Una línia molt fina

El FC Barcelona no va fer un bon partit a Stuttgart, especialment a la primera part. Hi estem d’acord. Ara: no em sembla que el joc de l’equip mereixi l’allau de crítiques i de desqualificatius que ha rebut. Trobo que no n’hi ha per tant. Crec que és desmesurat del tot. Fins i tot, em sembla que comparat als partits que havia fet contra l’Atlètic de Madrid i el Racing de Santander, encara bo; almenys, a la segona part, després de l’empat i la correcció tàctica que va fer Guardiola tornant Iniesta al mig del camp i obrint el terreny amb Henry, l’equip va controlar completament el joc i va tancar el partit amb un resultat avantatjós de cara a la tornada. Més o menys, ja ho vaig dir ahir i ja vaig exposar les raons que em sembla veure-hi, d’índole física i per les baixes de jugadors clau. No obstant, com que les crítiques han estat tan massives i han continuat imparables, i el que durarà, m’hi vull tornar a referir. I em fa l’efecte que la Lliga espanyola fa un mal terrible a la percepció que tenim. Les distàncies entre els equips de la LFP són tan grans que ens fa creure que un equip com el Stuttgart, de poca anomenada, l’hem de ventilar en un obrir i tancar d’ulls i badallant. Però, si ens fixem en els resultats que hi ha hagut en aquestes primeres anades dels vuitens de final, la veritat és que tots s’han resolt o bé en empat o bé amb només un gol de diferència. I que cap dels equips de la Lliga espanyola que són encara a l’antiga UEFA va aconseguir guanyar la setmana passada. No hi ha cap equip que es deixi guanyar i en aquest nivell i aquestes alçades de la competició tots els jugadors són molt bons, la informació circula molt ràpidament i tothom s’espavila. Les diferències entre els equips esdevenen una línia molt fina. Guanyar és molt difícil, et diguis com et diguis. A la Lliga espanyola, el FC Barcelona i el Reial Madrid dominen de manera abassegadora i el títol es decideix en els enfrontaments directes i en vuit o nou partits més, contra els tres o quatre equips que acaben pugnant per les posicions europees. És una competició que cada temporada que passa s’acosta més al que succeeix des de fa anys a la lliga d’handbol, per exemple. La Lliga de campions és tota una altra història, molt més competitiva, pel format en eliminatòries, que dóna opcions al rival més fluix, sobretot, però també perquè les diferències entre els equips que arriben als vuitens de final, tret d’algunes excepcions, són bastant més menors que les que hi ha entre els equips de la part alta i la baixa de la Lliga espanyola. No és cap casualitat que faci tants anys que l’equip campió no repeteixi títol. Em fa l’efecte que costa menys entendre-ho que acceptar-ho, especialment després d’un any tan triomfant com el que ha viscut el barcelonisme.