. També va dir que malgrat el seu “llegat incomplet”, perquè la mort prematura als cinquanta anys el va enxampar en el moment en què arribava a la seva plenitud, els catalans hem d’estar “eternament agraïts” a Jaume Vicens Vives. Si almenys no l’oblidéssim.